dimecres, 4 de juliol de 2007

Cadallot



Un dia em vaig creure el Carod. Vaig pensar que seria un bon líder per a ERC. L’embranzida que va agafar el partit va ser important i esperançadora. Ara, després d’uns quants anys, Carod i E han perdut el nord (E fins i tot ha perdut sigles).

Primer va arribar la decepció, que és el que passa quan creus en algú i després aquest algú et fa caure els collons a terra. La conversió del Carod no és cap novetat: arribo al poder, malifeta a Perpinyà, expulsat del Govern, redempció per salvar el cul, calladet, poder2, pluja fina, ja som madurs, m’empasso les ordes del PSC-PSOE, etc.

Però és que ara m’ha fotut dels nervis, el de Cambrils. Ara resulta que la culpa del descens electoral d’E no és de l’aliança amb el cadell del ZP, de la renúncia als ideals que van portar ERC a ser decisiva al Parlament català i a tenir vuit diputats a Madrid. No pas. “L’error d’ERC i la desconnexió amb una part de l’electorat ve, no de l’actitud crítica a l’Estatut, sinó de la incomprensió -per part d’aquest electorat- de la decisió d’ERC de demanar el no a l’Estatut, al qual ens van portar Carretero, Uriel Bertran i els responsables de les JERC.”

A mi em vau enganyar una vegada, la segona ja no. Si he deixat de votar ERC no ha estat pel fet que l’ex-ERC va demanar el no, sinó per la falta de coherència dels seus mandataris, que han anteposat els interessos personals a la lluita per aconseguir un país lliure i socialment més just. Tot alhora, perquè és així com ha de ser i com tu mateix has repetit mil vegades. Si no ho vols veure, t’enganyes a tu mateix, Carod.

Les JERC i els descontents també estan contents... Uriel Bertran ho ha dit ben clar: “Si Carod no hi creia, que s’hagués apartat de la campanya del referèndum.”

A més, segons l’Avui, “fonts de l’entorn de Joan Puigcercós neguen que la davallada de vots a les eleccions municipals hagi estat conseqüència de l’oposició al text català.”

No calen més comentaris. Només un vés a fer punyetes, si us plau!

El Cadallot diu que E no hauria d’haver votat no a l’Estaut. Coi! Això vol dir que ens ha enganyat força temps. Algú hauria de buscar a les hemeroteques els discursets en què el Carod defensava el no i maleïa CiU per haver donat suport al sí. (Amb això no vull defensar ni CiU ni Mas.)

I les preguntes que em faig: què va votar, ell? Per què ha dit això ara? Per intentar escapolir-se de l’escomesa i salvar el culet una altra vegada?

Crec sincerament que estàs bastant acabadet, Carod. I t’ho has ben buscat. Ara bé: si el futur ha de ser el Puigcercós, àlies Manelic, estem perduts.

Ja us en podeu anar tots dos a pastar fang, au!

15 comentaris:

Quim Amorós ha dit...

Hola parella, ja us he contestat la pregunta que m'has fet al meu blog i ho he fet clar i català, es més crec que mes clar no puc ser.
Molt bo l'article del cadallot ( suposo que ho dius perquè ell no sap dir bé la r), a Tarragona, ciutat en la que viu fa temps que li diem CARALLOT

Joan Arnera ha dit...

En Carod és conscient que toca el dos. El problema per ERC, ara, és qui el substitueix. Jo tampoc no veig en Puigcercòs com una opció vàlida. És allò de no volies caldo, doncs dues tasses! Vejam si Reagrupament...

Anònim ha dit...

I quina és l'alternativa?
D'entrada no estic d'acord amb el que fa en Carod (mai ho he estat i mai l'he votat)... ha portat l'independentiste al més pur sucursalisme...
Però, el futur passa per le steories de Carretero? Les de Bertran (que són les de Puigcercós encobertes)?
Crec sincerament que els independentistes estem bastant desconcertats i tornem a patir una atomització que ens retorna abans de l'any 86 quan ERC va començar a avançar per aglutinar una majoria l'independentisme dispers. El 91 es va consolidar amb la dissolució de TLL, i el 92 aconsegueix el primer gran salt electoral que després es va anar augmentant malgrat les diverses crisi internes. Al final, però, aquestes crisis han dut ERC a ser un partit liderat des de fa bastants anys per unes persones només preocupades pel seu ego i no pel futur del país. Carod amaga darrera del seu discurs "gradualista" la necessitat imperiosa que té d'alimentar el seu egocentrisme.

reflexions en català ha dit...

Hola, blocaires i anònims,

No sé pas quina és l'alternativa més vàlida, però el que és clar és que com a independentista em sento orfe amb l'orientació actual d'Esquerra. No puc dir que em fiï del Carretero perquè no el conec, però sí que estic d'acord amb el que planteja: la independència és l'objectiu, i no es pot vendre per un plat de llenties.

