dimarts, 31 de juliol de 2007

Què hem de fer?

Estic una mica saturat. Saturat per l’ambient de pessimisme i indignació que ens inunda aquests dies, per la inoperància dels nostres governants i polítics en general, que ens tracten com si fóssim ximplets. Estic col·lapsat de tant llegir als blocs i als diaris que tenim una colla de polítics incompetents. Estic una mica paralitzat de tanta impotència que sento.

Fa pocs dies algú comentava en un bloc que d’acord, que està molt bé criticar els que manen, però: i el poble?

On eren els centenars de milers de persones que es van quedar sense llum el dia que es va convocar una cassolada a la plaça de Sant Jaume? Quanta gent hi havia? Dues-centes persones? On és la societat que batega i que s’indigna?

Qui dia passa...

L’argument que fa servir molta gent que passa olímpicament de la política és precisament que n’estan fins als d’una classe política que viu al seu món. També n’hi ha que diuen que no tenim alternatives, que es pot viure sense preocupar-te que tractin Catalunya com una colònia, que tant se me’n fot que el ZP aparegui com el primo de Zumosol i que el Clos i el Castells es contradiguin pel que fa a les infraestructures elèctriques...

De raó no els en falta i l’opció de viure totalment al marge d’aquest món de bojos que és la política és molt respectable; però: i si tots féssim el mateix?

Algú em podria dir: molt bé, i què puc fer, a part de desfogar-me en un bloc? I ben bé, no sabria què contestar.

Acabarem sent uns simples consumidors de quatre empreses multinacionals?


Una dada per a l’optimisme
Avui he llegit a no sé on que el 80% dels catalans no saben qui és l’Ernest Benach. Em sembla que entre el futbol, l’Alonso, l’Operación triunfo, la Play, les pastilles de colors, etc., ens estan anestesiant definitivament.


El pa de cada dia
L’actiu Anabel Alonso ha dit (Avui) el que tots sabem i ens cansem de llegir, dir i repetir: “Els més políticament incorrectes són els polítics, enmig de les seves lluites surrealistes. Sempre dins la bombolla, sempre mirant-se el melic.”

Molt bé, però qui dia passa, un votant menys. L’únic que aconseguim és engrandir la llista d’abstencionistes, fins que arribarà un dia que les eleccions democràtiques no seran legítimes perquè la gran majoria de la gent no votarà. I llavors què?

Sóc pessimista i crec que no tenim una perspectiva gaire afalagadora per canviar el rumb actual de desídia i menfotisme. No ens podem permetre el luxe que la gent s’aparti definitivament de la política, que no deixa de ser el nostre present i el nostre futur, perquè llavors encara ens donaran més pel sac.

No tinc cap vareta màgica ni cap idea brillant. Tinc molt escepticisme i intento mantenir una distància prudencial per no haver d'esquinçar-me les vestidures, però això comença a ser insuportable. Mirant enrere, suposo que acabarem fent un gran canvi de manera radical, traumàtica, com sempre. Per què ara hauria de ser diferent de com ha passat sempre?

Què podem fer?


(Perdoneu per la meva espessor.)

dimecres, 25 de juliol de 2007

La foscor de Barcelona


Ui, és que no ho puc evitar. He de parlar de l’apagada elèctrica de Barcelona perquè si no ho faig, rebento. No me n’he pogut estar, de riure per sota el nas, perquè ja està bé que de tant en tant passi una cosa així a la gran ciutat, a la gran capital. Només m’ha sabut greu pels hospitals, perquè no hi ha dret que no estiguin prou preparats per fer front a un imprevist com aquest i hagin de traslladar malalts crònics a altres centres. La sanitat i l’atenció als malalts i a la gent gran hauria de ser una de les grans prioritats de qualsevol govern; sobre això m’agradaria reflexionar-hi un altre dia, avui toca la llum.

