dissabte, 14 de juliol de 2007

Espanyi, en guàrdia


Acabo de llegir el llibre Carlinades. El Far West a la catalana, de Jaume Grau (col·lecció En guàrdia).

Me’l vaig comprar perquè aquest episodi de la nostra història era força desconegut per a mi. Em sembla que m’hi he aproximat una mica, però no és de les carlinades, del que vull parlar. Això sí: llegint el llibre t’adones, una vegada més, que aquesta societat nostra sempre ha estat força complexa, molt més que la dels nostres veïns espanyols.

A l’últim paràgraf de Carlinades l’autor es pregunta: “Quina interpretació ha de tenir, a ulls de la història, que els carlins catalans reclamessin la devolució dels furs, dels drets històrics en les diferents carlinades? És una curiositat sense més transcendència?”

El malestar per les quintes i els impostos abusius va ser un dels punts aglutinadors dels carlistes, que van aconseguir moltes adhesions per aquests dos factors, a part d’altres, és clar.

(Al llibre Catalunya sota Espanya, de López Tena, podem resseguir l'espoli fiscal de Catalunya al llarg de la història, i amb moltes dades.)

Amb això vull dir que l'Agència Tributària que demanava la majoria del Parlament català, i que han copiat d'altres contra els quals ningú no recorre, no se l'ha inventat ningú i es desprèn de l'Estaut, una llei aprovada per les Corts espanyoles. Doncs amb això no n'hi ha prou: no ha estat aprovada pels de sempre , pels garants.

Tampoc no és un invent del segle XXI. Si reclamem això, és per algun motiu, per una tradició que Jaume Grau desgrana al llarg del seu llibre. El café per a todos és una tradició més moderna, però efectiva. Tots a copiar-nos i amb la seguretat que els pals no els cauran a ells.

Gairebé 150 anys després de la guerra de Successió, es reclamaven els drets històrics que ens permetien, per exemple, gestionar els nostres impostos. Avui, gairebé 300 anys després de la desfeta, tornem a reclamar els impostos i els de sempre tornen a bramar i a proclamar el trencament d’Espanya, la insolidaritat dels catalans, “un pas cap a la ruptura de l’agència estatal, única garant de la solidaritat en els impostos que paguen els ciutadans”, segons els peperos.

Però avui, per desgràcia, no tenim ni s’ha aprovat una agència tributària que suposi la independència fiscal de Catalunya, sinó un ens que, potser, d’aquí a un parell d’anys recaptarà i gestionarà els impostos de Catalunya. Segons sembla, l’article de l’Estatut que en parla és prou ambigu perquè la balança s’acabi decantant cap a un costat (agència realment pròpia) o cap a l’altre (agència tutelada pels espanyols). Tot dependrà de la bona fe de Madrit o dels diputats nacionalistes que puguin ser decisius per formar govern a Espanya.

Aquesta hauria de ser una condició sine qua non per donar suport a Zapatero com a president. (Suposo que CiU no s’atrevirà a pactar amb aquest PP.)

No serem independents fiscalment, però hem de posar fi a l’espoli fiscal i fixar una aportació màxima a l'Estat (no parlo de solidaritat perquè la solidaritat és voluntària).

De tota manera, només serà un pegat, perquè la independència és, per mi, l’única solució. Encara que tinguem un bon estatut, encara que tinguem competències exclusives, sempre ens la fotran (llei de dependència, el xec de 2.500 euros...). Hem de poder gestionar els nostres impostos i pagar una mena de quota com els bascos i navarresos mentre formem part d'Espanya. Aquests espanyols fins i tot incompleixen les inversions promeses, ja que un percentatge significatiu de partides econòmiques per a infraestructures no s'executen.

Si tanquem una mica la mamella, almenys serà més suportable aguantar els veïns.

I mentrestant, als que conserven els furs ningú no els diu res.

8 comentaris:

Elies ha dit...

Benvolguts, m'agrada molt la reflexió que heu fet arran d'aquesta lectura.

