dijous, 28 de febrer de 2008

aixarnoles

(aixarnola f. guspira de foc, espurna.)

28 DE FEBRER, SANT ROMÀ

José Montilla: “Mentre que tothom parla perfectament el castellà, no tothom parla prou bé el català, i jo sóc un exemple d’això.”


Proposo als assessors del president Montilla que, a més de deixar-li molt, molt clar com s’han de pronunciar els noms i els cognoms de persones com Josep Palau i Fabre (si cal, poden escriure accents als discursos que llegeixi encara que no hi corresponguin, com Fàbre), el portin avui a l’església de Sant Romà de Pallerols del Cantó. No se sap mai.

Sant Romà és el patró del bon parlar. Abans, el dia de Sant Romà les mares portaven els fills a l’església perquè el sant els ajudés a parlar bé (correctament i amb claredat) i perquè els més petits comencessin a parlar aviat.

(També hi ha un refrany que diu Per Sant Romà, la neu al pla, però tal com estan les coses, més que un refrany sembla un acudit.)

dimecres, 27 de febrer de 2008

El Diccitionari

Després de deu mesos de navegar per la blogosfera i de crear el nostre bloc, en faig un balanç positiu, encara que admeto que hi passo més estona de la que deuria. Aquest espai virtual et permet adonar-te que hi ha gent per a tot i que val la pena que puguem accedir a tot un món personal que abans no es veia. És clar que hi ha de tot (coses bones i coses dolentes) i que no se’n pot abusar, però avui vull donar un exemple que em sembla que és al plat de la balança de les coses bones que té aquest aparador impressionant de creativitat, informació, opinió... i llibertat!

Fa pocs mesos que conec virtualment el Víctor i el Joan, amb els quals espero prendre unes cerveses ben aviat. La nostra complicitat és evident: tots tres gestionem un bloc sobre citacions i frases cèlebres, el Diccitionari. (Us convido a visitar-lo i a fer-hi comentaris i aportacions.)

No és fantàstic?

Amb el permís del Joan, copio l’article que podeu trobar al seu bloc.


Tres homes i un destí
El Víctor, el Marc i el Joan són tres homes temeraris

Audaciosament, s'exposen i es llancen als perills sense reflexionar. Plens de coratge, s'enfronten diàriament a una tasca feixuga, però plena de gratificacions: fer de notaris de la sapiència de la humanitat, o sigui, mantenir al dia l'imponent


Els annals de la història recordaran per sempre més aquella matinada del dissabte 16 juny de 2007 quan el Víctor Pàmies i Riudor, enfervorit i compulsiu com d'habitual, va llegir això a Microsiervos:

Ernest Hemingway dijo una vez:
«El mundo es un bello lugar por el que merece la pena luchar.»
Estoy de acuerdo con la segunda parte.

– Somerset (Seven, 1995)

Immediatament el seu cervell es posà en marxa. En menys d’un minut (ostenta el rècord vallesà de configuració de blocs al Blogger), ja tenia enllestida la primera entrada del que avui és encara una font de cultura que sadolla els esperits inquiets del seu país. Microsiervos ens diu al seu registre que l’apunt inspirador de l’Alvy és del dissabte 16 de juny. Doncs a les 00:51 del mateix dia, sense que hagués passat ni una hora (qui sap si molt menys!), el Diccitionari ja havia obert els ulls al món. I el món havia obert els ulls al Diccitionari.

Les frases enginyoses, intel·ligents i sorprenents s’anaven acumulant sense aturador. Però encara no prou satisfet amb la seva iniciativa, recentment decidí contractar dos sequaços, mercenaris a sou, per tal de fer encara més grandiós allò que ja era magnífic.

El món és un bloc bonic pel qual val la pena lluitar. El Víctor ho sap molt bé.



diumenge, 24 de febrer de 2008

El millor (i únic) argument dels socialistes

_
Miquel Iceta, al seu bloc:


SI TU NO HI VAS ELLS TORNEN.
No cal dir que la nova tanca de la nostra campanya m’entusiasma.”

divendres, 22 de febrer de 2008

Periodistes i blocs electorals


Si els periodistes no volen signar les notícies dels blocs electorals, a mi se me’n refot.