Esquerra no pot fer president un senyor que no creu en Catalunya com a nació.

No podem tornar a l'any 86.

Joan Arnera ha dit...

I doncs, anònim... quina és l'alternativa? A mi de moment el què diu en carretero m'agrada i em convenç (de moment)...
I reitero que les crisis d'ERC (les dues últimes almenys) han tingut resultats extraordinàrimanet positius pel partit.

Anònim ha dit...

Les crisis si són de creixement sempre són bones i benvingudes siguin. Ara bé quan el que signifiquen és un gir en l'estratègia i els objectius del partit el que fan és enganyar els votants i, sobretot, utilitzar unes sigles per a interessos propis... És el que ha fet Carod, amb l'aval de Puigcercós, durant tot aquest temps, i es veia a venir de fa molt: el seu únic objectiu era pujar al Govern, fent president un socialista (és igual qui) amb el discurs erroni que així "acostarem els sectors d'esquerres a l'independentisme". I molts militants d'ERC i independentistes s'ho van creure!!! Sortosament arriba el final polític d'aquest home, i espero que ERC no es trenqui, sinó que el jubilin i facin com amb l'Obiols i l'enviien al cementiri d'elefants del PArlament Europeu. I si no, què s'ho facin! Perquè el discurs d'en Carretero el trobo excessivament simplista, i el de l'Uriel Bertran hem de tenir en compte que és un peó mogut per Puigcercós, per tant tot el que m'expliqui ja sé a on anirà a parar. Catalunya no és un país normal, per molt que els independentistes hagin pujat al poder, i mentre no siguem capaços de trencar els esquemes epanyolistes de dreta esquerra (ells ho poden fer perquè ja són un estat) no avançarem. I si no mirem l'SNP, per exemple, o el PQ... Els personalismes i els egòlatres ens maten.

reflexions en català ha dit...

Hola, anònim,

Ja no sé què pensar: quan ERC va pactar amb el PSC, en teoria ho va fer pel que tu dius ("acostarem els sectors d'esquerres a l'independentisme"), però ¿fins a quin punt la intenció més profunda era ocupar l'espai de CiU, impulsada per l'odi o el ressentiment que els mandataris republicans senten cap a CiU?

Quan ERC va apostar pel primer tripartit, vaig pensar que se'ls havia de donar una oportunitat, però abans d'arribar al tripartit 2 se'm va acabar la paciència.

No cal dir per què, oi?

Mireu. Aquest titular és d'avui (www.e-notícies.com):

"Els diputats del PSC voten contra el retorn dels Papers [de Salamanca]"

El PSC critica ERC perquè "s’ha abstingut en la votació de dues proposicions del PSC i ICV per accelerar el desplegament de l’Estatut i perquè el càlcul de la inversió que preveu l’Estatut, a la Disposició Tercera, no es limiti només a l’inversió dels Ministeris de Foment i Medi Ambient. CIU, a més, s’hi ha oposat".

No res. Quatre i mal avinguts. Són incapaços de tenir una visió de país i de superar les seves fòbies i els seus rancors personals i de partit.

I així no podem anar enlloc.

albert ha dit...

He llegit molt atentament tots els comentaris, i amb matisos, i estic majoritàriament d'acord. No entraré en el debat de ciris interna i convulsa que viu pemanentment ERC per culpa dels egocentrismes, però també per culpa que no hi ha entre els seus líders els mateixos objectius.

Ara bé, més enllà de la crisi d'ERC -i de CiU- crec sincerament que ja no només els independentistes, sinó que tot el catalanisme polític viu una profunda desorientació. No hi ha una idea de futur de país clara en els seus líders, i hi ha contribuït efectivament el tripartit (sobretot el segon) però també l'estratègia convergent. Cal una renovació de líders, i això no es fa en quatre dies. Per tant auguro una travessa en el desert durant força temps abans no surti una força política -i un líder- que sàpiga tornar a reagrupar la il·lusió.

reflexions en català ha dit...

Quim, crec que CiU hi sortiria guanyant amb la fusió dels dos partits.

Albert, també coincideixo amb tu. El Pujol té llums i ombres, però era un líder autèntic, amb carisma, estadista, cultivat, polígolta...

Els nostres polítics haurien de ser els millors de cada classe. Com també els mestres, els periodistes, els metges, els advocats.

Crec que estem més desorientats que mai perquè el món també canvia més ràpidament que mai. Tinc la sensació que molta gent patim perquè potser se'ns obren oportunitats que trobem que cal aprofitar ara. Ara vull dir aviat.

I en aquest món globalitzat que va a mil per hora i que no té miraments, o tens veu pròpia i capacitat de decisió, o ets pell.

Com podem convèncer a la majoria de la nostra població que hem de caminar cap a la independència sense que això suposi tancar-se sinó tot al contrari?

