dilluns, 10 de novembre de 2008

Sant Martí i el porc

.
"Abans de Sant Martí, pa i vi; després de l’estiuet, fam i fred."
"Com més fort és l’estiuet, guarda’t més del fred."
"De l’estiuet de Sant Martí a l’hivernet de Sant Mamet, mig any complet."
Sant Mamet és l’11 de maig.
"Per Sant Martí l’hivern va de camí; si s’entretén, arriba per Sant Climent; però encara que faci tard, per Sant Andreu ha arribat."
"Per Sant Martí mata ton porc, posa les olives al tupí, destapa la bóta, beu ton vi i convida el teu veí."

És l’hora de fer fa la matança del porc, de collir les olives i de tastar el vi.

(He anat a cal Víctor Pàmies i l’animal té 397 refranys en què s’esmenta el porc!!!)

La matança del porc és una de les festes que trobo a faltar. Canviaria tota la parafernàlia del Nadal per un cap de setmana de matança del porc.

Quan era petit i anàvem a matar el porc a cals padrins de Barbens (on dels porcs en diuen cotxos), m’amagava fins que l’animal deixava de bramar. Uns minuts eterns i difícils d’oblidar. Amb els anys, vaig deixar l’amagatall per incorporar-me a l’equip de matadors en qualitat d’agafador de cua.

—Serva fort, eh?!

Impressionant, també, la imatge del meu padrí quan s’encenia el cigarret amb el bufador amb què rostia l’animal. I com arrossegaven el porc de la corralina amb el ganxo de degollar... Uf! Us imagineu la canalla d’ara en una situació com aquesta? Encara ens denunciarien.

I després, cap dins, amb la màquina de trinxar, la pastera, el ratllador de pa, la caldera, la pastera... Estris i coneixements transmesos de generació en generació per a un esdeveniment que abans era essencial per a l’alimentació, fins a l’estiu.

—Poseu-hi més pebre!

Nostàlgia d’aquell fred, dels tastets de botifarra negra a la vora del foc, del pa torrat.
Encara que el refranyer ens convidi a matar el porc per Sant Martí, depenent del lloc (del clima) es feia més endavant, pels volts de Nadal i fins i tot a principi de febrer. La qüestió és que els embotits s’assequessin bé i arribessin fins a l’estiu. També es tenien en compte els cicles lunars en cas de matar una femella ja que es considerava que si estava en període de zel, l’embotit no sortia bo.


Abans, si hi havia quartos, la matança era a càrrec d’un matador professional que duia una bossa de ganivets feta... amb el cap d’un porc senglar dissecat!

Sempre m’ha fet gràcia la paraula mandongo (o mondongo), que és el conjunt de carn i additius amb què es prepara l’embotit el dia de la matança; també es refereix al procés d’elaboració de la carn i els embotits. En alguns llocs és la botifarra, sobretot la de sang. Era una feina de dones (els homes es dedicaven a criticar); hi havia la mandonguera major, la quadrilla de mandongueres i la budellera (aquesta última netejava tripes i budells). Això sí, si les dones tenien la regla, rien de rien.

En algunes contrades se celebrava la condació, un sopar amb cansalada fresca regada amb vi bullit i espècies per a tots els participants en la matança. Quan tothom estava alegret, jocs i danses. Un dels balls era el Tio Fresco, que es dansava com el ball de bastons però només hi prenien part els homes.

«També engreixàvem un tocino, que matàvem per Nadal. Era una costum, per Nadal, entre Nadal i Reis, aixís. Perquè llavons també la botifarrera teniva d’anar a molts puestos, i ens tenívem d’arreglar, Veniven los veïns, la botifarrera... M’agradava molt, aquell dia. [...] Era una festa gran. Ui!, m’agradava molt, jo ja l’esperava. Li diva a la meua mare: «Quan lo matem, lo porc?". "Ui, encara no, el teu pare no ha fet pas pensament de ‘a vere quan el fem matar’." I m’esperava. Posaven una pastera llarga estesa, i allavons los veïns més propers veniven, que jo me teniva d’amagar perquè no podia vere lo tocino, pobret, que l’allargaven allí en aquella pastera, amb aquella sang que sortiva! I después començaven amb bulls, botifarres, bringuera i tot això. Aquell dia hi havia coca i allioli de codonys.»
(Testimoni de Pilar Fiter Albós, nascuda el 10 de febrer del 1919 a cal Palau de Sant Julià de Lòria. Vist a Dones d’Andorra, de Montserrat Ronchera Santacreu i Adelaida Garcia Puy.)


