dilluns, 31 de desembre de 2007

Any Montilla

Fa cinc minuts la Josefina m'ha comentat que hi ha gent que encara el Cap d'Any amb apatia. I jo que li contesto: "Potser és una conseqüència d'aquest any apàtic." I ella que sentencia, per mi fantàsticament: "No diguis apàtic, digues Montilla."

La Josefina, el Quico, el Periquito i el Marc esperem que tingueu un bon any.

diumenge, 30 de desembre de 2007

Quelle grandeur!


No sabia quina foto posar i al final, d'acord amb el títol que volia donar a l'escrit, he triat la de l'Arc de Triomf. Una mica com a metàfora de la grandeur que durant tota la setmana hem respirat per racons, raconets i raconassos d'una gran capital com és París.

Ja som tornats de la France, cansats perquè hem fet molts quilòmetres però contents perquè ha valgut molt la pena! París és una ciutat inigualable per fer una visita, potser no tant per viure-hi perquè l'hem trobat massa gran, les distàncies hi són enormes!

Hem anat a molts llocs, perquè una setmana dóna per molt, per una parella a qui caminar quilòmetres i quilòmetres no li fa res, mentre les cames aguantin... I ens han agradat moltes coses. A mi (josefina), m'ha agradat comprovar que això de la grandeur de la qual França ha fet gala històricament és ben certa. M'ha agradat veure que, com a país, tenen una història única, diguéssim, i que l'accepten i se n'enorgulleixen perquè és justament la seva. Una història que de ben segur ha tingut errors i dels grossos (penso en alguns dels episodis més sagnants de l'imperi napoleònic, per exemple), però que com que és la seva, avui a Napoleó gairebé se'l venera per tot el que va aportar de positiu al país.

Al Museu de l'Armada, per exemple, hi ha una reconstrucció de la Segona Guerra Mundial que et fa posar la pell de gallina. Les imatges del general De Gaulle caminant per la plaça de la Concòrdia enmig d'una multitud agraïda i alliberada al final de la guerra... és impactant. I en un de cada tres racons de París trobes una placa de record per algú que va morir per l'alliberament de la ciutat, del país; records per tanta gent que va ser deportada a camps de concentració, records també per a personatges del món de la cultura: Aquí hi va viure tal, Aquí tal hi va escriure la novel·la qual, En aquest edifici es van reunir aquest i aquell... En fi, que hi ha història a cada raconet.

I enmig d'aquest recorregut històric, polític, cultural i turístic, els diaris i informatius francesos han perdut el cap amb les vacances faraòniques del Sarkozy i la Carla Bruni. Si us he de ser sincera, els francesos em fan una mica d'enveja...

dissabte, 22 de desembre de 2007

Bon Nadal

Aquest vespre marxem cap a París, on ens estarem una setmana. Serà la primera vegada que no ens quedarem al corral, i potser l’última.

Si celebreu el Nadal, que tingueu un bon Nadal. I si no, també.

Josefina, Marc, Quico i Periquito

dimarts, 18 de desembre de 2007

Hereu, Imma, doneu la cara!

(Sóc la Josefina)

Aquesta de la imatge, la que està amb el Quico, és la Jordina, la meva germana.

Tinc pendent escriure una entrada sobre la visita del Montilla a les nostres terres, i també una altra sobre el bloc de pisos del meu poble que tants maldecaps ens està portant (i sobre el qual tenim una resolució del director general d'Urbanisme en què, ja us ho transcriuré, diu que l'edifici s'ha d'enderrocar perquè els permisos estan mal donats). Però hi ha un fet que em remou l'estómac i m'he de desfogar explicant-lo.

La meva germana treballa des de fa uns quants anys a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (Casa de l'Ardiaca, Institut de Cultura, Ajuntament de Barcelona, per situar-nos). Forma part de la plantilla d'auxiliars, que són subcontractats a través de l'empresa de serveis culturals Magma.

Fa temps van comprovar que hi havia irregularitats en els contractes, cobren un sou miserable i són els únics de l'Arxiu que, quan ha calgut arremangar-se la camisa per sufocar una plaga de fongs als arxius, ho han fet. Cosa que els funcionaris es van negar a fer, no fos cas.

Em salto detalls perquè si no, no acabaria. La colla de treballadors subcontractats van anar a un advocat del col·lectiu Ronda i, jugant-se el lloc de feina, van decidir denunciar l'ajuntament.

Després d'un ajornament, el judici es va celebrar a final d'octubre. Diuen els qui hi eren que l'advocat dels treballadors va deixar de volta i mitja les advocades de l'ajuntament i de l'empresa. L'advocada de l'ajuntament (recordem: hi manen PSC i ICV, sort que són d'esquerres!!!) fins a tres vegades va qüestionar testimonis dels treballadors sobre quina era la seva ideologia política!

Bé, aquesta setmana han conegut la sentència, i com diu la meva germana, és com si l'hagués escrit el mateix ajuntament. El jutge, que es veu que és un dels conservadors més durs del ram, no ha donat validesa a molts dels testimonis que aportaven els treballadors, però mireu amb quins criteris: l'una, perquè és sindicalista; un altre, perquè havia treballat amb anterioritat a l'Arxiu... Reconeix que hi ha hagut actuació irregular de l'ajuntament però oh!, no passa res. És l'ajuntament de Barcelona, per l'amor de Déu!

En definitiva, que els treballadors han perdut la lluita i ara, tot i que l'empresa els diu que no prendran represàlies, fixeu-vos-hi: a la meva germana li quedaven tres dies de festa abans d'acabar l'any. Doncs l'han obligat a fer-los ahir, avui i demà. I el dia 24 i el dia 31 li tocarà pringar fins a quarts de nou del vespre. Tenint en compte que viu a 200 quilòmetres de la família, no està malament, per ser que l'empresa diu que no ho ha fet amb cap mala intenció.

Sento tanta ràbia! Ahir li deia a la Jordina que si no se n'adona, que l'estan expulsant de Barcelona: de la feina, i també del pis (perquè el propietari no para de voler apujar el lloguer, que cobra en negre, per cert, perquè no hi ha contracte). Jo ja ho hauria engegat tot a rodar i hauria pujat cap aquí dalt a buscar feina i estar més tranquil·la.

Realment, la justícia no es dóna a qui té la raó sinó a qui té el poder. És una veritat com una casa.

En fi, que només tenia ganes d'expressar la meva indignació, la ràbia i l'emprenyada que porto a sobre. I que encara s'agreuja més quan penso i repenso en qui hi ha al capdavant de l'ajuntament de Barcelona. Govern progressista i d'esquerres?? Me'n riuria a la cara de l'Hereu i de la Mayol si no fos perquè la ràbia que sento em fa plorar.