L'abril del 2006 hi vaig fer una incursió que us pot ser interessant:

http://elies115.blogspot.com/2006/04/si-parlem-de-furs-i-drets-histrics.html

Tanmateix, he après que els tradicionalistes catalans no hauríem de parlar de "furs", sinó de "constitucions", aquesta és la nostra expressió genuïna per referir-nos a l'ordenament jurídic manllevat per la victòria borbònica de la guerra de Successió.

Per què parlo de tradicionalistes? Perquè com intuïtivament apunteu en el post, hi ha una tradició catalana, amb diferents formulacions, que implica una evident defensa de les nostres institucions, dels nostres drets i de les nostres llibertats davant un estat centralista, igualment formulat des de diverses posicions ideològiques, però totes elles unides pel seu furibund centralisme i anticatalanisme.

De petit, a casa, les històries de carlins i liberals havien passat pràcticament desapercebudes davant l'impacte familiar que va tenir la guerra civil. A més a més, la implicació carlista en la guerra civil va acabar d'esvair qualsevol mena de record familiar per aquelles lluïtes.

Tanmateix, és un exercici obligat de maduració atendre el seu significat en el seu moment i en el seu context. No podem jutjar ni valorar amb ulls d'avui els fets d'ahir. Però sí podem intentar interpretar el seu significat més profund.

La historiografia, els historiadors, no es posen d'acord respecte el que significa el carlisme català. Però hi ha mostres evidents, al llarg de tot el s. XIX, de la seva importància en el qüestionament de l'estat centralista i anticatalà dels liberals.

Més encara, els germans Vaireda són exemple de la comunió entre el tradicionalisme i el nou catalanisme. Per sobre d'aquests debats historiogràfics de rerefons ideològic, les famílies catalanes conservem un sentit profund del sentit de la tradició, els furs o constitucions, la religició i l'amor a la terra. Un sentit, tanmateix, que en molts casos hem hagut de rescatar del més profund dels records familiars.

reflexions en català ha dit...

Hola, Elies,

Realment m'ha fascinat aquest episodi de la nostra història. Fins i tot i va haver moments en què carlistes i republicans van anar de bracet. Això fa que no es pugui qualificar el carlisme només com una reacció contra el liberalisme i l'aristocràcia latifundista i com una defensa del tradicionalisme i del sistema de govern del passat.

Has llegit 'Records de la darrera carlinada', de Marià Vayreda?

Vejam si el trobo perquè tinc ganes de continuar explorant.

Salut.

reflexions en català (marc) ha dit...

No té res a veure amb el tema, però penjo la frase del dia abans no me n'oblidi: "Aquest país té dos grans pensadors: un és Josep Huguet i l'altre Carod-Rovira."

Puigcercós dixit.

Anònim ha dit...

Visca el Quico!! aviam què us diran del xip del gos.

Roger T. ha dit...

Hola, doncs ja em compraré i llegiré aquest llibre que dieu. Trobo el tema molt interessant. I m'agradaria aprofundir en la qüestió de la factibilitat de reclamar l'autogovern que se'ns va manllevar per la força de les armes el 1714. No s'han reclamat els papers de Salamanca robats per la força durant el franquisme. Doncs és exactament el mateix. Caldria veure, però, si això ens podria desviar de l'objectiu final, que avui dia ja no hi ha dubte que ha de ser la independència total. Els temps han canviat molt, el poder estatal no es basa en la monarquia, etc. Bé, salutacions.

Dessmond ha dit...

No sé on deixar el meu comentari, que no te a veure amb aquest interessant post: crec que la vostra carta apareix avui a el singular digital: http://www.elsingulardigital.cat/cat/viewer.php?IDN=8908
L'enhorabona!

ruth ha dit...

uff, us acabo de descobrir mitjançant el pareja!
molts petons als dos!!

reflexions en català ha dit...

Hola, Ruth,

Ostres, la Josefina em va dir que vau coincidir un dia a la teva feina. Com et va?

Ella ja no treballa a l'Arxiu. Al setembre comença a Pirineus Televisió. Però bé, potser que te'n parli ella.

Jo ja fa temps que tinc fitxat el teu bloc.

Si et dic que donis records a l'Àlex no la cagaré, oi?

Salut i fins aviat.


Marc

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...