dimarts, 22 de juliol de 2008

Ser català

.
El Joan Oliver diu a l’Avui que “és català qui parla català.” I ja hi som.

Per mi, és català qui viu i treballa a Catalunya i té la voluntat de ser català. I si vius i treballes a Catalunya –vinguis d’on vinguis– i a més vols ser català però no vols parlar català, és que alguna cosa falla.

Ets català?

Els algerians que se’n van a viure als suburbis de París i no saben parlar francès (que n’hi ha, eh?), són francesos?

I els nou xinesos que viuen en un pis de 50 metres quadrats a Lavapiés i no parlen castellà? Diríem que són espanyols?

Un canadenc que viu al Quebec i no parla francès, és quebequès? Potser és un canadenc que viu al Quebec.

A la gent que fa trenta anys que viu a Catalunya i que no sap parlar català (que n’hi ha, oi?; si no, no seria un tema polèmic) estaria bé preguntar-li si se sent catalana. En cas afirmatiu, la pregunta següent seria: “Se sent catalana i no parla català?”

A mi això m’intriga molt. Algun dia m’agradaria trobar-me algú que m digués: “Mira, yo no hablo catalán pero me siento tan catalán o más que tú.

I què sents? Vull dir que si et sents català i no parles català, et deus identificar amb algun altre tret col·lectiu del país, amb la cultura, la manera de fer, el tarannà, les tradicions...

Alguna cosa hi deu haver, no? Que algú m’ho expliqui, perquè no m'empasso l’argument que si vius i treballes en un lloc ja et ets d'aquell lloc, perquè aquest ets vol dir sentir-se d’aquell lloc. Si no t’integres, no et pots sentir d’enlloc. I la integració implica l’adquisició de la llengua. Altrament, estem parlant d’una altra cosa: de la imposició democràtica de la teva cultura.

Els espanyols que fa trenta anys que viuen a Andorra i no parlen català, creieu que se senten andorrans? Pregunteu-los d'on són i no us diran "Soy de Andorra" sinó "Vivo en Andorra". A Andorra la integració és més difícil que en altres llocs (per raons que ara no esmentaré) i diria que totalment impossible si no parles català. A Andorra hi ha guetos molt evidents (portuguesos, francesos, anglesos) que viuen al marge de tot el que no sigui el seu àmbit cultural.

Vaig tenir un aprenent del programa Voluntaris per la llengua que fa 40 anys que viu a Andorra i fins ara no s'havia preocupat de parlar català. Ara té una botiga i vol atendre en català. Aquest home va renunciar a tenir la nacionalitat andorrana (la pots demanar al cap de vint anys) perquè no se sentia andorrà. Les seves filles, en canvi, són andorranes i només parlen en castellà amb el pare perquè en la seva vida social i laboral el català és la llengua d'ús. Però, ai las!, Andorra té Estat i Catalunya no. D'andorrans que no parlin català n'hi ha, pocs, però no són andorrans, no se senten andorrans. Tenen el passaport i prou.

És clar que tot això que dic només és defensable si tens una visió nacional, si tens l’ambició de tenir el mateix tracte que les nacions amb Estat i llengua reconeguda, perquè si consideres que Catalunya és una província i el català una llengua de segona, les coses canvien.

La resposta a la pregunta inicial (Ets català?) em sembla que és òbvia, segons el meu humil i mediocre parer.

Sóc un xenòfob?


___________

D’altra banda, el Solbes diu que Catalunya vol imposar el seu model de finançament. Vénen temps difícils, eh? I ens haurem de mullar, eh, Puigcercosos, Saures, Montilles i Masos?
.

6 comentaris:

Salvador ha dit...

Jo diria que el que viu i treballa a Catalunya i vol ser català i no vol parlar català mai no serà català i ja està, no cal donar-li més voltes.

Ser d'un lloc és sentir-ho i voler-ho amb totes les conseqüències, entre elles parlar la llengua del lloc.

Jo sempre m'he sentit català perquè he nascut a Catalunya de familia catalana i també més tard he volgut ser andorrà i ho soc i me'n sento també amb totes les conseqüències. En aquest cas el tema de la llengua ha estat fàcil però si per exemple hagués anat al Japó hauria aprés la llengua japonesa.

Onset ha dit...

Coincideixo amb tu. No crec que la gent d'Amèrica Llatina, pel fet de parlar la mateixa llengua, que parla castellà es senti espanyola, ni els nord-americans anglesos...
Un exemple, en el cas català, seria Najat El Hachmi, oi?

L'Espelt ha dit...

Tens tota la raó, tot això que dius té sentit si un és un Estat.
I aquest és el nostre problema. Fins que una majoria no siguem conscients del que ens manca, els problemes i les discussions inútils es succeiran.
La setmana passada, amb la polèmica Puig/Montilla, n'és un exemple.
En fi, a seguir picant pedra.
Salut company!!!

toniher ha dit...

Certament, no es vol evidenciar que a Catalunya hi conflueixen dos eixos nacionals principals amb pretensions diferenciades.

Marc, quan puguis, fes-me un toc amb la teua adreça de correu ;)

oriolvidal ha dit...

És català qui se'n vol sentir i obra en conseqüència.

Jo parlo una mica el francès i no sóc francès, Sr. Oliver. I si marxés a viure a França, doncs el mateix. Tot necessita el seu temps i els seus gestos, en una i altra direcció.

Anònim ha dit...

No tot és qüestió de viure, treballar o aprendre la llengua, crec. Perquè jo sóc catalana, però si anés a viure al Marroc o a la Xina, aprendria la llengua, però segurament em seguiria sentint catalana.

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...