Jordina i companys teus, una abraçada i tota la solidaritat, si us serveix d'alguna cosa.

dilluns, 17 de desembre de 2007

El tió

Com cada any, la Roser i el Josep no esperen el tió, sinó que el van a buscar al bosc. Cal que tingui l’ànima foradada; per això el Josep fa una setmana que busca un bon troncot ferit per un llamp. Al final en tria un que potser no està ferit, però els senyals de podriment el fan molt atractiu. És un senyor tronc, immens i amb molts nusos.

Al poble, i també a tots els del voltant, com més nusos té el tronc, més valor té. Es veu que el tronc guarda tot el seu poder als nusos.

Abans de tornar cap a casa, el Josep resa una oració en senyal de respecte.

Després de creuar la porta, el tió passa a ser un altre departament de la Roser; un més. El posa a la vora del foc, al costat del caixabanc. Encara falten quatre dies perquè la seva néta hi vagi a cagar el tió, però la Roser cada dia dóna menjar al tronc, que amb prou feines té ulls i una boca ben recta, i el que sobra s’ho menja per esmorzar. El Josep no diu res.

El menú del dia del nouvingut es compon de pa i aigua, tal com era en la infantesa de la Roser i el Josep. A les cases bones, que no és el cas, a vegades els donaven figues seques, mandarines o taronges, productes que abans eren difícils d’aconseguir.

El dia de Nadal als padrins els cauen les llàgrimes. És el primer any que la Carla canta la mateixa cançó que ells quan eren petits:

“Pare nostre del Tió,

per molts anys que Déu mos dó,

festes festoses,

dones curioses,

torrons de pinyó,

caga Tió.”


“Tió, tió, caga torró.” Cop de bastó. “Tió, tió, treu torró.” Un altre cop de bastó. Silenci.

La Carla i els pares són a dormir. La Roser i el Josep agafen el tió i el llencen al foc; això sí, a partir d’ara l’apagaran cada nit perquè duri totes les festes, uns quinze dies.

La Roser es queda a la vora del foc per vigilar que la flama es mantingui encesa tota la nit. Al costat del foc hi ha un gibrell amb aigua calenta, una tovallola i un tros de sabó, perquè la Verge es veu que hi va a escalfar-se i a rentar el nen Jesús. El Josep, trencant tots els costums, es queda amb ella tota la nit.

L’endemà la Roser recull les cendres i en dóna al Josep. El padrí les escampa pels camps nevats per fertilitzar la terra, mentre la Roser en llença un bon grapat per la casa. Diuen que porta bona sort.

La Carla es lleva i baixa corrents a veure el tió. No s’adona que el Josep n’ha posat un altre, encara més ferm, amb dos ulls i un somriure que seria d’orella a orella si tingués orelles.


dimecres, 12 de desembre de 2007

aixarnoles

(aixarnola f. guspira de foc, espurna.)

13 DE DESEMBRE: SANTA LLÚCIA I EL NOSTRE POBLE

Segons el DCVB, Com si em diguessis Llúcia equival a No ho entenc o a No sé de qui em parles. (Per què? No ho sé. Apa, Víctor i Puigmalet, ja teniu feina.)

A la portaveu adjunta del PSC al Parlament li diria Com si em diguessis Llúcia. Diu que està en desacord amb les paraules de Joan Ferran (“s’ha d’arrencar la crosta nacionalista” de TV3 i Catalunya Ràdio), encara que l’ha defensat en les seves tesis de fons i ha dit que les idees de Ferran “les comparteix molta gent a Catalunya”. O sigui, no ho entenc.

La meva mare sempre em deia “Que santa Llúcia et conservi la vista” quan de seguida trobava allò que feia hores que jo buscava desesperadament.

Al Joan Ferran també li diria Que santa Llúcia et conservi la vista, perquè els informatius de Tv3 i Catalunya Ràdio si tenen alguna crosta és la de la doctrina socialista i la visió espanyola de les coses. I que li conservi la vista per poder comparar el nacionalisme de TVE i el de TV3.

Parlem de coses importants.

“Al Pla de Sant Tirs en temps passats hi havia la tradició, ja que la gent tenia molta devoció a aquesta santa, que l’agutzil, a partir de Santa Llúcia, passés per les cases a fer captiri (a arreplegar), tot dient:
Si teniu devoció de fer caritat a Santa Llúcia o Sant Antoni.
I la gent solia donar mongetes, ja que se’n feien moltes, peus i cap de porc, i alguna altra cosa per l’estil.
El dia de Sant Antoni era el darrer dia de fer captiri, i llavors, amb tot el que s’havia arreplegat, es feia una subhasta a la plaça.
La gent anava pujant el preu, i el millor postor era el qui s’ho quedava. Tot el que es feia era per a sufragar les despeses religioses d’aquestes dues festes.”

(Joan Bellmunt. Fets, costums i llegendes)

“Per Santa Llúcia, s’escurça la nit i s’allarga el dia”, cosa que s’agraeix.

També:

“Per Santa Llúcia creix lo dia un pas de puça, per Nadal un pas de pardal, ase és el que ho coneix, però més el que no ho coneix.”

I també:

“Per Santa Llúcia, un pas de puça; per Nadal, un pas de pardal; per Sant Esteve, un pas de llebre; per Ninou, un pas de bou; i per Reis, ruc lo qui no ho coneix.”

Santa Llúcia també dóna el tret de sortida de les festes:

“Beneïda santa Llúcia, que les bones festes ens envia.”

“De Santa Llúcia a Nadal, dotze dies de cabal.”

Santa Llúcia és la patrona dels cecs (també de les modistes, els matalassers, els oculistes, els fotògrafs i altres oficis que requereixen bona vista). Per això, “al qui reparteix i guanya, santa Llúcia li treu els ulls.”

Potser santa Llúcia ha tret els ulls a algunes persones i per això no hi veuen.

dilluns, 10 de desembre de 2007

Neva!






El que treu el cap és el campanar de l'església de Sant Esteve d'Andorra la Vella.








No hauria de ser notícia, però amb la sequera que tenim...

Encara que a la foto següent no es veu bé com neva, la precipitació en forma de neu (com diuen absurdament els hòmens i les dones del temps) també ha arribat al nucli antic d'Andorra la Vella, on treballo. Aquí no ha quallat, però em diuen que a les parròquies altes n’ha caigut un bon pam.



A la foto, en primer terme hi ha una colla de contrapassaires, malgrat que molts guies turístics diuen que són sardanistes. Ho sé perquè treballo a l’edifici de davant i sento moltes barbaritats...

(Concretament, el meu balcó és el de l’angle inferior esquerre.)

Com es pot llegir en una placa que hi ha al monument, “el contrapàs, que es balla per la festa major, és una dansa que es fa i es desfà seguint les instruccions del capdanser, començant sempre amb el peu esquerre”.



