¿Usted se sabe 'Los segadors'?

Amb la tropa que ara mateix remena les cireres als esports de TV3, no m’estranya que una noia tan bufona, dinàmica i superenrotllada com la Laia Ferrer pugi com l’escuma.

Mentre el gran debat nacional és si el Cruyff ha de parlar en català o no, ahir, en la roda de premsa de presentació del flaco com a seleccionador català de costellades, aquesta llumenera li va fer una pregunta gloriosa en castellà: "¿Usted se sabe Los segadors?"

Los segadors. Impressionanat.

I vostè, senyora Ferrer, se sabe el llibre d'estil de la casa? Sabe per a què es va crear TV3? Per què fa preguntes en castellà a una persona que fa més de trenta anys que viu a Catalunya? Cap dels seus responsables no li ha dit que això no es pot fer? És conscient que els periodistes de TV3 són els primers que han de donar exemple i no canviar mai de llengua si el seu interlocutor els entén? No veu que fa el ridícul amb preguntetes com aquesta? Ningú no l’ha renyada una miqueta?

Després d’aquesta intervenció tan original, la reportera més dicharachera es troba l’expresident Maragall i li etziba: "Vostè que és un purista de la llengua..."

En fi... Amb aquests periodistes tan provincians estem ben arreglats.

Quan la gent ho vulgui

Em sembla molt bé que l'Artur Mas no vulgui incloure la independència al programa electoral de CiU i que pensi que no hi ha una majoria social favorable a la independència. "No en els propers quatre anys", diu.

El que m'emprenya és que faci servir el mateix discurs que el Puigcercós per treure's les puces de sobre: "El dret a decidir no té límit. El portarem tan lluny com la majoria dels catalans vulguin."

I com ho sabreu? Quan sabreu que la gent ho vol? Fareu una enquesta?

Primer de tot, el dret de decidir no implica necessàriament un referèndum. El Parlament, per exemple, també té el dret de decidir, no? Em sembla que el nostre Parlament, en les poques qüestions importants en què decideix, no es preocupa per saber si, abans de votar, la majoria dels catalans estan a favor del que es discuteix a la cambra.

El dret de decidir s'ha de portar tan lluny com les teves conviccions democràtiques ho permetin; és a dir, en el teu cas, Mas, fins al final; no?

Si estàs convençut que la independència és el millor per al teu país, encara que pensis que és massa d'hora, no solament has de treballar en aquesta direcció (construir la nació i convèncer la gent), sinó que també has de liderar el procés i no escudar-te en la voluntat de la gent. Has de lluitar per transformar la realitat i decidir, com a representant de la gent que ets. No em vinguis amb excuses de mal puigcercós. Què vol dir quan la gent ho vulgui?

Ja n'estic tip, que al·ludiu a la gent només quan us convé (quan us convé arraconar un tema). Què fan, sinó, ERC i CiU amb els referèndums que s'estan organitzant arreu?

Estic desafecta

Em recorda el Marc que fa molts dies que no escric i és veritat. I això que he estat tres setmanes de vacacions! Però a la setmana i mitja ja desitjava tornar a treballar. Estic molt saturada i gairebé desbordada, per mil i una coses, i molt diferents entre elles. A més, què voleu que us digui? La meva desafecció (aquesta paraula deu ser l’aportació més gran que haurà fet el Montilla com a president) creix tant i tant i tant, que ja penso que no val pas la pena comentar res del que passa. Però això no vol dir que no hi hagi coses que em remoguin l’estómac, que n’hi ha. I moltes tenen a veure amb Esquerra. I ja m’avanço als que de tant en tant treuen el cap per aquí amb la cançoneta de sempre: per què tant atacar Esquerra? Per què tothom s’atreveix amb Esquerra? Doncs per part nostra (del Marc i meva), per una raó molt senzilla i em sembla que comprensible: Esquerra havia sigut el nostre partit. El partit en què vam confiar unes quantes vegades, en què confiàvem el 2003 per posar fi a tants anys de govern en solitari de Convergència, i hi confiàvem perquè, innocents de nosaltres, estàvem convençuts que un partit independentista mai no seria capaç de fer president algú del PSC-PSOE. La decepció va ser bestial, tot i que, un cop superada l’enrabiada, vaig pensar a donar-los un vot de confiança per veure si amb Esquerra al govern caminàvem amb més força cap a la independència. Sis anys després, no hase falta desir nada más.

