diumenge, 18 de novembre de 2007

Fent camí cap a Ítaca

Últimament s’estila força un debat sucós en alguns àmbits sobiranista sobre el camí que ha d’emprendre el nostre país per arribar a la independència. L’objectiu, però, és el mateix per a tots els que hi participem: un estat independent en el marc de la Unió Europea.

No vull parlar dels partits. Em refereixo al debat que hi ha als blocs, als articles d’opinió dels diaris, en algunes tertúlies, al carrer. Deixo de banda els partits perquè no són de fiar. CiU no sé a què juga (sembla que la refundació del Mas no inclou la independència i tampoc no explica cap a on hem d’anar) i Esquerra ha perdut la poca credibilitat que tenia (referèndum el 2014 i mentrestant ens venem al PSOE).

És evident la sensació que l’independentisme creix; la ja famosa desafecció. Però també es comenta molt la possibilitat que l’augment de l’independentisme no es vegi reflectit a les urnes. Jo mateix em sembla que votaré en blanc si les coses no canvien molt.

El que és clar és que hi ha més moviment que mai a favor de la independència del nostre país. També tinc la sensació que ara hi ha molta més gent que ha obert els ulls i que ja no veu per què hem de continuar casats amb els espanyols.

Ara bé, he sentit i llegit en ràdios, blocs i diaris coses com no pot ser que la gent es faci independent només per culpa de la Renfe”, o com “abans de tenir Estat hem de construir la nació”.

Voleu dir que tenim temps de construir la nació amb aquesta (poca) classe política? Potser d’aquí a quinze anys serem una comunitat espanyola de classe mitjana-baixa i no ens convindrà gens marxar d’Espanya perquè en dependrem. I em temo que anem cap a una direcció molt perillosa. L’Estat cada vegada vol tenir més poder per donar xecs (encara que envaeixi competències autonòmiques) i em sembla que en el futur estarem condemnats a anar a Madrid a pidolar.

Tinc l’esperança que la desafecció sigui ràpida i mútua. També ens convé que entre els espanyols augmenti la sensació que ja no ens necessiten i es cansin del nostre maleït egoisme. Però no podem perdre el temps perquè potser arribarà el dia en què nosaltres tindrem la sensació que els necessitem a ells.

Per cert, la teoria excusa del Ridao i companyia segons la qual la Catalunya del benestar que ells suposadament volen construir serà més favorable al divorci amb Espanya, és això, una excusa, i sense fonament.

Torno al principi. Podem tirar més o menys pel dret per aconseguit el nostre objectiu? Home, s’ha de fer un projecte seriós que ens dugui a un referèndum tan aviat com sigui possible. Però crec que amb el poder que ara tenim i amb els poderosos que ens manen i els que ens volen manar, primer hem d’aconseguir partidaris del divorci amb Espanya (el nostre independentisme no ha de ser necessàriament igual pel que fa a la motivació), i quan tinguem el nostre Estat, ja intentarem convèncer els catalans que se senten espanyols, amb polítiques positives d’integració, igualtat d'oportunitats, amb la cooficialitat del castellà, amb respecte per les llengües i les cultures, i amb el català com a llengua vehicular i de prestigi; perquè la llengua és el que fa que Catalunya sigui diferent.

(Per cert, com ja vaig dir fa uns quants dies, tenir el nostre Estat no implicarà que ens governin els bons, sinó els nostres. I potser els podrem controlar més. El que és segur és que els tindrem més a prop.)

Ja en vaig parlar amb el Dessmond: no estic d’acord amb els que diuen que cal fabricar independentistes sense haver de passar pel nacionalisme. Tampoc no estic d’acord que tothom hagi de passar pel nacionalisme abans de ser independentista. Això és voler que tos siguem iguals i ens hi podem morir. A Andorra, precisament, hi ha molta gent que primer passa per l’independentisme (o sigui, tenir la nacionalitat andorrana), i després es fa nacionalista.

