dilluns, 24 de novembre de 2008

'El complot' (I)

....

Ara que l'amic Rouco Siffredi demana que oblidem el passat, és un bon moment per refrescar la memòria sobre un afer que m'encén i m'avergonyeix. M'encén perquè és un episodi molt bèstia del genocidi cultural contemporani contra Catalunya. I m'avergonyeix perquè, com sempre, no hi ha faltat una bona dosi de botiflerisme.

Caram, caram... Encara no he acabat el
llibre i la veritat és que té molt suc. Us el recomano. No m'esperava que l'autor ens oferís una radiografia tan detallada d'aquest complot contra Catalunya del nacionalisme espanyol i de la jerarquia eclesiàstica (fixeu-vos en la redundància).

Els catalans devem ser molt importants o molt odiables.

Tal com diu Eugeni Casanova, és un tema que ve de lluny i el litigi sobre les obres només és una part del
problema: el problema, des del punt de vista nacionalista espanyol, és que l'Aragó no pot tenir una part catalana; va contra natura, pensen els ultra(no)nacionalistes, i això no pot ser. Vuit segles d'història i la voluntat dels feligresos no van ser motius suficients per evitar la segregació del bisbat de Lleida, un fet que no s'ha produït en altres llocs, com per exemple a Toledo, on el bisbat inclou pobles d'Extremadura.

Ara no vull parlar del llibre en general sinó d'un episodi concret. De tota manera, no em puc estar de reconèixer que no em pensava pas que l'anticatalanisme tingués tant poder a la Santa Seu. Aquest fet encara posa més en relleu el coratge dels que han plantat cara al poder i han defensat la legitimitat del conjunt artístic del Museu Diocesà de Lleida. Sempre hi ha herois, com el bisbe Ciuraneta i d'altres que sí que tenen dignitat.
El mal ja està fet (la segregació del bisbat, el no-reconeixement del català com a llengua oficial, la consolidació de la catalanofòbia, el botiflerisme a Catalunya, etc.), però encara estem pendents del futur de les obres. Tot sembla indicar que, com diu l'Eugeni Casanova, "ara comença una nova etapa. El que sembla clar és que per fi s’ha acabat aquestes conxorxes entre cardenals, polítics, bisbes, cúria vaticana. Per fi ens trobem dins el camp estricte del dret i això ja és un triomf". (Al final transcric alguns arguments prou evidents en aquest sentit.)

El que volia fer avui, en comptes d'enrotllar-me, era centrar-me en una acusació que em sembla greu. Suposo que la persona al·ludida no callarà. Com tampoc no haurien de callar tots els socialistes que, segons el llibre, van actuar com uns botiflers (començant pel president Maragall, que va mostrar un menyspreu absolut per les obres, un tema insignificant davant el majestuós projecte de l'Euroregió per al qual necessitava el Marcelino Iglesias).

(Per cert, quan dic tots els socialistes que, no em refereixo a tots els socialistes, sinó a tots els socialistes que. Queda clar? No sóc jo qui posa malament les comes.)

Diu Eugeni Casanova:

"Josep Pont, que aleshores era batlle de Bellpuig d'Urgell, parla de 'xantatge' del conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal -del qual depenia Ganyet-, que li va insinuar que si no afluixaven amb el museu les infraestructures de la vila que depenien de la Generalitat es veurien afectades."

Només és un dels exemples.

Abans d'acabar, tampoc no em puc estar de preguntar-me si tot aquest merder hauria passat si en comptes del bisbat de Lleida es tractés del de Barcelona o el de Girona, tant pel que fa al botiflerisme com al mateix intent d
'espoliar sense vergonya ni fonament el Museu Diocesà.



__________________

Transcric alguns arguments que deixen clara la fraudulenta i insòlita persecució del botí. Un escàndol que no hauria passat si en comptes de catalans fóssim de la Rioja.
[Parla Josep Casanova, professor de la UB, jutge del tribunal canònic de Barcelona i jutge civil]:
—Primera barbaritat: no tenen en compte la prescripció adquisitiva de la propietat per la possessió ininterrompuda, pública, pacífica i de bona fe durant el temps estipulat per la llei (que en el dret civil català —al qual es remet el canònic— és de sis anys). I això Lleida ho havia exercit durant més de cent anys! Segon punt: a finals del segle XIX les obres no eren béns artístics. Conforme a la legislació antiga no derogada per l’Església, no tenien la condició de béns històrics o artístics. No calia, per tant, llicència de la Santa Seu per disposar-ne, que és un dels arguments que ells al·leguen. I més quan les parròquies les van vendre o les van donar a permuta al bisbe de Lleida. Tercer: No es pot fer presumpció genèrica de dipòsit de béns sense determinar-los individualment. Això va contra el dret canònic i el civil. Una presumpció s’ha de fer de coses certes i determinades, no a l’engròs.
[...] —Han dit també que hi havia una sentència ferma del Vaticà. S’ho inventen. [...] no hi ha sentència sobre la propietat de les peces. Sobre això encara no s’ha pronunciat cap tribunal. [...]
[Albert Lamarca, professor de dret civil a la UPF]:

Van vestir amb procediments jurídics una llista d'intencions que després els van explotar a les mans. No hi ha cap dubte legal que les peces pertanyen a Lleida: les va comprar el bisbe en persona i van deixar de pertànyer a les parròquies. Es el cas de tantes peces de tants altres museus.
Al marge de les obres tot fa tuf anticatalà. Els cardenals de Roma decideixen per qüestions polítiques. [...] ho han volgut revestir d’un procés administratiu tan barroer que no es pot agafar per enlloc.[...] La propietat es demostra amb documents, i Lleida els té. En un judici això és el que compta. Per això es preocupen que no hi hagi cap judici.
[Ara parla Eugeni Casanova]:
Malla havia destacat que algunes de les obres reclamades per Barbastre podien ser originàries de la Seu de Lleida, que es van escampar per parròquies de tot el bisbat quan Felip V la va convertir en caserna. Deixem-ho aquí, en El complot (I). Segur que en tornarem a parlar.
.
.

3 comentaris:

vpamies ha dit...

Les paraules del Rouco són d'un cinisme sibilí esfereïdor.

Quina barra! I sí que hi ha molt anticatalanisme, no només en la Santa Seu, sinó en totes les esferes de poder, que ja se n'estan prou de donar el peixet imprescindible perquè res canviï. Molt poc peixet. I ens conformem amb tant poc que això ja fa massa anys que dura!!

Andreu ha dit...

Marc,

Gràcies per la sinopsi. I per la rapidesa en llegir-lo. Molt em temo que fins l'estiu vinent no podré fer el mateix.

Una pregunta: en Ganyet que esmentes, del llibre, és el qui fou alcalde de La Seu tants anys, i que ha tingut sempre molts vincles directes a Andorra?

Cordialment,
Andreu

reflexions en català ha dit...

Encara em queden pàgines i perles per comentar. El Joan Ganyet, sí, que al llibre no queda gaire ben parat.

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...