M’agrada que de tant en tant la gent de Barcelona recordi que també és humana i que les desgràcies no necessàriament han de passar només als pobles o a les ciutats més petites. Amb això de les apagades elèctriques hi tenim una mica més d’experiència perquè les inversions que ara tant reclamen per a la gran ciutat, aquí a la muntanya són bastant desconegudes.

Potser aquests dos últims anys no passa tant però heu de pensar que a la nostra zona, fa un temps, cada vegada que se sentia un tro (i ho dic bé: se sentia, n’hi havia prou de sentir-ne un), se n’anava la llum. I uns cops tardava un parell d’hores a tornar i altres cops tardava un dia. Trucàvem a la companyia i només et sabien dir que hi havia una avaria, que hi estaven treballant i que no podien saber quan es restauraria el subministrament.

I ens emprenyàvem, evidentment. Però mai ni la companyia de la llum ni la Generalitat no ens van fer una roda de premsa per explicar què passava, ni ens van posar anuncis a la premsa per orientar-nos sobre com calia fer les reclamacions.

Perquè a nosaltres també se’ns ha fet malbé molt menjar de la nevera i del congelador, tampoc no ens hem pogut dutxar amb aigua calenta molts cops, els pagesos s’han quedat sense poder munyir amb la munyidora elèctrica i ho han hagut de tornar a fer a mà, el forner es quedava sense amassar la pasta del pa i l’endemà tot el poble estava sense pa.

Sí, sí, ja sé que aquesta apagada ha afectat molts milers d’abonats i quan s’apaga la llum per aquí dalt només en som afectats uns centenars, però bé, se suposa que tots som iguals i tenim els mateixos drets, o no? Casos com aquest em tornen a demostrar que no, que encara hi ha molts privilegis segons on es viu.

dijous, 19 de juliol de 2007

Vacacions



“Ah!, sí!, les vacances que févom natres?, anàvom a vendimiar, a tallar raïms. Començaves a les sis del matí fins a les cinc de la tarda. Allò eren les nostres vacances.” (Testimoni de Maria Torres Casal extret del llibre Dones d’Andorra)

Les nostres padrines no utilitzaven la paraula vacances, que prové de vagar. No tenien temps per vagar...

He titulat Vacacions i no Vacances no pas perquè el meu dialecte sigui el nord-occidental. Jo visc a l’Alt Urgell, però sóc fill de l’Anoia, i encara que sóc un apassionat del parlar del país* on visc, encara no dic tamé, ni vuliandranetes (orenetes), ni a l’aqueta noia, ni ell volive (ell volia), ni aqueta salsa és molt piquenta, etc. Jo dic vacances, però trobo que vacacions és una paraula entranyable, a més de normativa.

(*Apunt: almenys en aquesta part dels Pirineus, quan diuen país volen dir poble, la zona on es viu.)

El diccionari normatiu, el DIEC, defineix vacació o vacança com allò que en molts casos no és: Temps de repòs durant el qual cessen els estudis d’una escola, els treballs d’un tribunal, etc. Temps de repòs concedit a un funcionari o a un treballador.

(D’altra banda, és curiós que parlem de vacances / vacacions i no de vacança / vacació.)

Doncs això: com va dir aquell, ningú no necessita més unes vacances com la persona que acaba d’arribar de vacances. Caldria revisar aquesta definició del DIEC, però quan en surti la pròxima edició potser ja no n’hi haurà, de vacances.

Repòs o no parar quiet? Potser el justo medio, com deia Cadalso. Hi ha gent que s’està quinze dies a la platja i només jeu, al sofà o a la mateixa platja. Jo el segon dia ja no ho suportaria. També hi ha l’altre extrem, els que van amb la guia Michelin o la Trotamundos i en ressegueixen tots els itineraris encara que arribin a un lloc i... ja està, ja podem anar a veure el següent. Fins que no arriben a l'altre punt d'interès només miren la guia. Au, hem estat a tot arreu, encara que no hàgim assaborit res.

Jo sóc partidari de caminar com un burro, de visitar tant com pugui, però sense presses, al ralentí, i amb un parell de dies finals d’absoluta tranquil·litat i bons aliments.

