dimarts, 30 d’octubre de 2007

aixarnoles

(aixarnola f. guspira de foc, espurna.)


“TOTS SANTS. EL DIA DELS DIFUNTS

Aquests dies era costum anar a recollir castanyes a la roureda de Santa Coloma i menjar-se-les torrades o bullides, acompanyades de vi ranci perquè, com es diu en alguns indrets, era el que utilitzaven els capellans per dir missa.

Uns dies abans de Tots Sants, la gent de Santa Coloma pujava a posar una paradeta de castanyes al davant de l’església d’Andorra la Vella, que venien a la mesura de punyera,1 punyeró2 i sisteró.3


(Eva Julián. Hereus i cabalers)


1. Mesura de capacitat per a grans que equivalia a 3,02 litres o a 2 picotins.4

2. Mesura de capacitat que equivalia a 1 litre aproximadament o a 1/3 de punyera.

3. Mesura de capacitat per a grans que equivalia a 12,06 litres, a quatre punyeres, a la dotzena part d’una carga5 o a la sisena part d’una quartera.6

4. Mesura de capacitat per a grans que equivalia a 1,51 litres o a mitja punyera.

5.1. Mesura que correspon teòricament a la quantitat de líquids, àrids, teixits, etc., que pot transportar un animal de bast.7 5.2. Mesura de pes que equivalia a 124,8 kg o a tres quintars.8 [...]

6. Mesura de capacitat per a grans que equivalia a 72,36 litres o a 6 sisterons.

7. Animal de càrrega.

8. Prou! Perquè podríem continuar amb l’arrova, el barraló, el bot, la cana, el carretell, el cavalló, la garba, l’hora, el jornal, la lliura carnissera, la mesura, la mitgera, la pauca, el picotí, el pitxer, la ploma aforada, el porró, el quartà, el quarteró, el taló, la terça, l’unça, etc., i perdre amics i coneguts...


“Tots Sants lo primer i Sant Andreu lo rader, però: “A Tots Sants, neu a los alts”???




dilluns, 29 d’octubre de 2007

Hi ha de tot

La ignorància que hi ha a Barcelona-Catalunya respecte dels altres països catalans també és fruit d'una altra mena de centralisme. El cas d'Andorra, el que conec de més a prop, és manifest. La mateixa ignorància que va fer que un dia l'Artur Mas proposés que els catalans juguessin amb les seleccions andorranes.

Això és el que passa quan els mitjans catalans es preocupen més per un succés a Matalascañas que per qualsevol notícia sobre Andorra en què no hi hagi sang, cues o fusions bancàries.

Per això s'agraeix que de tant en tant es parli dels països que en teoria són catalans. L'Avui ens ofereix avui un article del membre de l'IEC Josep Gifreu sobre Andorra i el català, arran de la presència de l'IEC a les primeres Jornades lingüístiques d'Andorra.

Cal dir que Gifreu exposa la cara bona d'Andorra, la més agradable. La desagradable mereix un altre article. I ho dic jo, que vaig escriure l'"al·locució pública [del] secretari d'Estat de Cultura del Govern, Jordi Gallardo".

diumenge, 28 d’octubre de 2007

CiU i el PNB

Després del desengany que he tingut amb Esquerra, em sembla que a les pròximes eleccions votaré en blanc. Per què no votaré CiU? Doncs en part pel que va dir ahir el Salvador Sostres.

“Qualsevol projecte nacional és un somni i si el negues acabes semblant una puta barata que cada dia se’n va amb qui millor li paga.”

El Sostres considera que “ha estat moralment, políticament i estèticament horrible que el president Pujol hagi dit sempre que no és independentista i que hagi alimentat sempre el deliri -això sí que és un deliri, i no la independència- de voler fer pedagogia a Espanya i pretendre civilitzar-la.” M’hi sobra aquest civilitzar-la, però estic d’acord amb la resta.

D’acord, l’època del Pujol ja ha passat, i encara que em sàpiga greu que el president no s’hagi declarat mai independentista, això ara no toca; el que ens ha d’ocupar és el present, l’Artur Mas i companyia. Quin és el full de ruta de CiU? Creu en l’Espanya plurinacional? Creu que els espanyols hi creuen? El projecte catalanista de l'època del Pujol té vigència actualment? En què pot consistir?


Hi ha somni o no?


“[Pujol] Va insistir en el peix i en el cove i ara que no tenim ni tan sols pescador, Convergència s’ha quedat desorientada i amb unes perspectives electorals cada dia més a la baixa.”

Comparació: “Fa molta enveja que Xabier Arzalluz no tingui cap problema per dir-se independentista i per assegurar que quan hi hagi el referèndum votarà que sí”.