Tot es perd...

“A Andorra la Vella s’explica que, per ballar-lo [el contrapàs] les dones, tant les grans com les joves, es cobrien el cap amb un mocador i els homes es ficaven una barretina vermella” (Eva Julián. Hereus i cabalers)

Com podeu veure a la foto següent, feta al març, fins i tot els contrapassaires passen de les tradicions i canvien la barretina vermella per la blanca.


“El ball que es ballava sempre aquí és el Contrapàs. Actualment l’han canviat molt, però la música continua essent la mateixa. Més tard es van començar a ballar sardanes. [...] El Contrapàs és un ball monòton, però per a nosaltres era quasi una religió. [...] La gent, quan sentia la música, ja sortia de casa amb la barretina a la butxaca i n’hi havia, fins i tot alguns que tenien 70 anys, que cada any sortien a ballar-lo.” (Testimoni d’Eduard Rossell d’Andorra la Vella. Extret d’Hereus i cabalers)



“A la casa d’en Juglàs, tothom balla el contrapàs.”

Cadascú fa el que veu fer, sobretot en la infantesa. En Juglàs podria ser una deformació de joglar, que no rima amb contrapàs, és clar.

dissabte, 8 de desembre de 2007

Com corderets


Avui, dia de la Puríssima, tercer dia de pont per a molta gent, les nostres carreteres tornen a estar atapeïdes de milers de cotxes que pugen cap a Andorra.

Aquesta foto l'hem fet fa cinc minuts des d'un camp del costat de casa. Acabàvem d'arribar de la Seu, i durant tot el trajecte (vuit quilòmetres) ja hem trobat la cua de cotxes. Des del Pla fins a la frontera hi ha 20 quilòmetres. Fins al centre d'Andorra la Vella n'hi ha 30. I són quarts d'una del migdia. On coi van aquesta gent? A esquiar, diria que no. A comprar? Suposo. Molts han degut sortir de casa molt d'hora. La prova és que les vores de la carretera estan plenes de gent que surt del cotxe per estirar les cames. Però molt pocs giren cua. Arribaran a Andorra a deshora i molts acostumen a baixar avui mateix. O sigui, hores i hores de cua per a què, exactament?

No en teniu prou, de fer cua cada dia?

dijous, 6 de desembre de 2007

Ja les tenim aquí!

Des d'aquest dimarts ja tornem a tenir vaques als camps de l'Ansola, ben a la vora del Segre. Aquí s'hi passaran sis mesos, i a començaments de juny les tornaran a recollir per endur-se-les cap a les altes valls d'Andorra.

De moment n'hi ha 19 però diuen que en portaran alguna més. És la mateixa cerimònia que anem repetint des de ja fa uns quants anys: quan el meu pare va deixar les vaques de llet després de tota una vida, el van animar a guardar vaques de carn durant mig any.

Aquestes vaquetes baixen de la primera parròquia en l'ordre protocol·lari d'Andorra, de Canillo. Concretament, són de cal Pirot de Ransol, una de les cases mítiques. Passen els mesos de calor a l'alta muntanya, i quan la neu hi fa acte de presència (tot i que aquest any de moment no és pas que hi hagi hagut cap nevada grossa), les baixen cap al Pla.

Quan no hi són s'hi troben a faltar. Donen molta vida al camp. Jo hi passo tot el temps que puc, vora Segre, amb elles. Me les miro, dono un cop de mà al meu pare quan em deixa, hi correm quan alguna ha vedellat... L'any passat, per exemple, durant els sis mesos van néixer nou vedells. I a mesura que es fan grossos, la feina és nostra perquè s'escapen als camps de la vora i costa reconduir-los cap al tancat.

Són molt formoses, les vaques. I, com em va dir algú una vegada, són més nobles que no pas algunes persones.

aixarnoles

(aixarnola f. guspira de foc, espurna.)


6 DE DESEMBRE, SANT NICOLAU


“Per Sant Nicolau, la neu hi cau.”

Sembla que el refrany no es complirà, però per demà es preveuen nevades. Així, podríem donar per bo un altre refrany, més metafòric.

“Sant Nicolau, de la neu porta la clau.”

A hores d’ara, la carretera cap a Andorra comença a ser una desfilada. Que aneu a esquiar? Pràcticament no ha nevat i algunes estacions obren parcialment. Amb la sequera que hi ha, vinga a fer neu artificial.



Igual que ara

Abans, quan la canalla feia festa per Sant Nicolau, nens i nenes feien capta i cantaven:

“Virolet sant Pere
virolet sant Pau
els xiquets fan festa
per sant Nicolau.

bisbe de pau.
Panses i figues,
nous i olives
i tot el que vulgueu.
Caritat, senyora,
caritat, si us plau,
que venim de Roma
i portem corona
de Sant Nicolau.”

dimarts, 4 de desembre de 2007

La crosta nacionalista

Com que per aquí de tant en tant ens visiten periodistes i dues de les mans d’aquest bloc ho són; i com que algun periodista d’aquests treballa a la Corpo, m’agradaria que em donéssiu la vostra opinió (els altres també, eh?) sobre l’entrevista que publica avui El Psoeriódico amb el diputat socialista Joan Ferran, que fa un dies ja va advertir (potser és la paraula més apropiada) que TV-3 és la cadena més antigovernamanetal que hi ha a Espanya. El titular és prou eloqüent: Cal arrencar de Catalunya Ràdio i TV-3 la crosta nacionalista.

Per mi, els informatius de Tv-3 han perdut el nord perquè s’han convertit en una televisió estatal (perdó, espanyola) feta en català. I quan em trobo aquesta entrevista tan demagògica, tan intimidatòria, tan d’esquerres, se’m regira l’estómac.

Algunes perles de l’entrevista:

“El més adequat seria començar de nou, fer taula rasa del passat; un reset, que es diu en l'actualitat. Les càrregues sentimentals o ideològiques han de quedar per a les seccions d'opinió.”

“Hi ha alguns gurus mediàtics al capdavant de programes de màxima audiència que no informen; editorialitzen. Confonen sistemàticament informació i opinió; la seva opinió. Usen les emissores com volen, com si fossin el seu púlpit particular, llancen discursos, fan crides perquè la gent es manifesti contra això o allò altre. Quan un director de programa pronuncia arengues com les que se senten a primera hora del matí a Catalunya Ràdio disfressades d'informació confon els seus oients, que pensen que el que reben és informació. En una emissora pagada amb els diners de tots els ciutadans, els que són nacionalistes i els que no ho són, això és intolerable, encara que el locutor sigui una estrella de l'star system engreixat en l'últim quart de segle. No veto l'opinió, però aquesta ha d'estar clarament diferenciada de la informació i anar contrapesada amb opinions de signe divers.”

