dimecres, 26 de setembre de 2007

aixarnoles

(aixarnola f. guspira de foc, espurna.)

VALGA'M JESÚS

“Aquesta peculiaritat dels habitants és tan coneguda que a Catalunya de fer l’orni se’n diu fer l’andorrà. Una vegada un estudiant de tocant a la frontera, a l’hora d’ingressar en un seminari espanyol, fou cridat per traduir el Nou Testament. Quan arribà a les paraules Jesús autem tacebat les va traduir, amb tota bona fe, per Jesús feia l’andorrà. 51

51. El Manual Digest ja esmenta aquesta característica dels andorrans, que cal atribuir a la necessitat històrica de mantenir la sobirania a cavall dels dos poderosos estats veïns.”

(Bayard Taylor. La República dels Pirineus. Andorra, 1867)



LA FRASE DEL DIA
"Un andorrà deu sempre deixar algun señal y rastre de la llengua de sa nació."
Antoni Fiter i Rossell

dimarts, 25 de setembre de 2007

Fins quan aguantarà la monarquia?

Últimament em faig aquesta pregunta molt sovint. Perquè, a veure, la generació que ara té la paella pel mànec -em refereixo sobretot als que sobrepassen els 45 i que ocupen càrrecs polítics, empresarials, institucionals, intel·lectuals, etc., etc.-, doncs aquests, per defensar la vigència de la monarquia avui sempre es refereixen al paper (d'altra banda controvertit) que el Juan Carlos va tenir durant el 23-F. D'acord.

Però, i els que no recordem gairebé res d'aquell episodi? Els qui avui rondem la trentena i els qui pugen de sota? S'ha guanyat el nostre respecte, el Borbó? Si només l'hem conegut a través de les pàgines de l'Hola! El rei Juan Carlos, per nosaltres, és un senyor que, juntament amb la seva família cada cop més nombrosa, van de recepció en recepció, d'inauguració en inauguració, de viatge en viatge (oficial i no oficial), de vacances a Mallorca en un iot d'extraluxe... és a dir, res a veure amb la imatge d'un cap d'estat que, se suposa, hauria d'estar a les verdes i a les madures i mullar-se molt més sovint.

Si el Juan Carlos es volia guanyar el meu respecte, potser durant les negociacions del govern espanyol amb ETA hauria hagut de dir alguna cosa més que les absurdes crides a la unitat de les forces polítiques. Potser s'hi hauria hagut d'implicar. Si no ho ha fet, a què es deu? Doncs perquè, siguem sincers, ni als polítics espanyols els interessa que el rei es foti en el seu terreny, ni el rei deu tenir tampoc cap interès a involucrar-s'hi.

Llavors, per què cal seguir mantenint aquesta colla de vividors? Per què cal seguir permetent que, any rere any, malbaratin tants i tants diners públics? Fan mèrits per guanyar-se el respecte de les noves generacions?

Avui sentia no sé qui a la ràdio que deia que la monarquia espanyola se la carregaran els programes del cor. Que sigui qui sigui, però que sigui ara. Vosaltres veieu el Felipe i la Letizia reis d'Espanya algun dia?

diumenge, 23 de setembre de 2007

aixarnoles

(aixarnola f. guspira de foc, espurna.)


MALEÏT CONSTIPAT

Atxim és una onomatopeia,* una “unitat lèxica que, en els seus elements fonètics, evoca una acció imitant-ne el so”.

Atxim és una onomatopeia de l’esternut, i l’esternut pot ser un símptoma del refredat (o refredadet, refredadot) o constipat (o constipadot, constipadarro, constipadet, constipadàs); encara que molta gent diu costipat.


Una recepta per combatre el constipat

Pinyes d’avet, grans i ben tancades. Es posen en un pot i es cobreixen amb sucre. Trenta dies de repòs i ja tenim un xarop molt aromàtic de color marró fosc. Abans que ens el prenguem, un rajolinet de vi i, si es troba massa fort, una mica d’aigua.
Segona versió: Les mateixes pinyes trencades per la meitat. Una capa de sucre i una de pinyes, i així successivament. Nou dies a sol i serena i cap dins.

N’hi ha que diuen que “el constipat, el suar el bat”, però d’altres consideren que “el refredat, el vi el bat”.

Sobre l’origen, els uns diuen que “no hi ha constipat sense enfit”, o sigui, sense indigestió, sense empatx. A Menorca afirmen que “es vent de forat fa refredat”, amb referència als corrents d’aire. I els altres expliquen que “la mort entra pel pecat i pels peus el refredat”. Sí, sí, “tant si ho creus com si no ho creus, el refredat entra pels peus”.


*
Podeu consultar una llista de les onomatopeies que recull el Diccionari de la llengua catalana a l’adreça www.llengcat.com/zefir/onom.htm, encara que d’onomatopeies n’hi ha més. Unes quantes:

bub-bup
m 1 Onomatopeia que reprodueix el lladruc del gos.
cloc-cloc m Onomatopeia amb que hom imita la veu de la gallina.
nyic-nyic m Onomatopeia d'un soroll insistent i desagradable o d'una persona que es fa molesta amb la seva insistència.
ric-rac m Onomatopeia que expressa el so produït per coses que es freguen amb alguna violència. Tot el dia sents aquell ric-rac de dents.
tris-tras m Onomatopeia amb què hom designa un caminar seguit, deliberat, devers un
xip-xap m Onomatopeia imitant el xipolleig d'una massa líquida.