Avui, l’Arzalluz diu en una entrevista: “Què faran per impedir la consulta? Enviaran la Guàrdia Civil o l’exèrcit espanyol perquè tanquin o clausurin les urnes?” “Val o no val la voluntat popular? És o no és Euskadi un poble?”

divendres, 26 d’octubre de 2007

Una hora a la ITV

Sóc a l’estació de reconeixement L-04 de la Inspecció Tècnica de Vehicles de l’Alt Urgell, a Montferrer. Ja fa un quart que espero que arribi el meu torn. No tinc el diari ni cap llibre. Quinze minuts per repassar amb detall tot el que m’envolta. A la dreta, les muntanyes d’Andorra sembla que es vesteixen de blanc definitivament. A la dreta, el Balcó del Pirineu (una turó allargassat ple de cases i xalets, alguns ben lletjos). Molts núvols de tons blancs, grisos i blaus que competeixen en encant amb els magnífics grocs i marronosos del bosc. I al davant... un senyor amb cara d’anestesiat em crida.

Torno a fer cua per a la segona volta de la inspecció. Ara ja no miro enlloc. Penso. M’emprenyo amb mi mateix perquè la Josefina m’ha trucat a casa a les 15.55 h per preguntar-me: “No havies d’anar a la ITV? Sí, d’aquí a cinc minuts!!! Au, a córrer. Comencem bé. I després has de portar el Quico al veterinari. M’estresso.

Canvio ràpidament de tema. M’haig de comprar el llibre del Monzó, la recomanació de l’Albert (Maquiavel en democràcia, d’Édouard Balladur) i De l'ànima de Lluís Roda (que he descobert gràcies al Puigmalet). Recordo fugaçment que fa dies que no llegeixo el llibre que tinc a la tauleta de nit (La pell freda, d’Albert Sánchez Piñol), i això és preocupant i angoixant tenint en compte la meva memòria.

Penso en aquell fragment del llibre en què el protagonista explica la decepció que va tenir en comprovar que la independència d’Irlanda no va comportar el que ell esperava; es pensava que canviant els governants britànics pels irlandesos tot se solucionaria. Hi penso sovint, en aquest episodi. Vés a saber per què.

M’estresso una mica més. Aquest cap de setmana vull fer allioli de codony i codonyat; actualitzar el bloc; llegir la premsa, els blocaires i el llibre; m’agradaria anar al cine; netejar una mica la casa, el cotxe, l’hort; anar a fira...

Canvi de rumb. Penso en els inútils dels sociates (els d’aquí i els d’allà) i en els còmplices del seu desgavell. Quins polítics que tenim! Els que ens manen i els que ens volen manar.

Encenc un cigarret amb l’estúpida intenció de relaxar-me. Que ruc que sóc. Són les cinc de la tarda i hauria d’estar content d’haver començat el cap de setmana fa dues hores i mitja. Em sembla que el canvi d’hora m’ha afectat abans d’hora (perdoneu la repetició). Potser el que em fot dels nervis és haver de ser aquí ara, perdre aquesta hora inesperada, no tenir res per llegir, no voler pensar gaire, tenir la necessitat d'escriure per... per a què?

Potser no és això.

Per consolar-me, penso en els afectats pel caos ferroviari. No, no em consola, m’ajuda a qüestionar la imbecil·litat que em domina des de fa una hora. De què et queixes, tros d’ase?

Em toca. Última parada. Enganxeu-me l’adhesiu i no em toqueu més els collons fins d’aquí a dos anys.

dimecres, 24 d’octubre de 2007

aixarnoles

(aixarnola f. guspira de foc, espurna.)

ELS NOSTRES VEÏNS

“A Adrall són gent del carall, i al Pla ja no t’hi cal anar.”
“A Oliana enfilen llana, a Tragó enfilen cotó i a Peramola apedreguen el rector.”
“A Ponts pocs i bons, i els que són bons no són de Ponts, i si n’hi ha un de bé, de Gualter ha de ser.”
“A Puigcercós, aneu-hi vós.”
“De Bellpui tothom en fui.”
“De Bellver avall, ni dona ni cavall.”
“Entre Sispony i Anyós, no hi pot viure ni gat ni gos.”
“L’andorrà te la fotrà, si no és avui, serà demà.”
“La gent de Bescaran, si res no els manen res no fan.”
“Les noies de Cava són petites i ballen bé, però tenen la panxa arrugada com la manxa d’un ferrer.”
“Pujant cap a Canillo, que són el llamp del cul, porten calça curta, màscares i pèl.”
“Pujant cap a Encamp, tots són mercaders, tots compren i venen, però sense diners.”
“Pujant cap a la Massana, que saben molt de ballar, i porten les ungles ben llargues per esgarrapar.”
“Qui a la Seu vol estar, llenya al coll ha de portar.“
“Si a Sant Julià et vols escalfar, llenya al coll hi has de portar.”
“Tuixén, mala terra i mala gent, però això ho diu la mala llengua de la gent.”


(Elvira Farràs. Ribera amunt són les boniques)


LA FRASE DEL DIA
Perillosos són els grans homes dels quals hom no pot riure’s.
Giovanni Guareschi

dimarts, 23 d’octubre de 2007

aixarnoles

(aixarnola f. guspira de foc, espurna.)

(Dedicat a la Ruth, amant de les vacil·lacions lingüístiques.)

