dimarts, 2 d’octubre de 2007

aixarnoles

(aixarnola f. guspira de foc, espurna.)

Avui fa 16 anys que va morir l’escriptora i dona d’acció Maria Aurèlia Capmany.

Patrícia Gabancho a El País: “M'interessava saber per què escriptors com Maria Aurèlia Capmany, Joan Brossa o Manuel de Pedrolo van escollir en els anys quaranta i cinquanta el català com a llengua literària quan estava prohibit i tenia una difusió escassa.” La resposta es pot trobar al recull de converses que va acabar en llibre: La postguerra cultural a Barcelona. 1939-1959 (Meteora).

La resposta, resumida, a la mateixa entrevista a El País: “El projecte civil i cultural que es va consolidar amb la República era tan potent, que aquesta gent va rebutjar el món clerical, feixista, carca, groller i sòrdid en què es va veure submergida la societat catalana. Es van crear un món virtual per escapar-se de la realitat de la postguerra. Ho van fer donant continuïtat a un projecte cultural que va començar amb la Renaixença i va culminar en el període republicà.”

LES FRASES DEL DIA

“Les nenes noucentistes anaven amb palmó i el clatell pelat. Jo, com que era una nena modernista, anava amb palma i tirabuixons.”
Maria Aurèlia Capmany

“De sobte, vaig pensar, mai no seràs una dona com cal, passi el que passi faràs el que vols fer.”
Maria Aurèlia Capmany

6 comentaris:

albert roig ha dit...

Crec sincerament que l'esclat cultural, pedagògic, social i polític que es va produir en el temps de la República és absolutament brillant! I d'aquesta herència mamen pesones com Capmany o el fantàstic Pedrolo, gent que tenia un compromís, ja no només amb el seu país, sinó directament amb la societat catalana a la qual pertanyien. El món cultural va ser especialment enriquidor i amb ell van sorgir grans projectes que malauradament el dictador va tallar de socarel, però va haver-hi un grup de persones que van saber mantenir les brases d'un foc que després serviria de base durant la transició per refer la malmesa estructuració i equilibri de la societat catalana. N'hem d'estar molt orgullosos d'aquells que lluitant sense armes, només amb la ploma com a fusell, van saber transmetre'ns els seus valors.

reflexions en català ha dit...

Sí, Albert, però què n'ha quedat de tot allò? On és aquella excel·lència cultural dels anys 70-80 que va reprendre aquell projecte moderníssim dels anys 30?

Els joves d'avui en saben res, de la Catalunya que va esmicolar el dictador?

On és el periodisme de l'excel·lentíssima revista 'Mirador', amb Just Cabot, Sempronio, els 'aperitius' de Sagarra, aquelles magnífiques cròniques de la vida barcelonina?

ury ha dit...

És trist, però fins a Tercer de carrera no vaig descobrir tot l'entramat periodístic de primer odre que hi havia a Catalunya (amb l'excel·lent Tresserras de profe, per cert).

Tot això s'hauria de recuperar a les escoles. Hi ha vies pedagògiques delicioses. Des del meu perfil professional, publicacions de sàtira esportiva com el "Xut!", de Valentí Castanys (el creador de l'Avi Barça, per exemple) haurien de ser tota una referència per començar a recuperar aquells temps i veure com es van gestar els esports de masses. Vaig estudiar a fons la seva obra i m'ho vaig passar pipa.

Dels problemes per rescatar tot allò, molt em temo, el més greu va ser la guerra, que va marcar els autors d'un i altre signe. Estic convençut que la Capmany va quedar vetada a moltes cases per la seva militància i el mateix va passar amb els periodistes (com Castanys) que van fugir al bàndol franquista en els instants de disbauxa de la II República.

Per últim, la visió de l'article d'"El País" no m'acaba de convèncer, perquè cau en els estereotips quan bona part de la cultura catalana va perviure amb uns mínims arran de la resistència cultural que es va fer per mitjà de l'Església catalana o de l'activitat als centres catòlics.

Clerical, feixista, carca, groller i sòrdid no sempre van ser paraules sinònimes i en la memòria del meu avi, Emili Sau, un enamorat i activista del català, de la seva terra i de Montserrat, em nego a acceptar l'equiparació d'aquestes etiquetes injustes i simplistes.

reflexions en català (marc) ha dit...

ury,

Quan la Gabancho parla del "món clerical, feixista, carca, groller i sòrdid en què es va veure submergida la societat catalana" es refereix a la dictadura, no a la cultura catalana i a le gent que va intentar que sobrevisqués.

Per això bona part de la producció literària es va fer a l'exili.

Evidentment, alguns moviments catòlics catalans van tenir un paper molt imporatnt a l'hora de mantenir encesa la flama.

ury ha dit...

Ok, ja m'havia inflamat!

reflexions en català (marc) ha dit...

ury,

mentre no treguis foc pels queixals... Això et passa per estar entre dos focs, per tirar llenya al foc i per jugar amb foc.

I com deia la padrina, el que no t'hagis de menjar, deixa-ho cremar.

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...