dissabte, 3 novembre de 2007

Els aiguats del 1982

Aquests dies a la tele estem enfeinats preparant un reportatge per recordar el vint-i-cinquè aniversari dels aiguats del 82. Van ser tràgics, no només per a les comarques que cobrim (Alt Urgell i Cerdanya) sinó en general per a totes les comarques de Lleida i també Andorra. Fa cinc anys, treballant a El Periòdic d'Andorra, ja vaig tenir l'ocasió d'escriure sobre els aiguats, perquè llavors en vam rememorar el vintè aniversari.

Tot i que era petitota (tenia set anys), hi ha algunes imatges, algunes històries, sobretot alguns sons, d'aquells aiguats, que m'han acompanyat sempre més. I per això fa cinc anys al diari, i ara a la tele, la motivació per treballar en un especial sobre les inundacions del 82 és molt superior que fer-ho en qualsevol altra notícia.

Si ho haguéssim pensat amb més temps (ara fa dos mesos que hi sóc, a Pirineus Televisió), i també si tinguéssim més recursos personals i materials, hauríem pogut fer un gran reportatge, visitant tots els pobles que van patir especialment les riuades. Però el temps ha sigut molt just i hem fet el que hem pogut. Hem hagut de triar. Malgrat tot, haver pogut parlar amb gent com la que ha volgut explicar-nos els seus records davant de la càmera et dóna una d'aquelles satisfaccions per les quals penso que, encara, val la pena fer de periodista.

Hem anat a Alp, on els aiguats es van endur la carretera de la Molina. Hem anat a Martinet, on ens han cedit fotografies impressionants del mal que hi va fer la riuada, se n'hi va endur cinc o sis cases. Hem anat, com no, al Pont de Bar, segurament l'emblema d'aquests aiguats: mig poble va quedar colgat pel despreniment d'una muntanya i l'aigua va destrossar també cinc o sis cases més; també va acabar d'emportar-se les restes del pont mil·lenari de Sant Ermengol. Hem anat a Fígols, que es va quedar sense pont. I també hem anat a Oliana.

Hem recollit molts records, moltes imatges que s'emetran per primer cop per televisió. No hem rebut cap no dels seus propietaris, tampoc no ens han demanat diners a canvi. És d'agrair.

Entre els testimonis hi hem trobat moltes coincidències. Gairebé tots han estat d'acord que aquell 7 de novembre del 1982 no va ploure tan intensament per pensar en una desgràcia com la que hi va haver. Però també tots recorden que, no se sap ben bé per què, fonts dels boscos que feia anys i panys que s'havien assecat van tornar a treure aigua, i amb una força desconeguda. Els moments més tràgics es van viure a finals del diumenge i durant la nit de diumenge a dilluns.

Tothom té la seva història, el seu record, la seva lliçó apresa... Però hi ha hagut una cosa que m'ha sorprès una mica. Potser no ho hauria d'haver fet, si tenim en compte que sempre es diu que la gent de muntanya és escèptica i estoica per naturalesa, però... no ho sé, és el que més m'ha fet pensar.

Hem conegut relats esgarrifadors. El senyor del Pont de Bar, per exemple, ens explicava que diumenge cap al tard, la vintena de veïns que eren es van tancar a la casa més alta del poble perquè el Segre ja baixava molt gros. I l'endemà quan en van sortir, després de no haver pogut dormir en tota la nit, van trobar-se les cases de sota destrossades, i una allau de terra al costat de l'edifici on havien passat les últimes hores. I ens ho explicava amb un somriure als llavis. O el senyor d'Oliana, que també reia recordant com tremolava la presa del pantà d'Oliana la matinada de dilluns. Unes imatges i unes vivències esgarrifoses que ara, 25 anys després, els seus testimonis recorden amb una actitud relaxada, tranquil·la, què hi farem... I això que jo intentava que em parlessin de la tragèdia, del drama, de la catàstrofe... Però pocs entrevistats se'ns han posat dramàtics. La frase més repetida, amb les seves variacions, ha sigut: "mentre hi hagi salut, tot es va arreglant."