A la premsa d’avui llegeixo que “la cadena de televisió Al-Jazira emet una gravació en què el líder d'Al-Qaida, Ossama Bin Laden, anima els insurgents a l'Iraq a unir-se i evitar les divisions”.

En alguns diaris escriuen Ussama (El Psoeriódico) i en d’altres, Ossama (Avui), com també podem llegir Iàssir i Iàsser. Aquestes vacil·lacions són degudes al fet que no hi ha una equivalència exacta entre les vocals del català i les de l’àrab.

Bin, que significa fill de, no porta guionet. Hauria d’anar en minúscula quan s’escriu el nom complet (Ussama bin Laden), cosa que no fan els diaris esmentats, i en majúscula si es troba en posició inicial (No trobaran Bin Laden perquè no existeix).

L’article al (Al-Fatah: ‘la Reconquesta’) també segueix aquest últim criteri (Hàfiz al-Assad, que és un nom de persona; i Al-Dawha, que és un nom de lloc). En canvi, porta sempre guionet.

I ara se m'acut un pregunta que us trasllado en forma d'enquesta. Bin Laden existeix?

dilluns, 22 d’octubre de 2007

Pau Casals


Avui fa 34 anys que va morir Pau Casals.


“Potser sóc el músic més vell del món... però en molts aspectes sóc un home encara jove. Això és el que vull que sigueu vosaltres: joves, joves tota la vida, i que digueu les veritats al món.”

“La música, aquest meravellós llenguatge universal, hauria de ser font de comunicació entre tots els homes.”

“Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. I fou a Catalunya on hi va haver un principi de Nacions Unides. Totes les autoritats de Catalunya es van reunir el segle XI a Toluges, ­una ciutat que avui pertany a França però que abans era de Catalunya,­ per parlar de pau. Sí, al segle XI! Pau al món, perquè Catalunya ja estava contra la guerra, contra allò que les guerres tenen d’inhumà. Sí, al segle XI. Això era Catalunya! I jo estic tan content de ser aquí, amb vosaltres, content i commogut...”

“Els ocells, quan són al cel, van cantant: peace, peace, peace.”

“Avui Catalunya ha quedat reduïda a unes províncies d’Espanya.”

dissabte, 20 d’octubre de 2007

Setmana avall i aquí no passa res

Aquesta setmana he estat absent de la Xarxa perquè a la feina ens va la marxa i hem organitzat les primeres Jornades lingüístiques d’Andorra, hem posat en marxa una campanya per aconseguir més voluntaris lingüístics i gairebé hem enllestit el primer dictat nacional, que farem la setmana que ve. A banda d’això, la feina del dia a dia: assessorament, correcció, etc.

Pel que fa a les Jornades, m’han semblat especialment destacats els tallers sobre intercomprensió de les llengües llatines. És una proposta d’aprenentatge de diverses llengües alhora que, segons sembla, dóna resultats sorprenents, tant en l’alumnat com en el professorat. Per mi, el més important és el trencament de prejudicis per part dels alumnes que han treballat i treballen amb aquesta filosofia, l’interès que de sobte demostren per llengües i cultures que els són llunyanes i properes alhora, com el romanès (i el portuguès quant a Andorra). El futur segurament passarà per aquí, sempre que no fem com els crancs, és clar. L’estudi d’una llengua aïlladament de les altres sembla que és una pèrdua de temps si ho comparem amb l’enriquiment lingüístic i cultural que comporta per als nens l’aprenentatge simultani d’unes quantes llengües, sense que això vulgui dir que el nen dominarà vuit idiomes quan surti de l’escola. No es tracta d’això. Es tracta que en el futur, per exemple, ens puguem entendre mínimament amb tots els parlants de llengües llatines, que em sembla que som uns mil milions. No és tan difícil, si això es prepara des de la infantesa. Els nens són unes màquines extraordinàries de processar informació lingüística.

Les Jornades també han tingut la presència de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, que hi ha fet les seves jornades. Els membres de l’IEC s’han mostrat molt esperançats amb la refundació de l’Institut Ramon Llull perquè Andorra pugui sumar-s’hi. Jo també espero que ens hi puguem sumar aviat i puguem aprofitar el fet que Andorra és un Estat (o sigui, amb garanties lingüístiques internacionals que no tenen els territoris sense estat) per projectar encara més la llengua i la cultura a l’exterior. Que molta falta ens fa.

(Com tenim algun visitant malalt de llengua, també destaco que m'han regalat el recentment publicat Nomenclàtor oficial de la Catalunya del Nord, que us puc escanejar. Ara podrem dir als diaris d'Andorra que facin el favor de seguir-lo, vejam si no torna a passar que el mateix dia surt publicat Arièja en un lloc, Ariège en una altre i Arieja en dos diaris més.)

Mentrestant, la setmana m’ha passat volant. Tinc la sensació que han passat moltes coses i que no ha passat res. L’adéu a Frankfurt; els Pressupostos de l’Estat; els problemes eterns amb els trens i els esvorancs; grans empreses que se’n van; el minut d’or del Carod; la llei de memòria històrica; el retrocés del català entre els joves; el tractat europeu; l’estripada de carnet i la malaltia de Pasqual Maragall; la conferència nacional d’E...