“O els programes de viatges d'un popular presentador, que llisca sempre que pot la seva òptica independentista. O alguns informatius que, en lloc d'informar amb rigor sobre la manifestació de dissabte passat, van preferir dedicar-se a caldejar-la, a publicitar-la gratuïtament des d'una setmana abans.”

“Això per no parlar del mapa del temps, en què és senzill saber si plourà a Alacant, cosa que trobo perfecte, però difícil saber si lluirà el sol a Fraga, a 30 quilòmetres de Lleida, o a Madrid, a una hora de vol de Barcelona.”



dilluns, 3 de desembre de 2007

aixarnoles

(aixarnola f. guspira de foc, espurna.)

4 DE DESEMBRE, SANTA BÀRBARA

“Santa Bàrbara la barbal, tres setmanes abans de Nadal”.

Es veu que un dia Déu va voler premiar les virtuts de santa Bàrbara. Li va preguntar què preferia: el govern de les dones o el de la tempesta. La santa va dir que es veia capaç de dominar el llamp i el tro, però que no gosava provar-ho amb les dones.

(Sense cap comentari fàcil per part meva, continuem.)

Quan trona i llampega, en molts llocs és costum invocar-la amb aquesta prec:

“Sant Lluc, sant Marc, santa Creu, santa Bàrbara no mos deixeu.”

També és costum no recordar-se de santa Bàrbara fins que trona i, sobretot, acabats els trons, adéu santa Bàrbara.

diumenge, 2 de desembre de 2007

I ara, què?



I ara, què?, es pregunta el Dessmond.

Uf, bona pregunta. Em sembla que dissabte va quedar demostrat que som moltes, més de les que ens pensem, les persones que volem decidir el nostre futur. Reclamem que som un subjecte i que volem decidir què fem amb les nostres infraestructures, amb els nostres impostos, amb la immigració, l'educació, etc. També volem que aquest propòsit vagi més enllà d’una ideologia, d’un desig o d’un no-se-què. Volem, com diu el Montilla, fets i no paraules.

L’endemà de la manifestació, llegeixo l’entrevista del Carod a La Vanguardia i una reflexió de Jordi Barbeta. N’agafo apunts perquè em semblen molt apropiats per pensar en aquest I ara, què?

Jordi Barbeta: “El PSC no tindrà cap més remei que aprofitar la pressió dels que van desfilar per la Via Laietana per demostrar, sobretot amb fets, la seva definició com a partit nacional català” que hi ha als seus estatuts. I si no ho fa aviat perquè creu que la seva clientela ja està satisfeta amb el que fa, el problema esclatarà a Esquerra Republicana.”

Si el PSC vol continuar sent una sucursal del poli bo, el PSOE, podria esclatar a Esquerra? Sí, perquè, al meu parer, no es pot ser tan inconseqüent. El que diu el Carod a La Vanguardia no es pot justificar sempre dient que si els altres, que si nosaltres diem que... I no pots donar suport a un govern català que està supeditat a les conveniències del PSOE, el partit que ens maltracta, ens enganya, ens ofèn i ens tracta de mesells.

Diu l'entrevistador: Hi ha a Catalunya un president, un Govern, un sol vicepresident, però tres projectes contraposats.

Carod: Digui’m un altre partit amb presència institucional que demani el mateix que ERC, la independència.”

Entrevistador: Quin és el seu argument per desmentir aquella impressió que, amb tres projectes tan diferents, la raó de ser de la coalició de govern és el poder pel poder?

Carod: Digui’m: quin és l’objectiu d’un comerciant?

Entrevistador: El negoci.

Carod: I el d’un governant? Governar ell o que governin els altres?

Primer de tot, què vol dir els altres? Aquests de CiU, als quals odiem profundament? També podries governar amb els altres, no?

En segon lloc, a vegades es llegeix més entre línies i segons el que no es diu. Aquest Carod no té gaire gràcia a l’hora de fugir d’estudi, perquè se li nota massa la incomoditat. La resposta: "Digui’m un altre partit amb presència institucional que demani el mateix que ERC, la independència" és bastant infantil. Jo demano la independència, però no faig res per arribar-hi. Però ho demano, eh?

I ja per acabar, el Carod ens està dient que la justificació del suport al Montilla és governar, és el negoci. És curiós que no esmenti la cançoneta dels últims mesos: la construcció d’un espai social del benestar que bla, bla, bla, ens donarà una majoria social que ens durà a la independència gràcies a les polítiques socials i perquè arrossegarem el PSC cap a la plena sobirania i bla, bla, bla, i hem de ser seriosos i demostrar que l'independentisme és centrat i assenyat...

Quant durarà aquesta farsa dels uns i dels altres? Ara toca mullar-se. Ja no ens conformem amb les molles. Volem el pa sencer.

I ja paro.


dissabte, 1 de desembre de 2007

De primera i de segona


Avui escriu la Josefina: encara estic intentant pair el que vaig viure i veure ahir. A la Seu es va inaugurar oficialment la renovació de l'Esplai de la Gent Gran, amb finançament cent per cent de l'Obra Social de la Caixa.

La gran estrella va ser Ricard(o) Fornesa, el president d'honor de la Caixa, urgellenc, a qui totes les autoritats i sectors empresarials i altres van rebre com correspon a qui mana realment en aquest país (reflexió que, per cert, fora de micros fan tots els polítics).

La inauguració era a dos quarts d'una. I ja una bona estona abans, al Pati Palau (o plaça Palàssio, tal com és coneguda per la gent d'aquí) molts padrins es van acostar al SEU local per participar de la festa. Hi havia un pallasso amb un micro, música en directe, d'ambient no n'hi volgueu més. I el temps acompanyava. Un cop va arribar el senyor Fornesa i va començar la visita per la reforma de l'Esplai, les portes es van tancar pels padrins, que es van quedar fora amb els pallassos, fins a la una.

Acabada la visita, seguici i mitjans de comunicació vam pujar a la primera planta de l'Esplai on el senyor Fornesa, el delegat de la Caixa a Lleida, el delegat del Govern a l'Alt Pirineu i Aran, i l'alcalde de la Seu, van fer els seus parlaments. Regalet per al senyor Fornesa, i un pica pica format pels productes més selectes i exquisits de la comarca: formatges i embotits, tots de qualitat.

Quan el càmera, l'Albert, em va dir que ja tenia prou imatges vam marxar. Amb l'ascensor nou de trinca vam baixar a la planta baixa: i allà hi vam trobar una bona colla de padrins menjant trinxat i bevent en gots de plàstic, envoltats de confèti, de música i dels pallassos. Amb l'Albert ens vam mirar i ell es va posar a gravar. Ens vam quedar gelats, a mi em va saber molt greu. A ell li va venir a la memòria la història del Titànic, i els seus passatgers de primera i de tercera classe. Era una bona comparació.