La desafecció a casa meva va començar per aquí, amb la gran decepció que per a mi va ser Esquerra, i és per això que l’ataco amb força. Hi ha força gent que ens hem sentit enganyats de mala manera pel partit que ens va merèixer la confiança. No sé per què a alguns això els costa d’entendre.

I aquesta setmana, uns dies després de l’autoconsagració del Puigcercós a Núria (de vergonya aliena), han parlat el Carod i el Benach. El Carod encara es pensa que ens pot seguir enganyant, i el Benach, atenció, ha demanat austeritat als polítics!! Amb tres exemples com aquests, més les declaracions llegides i de poca substància del Montilla, més la cada cop més descarada partidització dels diaris, més els casos de corrupció que es van coneixent, i més i més i més i més, ¿com voleu que no ens en burlem, dels polítics? Com voleu que us fem confiança? Com voleu que no anem a buscar altres vies?

Tota aquesta generació que ara surt als diaris i que protagonitza l’actualitat política (i em refereixo a gent de tots els partits) passarà a la història com la més mediocre, la més grisa, la de categoria més baixa i la de menys escrúpols que hi hagi hagut al nostre país els últims temps. Per què no plegueu tots d’una vegada? Sou una vergonya.

josefina

Més Pla

"[...] trobar-me amb un escriptor que escriu intel·ligiblement, mantenint un to clar, col·loquial però correcte, projectant sobre el que fa tot el seu pensament, em fa un gran plaer. La petita minoria que exalta els nostres grans escriptors il·legibles afirma que aquests escriptors són internacionals i universals. Ara l’universalisme s’ha posat de moda i és utilitzat constantment. No crec que n’hi hagi hagut mai cap ni que n’hi pugui haver mai cap. Em conformaria que fossin escriptors nacionals o comarcals o locals i que aportessin algun lector a la nostra pobra literatura. Amb els músics catalans passa el mateix i amb els artistes de les arts plàstiques no en parlem. El país té una gran riquesa musical popular, però ells fan la música copiada de l’estranger: provincianistes d’ínfima categoria. I amb els artistes passa igual malgrat la tradició d’art del país. Són copistes de l’estranger —internacionalistes, universalistes. On som? ¿En quin espai transcorre la nostra vida? I si les coses són així, ¿qui podria parlar seriosament de la nostra ignorància, de la indiferència gairebé total de la gent davant gairebé totes les manifestacions de l’esperit? Tota aquesta punta d’esnobs fa una gran propaganda.

El fet és, però, que, tot aquest gavadal d’insanitats, se les emporta el vent. No dura res. Facin coses nacionals, lligades per un cantó o altre amb aquest espai, hi projectin tota la informació que tinguin —sempre mantenint la màxima qualitat possible, sense caure en la cursileria sentimental indígena que ens ofega. Hi posin tots els seus sentits. Tinguin el do de la limitació. Arribar a fer alguna cosa és difícil. Aprenguin l’ofici."

Autor: Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 1897 - Llofriu, 1981), escriptor i periodista català.

Font: "Lo Gaiter de la Muga". A: Escrits empordanesos (Edicions Destino, 1992, p. 711-712).

Enveja

Aquests dies, curiosament, surten com si fossin fredolics tota mena de comentaristes i blocaires a intentar contrarestar el poder de la catosfera, que és nostre perquè la Xarxa és llibertat, encara. Cal celebrar que les rates surtin del cau perquè això demostra que, com diu l'Arnera, el llop som nosaltres. Ens heu menystingut i ara us manen que feu el que pugueu (sempre d'acord amb el sou d'empleat) per evitar que la trencadissa arribi a la gent. Sabeu que amb els pamflets escrits i la tele de merda no en teniu prou. Quina victòria que ens hem d'apuntar!

Aquí us esperem, rates, per fotreu-us a caldo. Sou tan patètics que us embolcalleu en la bandera de la suposada esquerra per amagar les vostres frustracions, la vostra mediocritat, l'enveja podrida. El més trist de tot plegat és que, a part de l'empleu, el que en realitat us mou és el ressentiment, els traumes de quan anàveu al col·le. Us cagueu en la gent que va al Via Veneto i en el fons el que voldríeu és que vosaltres fóssiu ells.