La campanya és pesada; els blocs electorals, monòtons i sense interès; i a sobre cada dia hem d’aguantar la cançó de l’enfadós dels presentadors: Els informem que les notícies no van signades perquè els periodistes considerem que aquests blocs vulneren el dret de comunicar sense condicionaments i imposen rigidesa en l’ordre i el còmput diari del temps i bla, bla, bla.

Quina manera de protestar! A la gent li importa poc si no llegeix el nom de la persona que ha fet una notícia en què es veu un polític repartint flors al mercat i fent una decla per rajar de l’altre, que és un malvat.

Estic convençut que sense aquesta imposició els blocs electorals serien molt semblants, igual d’avorrits i amb el clixé enganxat.

Si volen protestar de veritat, podrien exigir que la junta electoral contractés periodistes per fer la publicitat informació electoral dels TN i que a ells els deixin fer la feina que fan cada dia, que pel que es veu és absolutament lliure i amb criteris estrictament professionals.

Sí, home...

A mi aquesta tutela informativa d’ordre i minutatge em semblaria malament si els periodistes treballessin sempre amb llibertat i independència. Com que les coses no són així; com que cada dia veig que els periodistes no treballen amb llibertat sinó que ho fan segons els interessos dels que els manen (com a tot arreu); com que la manipulació i els silencis són constants, arribo a la conclusió que aquest lamentable episodi que es repeteix sempre que hi ha eleccions no és sinó una vàlvula d’escapament puntual que amaga un problema més gran. Jo crec que ara deixen anar totes les pressions que reben al llarg de l'any, que acumulen en el seu dia a dia. Que és una excusa. I a més molts periodistes no volen reconèixer que són com tothom, que treballen per a.

Ara aixequen la veu perquè la imposició és pública. Ho sap tothom.

(He treballat vuit anys en diversos mitjans i em sembla que conec una mica la hipocresia que hi ha en el món periodístic. D’hipocresia n’hi ha a tot arreu, però aquesta és la que conec més.)

Per què es queixen ara que els imposen el minutatge i lordre dels blocs electorals i no es queixen de la falta de llibertat en la seva feina del dia a dia? ¿O és que quan no hi ha eleccions els periodistes estan d’acord amb el tractament que es dóna a les notícies? No reben pressions? No reben consignes? Alguns diran que no, perquè no els calen directrius. Saben per a qui treballen. I si no, l'editor o el cap d’informatius diuen això sí, això no, i això així, i tothom a callar.

El Josep Cuní denuncia “l’estat d’excepció informatiu” que hi ha als mitjans públics durant la campanya electoral. I jo em pregunto: només durant la campanya? Encara més: “Els partits polítics no ens diuen el que hem de dir, però sí que ens diuen com ho hem de dir.” I jo em pregunto: només durant la campanya? (Si són mitjans privats, la pressió dels partits polítics potser no és directa, però hi és sempre.)

Marc

dimecres, 20 de febrer de 2008

El final (per mi) de Catalunya Ràdio


Sóc la josefina, i avui he rebut, com altres oients del millor programa que mai hi ha hagut a Catalunya Ràdio, aquest correu:


Hola,

Només quatre ratlles per a dir-te que aquest diumenge passat, Catalunya Ràdio ha emès el darrer programa de Els viatgers de la Gran Anaconda. M’hauria agradat haver pogut culminar d’una altre manera aquest llarg periple que hem compartit al llarg de dotze anys. Vosaltres, els/les oients, els profesionals que hi han treballat amb il.lusió i la mateixa Anaconda us ho merexieu, però no ha pogut ser. No es poden resseguir dos camins a la vegada. I ara és el torn de nous projectes tan o més engrescadors que més endavant ja et detallaré.

Et torno a agraïr el recolzament que ens has donat en tot moment i la qüalitat humana que has demostrat. El món és ple de camins, l’Anaconda n’ha seguit uns quants, però n’hi ha d’altres que espero poder compartir de nou amb tu.

Tots som viatgers/res de la Gran Anaconda!.

Fins ben aviat.

Toni Arbonès.


A començaments de la temporada 2006-2007 els actuals responsables de Catalunya Ràdio van perpetrar una de les seves pitjors massacres: passar l'Anaconda dels diumenges a les nou del matí, a les sis de la matinada.

