divendres, 30 de novembre de 2007

Moritz

Estic fent un canvi gradual perquè és traumàtic. M'estic passant a la Moritz, perquè m'agrada, perquè està etiquetada en català i perquè dóna suport a la Plataforma per la Llengua i això no ha agradat gens a la caverna.

dijous, 29 de novembre de 2007

aixarnoles

(aixarnola f. guspira de foc, espurna.)

30 de novembre: Sant Andreu


Per Sant Andreu, fa un fred que no l’aguanta ni Déu?


OLIANA I EL PARE DE LA NEU

Diu la llegenda que per Sant Andreu va nevar per primera vegada a la Terra. Prop d'aquí, a Oliana, aquest fenomen es va repetir els anys següents. Els olianesos van pensar que algú era el responsable d’aquest fet i de seguida el van batejar: el Pare de la Neu.

També calia trobar una explicació a aquest fenomen.

Per celebrar la festa d’aquest personatge, al cel s’hi feia un gran banquet, amb milers de convidats. El menjar era a base de carn d’oca. I per menjar-se aquests animals, primer calia plomar-los, és clar. O sigui, ja ens podem imaginar la quantitat de plomes que es generaven amb tants convidats que gaudien de la glòria celestial, i també on van anar a parar les plomes...


EL REFRANYER

• Per Sant Andreu, llarga nit i dia breu.
• Per Sant Andreu, mata el porc teu.
• Per Sant Andreu, mata el porc teu; si no està prou gras, mata’l per Sant Tomàs, i si encara no ho fos prou, mata’l per l’any nou.
• Si neva per Sant Andreu, tot l’hivern neu.
• Per Sant Andreu, diu el fred: Aquí em tindreu.
• Per Sant
Andreu, el vi ja tindreu
• La neu de Sant Andreu, fins a Carnestoltes la veureu.
• Per Sant Andreu, pluja, neu o fred molt greu.
• Per Sant Andreu, gras o magre el matareu. (el porc)
• Per Sant Andreu, l’oliva al trull posareu.
• Per Sant Andreu, cap mosca no veureu.
• Per Sant Andreu, si no teniu capa, ja patireu.
• Per Sant Andreu, el xai ja és corder, i per Nadal, un a cada corral.
• Per Sant Andreu, tot el dia no s’hi veu.
• Si vols bé al marit teu, no li donis cols per Sant Andreu.
• Per Sant Andreu, els bordons a la serra i la neu a la terra
. (Els bordons són els tres estels que formen la constel·lació d’Orió)
• Per Sant Andreu, els set frares no veureu. (Els set frares és una constel·lació que, segons la gent de mar, es veu a tramuntana durant la tardor.)

dimecres, 28 de novembre de 2007

Si jo 'manessa'

L’Alt Urgell és la comarca catalana que més recicla. De tota manera, si el Pla de Sant Tirs no fos de l’Alt Urgell potser la diferència respecte a la segona comarca seria més gran perquè als contenidors on anem a deixar les escombraries hi ha de tot menys el que hi ha d’anar.

Em fot de molt mala llet.

Aquesta tarda, mentre el Quico em treia a passejar, pensava en la meva estimada Espanya, un dels països més contaminants del món (un insignificant 1 per cent del total); pensava en les mesures correctives que un servidor, polític frustrat, aplicaria per frenar la catàstrofe ecològica que estem perpetrant; pensava en una mesura de xoc per castigar els porcs que no separen les escombraries (n’excloc la gent gran, per respecte i per la falta d’educació que nosaltres sí que hem rebut, tot i que hi ha padrins més ecològics que molta gent).

Ja sé que ara és inviable econòmicament, però no accepto l’argument que seria massa intervencionista: jo multaria la gent que no recicla. Els fotria un impost d’escombraries que tindria un efecte ràpid i que a curt termini ens estalviaria milers d’euros en publicitat per conscienciar, perquè la gent s’espavilaria i triaria la brossa. No vols separar la merda que generes, multa.

Ja sé que ara mateix no podem saber què fa cada casa, però un carrer o una zona sí.