A la primera planta, el senyor Fornesa va fer un al·legat encés a favor de la gent gran, demanant als padrins que no s'abandonin i que reivindiquin els seus drets, denunciant que sempre pensem en els maldecaps que suposa per a les finances públiques que hi hagi tantes pensions, però no reconeixent mai els mèrits de la gent gran.

Però al mateix temps que deia això, la gent gran que volia entrar a l'Esplai s'havia d'esperar fora, i a l'hora de picar no van poder pujar a la primera planta a tastar aquelles exquisideses. No es van barrejar, per dir-ho clar. Els uns a dalt i els altres a baix. Els uns formatges i embotits de categoria i els altres trinxat, que no dubto pas que devia ser boníssim.

Imagino que al final de tot plegat es van deguer barrejar els uns i els altres, però la imatge ja s'havia donat.

Amb l'Albert vam sortir de l'Esplai amb un regust molt amarg. Al final de la notícia que vam fer, després dels talls de veu preceptius, ho vam exposar d'una manera molt descriptiva perquè ningú no s'ofengui, però prou clara perquè qui se'n vulgui adonar, se n'adoni.

Evidències com aquesta fan un mal al cor...

divendres, 30 de novembre de 2007

Moritz

Estic fent un canvi gradual perquè és traumàtic. M'estic passant a la Moritz, perquè m'agrada, perquè està etiquetada en català i perquè dóna suport a la Plataforma per la Llengua i això no ha agradat gens a la caverna.

dijous, 29 de novembre de 2007

aixarnoles

(aixarnola f. guspira de foc, espurna.)

30 de novembre: Sant Andreu


Per Sant Andreu, fa un fred que no l’aguanta ni Déu?


OLIANA I EL PARE DE LA NEU

Diu la llegenda que per Sant Andreu va nevar per primera vegada a la Terra. Prop d'aquí, a Oliana, aquest fenomen es va repetir els anys següents. Els olianesos van pensar que algú era el responsable d’aquest fet i de seguida el van batejar: el Pare de la Neu.

També calia trobar una explicació a aquest fenomen.

Per celebrar la festa d’aquest personatge, al cel s’hi feia un gran banquet, amb milers de convidats. El menjar era a base de carn d’oca. I per menjar-se aquests animals, primer calia plomar-los, és clar. O sigui, ja ens podem imaginar la quantitat de plomes que es generaven amb tants convidats que gaudien de la glòria celestial, i també on van anar a parar les plomes...


EL REFRANYER

• Per Sant Andreu, llarga nit i dia breu.
• Per Sant Andreu, mata el porc teu.
• Per Sant Andreu, mata el porc teu; si no està prou gras, mata’l per Sant Tomàs, i si encara no ho fos prou, mata’l per l’any nou.
• Si neva per Sant Andreu, tot l’hivern neu.
• Per Sant Andreu, diu el fred: Aquí em tindreu.
• Per Sant
Andreu, el vi ja tindreu
• La neu de Sant Andreu, fins a Carnestoltes la veureu.
• Per Sant Andreu, pluja, neu o fred molt greu.
• Per Sant Andreu, gras o magre el matareu. (el porc)
• Per Sant Andreu, l’oliva al trull posareu.
• Per Sant Andreu, cap mosca no veureu.
• Per Sant Andreu, si no teniu capa, ja patireu.
• Per Sant Andreu, el xai ja és corder, i per Nadal, un a cada corral.
• Per Sant Andreu, tot el dia no s’hi veu.
• Si vols bé al marit teu, no li donis cols per Sant Andreu.
• Per Sant Andreu, els bordons a la serra i la neu a la terra
. (Els bordons són els tres estels que formen la constel·lació d’Orió)
• Per Sant Andreu, els set frares no veureu. (Els set frares és una constel·lació que, segons la gent de mar, es veu a tramuntana durant la tardor.)

dimecres, 28 de novembre de 2007

Si jo 'manessa'

L’Alt Urgell és la comarca catalana que més recicla. De tota manera, si el Pla de Sant Tirs no fos de l’Alt Urgell potser la diferència respecte a la segona comarca seria més gran perquè als contenidors on anem a deixar les escombraries hi ha de tot menys el que hi ha d’anar.

Em fot de molt mala llet.

Aquesta tarda, mentre el Quico em treia a passejar, pensava en la meva estimada Espanya, un dels països més contaminants del món (un insignificant 1 per cent del total); pensava en les mesures correctives que un servidor, polític frustrat, aplicaria per frenar la catàstrofe ecològica que estem perpetrant; pensava en una mesura de xoc per castigar els porcs que no separen les escombraries (n’excloc la gent gran, per respecte i per la falta d’educació que nosaltres sí que hem rebut, tot i que hi ha padrins més ecològics que molta gent).

Ja sé que ara és inviable econòmicament, però no accepto l’argument que seria massa intervencionista: jo multaria la gent que no recicla. Els fotria un impost d’escombraries que tindria un efecte ràpid i que a curt termini ens estalviaria milers d’euros en publicitat per conscienciar, perquè la gent s’espavilaria i triaria la brossa. No vols separar la merda que generes, multa.

Ja sé que ara mateix no podem saber què fa cada casa, però un carrer o una zona sí.

Si algú controlés la separació de les escombraries per zones, es podrien aplicar diversos cànons. Tu recicles, pagues poc; tu no, ja et passarà quan vegis la factura.

També prohibiria les bosses de plàstic als súpers, castigaria severament la gent que gasta massa aigua, posaria un radar cada 100 metres, fotria a la presó els temeraris de la carretera, etc.

El que vull dir és que cal ser intervencionista perquè no hi ha més remei, mentre esperem que les noves generacions, que han estat més ben educades en alguns sentits, facin innecessària la persecució dels bruts i dels inconscients. Amb aquests tindrem altres problemes, és clar.


Només així n'aprenem. És trist, però és així, com diria el Parella.

dimarts, 27 de novembre de 2007

aixarnoles

(aixarnola f. guspira de foc, espurna.)

“A l’indret on a mirar-la em parava
s’hi ajuntaven, en conflent suau,
els caminals rogencs i tortuosos,
plens de silenci i de profunda pau
!”

Joan Vinyoli

EL PROVERBI
“Quan parlis, procura que les teves paraules siguin millors que el silenci.”
Proverbi hindú

L’ONOMATOPEIA
“Xut!!!”
Onomatopeia per demanar o imposar silenci, depenent de l’autoritat que tinguem.

EL POEMA
SILENCI
“Escolteu aquest silenci.”
Joan Brossa

L’AFORISME
“La teva desconfiança m’inquieta i el teu silenci m’ofèn.”
Miguel de Unamuno

L’ODI
Odiàveu els silencis de fusa, de semifusa, de corxera i de semicorxera?