Com tants altres oients, vaig escriure indignada un correu a l'Oleguer Sarsanedas i a la Neus Bonet, que un temps després va tenir la gosadia de contestar l'allau de correus amb un miserable missatge que ens deia que podíem seguir l'Anaconda a través d'internet.

Van defenestrar un gran professional, un home savi, un periodista amb qui era una joia impagable compartir aquella hora del diumenge en què acostumes a esmorzar tranquil·lament a casa. Un home, el Toni Arbonès, que mai ens va donar lliçons de res, sinó que cada diumenge ens feia obrir les portes a mons desconeguts, a terres llunyanes (i no tan llunyanes), ens acostava personatges fascinants, tribus intrigants; ell i els seus col·laboradors ens recreaven paisatges de forma tan magistral que t'hi transportaves de seguida. T'ho feien viure! Allò sí que era la màgia de la ràdio!!

Jo, tampoc és que en fos una seguidora acèrrima, perquè hi havia diumenges que a les nou ja era fora de casa, però cada diumenge de nou a deu sabia que podia posar Catalunya Ràdio amb el convenciment que passaria una estona única, irrepetible.

Però ai, el nen mimat de la Corporació, el Carles Capdevila, havia de tenir un programa justament a l'hora de l'Anaconda. I així vam passar de tenir el privilegi de viatjar als llocs més remots, a haver de suportar històries de pares que només importen a qui és pare, i a ningú més. Faig ara la mateixa pregunta que li vaig fer a la Neus Bonet en el seu moment i que no va tenir resposta: per què no van deixar l'Anaconda al seu horari i que fossin els pares, els qui escoltessin el programa del Capdevila per internet a l'hora que els sortís dels pebrots?

El Carles Capdevila, ja que em ve de passada, l'he acabat avorrint tant, que ara ja em costa fins i tot llegir-li la contra setmanal de l'Avui. Reconec que és enginyós i té gràcia, però me n'he atipat, de tant protagonisme. No fa falta que digui que el programa que ara fa a TV3 ja ha sigut la gota que ha fet vessar el vas de la meva antipatia creixent contra aquest personatge (i a la llista el segueix el Lluís Gavaldà, que, com l'altre, de tan graciós ja ha perdut tota la gràcia).

Però tornant a l'Anaconda i al Toni Arbonès: la desaparició d'aquest programa, amb el qual he passat tantes bones estones, és també el toc que faltava perquè em miri Catalunya Ràdio d'una altra manera. Ara ja no em sabrà greu canviar d'emissora. El que han fet amb l'Anaconda i el seu director no té nom, i encara és hora que algú doni la cara i que les explicacions que puguin fer siguin raonables.

Només espero que ben aviat puguem tornar a tenir el privilegi de sintonitzar amb el Toni Arbonés i seguir-ne aprenent.

Per acabar, què millor que recordar aquella veu en off: «Els més ancians d'aquest poble expliquen que "en la llunyania dels temps mítics, els seus avantpassats van baixar pels rius, navegant en el ventre-canoa d'una Gran Anaconda..."»

Gràcies, Toni Arbonès, moltes gràcies, i molta sort.

aixarnoles

(aixarnola f. guspira de foc, espurna.)
20 DE FEBRER, SANTA BARBADA

Santa Barbada, que és com popularment es coneix santa Paula, es veu que era una noia molt maca i desitjada. Un dia, un jove que no volia assumir que la Paula passava d’ell la va seguir amb la intenció de posseir-la per la força. La noia va entrar en una ermita i va pregar perquè es tornés lletja i l’aspirant a violador la deixés en pau.

El jove va entrar a l’ermita i es va trobar la Paula, que duia una barba molt llarga. El noi es va pensar que era l’ermità i va marxar amb la cua entre les cames (o potser entre les cames no).


Una persona barbada és una persona barbuda (que té barba o que té molta barba), però un home barbat també pot ser un home fet, madur, mentre que una dona barbada no és ni feta ni madura; només pot ser barbuda (segons el diccionari).

És curiós comprovar que al diccionari normatiu (DIEC2) no s’han carregat tot el que és políticament incorrecte, o almenys això és el que em sembla a mi.

L’any 1932 Fabra va posar com a exemple de barbut -uda: Una dona barbuda. I així s’ha quedat fins al DIEC2. En canvi, al diccionari de l’Enciclopèdia no hi ha ni dones ni homes barbuts.


