dimarts, 9 d’abril de 2019

Junts per Ribera d'Urgellet

Ara que s'ha conegut que el conseller Toni Comín anirà de dos de Junts per Catalunya a les europees, amb el president Puigdemont i la consellera Ponsatí, us vull explicar que a les municipals d'aquest mes de maig optaré a la reelecció com a alcaldessa de Ribera d'Urgellet al capdavant de la llista de Junts per Catalunya, que en el nostre cas es dirà Junts per Ribera d'Urgellet.

Salvant les evidents i grans distàncies entre el conseller Comín i una servidora, hi trobo una semblança, que és el que em porta a fer aquest escrit: com el conseller, sóc una persona independent, que ha anat a les llistes d'Esquerra sense cap inconvenient, però que ara pot sentir-se més còmoda a Junts per Catalunya potser, o precisament, perquè no em sento lligada a cap partit, no dec res a cap partit, vull continuar sent independent, donant la meva opinió, comprometent-me amb allò en què crec però sense estar lligada per cap estructura que, als temps que corren, crec ben sincerament que caldria anar superant, o modificant com a mínim.

Com a independent, em vaig identificar amb el projecte de Junts per Catalunya des del seu inici perquè el va impulsar el president Puigdemont. Em declaro puigdemontista, malgrat les llums i ombres que està clar que també té el president, però crec que si aquests darrers anys hi ha hagut una persona a l'escena política del meu país que, malgrat tot, ha sigut coherent i no s'ha deixat vèncer pel seu partit ni per altes pressions, aquest ha sigut Carles Puigdemont. I que un polític, per l'anhel de complir amb la voluntat expressada a les urnes, deixi de banda les ordres de partit i d'altres elements exteriors i influents, mereix el meu respecte.

He anat a llistes d'Esquerra com a independent en dos legislatures municipals: del 2011 al 2015, en quatre anys terribles a l'oposició d'un alcalde cacic dels dolents (que entrà a l'alcaldia el 1991 amb Progrés del Pirineu - d'on sorgiren més tard socialistes, Esquerra, ICV... -, passà a Convergència - o a Unió - el 1999, i encara aspirà a perpetuar-se el 2015 amb Compromís, la marca blanca del PSC). I del 2015 al 2019 com a alcaldessa, en una legislatura duríssima, sense experiència sobre com gestionar una herència enverinada i un municipi on calia recuperar una plena normalitat democràtica.

En aquests anys, i molt especialment en els anys d'oposició, he tingut l'ajuda de diversa gent d'Esquerra i no espereu que faci retrets a ningú d'ells perquè no en tinc. És cert que no estic d'acord amb la dinàmica del partit a nivell nacional, no ho he amagat mai, però a nivell comarcal crec que he tingut bona relació amb tothom amb qui he tractat, i molt especialment i estretament amb els alcaldes amb qui he compartit aquesta legislatura, tan especial, i també amb l'únic membre del nostre equip municipal que des de fa anys milita al partit. He sigut votant d'Esquerra, vaig votar Esquerra per acabar amb les majories absolutes de Convergència, confiava que Esquerra portaria Convergència (on sempre hi ha hagut independentistes) a treballar per la independència. Els dos tripartits van ser un tret a la meva ànima esquerrana, per dir-ho d'alguna manera. M'hi vaig tornar a il·lusionar amb el Junqueras de líder, però aquesta incapacitat eterna (de les dos parts) de no saber crear relacions de confiança entre les dos bandes, no voler / no saber / no poder superar greuges d'anys passats, ni tan sols que no siguin capaces de fer-ho les noves generacions que han anat pujat a banda i banda, que no em crec que hagin viscut a la seva pell les situacions que s'haguessin pogut donar ni als 80 ni als 90, i especialment aquesta dialèctica en què s'ha instal·lat Esquerra després del referèndum, una dialèctica per a mi perillosa, d'eixamplar-se cap a autonomistes menyspreant independentistes, m'ha tornat a allunyar d'un partit que parla massa del partit, d'aconseguir una hegemonia que molt legítimament pot perseguir, però que la persegueixi un cop hàgim assolit l'objectiu principal, si és que tots el compartim, que és la independència. No sé si m'explico.