Si algú controlés la separació de les escombraries per zones, es podrien aplicar diversos cànons. Tu recicles, pagues poc; tu no, ja et passarà quan vegis la factura.

També prohibiria les bosses de plàstic als súpers, castigaria severament la gent que gasta massa aigua, posaria un radar cada 100 metres, fotria a la presó els temeraris de la carretera, etc.

El que vull dir és que cal ser intervencionista perquè no hi ha més remei, mentre esperem que les noves generacions, que han estat més ben educades en alguns sentits, facin innecessària la persecució dels bruts i dels inconscients. Amb aquests tindrem altres problemes, és clar.


Només així n'aprenem. És trist, però és així, com diria el Parella.

dimarts, 27 de novembre de 2007

aixarnoles

(aixarnola f. guspira de foc, espurna.)

“A l’indret on a mirar-la em parava
s’hi ajuntaven, en conflent suau,
els caminals rogencs i tortuosos,
plens de silenci i de profunda pau
!”

Joan Vinyoli

EL PROVERBI
“Quan parlis, procura que les teves paraules siguin millors que el silenci.”
Proverbi hindú

L’ONOMATOPEIA
“Xut!!!”
Onomatopeia per demanar o imposar silenci, depenent de l’autoritat que tinguem.

EL POEMA
SILENCI
“Escolteu aquest silenci.”
Joan Brossa

L’AFORISME
“La teva desconfiança m’inquieta i el teu silenci m’ofèn.”
Miguel de Unamuno

L’ODI
Odiàveu els silencis de fusa, de semifusa, de corxera i de semicorxera?

EL RAIMON
Jo vinc d’un silenci antic i molt llarg...

dilluns, 26 de novembre de 2007

Últimes adhesions a la Casa Gran

José Montilla, que diu que la gent ja té dret de decidir quan va a votar i acusa Mas de degradar la política.

Oriol Pujol, que afirma que Esquerra és incoherent perquè exigeix a CiU, dóna suport als socialistes i calla quan el govern del PSOE envaeix competències de la Generalitat.

Josep-Lluís Carod, que diu que CiU presenta un candidat a les eleccions que votaria no en un referèndum d’independència, que la contribució de Mas al dret de decidir ha estat el pacte amb Zapatero per retallar l’Estatut i que el dret de decidir és un projecte d’ERC.

Ve’t aquí la Casa Gran. Casa de putes, és clar.

López Tena president, Catalunya independent


López Tena ha denunciat el jutge que va prohibir declarar en català


Per què no podem tenir un president com el López Tena, que va de cara, no té complexos ni tendència a la genuflexió? Per què hem de tenir inútils al Govern que no defensen els interessos dels catalans que no poden parlar en català a l'Audiència Nacional?

És molt fort. Si no ens fem respectar, si no anem de cara a barraca (expressió en voga), se'ns pixen a la cara, mentre els etarres poden declarar en la seva llengua. I els condemnats per l'11-S!

No en podem deixar passar ni una, coi!

dissabte, 24 de novembre de 2007

Duran, Duran

Ahir ja vaig escriure a no sé on que un fet tangible que em fa dubtar de CiU és el candidat de la federació a les eleccions espanyoles. Vaig assimilar el discurs del Mas amb una certa esperança, com un pas més, ferm i respectable, d’un partit important i que representa força gent. La seva aposta sembla que és l’autodeterminació.

Fantàstic.

Ara bé: el que no pot ser és que el senyor Duran i Lleida defensi el dret d’autodeterminació de Catalunya i no treballi per aconseguir-lo. Com tampoc no treballaria a favor de en un referèndum. Oi que fa poc va menysprear la possibilitat que Catalunya pugui independitzar-se d’Espanya?

Si està a favor del dret d’autodeterminació i si algun dia hi hagués un plebiscit per divorciar-nos d’Espanya, votaria no? Doncs què hi fa a la suposada casa gran d’Artur Mas? I com pot ser que Convergència permeti que aquest home encapçali la candidatura a les espanyoles?

