dijous, 31 de juliol de 2008

Nou atac dels menairons

.
Aquest matí he flipat una mica quan he vist que els menairons* han tornat a fer-ne de les seves i han mutilat l'últim article d'aquest bloc. Com que no el tinc guardat i em fa mandra tornar-hi, a prendre pel sac.

Em sap greu pels dos comentaris que hi havia i em fot ràbia comprovar que algun botifler té el canut dels menairons i els mana que m'ataquin.

__________

*Els menairons (o minairons, manairons, diablorins, femilians, etc.) són éssers fantàstics, molt diminuts, però capaços d’enllestir molta feina. Expliquen que el seu propietari els guarda en un canut d’agulles i, quan li convé, els fa sortir per manar-los feina. I si no els mana feina, són capaços d'escanyar-lo. Hi ha gent que diu que els menairons són fruit de la in­gestió de l’Amanita muscaria però també hi ha gent que s'emprenya molt si qüestiones l'existència d'aquests follets.

I per fer-ne un tastet, un conte breu extret del llibre de Pep Coll Muntanyes maleïdes (Barcelona: Empúries, 1993).


LO TARTER DELS MINAIRONS

L’hereu de la Borda del Feu, una masia de la Guàrdia d’Ares, tenia el canut dels minairons. Un matí anava amb el seu mosso a la fira d’Organyà per comprar una mula. Quan ja eren a la Collada del Pi­llat, l’amo es va recordar que s’havia descuidat el ca­nut a casa i hi va fer tornar el mosso:
—A sota del meu matalàs —li va dir—, hi trobaràs un canutet d’agulles. Vés-lo a buscar, però sobretot, no l’obris. No el destapessis per res del món!
El mosso, cames ajudeu-me, va tornar a la ma­sia. Va agafar el canut i, picat per la tafaneria, va vo­ler esbrinar què coi hi guardava el seu amo allí din­tre. De tornada, quan tot just si havia travessat el barranc, va obrir el canut. En traure el tap, va sortir un raig de minairons que feia feredat de sentir: «Què farem, què direm? Què farem, què direm?», brunzien neguitosos davant dels seus nassos com un eixam de mosquits. El mosso, tot desconcertat, no sabia cap on girar-se. Finalment se li va ocórrer de dir:
—Agafeu tots els rocs que trobeu i atartereu-los allà dalt.
Com emportats pel follet, els minairons es van afuar cap a l’indret que el mosso els assenyalava i, en un batre d’ulls, hi van traginar totes les pedres de la muntanya. Immediatament, van tornar a arremolinar-se damunt del seu cap: «Què farem, què direm? Què farem, què direm?», rondinaven cada cop més neguitosos.
—Doncs ara... —rumiava el mosso—. Doncs ara, fiqueu-vos dintre del canut!
En un ai, van colar tots per l’ull del canut, com si se’ls xuclés un remolí del riu. El mosso va enroscar el tap ben enroscat i va respirar tranquil. Encabat, va continuar el camí, fins que va trobar l’amo que ja l’esperava a l’Arreposador de Cabó.
L’endemà al matí, l’amo treia foc pels queixals.
—Què reïres de Déu me’ls hi vas fer fer ahir als minairons?
—Jo? No re... No el vaig pas obrir, el canut —bal­bucejava el mosso.
—No ho neguis, que bé m’ho he prou trobat aquesta nit. Estaven xops de suor.
—Perdoneu la meua tafaneria —va confessar fi­nalment el mosso—. No sabia què mana’ls, i al final, els vaig dir que traginessin rocs.
—Doncs tu sí que has tornat a nàixer, xicot! Si no els haguessis manat cap feina, t’haurien fet la pell allí mateix.
Des de llavors, l’indret del bosc on van actuar els minairons, es coneix com el Tarter dels Minairons. Són unes garberes de rocs i camals, allargassades com un riu i situades al mig del bosc, a l’altre cantó del bar­ranc de la masia del Feu.


