Acabo de llegir el llibre Carlinades. El Far West a la catalana, de Jaume Grau (col·lecció En guàrdia).
Me’l vaig comprar perquè aquest episodi de la nostra història era força desconegut per a mi. Em sembla que m’hi he aproximat una mica, però no és de les carlinades, del que vull parlar. Això sí: llegint el llibre t’adones, una vegada més, que aquesta societat nostra sempre ha estat força complexa, molt més que la dels nostres veïns espanyols.
A l’últim paràgraf de Carlinades l’autor es pregunta: “Quina interpretació ha de tenir, a ulls de la història, que els carlins catalans reclamessin la devolució dels furs, dels drets històrics en les diferents carlinades? És una curiositat sense més transcendència?”
El malestar per les quintes i els impostos abusius va ser un dels punts aglutinadors dels carlistes, que van aconseguir moltes adhesions per aquests dos factors, a part d’altres, és clar.
(Al llibre Catalunya sota Espanya, de López Tena, podem resseguir l'espoli fiscal de Catalunya al llarg de la història, i amb moltes dades.)
Amb això vull dir que l'Agència Tributària que demanava la majoria del Parlament català, i que han copiat d'altres contra els quals ningú no recorre, no se l'ha inventat ningú i es desprèn de l'Estaut, una llei aprovada per les Corts espanyoles. Doncs amb això no n'hi ha prou: no ha estat aprovada pels de sempre , pels garants.
Tampoc no és un invent del segle XXI. Si reclamem això, és per algun motiu, per una tradició que Jaume Grau desgrana al llarg del seu llibre. El café per a todos és una tradició més moderna, però efectiva. Tots a copiar-nos i amb la seguretat que els pals no els cauran a ells.
Gairebé 150 anys després de la guerra de Successió, es reclamaven els drets històrics que ens permetien, per exemple, gestionar els nostres impostos. Avui, gairebé 300 anys després de la desfeta, tornem a reclamar els impostos i els de sempre tornen a bramar i a proclamar el trencament d’Espanya, la insolidaritat dels catalans, “un pas cap a la ruptura de l’agència estatal, única garant de la solidaritat en els impostos que paguen els ciutadans”, segons els peperos.
Però avui, per desgràcia, no tenim ni s’ha aprovat una agència tributària que suposi la independència fiscal de Catalunya, sinó un ens que, potser, d’aquí a un parell d’anys recaptarà i gestionarà els impostos de Catalunya. Segons sembla, l’article de l’Estatut que en parla és prou ambigu perquè la balança s’acabi decantant cap a un costat (agència realment pròpia) o cap a l’altre (agència tutelada pels espanyols). Tot dependrà de la bona fe de Madrit o dels diputats nacionalistes que puguin ser decisius per formar govern a Espanya.
Aquesta hauria de ser una condició sine qua non per donar suport a Zapatero com a president. (Suposo que CiU no s’atrevirà a pactar amb aquest PP.)
No serem independents fiscalment, però hem de posar fi a l’espoli fiscal i fixar una aportació màxima a l'Estat (no parlo de solidaritat perquè la solidaritat és voluntària).
De tota manera, només serà un pegat, perquè la independència és, per mi, l’única solució. Encara que tinguem un bon estatut, encara que tinguem competències exclusives, sempre ens la fotran (llei de dependència, el xec de 2.500 euros...). Hem de poder gestionar els nostres impostos i pagar una mena de quota com els bascos i navarresos mentre formem part d'Espanya. Aquests espanyols fins i tot incompleixen les inversions promeses, ja que un percentatge significatiu de partides econòmiques per a infraestructures no s'executen.
Si tanquem una mica la mamella, almenys serà més suportable aguantar els veïns.
I mentrestant, als que conserven els furs ningú no els diu res.