Tot passa i tot passa de llarg. M’agradaria comentar la gran jugada dels bascos, que han negociat una quota ben profitosa (per a ells) i ningú no els diu insolidaris. M’agradaria parlar de Frankfurt i dels afers col·laterals. M’agradaria esplaiar-me amb el teiatru que fan els dirigents d’E perquè tot continuï com està. De tot, m’agradaria parlar! Però mira, falta un quart perquè jugui el Barça i em convé una mica d’esbarjo després d’aquesta setmaneta. Sento per la ràdio que el Bojan serà titular. Tindrem un superdavanter català procedent del filial? Em sembla que sí. Entre aquest nano i Messi el Gran, si no la caguem, els pròxims anys ens caurà la bava sovint.

Espero que la setmana que ve la feina i la realitat no em desbordin tant i pugui estar més al dia. Mentrestant, estarem atents al que ens diu l’Elies de la conferència nacional d’E.

Guanyarem? Va, 1-2.

Salut.

diumenge, 14 d’octubre de 2007

Operació tornada



Aquesta foto està feta des del terrat de casa, és la C-14 al pas pel Pla i en direcció a Organyà, Oliana, Ponts, Barcelona. Hora de la foto: 14.30. Ja feia gairebé mitja hora que hi havia retencions. Primer hem pensat que potser hi havia hagut un accident (com acostuma a passar gairebé cada setmana) però com que hem vist que pujaven cotxes, hem pensat que ja eren retencions provocades per l'operació retorn pont de la Hispanitat.

Què us sembla? Jo és el segon o tercer cop que veig cues al Pla en sentit baixada. Només havia conegut les que es formaven els agosts de la meva infantesa, cada dia de cada dia, per pujar cap a Andorra. Però les de baixada són una novetat de l'últim parell d'anys.

A Catalunya Informació han confirmat que, efectivament, a la C-14 hi ha retencions de 15 quilòmetres des de Ribera d'Urgellet (municipi, el Pla n'és la capital), fins a Organyà. I després vénen els trams lents de Nargó, Oliana, Ponts... No queda res, fins a arribar a Barcelona!! No em fan cap mica d'enveja!!

He llegit que les xifres d'ocupació turística d'aquest pont al Pirineu eren molt bones, i ja s'ha vist. Dijous, divendres i fins i tot ahir dissabte al matí hi va haver un trànsit bestial de pujada cap a Andorra i la Cerdanya. Confio que quan estigui enllestit el tram de la part del túnel del Cadí que ara està en obres, la nostra carretera es buidarà una mica de tant volum de cotxes, que us asseguro que és avorridor. Sobretot per als que suportem tan bé com podem això de viure al costat d'una carretera tan i tan circulada.

Ara, en dies com el d'avui penso: que bé que s'està a casa!!

divendres, 12 d’octubre de 2007

Si vols trobar bolets...


...busca'ls als camps. Per aquests mons de déu és més fàcil trobar bolets als prats que no pas als boscos. Amb mitja horeta, una bona bosseta de carreroles i un bon grapat de moixerons (de prat). I això que avui no tocava.

dijous, 11 d’octubre de 2007

massa aviat


Com que no ens havíem fet il·lusions, no estem decebuts. Els boletaires que ens hem trobat tampoc no han triomfat. Aquí encara falten uns quants dies per poder omplir, si el temps acompanya.

La meva collita: al fons, un moixeronot encapçala el repartiment; a l'esquerra, rovellons, amb quatre potes de perdiu al davant; i a la dreta, carreroles. Demà, botifarra amb rovellons. I la resta, ja ho veurem.

El Quico s'ha lesionat però tot sembla indicar que podrà entrar a la pròxima convocatòria.

Almenys demà els pixapins no ens saquejaran el bosc, he, he.

dimecres, 10 d’octubre de 2007

a les 7 de la tarda



Si a l'octubre plou, el rovelló es mou


“En aquestes extasiades, transparents hores de tardor, la gent surt a caçar bolets. Els vessants dels petits pujols, coberts de pins, del país, s’emplenen de veus llunyanes, de crits, de fressa. La gent remou la fullaraca, la molsa, la terra, que fa un perfum rovellat, incitant, corromput. Quan n’apareix una mata, quina delícia de colors, de colors de rovells, ferruginosos, de verdets, de violacis, de grisos!”

(Josep Pla. Els bolets)


Demà no aniré a treballar perquè me’n vaig a buscar bolets. Les perspectives no són tan bones com l’any passat però algun rovellonet plegarem i no podem esperar que arribi el Dia de la hispanitat i trobar-nos més gent al bosc que a tot el poble del Pla de Sant Tirs.

Ahir, després de collir quatre tomàquets, faig fer un cop d’ull als prats del costat i vaig omplir una bossa de carreroles (o carreretes, o cama-secs) i aquesta nit em faré una truita deliciosa (vegeu-les a a la foto).

Que on aniré? Al bosc.