EL RAIMON
Jo vinc d’un silenci antic i molt llarg...

dilluns, 26 de novembre de 2007

Últimes adhesions a la Casa Gran

José Montilla, que diu que la gent ja té dret de decidir quan va a votar i acusa Mas de degradar la política.

Oriol Pujol, que afirma que Esquerra és incoherent perquè exigeix a CiU, dóna suport als socialistes i calla quan el govern del PSOE envaeix competències de la Generalitat.

Josep-Lluís Carod, que diu que CiU presenta un candidat a les eleccions que votaria no en un referèndum d’independència, que la contribució de Mas al dret de decidir ha estat el pacte amb Zapatero per retallar l’Estatut i que el dret de decidir és un projecte d’ERC.

Ve’t aquí la Casa Gran. Casa de putes, és clar.

López Tena president, Catalunya independent


López Tena ha denunciat el jutge que va prohibir declarar en català


Per què no podem tenir un president com el López Tena, que va de cara, no té complexos ni tendència a la genuflexió? Per què hem de tenir inútils al Govern que no defensen els interessos dels catalans que no poden parlar en català a l'Audiència Nacional?

És molt fort. Si no ens fem respectar, si no anem de cara a barraca (expressió en voga), se'ns pixen a la cara, mentre els etarres poden declarar en la seva llengua. I els condemnats per l'11-S!

No en podem deixar passar ni una, coi!

dissabte, 24 de novembre de 2007

Duran, Duran

Ahir ja vaig escriure a no sé on que un fet tangible que em fa dubtar de CiU és el candidat de la federació a les eleccions espanyoles. Vaig assimilar el discurs del Mas amb una certa esperança, com un pas més, ferm i respectable, d’un partit important i que representa força gent. La seva aposta sembla que és l’autodeterminació.

Fantàstic.

Ara bé: el que no pot ser és que el senyor Duran i Lleida defensi el dret d’autodeterminació de Catalunya i no treballi per aconseguir-lo. Com tampoc no treballaria a favor de en un referèndum. Oi que fa poc va menysprear la possibilitat que Catalunya pugui independitzar-se d’Espanya?

Si està a favor del dret d’autodeterminació i si algun dia hi hagués un plebiscit per divorciar-nos d’Espanya, votaria no? Doncs què hi fa a la suposada casa gran d’Artur Mas? I com pot ser que Convergència permeti que aquest home encapçali la candidatura a les espanyoles?

Jo vull fets, i conseqüents, a més de paraules.

dijous, 22 de novembre de 2007

aixarnoles

(aixarnola f. guspira de foc, espurna.)


(Aixarnoles dedicades al Puigmalet. A vore si els padrins del Ripollès superen això.)


“La meua padrina [...] es va casar amb un [...] que li diven lo Xampamosques, ere un traflantena.1 Aquest es llevave de bon matí i amb una marmita anave arroplegar los pixats –l’orina què!–, de totes les cases, i avons regave les menjadores del bestiar i, mira, això ere per comptes de sal, perquè ho trobessen bo, que avontes no n’hi havii com ara, de sal.”

(Adelaida Garcia Puy i Montserrat Ronchera Santacreu. Dones d’Andorra)


1. Persona poc seriosa, poc formal.

dimecres, 21 de novembre de 2007

Mas: primera impressió

No és la meva opció, però almenys ja sé a què juguen i agraeixo a Artur Mas que, malgrat les ambigüitats i l’estratègia de no dir segons quines paraules, ja tingui una idea del camí que, suposadament, ha triat Convergència. No crec pas que puguem parlar de refundació del catalanisme, sinó del camí que vol emprendre un partit i d’un objectiu: el dret de decidir, que és una altra manera d’anomenar l’autodeterminació.

Ara caldrà veure fins a on arriba aquest compromís. De moment, esperaré i no oblidaré el que va dir ahir.

El que deia: és una estratègia de partit, i respectable. Una altra cosa és que m’agradi més o menys. A mi m’hauria agradat una mica més de valentia i una mica menys de giragonses semàntiques, però jo no tinc interessos de partit.

I la paraula nacionalisme no va aparèixer en el seu discurs. Aplaudeixo aquest gest, perquè aquest mot només ens perjudica(rà).

tres quarts de sis de la tarda (21/11/2007)




Això és el que m'he trobat quan arribava a casa, fa una quart. Entre aquest espectacle i la rebuda que m'ha fet el gos (el Quico), m'he desprès d'un cert mal humor.

dimarts, 20 de novembre de 2007

aixarnoles

(aixarnola f. guspira de foc, espurna.)

Després d'arribar a dotze graus sota zero aquest cap de setmana, a l'hort les cols aguanten amb fermesa. Antes doblá que partía, com va dir la ministra. (Els catalans també continuem ferms, en aquest cas en la nostra claudicació. Se'n riuen de nosaltres i parem l'altra galta.) Un homenatge modest, doncs, a les cols.

Qui diu que els nens vénen de París?

I —[...] abans, aixís com ara han de tenir una criatura que ja saben el que porta la mare a la panxa, abans això ere amagat, ere secret. Abans ere un secret, perquè una dona fins que ho podie amagar amb lo davantal tombat ho amagave i, allavòrens sí, se’ls hi deia. I mos ho creívom. Allavòrens, infeliços, mos ho creívom que havie entrat sota d’una col. [...]

Els germans més grans ens diven:

—Ja us l’ensenyaré! Que jo era aquí, en aquesta col, que..., veus?, està una mica trencada, aquesta col, perquè la van escabotar1 quan van portar lo nen o la nena aquí.

Sí, això sí, mos feven creure que els portaven..., que els anaven a buscar sota de la col.

C —Perquè qui els deixave allí, els nens?

I —Els deixave Déu Nostre Senyor. Nostre Senyor els ha portat i és lo qui ne té.2


(Entrevista amb una “informant andorrana, mestressa de casa, 97 anys. Parròquia d’Encamp.” Carme Oriol. Estudi del folklore andorrà en el seu context. 1997)

1. Llevar a una cosa la cabota, un cap, una part. Segons Manel Riera (La llengua catalana a Andorra), escabotar també significa ' separar un grup d’animals de llana de la resta del ramat'.
2. Segons la tradició cristiana, cal acceptar els fills que Déu envia.



L'adagi
Cols feven los avis, cols farem i serem savis.

El refrany
Col i dona, tot l'any és bona.


Lo un col, l'altre naps

diumenge, 18 de novembre de 2007

Capvespre de codonyat


El sol se’n va i comencem a fer codonyat. No en tenim prou amb l’allioli de codony d’ahir.