Realment, sou de plànyer i sempre sereu uns malalts fins que no us accepteu tal com sou i no tingueu enveja, que no és el mateix que ambició. Aquest odi cap a la burgesia, cap a la dreta, és ridiculíssim, digne d'estudi i de consulta. Està molt bé que ara reaccioneu, que doneu la cara (anònima), i resulta molt divertit que per atacar-nos intenteu imitar (com sempre) la retòrica xulesca dels espanyols. No teniu cap més opció.

L'Ajuntament de la Seu dóna suport a la consulta independentista

Penso que els polítics en general s'han tret un bon pes de sobre amb la impossibilitat (espanyola) que els ajuntaments puguin organitzar les consultes, però els polítics com déu mana deuen tenir altres càrregues importants; per exemple, que la gent del carrer vagi per davant d'ells; també les contradiccions i incoherències que hi ha en molts casos pel que fa a les posicions dels seus partits, les seves personals i algunes anècdotes com el rebuig unànime del Parlament a la discussió sobre la ILP a favor del referèndum.

Malgrat tot, cal celebrar que a la Seu no hi hagués cap vot en contra. Ara farem un exercici de democràcia insòlit, i això sol ja és un èxit. Ens prepararem per quan hàgim de fer l'autèntic acte de sobirania, el que farà el nostre Parlament per proclamar la independència. Després, si ens ho demanen, ja tornarem a votar.

marc

Coses de la Bèstia

Dels senyors Alavedra i Prenafeta m’agradaria saber si, conscientment, van ajudar a blanquejar diners públics. Dit això, em sembla que, independentment que aquests senyors hagin comès un delicte, la garzonada no deixa de ser un atac més contra Catalunya. Encara que els senyors Alavedra i Prenafeta hagin robat o hagin sigut còmplices de corrupció, tota la parafernàlia que envolta aquest cas fa massa pudor d’ofensiva espanyolista, de campanya per desacreditar una Catalunya que, sense el control de la Bèstia (terme que manllevo de l’Arnera), és una casa de barrets. Tenen prou poder per fer colar aquest missatge,

La veritat és la que surt als mitjans, encara que no sigui veritat. Si tots els mitjans parlen de corrupció al País Valencianocastellà, a les Illes i a Catalunya, la massa pensa que la corrupció és aquí, no pas a Quintanilla de Onésimo.

Aquesta és la jugada, el cop de puny sobre la taula: la Bèstia, l’aparell de l’Estat, el que roman per damunt de les contingències, el que reacciona davant les aventures democràtiques en forma de consultes populars, el que pressiona les federacions esportives perquè no admetin la catalana, el mateix que no tolera més retallades de poder com ara la gestió del suc dels aeroports, aquest aparell es llança ara a emmerdar la política catalana abans de l’estocada del Constitucional, la que ha de deixar l’Estatut en paper de fumar. Ells tenen tot el dia per pensar, tot està més calculat del que ens pensem.

Com diu l’Arnera, “com que la Bèstia sempre ha pensat que Convergència és Catalunya”... O, com dic jo: "És molt probable que la Bèstia cregui que matxacant Convergència liquidarà l'enemic."

Comprenc l’emprenyada de moltes persones afins als senyors Alavedra i Prenafeta. Tenen raons per mostrar-se indignats pel tracte que han rebut i a mi em sembla un episodi molt trist, humiliant, sectari, pervers, a banda que tant l’un com l’altre hagin pogut delinquir. Ara bé: a Convergència s’ho haurien de fer mirar, en general. Alguns sembla que hagin descobert la Bèstia, d’altres no es mouran del O Mas o Montilla i esperaran amb fruïció la pròxima fuetada, d’altres són incapaços de fer autocrítica i reconèixer que a part del problema espanyol n’hi ha un altre que és cabdal per guanyar-se la confiança de la gent: tots els partits, com a mínim, són còmplices de corrupció, per això són tan dèbils i no poden plantar cara a la Bèstia. Què passarà si els senyors Alavedra i Prenafeta surten en lliberta sense càrrecs? El senyor Mas girarà full i esperarà a guanyar les pròximes eleccions per gestionar la gàbia en espera d'un altre atac massiu? No podem veure-hi més enllà dels interessos de partit? No veuen que l'únic que fan és seguir el joc de la Bèstia?