6 comentaris:

Dessmond ha dit...

Marc,
Jo celebro que a Andorra hi hagi independentistes que després resulten ser nacinonalistes. Però és que a Andorra ja ténen la independència. Això és jugar amb molt d'avantatge. Aquí necessitem gent compromesa en fer factible la sobirania, conscientment.
Sota la mateixa etiqueta, el contingut pot ser molt diferent.

reflexions en català ha dit...

Dessmond, és clar que necessitem gent compromesa, però el procés d’identificació dels immigrants és molt lent si no tens estat i et fas valer. Potser no hi serem a temps si continuem així.


Pel que fa a Andorra, em referia a la gent espanyola o portuguesa que es fa identitàriament andorrana després d’accedir a la nacionalitat. Per això l’adopció del català en fills de pares castellanoparlants és més alta a Andorra que als altres països catalans. N’hi ha molts que quan tenen el passaport andorrà, són més nacionalistes que els de pota negra.

Dessmond ha dit...

Aleshores, vols dir que el primer ha de ser la independència i després esperar aquesta conversió?.
El cas és que Andorra és independent. La seva sobirania no s'ha hagut de demanar a aquests nouvinguts.
Jo vieg el nostre cas matisadament diferent. Em sembla fantàstic això que dius. Però no crec que sigui el mateix que ens passa a nosaltres.

Manel des de l'Exili ha dit...

Totalment d'acord amb la teva reflexió.
Hem d'anar ràpid perquè un caos com el d'ara no es tornarà a reproduir ja que per un costat Catalunya serà aviat una "provincia" més sense gaire aspiracions i per l'altre costat els espanyols ens donaran una mica més de "peixito" perquè callem.
La meva crítica al patriotisme social o la pluja fina d´ERC és que és una excusa per a mantenir-se als càrrecs.
El debat entre nacionalisme i independentista és absurd, no pots formar part d'un equip si no creus amb les seves possibilitats i després a mesura que comparteixis experiències (més bones que dolentes) amb l'equip, començaràs a estimar-lo. El mateix passa amb una nació. Per els catalans vells, ja tenim experiències i histories dels nostres pares i avis, però això no vol dir que siguin tots independentistes sinó creuen amb les possibilitats de ser-ho i sobretot amb les possibilitats de fer-ho millor que amb Espanya. Per això hi ha catalans vells que son nacionalistes (estimen la seva terra) però en canvi no son independentistes (no hi creuen).
Pels nous catalans, com que no tenen prou experiències per sentir estimació amb Catalunya, (i si la tenen, potser la assignen a Espanya) no son nacionalistes catalans i per això només és possible que apuntin a la independència si creuen que poden millorar molt més el seu futur que continuar amb Espanya. Després com bé dius Marc, que passa a Andorra és tornaran nacionalistes.

reflexions en català ha dit...

Jo crec que hem d'assolir la independència com més aviat millor. I després serà més fàcil aconseguir la plena integració. Potser no seran tants els que es mostraran poc receptius.

En el tema de la llengua ho veig claríssim. Quina política lingüística es fa a Catalunya? La Queta? Només si som estat podem fer una política lingüística seriosa, integradora, exigent.

Quan tinguem l'Estat, els independentistes pragmàtics ja pujaran al carro, o ells s'ho perdran.

ara pots ser un indigent cultural, viure al marge de la llengua i la cultura catalanes i viure tranquil·lament. Això no passa a França. Bé, sí que passa, als guetos de París. I això ho haurem d'evitar com sigui, amb benestar social, plena integració i igualtat d'oportunitats.

Salut.
Marc.

Jordina ha dit...

Jo em penso que ja seria hora de començar a pensar en una lluita armada.
Que de terror ja en passem per arribar a fi de mes, per prendre un tren de Rodalies, per trobar pis de lloguer. Doncs que comencin a passar por els capos, que s'hi juguin el coll d'una vegada.

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...