Preguntes: per què moltes parelles se separen després de les vacances? Per què tothom diu que les vacances li han anat molt bé? Per què els turistes agafen postals de la vall d’Incles per enviar a la família quan no s’han mogut de les botigues d’Andorra la Vella? Per què la gent que puja cap a Andorra aquests dies o els andorrans que en fugen esperitats van tan follats per la carretera? Per què la gent va tan estressada si estan de vacances? Si avui en dia no fas un viatge al Vietnam o al Caixmir per poder explicar-lo en un d’aquests sopars de supercosmopolites, ja no ets ningú?

Ara que hi som, una altra pregunta sobre els que van morir al Iemen: eren conscients del risc que corrien? Per què coi t’has de jugar la vida d’aquesta manera? De cap manera vull dir que s’ho han buscat, i respecto molt la intenció d’aquella gent d’introduir-se en una cultura i uns paisatges tan llunyans i desconeguts. Però el món, a part de ser molt petit, també és molt gran. Podrien haver triat un altre poble fascinant i deixar el Iemen per més endavant, no?!

Els últims anys la meva xicota i jo hem tingut la sort de poder fer vacances quan volíem. Al novembre, al maig... deliciós i més barat. Fa molts anys que treballo a l’agost, i ben content. Potser és un símptoma que em faig gran, però quan veig les platges tan atapeïdes, les cues que es fan a les carreteres d’accés, aquesta calor enganxosa, els preus pels núvols... em vénen ganes de no moure’m de casa.

A més, hi ha gent que demana crèdits per poder marxar uns quants dies de vacances, cosa que no acabo d’entendre i que suposo que et deu obligar a passar-t’ho superbé.

Aquest any encara no sabem com aniran les coses. La meva xicota està preparant un nou llibre i al setembre comença una nova feina. A més, aquest any tenim hort per primera vegada i també tenim el Quico, el gos que un sinvergüensa va abandonar al Pla. De moment, no hi ha vacances.

I la veritat és que ja m’està bé. Ja les faré quan a vosaltres no us en quedin (elis, elis).

Si feu vacacions ara, passeu-vos-ho bé i si de veritat estimeu els vostres amics, no els digueu: “Vols que t’ensenyi les 400 fotos del viatge?” He, he.

Ell mai no ho faria.


Bones vacacions!

dissabte, 14 de juliol de 2007

Espanyi, en guàrdia


Acabo de llegir el llibre Carlinades. El Far West a la catalana, de Jaume Grau (col·lecció En guàrdia).

Me’l vaig comprar perquè aquest episodi de la nostra història era força desconegut per a mi. Em sembla que m’hi he aproximat una mica, però no és de les carlinades, del que vull parlar. Això sí: llegint el llibre t’adones, una vegada més, que aquesta societat nostra sempre ha estat força complexa, molt més que la dels nostres veïns espanyols.

A l’últim paràgraf de Carlinades l’autor es pregunta: “Quina interpretació ha de tenir, a ulls de la història, que els carlins catalans reclamessin la devolució dels furs, dels drets històrics en les diferents carlinades? És una curiositat sense més transcendència?”

El malestar per les quintes i els impostos abusius va ser un dels punts aglutinadors dels carlistes, que van aconseguir moltes adhesions per aquests dos factors, a part d’altres, és clar.

(Al llibre Catalunya sota Espanya, de López Tena, podem resseguir l'espoli fiscal de Catalunya al llarg de la història, i amb moltes dades.)

Amb això vull dir que l'Agència Tributària que demanava la majoria del Parlament català, i que han copiat d'altres contra els quals ningú no recorre, no se l'ha inventat ningú i es desprèn de l'Estaut, una llei aprovada per les Corts espanyoles. Doncs amb això no n'hi ha prou: no ha estat aprovada pels de sempre , pels garants.

Tampoc no és un invent del segle XXI. Si reclamem això, és per algun motiu, per una tradició que Jaume Grau desgrana al llarg del seu llibre. El café per a todos és una tradició més moderna, però efectiva. Tots a copiar-nos i amb la seguretat que els pals no els cauran a ells.

