dimecres, 12 de desembre de 2007

aixarnoles

(aixarnola f. guspira de foc, espurna.)

13 DE DESEMBRE: SANTA LLÚCIA I EL NOSTRE POBLE

Segons el DCVB, Com si em diguessis Llúcia equival a No ho entenc o a No sé de qui em parles. (Per què? No ho sé. Apa, Víctor i Puigmalet, ja teniu feina.)

A la portaveu adjunta del PSC al Parlament li diria Com si em diguessis Llúcia. Diu que està en desacord amb les paraules de Joan Ferran (“s’ha d’arrencar la crosta nacionalista” de TV3 i Catalunya Ràdio), encara que l’ha defensat en les seves tesis de fons i ha dit que les idees de Ferran “les comparteix molta gent a Catalunya”. O sigui, no ho entenc.

La meva mare sempre em deia “Que santa Llúcia et conservi la vista” quan de seguida trobava allò que feia hores que jo buscava desesperadament.

Al Joan Ferran també li diria Que santa Llúcia et conservi la vista, perquè els informatius de Tv3 i Catalunya Ràdio si tenen alguna crosta és la de la doctrina socialista i la visió espanyola de les coses. I que li conservi la vista per poder comparar el nacionalisme de TVE i el de TV3.

Parlem de coses importants.

“Al Pla de Sant Tirs en temps passats hi havia la tradició, ja que la gent tenia molta devoció a aquesta santa, que l’agutzil, a partir de Santa Llúcia, passés per les cases a fer captiri (a arreplegar), tot dient:
Si teniu devoció de fer caritat a Santa Llúcia o Sant Antoni.
I la gent solia donar mongetes, ja que se’n feien moltes, peus i cap de porc, i alguna altra cosa per l’estil.
El dia de Sant Antoni era el darrer dia de fer captiri, i llavors, amb tot el que s’havia arreplegat, es feia una subhasta a la plaça.
La gent anava pujant el preu, i el millor postor era el qui s’ho quedava. Tot el que es feia era per a sufragar les despeses religioses d’aquestes dues festes.”

(Joan Bellmunt. Fets, costums i llegendes)

“Per Santa Llúcia, s’escurça la nit i s’allarga el dia”, cosa que s’agraeix.

També:

“Per Santa Llúcia creix lo dia un pas de puça, per Nadal un pas de pardal, ase és el que ho coneix, però més el que no ho coneix.”

I també:

“Per Santa Llúcia, un pas de puça; per Nadal, un pas de pardal; per Sant Esteve, un pas de llebre; per Ninou, un pas de bou; i per Reis, ruc lo qui no ho coneix.”

Santa Llúcia també dóna el tret de sortida de les festes:

“Beneïda santa Llúcia, que les bones festes ens envia.”

“De Santa Llúcia a Nadal, dotze dies de cabal.”

Santa Llúcia és la patrona dels cecs (també de les modistes, els matalassers, els oculistes, els fotògrafs i altres oficis que requereixen bona vista). Per això, “al qui reparteix i guanya, santa Llúcia li treu els ulls.”

Potser santa Llúcia ha tret els ulls a algunes persones i per això no hi veuen.

20 comentaris:

Puigmalet ha dit...

Per Santa Llúcia, un pas de puça;
per Nadal, un pas de pardal;
per Sant Esteve, un pas de llebre;
per Ninou, un pas de bou;
per Reis, un pas d'anyell;
per Sant Antoni, un pas de dimoni.

Difícil ho poses...

vpamies ha dit...

Avui us vull presentar un altre conegut que he fet per Internet, que té coses molt interessants: lo Consueta de Reus, que també està escrivint sobre Santa Llúcia aquests dies.

Poc més hi puc afegir.

Puigmalet ha dit...

Interessant lo Consueta. Tots anem a parar al Pàmies.

Un complement bibliovisual de la patrona.

vpamies ha dit...

Puigmalet, que no hem fet els deures que ens ha posat el Marc.

Si cerques la dita a Internet, només apareix en un article molt complet de Carrutxa sobre dites de Santa Llúcia. Us el recomano.

També l'he trobat als Refranys personals de Joan Amades, on diu que serveix "per indicar indiferència, desconsideració per allò que li diuen".

Ah!... també veig que surt a la Paremiologia comparada de Farnés (1992). L'hauré de consultar aquest vespre...

reflexions en català ha dit...

Puigmalet, els ulls de plat de santa Llúcia m'han mirat malament.

És ben cert, tard o d'hora acabes petant a cal Pàmies.

Gràcies pels enllaços. Els desconeixia i ja els tinc guardats.

La pregunta que em feia continua vigent. Potser és una rucada i no té explicació. Per què 'Com si em diguessis Llúcia' i no 'Com si em diguessis Letizia'?

Salut.

reflexions en català ha dit...

Per cert, aquest migdia el presentador de l'informatiu de Catalunya Ràdio ha dit que "no està el forn per a llonguets".

M'he quedat parat. No ho havia sentit mai i al diccionari castellà-català de l'Enciclopèdia les equivalències de 'no está el horno para bollos" no parlaven de forns ni de llonguets. No he tingut temps de buscar més. Potser m'hi posaré ara. O no. Si algú en sap res...

