dissabte, 30 de juny de 2007

"Primero en español"


Ahir a la nit vaig veure un reportatge sobre la festa d’àmbit europeu que se celebra pel Dia de l’orgull gai. Aquest any la fan al quilòmetre zero.

La cantant Marta Sánchez era l’encarregada de llegir el manifest, però no ho va poder fer perquè –ai las!– els organitzadors van preveure que primer es fes en anglès i després en espanyol.

Em sembla que la gent cridava ¡Primero en español! ¡Primero en español!

Doncs bé, primer va haver de ser en espanyol, i la senyora Sánchez, una mica emprenyadeta, no s’ho podia creure.

Acabo de fer una volteta pels diaris digitals espanyols i la majoria no parlen d’aquesta anècdota. Només El Mundo hi dedica un parell de frases al final de la notícia: “A las nueve en punto de la noche, Marta Sánchez subió al escenario con la intención leer el pregón de las fiestas en inglés -ya que este año Madrid es la capital del Europride- pero, entre abucheos y pitos, el público exigió que se invirtiera el orden y que primero se leyera en español.”

Què hauria passat si l’acte s’hagués fet a Barcelona? Els homosexuals, que són tan tolerants i tan intolerants com els heterosexuals, haurien boicotejat la lectura del manifest en anglès? No ho sé, com tampoc no sé si després de l’anglès hauria tocat el torn del català, potser massa provincià en un acte d’escala europea.

Si la reacció hagués estat la mateixa que a Madrid, estic segur que els nacionalistes espanyols haurien posat el crit al cel.

Ells, plurilingües, oberts i cosmopolites no han fet gaire el ridícul, no... No són més provincians que els catalinos, no...

Suposo que els diaris espanyols ho deuen veure com una reacció normal. Estamos en España.

En fi, amb aquesta gent no s’hi pot fer res.

Primero en español. No ho oblidem.

dijous, 28 de juny de 2007

Accident?


Un accident, segons el DIEC, és un “esdeveniment casual que comporta un dany, que té conseqüències funestes. Un accident d’aviació. Hi ha hagut tres accidents de trànsit”.

Els mitjans de comunicació i els ciutadans tendim a parlar d’accidents mortals a les carreteres, però en casos com el del jove motorista que va perdre la vida a la Bartra l’any 2005 a causa de l’envestida d’un cotxe, podem parlar d’accident?, d’esdeveniment casual?

Llegeixo al diari que l’home que va provocar l’accident “conduïa a 120 quilòmetres per hora quan la limitació era de 30” i que va donar positiu en la prova d’alcoholèmia. Segons la vídua, més d’un any després de l’accident l’acusat havia tornat a ser detingut per embriaguesa. Tot plegat, molt casual i accidental.

Crec que aquest senyor no hauria de conduir mai més, en comptes dels quatre anys sense carnet que li han imposat; i els quinze mesos de presó ferma em semblen pocs.

M’agradaria que els mitjans de comunicació fessin l’esforç d’evitar la paraula accident en casos com aquest, sobretot quan ja hi ha sentència. En comptes de “quinze mesos de presó ferma per a un conductor per un accident mortal”, proposo “quinze mesos de presó ferma per a un conductor per homicidi imprudent”; en lloc de “la penosa situació que viu la família arran de l’accident”, “la penosa situació que viu la família de la víctima”; en lloc de “mor un motorista en un accident a la Bartra”, “mor un motorista envestit per un cotxe”, etc.

I finalment, també trobo que s’hauria de revisar la legislació perquè els farruquitos que escapcen famílies no puguin tornar mai més a agafar el volant i reflexionin uns quants anys a la garjola.

dimecres, 27 de juny de 2007

La vocació


Tenia previst criticar les lamentacions que hem de sentir dels mestres en aquesta època de l’any en què molts, pares i mares principalment, se’n recorden de la desproporció del temps de vacances que té aquest col·lectiu en comparació amb la gran majoria dels treballadors. Però una conversa que vaig tenir ahir em va fer canviar d’opinió. Em volia plantejar, i de fet ho segueixo fent, per què un mestre es pot negar a fer més hores de classe a la setmana i en canvi un periodista (agafo aquesta professió perquè considero que tant l’una com l’altra han, o haurien, de ser vocacionals) difícilment pot negar-se a anar a cobrir un partit de futbol a les deu de la nit, encara que hagi començat a treballar a les deu del matí, per posar un exemple.


