diumenge, 7 de desembre de 2008

Llegeix les 'Cartes', abans de dir res

.
No he llegit L’últim patriarca, de l’escriptora de Granollers Najat el Hachmi, premi Ramon Llull 2008, i no faré el que fa ella: jutjar una obra sense haver-la llegida. El mes passat va fer un article en què, a propòsit de les Cartes de Mercè Rodoreda i Joan Sales, afirmava que “no és l’únic cas de voyeurisme lletrat i intel·lectual que pretén justificar una xafarderia més pròpia de Lecturas o Hola”.

No puc dir que aquestes Cartes són molt més interessants que L’últim patriarca, però sí que m’agraden molt més que l’allau de novel·les infumables que duren quatre dies a les llibreries. El temps (el millor crític) posarà aquesta novel·la al lloc que li correspon, que no sé quin és. Potser amb el temps la llegiré, perquè ara em fa mandra i tinc una predisposició bastant dolenta a llegir res d’una escriptora que renega del gènere epistolar (o això és el que interpreto) dient aquestes ximpleries.

Comparar l’interès per les revistes del cor amb l’interès que pot suscitar aquest llibre és ben trist i demostra que Najat el Hachmi no sap de què parla. Jo també podria dir que els premis literaris solen ser una estafa en què sovint prevalen més els interessos comercials i les fílies i fòbies. Precisament, pel que fa a les Cartes, tot comença quan Joan Triadú, membre del jurat del premi Sant Jordi de novel·la, recomana a l’editor i escriptor Joan Sales La plaça del diamant, que no ha estat ni finalista del guardó. El Sales s’enamora de la Colometa, es posa les mans al cap en comprovar que una obra tan bona és menyspreada pel jurat del Sant Jordi i així comencen 23 anys d’una relació epistolar que ens ofereix una visió molt lúcida, sense contemplacions i força depriment, del món editorial, dels premis literaris, de les capelletes i, en general, del panorama literari i cultural d’aquest “desventurat país nostre”. Jo estic aprenent moltes coses que desconeixia i segur que a Najat el Hachmi també li aniria molt bé aquesta lectura per orientar-se una mica més.

De moment, les Cartes tenen una acollida prou bona entre els xafarders catalans. Aquesta setmana ja me n’he ventilat 400 pàgines de les 1.100 que tenen i hi estic ben enganxat, gaudint molt de les “epístoles tempestuoses” —que diu el Sales amb referència a algunes cartes de la Rodoreda— i de les més calmades. Dos grans escriptors, cultes i intel·ligents, dues personalitats fortes amb molt geni i tossudes com una mula. Una delícia.

Najat el Hachmi pixa fora de test quan assegura que els lectors de Rodoreda “sabran que no els aportarà res de nou saber quina era la naturalesa de la seva relació amb l’editor, si era més o menys incorrecta parlant de segons qui, si tenia mania a algun col·lega de professió”. Primerament: és la seva relació amb l’editor el que aporta moltes coses al lector. En segon lloc, tot això de les manies, les diatribes i la intimitat és secundari en el conjunt de l’obra. És clar que hi ha força gent que en surt malparada, amb dards enverinats d’ironia i fins i tot de sarcasme cruel: escriptors “cretins” i jocfloralescos, crítics literaris i jurats a qui “els espanta la realitat”, mecenes, traductors, correctors, etc. Però la gràcia del gènere epistolar és precisament aquesta: no és políticament correcte, i en aquest cas concret la vàlua del que ens aporten aquests 23 anys de cartes és molt més important que les opinions personals sobre col·legues de professió. Hi ha estirabots, renecs i rajades tantes com vulguis, però en cap cas no n’hi ha per posar-se les mans al cap ni per descobrir el que més o menys ja se sabia. Per sobre de tot, són unes cartes que ens aproximen a dues grans personalitats i ens fan una radiografia molt directa, sincera, de la nostra migradesa cultural.