Puigmalet ha dit...

He intentat fer els deures, però res.
He trobat la frase recollida en alguns diccionaris: "Com si me diguesses llucia", "Com si'm diguessis Lucia" i "Com si em diguessis Llúcia".
Equivalents castellans: "Como ahora llueven albardas", "Cuando vengan los nazarenos".
A Manacor hi ha un puig que es diu així i la primera de les variants que he trobat sembla mallorquina, no? Però, per ara, l'origen roman un misteri, fins que vpamies ens mostrarà la llum...

Puigmalet ha dit...

Encara no hem acabat amb la Llúcia i ja treus els llonguets (quin pa més bo...). Doncs m'afegeixo a la llista de peticions al vpamies: "Ser la xocolota del lloro" . Surt en algun recull? Origen possible?

Braços tallats, ulls en plates... Que dur ser sant.

reflexions en català ha dit...

Diccionari de la RAE:

el ~ del loro.
1. m. coloq. Ahorro insignificante en relación con la economía que se busca.

Diccionario Salamanca de la Lengua Española:

2 ser el ~ del loro
Suponer < una cosa > un ahorro insignificante o sin incidencia en el gasto general: La tarifa telefónica nocturna es el chocolate del loro.

Puigmalet ha dit...

I en "lo pus bell catalanesch del món" es troba?
Tu que t'hi dediques, ho acceptaries en català?

vpamies ha dit...

Coi, mig dia sense ordinador i se m'acumula la feina. Com sou, no?

Quan entrem en el terreny de l'etimologia de les dites, ja entrem en un terreny força més relliscós.

Moltes vegades s'ha perdut l'origen d'una determinada frase. O es diu "perquè ho hem sentit de sempre": arriba la dita, però s'acaba desconeixent què l'ha originada.

Per sort, hi ha hagut alguns peronatges al llarg dels anys que s'han esmerçat en recollir-ne l'origen o, amb més o menys fortuna, han assajat una possible explicació. Que no sempre és prou convincent... ni demostrable.

Deia en Marc: «La pregunta que em feia continua vigent. Potser és una rucada i no té explicació. Per què 'Com si em diguessis Llúcia' i no 'Com si em diguessis Letizia'?».

Bé, en aquest cas hem tingut sort i hi ha algú que en el seu moment ho va recollir (Amades) i ens ho explica així:

«Joan Amades, en carta de 3 de juliol de 1928, diu: "Com si em diguessis Llucia. ─Segons una tradició, varen dir-ho uns espies del rei Joan als guardes dels portals barcelonins com a sant i senya, volent introduir-se en la ciutat; però com que varen errar la consigna, els guardes no en feren cas i restaren frustrats els seus plans». Això ho recull Sebastià Farnés a la Paremiologia catalana comparada, s. v. L765 Com si em diguesses Llúcia.
Farnés ho referencia a Labèrnia (1888), Aladern (1904) i Gaya (1907), amb una única variant: com si'm diguesses Llucia. També anota, de Labèrnia (1888), els equivalents castellans que apuntava Puigmalet: como ahora llueven albardas i cuando vengan los nazarenos.

Jo aquestes explicacions d'Amades les he trobat sempre, si més no, sorprenents i imaginatives. Certes? Qui ho pot dir?

vpamies ha dit...

Sobre l'equivalent de no estar el horno para bollos, evidentment el no estar el forn per a llonguets denota un servilisme aclaparador.

Encara que Esther Forgas i Berdet, a El blat i el pa a les dites catalanes (1992), recull no sempre està el forn per a pa assaonat i no estar el forn per a rosques.

Si ens guiem pel significat de la frase, Balbastre (1977) dóna com equivalent català el meu mal no vol soroll, el Diccionari Diàfora català-castellà castellà-català (1982) [diccionariet MOLT recomanable!!!] ho resol amb no estar per orgues o no voler pessigolles, que em sembla que són semblants a les solucions que ha trobat en Marc al diccionari castellà-català d'Enciclopèdia Catalana, oi?

Ja veieu que aquestes coses són més complexes que no semblen i ens belluguem sempre en terreny força relliscós. :-)

vpamies ha dit...

I la xocolata del lloro, que és tant insignificant, ho deixarem per un altre dia... :-P

Era broma. Però no he trobat gaire coses.

Penso que és una frase feta força estesa tant en català com en castellà, amb el mateix significat.

Una cerca a Google ens permet trobar més de 500 resultats en català. Amb entrades tan solvents com la de Rodamots o el títol d'un llibre de cuina d'Ada Parellada, publicat a Ed. Pòrtic.

És possible que ens hagi arribat per influència castellana. L'explicació que en donen a 1de3.com, un fantàstic lloc en castellà sobre l'origen de paraules i expressions, fa remuntar l'origen de la frase a les cases dels indianos, atès que tant el lloro com la xocolata provenen d'Amèrica.

Us ho reprodueixo:

«Tanto el chocolate como el loro tienen su origen en América, lo que nos da una pista acerca de la antigüedad de la expresión.