Jordina, si et sobren codonys, els rentes bé, els talles a trossets sense pelar-los i vigilant que no hi hagi parts del cor. Després peses els trossos. Si en tens dos quilos, un quilo i mig més o menys de sucre. Hi afegeixes mitja pela de llimona, un got daigua i mitja branca de canyella. Tot cap a la cassola o a l’olla. Una hora i mitja a foc lent. Cal remenar-ho de tant en tant. Treus la canyella de lolla i hi passes la batedora. Que es refredi i ja està.


El procés








































Fent camí cap a Ítaca

Últimament s’estila força un debat sucós en alguns àmbits sobiranista sobre el camí que ha d’emprendre el nostre país per arribar a la independència. L’objectiu, però, és el mateix per a tots els que hi participem: un estat independent en el marc de la Unió Europea.

No vull parlar dels partits. Em refereixo al debat que hi ha als blocs, als articles d’opinió dels diaris, en algunes tertúlies, al carrer. Deixo de banda els partits perquè no són de fiar. CiU no sé a què juga (sembla que la refundació del Mas no inclou la independència i tampoc no explica cap a on hem d’anar) i Esquerra ha perdut la poca credibilitat que tenia (referèndum el 2014 i mentrestant ens venem al PSOE).

És evident la sensació que l’independentisme creix; la ja famosa desafecció. Però també es comenta molt la possibilitat que l’augment de l’independentisme no es vegi reflectit a les urnes. Jo mateix em sembla que votaré en blanc si les coses no canvien molt.

El que és clar és que hi ha més moviment que mai a favor de la independència del nostre país. També tinc la sensació que ara hi ha molta més gent que ha obert els ulls i que ja no veu per què hem de continuar casats amb els espanyols.

Ara bé, he sentit i llegit en ràdios, blocs i diaris coses com no pot ser que la gent es faci independent només per culpa de la Renfe”, o com “abans de tenir Estat hem de construir la nació”.

Voleu dir que tenim temps de construir la nació amb aquesta (poca) classe política? Potser d’aquí a quinze anys serem una comunitat espanyola de classe mitjana-baixa i no ens convindrà gens marxar d’Espanya perquè en dependrem. I em temo que anem cap a una direcció molt perillosa. L’Estat cada vegada vol tenir més poder per donar xecs (encara que envaeixi competències autonòmiques) i em sembla que en el futur estarem condemnats a anar a Madrid a pidolar.

Tinc l’esperança que la desafecció sigui ràpida i mútua. També ens convé que entre els espanyols augmenti la sensació que ja no ens necessiten i es cansin del nostre maleït egoisme. Però no podem perdre el temps perquè potser arribarà el dia en què nosaltres tindrem la sensació que els necessitem a ells.

Per cert, la teoria excusa del Ridao i companyia segons la qual la Catalunya del benestar que ells suposadament volen construir serà més favorable al divorci amb Espanya, és això, una excusa, i sense fonament.

Torno al principi. Podem tirar més o menys pel dret per aconseguit el nostre objectiu? Home, s’ha de fer un projecte seriós que ens dugui a un referèndum tan aviat com sigui possible. Però crec que amb el poder que ara tenim i amb els poderosos que ens manen i els que ens volen manar, primer hem d’aconseguir partidaris del divorci amb Espanya (el nostre independentisme no ha de ser necessàriament igual pel que fa a la motivació), i quan tinguem el nostre Estat, ja intentarem convèncer els catalans que se senten espanyols, amb polítiques positives d’integració, igualtat d'oportunitats, amb la cooficialitat del castellà, amb respecte per les llengües i les cultures, i amb el català com a llengua vehicular i de prestigi; perquè la llengua és el que fa que Catalunya sigui diferent.

(Per cert, com ja vaig dir fa uns quants dies, tenir el nostre Estat no implicarà que ens governin els bons, sinó els nostres. I potser els podrem controlar més. El que és segur és que els tindrem més a prop.)

Ja en vaig parlar amb el Dessmond: no estic d’acord amb els que diuen que cal fabricar independentistes sense haver de passar pel nacionalisme. Tampoc no estic d’acord que tothom hagi de passar pel nacionalisme abans de ser independentista. Això és voler que tos siguem iguals i ens hi podem morir. A Andorra, precisament, hi ha molta gent que primer passa per l’independentisme (o sigui, tenir la nacionalitat andorrana), i després es fa nacionalista.

dissabte, 17 de novembre de 2007

La recepta, Jordina



Per berenar, pa amb allioli de codony. Esteu convidats.

Jordina, pela els codonys del teu pare, que quedin ben nets. Posa'ls a bullir amb una mica de sal fins que estiguin ben tovets (una hora més o menys).

Mentrestant, pela els alls i fes-ne una bona picada al morter (si tens quatre codonys, uns vuit-nou alls; si en tens dos, quatre-cinc).

Escorre els codonys amb aigua freda perquè si no et cagaràs en tot quan els pelis i els treguis el cor.

Posa els trossos de codony i els alls picats en una cassola o en un bol gran i vés-hi afegint oli gradualment mentre vas fotent-li canya amb la batedora.

Quan vegis que la cosa qualla, quan la salsa estigui ben espessa, una mica de sal, un pensament esferificador de pebre i au, llesca de pa torrat i cap dins.

Es pot congelar.

Més fort, ZP, pega'm més fort

Segons una enquesta d'ultimíssima hora, el PSOE ha guanyat tres punts més en intenció de vot a Catalunya després de la conyeta del ZapateroZ al programa del Buenafuente (E-notícies: "L'humorista es va disculpar perquè 'me he retrasado' i Zapatero li va dir que 'me imagino que venías en Cercanías.'")

Ara aquests sociates només haurien de carregar-se la Sagrada Família abans de les eleccions i ja ho tindrien guanyat.

dijous, 15 de novembre de 2007

Enhorabona, Josefina!!!




















A la foto, l’entrega de premis de l’any passat




Per segon any consecutiu, la Josefina (dues de les quatre mans d’aquest bloc) i l’Albert Pujal han guanyat el premi d’investigació històrica de la Nit literària, un guardó que convoca el Consell General (Parlament) d’Andorra.

L’any passat es van endur el premi amb el treball La farga de cal Pal. Història d’una família andorrana, publicat per Premandsa, i aquest any la investigació s’ha centrat en els orígens del Consell de la Terra (antecessor del Consell General), amb el títol: La domus del Consell de la Terra.

El lliurament de premis es farà d’aquí a una estona, en un sopar a Sant Julià de Lòria. Demà en penjaré alguna foto.

Enhorabona i vejam si em pagues algun soparet perquè el premi, a banda de la publicació del treball, també té un component metàl·lic gens menyspreable.

dilluns, 12 de novembre de 2007

aixarnoles

(aixarnola f. guspira de foc, espurna.)