Demà penjaré una foto del cistell, buit o ple.


Els bolets són molt senyors; solen portar barret, però no us fieu dels que duen corbata perquè “bolet amb beina i corbata, és segur que és dels que mata”.


A més...


“Bolets amb llet i que piquen, si no maten mortifiquen.”
“Any de bolets, any de freds.”
“Quan trobis un rovelló, busca el seu companyó.”
“Any de bolets, any de pobrets.” Si plou massa, tot es farà malbé.
“Any de rovellons, neu fins als collons”
“A tot arreu se’n fan, de bolets, quan plou.” Certes coses, sobretot inconvenients i defectes, no són exclusives d’un lloc o d’una persona concrets.

Frankfurt i Andorra

Acabo de llegir el discurs de Quim Monzó a Frankfurt i m’ha agradat força. Vull destacar-ne l’estirada d’orelles a Andorra:

"Al llarg dels temps, la bonança de la història no ha estat al costat de la literatura catalana. Les llengües i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben, i ben fort. Per això el sorprèn que un muntatge com aquest —la Fira de Frankfurt, dedicada a la gran glòria de la indústria editorial— hagi decidit convidar una cultura amb una literatura desestructurada, repartida entre diversos Estats en cap dels quals és llengua realment oficial (encara que n’hi hagi un i mig que ho proclamin sempre i quan* [sic] aquesta proclamació no molesti els turistes, els esquiadors o els repartidors de butà)."

A Andorra, on l’única llengua oficial és el català, el 99% de les pel·lícules que podem veure al cinema són en castellà. Precisament, el conseller Tresserras es va comprometre ahir a estudiar “la viabilitat de fer arribar a Andorra més còpies de cinema en català”. I quan tinguem les còpies en català, s'haurà de convèncer l'empresari del cinema perquè no hi ha cap norma que reguli res...

Vejam si la Fira de Frankfurt serveix almenys, pel que fa a Andorra, per conscienciar-nos tots plegats que sense projecció interior no té sentit el que va dir l’excap de Govern Marc Forné el 1996 davant l’Assemblea del Consell d’Europa a Estrasburg: “L’Estat andorrà ha rebut, com a conseqüència del seu reconeixement internacional d’allò que és des de fa set segles un estat independent, la missió de fer conèixer a totes les instàncies internacionals aquesta parla utilitzada per deu milions d’europeus. I Andorra ho pot fer precisament d’una manera oberta, sense exclusions, fraternalment amb les grans llengües veïnes que també cultivem i apreciem.”

Sense molestar, és clar, però també sense complexos.


*Com pot ser que en un discurs d’aquesta mena hi hagi faltes? Sempre i quan és un castellanisme; en català s’ha de dir sempre que.


LA CITA DEL DIA
“Els asseguro que al meu [país] la gent té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia expliques que, quan vas al sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta: ‘¿Cap a quina banda carrega vostè?’, i tu contestes que carregues cap a la dreta (o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions.”
Quim Monzó

dimarts, 9 d’octubre de 2007

aixarnoles


(aixarnola f. guspira de foc, espurna.)

9 d’octubre, Día del Levante (o Comunitat Valenciana. [País Valencià: denominació desestimada])

“Conscients de l’explotació, no hi haurà més solució que aprofitar l’ocasió. I allò que es diu, amb passió. Fer valer nostra raó, perquè... ja no ens alimenten molles. Ja volem el pa sencer. Vostra raó es va desfent. La nostra és força creixent. Les molles volen al vent.”
Ovidi Montllor


Llevant i ponent
Al Levante diuen: “De ponent, ni vent ni gent”, amb referència a les conseqüències que el 1707 va tenir la batalla d’Almansa i l’adveniment de la monarquia borbònica.

"Llevant que gela, terral que desgela, dona que parla llatí i capellà que beu el matí no fan bona fi.

(El terral és el vent que bufa de la terra cap a la mar, des del vespre fins a mig matí. Sinònim de ponent. 'Parlar llatí' vol dir 'beure massa'.)



LA FRASE DEL DIA
"Preserve molt la meua soledat."
Vicent Andrés Estellés

dilluns, 8 d’octubre de 2007

aixarnoles

(aixarnola f. guspira de foc, espurna.)

NO ETS UNA BLEDA, LLUÍS

“Sóc una bleda assolellada.”
(Lluís Llach)

“Mai no he viscut sense tu i m’horroritza haver d’acostumar-m’hi. Ja sé que sóc una bleda
còsmica: però escolta, què vols fer-hi, tu m’has fet així.”
(Salvador Sostres. Estimat Lluís Llach)

Si fem cas del diccionari, els hòmens haurien de dir
sóc un bleda.

bleda
3 m. i f. [LC] Persona no gens espavilada, mancada de vivor, de tremp. És una bleda assolellada. No en farem res, d’ell: és un bleda.

Els senyors Llach i Sostres són, doncs, uns bledes. Concretament, el primer és un bleda assolellat i el segon, un bleda còsmic, no?