Conec força gent d'Esquerra, de per aquí, que de sempre han alçat l'estelada, que de sempre han parlat d'independència, i que han recel·lat dels convergents que abans no en parlaven, que se'ls miraven per damunt de l'espatlla perquè els d'Esquerra parlaven d'utopies i de somnis impossibles, i que ara semblen més indepes que ells. I puc entendre que estiguin ofesos amb aquests convergents. Però, ¿per què no superem el passat? Amb un objectiu tan bèstia com el que tenim per davant, ¿quin sentit tenen ara les rancúnies que vénen d'anys enrere? La independència del nostre país, recuperar els nostres drets i les nostres llibertats, ¿no justifica a bastament la unió o, com a mínim, la no agressió, la col·laboració, l'entesa? Em costa d'entendre, potser perquè no visco dins de cap partit, que això sigui tan però tan difícil.

No em considero de dretes, ni tan sols en molts temes no sóc ni de centre o moderada. I no entenc que es titlli de dretes gent independent que s'uneix al projecte de Junts per Catalunya com ja m'ha passat a mi. "¿Ara t'has fet de dretes?" Les nostres ments han d'evolucionar, tal com evoluciona el món, la societat. Quedar-se en aquests simplismes que poc a veure tenen amb la realitat no fa cap favor a qui els predica i ho espatlla tot. Que si el Pujol, el 3 % , les retallades del Mas... ¿algú em pot dir què hi té a veure per exemple la Míriam Nogueras, amb tot això? Que les noves generacions que entren a la política no siguin prou madures ni responsables per superar els estigmes del passat, per evolucionar, per mirar endavant, per fer nous discursos, per aixecar la vista, per trobar noves vies de contacte, de relació, de consens... és molt trist.

Ei, que m'estic separant del que volia explicar.

Faltava gairebé un any per les municipals, abans de l'estiu del 2018, quan em van fer la proposta de presentar-me a les eleccions del 2019 amb Junts per Catalunya. No m'ho esperava. Portava tres anys d'alcaldessa però estava tan cremada com si en fes deu, tot just acabava de sortir d'un episodi que a nivell personal em va deixar molt tocada i havia d'afrontar la que seria una de les situacions més greus del mandat. Em notava superada i amb molt poques ganes d'optar a un segon mandat. Vam tindre una mica de debat, feia poc més d'un mes que s'havia format el govern de Quim Torra i jo n'havia sigut absolutament contrària, era crítica amb els uns i amb els altres, no veia clar res, ni què es volia fer, ni cap on es volia anar... i tot això els ho vaig dir. Però alguna gent de Junts per Catalunya van estar al meu costat en moments que ho necessitava, anímicament i també en el greu problema que havíem d'afrontar a l'ajuntament, i en el fons em va fer il·lusió la proposta, perquè jo em sentia, de Junts per Catalunya.

Mai he militat en cap partit, tot i que vaig seguir de prop RCat, Solidaritat i em vaig fer fundadora de la Crida, però no he passat d'aquí. I a casa ens agradava gent independent que després va entrar a JuntsxCat, com Laura Borràs, Josep Costa, Hector López Bofill, el mateix Quim Torra... gent que a mi personalment em donen confiança, m'agraden.

Per això em vaig sentir contenta que m'ho proposessin i no em va ser difícil decidir-me, un cop vaig haver assumit que havia d'intentar el segon mandat. Perquè un dia em vaig adonar que si plegava després de quatre anys tan durs a l'alcaldia, d'aquí a uns anys no m'hauria perdonat haver abandonat tan d'hora, no m'hauria perdonat la sensació d'haver perdut quatre anys de la meva vida (o vuit, comptant-hi els de l'oposició, que van ser molt heavys). Per això em vaig dir que ho havia de tornar a provar, i fer-ho amb el grup amb qui ara més m'identificava, va ser un estímul.