Això m'ha fet pensar en un passatge que el Macià Alavedra explica al seu llibre, recollit per l'Enric Vila. Parla dels aiguats i diu que va visitar, com a membre de la Generalitat, alguns pobles afectats. I que el va sorprendre l'actitud de la gent, que anava per feina per tal de tornar a la normalitat al més aviat possible i que no li van demanar res, només li van dir que marxés, que allà ells ja s'ho feien i que segur que en algun altre lloc el necessitarien més. El Macià Alavedra contraposava aquesta actitud, que el va sorprendre, amb la d'habitants de zones més urbanites, dels quals lamentava que, davant d'una situació dramàtica, el primer que feien era demanar que l'Administració els fes tota la feina.

És evident que l'Administració va haver de participar en la recuperació de les nostres comarques, després del mal que van fer les riuades.

Al Pont de Bar, el senyor Ramon Noguera va tenir molt interès a explicar-nos que precisament l'Alavedra no veia gens clar això de fer un nou poble. Per a onze famílies, trenta persones, no valia la pena tanta inversió, es veu que deia. I que va ser el president Pujol qui es va entossudir a fer el nou poble, perquè segons el senyor Ramon, el Pujol no volia que la muntanya (entesa en sentit general) es despoblés. I el senyor Ramon parlava del Pujol amb orgull i amb agraïment etern. Aquests detalls...

En fi. Tornar a recordar els aiguats m'ha fet repassar els meus records personals d'aquells dies: al Pla vam passar cinc dies sense llum, molts pobles van quedar incomunicats, van córrer molts rumors macabres... recordo la història del noi d'Oliana que va morir engolit per l'aigua mentre, amb una noia de Torà, miraven d'aguantar-se enfilats en un arbre a Ponts. Van cridar molt. Molta gent recorda haver sentit els crits. Però no els van poder localitzar fins a l'endemà, i el noi ja no hi era. La foto de la noia quan la van rescatar la tinc gravada al cap. Mai no se m'ha oblidat. Tampoc el soroll violent, constant, eixordador, del Segre. Semblava un tro inacabable.

Al cap d'uns dies, vam ser uns quants els veïns del Pla que vam baixar a Segre per recollir paraigües i altres coses aprofitables que l'aigua va arrossegar des dels magatzems inundats d'Andorra. I formatges, quants formatges!!!

En fi, els aiguats els tinc tan presents, que també els volia recordar aquí.

24 comentaris:

reflexions en català ha dit...

L'anunci que feu a la tele ja fa esgarrifança. A vore.

Per cert, el 7 de novembre del 1982 vaig fer deu anys. No tinc cap record dels aiguats. Res.

I si li preguntéssim al Montilla on és el Pont de Bar? Segur que diria al passeig de Gràcia cantonada amb. Que s'hi menja molt bé.

Au, anem a veure com guanya el Madrit. Al minut 20 ja haurem de tancar la tele.

Marc

Ningú és Perfecte ha dit...

Jo sí que en tinc records dels aiguats. tenia 11 anys. Em vaig trencar el braç la tarda anterior fent el burro en una tàpia i just al tornar de l'hospital la meva mare mirava el riu a punt de sobreeixir des de la finestra de casa i mormolava que el riu s'agafaria el que era seu, jo no entenia què volia dir, però aviat ho vaig veure.
Els dies següents els meus pares van ser fora tot el temps. Totes les mans eren poques i el gènere de la botiga sortia flotant per les portes esbatanades d'aigua. A la botiga del cantó de casa no et venien aigua perquè ja no els en quedava i vam trigar un parell de dies a poder tornar a classe. Quan ho vam fer faltaven dues noies i totes vam passar molt mala setmana perquè sabiem que hi havia hagut morts i patiem que no fossin elles. A casa tots vam anar a la missa per les víctimes. No s'hi cabia a la Plaça Príncep Benlloch.

Ningú és Perfecte ha dit...

segur que seraà un gran reportatge!

Jordina ha dit...

Segur que serà un bon reportatge, i tot això que expliques de la gent i les seves vivències és ben especial, sí.