Un dia vaig proposar a la feina de fer un Dictat nacional per als alumnes de 3r i 4t de segona ensenyança (3r i 4t d’ESO, per entendre'ns) dels tres sistemes educatius d’Andorra. I avui estic content perquè ha sigut tot un èxit. A la primera fase, 1.250 alumnes van fer un dictat simultani a les aules. Els tres millors de cada classe van passar a la final, que vam fer dissabte a l’Auditori Claror de Sant Julià de Lòria. Van guanyar dos nois i els segons i tercers premis se’ls van repartir quatre noies. Dels 180 finalistes, una majoria aclaparadors eren noies. Però van guanyar dos nois. Curiós.

Vam encarregar els textos als escriptors Joan Peruga, Albert Salvadó, Albert Pujal i Albert Villaró. Els vam demanar que, si pogués ser, hi incloguessin lèxic i expressions propis d’Andorra.

Una de les autèntiques meravelles del parlar d’Andorra queda recollida en una frase de Villaró: Has anat a les rebaixes, tornar? O sigui, l’ús posposat de l’infinitiu del verb tornar com a equivalent de la forma una altra vegada: Has anat a les rebaixes una altra vegada?

No és al·lucinant?

Però si voleu tastar plenament l’andorrà que encara es parla (l’autor segur!), llegiu aquest text (dictat de la final per als alumnes de quart) i gaudiu-ne. Algú ho entén absolutament tot?

La tardor

Aquesta tardorada ha estat una de les més melangioses dels darrers anys, d’ençà d’aquells dies de llum blava de darrers d’agost fins a les neus primerenques d’avui.

La tardor recorda amb nostàlgia els temps d’abans, quan tots vivíem de prop les feines de la terra, arramassant les collites per passar l’hivern. Es feia estimbar els troncs de pi, tallats a la primavera en temps de lluna nova. Els picadors els havien esbrancat i pelat i tret de jaç a mig estiu per assecar-ne bé les dues galtes, i a l’octubre, amb el cap gros de cara al pendent un cop tallat el cuet i aprofitant la rosada matinal, s’estimbaven sobre la gespa i els abarsets, bosc avall pels aspres i les obagues. Després, amb un parell de matxos de gorà, s’arrossegaven fins al mallador arrecerat, on, ja secs i eixuts, se’n feven rulls, tions i, finalment, ascles i estelles.

La tardor és també temps d’arramassar la ramada per apletar-la als rebaixants de quart, esperant l’inici de la davallada cap a les planes de l’Urgell. A mitjan octubre, el ramat està preparat per emprendre la marxa cap al país baix, a les peixenes d’hivern.

Rovellons, fredolics, ceps, potes de rata i greixes són visitants tardans de les nostres obagues altes. Quan, sortint a punta de dia amb el cistell i un mossec per fer deu-hores, vas pujant per corriols i canals, tot fent marrada, tens temps de rememorar vells topònims com la font del Pi, la plana del Grau, el coll de les Cases, la coma Aubosa o l’Ensegur, noms gravats en el tupí dels nadius i que eren fruit de la imperiosa necessitat d’indicar el lloc on feia la girada el bestiar, on les gàubies eren més teioses o els bolets més grassos.

Albert Pujal

divendres, 9 de novembre de 2007

aixarnoles

(aixarnola f. guspira de foc, espurna.)


QUIN BON DIA QUE TENIM!

“Aquella tarda un home va venir a l’hostal, va treure’s un bon tros de galena de la butxaca i va dir-me. “Sabeu què és?” “Prou”, vaig contestar, “és el mineral del plom. On l’heu trobat?” Es va posar la mà a la butxaca, va mirar cap al cel i digué: “Quin bon dia que tenim!”

(Bayard Taylor. La República dels Pirineus. Andorra, 1867)

I si no tenim un bon dia, demà serà un altre dia, perquè tots tenim dies, hi ha més dies que llonganisses i qui dia passa any empeny.

Però compte perquè demà no és el mateix que el dia de demà, i ja se sap què hauríem de fer amb vista al dia demà. Dia per altre i dos arreu la Maria ens ho recorda: estalvia i no visquis al dia.

I si veieu que algun dia se us fa més llarg que un dia sense pa (pa del dia, és clar) o que algú us emprenya tot el sant dia, tranquils, que tal dia farà un any.

dijous, 8 de novembre de 2007

Eurovisió

Aquesta setmana s'ha fet públic que Ràdio i Televisió d'Andorra (RTVA), la millor i única cadena púbica d'Andorra, ha decidit privatitzar gestió de la participació a Eurovisió: "Una discogràfica es farà càrrec de la major part de les despeses i farà la promoció a canvi d’elegir l’artista", deien a la premsa. L'artista serà la catalana Gisela. I a més, "la cançó amb la qual participaria Gisela seria en anglès, tot i que podria tenir algunes frases en català".


No sóc andorrà. Sóc català i fa deu anys que treballo al País dels Pirineus. Hi he viscut set anys, després dels quals em vaig traslladar a l'Alt Urgell. Andorra me l'estimo perquè m'alegra, em fa patir, em fa emprenyar i treballo amb il·lusió (encara) per promoure un dels pilars fonamentals (encara) de la idiosincràsia del país: el català. Això és el que ens fa germans i el que dóna sentit a la reflexió de Saramago: "La meva pàtria és la llengua portguesa."


Crec que a Eurovisió hi haurien d’anar ciutadans d’Andorra, amb passaport o sense, i si no es troba ningú amb prou qualitat, potser el millor seria deixar-ho estar.


Aquests dies he llegit articles i editorials en contra de la privatització de la participació andorrana a Eurovisió i sobre la decisió de portar-hi una cantant catalana; fins i tot hi ha algú que espera “que aquesta productora catalana no estigui subjecta a algun fi polític aliè a Andorra”. Home, jo crec que l’únic fi que hi ha, malauradament, és el comercial. I dic malauradament perquè aquesta és la política que s’emprèn molt sovint a Andorra en qüestions culturals. Només cal veure la programació de concerts per posar-se a plorar. On és la promoció de la nostra llengua?


El que no he sabut trobar són opinions ni comentaris sobre la possibilitat que la representant d’Andorra canti en anglès (tornem-hi amb la perspectiva comercial). Això ja em semblaria un despropòsit immens i fins i tot contrari a la funció que té encomanada la televisió púbica. A la pàgina web de Ràdio i Televisió d’Andorra, el director general diu que “per a la ràdio i televisió que tinc l’honor de dirigir, hi ha uns principis d’obligat compliment que detallo a continuació: […] La promoció de la llengua, així com l’execució de la missió cultural, educativa i social pròpia d’Andorra”.


Cantant en anglès es faria una grandíssima promoció del català, oi?


Complex d'inferioritat, menyspreu i la pasta com a únic obligat compliment?


Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...