Jo vull fets, i conseqüents, a més de paraules.

dijous, 22 de novembre de 2007

aixarnoles

(aixarnola f. guspira de foc, espurna.)


(Aixarnoles dedicades al Puigmalet. A vore si els padrins del Ripollès superen això.)


“La meua padrina [...] es va casar amb un [...] que li diven lo Xampamosques, ere un traflantena.1 Aquest es llevave de bon matí i amb una marmita anave arroplegar los pixats –l’orina què!–, de totes les cases, i avons regave les menjadores del bestiar i, mira, això ere per comptes de sal, perquè ho trobessen bo, que avontes no n’hi havii com ara, de sal.”

(Adelaida Garcia Puy i Montserrat Ronchera Santacreu. Dones d’Andorra)


1. Persona poc seriosa, poc formal.

dimecres, 21 de novembre de 2007

Mas: primera impressió

No és la meva opció, però almenys ja sé a què juguen i agraeixo a Artur Mas que, malgrat les ambigüitats i l’estratègia de no dir segons quines paraules, ja tingui una idea del camí que, suposadament, ha triat Convergència. No crec pas que puguem parlar de refundació del catalanisme, sinó del camí que vol emprendre un partit i d’un objectiu: el dret de decidir, que és una altra manera d’anomenar l’autodeterminació.

Ara caldrà veure fins a on arriba aquest compromís. De moment, esperaré i no oblidaré el que va dir ahir.

El que deia: és una estratègia de partit, i respectable. Una altra cosa és que m’agradi més o menys. A mi m’hauria agradat una mica més de valentia i una mica menys de giragonses semàntiques, però jo no tinc interessos de partit.

I la paraula nacionalisme no va aparèixer en el seu discurs. Aplaudeixo aquest gest, perquè aquest mot només ens perjudica(rà).

tres quarts de sis de la tarda (21/11/2007)




Això és el que m'he trobat quan arribava a casa, fa una quart. Entre aquest espectacle i la rebuda que m'ha fet el gos (el Quico), m'he desprès d'un cert mal humor.

dimarts, 20 de novembre de 2007

aixarnoles

(aixarnola f. guspira de foc, espurna.)

Després d'arribar a dotze graus sota zero aquest cap de setmana, a l'hort les cols aguanten amb fermesa. Antes doblá que partía, com va dir la ministra. (Els catalans també continuem ferms, en aquest cas en la nostra claudicació. Se'n riuen de nosaltres i parem l'altra galta.) Un homenatge modest, doncs, a les cols.

Qui diu que els nens vénen de París?

I —[...] abans, aixís com ara han de tenir una criatura que ja saben el que porta la mare a la panxa, abans això ere amagat, ere secret. Abans ere un secret, perquè una dona fins que ho podie amagar amb lo davantal tombat ho amagave i, allavòrens sí, se’ls hi deia. I mos ho creívom. Allavòrens, infeliços, mos ho creívom que havie entrat sota d’una col. [...]

Els germans més grans ens diven:

—Ja us l’ensenyaré! Que jo era aquí, en aquesta col, que..., veus?, està una mica trencada, aquesta col, perquè la van escabotar1 quan van portar lo nen o la nena aquí.

Sí, això sí, mos feven creure que els portaven..., que els anaven a buscar sota de la col.

C —Perquè qui els deixave allí, els nens?

I —Els deixave Déu Nostre Senyor. Nostre Senyor els ha portat i és lo qui ne té.2


(Entrevista amb una “informant andorrana, mestressa de casa, 97 anys. Parròquia d’Encamp.” Carme Oriol. Estudi del folklore andorrà en el seu context. 1997)

1. Llevar a una cosa la cabota, un cap, una part. Segons Manel Riera (La llengua catalana a Andorra), escabotar també significa ' separar un grup d’animals de llana de la resta del ramat'.
2. Segons la tradició cristiana, cal acceptar els fills que Déu envia.



L'adagi
Cols feven los avis, cols farem i serem savis.

El refrany
Col i dona, tot l'any és bona.


Lo un col, l'altre naps

diumenge, 18 de novembre de 2007

Capvespre de codonyat


El sol se’n va i comencem a fer codonyat. No en tenim prou amb l’allioli de codony d’ahir.