Als meus companys d'ajuntament els ho vaig explicar a l'estiu, no m'agrada deixar passar el temps i explicar el que fa temps que et ronda pel cap fins a l'últim moment. I ara estic molt i molt orgullosa, i encara més agraïda, de poder dir que una bona colla dels col·legues amb qui he format govern aquests quatre anys m'acompanyaran a la candidatura de JuntsxCat. També em fa molt contenta que aquestes són les quartes municipals en què participo activament a fer llistes i mai havia sigut tan fàcil fer la candidatura, fins i tot hem trobat gent, i gent jove, amb ganes de vindre-hi, fet impensable fa només quatre anys. Estic molt i molt contenta.

Evidentment no sabem quins resultats hi haurà el 26M però la intenció és que després continuem treballant el gruix principal de l'equip que ho hem fet aquests darrers anys, en què ja hem estat junts la gent d'Esquerra amb el cap de llista que es va presentar per Convergència el 2015 i que va obtenir una de les set cadires de regidor. Aquesta és la voluntat de la nostra candidatura, no pot ser d'una altra manera. Perquè als ajuntaments com al nostre, d'un municipi que no arribem als mil habitants, dos coses:

1- No hi fas política de partits, no hi parles de partits, la gestió del dia a dia no té res a veure amb ser d'un o d'altre partit. Cert és que aquesta legislatura que acabem ha estat molt polititzada per tot el que ha tingut a veure amb l'1O i ens hi hem implicat a fons (i ho seguirem fent), però damunt la taula hi trobareu cent papers, dels quals cap, absolutament cap, té a veure amb cap partit polític.

2- No té sentit que hi hagi majories i oposicions que no puguin treballar plegades. Som set regidors i molta feina per fer, a tots els nostres pobles. Si tots els que ens presentem a llistes tenim clar que ho fem perquè volem dedicar uns anys de la nostra vida a treballar pels pobles i pel municipi, sense posar per davant interessos més o menys particulars d'un o d'uns pocs, no hi hauria d'haver problemes en treballar plegats, en formar un únic govern municipal. Se'm fa difícil veure-ho d'una altra manera, si entre tots els electes hi ha bona entesa i confiança mútua.

Per acabar, torno a l'inici: bona part de les persones amb qui he compartit aquests anys a l'Ajuntament han entès la meva decisió. Penso que si no vius les dinàmiques internes dels partits no és gens complicat d'entendre-ho, no hi ha res d'estrany.

josefina

divendres, 16 de desembre de 2016

Al meu país, les putes no parlen en català… Els camells tampoc

Quan vaig començar a escriure, em pensava que ho podria arribar a tenir tot, com els americans. De veritat. Una llengua com ells, sense acadèmia de la llengua: volen una paraula, l’agafen… Pensava que la llengua catalana podria tenir aquest estatus. I crec que, quan vam començar a escriure, volíem fer una llengua moderna, competitiva; adaptàvem paraules. Volíem escriure Gintonic amb rodona. Després… Hòstia, topes amb la realitat. Tu, quan vas a Madrid, veus amb enveja que un taxista i un catedràtic parlen la mateixa llengua: només hi ha l’argot, de diferent. I dius, hòstia, jo no ho tinc, això. Al meu país, les putes no parlen en català… Els camells tampoc. Si jo vull fer una obra de teatre, una novel·la, on surtin camells, m’haig d’inventar una història enorme perquè passi… Només el narrador parlarà en català.

Crític

 

dimecres, 14 de desembre de 2016

Cels hivernals

En les nits esportellades, els cels hivernals causen una intensa sensació de precisió freda. Les estrelles brillen rutilants, els seus espurneigs són aguts i punxants. La lluminositat vaga de la galàxia, que a l’estiu inunda el firmament com un llac incert, és ara una tènue cinta que anguileja, flotant, en el cel. Sobre l’obscuritat profunda, les estrelles semblen burinades; algunes tenen una presència fabulosa, una llum enlluernadora; els colors dels seus esclats fan fer un paper ridícul als més pretensiosos productes de la joieria i de la quincalleria. Només alguns esclats sorpresos en una mirada humana –en una mirada impossible d’oblidar– poden comparar-se a aquestes il·lusions de tendresa, que quasi sense voler atribuïm a aquests prodigiosos espurneigs. Altres estrelles brillen més plàcidament. Moltes es perden, en una imperceptible titil·lació, en el buit immens. Resulta, és clar, qua aturar-nos ara a l'aire lliure per contemplar aquestes puntes de foc pot produir-nos un refredat, si no una pulmonia. Per això aquests cels d'hivern, tan bells, tenen un públic certament distingit, però poc nombrós. 