Per això necessitem una altra cosa.

Cruyff i l'última fricada

(Cruyff, personatge de llums i ombres, té el mèrit indiscutible d'haver impregnat el Barça d'una filosofia de futbol atractiva, acceptada i envejada. Només per això, amb el pas del temps, fa més llum que ombra.)

Cruyff serà el nou entrenador de la selecció catalana de futbol. De quina selecció? La que organitza costellades per Nadal? La que accepta, obedient, que només pot dedicar-se al folklore? A mi que no em busqui ningú per donar suport a les seleccions catalanes perquè ja estic fart d'aquesta comèdia: si som una regió d'Espanya, no podem tenir una selecció de futbol normal, encara que ens ho vulguin fer creure, encara que alguns vulguin revifar el caliu i/o el negoci que va suposar l'eufòria inicial.

Ara només faltava aquest fricada del Cruyff. Ja el veig el mes que ve fent un anunci a TV3, amb una barret de Pare Noel, anunciant un fantàstic duel contra Itàlia, vàlid per classificar-se per al Mundial; això, sí, en un català perfecte encara que hagi de llegir el teleapuntador Us espero el 28 desembre al New Camp. Vés esperant.

Som una província de pa sucat amb tomàquet i un rajolinet d'oli.

La Plataforma per la Llengua ha demanat a Cruyff que faci un esforç per parlar català en les seves intervencions.

Som una província de pa sucat amb tomàquet i u tajolinet d'oli esforçat.

Per què no centrem els esforços a tenir un país com els altres? Després ja tindrem seleccions normals i entrenadors normals. No farà falta demanar-los cap esforç, oi?

Flaixmarcs

Cap de setmana a Igualada. Ahir vam veure el Josep Anglada, una dona que feia pinta de ser la seva dona i un noi (el fill?) repartint publicitat de la Plataforma per Catalunya a les bústies. Aquest home deu estar eufòric. Poca broma. I a més, picant pedra, fent una feina efectiva. Jo no em fiaria gaire de les enquestes.

Una mica d'humor per destensar la corda

Puigcercós:

"No financem opinadors

perquè parlin bé de nosaltres."

Sabrem aprofitar aquesta oportunitat?

Els meus no són ni els sociates del Baix ni els senyors Alavedra i Prenafeta, tot i que tinc ben clar que els meus enemics són els primers. Per més patriotes que siguin els dos exalts càrrecs de CiU, si l’han feta, que la paguin, com també tots els altres, sociates o no.

A mi el que em desespera és pensar que de tota aquesta marea potser només en traurem més allunyament de la gent cap a la política i, possiblement, un ascens de moviments lamentables com el de l’Anglada, el de la Rosa Díez i el de l'abstenció.

Per la part de la classe política, n’espero ben poca cosa. Són incapaços de pensar més enllà del seu partit –és el mateix que fa molta gent, pel que veig i llegeixo–. I aquest tarannà no canviarà mentre no dinamitem aquest sistema podrit que tenim ara. No vull pas dir que tots els polítics són uns lladres o uns corruptes, sinó que –almenys les elits– estan atrapats o ben instal·lats en una teranyina molt enganxosa, un cercle massa viciat.

A veure: ¿Quina confiança hem de tenir si resulta que la Sindicatura de Comptes va trobar irregularitats en la gestió de l’alcalde de Santa Coloma i va presentar un informe que cap grup del Parlament no va voler estudiar? El mateix va passar amb el senyor Millet.

El cas del tres per cent maragallià potser és el paradigma d'aquest fangar. Es va fer el silenci i tot va continuar igual. Ara tenim un nou brot marró i tornem a sentir el mateix: prendrem mal..., si estirem la manta...

Si jo pensés en clau partidista, podria dir: "Mira que bé. Aquests es van emmerdant i això a Reagrupament ens va molt bé."

De merda, n’hi ha molta i no solament em refereixo a robar, sinó també a la complicitat, als silencis, a les amenaces d’estirar la manta, al finançament dels partits, a les actuacions legals però èticament reprovables, etc.