Trobeu les dues diferències

DIEC1
bledejar v. intr. Una persona, esp. una dona, ésser més o menys bleda; fer actes o dir paraules propis d’una bleda.

DIEC2
bledejar v. intr. 1 Una persona, ésser més o menys bleda. 2 Fer actes o dir paraules propis de bleda.


El refranyer

Encara que un sector de la saviesa popular canta les excel·lències de les bledes (Bledes i flors cordials, recepta de malalts / Bledes a casa, bledes a l’hort i a casa més que enlloc), la branca opositora és majoritària (Bledes donen als condemnats per més pena / Les bledes del diable són fetes / Les bledes i la carbassa, millor que al ventre a la bassa). També hi ha una ala moderada (Bledes a dinar i bledes a sopar, massa bledes hi ha).

Els pagesos creuen que si es planten el dia de Sant Felip (1 de maig), les bledes no s’espigaran i duraran fins a l’hivern: Si sembres les bledes pel maig, per Nadal encarà en menjaràs. Però sembreu-ne moltes perquè
Bledes i espinacs, molts a l’olla i pocs al plat. / Bledes, bledotes, que se’n couen moltes i en surten poques.

Bleda vol dir encantada i freda; julivert, cap verd, i marduix, cap fluix i A les encantades i fredes, bledes.



LA FRASE DEL DIA
“Parlar de bogeria d’amor és un pleonasme; l’amor per si mateix ja és bogeria.”
Heinrich Heine

dissabte, 6 d’octubre de 2007

Fàbrica de catalans?

Si fas aquesta cerca al Google: “fàbrica de catalans”, el primer que et surt és la web www.montillapresident.cat. Hi he trobat dues referències en dos discursos diferents de l’aleshores aspirant a president:

“Un projecte confiat en la força d’una Catalunya integradora, “fàbrica de catalans”, i que s’aferma en la defensa d’una personalitat nacional ben marcada.

“Catalunya pot exhibir amb orgull aquesta capacitat. Catalunya ha estat fàbrica de catalans i catalanes. No sols els nascuts aquí, sinó els que vàrem venir aquí a treballar, vàrem aprendre a estimar aquesta terra i ens sentim orgullosos de formar part d’aquest poble.”

Em sembla més que evident que Catalunya ha estat un fàbrica de catalans al llarg de la història. Perquè si no, si no haguéssim integrat les onades migratòries que hem tingut, el català el parlaria un cinc o un deu per cent de la població i seríem un reducte ètnic que reclamaria l’atenció d’uns quants turistes.

El que ja no veig tan clar és que aquesta fàbrica tingui un rendiment com el que ha tingut. I parlo d’ara, del present, perquè si penso en el futur...

El cas Cristina Peri Rosi hauria estat cas si hagués passat a la ràdio pública de la majoria d’estats? No. Primerament, perquè de ràdios bilingües no sé si n’hi ha gaires. I en segon lloc, si Catalunya fos un país normal, aquesta senyora aniria a Catalunya Ràdio i parlaria en català. Una escriptora catalana que va néixer a Montevideo i que fa 33 anys que viu aquí és incapaç de fer una tertúlia en català en una ràdio que, no ho oblidem, té com a missió difondre la llengua catalana i unes normes que obliguen els periodistes i col·laboradors fixos a parlar en català. I té aquesta missió perquè malauradament el català està en desavantatge respecte del castellà a la ràdio, a la tele, al cinema, etc.

A Montevideo deu ser molt fàcil que et deixin fer de tertulià si no parles uruguaià...

Ara el Montilla demana disculpes i molts polític i empleats seus que escriuen en diaris s’esquincen les vestidures perquè Catalunya Ràdio compleix una de les seves normes. Per què no us vau queixar abans, vosaltres que controleu i decidiu com ha ser la ràdio pública? És una norma que té el vostre vistiplau, politiquets. I si no us agrada, canvieu-la. (Aviseu-me perquè jo també canviaré.)

I com que en aquest país som pocs els que tenim una consciència veritablement nacional (els que manen segur que no), doncs au, disculpi les molèsties i triï programa.

Quin fracàs! Avui, els castellanoparlants són majoritàriament monolingües. Molta de la immigració dels anys seixanta i setanta ho és per ignorància, per falta de recursos, perquè llavors s’havia de pencar i sacrificar-se. Ara, hi ha molts joves que ho són per militància, per rebuig, per indigència cultural, per menyspreu. Les seves possibilitats no es poden comparar amb les dels seus pares. Alguns d’aquests joves surten a la nit a caçar hippies i catalanufos, i quan van a judici acusats de matar un catalanufo de Berga, el jutge defensa els seus drets i obliga un dels testimonis a parlar en castellà perquè alguns acusats diuen que no entenen el català.

Quin fracàs! Primer: segons l'Estatut, no és un deure, saber català? A més, d’on treuen aquest odi aquests catalans monolingües i monoculturals que menyspreen el que fins ara era respectat per la majoria d’immigrants? Per què estem fallant més ara, que tenim una societat amb un benestar desconegut fins ara? Pots ser català ignorant la meitat (proporcionalment) de les cultures que hi ha al teu país? Ens ho creiem, que volem ser una nació com les altres?