Jordina, si et sobren codonys, els rentes bé, els talles a trossets sense pelar-los i vigilant que no hi hagi parts del cor. Després peses els trossos. Si en tens dos quilos, un quilo i mig més o menys de sucre. Hi afegeixes mitja pela de llimona, un got daigua i mitja branca de canyella. Tot cap a la cassola o a l’olla. Una hora i mitja a foc lent. Cal remenar-ho de tant en tant. Treus la canyella de lolla i hi passes la batedora. Que es refredi i ja està.


El procés








































Fent camí cap a Ítaca

Últimament s’estila força un debat sucós en alguns àmbits sobiranista sobre el camí que ha d’emprendre el nostre país per arribar a la independència. L’objectiu, però, és el mateix per a tots els que hi participem: un estat independent en el marc de la Unió Europea.

No vull parlar dels partits. Em refereixo al debat que hi ha als blocs, als articles d’opinió dels diaris, en algunes tertúlies, al carrer. Deixo de banda els partits perquè no són de fiar. CiU no sé a què juga (sembla que la refundació del Mas no inclou la independència i tampoc no explica cap a on hem d’anar) i Esquerra ha perdut la poca credibilitat que tenia (referèndum el 2014 i mentrestant ens venem al PSOE).

És evident la sensació que l’independentisme creix; la ja famosa desafecció. Però també es comenta molt la possibilitat que l’augment de l’independentisme no es vegi reflectit a les urnes. Jo mateix em sembla que votaré en blanc si les coses no canvien molt.

El que és clar és que hi ha més moviment que mai a favor de la independència del nostre país. També tinc la sensació que ara hi ha molta més gent que ha obert els ulls i que ja no veu per què hem de continuar casats amb els espanyols.

Ara bé, he sentit i llegit en ràdios, blocs i diaris coses com no pot ser que la gent es faci independent només per culpa de la Renfe”, o com “abans de tenir Estat hem de construir la nació”.

Voleu dir que tenim temps de construir la nació amb aquesta (poca) classe política? Potser d’aquí a quinze anys serem una comunitat espanyola de classe mitjana-baixa i no ens convindrà gens marxar d’Espanya perquè en dependrem. I em temo que anem cap a una direcció molt perillosa. L’Estat cada vegada vol tenir més poder per donar xecs (encara que envaeixi competències autonòmiques) i em sembla que en el futur estarem condemnats a anar a Madrid a pidolar.

Tinc l’esperança que la desafecció sigui ràpida i mútua. També ens convé que entre els espanyols augmenti la sensació que ja no ens necessiten i es cansin del nostre maleït egoisme. Però no podem perdre el temps perquè potser arribarà el dia en què nosaltres tindrem la sensació que els necessitem a ells.

Per cert, la teoria excusa del Ridao i companyia segons la qual la Catalunya del benestar que ells suposadament volen construir serà més favorable al divorci amb Espanya, és això, una excusa, i sense fonament.

Torno al principi. Podem tirar més o menys pel dret per aconseguit el nostre objectiu? Home, s’ha de fer un projecte seriós que ens dugui a un referèndum tan aviat com sigui possible. Però crec que amb el poder que ara tenim i amb els poderosos que ens manen i els que ens volen manar, primer hem d’aconseguir partidaris del divorci amb Espanya (el nostre independentisme no ha de ser necessàriament igual pel que fa a la motivació), i quan tinguem el nostre Estat, ja intentarem convèncer els catalans que se senten espanyols, amb polítiques positives d’integració, igualtat d'oportunitats, amb la cooficialitat del castellà, amb respecte per les llengües i les cultures, i amb el català com a llengua vehicular i de prestigi; perquè la llengua és el que fa que Catalunya sigui diferent.

(Per cert, com ja vaig dir fa uns quants dies, tenir el nostre Estat no implicarà que ens governin els bons, sinó els nostres. I potser els podrem controlar més. El que és segur és que els tindrem més a prop.)

