dimecres, 30 de maig de 2007

Necessito un líder

A mi el que em deprimeix especialment és constatar que la talla dels polítics que cada dia treuen el nas per la tele i que generen l'actualitat i que són avui dia els nostres líders, suposadament, doncs que aquests que ens està tocant viure aquests anys són mediocres, grisos, sense capacitat de lideratge, i sense saber fúmer un cop de puny damunt de la taula per defensar d'una vegada els drets de Catalunya, trepitjats dia sí i dia també.

Fixem-nos en els dirigents dels grans partits: Montilla, Mas, Carod, Saura, Piqué. Busquem els sequaços: Icetes, Puigs, Puigcercosos, Boades, Nebreres... El panorama és desolador. No hi ha un dirigent que diguis: aquest m'agrada, aquest me'l crec, aquest segur que aniria a Madrid i es faria escoltar. Al contrari: qualsevol d'aquests van a Madrid i se n'enriuen a la cara. La imatge que estem donant de portes enfora és patètica, no ens tenen cap mena de respecte i a la primera que ens despistem, ens la foten. I així anem fent. Després diuen que cal reflexionar sobre l'abstenció... Suposo que ja sabeu que el Montilla va dir que potser una explicació a l'abstenció sigui que la gent ja està contenta amb el que hi ha. Sí, home, i què més! Bé, pensant-ho bé, segur que sí que n'hi ha, de gent satisfeta amb aquest govern que ho és tot menys un govern.

A mi ja m'està bé que se sigui eficaç i es faci treball de formigueta i més fets i menys paraules. D'acord, això em sembla una filosofia esplèndida. Però senyors, sense oblidar la dignitat, rebel·lant-se quan convé, i a fe que amb els temps que corren convé molt!!

Jo enyoro un líder, o dos, o tres, o els que facin falta, però uns líders. Gent que generi amors i odis a parts iguals però que es facin respectar. Que quan es vagi a Madrid, allà es posin a tremolar, que se sàpiguen dir les veritats que fan mal i que no se cedeixi fins que no hi hagi més remei. Necessito un líder. Sí. I no perquè em senti insegura sinó perquè crec que la societat en general hem donat mostres més que evidents que sense algú que estiri més que els altres, ens convertim en un ramat d'ovelles dòcils que només sabem pasturar les unes enganxades amb les altres i mai fem un crit de més. Són moments d'acció i de rebel·lió!!

dimarts, 29 de maig de 2007

Canvi de temps


Dels records infantils, tinc gravada la imatge del meu padrí quan maleïa l’Antoni Castejon, que va popularitzar la figura de l’home del temps a TV3. Em feien molta gràcia les seves tamborinades (tempesta amb trons, però amb precipitació molt escassa o nul·la) i maregasses (mar amb onades que oscil·len entre els 2,5 i els 4 metres d’alçada), però per mi l’espectacle de debò eren les reaccions irades del meu padrí, que, tot s’ha de dir, era pagès. Segur que es passava una mica amb el pobre Castejon, però al Pla d’Urgell són així.

Ara els homes i les dones del temps han agafat un protagonisme espectacular. Són a tot arreu i a tothora, sobretot quan plou a Barcelona i el Bassas, de bon matí, anuncia que plou. Si plou a la Diagonal, plou a Catalunya. En teoria, els meteoròlegs afinen més la punteria que abans, però déu n’hi do la quantitat de pronòstics errats que no oblidem els que hem de regar l’hort. I els pixapins? Aquests són pitjors: fa poc vaig veure a la tele un madrileny indignadíssim: havia llogat un apartament a la platja i bramava perquè no hi havia dret que fes mal temps; amb el que li havia costat la broma!

La caguen sovint perquè –potser inevitablement– són centralistes. I mira que moltes vegades els meteoròlegs parlen de “possibilitat de ruixats aïllats que podrien caure de forma puntual a la zona del Pirineu”... O sigui: si plou, em mullo; i si em mullo i no plou, em foten garrotada. Per tant, no em mullo.

Parlant de ploure, per què moltes vegades hem de sentir i llegir filigranes com la pluja va fer acte de presència? I l’artifici precipitacions en forma de pluja? Mira que és fàcil dir va ploure, eh? (El verb ploure és curiós. Diem: “No vol ploure.” Qui no vol ploure? Això no vol dir que la frase Plou no tingui subjecte. Totes les frases en tenen, fins i tot Ploure, com ho demostra el fet que en francès diuen Il pleut. En català i en castellà diem que tenim un subjecte buit, però subjecte; de la mateixa manera que hi ha subjectes humans totalment buits.)

El vent ha de ser de component est, que queda més bé que dir vent de l’est. Esperar que fessin pedagogia i la gent aprengués que també es pot dir vent de llevant seria tenir vent al cap (tenir el cap ple de pretensions, de vanes il·lusions, etc.).

Us hi heu fixat, que els ruixats sempre van acompanyats de tempesta, de fang, de calamarsa...?