Les hores
Josep Pla
 

dimecres, 30 de novembre de 2016

Idees heretades

[Avui fa 181 anys que va néixer Maerk Twain.]

Això de les idees heretades és molt curiós, i val la pena observar-ho i analitzar-ho. Jo tenia les meves, i el rei i el seu poble tenien les seves. Tant les unes com les altres fluïen per uns solcs gastats pel temps i pel costum, i qualsevol que hagués volgut desviar-les amb arguments racionals ho hauria tingut negre.

Em vaig passar mitja hora, sota la pluja grisa de novembre, envoltat d’una multitud que es burlava de mi

[Avui fa 116 anys que es va morir Oscar Wilde.]

A la meva tragèdia tot ha estat horrible, mediocre, repel·lent, mancat d’estil. El mateix uniforme que portem ens torna grotescos. Som els bufons del dolor. Som pallassos amb el cor trencat. Estem especialment dissenyats per apel·lar el sentit de l’humor. Aquell 13 de novembre em van portar aquí des de l’hospital on era. Aquell dia, de les dues a dos quarts de tres, em vaig haver d’estar a l’andana de l’estació central amb l’uniforme de convicte, emmanillat, perquè tothom em mirés. M’havien tret de l’hospital sense avisar-me. De tots els objectes possibles, era el més grotesc. En veure’m, la gent reia. A mesura que arribaven els trens, el públic creixia. Res no els podia divertir més. Això, és clar, abans de saber qui era. Tan bon punt els en van informar, encara van riure més. Em vaig passar mitja hora, sota la pluja grisa de novembre, envoltat d’una multitud que es burlava de mi. La multitud, ja se sap. Després d’això, em vaig passar tot un any plorant cada dia a la mateixa hora, durant una estona idèntica. No és pas tan tràgic com et puguis figurar. Per als que són a la presó les llàgrimes formen part de l’experiència diària. Un dia a la presó sense plorar no és pas un dia feliç, sinó un dia que tens el cor dur.

dijous, 9 de juny de 2016

El RUI i el full de ruta



A principi d’any els Vila, Paluzie, etc., em van convèncer que el referèndum unilateral és la millor opció per tancar el procés, sempre que tinguem a punt totes les estructures d’estat en cas de victòria del sí. Després de l’emprenyada d’ahir amb el pressupost, ens hem de posar les piles per recuperar la il·lusió i la unió, que és l’única manera de sortir-nos-en encara que tinguem ganes d’engegar alguns elements.

És clar que el RUI genera dubtes, sobretot pel que fa a la participació dels unionistes, però com ha dit l’Elisenda Paluzie aquesta setmana:  “No hi ha quòrums de participació mínima. El codi de bones pràctiques en referèndums de Venècia els prohibeix explícitament, amb l’argument que els contraris a la qüestió sotmesa a pregunta poden utilitzar aquest mecanisme per fer guanyar la seva opció il·legítimament.” Recordem també que l’Estatut el va votar el 48%. Voleu dir que no arribaríem al 50%, si fem les coses bé?

Pel que fa a les prohibicions, les amenaces, etc., de Madrit, suposo que ja estem curats d’espants, oi? En qualsevol cas i amb qualsevol mètode per fotre el camp, obtindrem la mateixa resposta.

Per augmentar la participació del 9-N (2,3 milions), per fer que una part dels unionistes vagin a votar, és indispensable transmetre una imatge de fermesa (això va de debò), de radicalitat democràtica (aquest problema només es resol votant) i de transparència (debats a dojo amb partidaris del i del no, etc.).