Em recorden, i amb raó, que aquest no sistemàtic a treballar fora d’hores, malgrat les compensacions que normalment s’ofereixen, no és una característica exclusiva dels mestres. I que, certament, hi ha molt treballador, principalment funcionari, que no té cap remordiment en adoptar aquesta actitud.

Tot i que entenc aquesta explicació, hi ha alguna cosa que no m’acaba de quadrar... Penso que ser mestre exigeix vocació. I sovint és aquesta vocació el que fa que un professional cedeixi més o menys. Dels vocacionals, avui dia també se’n diu ximples, no és cert? Perquè sempre hi ha aquell professional a qui li és igual quantes hores inverteix en la seva feina ja que viu quasi exclusivament per ella. Això no és bo, certament. Però l’altre extrem tampoc. I no pot ser que cada vegada que es parla d’ampliar horaris (penso en la sisena hora a Catalunya, per exemple), els sindicats saltin de seguida per protestar.


La mala fama que per desgràcia tenen se l’han guanyat una mica... Ja sé que els nens d’avui dia no tenen res a veure amb els d’abans i que l’estrès i les depressions dels mestres estan desgraciadament a l’ordre del dia, però una mica de culpa, alguns, potser sí que la tenen. També em plantejo si bona part dels mestres ho són per vocació o per comoditat. Em diuen que la canalla d’avui no responen mestre quan se’ls pregunta què volen ser de grans. Ah!, però quan hi ha oposicions prou que hi ha una demanda molt més superior que no pas l’oferta. Deu ser per allò que a mesura que ens fem grans busquem l’estabilitat laboral, uns bons horaris amb caps de setmana festius, un sou raonable i bé, si a més a més podem tenir el doble de vacances, què coi importa la vocació?

dilluns, 25 de juny de 2007

Els mestres




Des que la majoria de la canalla ha començat les vacances he llegit uns quants articles que qüestionen la idoneïtat de la seva durada. Són articles escrits principalment per pares i mares que, quan arriba aquesta època, es desesperen, de manera molt comprensible, perquè no saben què fer dels nens o es lamenten de la despesa econòmica, considerable, que els suposa buscar-los alternatives fins que ells, els pares, arriben a les vacances, que mai no seran tan duradores (tret que siguin mestres) com les dels fills.

El problema és molt greu. I hi ha el convenciment bastant generalitzat que els governants no el volen afrontar per les repercussions que pot tenir agafar el toro per les banyes i enfrontar-se a un col·lectiu molt nombrós de funcionaris, els mestres, que reclamen respecte quan, globalment, no han fet gran cosa per mantenir-lo.

Recordo la revolució que es va generar fa un temps a Catalunya quan la Generalitat va voler ampliar la jornada escolar diària de cinc a sis hores. Els mestres van posar el crit al cel; on s’és vist fer-los treballar una hora més! Es queixen que la imatge que es dóna d’ells és maliciosament negativa; però, no se l’han guanyat? Últimament he pogut comprovar que quan als mestres se’ls proposa una acció fora de la seva rutina diària, la primera resposta és un «no» per sistema. I no parlo de Catalunya només, també d’Andorra i de casos que no acostumen a sortir a la llum pública. Això em fa plantejar que en una professió que en teoria hauria de ser de les més vocacionals, el que hi sobra no és pas la voluntat.

Si de veritat es vol que els nostres sistemes educatius s’assemblin al de Finlàndia, ja veieu que queda molt camí per fer. En aquell país només arriben a ser mestres els millors, els més ben preparats. En canvi, segur que molts coneixem algú que va fer Magisteri perquè la nota no li donava per més i que s’ha presentat a les oposicions per tenir caps de setmana lliures, dos o tres mesos de vacances a l’any i uns horaris la mar de compatibles amb la vida familiar. Partint de la base que tant el mestre com el periodista han (haurien) de ser vocacionals, faré un paral·lelisme: si per ètica professional i lògica pura, jo, periodista per exemple d’esports, no em negaré a anar a partits de futbol a les deu de la nit, ¿per què un mestre es pot negar a fer una hora més de classe dos dies a la setmana?

diumenge, 17 de juny de 2007

Confusió

A veure si em faré entendre, perquè fa temps que hi dono voltes i ni jo mateixa m'acabo d'aclarir sobretot per dos raons: perquè no en sé gaire, de política, i en tinc una visió molt simplista, i perquè em costa explicar-m'ho. Però els últims temps estic confosa.