Gairebé 150 anys després de la guerra de Successió, es reclamaven els drets històrics que ens permetien, per exemple, gestionar els nostres impostos. Avui, gairebé 300 anys després de la desfeta, tornem a reclamar els impostos i els de sempre tornen a bramar i a proclamar el trencament d’Espanya, la insolidaritat dels catalans, “un pas cap a la ruptura de l’agència estatal, única garant de la solidaritat en els impostos que paguen els ciutadans”, segons els peperos.

Però avui, per desgràcia, no tenim ni s’ha aprovat una agència tributària que suposi la independència fiscal de Catalunya, sinó un ens que, potser, d’aquí a un parell d’anys recaptarà i gestionarà els impostos de Catalunya. Segons sembla, l’article de l’Estatut que en parla és prou ambigu perquè la balança s’acabi decantant cap a un costat (agència realment pròpia) o cap a l’altre (agència tutelada pels espanyols). Tot dependrà de la bona fe de Madrit o dels diputats nacionalistes que puguin ser decisius per formar govern a Espanya.

Aquesta hauria de ser una condició sine qua non per donar suport a Zapatero com a president. (Suposo que CiU no s’atrevirà a pactar amb aquest PP.)

No serem independents fiscalment, però hem de posar fi a l’espoli fiscal i fixar una aportació màxima a l'Estat (no parlo de solidaritat perquè la solidaritat és voluntària).

De tota manera, només serà un pegat, perquè la independència és, per mi, l’única solució. Encara que tinguem un bon estatut, encara que tinguem competències exclusives, sempre ens la fotran (llei de dependència, el xec de 2.500 euros...). Hem de poder gestionar els nostres impostos i pagar una mena de quota com els bascos i navarresos mentre formem part d'Espanya. Aquests espanyols fins i tot incompleixen les inversions promeses, ja que un percentatge significatiu de partides econòmiques per a infraestructures no s'executen.

Si tanquem una mica la mamella, almenys serà més suportable aguantar els veïns.

I mentrestant, als que conserven els furs ningú no els diu res.

dimarts, 10 de juliol de 2007

El periodisme (primera part)

Aquest dissabte passat em vaig estirar al sofà i vaig voler tornar a veure en DVD la magnífica pel·lícula Good night and good luck. Quan vaig acabar de veure-la la primera vegada tenia moltes ganes de tornar-hi. I ara, després de la segona visionada, segueixo considerant-la una de les meves pel·lícules de capçalera, d'aquelles que mai em cansaria de mirar. A més, crec que encara hi puc descobrir més coses de les que hi he trobat fins ara.

Al marge de la grandíssima interpretació d'aquest senyor que he col·locat a la fotografia (no en recordo el nom real, a la pel·lícula interpreta el cap d'informatius de la CBS, Edward Murrow), ens mostra les grandeses i les misèries del periodisme en poc més d'una hora i mitja molt ben aprofitada. Res a l'atzar.

Una grandesa: el periodista com a membre actiu en la denúncia d'injustícies contra els drets i llibertats inherents a la persona.

Una misèria: la supeditació del periodisme a les grans empreses, als potents conglomerats econòmics. La falta, doncs, d'independència (si és que aquesta independència existeix, és clar).

Escric tot això en plena indignació perquè ni El País, ni El Periódico, ni l'Avui, ni La Vanguardia no han publicat una carta que vam enviar la setmana passada per denunciar la pressió laboral que està vivint el grup d'auxiliars de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, ubicat a la Casa de l'Ardiaca. Es tracta de set treballadors subcontractats que han decidit jugar-s'ho tot i denunciar tant la seva empresa com l'ajuntament de Barcelona per irregularitats i males pràctiques. L'empresa els paga per sota del sou mitjà (¿recordeu què va dir l'Hereu en campanya?, ¿que el seu ajuntament no treballaria amb cap empresa que pagués els seus treballadors per sota d'aquest barem?). L'ajuntament té subcontractat un servei, el d'auxiliar d'arxiu, que forma part de la seva graella funcionarial. A més, aquests auxiliars treballen seguint ordres de la gent de l'Arxiu, no pas de l'empresa que els subcontracta (Magma, crec que es diu).

