dimecres, 27 de juny de 2007

La vocació


Tenia previst criticar les lamentacions que hem de sentir dels mestres en aquesta època de l’any en què molts, pares i mares principalment, se’n recorden de la desproporció del temps de vacances que té aquest col·lectiu en comparació amb la gran majoria dels treballadors. Però una conversa que vaig tenir ahir em va fer canviar d’opinió. Em volia plantejar, i de fet ho segueixo fent, per què un mestre es pot negar a fer més hores de classe a la setmana i en canvi un periodista (agafo aquesta professió perquè considero que tant l’una com l’altra han, o haurien, de ser vocacionals) difícilment pot negar-se a anar a cobrir un partit de futbol a les deu de la nit, encara que hagi començat a treballar a les deu del matí, per posar un exemple.


Em recorden, i amb raó, que aquest no sistemàtic a treballar fora d’hores, malgrat les compensacions que normalment s’ofereixen, no és una característica exclusiva dels mestres. I que, certament, hi ha molt treballador, principalment funcionari, que no té cap remordiment en adoptar aquesta actitud.

Tot i que entenc aquesta explicació, hi ha alguna cosa que no m’acaba de quadrar... Penso que ser mestre exigeix vocació. I sovint és aquesta vocació el que fa que un professional cedeixi més o menys. Dels vocacionals, avui dia també se’n diu ximples, no és cert? Perquè sempre hi ha aquell professional a qui li és igual quantes hores inverteix en la seva feina ja que viu quasi exclusivament per ella. Això no és bo, certament. Però l’altre extrem tampoc. I no pot ser que cada vegada que es parla d’ampliar horaris (penso en la sisena hora a Catalunya, per exemple), els sindicats saltin de seguida per protestar.


La mala fama que per desgràcia tenen se l’han guanyat una mica... Ja sé que els nens d’avui dia no tenen res a veure amb els d’abans i que l’estrès i les depressions dels mestres estan desgraciadament a l’ordre del dia, però una mica de culpa, alguns, potser sí que la tenen. També em plantejo si bona part dels mestres ho són per vocació o per comoditat. Em diuen que la canalla d’avui no responen mestre quan se’ls pregunta què volen ser de grans. Ah!, però quan hi ha oposicions prou que hi ha una demanda molt més superior que no pas l’oferta. Deu ser per allò que a mesura que ens fem grans busquem l’estabilitat laboral, uns bons horaris amb caps de setmana festius, un sou raonable i bé, si a més a més podem tenir el doble de vacances, què coi importa la vocació?

7 comentaris:

Rodrigo ha dit...

Oi, achei teu blog pelo google tá bem interessante gostei desse post. Quando der dá uma passada pelo meu blog, é sobre camisetas personalizadas, mostra passo a passo como criar uma camiseta personalizada bem maneira. Até mais.

Rodrigo ha dit...

Oi, achei teu blog pelo google tá bem interessante gostei desse post. Quando der dá uma passada pelo meu blog, é sobre camisetas personalizadas, mostra passo a passo como criar uma camiseta personalizada bem maneira. Até mais

albert ha dit...

I jo em pregunto: quin mal hi ha a buscar estabilitat laboral, sous dignes, caps de setmana festius i unes bones vacances?

Massa sovint, i no dic que es faci en aquest post, es criminalitza un col·lectiu per culpa d'uns pocs. Que no ens hem trobat a vegades amb periodistes que es neguen a cobrir un acte a les deu de la nit (com pot ser per exemple un congrés polític) perquè argumenten que ja han fet les seves hores de feina? O que, per exemple precisament en el món del periodisme, existeix una flexibilitat horària... cosa que en el cas dels mestres és impossible.

I considero que no hi ha cap mal en els temps que corren a què una persona busqui la tranquil·litat econòmica amb la base d'una feina que no li trontolla i que no està a mercè dels embats especulatius o del salvatge món empresarial. Perquè si això es produeix precisament és perquè massa sovint els treballadors només són uns peons que es mouen a mercè dels interessos econòmics (que poques vegades venen marcats per l'empresari, que aquí també hi ha de tot, bons i dolents: amos que miren pel benestar dels seus treballadors si cal sacrificant alguns guanys; i d'altres que fan servir les persones com si fossin un kleenex). La seguretat i estabilitat laboral, doncs, és un bé preuat. Ara, és ben evident que el problema existeix quan se'n fa un abús i no un ús.

reflexions en català ha dit...

Hola Albert,
Estic d'acord en el que comentes perquè, certament, no hi ha res de dolent en buscar estabilitat laboral, bons horaris i més vacances. Jo tampoc ho plantejo com una cosa dolenta i criticable, o potser no m'he explicat gaire bé, cosa que habitualment em passa... Jo em queixo que als mestres se'ls ha d'exigir una mica més, i amb això estem d'acord que la culpa de tot plegat és de qui està per damunt seu i del sistema educatiu, que com recordava el Francesc Puigpelat fa unes setmanes a l'"Avui", és el mateix des de 40 anys, quan és prou evident que la societat d'ara amb la de fa quatre dècades no tenen gran cosa a veure.
El que intentava dir amb aquesta expressió és que no s'hi val a fer-se mestre únicament pels avantatges que ofereix aquesta professió. És evident que hi ha mestres que ho senten i ho viuen i ho pateixen, i és clar! Però per desgràcia n'hi ha uns quants més que viuen al marge fins i tot de la responsabilitat que tenen en l'educació de la canalla. I això és el que intentava denunciar.

reflexions en català ha dit...

Per una vegada, estic d'acord amb tu, hehe.


Marc

reflexions en català ha dit...

Ah, i m'he descuidat una altra reflexió arrel del teu comentari, sobre els periodistes. Però em sembla que la deixaré per una nova entrada...
josefina

albert ha dit...

Ei, hi estic d'acord. No crec que t'hagis explicat malament abans, sinó que jo sovint agafo sempre la "punta" de les coses i hi ha temes amb els quals sóc més susceptible que amb d'altres, hi tinc la pell més fina... crec que ara queda claríssim i em sembla que coincidim plenament.
Ah! I espero amb ganes el post del speriodistes.

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...