Des que puc votar ho he fet alternativament a Esquerra i a Convergència. L'única excepció la vaig fer les últimes municipals i ja em va fer ràbia haver-ho de fer, ja, però no vaig tenir cap més remei. Em va fer ràbia, a més, perquè em vaig veure obligada a votar contra Convergència, el meu partit diguem-ne "pare". I em va fer ràbia doble perquè estic convençudíssima que sóc molt més convergent jo que no pas la majoria dels membres de la llista que es va presentar sota les sigles CiU (només vull recordar que el nostre alcalde "insigne" va arribar a l'alcaldia de la mà d'Esquerra, després es va posar la camisa dels socialistes i des de fa un temps porta la convergent...). Però havia de votar per la gent de Progrés i donar-los suport en el que calgués per intentar desbancar un alcalde obscur, obscur... M'hi sentia moralment obligada i ho vaig fer. Si algun dirigent de Convergència llegís això, que sàpiga que a Ribera d'Urgellet hi ha certes persones que embruten el nom del seu partit.

Fet aquest parèntesi, deia que jo he anat votant alternativament Esquerra i Convergència. No sabria dir si he votat més vegades els uns o els altres perquè no ho recordo. Per mi, i reitero que segurament és una visió simple i de pa sucat amb oli, Convergència representava el catalanisme madur, de persona adulta, i Esquerra el catalanisme arrauxat dels fills més joves i rebels. Però que, en el fons, venien a ser el mateix perquè defensaven, de manera diferent, una idea similar.

Jo em considero catalana i res més. I així ha sigut sempre. De més jove estava convençuda que Catalunya havia de ser independent per lògica pura. I per això em convencien els postulats de l'Esquerra del moment. Però com que a casa meva sempre he viscut enmig d'una onada de simpatia cap a Convergència i especialment cap al president Pujol (sí, president Pujol), afegint-ho a l'aparició en escena d'un personatge com Carod-Rovira de qui sempre m'he malfiat, doncs amb el temps vaig anar pensant que potser ara no tenia sentit demanar la independència i que valia més estar bé amb Madrid per treure'n el màxim profit.

A les famoses eleccions del 2003 vaig votar Esquerra. I el pacte pel primer tripartit em va provocar la meva primera gran decepció política. I va ser gran, gran, gran... Quan es va anunciar el pacte vaig dir que mai més voldria tornar a saber res d'aquesta ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA. Llavors no sabia res de l'afany de poder del Carod ni del seu jurament que mai faria president l'Artur Mas. Però em vaig jurar que no em deixaria enganyar mai més. Perquè sí, jo em vaig sentir enganyada.

En un moment com l'actual, em costa diferenciar les dretes de les esquerres: cada partit té tocs de dretes i d'esquerres (i si no, algú em pot explicar com és que a les últimes municipals els d'Esquerra i els d'Iniciativa han prioritzat el discurs de la seguretat per damunt d'altres qüestions??). Per això m'irrita sentir els suposats membres d'aquests governs progressistes i d'esquerres que no deixen passar cap oportunitat per marcar les diferències entre les dos ideologies. Per això no vaig entendre mai, ni m'ho vaig poder creure mai, que Esquerra volgués prioritzar un acord d'esquerres i progressista, en comptes d'un projecte catalanista.

I van passar els tres anys del primer tripartit i el sentiment de disgust cap a Esquerra va anar augmentant. No vaig veure en aquells tres anys que la seva defensa dels drets del nostre país passés per davant de la seva ambició desmesurada pel poder i per la destrucció de Convergència.

I evidentment, a les eleccions de l'1 de novembre passat, no m'ho vaig pensar dos cops i vaig anar a votar Convergència. No vaig ser tan innocent com d'altres, que encara es pensaven que aquest cop Esquerra donaria la clau a Convergència. Ara ja no m'enganyen.