Bé, la cosa és que dijous passat, 5 de juliol, tenien judici. Però un dels testimonis clau de l'ajuntament, el director de l'Arxiu, resulta que estava de vacances. Judici ajornat segurament fins a final d'octubre. Els advocats diuen als treballadors que aquesta és una de les moltes maneres que hi ha per aconseguir que es desgastin, es cansin i abandonin tant la via judicial com la feina.

Acabàvem la carta acusant directament el senyor Hereu i la senyora Mayol, que es fan dir progressistes i d'esquerres i permeten que això passi a casa seva (¿com volen, senyors polítics, que no pensem que són tots iguals?).

No era una carta excessivament llarga ni tampoc injuriosa. Però no ha sortit enlloc. Ah, per què deu ser?

Aquest és un dels casos pels quals em fa vergonya, molta, dir que sóc periodista.

dimecres, 4 de juliol de 2007

Cadallot



Un dia em vaig creure el Carod. Vaig pensar que seria un bon líder per a ERC. L’embranzida que va agafar el partit va ser important i esperançadora. Ara, després d’uns quants anys, Carod i E han perdut el nord (E fins i tot ha perdut sigles).

Primer va arribar la decepció, que és el que passa quan creus en algú i després aquest algú et fa caure els collons a terra. La conversió del Carod no és cap novetat: arribo al poder, malifeta a Perpinyà, expulsat del Govern, redempció per salvar el cul, calladet, poder2, pluja fina, ja som madurs, m’empasso les ordes del PSC-PSOE, etc.

Però és que ara m’ha fotut dels nervis, el de Cambrils. Ara resulta que la culpa del descens electoral d’E no és de l’aliança amb el cadell del ZP, de la renúncia als ideals que van portar ERC a ser decisiva al Parlament català i a tenir vuit diputats a Madrid. No pas. “L’error d’ERC i la desconnexió amb una part de l’electorat ve, no de l’actitud crítica a l’Estatut, sinó de la incomprensió -per part d’aquest electorat- de la decisió d’ERC de demanar el no a l’Estatut, al qual ens van portar Carretero, Uriel Bertran i els responsables de les JERC.”

A mi em vau enganyar una vegada, la segona ja no. Si he deixat de votar ERC no ha estat pel fet que l’ex-ERC va demanar el no, sinó per la falta de coherència dels seus mandataris, que han anteposat els interessos personals a la lluita per aconseguir un país lliure i socialment més just. Tot alhora, perquè és així com ha de ser i com tu mateix has repetit mil vegades. Si no ho vols veure, t’enganyes a tu mateix, Carod.

Les JERC i els descontents també estan contents... Uriel Bertran ho ha dit ben clar: “Si Carod no hi creia, que s’hagués apartat de la campanya del referèndum.”

A més, segons l’Avui, “fonts de l’entorn de Joan Puigcercós neguen que la davallada de vots a les eleccions municipals hagi estat conseqüència de l’oposició al text català.”

No calen més comentaris. Només un vés a fer punyetes, si us plau!

El Cadallot diu que E no hauria d’haver votat no a l’Estaut. Coi! Això vol dir que ens ha enganyat força temps. Algú hauria de buscar a les hemeroteques els discursets en què el Carod defensava el no i maleïa CiU per haver donat suport al sí. (Amb això no vull defensar ni CiU ni Mas.)

I les preguntes que em faig: què va votar, ell? Per què ha dit això ara? Per intentar escapolir-se de l’escomesa i salvar el culet una altra vegada?

Crec sincerament que estàs bastant acabadet, Carod. I t’ho has ben buscat. Ara bé: si el futur ha de ser el Puigcercós, àlies Manelic, estem perduts.

Ja us en podeu anar tots dos a pastar fang, au!

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...