dissabte, 6 de setembre de 2008

Últim capítol

.


No sé si heu seguit el serial de l’estiu d’aquest bloc. Intentaré resumir-lo i en tot cas faig enllaços als capítols anteriors (Carta al director / De carta al director a notícia? / Carta al defensor del lector de La Vanguardia / Resposta de la defensora del lector de La Vanguardia).

Si ja ho sabeu tot, podeu passar al paràgraf següent, o passar de tot.

El company Elies va denunciar i demostrar que encara hi ha restes de soldats de la batalla de l’Ebre escampades per turons on volen fer un parc eòlic. Vaig fer una carta al director que em sembla que només va publicar El Periódico. Una periodista de La Vanguardia em va trucar perquè, segons el seu parer, la informació mereixia ser notícia. Li vaig donar el telèfon i l’adreça del bloc de l’Elies, però, vés a saber per què, al cap de poques hores l’interès es va esfumar i La Vanguardia no va publicar ni la notícia ni la carta. Em vaig enfadar i vaig fer una carta adreçada a la defensora del lector del diari que reprodueixo gairebé íntegrament perquè després pugueu comparar-la amb la reposta que vaig rebre ahir de la mateixa persona i perquè pugueu treure les vostres pròpies conclusions: “Apreciat Marc, tenim present el tema del parc eòlic en una zona on hi ha restes de la batalla de l’Ebre, però el tenim en nevera. Estem investigant el tema per poder-ne fer una notícia.[...] Encara no ho hem tret perquè hem vist que altres mitjans ja havien publicat la mateixa informació (Vilaweb, el triangle i d’altres) i per això volem investigar encara més per poder donar-li un enfocament diferent i més ampliat.
Ara aviso el periodista que està portant el tema que l’avisi quan surti la notícia. De totes maneres, no descartem publicar mentrestant la seva carta. Si fos el cas, sí que contactaríem amb l’Elies per demanar-li permís per utilitzar les fotos del seu blog. El mantindrem informat.”

Ha passat gairebé un mes i la defensora ha tornat de vacances. Em diu això:

He intentat esbrinar qui va ser la persona que va contactar amb vostè a l’agost, i no he aconseguit. Certament, sorprèn que si algú li diu a priori que el tema mereixia convertir-se en notícia al capdavall quedi en no res. De tota manera, és una pràctica habitual en un diari investigar un assumpte que sembla noticiós d’entrada i després, al aprofundir en el fets, es canviï d’opinió. O potser, el fets noticiables del dia facin que aquest quedi relegat. Pel que fa a la publicació o no de la carta que va adreçar a “Cartas de los lectores” no li puc dir res al respecte. Com deu saber se’n reben moltes i cal fer-ne una selecció per publicar. Li demano disculpes en el retard en la resposta, motivat per les vacances, i també per no haver aconseguit saber què va passar exactament. Ja han passat masses dies. Ho sento. Gràcies per la confiança. Contacti amb mi sempre que li calgui. Salutacions molt cordials.”

El serial s’acaba aquí. A mi em sembla que és una d’aquelles històries de manual, per ensenyar als joves, sobretot als periodistes, com funciona aquest món nostre. La meva resposta a l’última carta de la defensora del lector és aquesta:

“Més greu em sap a mi. Quan em vaig assabentar que hi ha restes de soldats escampades per turons les Terres de l'Ebre se'm va encongir el cor. I la malla llet encara em dura. ¿Com podem ser tan miserables de girar l'esquena d'aquesta manera a la gent que va donar la vida per nosaltres? Tampoc no entenc com es pot canviar d'opinió davant d'un fet tan escandalós. Realment, aquesta mena de criteris periodístics són difícils de digerir i creen un altre tipus de desafecció. Però no vull generalitzar, a tot arreu hi ha de tot i tant els polítics com els mitjans de comunicació són el reflex de la societat.

Trist però cert, com diria el Parella.
.

4 comentaris:

Puigmalet ha dit...

En el fons, veient el que avui en dia es considera "noticiós" no deixa de ser un consol que això no ho sigui...

Després d'haver perdut el temps a cal Godó, què tal perdre'l a cal Síndic de Greuges? Es defineix com "el defensor de les persones". I aquests morts ho eren, de persones.

L'Espelt ha dit...

He seguit aquest fet des de l'inici, i com saps, de ben aprop.
Aquí sí que m'he quedat perplex, i no faig més que donar voltes a una intuïció que vaig tenir el primer dia... no serà aquest suposat interès tan sols una estratègia per tenir en Elies localitzat? (amb el seu mòbil).
Espero que més que una intuïció sols sigui una paranoia... però per si de cas, recomano a l'amic Elies estar atent a qualsevol moviment estrany...
Tal i com estan muntats els poders fàctics del país... res em sembla impensable i tot possible.
En fi, Marc, bon intent incomprensiblement frustrat.
Salut!!!

Elies ha dit...

Moltes gràcies pel teu interès i compromís, Marc.

Hi ha coses que no s'entenen, però la mobilització que hi ha hagut fins i tot ha fet que Telecinco ho tragués. Té collons la cosa. De "la nostra", ni rastre, ni hi han anat ni se'ls espera.

en fi, continuem la lluita

Jordina ha dit...

Quan vam denunciar l'Ajuntament de Barcelona pels nostres subcontractes de subpersones a l'Arxiu Històric, tots els diaris (també el Mundo) van treure la notícia. La Vanguardia no. Quan hi va haver la roda de premsa, va venir un fotògraf del diari gratuït ADN. Va ser l'únic mitjà que ens va fer una foto. Van dir que aquest diari és de la Vanguardia. La foto no va sortir mai.
Jo també penso com l'Espelt, i és que els poders fàctics del país són un pop amb tentacles esgarrifosament llargs.

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...