dilluns, 25 de juny de 2007

Els mestres




Des que la majoria de la canalla ha començat les vacances he llegit uns quants articles que qüestionen la idoneïtat de la seva durada. Són articles escrits principalment per pares i mares que, quan arriba aquesta època, es desesperen, de manera molt comprensible, perquè no saben què fer dels nens o es lamenten de la despesa econòmica, considerable, que els suposa buscar-los alternatives fins que ells, els pares, arriben a les vacances, que mai no seran tan duradores (tret que siguin mestres) com les dels fills.

El problema és molt greu. I hi ha el convenciment bastant generalitzat que els governants no el volen afrontar per les repercussions que pot tenir agafar el toro per les banyes i enfrontar-se a un col·lectiu molt nombrós de funcionaris, els mestres, que reclamen respecte quan, globalment, no han fet gran cosa per mantenir-lo.

Recordo la revolució que es va generar fa un temps a Catalunya quan la Generalitat va voler ampliar la jornada escolar diària de cinc a sis hores. Els mestres van posar el crit al cel; on s’és vist fer-los treballar una hora més! Es queixen que la imatge que es dóna d’ells és maliciosament negativa; però, no se l’han guanyat? Últimament he pogut comprovar que quan als mestres se’ls proposa una acció fora de la seva rutina diària, la primera resposta és un «no» per sistema. I no parlo de Catalunya només, també d’Andorra i de casos que no acostumen a sortir a la llum pública. Això em fa plantejar que en una professió que en teoria hauria de ser de les més vocacionals, el que hi sobra no és pas la voluntat.

Si de veritat es vol que els nostres sistemes educatius s’assemblin al de Finlàndia, ja veieu que queda molt camí per fer. En aquell país només arriben a ser mestres els millors, els més ben preparats. En canvi, segur que molts coneixem algú que va fer Magisteri perquè la nota no li donava per més i que s’ha presentat a les oposicions per tenir caps de setmana lliures, dos o tres mesos de vacances a l’any i uns horaris la mar de compatibles amb la vida familiar. Partint de la base que tant el mestre com el periodista han (haurien) de ser vocacionals, faré un paral·lelisme: si per ètica professional i lògica pura, jo, periodista per exemple d’esports, no em negaré a anar a partits de futbol a les deu de la nit, ¿per què un mestre es pot negar a fer una hora més de classe dos dies a la setmana?

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Ganduls i sense vocació. Això és el que hi ha.

Capità Tarragona ha dit...

Si t'ho pares a pensar... Ser mestre està de conya, no? treballes uns 9 mesos i 3 de vacances... i si els hi volen posar una hora més... LA LIEN.

jo a l'empresa on treballo tinc (com la gran majoria) un mes de vacances i faig 7 hores al dia (que mai son 7 perque moltes tardes em quedo, sense cobrar-ho evidentment)... Si jo em queixo... que em diran? Si no t'agrada marxa, si no acata.

Ja ho diuen, no? fes-te funcionari i ja tens treball per tota la vida.

jo en la meva vida d'estudiant m'he trobat amb gent que, I HO DIC MOLT CLAR, no estaven preparats per donar classe i ensenyar als joves, però alli estan.

penso que el sistema educatiu necessita una reflexió i un nou replantejament.

També penso que quasi 3 mesos de vacances sense trepitjar lescola és massa temps per a un nen.

Us linko, m'agraden els vostres articles

Salutacions desde Tarragona

reflexions en català ha dit...

No té res a veure amb el tema:

A Prada de Conflent fan un festival que es diu Pablo Casals.

Hi ha una campanya per demanar que no s'espanyolitzi el nom d'aquest CATALÀ universal.

http://www.catnord.cat/05campanya-paucasals.cfm?ID=5

Apasiau

reflexions en català ha dit...

Tampoc no té res a veure am els mestres, però crec que val la pena. He penjat una 'perla' del Carretero:

27-06-2007 / El Carretero parla clar i català
Molt sucosa l’entrevista amb Joan Carretero que publica l’‘Avui’. “A Madrid hem donat suport de franc al govern del PSOE”. “Es verbalitza que si l’objectiu és la independència, ja en parlarem més endavant. Ara toca parlar de pluja fina, de patriotisme social, i oblidar l’eix fonamental del nostre partit, que és avançar cap a la sobirania.” “Si no hi ha un canvi substancial a la direcció i a l’estratègia, la patacada pot ser històrica”. “Continuem amb el dèficit sanitari i el mal finançament. Ja no es parla de concert econòmic. La direcció ha perdut absolutament la carta de navegar i ara es postula com un bon gestor d’una autonomia de règim comú”. Etc. Totalment d’acord.

albert ha dit...

No hi estic gaire d'acord. O a mitges només. Si que crec que tres mesos de vacances són molts per a la canalla, però això no és culpa dels mestres, ni se'ls pot culpar de ganduls per això. És culpa d'un sistema educatiu antic i poc adequat als temps.

D'altra banda, considero que amb els mestres tothom s'hi atreveix. La seva feina no és gens fàcil. Eduquen els nostres fills, els impregnen dels valors que de grans desenvoluparan, i com a totes les feines hi ha de tot: bons i mals mestres.

La seva feina és vocacional, majoritàriament és clar. I el tracte amb la canalla és estressant, desgasta iacabes portant els problemes de l'aula a casa. Això passa a moltes feines, no ho nego, però aquest fet no justifica que se'ls crucifiqui. A més hem de considerar que estan onbligats al reciclatge constant i a la formació continuada, i això massa sovint no es té en compte.

A mi em sembla que quan parlem de la feina del mestre massa sovint parlem fent servir tòpics i pagant justos per pecadors.

Si hem de descarregar contra algú ho hem de fer contra aquells que no saben gestionar el futur del seus fills, no contra aquells que es veuen obligats a aplicar unes polítiques dictades des de dalt.

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...