I a més, ara hi ha molta gent que sí que té cultura i recursos i no hi ha manera. Cristina Peri Rosi, tot un exemple d’integració.

Estem fracassant i és culpa nostra perquè no tenim la mateixa mentalitat nacional que tenen els espanyols, els francesos... Sembla que no ens ho vulguem creure. L’única manera de fer-nos respectar i de creure'ns-ho, si és que hi som a temps, és tenir un Estat, decidir què volem fer amb els nostres aeroports, fer que sigui normal expressar-se en català davant el jutge i fer de tertulià en català en una ràdio que es fa en català.

Els principis lingüístics que regeixen la ràdio pública catalana són els mateixos que els de la ràdio espanyola, però allà no cal explicitar-los perquè a ningú no se li acudiria participar en una tertúlia a RNE en gallec. No hi fa falta. Tampoc no hi fa falta una llei d’immersió lingüística ni reclamar l’etiquetatge i la retolació en castellà, ni jutges que t’entenguin.

L’única solució és convertir-nos en Estat abans no sigui massa tard. És l’única manera de legitimar-nos i d’exigir el que és obvi en una altre Estat. Sóc igual que tu i faig el mateix que tu. Només així ho podran entendre algun dia.

A més, oi que reclamen les banderes als ajuntaments perquè ho diu la llei? Oi que el referèndum del País Basc no es pot fer (ho diuen ells, no jo) perquè ho diu la Consti? Oi que et podem fotre a la presó si cremes una foto pel mateix motiu? Si no us agrada, canvieu-la, deia l’Urdaci. Doncs mira, nosaltres tenim les nostres lleis (com la d’immersió lingüística) i si no us agraden canvieu-les; i en tenim d’altres com l'Estatut que no heu respectat mai (invasió de competències), com tampoc no respecteu la Constitució quan diu que l'Estat ha de promoure les altres llengües, per exemple.

Si la catalana Cristina Peri Rosi visqués en un Estat català (seriós), en quina llengua faria de tertuliana a Catalunya Ràdio?

divendres, 5 d’octubre de 2007

aixarnoles

(aixarnola f. guspira de foc, espurna.)

L’esquirol, a part de ser un rosegador de cua llarga i peluda i dits forts amb ungles corbes i punxegudes, també és un “obrer que, quan els seus companys es declaren en vaga, continua treballant o reemplaça un obrer en vaga”.

El castellà va adoptar la paraula esquirol del català amb aquest segon significat.

NO
CCOO (pronunciat a la manera d’Urdaci) está lleno de ardillas.
CCOO (pronunciat a la manera d’Urdaci) está lleno de esquiroles.

Definició d’esquirol al Diccionario de la lengua española de la RAE:

esquirol.
Del cat. esquirol, y este de L'Esquirol, localidad barcelonesa de donde procedían los obreros que, a fines del siglo XIX, ocuparon el puesto de trabajo de los de Manlleu durante una huelga.

adj. Dicho de una persona: Que se presta a ocupar el puesto de un huelguista.
adj. despect. Dicho de un trabajador: Que no se adhiere a una huelga.


A l’Argentina i en altres països de l’Amèrica Llatina no fan servir la paraula esquirol amb aquest sentit, sinó rompehuelgas i carnero. En canvi, a Mèxic i a Cuba sí.

En francès l’equivalent del rosegador és écureuil i el de l’obrer, jaune, briseur de grèves.


>La sorpresa
Sabíeu que hi ha esquirols falangistes?

falangista1
m ZOOL Esquirol volador.

2 esquirol volador Nom donat a uns dotze gèneres de mamífers rosegadors de la família dels esciúrids, proveïts de patagi que els permet de saltar i planar.


>Sense baixar dels arbres...
Al Libro de la cetrería, del duc d’Almazán, s’explica que en temps del rei Joan II un esquirol podia anar d’un extrem a l’altre de la península Ibèrica sense baixar dels arbres. Ara ho podria fer sense baixar de les teulades.


LA FRASE DEL DIA
"Vaig buscar les paraules dels meus avis i vaig tornar a ser lliure."
Alioune Ben Barka


dijous, 4 d’octubre de 2007

aixarnoles

(aixarnola f. guspira de foc, espurna.)

Compte perquè avui és Sant Francesc d’Assís, que potser es traurà el cinturó...

“La cordonada de Sant Francesc, si és dolenta per la terra, pel mar encara més.”
Segons la llegenda, quan sant Francesc era temptat pel diable, es treia el cordó que li feia de cinturó i fuetejava enlaire; al mateix moment hi havia una gran tempesta de llamps i trons.

“Quan sant Francesc treu el cordó, a la mar hi ha gran maror; uns anys sí, i uns altres, no; però més que sí que no pas que no.”
Aquest any sí?

“Per Sant Francesc i Sant Tristany, els cerers comencen el seu guany.”
El dia s’escurça i abantes la gent necessitava espelmes. Ves què.