Ja en vaig parlar amb el Dessmond: no estic d’acord amb els que diuen que cal fabricar independentistes sense haver de passar pel nacionalisme. Tampoc no estic d’acord que tothom hagi de passar pel nacionalisme abans de ser independentista. Això és voler que tos siguem iguals i ens hi podem morir. A Andorra, precisament, hi ha molta gent que primer passa per l’independentisme (o sigui, tenir la nacionalitat andorrana), i després es fa nacionalista.

dissabte, 17 de novembre de 2007

La recepta, Jordina



Per berenar, pa amb allioli de codony. Esteu convidats.

Jordina, pela els codonys del teu pare, que quedin ben nets. Posa'ls a bullir amb una mica de sal fins que estiguin ben tovets (una hora més o menys).

Mentrestant, pela els alls i fes-ne una bona picada al morter (si tens quatre codonys, uns vuit-nou alls; si en tens dos, quatre-cinc).

Escorre els codonys amb aigua freda perquè si no et cagaràs en tot quan els pelis i els treguis el cor.

Posa els trossos de codony i els alls picats en una cassola o en un bol gran i vés-hi afegint oli gradualment mentre vas fotent-li canya amb la batedora.

Quan vegis que la cosa qualla, quan la salsa estigui ben espessa, una mica de sal, un pensament esferificador de pebre i au, llesca de pa torrat i cap dins.

Es pot congelar.

Més fort, ZP, pega'm més fort

Segons una enquesta d'ultimíssima hora, el PSOE ha guanyat tres punts més en intenció de vot a Catalunya després de la conyeta del ZapateroZ al programa del Buenafuente (E-notícies: "L'humorista es va disculpar perquè 'me he retrasado' i Zapatero li va dir que 'me imagino que venías en Cercanías.'")

Ara aquests sociates només haurien de carregar-se la Sagrada Família abans de les eleccions i ja ho tindrien guanyat.

dijous, 15 de novembre de 2007

Enhorabona, Josefina!!!




















A la foto, l’entrega de premis de l’any passat




Per segon any consecutiu, la Josefina (dues de les quatre mans d’aquest bloc) i l’Albert Pujal han guanyat el premi d’investigació històrica de la Nit literària, un guardó que convoca el Consell General (Parlament) d’Andorra.

L’any passat es van endur el premi amb el treball La farga de cal Pal. Història d’una família andorrana, publicat per Premandsa, i aquest any la investigació s’ha centrat en els orígens del Consell de la Terra (antecessor del Consell General), amb el títol: La domus del Consell de la Terra.

El lliurament de premis es farà d’aquí a una estona, en un sopar a Sant Julià de Lòria. Demà en penjaré alguna foto.

Enhorabona i vejam si em pagues algun soparet perquè el premi, a banda de la publicació del treball, també té un component metàl·lic gens menyspreable.

dilluns, 12 de novembre de 2007

aixarnoles

(aixarnola f. guspira de foc, espurna.)

Un dia vaig proposar a la feina de fer un Dictat nacional per als alumnes de 3r i 4t de segona ensenyança (3r i 4t d’ESO, per entendre'ns) dels tres sistemes educatius d’Andorra. I avui estic content perquè ha sigut tot un èxit. A la primera fase, 1.250 alumnes van fer un dictat simultani a les aules. Els tres millors de cada classe van passar a la final, que vam fer dissabte a l’Auditori Claror de Sant Julià de Lòria. Van guanyar dos nois i els segons i tercers premis se’ls van repartir quatre noies. Dels 180 finalistes, una majoria aclaparadors eren noies. Però van guanyar dos nois. Curiós.

Vam encarregar els textos als escriptors Joan Peruga, Albert Salvadó, Albert Pujal i Albert Villaró. Els vam demanar que, si pogués ser, hi incloguessin lèxic i expressions propis d’Andorra.

Una de les autèntiques meravelles del parlar d’Andorra queda recollida en una frase de Villaró: Has anat a les rebaixes, tornar? O sigui, l’ús posposat de l’infinitiu del verb tornar com a equivalent de la forma una altra vegada: Has anat a les rebaixes una altra vegada?