En el siglo XVII, la forma más extendida de agasajar a los invitados era ofrecerles una taza de chocolate con rebanadas de pan. Y durante el siglo XVIII se convirtió en la bebida nacional a pesar de su precio, por lo que sólo podían derrocharlo los que habían hecho las Américas y gozaban de buena posición económica.

Estos indianos solían tener un loro en casa como recuerdo de su antigua vida americana, y le ponían en la jaula algo de chocolate de baja calidad para que lo picoteara.

Cuando alguna familia adinerada iba a menos, trataba de ocultar el declive económico guardando las apariencias, y lo más aparente era seguir consumiendo chocolate y seguir ofreciéndolo a los invitados; pero suprimían la ración del loro, lo que suponía un ahorro mínimo que no paliaba la situación.
»

Ara, sobre la xocolata, la frase que més m'agrada és aquella que fa: les coses clares i la xocolata, espessa (idèntica per al castellà, també).

Puigmalet ha dit...

El temes de la xocolata i dels llonguets queden clars com les coses clares, però, podem dir el mateix de la Llúcia?
Això dels espies del rei pot ser part de la veritat, però no aclareix de quina Llúcia parlem...
Quina feina tan incompleta, Víctor. Jo no t'aprovaria. ;-) (ets un crack, víctor parèmies)

vpamies ha dit...

És que sou insaciables... :-P

Puigmalet ha dit...

Marc, no sé si estàs al cas d'això. El víctor, sí. Aquests de Vallromanes són de por.

vpamies ha dit...

Puigmalet, tot s'emmarca dins les Jornades de la Catosfera que es faran a Granollers el darrer cap de setmana de gener del 2008.

Us hi podeu inscriure o participar d'allò que més us abelleixi.

Per al llibre de ciberliteratura 2.0, que publicarà Ed. Cossetània encara sou a temps d'enviar-hi un article original. I no només el Marc, Jordi, que tu també hi pots enviar algun escrit sobre diccionaris. O ets a temps d'escriure una Oda encara... Ja ho veig: "Oda a Fabra", o "Sonet missoginocanèmic"... :-)

A més hi faig de moderador en una taula on es debatrà entre la denominació del bloc/g amb c o amb g. Una mena de combat entre les diferents postures. Encara n'he de parlar al meu blog, però estàvem pendents de confirmar els combatents.

Ja veus, a Vallromanes som pocs, però ens fem sentir. :-)

reflexions en català ha dit...

Ostres, no sé per on començar. Sou unes màquines, i de precisió.

Vaja, així que fareu una taula rodona amb el Xavi Rull i el moderador de luxe, Víctor Pàmies.

El Xavi també és un megacrac. Va treballar al Servei de Política Lingüística d'Andorra i ara forma part, com jo, de la Comissió de Toponímia d'Andorra, que ha d'elaborar una proposta de nomenclàtor oficial del país.

Fa uns dies va pujar a Andorra i li vaig preguntar a quin bàndol pertanyia, els del 'bloc' 'o els del 'blog'. Em va dir que encara feia servir 'blog' però que segurament acabaria decantant-se per 'bloc'.

El món és un panyuel.

Les Jornades i la iniciativa del llibre de ciberliteratura 2.0 són propostes genials, i a més els diners seran fer a fins benèfics.

No sé si podré anar-hi. I pel que fa al l'article per al llibre, primer hauria d'escriure alguna cosa decent.

Com a corrector no sé pas si deixaria passar 'ser la xocolata del lloro'. Si l'enganxo un dia de no gaire bon humor...

Per què no surt als diccionaris de referència?

Puigmalet ha dit...

Recordo que el Solà s'ho va preguntar fa anys al "Parlem-ne" de l'AVUI, per això us he llançat el tema. Té un cert ús en català (més que altres expressions que s'estan abandonant completament), però no he trobat encara cap diccionari on surti. Tanmateix, l'explicació és ben interessant.

Aquest és el primer article del número 61 de la revista 'Llengua Nacional' (la darrera):
- "Etimologia de la toponímia andorrana relacionada amb riscos geològics naturals" (per Xavier Planas i Àurea Ponsa).

vpamies ha dit...

Al Xavier Rull li hauré d'estirar les orelles, perquè ve al "Combat" com a defensor del "blog amb g"... Ai!!!

Per al llibre de ciberliteratura, penso que molts escrits que tens fets sobre aixarnoles són prou lírics com per merèixer un lloc en aquell recull. Però això ho has de valorar tu i t'ho han d'acceptar els que fan el llibre.

I Puigmalet, segur que també sabràs trobar el moment d'inspiració per fer-nos glatir amb una inspiració lexicogràfica.

La xocolata del lloro jo l'acceptaria, perquè penso que ha arrelat prou profundament en la nostra llengua i expressa una idea prou concreta. Tampoc és un castellanisme flagrant i els diccionaris normatius tampoc recullen tot el geni de la llengua ni totes les expressions correctes de la llengua. Les que hi són són correctes, però no perquè no hi sigui no vol dir que en algun moment o en determinats contextos no es pugui acabar adoptant.

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...