«Perquè hi havie lo qui matava el porc, después una dona per facir [farcir], que en diven la facidora [farcidora], per fer les botifarres, les bringueres. Això ho feven junts amb qui matava lo porc, i la mandonguera.»
(Testimoni de Rosalia Gené Estany, nascuda el 9 de març del 1908 a cal Gavatxa de Canillo. Vist a Dones d’Andorra, de Montserrat Ronchera Santacreu i Adelaida Garcia Puy.)

«Per la matança, pues mira, mataven el tocino, venien els veïns i venia el matador, diguéssim, que ja era d’aquí, era el Barracà. I allavons venien els veïns i al dematí, poder abans de matar el tocino, feien torrades amb allioli de codony, i después feien la barreja amb anís, [...] I allavons anaven a matar el tocino, i quan tenien el tocino ja cremat, que allavons es cremava amb palla i així, l’obrien i l’espedaçaven.»
(Testimoni de Rosita Guitart Vergès, nascuda el 25 de juliol del 1923 a cal Cosmet d’Escaldes-Engordany). Vist a Dones d’Andorra, de Montserrat Ronchera Santacreu i Adelaida Garcia Puy.)


«Quan févem la matança era una festa grossa, aquell dia. Veniven los veïns i parents i tots. Es començava de bon dematí: arribaven i avontes els feves una mica de pa i una mica d’aiguardent. [...] A vegades els feves sopes, i encabat feves freginat d’allò de la sang del porc, fregit a la paella amb allioli –com que feves allioli–, allioli de codony, de poma i del que hi havia... Llavontes menjaven sopes, la sang amb l’allioli, después pernil, llangonissa i bull i bringuera, i de tot. I esmorzaven. Lo matador, antes ho feva el pare al cel sigui, i encabat lo meu germà. La mare ho feia tot ella, de mandonguera i tot.»
(Testimoni d’Enriqueta Mandicó Vidal, nascuda el 19 d’agost del 1928 a cal Joansaus de Ransol). Vist a Dones d’Andorra, de Montserrat Ronchera Santacreu i Adelaida Garcia Puy.)



4 comentaris:

vpamies ha dit...

Caram!, com trobava a faltar articles d'aquesta corda! Encara no he entès si quan parlaves de l'animal et referies al porc de quatre potes o al de dos... Ai, Marc!!

Hi ha un article interessant sobre : La matança del porc, del web de Tradicions i costums d'Òmnium Cultural.

En parlo avui a les Etimologies paremiològiques.

marc ha dit...

Víctor,

A 'animal' hi falta la cursiva de l'original, però ara ja veig que no cal posar-la-hi'en.

Me'n vaig a veure amb què ens il·lumines.

vpamies ha dit...

A l'enquesta sobre el refrany de Sant Matí hi he trobat a faltar l'opció "Què?" i he hagut de fer-ho a "huevo".

Oi que ens diràs la resposta correcta?

Anònim ha dit...

Ho sento, però no ho compro. Tant salvatge considero la contemplació de la matança d'un pobre porc, com la d'un brau.

No oblidaré mai els xiscles dels pobres animals que vaig sentir sacrificar.

Cada cop som més els que pensem que d'aquí no gaire la raça humana s'escandalitzarà de les barbaritats a les que hem estat sotmetem a la resta d'animals, igual que d'altres barbaritats de l'historia de la humanitat que ara ens semblen gairebé inconcebibles.

Eduard

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...