Avui l’Anna Gabriel ha proposat d’introduir el RUI en el full de ruta per refer el pacte amb Junts pel Sí. Doncs som-hi, va, que acordin una data (la primavera que ve?) i que entrin al Govern. El president Puigdemont hauria de convidar els demòcrates a entrar al Govern amb aquest mandat clar: un referèndum vinculant, amb sí/no, per tancar el tema d’una punyetera vegada. Aquesta votació, que penso que hauria de ser anterior a la declaració d’independència, es podria plantejar al pròxim Govern espanyol. Després del no de Madrit, el referèndum ja seria RUI. Als colaus se’ls hauria de dir: si sou sobiranistes, si sou demòcrates, entreu al Govern, fem el referèndum i després tothom a casa seva. Sí que es pot.

El farem, amb permís o sense permís, amb vosaltres o sense vosaltres. Quedaran ben retratats.

El que em posa els pèls de punta és pensar en un referèndum constituent. No em vull ni imaginar què passaria si haguéssim de votar a favor o en contra d’una Constitució. Prendríem mal, penso. Decidim si volem marxar, fem la DUI i emplaçem Madrit i Brussel·les a negociar. I després ja parlarem d'exèrcits i llengües.

La qüestió de confiança hauria de ser abans de la Diada. L’Onze de Setembre l’hem d’encarar amb els sobiranistes (els de debò) units, amb la il·lusió que farem un referèndum peti qui peti, amb el convenciment que ho tindrem tot a punt per canviar d’estat si guanyem, amb la legitimitat democràtica com a aval definitiu. 

m.



dijous, 7 d’abril de 2016

El meu article 4 de la Constitució


Article 4. Les llengües de l'Estat


1. La llengua oficial i d'ús de les administracions i dels ens públics de l'Estat és el català excepte a l'Aran, on ho és l'aranès. Qualsevol persona pot adreçar-s'hi en català, castellà i aranès.

2. El català és la llengua instrumental en l'àmbit educatiu públic excepte a l'Aran, on ho és l'aranès. L'Estat ha de garantir l'ensenyament del castellà, públic i gratuït, a totes les persones que ho sol·liciten.

3. L'Estat ha de promoure el multilingüisme com a riquesa individual i social, i la llengua catalana com a eix integrador i vertebrador de la societat.




diumenge, 7 de febrer de 2016

Sánchez, president


Dimecres vaig fer aquest parell de tuits:




Divendres, en un semiarticle, l'Enric Vila  defensava que "Si ERC i DiL donessin el seu vot de franc a Sánchez, quedaria clar que la independència no es fa contra ningú, ni tan sols contra els que ens volen sotmesos".

Com més va, més convençut estic que seria una gran jugada permetre que el Sánchez sigui president, sempre que sigui a última hora i amb una bona dosi de señorío fanfarrón, que és el que no suporten els no-nacionalistes castellans. Si el PSOE té el de Pablemos, IU, PNB et al. i al final els Ciutadanos diuen que ni no ni abstenció, quan tota la caspa toqui a "salvar a España", els putos nazionalistes hauríem d'oferir la governabilitat a canvi de res. De res. No volem res a canvi.  No volem que a Espanya hi hagi inestabilitat. Si el nostre ha de servir perquè els mercats estiguin tranquils i els espanyols no en pateixein les conseqüències, endavant. Nosaltres vindrem a negociar la separació i segurament ens trobarem la mateixa reacció amb un govern socialista que amb un de popular. El nostre és un als espanyols, no a l'estat espanyol.

Això es faria mal. Destremparíem l'adversari d'una manera fabulosa. La reacció més probable seria antes rojigualda que roja, però això, a nosaltres, tant ens fot.


m.


divendres, 22 de gener de 2016

Cinema en català



Quan l’oferta de cinema en català és com a mínim igual a la que es fa en castellà, la resposta del públic és positiva i, amb dades a la mà, el nombre d’espectadors en la versió catalana ha estat superior en alguns casos. Ho he pogut comprovar aquests últims anys a Andorra, on podem dir que la comunitat lingüística és, més o menys, del 50% en cada llengua. (Òbviament, en una zona metropolitana de Barcelona on el 75% dels veïns són castellanoparlants no es poden fer gaires miracles, tot i que a la canalla tant li fot anar a veure els Minions en català o castellà. Van a l’escola en català, miren el Súper3 i no tenen els prejudicis dels grans.)