Refranys
Barba ben remullada, barba mig afaitada
(Si es tenen els mitjans, l’objectiu està gairebé assolit.)
Barba blanca per marit, abans que jove, esvanit
(Recomana casar-se amb un home madur)
Barba partida, hermosura complida
(Amb referència al clotet que fa la barbeta en algunes persones, que sol anomenar-se clotet de la formosor.)
Quan vegis la barba de ton veí afaitar, posa la teva a remullar
(El mal que sofreixen els altres ens ha de servir d’avís per evitar-lo.)


Locucions
Barba a barba
(Cara a cara.)
Fer la barba
(Afaitar-se.)
Fer-se la barba d’or
(Fer grans guanys.)
Per barba.
(Per cap, per persona.)



dimarts, 19 de febrer de 2008

Instruccions


A la Josefina li han regalat un termòmetre. Com podeu veure, les instruccions ocupen tota la part posterior de l'embolcall. Segur que les va escriure una persona que ha passat el tràngol de la immersió lingüística i demostra el nivell de castellà que hi ha a Catalunya.

Tot seguit, la transcripció de les instruccions, una autèntica meravella:


termómetro

instrucciones de funcionamiento

el temómetro se diseña para el sitio que mide temperature.it es caracterizado por el aspecto elegante, construcción de la novela, gama de temperaturas moderada y orden clara de reading.in para ganar una temperatura ambiente exacta, debe ser colgado en el lugar ventilado y evitar la radiación del deredct del sol.

el termómetro es una orden de cristal de la precisión instrument.in para evitar daño innecesario tal como haber roto de cristal o la columna fúida roja seperated, él se debe colocar verticalmente y dirigir cuidadosamente durante el almacenaje, el embalaje y el envío.

el método de repair:if la columna flúida roja se encuentra discontinuo, agarra la tapa del termómetro con su mano y la hace pivotar hacia abajo a hizo furtemente la columna flúida roja conectada con la ayuda de la fuerza centrífuga.



diumenge, 17 de febrer de 2008

Blocaires del Pirineu

Divendres a la nit vam fer el sopar de blocaires del Pirineu. Deixant de banda la relació qualitat-preu de l’àpat, la trobada va servir per conèixer-nos i impulsar definitivament el col·lectiu Blocaires del Pirineu.

A grans trets (rectifiqueu-me si m’equivoco), vam acordar el següent:

  1. Crear una llista de correu per posar-nos en contacte. (Fet)
  2. Fer un bloc de blocs pirinencs on es publicaran tots els articles dels membres del col·lectiu.
  3. No hi haurà ideologies ni serem un grup d’opinió.
  4. Si algú vol formar part de Blocaires del Pirineu, caldrà que es consideri pirinenc (això ho ha de decidir cadascú), que doni el nom i els cognoms per registrar-se al bloc de blocs i que assumeixi la seva responsabilitat sobre el contingut del seu bloc.
  5. La llengua no ha de ser cap impediment per formar part del col·lectiu. (El que jo no assumiria, i faig una analogia, és canviar de llengua pel fet que a la classe hi ha un erasmus italià; o sigui, la llengua de treball de Blocaires del Pirineu crec que ha de ser la catalana, però si algú d’Osca vol formar part del grup, possibilitat remota però que es podria explicar perquè tracta temes pirinencs, per exemple, doncs perfecte.)
  6. Difondre el col·lectiu perquè hi hagi gent de tot el nostre Pirineu (suposo que s’entén aquest nostre).
  7. Organitzar activitats al voltant d’Internet i la blogosfera, per fomentar la creació de blocs en el nostre entorn, el debat, el coneixement sobre les noves tecnologies, la cultura pirinenca (això no sé si es va dir; per si de cas ho proposo), etc. Està previst fer una trobada de blocaires a la Seu d’Urgell.

No sé si em deixo res. Segur que sí.

Una proposta: com que ens vam comprometre a fer la màxima difusió del grup i a buscar adeptes, trobo que estaria bé que els blocaires tinguéssim una llista d’enllaços a tots els membres del col·lectiu en una part ben visible del bloc, i amb el logo a prop.

marc (i josefina)

dissabte, 16 de febrer de 2008

Abans això no passava


Avui el mimat del Quico s’ha tornat a escapar. Una hora buscant-lo pel poble, pels camps… i no he pogut pujar a la Seu a comprar fato i a buscar el diari.

