diumenge, 30 de desembre de 2007

Quelle grandeur!


No sabia quina foto posar i al final, d'acord amb el títol que volia donar a l'escrit, he triat la de l'Arc de Triomf. Una mica com a metàfora de la grandeur que durant tota la setmana hem respirat per racons, raconets i raconassos d'una gran capital com és París.

Ja som tornats de la France, cansats perquè hem fet molts quilòmetres però contents perquè ha valgut molt la pena! París és una ciutat inigualable per fer una visita, potser no tant per viure-hi perquè l'hem trobat massa gran, les distàncies hi són enormes!

Hem anat a molts llocs, perquè una setmana dóna per molt, per una parella a qui caminar quilòmetres i quilòmetres no li fa res, mentre les cames aguantin... I ens han agradat moltes coses. A mi (josefina), m'ha agradat comprovar que això de la grandeur de la qual França ha fet gala històricament és ben certa. M'ha agradat veure que, com a país, tenen una història única, diguéssim, i que l'accepten i se n'enorgulleixen perquè és justament la seva. Una història que de ben segur ha tingut errors i dels grossos (penso en alguns dels episodis més sagnants de l'imperi napoleònic, per exemple), però que com que és la seva, avui a Napoleó gairebé se'l venera per tot el que va aportar de positiu al país.

Al Museu de l'Armada, per exemple, hi ha una reconstrucció de la Segona Guerra Mundial que et fa posar la pell de gallina. Les imatges del general De Gaulle caminant per la plaça de la Concòrdia enmig d'una multitud agraïda i alliberada al final de la guerra... és impactant. I en un de cada tres racons de París trobes una placa de record per algú que va morir per l'alliberament de la ciutat, del país; records per tanta gent que va ser deportada a camps de concentració, records també per a personatges del món de la cultura: Aquí hi va viure tal, Aquí tal hi va escriure la novel·la qual, En aquest edifici es van reunir aquest i aquell... En fi, que hi ha història a cada raconet.

I enmig d'aquest recorregut històric, polític, cultural i turístic, els diaris i informatius francesos han perdut el cap amb les vacances faraòniques del Sarkozy i la Carla Bruni. Si us he de ser sincera, els francesos em fan una mica d'enveja...

9 comentaris:

síl ha dit...

Ai, la France!!! París és com un museu a l'aire lliure, com Roma... però molt més elegant...
Quina enveja, parella! Ben tornats!

Manel des de Blanes ha dit...

Dons que vols que et digui!, els francesos son els europeus que em cauen més malament i això que tenim molt més en comú que als castellans. Però em cauen més be els castellans o els anglesos o els holandesos i fins i tot els alemanys. Aquest darrers malgrat el seu recent passat nazi, els alemanys han reconegut el seu greu error mentre que els francesos amb els seus errors no ho han fet mai (Revolució francesa, Napoleon, col·laborar activament amb els nazis , guerres colonialistes a l'africa i asia..etc). Però sobretot amb la grandeur i el seu orgull xovinista

Puigmalet ha dit...

És com la flama que crema sempre entre les columnes de l'Arc. No obliden els seus morts, siguin militars, polítics, artistes o comerciants. La cultura compta molt a París. I la teca... Pas de mots...

Bon any 9!

Isidre ha dit...

Si noia, quin GRAN País que tenen. I si fas muntanya ja és l'ostia ens porten anys llum, la veritat. Tenen una cultura muntanyera i alpinistica que és senzillament "insultant". Quina enveja.
Bon 2008

ury ha dit...

A mi el que més em va agradar de París va ser trobar moltes ciutats diferents en una i, sobretot, els racons de menys "grandeur", com els carrerons on està la Maison de la Catalogne o els que queden darrera els jardins de Luxemburg, si no recordo malament.

Per a mi, el millor barri, Montmatre, que trobo brutal.

Abans que Nôtre Dame, prefereixo la Sainte Chapelle, una meravella.

I estan molt bé els cementiris.

Espero que l'estada us hagi captivat... i que us quedin quartos, encara. Sobre la Bruni i el Sarko n'he parlat al meu bloc. Espero comentaris! Ben retrobats!!!

ury ha dit...

Per altra banda, a la plaça Osca del barri de Sants hi ha una placa on queda ben clar que hi va néixer la gran Núria Feliu.

joliu ha dit...

A mi me'n fan molta d'enveja. Com m'agradaria tenir un país per estimar i estar-ne orgullós sense vergonya. Un país on en els restaurants es begui vi del país i s'escolti música del país. On els camarers t'atenguin amb la llengua del país......
Bon any i millor futur.

Per cert, boníiiiiiiiiissima la foto robada a can Puigmalet.

marc ha dit...

Coincideixo amb la síl. És un museu a l'aire lliure molt elegant. A mi el que em va impressionar més és el Louvre i el seu entorn. De nit, inspira molt respecte i sembla que estiguis dins d'una pel·lícula.

Montmarte està molt bé, una mica massa explotat turísticament i, doncs, incòmode.

I pel que fa a l'esfera nacional, nacionalista, a mi, com al Joliu, els francesos em fan enveja en molts sentits; en d'altres no tant o no gens. El que és clar és que a Espanya és impossible mirar enrere i recordar sense que una de les dues espanyes es posi a bramar.

França és una país en crisi, com Catalunya, però que no es resignarà a caure en la decadència.

Elies ha dit...

Molt bé! M'alegro que us ho hàgiu passat bé! París és magnífica.

Això que expliques del Museu de l'Exèrcit... jo la primera vegada que vaig ser a París va ser quan feia 3r. de BUP (quina edat devia tenir?), vaig tenir la sort que m'hi enviessin un mes a aprendre francès... i la veritat és que encara recordo coses del Museu... la impressió que em va causar. Uf!

França, tanmateix, és França... i en relació a la nostra història sovint en som molt ignorants. Quina estranya relació que hi hem tingut.

I, per acabar, encertat, Marc, no es deixaran caure. Perquè han tingut la sort de trobar un Sarkozy. Vaig més enllà de la Josefina. Em declaro un "fan" de Sarkozy. A veure què acaba fent...

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...