Fa cinc anys, al Servei de Política Lingüística vam firmar un conveni amb els Cinemes Illa Carlemany per promoure l’exhibició en català. Petita subvenció (compra de 100 entrades a 4 euros per als voluntaris per la llengua) a canvi d’igualtat de condicions: Si el cinema ofereix la mateixa pel·lícula en català i castellà, els horaris, les sales i el 3D no han de ser favorables al castellà com passa a tot arreu.

Els resultats van ser prou bons.

▪ L’any 2011, per exemple, es van projectar dotze pel·lícules en català en el marc del conveni: Mil cretins, Arthur i la guerra dels mons, Bruc, El cavaller de l'antifaç, Els barrufets, Harry Potter i les relíquies de la mort, Mitjanit a París, Passi el que passi, Kerity i la casa dels contes, Eva, Les aventures de Tintín: El secret de l’Unicorn i El gat amb botes.

▪ La primera setmana de projecció de Les aventures de Tintín: El secret de l’Unicorn va portar 3.654 espectadors als Cinemes Illa Carlemany (1.963 el primer cap de setmana). Aquesta xifra va situar l’empresa al capdavant de les 27 sales on es va poder veure aquesta pel·lícula des del 28 d’octubre fins al 3 de novembre. Proporcionalment, Andorra va estar molt per sobre de Catalunya pel que fa a assistència (44.050 espectadors a Catalunya i 15.156 a la ciutat de Barcelona).

▪ A més, fins al dia 22 de novembre, 5.264 persones van triar la versió en català de Tintín, davant les 1.216 que la van veure en castellà.

▪ Els últims mesos també van destacar Els barrufets (3.300 espectadors, el doble que en castellà) i Mitjanit a París (1.378)

▪ Al juliol hi va haver tres pel·lícules en català a la cartellera dels Cinemes Illa Carlemany (Passi el que passi, Harry Potter i les relíquies de la mort i Els barrufets), un fet inèdit a Andorra i crec que a la resta de territoris de parla catalana. L'empresa no ho va fer per amor a l'art.


m.


divendres, 8 de gener de 2016

RUI



Llegit l’article de l’Elisenda Paluzie, que defensa el referèndum unilateral d’independència (RUI). Diuen que el David Cameron va acceptar el referèndum a Escòcia perquè l’Alex Salmond va amenaçar-lo de fer un RUI. És obvi que el Regne Unit no és Espanya i que Madrid no permetrà un referèndum acordat encara que hi hagi un govern d’esquerra amb PSOE, Podemos i altres forces, però això no obsta perquè ho tornem a provar, amb l’únic objectiu d’ajuntar tots els partits que estan a favor del dret de decidir. ¿Que Podemos no està a favor del dret de decidir sinó del dret de demanar permís? Molt bé, doncs que ho demostrin, que ho vegin tots els catalans, les vegades que faci falta. Les eleccions del març sembla que ens ens oferiran un panorama encara més ingovernable que el d’ara. Les esquerres podran sumar? I els sobiranistes? Em sembla que no. En canvi, els partidaris del dret de decidir, almenys en teoria, sí. Caldria fer un pacte en aquest sentit i formar un govern provisional amb el mandat de celebrar un referèndum vinculant, acordat o no, aquest any o el que ve. Un govern amb CDC, ERC, CUP i Podemos (i Unió, si escau). Quan a Madrid diguin que no, crec que només amb la força d’un executiu com aquest podríem fer un RUI amb possibilitats d’èxit, perquè el fracàs del referèndum no solament pot venir de la no-participació dels contraris a la independència, sinó també de la por en els partidaris del i dels que no ho tenen clar a causa de tota la guerra bruta de l’estat espanyol. I què passa si els del dret de demanar permís no aposten pel dret de decidir? Més autonomisme, tornar a principi de segle però canviant la reforma de l'Estatut per la reforma de la Constitució.