De totes maneres, i tot i que davant de l'espectre que actualment tenim al davant, m'inclinaria un altre cop per Convergència, també em fa patir veure com els convergents tampoc tenen gaire clar el camí que cal seguir per recuperar el terreny perdut. I això sí que m'espanta. Perquè, per molt que es vulgui fer canviar el discurs des de certs mitjans de comunicació, en aquesta època (inicis del segle XXI) encara és Convergència la "casa gran del catalanisme". I ho dic jo, que ni sóc militant ni una fan acèrrima d'aquest partit, però sí que ho constato.

I és per això que, davant d'un moment de confusió política personal com la que estic passant, m'identifico amb Convergència abans que amb els altres però tinc la impressió que si a Convergència no canvien les coses, no hi surt un líder fort i que aposti clarament per la sobirania amb discursos radicals on convé i moderats però clars on toca, doncs tindrem tripartits per molts anys.

I em sembla que ha quedat bastant clar que amb Esquerra al tripartit el catalanisme i l'independentisme no hi han guanyat res, al contrari. Hem de confiar en les CUP? Potser sí, potser sí...

divendres, 15 de juny de 2007

Frankfurt

El rebombori de la Fira de Frankurt se m’està fent molt feixuc i no en volia parlar perquè em fot bastant que sempre ens hàgim de justificar, però no em puc estar de comentar un parell de coses.

Tradueixo un fragment de l’entrevista amb Quim Monzó i Baltasar Porcel que publica avui La Vanguardia:


“-¿Lamenten que els escriptors en castellà hagin declinat d’assistir a la fira?

-Baltasar Porcel: No ho lamento. És un tema polític. Encara que crec que, políticament, hauria estat millor comptar amb la seva presència. En tot cas, hi han estat convidats. I no hi van perquè no volen. Tot això contribueix a enredar les coses. Però el cert és que a mi l’Estat espanyol mai no m’ha convidat a una fira del llibre. Segons sembla, no sóc considerat un escriptor espanyol.”


No entenc per què el senyor Porcel considera que els escriptors en castellà haurien d’anar a Frankfurt. Políticament hauria estat millor? I per què hem d’empassar-nos la política nosaltres? Si els espanyols troben que el Porcel no fa literatura espanyola, nosaltres ens hem de basar en criteris polítics per evitar que s’enfadin els espanyolitos?

D’altra banda, els superprogres i supercosmopolites no nacionalistes d’El País diuen que “la literatura catalana anirà a la Fira del Llibre de Frankfurt sense la meitat dels seus millors autors. Juan Marsé, Eduardo Mendoza, Enrique Vila-Matas, Sergi Pàmies, Javier Cercas i Carlos Ruiz-Zafón, que escriuen habitualment en castellà, han declinat assistir a la cita.”

Quins collons!


Des de quan la literatura escrita en castellà és literatura catalana? La literatura catalana també és literatura espanyola? És cultura espanyola? Quants espanyols senten la cultura catalana com una part de la cultura espanyola? I les institucions? Quantes vegades s’ha promocionat la literatura catalana a l’exterior com a part de la cultura espanyola? L’Institut Cervantes promou els autors que escriuen en gallec, en eusquera i en català?

El País ens recorda que “el Frankfurter Allgemeine tem que Catalunya porti a la Fira un equip de segona”, però no diu res de les declaracions del director de la Fira de Frankfurt: “Volem escriptors que no coneixem, els que escriuen en català.

I finalment, el Zaplana diu que “l’exclusió dels autors que escriuen en castellà” és “persecució cultural”. Que bo!

dimecres, 13 de juny de 2007

'La seva'


Quan ens vam decidir a fer aquest bloc, les quatre mans ens vam proposar de fotre canya a la seva, una televisió que en l’àmbit informatiu ha perdut el nord totalment (esperem que no sigui definitivament).

Fa uns mesos, davant la pèrdua important d’audiència dels informatius, es van fer una sèrie de canvis perquè tot continuï igual. Que si nova responsable, que si el Pellicer, que si informatius més curts... Res.