No és al·lucinant?

Però si voleu tastar plenament l’andorrà que encara es parla (l’autor segur!), llegiu aquest text (dictat de la final per als alumnes de quart) i gaudiu-ne. Algú ho entén absolutament tot?

La tardor

Aquesta tardorada ha estat una de les més melangioses dels darrers anys, d’ençà d’aquells dies de llum blava de darrers d’agost fins a les neus primerenques d’avui.

La tardor recorda amb nostàlgia els temps d’abans, quan tots vivíem de prop les feines de la terra, arramassant les collites per passar l’hivern. Es feia estimbar els troncs de pi, tallats a la primavera en temps de lluna nova. Els picadors els havien esbrancat i pelat i tret de jaç a mig estiu per assecar-ne bé les dues galtes, i a l’octubre, amb el cap gros de cara al pendent un cop tallat el cuet i aprofitant la rosada matinal, s’estimbaven sobre la gespa i els abarsets, bosc avall pels aspres i les obagues. Després, amb un parell de matxos de gorà, s’arrossegaven fins al mallador arrecerat, on, ja secs i eixuts, se’n feven rulls, tions i, finalment, ascles i estelles.

La tardor és també temps d’arramassar la ramada per apletar-la als rebaixants de quart, esperant l’inici de la davallada cap a les planes de l’Urgell. A mitjan octubre, el ramat està preparat per emprendre la marxa cap al país baix, a les peixenes d’hivern.

Rovellons, fredolics, ceps, potes de rata i greixes són visitants tardans de les nostres obagues altes. Quan, sortint a punta de dia amb el cistell i un mossec per fer deu-hores, vas pujant per corriols i canals, tot fent marrada, tens temps de rememorar vells topònims com la font del Pi, la plana del Grau, el coll de les Cases, la coma Aubosa o l’Ensegur, noms gravats en el tupí dels nadius i que eren fruit de la imperiosa necessitat d’indicar el lloc on feia la girada el bestiar, on les gàubies eren més teioses o els bolets més grassos.

Albert Pujal

divendres, 9 de novembre de 2007

aixarnoles

(aixarnola f. guspira de foc, espurna.)


QUIN BON DIA QUE TENIM!

“Aquella tarda un home va venir a l’hostal, va treure’s un bon tros de galena de la butxaca i va dir-me. “Sabeu què és?” “Prou”, vaig contestar, “és el mineral del plom. On l’heu trobat?” Es va posar la mà a la butxaca, va mirar cap al cel i digué: “Quin bon dia que tenim!”

(Bayard Taylor. La República dels Pirineus. Andorra, 1867)

I si no tenim un bon dia, demà serà un altre dia, perquè tots tenim dies, hi ha més dies que llonganisses i qui dia passa any empeny.

Però compte perquè demà no és el mateix que el dia de demà, i ja se sap què hauríem de fer amb vista al dia demà. Dia per altre i dos arreu la Maria ens ho recorda: estalvia i no visquis al dia.

I si veieu que algun dia se us fa més llarg que un dia sense pa (pa del dia, és clar) o que algú us emprenya tot el sant dia, tranquils, que tal dia farà un any.

dijous, 8 de novembre de 2007

Eurovisió

Aquesta setmana s'ha fet públic que Ràdio i Televisió d'Andorra (RTVA), la millor i única cadena púbica d'Andorra, ha decidit privatitzar gestió de la participació a Eurovisió: "Una discogràfica es farà càrrec de la major part de les despeses i farà la promoció a canvi d’elegir l’artista", deien a la premsa. L'artista serà la catalana Gisela. I a més, "la cançó amb la qual participaria Gisela seria en anglès, tot i que podria tenir algunes frases en català".


No sóc andorrà. Sóc català i fa deu anys que treballo al País dels Pirineus. Hi he viscut set anys, després dels quals em vaig traslladar a l'Alt Urgell. Andorra me l'estimo perquè m'alegra, em fa patir, em fa emprenyar i treballo amb il·lusió (encara) per promoure un dels pilars fonamentals (encara) de la idiosincràsia del país: el català. Això és el que ens fa germans i el que dóna sentit a la reflexió de Saramago: "La meva pàtria és la llengua portguesa."