Jo recordo la imatge de veure el Segre des del "mirador" de la pasarel·la dels xalets. Es veia una mar de color de fang, camí del cole, on la mestra (la Senyora Àngela) plorava i jo no entenia perquè. És que jo estava contenta perquè ens deia que "nens, haureu de deixar de venir al col·legi fins que passi aquest mal temps".
També recordo el veí Lluís al bar, on teníem aquell llumener blanc i vermell. Aquelles tertúlies a les fosques. Sí, me n'ha quedat la imatge ben clara.
La reacció dels habitants dels Pirineus jo l'entenc com la lucidesa de la gent que sap que, si no s'hi posa de valent, amb les seves pròpies mans, ningú de fora li arreglarà les desgràcies.

reflexions en català (marc) ha dit...

Potser si el Pirineu no s'hagués despoblat tant, si s'hi haguessin quedat més joves, no hi hauria aquesta sensació tan marcada de resignació.

ury ha dit...

El reportatge serà magnífic, Jose, només que reflecteixi la meitat de bé el "making of" que ens has relatat. Impactant i sentit.

Jo tenia set anys, però recordo molt patiment a casa per la família de La Seu (per part de l'avi patern) i de Sant Julià de Lòria (per part de l'àvia materna). A alguns els van evacuar amb helicòpter.

Un dia en vaig parlar amb el Dudi i se'm va posar la pell de gallina. I el que trobo brutal és això que tothom diu que les roques i les fonts van brollar més aigua que de costum. Hi ha més informació al respecte? Alguna explicació científica?

josefina ha dit...

Les informacions científiques diuen que aquells dies es van combinar tres elements fatídics: una borrasca molt profunda, un reescalfament de la Mediterrània (de fet, diuen que el del 82 va ser un estiu extraordinàriament calorós), i aire fred a les capes altes de l'atmosfera.

De totes maneres, jo no sé si això explica el tema de les fonts seques. Fent el report al Periòdic també ens van explicar que hi va haver moviment subterrani de les aigües. I això em semble una mica més convincent, per entendre el renaixement d'aquestes fonts.

Aquests dies, tots els diaris van traient especials recordant els aiguats. I pels comentaris que ens arriben, com que passem tants cops l'anunci del reportatge, ja hi ha una certa expectació a la Seu per veure com serà.

A veure si estarem a l'alçada, ara!

reflexions en català (marc) ha dit...

I a Andorra televisió no fan cap reportatge dels aiguats? Que potser no hi va haver morts i moltes destrosses?

Que no hi ha un director d'informatius no diaris a la tele pública andorrana?

Segur que serà un superreportatge, Josefina.

ruth ha dit...

quina llàstima que no el poguem veure des de bcn.
jo tampoc sabia que havia passat, però recordo quan a atv van fer repors fa 5 anys, va ser llavors quan em vaig assabentar. el trabi i l'ubach (o era el terés i l'ubach?) van fer un cròniques i va ser molt "xulu", entre cometes, per suposat, pq les imatges eren molt esgarrifoses

Albert Roig ha dit...

Bé... segur que la Josefina ens penjarà el reportatge a la xarxa (al vostre bloc a quatre mans) i així en podrem gaudir tots plegats, des dels andorrans fins als barcelonins.

Al Bondia, com no podia ser d'una latr amanera, la Montse Martí (que l'hem recuperada uns dies perquè ens doni un cop de mà ara que anirem tots molt fatigats amb els polítics de campanya) n'està preparant un que sortirà òbviament demà.

Sincerament crec que dates com les de demà, o d'altres catàstrofes naturals, s'han de recordar i els hem de donar l'amplificació que mereixen, i així d'aquesta manera tornar a situar-nos on som, com érem i com podem tornar a ser.

salut

Maiol Sanaüja i Soler-Rossell ha dit...

us enllaço companys! molt bon bloc, de debò

us poso "Reflexions en Català" a seques a l'enllanç?

endavant!

reflexions en català (marc) ha dit...

Maiol Sanaüja i Soler-Rossell, nosaltres també t'enllacem. Reflexions en català està bé.Ara et visito. Salut.

Jordina ha dit...

PER MOLTS ANYS a qui es doni per al·ludit avui set de novembre.

au! salut!

joliu ha dit...

Ningú és perfecte, però......Déu n'hi do tu. Buf

reflexions en català (marc) ha dit...

Moltes gràcies, Jordina. En vida teva, que es diu.