__________



Al bloc Munyanya.net hi ha aquesta foto i aquest comentari:




"A les Valls d'Aguilar, a l'Alt Urgell, han senyalitzat alguns indrets curiosos amb l'anomenada Ruta dels manairons. Prop de la planúria de Taús visito una sorprenent i inexplicable tartera enmig d'un bosc i en un lloc planer. És tot un misteri com s'ha pogut formar aquest aplegament de rocs. Potser algun geòleg en podrà donar una explicació científica, però marxo pensant que a cops és més poètic creure en les llegendes que en les teories de grans saberuts."
.

5 comentaris:

vpamies ha dit...

Ostres, que mandrós que sóc.

Et vaig dir que et parlaria del DVD de dibuixos animats que vaig agafar al Bibliobús i no hi he tornat a pensar.

Faig memòria, que la pel·lícula ja la vaig tornar.

Era una sèrie de dibuixos animats sobre contes i rondalles de tot el món, de l'empresa Barcelona Multimèdia (BCNMultimèdia, em sembla).

La història estava ambientada a la Seu (crec) i parla d'un pare de família amb camps que li agrada el joc i es juga totes les terres a les cartes i perd.

Aconsegueix que li deixin salvar tota la terra que pugui segar en un dia.

L'home recorda quan era el millor segador de la comarca, però és clar, ara ja és vell.

S'hi posa i tot són embolics i pedres que li tiren al tros perquè la falç s'esberli i perdi temps.

En això que la seva filla (d'uns 10 anys) troba el canut dels manairons (no recordo com arriba a les seves mans). Era un canut més gran que un per guardar les agulles i estava decorat.

L'obre i surten els manairons, que són com un encreuament d'abellot i capgròs amb el seu zumzumeig persistent. Potser sí que deien «Què farem, què direm?».

COm que l'àvia ja li havia explicat que als manairons cal manar-los de fer coses o poden fer moltes malifetes, la nena va començar a manar-los coses i l'obeïen.

Va cap al camp on el seu pare s'ha adormit exhaust i hi deixa els manairons perquè acabin de segar el camp.

Ho fan i així el bon home pot mantenir totes les terres i promet no jugar mai més.

Grosso modo, aquesta és la història. He trobat una recensió a l'Xtec.

Bon article, Marc!

Ara volem aixarnoles per a l'agost! :-)

vpamies ha dit...

Va que m'has agafat despert d'hora, avui.

He trobat una fotografia del DVD en un catàleg de novetats de la biblioteca de l'Ajuntament d'Arenys de Mar.

La sèrie és del 2004. Una altra ressenya:

«Una adaptació sobre la llegenda pirinenca dels Manairons obre al canal K33 de Televisió de Catalunya la sèrie de tretze contes d'arreu del món que emet per les vacances de Nadal i Reis
La sèrie s'anomena 'Contes animats d'arreu del món' i hi han participat tretze televisions de tot el món, entre les quals hi ha la catalana, que és qui ha triat la història de principi de segle del Pirineu sobre aquesta mena de follets, anomenats Manairons, que ja recollia Joan Amades i que ha fet servir també l'escriptor Pep Coll en una de les seves novel.les, 'Què farem, què direm?', que respon al crit dels diminuts personatges voladors que viuen en un petit tub i que es deleixen per treballar quan en surten, cosa que si no aconsegueixen els pot convertit en éssers malignes, proposta que actualment lliga amb l'onada de gènere fantàstic que omple la literatura per a infants. La sèrie pretén mostrar les peculiaritats de cada país amb un llenguatge universal. La llegenda pirinenca dels Manairons, malgrat la difusió d'Amades i Pep Coll, és poc coneguda pel gran públic, tot i que molts habitants del Pirineu la recorden de la seva infància. La sèrie de dibuixos animats, en el cas del capítol català, s'ambienta estèticament amb un rerefons del romànic propi del Pirineu. Treballada amb recursos digitals ha hagut de partir de 36.000 dibuixos, cosa que la fa molt costosa, però possible gràcies a l'acord amb les altres dotze televisions internacionals. [13.12.04]»

vpamies ha dit...

Acabo... A can Flaneuse els confonen amb els Diminutos. No he sabut com deixar-hi comentaris. Potser ja està tancat el blog?

Blocs amb estrella ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
reflexions en català ha dit...

Gràcies, Víctor, m'ho miraré amb calma.

Ara potser em posaré a parlar d'una altra llegenda (o no llegenda).

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...