dissabte, 16 de febrer de 2008

Abans això no passava


Avui el mimat del Quico s’ha tornat a escapar. Una hora buscant-lo pel poble, pels camps… i no he pogut pujar a la Seu a comprar fato i a buscar el diari.

Fins i tot amb els gossos, ara ja no és com abantes, quan tothom creia.


«[...] tinívom una gosseta, ensenyada. Es deia Morilla, [...] avons la mare li deie: “Morilla, veus allà les cabres?, mira, vés cap allà, encara és aviat, encara fa sol, no les tancos encara, pro no les deixos entrar a la terra.” Encara m’agafa carn de gallina, perquè: com és possible que a una bèstia se li pugui parlar aixís? [...] Bueno, deixave estar el gos, i el gos ja sabie pel camí que havii de passar. Agafave un carreronet i aixís, taca taca tacatec, un gos petitet i aixís i pam, pam, pam, cap allà se n’anave aquella bèstia sola allà. I quan baixaven les cabres, allà només aturar-les, que no entressen a les terres. [... ]»

[Testimoni d’Àngela Capdevila Rossell (Aixovall, Andorra, 1924) recollit al llibre Dones d’Andorra.]


Igual que el Quico, que fot el que vol! Hi ha escoles de pares de gossos?

Avui no t’estic amic, et fotràs fins que vingui la mestressa i et penjo del revés. Au.

(Nota per al Puigmalet: En un d’aquests claudàtors que en teoria serveixen per no fer-se tan pesat, la senyora Àngela diu que “havíim de baixar a baix, a vora Valira”. Més endavant, recorda que “anave a rentar a Valira” i un parell de línies més avall diu que “tiniven la Valira allà a la vora”.)

4 comentaris:

Dessmond ha dit...

La meva mare m'explica una història semblant d'un cavall que tenien. El carregaven amb l'esmorzar que era pel meu avi i els demés jornalers. Li dèien a la vinya a la qual feinejaven i ell directe cap allí. I els camins cap a les vinyes no eren precisament al costat de la masia ni en línia recta.

josefina ha dit...

El meu pare diu que aquest Quico és un gos ximple. Potser té raó. Com que no en coneixem gaires detalls, del seu passat, doncs no podem dir que sempre ha sigut així o que ara té la venada d'escapar-se. Suposo que tot és redueix a l'explicació simple que hi deu haver alguna gossa que va de gos, i au, cames ajudeu-me a buscar-la.

Aquest matí, tornant del camp, ha perseguit una guineu més formosa! Tot i que el Quico ha corregut com un desesperat empeitant-la, no l'ha pogut ni tocar, i això que la guineu tampoc anava pas a fons. Ara, no és pas un gos per anar a caçar: ell corre i corre i empaita, però si arriba a tocar alguna presa potencial, no li clava pas les dents. És del tot inofensiu. A no ser que algú li toqui i li estiri la cua. Llavors ja no respon d'ell.

Puigmalet ha dit...

Si no ho tinc mal entès, el Valira és afluent del Segre.
Aquest tret lingüístic s'estendrà més enllà d'aquest gran riu? Vés a saber... Fa un temps el Jaume Cabré va publicar un article a l'AVUI (allò del Cultura que fa amb el Sánchez Piñol) sobre els noms dels rius (això del masculí o el femení) i la influència sobre els habitants propers. Ara hi he pensat.

Això d'una "gossa que va de gos" tampoc ho sabia. Però clar, jo no tinc gos, jo tinc l'Aristòtila i la Teòfila, que em donen menys feina, i menys amor, em temo.

reflexions en català (marc) ha dit...

Doncs sí, la Valira (o el Valira) és un afluent del Segre.

En teoria el nom del riu és femení, però depèn de la zona, de l'edat i fins i tot per diferenciar el riu del cabal, hi ha gent que diu 'el Valira' i d'altres, 'el Valira'.

El que és curiós és que tant al Pla com a Andorra diuen 'vora Segre/Valira', 'rentar a Valira' i en canvi diuen "el Segre baixa ben esquifit'.

Sí noi, aquí tothom diu que les gosses van de gos. Jo tampoc no ho 'sabive'.

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...