Fins i tot amb els gossos, ara ja no és com abantes, quan tothom creia.


«[...] tinívom una gosseta, ensenyada. Es deia Morilla, [...] avons la mare li deie: “Morilla, veus allà les cabres?, mira, vés cap allà, encara és aviat, encara fa sol, no les tancos encara, pro no les deixos entrar a la terra.” Encara m’agafa carn de gallina, perquè: com és possible que a una bèstia se li pugui parlar aixís? [...] Bueno, deixave estar el gos, i el gos ja sabie pel camí que havii de passar. Agafave un carreronet i aixís, taca taca tacatec, un gos petitet i aixís i pam, pam, pam, cap allà se n’anave aquella bèstia sola allà. I quan baixaven les cabres, allà només aturar-les, que no entressen a les terres. [... ]»

[Testimoni d’Àngela Capdevila Rossell (Aixovall, Andorra, 1924) recollit al llibre Dones d’Andorra.]


Igual que el Quico, que fot el que vol! Hi ha escoles de pares de gossos?

Avui no t’estic amic, et fotràs fins que vingui la mestressa i et penjo del revés. Au.

(Nota per al Puigmalet: En un d’aquests claudàtors que en teoria serveixen per no fer-se tan pesat, la senyora Àngela diu que “havíim de baixar a baix, a vora Valira”. Més endavant, recorda que “anave a rentar a Valira” i un parell de línies més avall diu que “tiniven la Valira allà a la vora”.)

dijous, 14 de febrer de 2008

El cinquè! (o quart bis)


Aquest és el cinquè vedellet que ens neix aquest any a l'Ansola. Ho va fer ahir a la tarde i aquesta foto és d'avui al matí ben dematí. És el cinquè però a la pràctica serà el quart, perquè el que feia número 4 es va morir fa un parell de nits, per culpa d'una pulmonia. En fi.

Aquest gat tan fantàstic que espia muixons des del teulat del safareig de casa dels meus pares és un dels gats més formosos que hem tingut mai a casa. Li diem, no sabem exactament per què, Galgo. El mes que ve fa un any, i ha anat de poc que no hi arriba.

Abans-d'ahir el vam trobar enverinat, no s'aguantava dempeus, les potes li anaven com si estiguessin connectades a un endoll. No és el primer gat que ens enverinen, per desgràcia. Com que són gats de carrer, passen moltes hores vagant pels horts, i hi ha gent que s'empipa i no té escrúpols a l'hora de posar-los verí.

La qüestió és que semblava que no l'agafaríem a temps, però li vam fer engolir oli primer i llet després amb una xeringa i, com que és ben veritat que els gats tenen set vides, avui, 48 hores després del tractament, ja torna a ser el mateix, si no fos perquè el pobre necessita una neteja profunda per tornar a tenir la seva esplendor habitual. Un gat de cine!!


I finalment, us presento la Perica, que ja és estrany que hagi esperat tant a penjar-ne una foto al bloc, recoi, amb lo maca que és!!
És una gata supervivent, ja fa sis o set anys que volta per casa nostra, també ha patit algun enverinament però sempre se n'ha sortit. Cada any acostuma a fer tres cries (el Galgo és fill seu), i només se'ns ha amansit amb el pas del temps.

Va aparèixer un bon dia no sabem d'on. I ja s'ha fet insubstituïble. A casa nostra els gats sempre se'ns han mort o bé enverinats, o bé atropellats a la carretera. Aquesta està superant tots els rècords. I no us ho creureu, però ho he vist amb els meus ulls: una nit em vaig adonar que, abans de creuar la carretera, es fixa si veu venir cap cotxe!!! Només va gosar creuar quan va comprovar que no hi havia cap resplendor de llums a la vista. Increïble però cert, us ho asseguro.

dimecres, 13 de febrer de 2008

Renovació democràtica i dret d'autodeterminació


Últimament ens estan fotent moltes hòsties, en veiem de tots colors i el meu grau d’indignació i impotència comença a ser mitjà-alt.