Crec que a Eurovisió hi haurien d’anar ciutadans d’Andorra, amb passaport o sense, i si no es troba ningú amb prou qualitat, potser el millor seria deixar-ho estar.


Aquests dies he llegit articles i editorials en contra de la privatització de la participació andorrana a Eurovisió i sobre la decisió de portar-hi una cantant catalana; fins i tot hi ha algú que espera “que aquesta productora catalana no estigui subjecta a algun fi polític aliè a Andorra”. Home, jo crec que l’únic fi que hi ha, malauradament, és el comercial. I dic malauradament perquè aquesta és la política que s’emprèn molt sovint a Andorra en qüestions culturals. Només cal veure la programació de concerts per posar-se a plorar. On és la promoció de la nostra llengua?


El que no he sabut trobar són opinions ni comentaris sobre la possibilitat que la representant d’Andorra canti en anglès (tornem-hi amb la perspectiva comercial). Això ja em semblaria un despropòsit immens i fins i tot contrari a la funció que té encomanada la televisió púbica. A la pàgina web de Ràdio i Televisió d’Andorra, el director general diu que “per a la ràdio i televisió que tinc l’honor de dirigir, hi ha uns principis d’obligat compliment que detallo a continuació: […] La promoció de la llengua, així com l’execució de la missió cultural, educativa i social pròpia d’Andorra”.


Cantant en anglès es faria una grandíssima promoció del català, oi?


Complex d'inferioritat, menyspreu i la pasta com a únic obligat compliment?


dissabte, 3 de novembre de 2007

Els aiguats del 1982

Aquests dies a la tele estem enfeinats preparant un reportatge per recordar el vint-i-cinquè aniversari dels aiguats del 82. Van ser tràgics, no només per a les comarques que cobrim (Alt Urgell i Cerdanya) sinó en general per a totes les comarques de Lleida i també Andorra. Fa cinc anys, treballant a El Periòdic d'Andorra, ja vaig tenir l'ocasió d'escriure sobre els aiguats, perquè llavors en vam rememorar el vintè aniversari.

Tot i que era petitota (tenia set anys), hi ha algunes imatges, algunes històries, sobretot alguns sons, d'aquells aiguats, que m'han acompanyat sempre més. I per això fa cinc anys al diari, i ara a la tele, la motivació per treballar en un especial sobre les inundacions del 82 és molt superior que fer-ho en qualsevol altra notícia.

Si ho haguéssim pensat amb més temps (ara fa dos mesos que hi sóc, a Pirineus Televisió), i també si tinguéssim més recursos personals i materials, hauríem pogut fer un gran reportatge, visitant tots els pobles que van patir especialment les riuades. Però el temps ha sigut molt just i hem fet el que hem pogut. Hem hagut de triar. Malgrat tot, haver pogut parlar amb gent com la que ha volgut explicar-nos els seus records davant de la càmera et dóna una d'aquelles satisfaccions per les quals penso que, encara, val la pena fer de periodista.

Hem anat a Alp, on els aiguats es van endur la carretera de la Molina. Hem anat a Martinet, on ens han cedit fotografies impressionants del mal que hi va fer la riuada, se n'hi va endur cinc o sis cases. Hem anat, com no, al Pont de Bar, segurament l'emblema d'aquests aiguats: mig poble va quedar colgat pel despreniment d'una muntanya i l'aigua va destrossar també cinc o sis cases més; també va acabar d'emportar-se les restes del pont mil·lenari de Sant Ermengol. Hem anat a Fígols, que es va quedar sense pont. I també hem anat a Oliana.

Hem recollit molts records, moltes imatges que s'emetran per primer cop per televisió. No hem rebut cap no dels seus propietaris, tampoc no ens han demanat diners a canvi. És d'agrair.