“Per Sant Francesc, tota la fruita és com el mesc.”
Es creia que la fruita s’havia de collir a partir d’avui perquè el sant l’endolcia amb mel.

“Sant Francesc les vetlles porta, i Sant Josep se les emporta.”
A partir del dia de Sant Francesc la gent que treballava al carrer es veia obligada a encendre els fanalets.

Moltes felicitats a tots els Francesc, Francesquet, Francescó, Cesc, Xesc, Xesco, Xec, Quico, Quicus, Xicus, Francisco, Francisquet, Franciscó, Cisco, Ciscó, Cisquet, Xisco, Paco, Francesca, Francisca, Francesqueta, Francescona, Cisca, Cesca, Xesca, Xeca, Quica...
I sobretot al nostre
Quico.



LA FRASE DEL DIA
“Necessito poques coses i les poques que necessito, les necessito poc.”
Sant Francesc d'Assís


dimecres, 3 d’octubre de 2007

aixarnoles

(aixarnola f. guspira de foc, espurna.)

Sembla que, finalment, tindrem pluges almenys un parell de dies. (Pluges o precipitacions en forma de pluja, per si no s’entén.)

Ahir a la tarda em vaig quedar una mica parat quan el sogre em va dir que si plou, sembrarà, i que si no, doncs no hi haurà sembra. Llaurar els camps suposa una feinada, i al final, si la zona és de secà, la feinada no serveix de res si no plou.


Després, tot passejant amb el Quico, vaig pensar en un estiuejant que es queixava amargament a la tele perquè a l’agost va ploure justament la setmana en què aquest sujetu va llogar un apartament a Alacant. No hi ha dret, va exclamar indignat i sense vergonya davant la càmera.

En fi...

Mentre esperem que plogui, vaig a comprovar si la tija es posa dreta.


Indicadors de pluja, humitat i tempesta segons les creences populars

Pluja
La tija del trèvol es posa dreta
Soroll de budells en l’home o els animals
Els gats es freguen el morro sovint
Els enciams de l’hort s’obren en ventall
Gripaus als camins
Els ànecs i les oques agiten les ales sense sortir de l’aigua
Les vespes es queden dins el rusc
Lluna plena amb corona o halo
Sol amb halo
Arc de Sant Martí al matí

Humitat o pluja
Dolors reumàtics, nerviosos i operats
Forts dolors a les durícies
La sal i la farina s’humitegen
Els cabells s’enreden

Pluja o tempesta
Els rat-penats xoquen amb les parets
Els corbs volen junts i criden
Les aranyes s’amaguen i s’allunyen de les teranyines
Les vaques s’envesteixen
Augmenta la mala olor de les clavegueres


LA FRASE DEL DIA
"El sol és deliciós, la pluja és refrescant, el vent ens eleva, la neu és esplèndida; no existeix l’anomenat mal temps, només diferents tipus de bon temps."
Anònim

dimarts, 2 d’octubre de 2007

aixarnoles

(aixarnola f. guspira de foc, espurna.)

Avui fa 16 anys que va morir l’escriptora i dona d’acció Maria Aurèlia Capmany.

Patrícia Gabancho a El País: “M'interessava saber per què escriptors com Maria Aurèlia Capmany, Joan Brossa o Manuel de Pedrolo van escollir en els anys quaranta i cinquanta el català com a llengua literària quan estava prohibit i tenia una difusió escassa.” La resposta es pot trobar al recull de converses que va acabar en llibre: La postguerra cultural a Barcelona. 1939-1959 (Meteora).

La resposta, resumida, a la mateixa entrevista a El País: “El projecte civil i cultural que es va consolidar amb la República era tan potent, que aquesta gent va rebutjar el món clerical, feixista, carca, groller i sòrdid en què es va veure submergida la societat catalana. Es van crear un món virtual per escapar-se de la realitat de la postguerra. Ho van fer donant continuïtat a un projecte cultural que va començar amb la Renaixença i va culminar en el període republicà.”

LES FRASES DEL DIA

“Les nenes noucentistes anaven amb palmó i el clatell pelat. Jo, com que era una nena modernista, anava amb palma i tirabuixons.”
Maria Aurèlia Capmany

“De sobte, vaig pensar, mai no seràs una dona com cal, passi el que passi faràs el que vols fer.”
Maria Aurèlia Capmany

dilluns, 1 d’octubre de 2007

aixarnoles


(aixarnola f. guspira de foc, espurna.)

Església de Sant Miquel i Sant Joan de la Mosquera (Encamp, Andorra).

En una de les pintures romàniques del sostre hi podem veure Moisès amb les taules de la llei. No hi veieu res estrany? Hi falta un manament!!! Sabeu quin és?
Ho he preguntat a diverses persones i ningú no m'ha sabut dir a què pot ser degut aquest descuit. Potser és una altra especificitat andorrana?


LA FRASE DEL CAP DE SETMANA
"Tants vídeos i tanta cosa i al final el problema és si el Messi agafa la pilota."
Carles Rexach, àlies Em vinc a referir que jo sempre dic el mateix

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...