Perdoneu-me per la palla mental.

Bon cap de setmana!

reflexions en català (josefina) ha dit...

Jo m'apunto a l'últim comentari fet per l'Albert, en el sentit que cal urgentment, perquè el camí serà llarg i no es pot continuar perdent el temps, una renovació de les cares que lideren avui dia tots els partits del nostre país. Efectivament, no n'hi ha cap que engresqui, no n'hi ha cap que expliqui clarament quina és la seva visió de Catalunya, cap on està convençut que Catalunya ha d'anar. Es pot equivocar, però que ho vulgui tirar endavant i que sumi esforços en comptes de dividir-los. Però em pregunto: estem preparats perquè surtin uns líders que ens diguin obertament que el futur del nostre país passa necessàriament per la independència d'Espanya? Vull dir: quina mena de líders ens agradaria tenir? o millor dit, a quin tipus de líders estaríem disposats a seguir més o menys cegament? Quines condicions hauria de reunir avui dia un líder així per aglutinar corrents catalanistes? A mi la veritat és que m'agradaria algú com l'Ibarretxe. Vist des de la distància, aquest senyor m'ha semblat, normalment, un president íntegre, orgullós de ser basc, que s'ha fet respectar pels seus i pels altres i que, ja ho vam veure quan va anar a declarar per haver-se reunit amb Batasuna, ha sabut crear un corrent de simpatia i d'empatia entre molts ciutadans, que ja voldrien els nostres polítics. Jo, ho reconec, sóc pujolista. I vès, necessito un altre Pujol a la meva vida. També ho reconec.

Quim Amorós ha dit...

Hola marc, no sé si has llegit la meva resposta al meu blog. em vas preguntar?

Quim, tu creus que Unió és perjudicial per a Convergència?

Jo sí.

Crec que l'actual Unió treu vots a CiU.

Salut

4 / juliol / 2007 20:31


Quim Amorós ha dit...
Reflexions en català: m’has fet una pregunta molt directa i directament et contestaré, crec sincerament que Unió es perjudicial per CDC, sobre tot quan es despengen en declaracions que donen a entendre divisions dintre de la federació, donem l’imatge que ens estem barallant dia si dia també, encara que després accepten les condicions i callen, tenim molts exemples i no es qüestió d’anomenals ara.
Dit això també et puc dir que una trencadissa amb unió tampoc sembla factible, ja que la marca CIU es una marca que ha funcionat i potser els votants no entendrien una ruptura, encara que personalment crec que no ens afectaria gaire anar sols a les eleccions.
De tota manera el que jo pensi, no vol dir que tingui que ser. Segueixo dient que la federació de CIU ha tingut molt bons resultats anant junts, i fins que no es demostri el contrari seguirem anant junts, però ja que em preguntes la opinió estic d’acord amb el posicionament de la JNC, hem d’anar cap a la fusió. CIU una sola força política i una sola veu.

4 / juliol / 2007 21:34

reflexions en català ha dit...

Hola, Quim,

Em sembla que estem escrivint al mateix temps. Salutacions des de l'Alt Urgell, on avui ha començat a fer caloreta de veritat.

Ara me'n vaig a l'hort. Ja us portaré una escarola i us la enviaré virtualment, he he.

Jo també aposto per la fusió, i sobretot aposto perquè desapareguin els odis personals i les rancúnies entre ERC i CiU perquè crec sincerament que aquest és el pacte; el pacte que no ha de dividir ni excloure sinó sumar.

Tret d'uns quants que necessiten l'autoodi, podem convèncer la gran majoria del nostre poble que la plena sobirania del nostre poble és el que més ens convé.

Salut.

Dessmond ha dit...

Estic bastant d'acord amb l'article.
Però sobre tot volia felicitar-vos pel magnífic hort. Us ho dic aquí, perque al post que li tocaria sembla que no se li puguin fer comentaris!

reflexions en català ha dit...

Hola, Dessmond,

De moment fa goig. Esperem que no caigui cap pedregada.

Ja t'enviaré una quants tomàquets virtuals.

He visitat el teu bloc i t'he fitxat a la meva llista.

Salut.

Dessmond ha dit...

Relexions en català,

Saps perquè el meu blog a la capçalera hi surten esplèndits tomàquets? Perquè jo també n'estic intentant fer crèixer, però a la terrassa. Una mena d'hort en monocultiu i urbà. La cosa és una mica més complicada. Ara ja em comencen a tenir forma, però ni de bon tros són tan vermells com els que he pintat.
El teu hort em fa embeja. Potser tormàquets, no. Però si que t'hauré de demanar consell. He fet unes quantes desgràcies que no se com recompondre. Vull esperar un temps prudencial, abans no m'envaeixi el pànic.
Gràcies per incloure'm a la teva llista. He fet el mateix amb tu.
Salutacions.

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...