En qualsevol cas, tot i les mentides que expliquen els mitjans, tot i els atacs de Madrit, no podem continuar així perquè la gent cada vegada n’està més farta, i amb raó. Si no volem que un jutge espanyol ens la foti, només ens queda una via. I després, quan siguem lliures, haurem de fer com els anglesos, que no confien en els polítics i precisament per això fan lleis per controlar-los al màxim. Si volem que els polítics siguin honestos, hem de fer una nova transició, una regeneració total de la vida política amb lleis que impedeixin robar, amb una transparència de debò. Si no, això algun dia petarà.

Sabrem aprofitar aquesta oportunitat?

Estat

Avui estic content. Hem aconseguit que una multinacional important incorpori el català en els seus models de contractes. Qualsevol filial d’aquesta empresa, sigui del país que sigui, ha de baixar aquests documents d’Internet, on fins ara només hi havia les llengües estatals. I, és clar, per als americans Andorra potser és un Estat, però no tenen (o tenien) gaire clar que l’única llengua oficial del país és el català. Fins ara, doncs, els andorrans veien vulnerat el seu dret de rebre una part important de la contractació mercantil d'aquesta empresa en català. Ara podran tenir aquests documents en català en qualsevol punt del món.

De retruc, suposo que tots els catalanoparlants podran accedir a la versió catalana; suposo que les filials catalanes, valencianes i balears d’aquesta empresa oferiran als seus clients la possibilitat de disposar del contracte en català.

A vegades, tenir un Estat és molt útil, encara que siguis un micropaís; i gairebé sempre, si no tens Estat, no ets ningú. Amb això vull dir que ja n'hi ha prou de campanyes i campanyetes per reconèixer l'oficialitat del català, de les seleccions esportives i mil històries més. Ja n'estic tip. Si volem ser com els altres, ni millors ni pitjors, els catalans hem de tenir un Estat. I punt.

M'hauria agradat explicar-ho a l'entrevista que m'han fet a la tele, però m'he començat a enrotllar de mala manera i no he pogut parlar ni de la meitat de temes que tenia previstos. Vejam si n'aprenc. Almenys el meu debut a la caixa tonta ha anat més bé del que esperava i els nervis no m'han cruspit.

Flaixmarcs

Qui estigui lliure de culpa, que s'apunti a Reagrupament.

El balcó del Fatjó

Nova secció d'aquest bloc. Obrim el balcó al Xavi Fatjó, arma secreta i molt creativa.

Flaixmarcs

Un periodista (en cursiva) espanyol diu a Guardiola que hi ha un corrent d'opinió segons el qual el Barça és al final d'un cicle. Al cap d'una estona, resulta que aquest corrent d'opinió no és res més que l'opinió d'un tertulià d'Intereconomía. (Desconec si al periodista li ha caigut la cara de vergonya, sobretot perquè va ser ell mateix que ho va reconèixer.) Doncs avui, els diaris catalans, els tertulians esportius, segueixen el corrent que imposen a Madrit i es vengen amb titulars com Final de cicle? És un acudit? El que és un acudit és aquest seguidisme tan provincià. (Per cert, si al final ens endollem a la TDT, em sembla que el canal que miraré més serà Intereconomía. Amb el panorma que tenim amb els nostres, prefereixo saber què diu l'enemic.)

Flaixmarcs

Els responsables del canvi d’hora ja us en podeu anar a pastar fang. No m’empasso això de l’estalvi energètic –almenys en països com el nostre, on es treballa fins a la puta hora– i al Josepet tant li fot si canviem l’hora. El trasbals que m’ha comportat avui és considerable i ha culminat esplendorosament fa una estona, quan he plegat a les quatre en comptes de les cinc. Quan era al cotxe, em truca el Xavi Fatjó, que em pregunta si torno a fer horari intensiu. Cagundéu. Que no, que són les cinc! Que no, que no; Marc, t'ho juro! Torno a la feina i pregunto a les companyes per què no m’han dit res quan han vist que plegava a les quatre. "Ja ho hem pensat: aquest, o recupera hores o va amb l’horari canviat." Però no m’han dit res, és clar.