Hi ha algun home del temps que fa segles que treballa a la televisió pública catalana (la seva) i que encara no sap que els núvols són mitjans, no *mitjos. És un dubte que fa temps que em rosega: els assessors lingüístics de TV3 passen d’ell? Ningú no li ha dit mai que mig és la meitat d’una cosa? Mig tomàquet, mitja poma, mitja marató... Un núvol només pot ser mitjà, és a dir, situat entre dos extrems. Hi ha núvols alts, baixos i mitjans, com també hi ha les classes alta, baixa i mitjana (aquesta última, però, en via d’extinció).

Els homes i les dones del temps solen elaborar i presentar la informació meteorològica als mitjans de comunicació. A ells i a elles no cal explicar-los que no és correcte dir que s’ha suspès una botifarrada a causa de la climatologia, però a alguns periodistes algú els hauria de fer saber que la climatologia no en té cap culpa, perquè és la ciència que estudia els climes, les factors que els originen, etc. És com si donéssim la culpa de l’Holocaust a un historiador o a un antropòleg. La meteorologia es dedica a l’observació dels elements del temps i a la recerca dels moviments de l’atmosfera. Conclusió: que plogui més a la primavera que a l’estiu és un factor climatològic, però que plogui avui és un factor meteorològic. En qualsevol cas, és més fàcil i més sensat dir que el temps ens ha fet la guitza, en comptes de maleir la meteorologia i la climatologia. El temps atmosfèric, les condicions atmosfèriques i les condicions meteorològiques són una cosa, i les ciències, una altra.

Abans no se m’acabi l’espai: de la insuperable tamborinada, els espanyols en diuen tormenta eléctrica seca, i la maregassa equival a la també prosaica mar gruesa; però ells tenen l’entranyable marejadilla (marejol).

Encara hi ha gent que dels núvols en diu bromes. Seria interessant de proposar als homes del temps d’Andorra Televisió que de tant en tant diguessin que demà el cel estarà molt embromat, bromós o enlleganyat. Quina cara posarien?

Diuen que broma grassa marca pedregada. La broma terrada és la boira baixa i la de telarany és fina; la pixanera no cal explicar-la.

Finalment, “quan al cel hi ha brometes, a terra hi ha pastetes”, diu la saviesa.

dilluns, 28 de maig de 2007

Autocrítica?


Els partits que es reparteixen el pastís, també coneguts com a partits tradicionals, van voler fer veure diumenge que caldrà fer “una reflexió profunda” per alguns “tocs d’atenció” que van reflectir els resultats electorals. Demà ja no se’n recordaran de l’altíssima abstenció, de la pèrdua de vots generalitzada dels partits grans, de la xenòfoba Plataforma per Catalunya, de l’empenta de l’alternativa independentista CUP. Tenen massa feina a repartir-se el pastís, i si fan alguna lectura dels resultats, la faran amb el mateix sistema amb què valoren els resultats de les eleccions: si sempre guanyen, no poden assumir resultats negatius, no poden veure que cada vegada hi ha més gent que passa d’ells. Faran lectures equivocades perquè buscaran les explicacions sobre la base d’allò que més els convingui. I qui dia passa, any empeny.

El sistema democràtic actual està en crisi i només falta saber quants anys tardarem a canviar la dictadura dels partits, que s’han convertit en sectes, en grans famílies d’interessos i complicitats que només pensen en elles. El partit és el més important. Per mi, el primer pas per redreçar aquesta situació d’apatia general és la conscienciació de la gent que cal implantar les llistes obertes. No serà fàcil, perquè hi ha molta gent que veuria perillar la menjadora, o la cadira des d’on còmodament veuen passar la vida. Si la gent pogués triar, molts polítics haurien de treballar de veritat.

Entre abstenció, vots en blanc i vots nuls, se supera el 50% de l’electorat. I tots contents.

Pel que fa al partit que votava abans, ERC, estic content que hagi retrocedit. I sobretot m’alegra veure que hi ha una alternativa al partit que s’ha tornat com els altres. Espero que les CUP es consolidin i no caiguin en el mateix vici de poder que ERC (o Esquerra, com va dir la Mònica Tarribas, en una clara al·lusió a la difuminació del contingut de les sigles d’ERC.

Ahir vaig votar socialista. Espero que sigui l’última vegada, però no hi havia cap més opció per canviar l'alcalde del Pla de Sant Tirs. Vam perdre (4 regidors a 3) i caldrà treballar molt per aconseguir un canvi de debò. El més sensat, per mi, és preparar una llista d’independents, amb gent jove, per d’aquí a quatre anys.

Algunes actituds d’addictes al règim de l’alcalde mereixen un comentari més aprofundit. Com també alguns dels motius que fan necessari un pas més cap a l'autèntica democràcia. Espero que les dues mans que completen l’autoria d’aquest bloc expliquin la misèria humana d’alguns personatges.

“España va bien”, per cert.

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...