dimarts, 18 de març de 2008

'Mirador': tant de bo la tinguéssim ara!

“Bon dia:
No sortim per a omplir un buit ni per a fer la lliçó a ningú. Ens hem ajuntat amb el propòsit de parlar amablement amb els nostres lectors, un cop per setmana, de totes les coses del món que despertin una inquietud, remoguin una idea o desvetllin una emoció. I heus aquí per què de la nostra revista, en diem Mirador.”
(Primer número de la revista Mirador, dijous 31 de gener del 1929)

El Jordi Castellanos va tenir la brillant idea d’encarregar-me un treball sobre la revista Mirador, que llavors només es podia consultar microfilmada a Periodisme (UAB). Van ser uns mesos d’autèntica diversió. Vaig poder comprovar que la declaració d’intencions del primer número es va acomplir: “Mirador vol ésser també un clos enlairat des del qual s’esguarda amb interès i ironia, amb passió i comprensió, més aviat amb la serena contenció d’un contemplatiu que no pas amb l’ardent fuga d’un home d’acció.”
Mirador es va diluir arran de la guerra i els feixistes es van encarregar d’escombrar aquella Catalunya moderna que exemplifica perfectament aquest setmanari d’alta volada, afrancesat i europeista, culte i planer, seriós i irònic, implacable amb els bufanúvols i els elefantiàsics, i molt mirador.
Gràcies al bibliòman Xavier Querol i al gazophylàctic Puigmalet puc tornar a llegir aquesta excel·lent revista, un setmanari de literatura, art i política que, en paraules de Sempronio (Del mirador estant, p. 12):
“Tant de bo ara el tinguéssim! [ho va dir el 1987] Molt de casa i molt internacional; intel·lectual ensems que plaent; obert a tothom...
[...]
Pel juliol de 1936, havent-se’l apropiat socialistes i comunistes, Mirador no rutllava. El comitè tingué la fantàstica pensada de demanar ajut a l’ex-director. En [Just] Cabot ho explicava als amics:
—És com si t’haguessin pispat el rellotge i després et demanessin que hi donessis corda...”
Doncs això. Us recomano una revista profunda en les idees i lleugera en el to, amb seccions delicioses com l’Aperitiu de Josep Maria de Sagarra (quins quadres de costums!) i Mirador indiscret (segurament escrita per Just Cabot, que –diu Sempronio– “tenia tants llibres, tants i tan valuosos, que va posar-los un pis, com els senyors d'aquells dies procedien amb les amistançades”), contes inèdits, caricatures, reportatges de societat, crítiques d’espectacles, etc.
Ja he començat a rellegir-ne el primer número, on al Mirador indiscret parlen, curiosament, d’una anècdota igualadina (on vaig néixer) i d’una altra d’andorrana (on treballo), com també d’un drama apaïsat en què podem veure la finesa que gastaven els Cabot i companyia:
Una drama apaïsat
Joan Povill i Adserà és un excel·lent redactor de La Nau contra el qual el dibuixant Passarell s’ha permès algunes facècies.
La primera facècia és la de canviar-li el nom de Povill i Adserà pel de Povill i Mates.[1]
La segona facècia la va fer En Passarell en llegir-li En Povill i Mates un drama en tres actes –en tres actes pel cap baix, diu En Passarell– i en vers, escrit i imprès durant la infància d’En Povill i Mates.
En Passarell, després d’escoltar i comentar unes quantes dotzenes de versos, va dir-li:
—No us amoïneu. No us el posarà En Canals aquest drama.
—Per què? —va fer en Povill.
—Molt senzill: aquests versos són hendecasíl·labs; per consegüent apaïsats. ¿I com voleu que un drama apaïsat passi per l’escenari de Novetats? ¿Que us creieu que En Canals és l’amo del Teatre i que pot permetre’s eixamplar l’escenari?”

______________
1. Povill i Mates s'assembla molt a [Jaume] Bofill i Mates, àlies Guerau de Liost, poeta, polític i periodista. Hi ha més mala llet més enllà del joc de cognoms?



5 comentaris:

Puigmalet ha dit...

Interès, ironia, passió, comprensió... quins substantius tan esplèndids!
L'únic descobridor ha estat en Xavier, del bloc Biblioaprenent. Els ciris trencats del Tísner potser són l'unic referent que tinc semblant al que exposes.

Més enllà del joc de cognoms jo tampoc hi veig res, però vés a saber, amb aquests paios.

reflexions en català ha dit...

Jo m'ensumo que hi ha qualque, però no en sé prou.

Jordina ha dit...

A la casa de l'Ardiaca sí que es pot consultar, el Mirador, tot senceret. Això sí, les còpies s'han de treure del microfilm.
(Quan teníem un usuari eixerit fèiem trampa i li fèiem alguna còpia d'estranquis.... quins temps aquells).

oriolvidal ha dit...

Al marge dels estralls del franquisme, no té cap mena de justificació la rebaixa intel·lectual que hem patit. Avui qualsevol ajuntalletres fot un article.

Quina diferència amb els exemples que ens presentes!

Puigmalet ha dit...

El 36 dius que Mirador no rutllava, però el 37 encara es publicava. Soler y Llach subhasta aviat 4 núm. del 37. Lot 385 de la "Subasta de libros antiguos" del dia 17 d'abril.

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...