Agustí Bordas i Cuscó, conseller de polítiques del Govern federal canadenc, es queixava l’altre dia a El Singular Digital de l’espanyolització de TV3: “Per què hem d'aguantar notícies quasi bé irrellevants per als catalans? Per posar-los un exemple, m'agradaria citar-los les 6 primeres notícies del telenotícies vespre de dilluns a cura d'en Ramon Pellicer (l'admirador de la socialista Ségolène Royal):

1) Judici de l'11/M a Madrid;
2) Crisi del PSOE a Madrid i dimissió del responsable regional Rafael Simancas (amb declaracions del mateix Simancas, el secretari d'Organització del PSOE, Pepe Blanco, i el secretari general del PP, Ángel Acebes);
3) Les dades de l'atur a l'Estat espanyol (amb declaracions del ministre de Treball, Jesús Caldera, i de Paola Jiménez, coordinadora confederal de Comunicació de la UGT). En aquesta notícia es fa esment de les dades a Catalunya durant 3 segons i 4 dècimes;
4) Nou tractament per al càncer de fetge descobert per científics de l'Hospital Clínic (notícia de 30 segons);
5) Trasplantament d'una mà a València;
6) Atracament i tiroteig en una oficina de CajaGranada a Motril (Granada).”

Per què TV3 emet aquesta notícia de Granada o moltes de semblants? Jo crec que no en saben més, que en general els periodistes són bastant dolentets i treballen com a autòmats, sense sentit crític. Tirem d’agències i au! I parlem de coses que no siguin provincianes.

Els esports són un escàndol. A l’entrenament del Madrid el Beckam no sé què ha fet, el Fernando Alonso es prepara per a la cursa de diumenge, el Calderón no ha fet cap punt a la NBA... Tot en clau espanyola i d'una ridiculesa exasperant.

Per veure un informatiu a l’espanyola, ja tenim altres canals, nois!

Algun dia parlarem més a bastament de l’addicció que tenen molts periodistes al catanyol. De la falta de respecte que tenen per la seva llengua, la seva eina de treball fonamental.

Quan no llegeixen les notícies, de cada quatre paraules en diuen dues de malament, i quan llegeixen el telepromter, gairebé sempre podreu sentir les paraules i expressions que més s’assemblen al castellà (com registre en comptes d’escorcoll, en breu en lloc d’aviat, etc.).

Tot plegat és fruit d’una barreja de mediocritat, comoditat, complex d’inferioritat i desconeixement de la tradició periodística i cultural catalanes (quants periodistes han llegit mai algun exemplar de la magnífica revista d’abans de la guerra Mirador?). El referent és El País, i com que el país és el seu, doncs la informació és la seva.

Només volem una televisió nacional catalana. Costa tant?

dilluns, 11 de juny de 2007

Definició gradual amb conclusió d'arrel quadrada

Un dels significats del verb penjar és el que un alumne (o una alumna) va convertir en art en una seqüència magistral d’un examen. La teniu aquí al costadet. Genial, no?

Un altre dels significats de penjar és imputar una cosa a algú (exemple enigmàtic del diccionari: Totes les malifetes que es cometen les pengen al pastor). Però si suspenem un examen, diem, curiosament, que m’han penjat de matemàtiques. És el mateix que dir m’han suspès les matemàtiques en comptes de he suspès les matemàtiques.

També podem dir: Em sembla que aprovaré tres assignatures, en suspendré sis i en tinc dos que pengen (estan en suspens).

El nou diccionari normatiu incorpora a l’entrada de penjar el significat de transferir fitxers d’un client a un servidor. Així, pengem una foto a Internet, però no hi pengem els hàbits.

El diccionari diu que penjar-se en algú vol dir no separar-se’n; no és el mateix que estar penjat per algú, que sembla que no és gaire normatiu. I penjar-se a les orelles d’algú és el que fem amb el nostre cap per demanar-li insistentment un augment de sou.

dissabte, 9 de juny de 2007

Sense homes del temps viuríem millor


Una de les proves més evidents de la pobresa intel·lectual de la nostra època és la importància que hem acabat donant als homes del temps. Ens fiem més del que diuen al matí a la ràdio que no pas del que nosaltres mateixos puguem veure al nostre cel. I així ens va...