Entre els testimonis hi hem trobat moltes coincidències. Gairebé tots han estat d'acord que aquell 7 de novembre del 1982 no va ploure tan intensament per pensar en una desgràcia com la que hi va haver. Però també tots recorden que, no se sap ben bé per què, fonts dels boscos que feia anys i panys que s'havien assecat van tornar a treure aigua, i amb una força desconeguda. Els moments més tràgics es van viure a finals del diumenge i durant la nit de diumenge a dilluns.

Tothom té la seva història, el seu record, la seva lliçó apresa... Però hi ha hagut una cosa que m'ha sorprès una mica. Potser no ho hauria d'haver fet, si tenim en compte que sempre es diu que la gent de muntanya és escèptica i estoica per naturalesa, però... no ho sé, és el que més m'ha fet pensar.

Hem conegut relats esgarrifadors. El senyor del Pont de Bar, per exemple, ens explicava que diumenge cap al tard, la vintena de veïns que eren es van tancar a la casa més alta del poble perquè el Segre ja baixava molt gros. I l'endemà quan en van sortir, després de no haver pogut dormir en tota la nit, van trobar-se les cases de sota destrossades, i una allau de terra al costat de l'edifici on havien passat les últimes hores. I ens ho explicava amb un somriure als llavis. O el senyor d'Oliana, que també reia recordant com tremolava la presa del pantà d'Oliana la matinada de dilluns. Unes imatges i unes vivències esgarrifoses que ara, 25 anys després, els seus testimonis recorden amb una actitud relaxada, tranquil·la, què hi farem... I això que jo intentava que em parlessin de la tragèdia, del drama, de la catàstrofe... Però pocs entrevistats se'ns han posat dramàtics. La frase més repetida, amb les seves variacions, ha sigut: "mentre hi hagi salut, tot es va arreglant."

Això m'ha fet pensar en un passatge que el Macià Alavedra explica al seu llibre, recollit per l'Enric Vila. Parla dels aiguats i diu que va visitar, com a membre de la Generalitat, alguns pobles afectats. I que el va sorprendre l'actitud de la gent, que anava per feina per tal de tornar a la normalitat al més aviat possible i que no li van demanar res, només li van dir que marxés, que allà ells ja s'ho feien i que segur que en algun altre lloc el necessitarien més. El Macià Alavedra contraposava aquesta actitud, que el va sorprendre, amb la d'habitants de zones més urbanites, dels quals lamentava que, davant d'una situació dramàtica, el primer que feien era demanar que l'Administració els fes tota la feina.

És evident que l'Administració va haver de participar en la recuperació de les nostres comarques, després del mal que van fer les riuades.

Al Pont de Bar, el senyor Ramon Noguera va tenir molt interès a explicar-nos que precisament l'Alavedra no veia gens clar això de fer un nou poble. Per a onze famílies, trenta persones, no valia la pena tanta inversió, es veu que deia. I que va ser el president Pujol qui es va entossudir a fer el nou poble, perquè segons el senyor Ramon, el Pujol no volia que la muntanya (entesa en sentit general) es despoblés. I el senyor Ramon parlava del Pujol amb orgull i amb agraïment etern. Aquests detalls...

En fi. Tornar a recordar els aiguats m'ha fet repassar els meus records personals d'aquells dies: al Pla vam passar cinc dies sense llum, molts pobles van quedar incomunicats, van córrer molts rumors macabres... recordo la història del noi d'Oliana que va morir engolit per l'aigua mentre, amb una noia de Torà, miraven d'aguantar-se enfilats en un arbre a Ponts. Van cridar molt. Molta gent recorda haver sentit els crits. Però no els van poder localitzar fins a l'endemà, i el noi ja no hi era. La foto de la noia quan la van rescatar la tinc gravada al cap. Mai no se m'ha oblidat. Tampoc el soroll violent, constant, eixordador, del Segre. Semblava un tro inacabable.

Al cap d'uns dies, vam ser uns quants els veïns del Pla que vam baixar a Segre per recollir paraigües i altres coses aprofitables que l'aigua va arrossegar des dels magatzems inundats d'Andorra. I formatges, quants formatges!!!

En fi, els aiguats els tinc tan presents, que també els volia recordar aquí.

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...