Tot el que no sigui això, no ho veig gens clar.

m.


dilluns, 28 de desembre de 2015

El Govern dóna llum verda a l'Acadèmia Andorrana de la Llengua i al 'Diccionari normatiu de la llengua andorrana'



El Govern d'Andorra, a proposta del Ministeri de Cultura, ha donat el vistiplau a la creació de l’Acadèmia Andorrana de la Llengua, que es posarà en marxa aquest any que ve i que dependrà del Servei de Política Lingüística (SPL). Paral·lelament, l'SPL, amb el suport d’experts de tot el país, també té l’encàrrec d’elaborar i de publicar l'any que ve el Diccionari normatiu de la llengua andorrana.

Cal tenir en compte que la Llei d’ordenació de l’ús de la llengua diu que l’SPL és l’autoritat “en les qüestions relatives a la normativa, l’actualització i l’ús correcte de la llengua”. Per tant, tal com han manifestat fonts del Ministeri de Cultura, "tenim tota la legitimitat i el suport legal per establir què és i què no és normatiu, sense dependre d’altres institucions foranes com l’Institut d’Estudis Catalans i el seu diccionari normatiu".

Des de l'SPL han admès que "ja fa temps que estem treballant en aquest diccionari, que serà molt restrictiu. Moltes paraules pròpies ocuparan el lloc d’altres que, quan surti a la llum el diccionari, deixaran de ser correctes". És el cas de peís i candicat, qua substituiran les formes país i candidat.

L'Executiu encapçalat per Antoni Martí ha volgut treure importància a la notícia, que de ben segur suposarà un abans i un després en les relacions amb els veïns del sud. Des del Ministeri de Cultura han negat que l'anunci d'aquesta desconnexió lingüística en període de festes s'hagi fet perquè passi tan desapercebut com sigui possible i han afirmat rotundament que no hi ha hagut pressions de Madrid a causa del procés independentista. 



Exemples de terminologia andorrana que substituirà la catalana al diccionari normatiu

a l’avança  loc adv  Per endavant, anticipadament, amb antelació, prèviament. Gràcies a l’avança. Les entrades es poden adquirir a l’avança als punts habituals.
acotxar-se  v pron   1. Ajupir-se. | 2. Allitar-se.
aixalavar  v tr  Rentar (plats, roba, etc.) superficialment, rentar a mitges.
arramassar  v tr  Recollir, arroplegar, aplegar el que està escampat (sobretot pel que fa al bestiar, els bolets, l’herba del camp
apariar  v tr  1. Arreglar una cosa, reparar una cosa malmesa. Apariar un rellotge. | 2. Endreçar. Si el nucli històric s’arreglés una mica seria més atractiu. | 3. Condicionar, arranjar (un edifici, una sala, etc.).
arroplegar  v tr  Arreplegar.
bogar  v tr  Adobar les terres, femar.
botir  v tr  1. Inflar una pilota, una roda, etc.
botir-se  v pron  1. Inflar-se. | 2. Enfadar-se. Es boteix per no-res.
capitomba  f  Tombarella.
cassigall  m  Parrac, tros de roba esquinçat o dolent.
clípol  m  Autobús interurbà.
cossigoles m pl  Pessigolles.
desencusa  f  Excusa,
desempanar  v tr  Reparar una pana
donques  conj  Doncs
entrepussar  v intr  Ensopegar.
esparpillar  v tr  Remenar, remoure alguna cosa, escampant-ne el contingut.
estrossinar  v tr  Trossejar.
fargat -ada adj  Vestit (mal fargat, ben fargat). 
gicar  v tr  Deixar.
murga  Múrgola.
pessó  m  1. Pila, gran quantitat d’una cosa.
reglatge  m  Ajust (dels esquís).
tampanada  f  Trompada, garrotada, cop fort que algú es dóna amb una tampa o amb alguna altra cosa.
trasteria  f  1. Cosa inútil. | 2. Malifeta.


divendres, 11 de desembre de 2015

L'exèrcit del Pla


Com que això del procés no acaba de rutllar per la via del bon rotllo, ens han fet saber que al Pla de Sant Tirs s'acaba de crear una organització que no descarta l'ús de la forca.







dijous, 10 de desembre de 2015

Un pas enrere?