LA FRASE DEL DIA
"Error de Windows: amb tantes finestres obertes, l'ordinador s'ha constipat."
Anònim




dimecres, 19 de setembre de 2007

'El Periódico de Catalunya' (sic) i la promoció del diccionari


El Periódico
ofereix als lectors el diccionari de l'Enciclopèdia. Molt bé. El que em resulta una paradoxa és que un dels principals impulsors del catanyol faci la promoció de la col·lecció amb anuncis en què fan preguntes com ara: com es diu 'llover a cántaros' en català?

A part que aquest diari em sembla un pamflet del GovernMonti i que es llegeix en pocs minuts perquè no parla de gaires coses que m'interessin, em posa molt nerviós el menyspreu que tenen per la nostra llengua, ja que molt sovint fan traduccions literals del castellà i gairebé sempre opten per la forma que més s'assembla a la castellana. Per fer les coses més fàcils, em va dir un dia un que hi treballa. Quins collons!

No fan servir escorcoll perquè ui!, no s'entendria. No fan servir mai la forma li'n donaré tres perquè ui!, a Barcelona això sona a xinès. Sempre fan servir rendir un homenatge, mai retre un homenatge. I no acabaria mai. (Potser algun dia en faré una llista.)

Potser no escriuran mai plou a càntirs, o sí. El que sí que fan és traduccions com s'haurà d'estar quatre mesos al dic sec, un disbarat com el dels càntirs.

Això no sa pot aguantar.


dilluns, 17 de setembre de 2007

Vigileu, que porto pipa

Coincidint casualment amb la festivitat de Sant Llambert (patró dels que creuen que treballar molt és perdre el temps), des d'avui sóc agent de l'Administració andorrana, o sigui, un puto funcionari.

Deixar de ser eventual i ocupar una plaça fixa et dóna tranquil·litat, a banda d'alguns avantatges que no estan gens malament.

A partir d'avui sóc tècnic dinamitzador de Política Lingüística; un eufemisme. En realitat sóc un agent de la Policia Lingüística i porto pipa.

Esteu avisats. Últimament no estic d'hòsties i gasto molt mala llet quan em fan enfadar. Si us veig canviant de llengua, contra la paret. I si em vacil·leu, pim, pam, pum.

dilluns, 3 de setembre de 2007

Actitud

Si tots els catalanoparlants contestessin amb sinceritat la pregunta de la nova enquesta (Quan el teu interlocutor és castellanoparlant, què fas?), segur que obtindríem uns resultats poc encoratjadors. En canvi, si féssim la mateixa pregunta als castellanoparlants, el percentatge podria ser si fa o no fa el mateix, però a l’inrevés (i sent optimistes).

Jo només parlo en castellà si el meu interlocutor no m’entén. Crec que aquesta hauria de ser la nostra actitud si algun dia volem viure en un estat català. A vegades penso que com pot ser que els catalans ens creguem algun dia que podem ser independents si la majoria de la gent renuncia a la seva llengua quan intueix mínimament la possibilitat d’incomodar o incomodar-se davant un castellanoparlant. Com podem anar bé si quan has de parlar amb un sud-americà que viu a Catalunya ni et plantegis de fer-ho en català?

Sóc dels que pensen que la identitat catalana es vehicula sobretot a través de la llengua. No em puc imaginar una Catalunya independent majoritàriament castellanoparlant i amb el català com a cosa folklòrica. Al País Basc potser sí, però aquí no.

I em pregunto quants anys sobreviurà la nostra llengua si som incapaços d’integrar lingüísticament els nous immigrants. I em refereixo a una llengua per viure plenament.

No veig que hàgim progressat gaire. Els catalanoparlants som uns acomplexats, fins i tot els més joves, els que veuen Franco com si fos del segle XVII. Aquesta actitud és la que em fa ser pessimista amb vista a construir una societat desacomplexada, valenta, que sigui capaç d’afrontar amb convenciment un canvi polític que sí, serà dolorós com molts canvis, però que en el fons potser és el que més ens convé com a país.

Si canviant de llengua quan no fa falta demostrem que som uns derrotats (ben educats?), si mai ens trobem davant un projecte independentista amb cara i ulls, com podrem aguantar la pressió que vindrà d'Espanya i convèncer-nos que ara sí que toca?

Si no ens creiem la nostra llengua, com podem creure en el país? A més, em sembla que la victòria del en un referèndum necessitaria una part important de vots de gent que se sent espanyola i catalana alhora i que té el castellà com a llengua materna i d’ús habitual. O sigui, tots els que només ens sentim catalans i una part dels altres. A mi no em surten els números, començant pels nostres.

Les envestides des de Madrit serien terribles, amb el PP, el PSOE, la Brunete mediàtica i El País al capdavant: prepareu-vos per l’aïllament, el boicot, la crisi econòmica, etc. Amb aquest panorama amenaçador i tenebrós, podem arribar al 55%? No ens cagarem a les calces?

Tampoc no ho podem deixar tot a mans dels polítics (encara que tinguem un gran líder que ens ensenyi el camí, com es diu ara) perquè els nostres polítics són un reflex de la societat del moment, i només un il·luminat pot anar molt més endavant del que la societat està disposada a fer. De la mateixa manera que no hem de canviar de llengua, a nosaltres també ens caldrà creure en l’aposta, defensar-la, promoure-la i actuar en conseqüència.

Evidentment, ens falta un líder en què ens puguem emmirallar, però també ens falta un projecte sòlid que aglutini els que només ens sentim catalans però també els pragmàtics i els que tant els fot tot.

Ja estem a punt?

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...