Tal dia com avui van néixer els insignes Albert Camus, Marie Curie, Trotski, Chandrasekhara Ventaka Raman i un servidor de vostès.

Tal dia com avui es va signar el Tractat dels Pirineus. I és curiós que 348 anys després els espanyols no reclamin la Catalunya del Nord. Potser perquè de catalans ja n’hi ha massa?

Tal dia com avui va començar la Revolució russa (1917), 18 persones van morir al Liceu de Barcelona a causa de les bombes (1893), van caure els terribles aiguats del 1982 i no sé quantes desgràcies més.

Avui fan el reportatge dels aiguats made in Josefina. No us el perdeu, els que pugueu.

Salut

ruth ha dit...

penja'l al youtube, jose!!
per cert... heu vist el que ha fet tv3? com a testimoni ha escollit enric castellet. I com a cayron "periodista".
No podia creure el que estava veient ni el que estava llegint!

ury ha dit...

He estat temptat de canviar el cairon a les rodes del 3.24, però dic: "Calla, deixa-ho així, que no deixa de tenir la seva conya."

Enric! Que t'has passat al cantó fosc o què?

Puigmalet ha dit...

Congratulacions endarrerides, Marc!

Encara que parleu de realitats que em són llunyanes, també us xafardejo, que de tot s'aprèn. Aquests aiguats van coincidir amb algun partit del Mundial? El meu principal record d'aquell any és l'album de cromos DANONE de color verd amb el Naranjito a la portada. Què hi farem...

reflexions en català (marc) ha dit...

Això del Castellet és molt còmic. La tria del personatge, la professió.

No vaig veure el reportatge de TV3. Avui n'he sentit un a Catalunya Ràdio. Molt fluixet. Si hagués passat a Barcelona...

reflexions en català ha dit...

Gràcies, Puigmalet.

Aquell any hi va haver Mundial d'Espanyi, però al novembre ja s'havia acabat. Jo recordo la imatge del Papa a Montserrat i al camp del Barça (em sembla) enmig d'un diluvi universal.

Marc

ury ha dit...

Sí, els aiguats van coincidir amb la visita del Papa a Catalunya. Mon pare va anar a Montserrat i diu que entre la boira i la pluja no es va matar de miracle. Jo i la resta de la família vam anar al Camp Nou i va ploure el que no està escrit, efectivament. Sort que estava a tribuna!

Felicitats amb retard, Marc.

Anònim ha dit...

El reportatge va estar bé. Jo al 82 tenia 6 anys, pero m'hen enrecordo perfectament! Vam pasar molta por!
El que he trobat a faltar es tota la zona del riu Valira i les Valls d'Andorra. L'unic que vaig veure era que feieu memoria al alcalde de la localitat, pero en cap moment vau posar imatges del riu. Em va desepcionar. Al Valira hi va fer molt mal, hi va morir gent i els que vam pasar aquella nit al costat del riu no oblidarem els seus sorolls per mes petits que fossim llavors.
Espero que el proxim cop que tingueu que fer un altre reportatge us enrecordeu del Valira!.

reflexions en català ha dit...

Gràcies, Ury.

Anònim, jo no vaig fer el reportatge, però el públic de Pirineus Televisió és de l'Alt Urgell i la Cerdanya.

Com pot ser que Andorra Televisió, amb el pressupost i el personal que té, i amb un paio que fa de director d'informatius no diaris, no fes cap reportatge centrat en Andorra?

si, és un gandul i un incompetent, el paio, però no hi ha ningú que li pugui dir: xato, deixa la navalla una estona, que fa 25 anys dels aiguats.

josefina ha dit...

Per al·lusions: el reportatge no va tractar d'Andorra senzillament perquè a Andorra la nostra tele no es veu i perquè suposàvem que ATV ja hi dedicaria un especial.

Al final sí que vam fer una referència global a la xifra de víctimes que hi va haver entre Lleida i Andorra.

I no confonguem el Valira amb Andorra. El Valira arriba fins a Castellciutat, i al reportatge prou que es van veure imatges del Valira desbordat al pas per la Seu.

En fi, anònim, m'agradaria que aquesta queixa també la facis arribar a ATV, que és qui ha de cuidar Andorra.

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...