Aquests dies s’han sentit unes quantes veus (Josep Ramondea, Jordi Muñoz, Albert Pla Nualart) que aposten perquè el sobiranisme faci un pas enrere per poder avançar, és a dir, “convertir el referèndum legal i acordat amb l’Estat en la nostra primer fita –i no moure’ns d’aquesta pantalla fins que l’hàgim guanyat (o perdut, esclar)–” perquè així podrem “eixamplar el procés fins a una sòlida majoria”. El referèndum pactat, diu el Pla, és “un impossible molt més possible que la DUI”.

Doncs jo crec que ni una cosa ni l’altra. Esperar que el PPSOEC’s (uns 280 diputats de 350) accepti un referèndum vinculant a curt o a mitjà termini és una mica ingenu. Encara que d’aquí a quatre anys hi hagués un govern Podemos-PSOE, i que l’Iglesias complís la seva paraula, potser llavors es podria produir el miracle i ens deixarien fer un referèndum, però no seria pas vinculant perquè per marxar d’Espanya legalment caldria canviar la Constitució, o sigui, dues terceres parts del Congrés. Impossible. Si tot continua més o menys com ara, si Espanya no es fon, no hi ha res a fer.

Pel que fa a la DUI, sí que me la crec com a opció per fer el referèndum vinculant, que en aquest cas seria acordat amb Europa i els mercats, que al capdavall són els que manen i ens deixen anar tirant (anar endeutant-nos). Si finalment hi ha acord Junts-CUP, un pacte que sigui seriós i estable, la declaració unilateral, amb el referèndum constituent com a punt culminant, sí que podria propiciar un pas enrere amb capacitat guanyadora. L'amenaça de la DUI no els fa res, però si el Parlament declara la independència en espera de la ratificació popular i la proclamació posterior, llavors sí que la Merkel i el més que segur desgavell econòmic espanyol podrien forçar la celebració d'un referèndum a l'escocesa.
 
Ara bé: si es vol fer el pas enrere per reclamar el dret de decidir, per enganxar els podemos i les colaus al procés sobiranista, no podem fer trampes. El dret de decidir és un dret, i s’ha d’exercir perquè és el teu dret. No s’hi val a dir que només pot ser acordat amb l’estat perquè llavors ja no és un dret, però crec que tampoc no podem organitzar un referèndum unilateral d’independència perquè no hi hauria prou garanties democràtiques i sí massa claveguera i amenaça de l’estat; a més: de què serviria un referèndum unilateral si votessin 2.300.000 persones (9-N) i s’obtingués un 80% de sís? (Recordem que el 27-S van votar 4.130.000 persones.) Només es podria fer aquest pas enrere amb la condició que si l’estat es nega a permetre el referèndum i a acceptar-ne el resultat, tots els firmants del pacte pel dret de decidir s’haurien de comprometre a tirar endavant la DUI, implicar-se en l’elaboració de la Constitució i promoure la participació en el referèndum de ratificació.

O sigui, als de Podemos i als d’Unió només se’ls pot oferir el pas enrere si són fidels fins al final al DRET de decidir. Si és que hi creuen, és clar.

m.


dimecres, 9 de desembre de 2015

Música, mestre


El Jaume m'envia un correu per explicar-me "una cosa extraordinària" que fan a l'escola dels seus fills. Han substituït la sirena que anunciava les entrades i sortides a l'escola o al pati per música. A més han fet un web perquè "tothom pugui estar al cas de les cançons que sonen cada setmana i les pugui tornar a escoltar quan vulgui (amb videoclips, amb les lletres...)". Al web diuen que ara "tothom entra més relaxadament a l’escola". Un dels avantatges de tenir una escola petita com la del Pla és que no ens calen sirenes, però em sembla una bona idea, sobretot tenint en compte els criteris per triar les cançons.

I és que controlar l'educació és molt important, fins i tot abans d'entrar a l'aula, com diuen els amics de Dolça Catalunya:







Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...