A mi el que més m’ha agradat fins ara són les discussions generades entre el Sales i la Rodoreda arran de la gosadia de l’editor a l’hora de suggerir-li alguns canvis a les obres. Hi ha passatges memorables i molts de divertits.

Al contrari del que diu Najat el Hachmi, jo no tinc cap “necessitat imperiosa de saber que fins i tot les figures que més admirem tenen una part fosca que les fa humanes. Així podem sentir-nos alleujats d’entreveure els nostres propis racons foscos”. No flipis, dona. Llegeix el llibre i veuràs que de seguida deixaràs els teus prejudicis localistes i íntims i t’endinsaràs en una visió molt lúcida d’una part de la història de la cultura que vas adoptar.

Transcric dos retalls del llibre en què Rodoreda ens ofereix uns bons contraatacs davant els suggeriments de canvis proposats per Sales a La plaça de diamant, títol que, per cert, va ser motiu d’un debat intens que el lector pot viure al llarg de força cartes. Les discussions sobre temes lingüístics són genials. El Sales era un antipurista; no volia que la Colometa digués vorera (en comptes d’acera), ni cambra (sinó quarto), etc. Són les cartes més apassionades, en què veiem com mai la forta personalitat dels dos. Discussions fortes, però elegants i amb savoir-faire.

“p. 57 – El que no sàpiga què són gasoses (que ve de gas) que es pengi d’una biga. El dia que escrigui una novel·la amb argot hi posaré coses que no us cabran ni al cap ni als ulls. Però en una novel·la sofisticada com la Plaça, no hi vull fantasies! (Encara que tres milions d’ases diguin graciosa.)”

Al final, ni gasosa ni graciosa. Hi van posar refrescos.

“p. 196 – Se’m va fer un nus al coll. Deixem la gola tranquil·la, que no fa per a la Colometa. Només hauria faltat que en comptes de coll haguéssim posat se’m va fer un nus a la glotis. Però em penso que això de gola ho ha posat el linotipista per a fer aristòcrata.”

I un apunt que als xafarders ens fa caure a la bava de tanta morbositat i intimitat violada:

“Si haguéssiu vist com vaig quedar després de la carbassa del jurat del Sant Jordi... ni els gossos no m’haurien arreplegat. Amb la il·lusió amb què la vaig escriure [La plaça del diamant] –no rigueu– pensant que donava una novel·la bona al meu país... i rebo una bella guitza on no està bé d’anomenar. Em vaig resignar pensant que era un jurat d’incompetents i vaig procurar reforçar el meu respecte a la senilitat.”
.

4 comentaris:

Salvador ha dit...

"Em vaig resignar pensant que era un jurat d’incompetents i vaig procurar reforçar el meu respecte a la senilitat.”

Una mica de mala bava sí que la gastava la Rodoreda. Però quina gran escriptora.

reflexions en català ha dit...

Molta, Salvador, però jo intento posar-me a la seva pell i no em surt la bona llet.

El Sales tambçe era brillant.

oriolvidal ha dit...

Excel·lent rèplica. No hi ha cap "articulista publicador" capaç d'oferir una resposta semblant? S'hauria de saber posar la gent al seu lloc.

David Gálvez Casellas ha dit...

Deliciós article, Marc! Et felicito. Et felicito justament per les teves tries i per les fòbies. Jo no he llegit ni les cartes del Sales i la Rodoreda ni la novel·la de el Hachmi, però si ara m'obliguessin a triar em decantaria clarament per la correspondència. Suposo que d'això se'n diu crear (pre)opinió (l'opinió pròpiament dita la formaria un cop acabades les dues obres, oi?).

Altre cop, l'enhorabona!

Aquest text podria convertir-se perfectament en un article per aquella revista de la qual et vaig parlar l'altre dia, oi?

De passada, una consulta. Saps (algú sap) com es diu el joc aquell de fer saltar una pedreta plana per damunt de l'aigua (d'un llac, per exemple)? En Joan Peruga em va dir que la pedreta duia el suggerent nom de "xona". A mi em sonava que el joc es podia dir "la granota" però tinc la sensació que hi ha d'haver més noms!

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...