Les previsions que ens havien venut per a aquest cap de setmana eren de tanta calor, tant sol, que si temperatures fregant els 30 graus... Avui dissabte quan m'he llevat el cel estava efectivament serè i he pensat, mira que bé, avui podré fer una bona maquinada de roba, i mira que malament, no podré baixar a l'hort fins al vespre. Poso la maquinada, l'estenc a quarts de dotze amb força caloreta a la terrassa i començo a veure que les muntanyes d'Andorra es van tapant... La meva mare no m'ha deixat anar a l'hort a quarts d'onze a plantar-hi quatre coses que havia comprat al mercat perquè feia massa calor. Però al cap d'una hora el cel ja estava tapat. A Andorra ja hi plovisquejava. Després de dinar amb el meu pare hem baixat a l'hort a plantar perquè ja no es veia ni un raig de sol. Se sentien trons i es veia algun llamp. I jo anava pensant: fa tota la pinta de ploure, però els homes del temps van dir que faria un sol espatarrant; pot ser que s'hagin tornat a equivocar per enèsima vegada?? I efectivament: jo m'he quedat a l'hort a entrecavar una mica i només m'ha donat temps de fer un solc i començar-ne un altre. De seguida s'ha posat a ploure. He pujat corrents per treure la roba però, evidentment, massa tard.

La foto és de la nostra roba estesa, que ja estava seca, una altra vegada molla (ui, nen, no he parat compte amb les palmeres...). Ho he fotografiat perquè quedi clara l'evidència, un cop més, que no ens podem fiar NI UN PÈL dels homes i de les dones del temps, perquè s'equivoquen molt, massa pel protagonisme que la societat mediàtica actual els ha volgut donar. I a sobre, se suposa que hauríem de trobar gràcia a les bromes del Bassas amb el Mauri; foten pena!!

dimarts, 5 de juny de 2007

'Operación himno'


Ahir al vespre, La 2 va obrir l’informatiu del vespre amb l’operación himno, com l’han batejat alguns que es fan dir no nacionalistes.

Es tracta de buscar una lletra per a l’himne espanyol “para que nuestros deportistas no se tengan que quedar callados quando suena nuestro himno”.

A les notícies van oferir imatges de la sele de futbol amb els raulitos superconcentrats i calladets, i al cap d’uns segons vam poder veure els francesos cantant La marsellesa.

Quina diferència, sí! Que voleu ser com ells? He, he.

Es pensen que posant lletra a una marxa militar merdosa podran enterrar el complex d’inferioritat que provoca el fet de no tenir, per exemple, la grandeur dels gavatxos.

Preparem-nos perquè això promet. Ens fotrem un fart de riure, això és segur.

L’únic que podran fer és escriure una lletra que no digui res, plena de floritures i retòrica buida, perquè els espanyols no poden dir res sense molestar. És el que passa si tens un estat artificial que no pot mirar enrere per trobar un discurs amb què els ciutadans de l’estat espanyol es puguin sentir identificats. És impossible. Començaran fent referència al Mío Cid? Als Reis Catòlics? A Felip V? A la conquesta i al saqueig d’Amèrica? A l’Armada Invencible? A la pau de Franco?

Com deia, el ridícul està servit. Fixeu-vos en la promoció que fan els del diari Marca:

El patriotismo bien entendido de muchas de las figuras de nuestro deporte necesita una piedra más que nos haga llorar de emoción y de alegría. El abrazo de la Roja de Luis Aragonés antes de cada batalla, la rojigualda y sus motivos en torno a Fernando Alonso o Rafa Nadal, el famoso ‘tarareo’ de siempre y clásico necesitan ese algo que nos ponga la piel de gallina como a muchos de nuestros vecinos. Queremos ser como los demás y, a la vez, diferentes, originales y cautivadores. ¿Por qué no? Es la oportunidad de romper de una vez por todas inútiles barreras y juntarnos en torno a la letra de todos.”

L'espero amb ansietat, la letra de todos.

Us imagineu que això ho haguéssim fet els provincians de la perifèria?

Estic pensant a proposar un lletra i enviar-la als espanyolitos, vejam si em donen un premi. Si teniu alguna idea, ja ho sabeu.

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...