Entre les declaracions del PP (escola en català a Madrit per a un nen; com que perdeu el temps amb la retolació en català no teniu aigua; la immersió lingüística és un atac a la llibertat; aquí teniu el tren, macos; ensenyar el català a Andalusia és una barbaritat, etc., etc.); entre les decisions absolutament antidemocràtiques de la Justícia pel que fa al conflicte basc; i, a més, l’intent de liquidació del català al País Valencià i el silenci, la incompetència o la complicitat dels que haurien de ser els nostres representants, doncs estic bastant cremadet.

(Per cert: us recomano l’entrevista amb Ferran Torrent a l’Avui.)

El que em fot més és la impotència. Hi ha d’haver algú que foti un cop de puny i digui prou. Nosaltres no som d’eixe món.

Serà la primera vegada que aniré a votar amb desgana. Ho faré sense cap mena d’il·lusió perquè no confio gaire en els partits i els polítics que em podrien representar. Quan vam crear aquest bloc, al nostre perfil hi vam posar de seguida que no ens sentíem representats per la mediocritat i el servilisme de molts dels nostres polítics.

Dic això perquè l’única esperança que encara tinc és que sorgeixi un partit polític, un partit nou, que tingui el coratge d’intentar canviar el sistema des de dins. M’agradaria, i crec que és l’única opció, que sortís una nova força amb gent nova que no pertanyi al cercle viciat en què s’ha convertit la política actual; gent jove i competent, a bastament preparada, desacomplexada i que tingui com a prioritat el servei al país i no el servei al partit o a si mateix.

(Per cert: “L’ego és com una eruga que només deixa anar una fulla quan n’ha atrapat una altra”, va dir Sri Ramana Maharshi.)

Les comparacions són odioses, però per situar-nos: una alternativa com la que va suposar el Laporta i companyia en el seu moment. Algú que t’engresqui, amb un líder carismàtic, convincent, treballador, ambiciós, valent.

Per mi, aquest partit hauria de tenir dos eixos ideològics fonamentals per atrapar forrça gent:

  1. Treballar perquè hi hagi més democràcia, per evitar una ruptura fatal entre la societat i els polítics. No pot ser que la nostra democràcia consisteixi a votar cada quatre anys. Als polítics actuals els fa mandra canviar el sistema electoral perquè saben que els electors no els poden castigar directament. Els catalans hem de poder dir el que pensem i hem de decidir més sovint, i els polítics no poden viure en la seva bombolla particular. Si volen erotisme, que el busquin a casa. I, sobretot, que els mediocres no facin mai de representants del poble.
  1. A més de la regeneració política, aquest procés de democratització hauria de comportar, inevitablement, el dret d’autodeterminació de Catalunya, perquè no hi ha democràcia si no pots decidir si vols un tren que vagi cap a Madrid o cap a Marsella, si vols un aeroport que sigui per a comiats de solters d’irlandesos, si vols donar aigua i diners als veïns en cas que te’n sobri o et doni la gana...

Els objectius serien, doncs, la renovació democràtica i aconseguir el dret d’autodeterminació. No esmento el benestar social, el progrés, la igualtat d’oportunitats, etc., perquè em semblen obvis. El que també és obvi és que n’hi ha alguns que també propugnen tot això o part d’això i no ho compleixen.

Un partit en què es passés olímpicament d’etiquetes com dreta i esquerra, en què la paraula nacionalista no sortís mai. No cal proclamar explícitament la independència, n’hi ha prou de demanar democràcia, el dret de decidir. No trobeu que així es pot arribar a més gent? No hauria de ser això la casa gran del catalanisme? ¿Algú que afirma que és catalanista es pot oposar al dret d’autodeterminació amb un raonament acceptable?

Necessitem un partit nou, que no hagi d’acontentar els Durans ni els egos dels Puicercosos i Carods.

López Tena president, Catalunya independent?

dimarts, 12 de febrer de 2008

A prendre!


Què passaria si a Barcelona es quedessin sense connexió a Internet una tarda sencera d’un dia laborable? I si el problema es repetís exactament la setmana següent?

Ahir al vespre vaig trucar a Timofónica per intentar saber el motiu de l’enèsima vegada en què ens quedem tota la puta tarda sense Internet. També volia preguntar si això només passa en comarques on viuen quatre gats, si a la factura em descomptarien les hores en què no he tingut servei.

Primer et pregunten si vols que t’atenguin en català. Que t’atengui una maquinota, és clar. Al segon intent li vaig dir que volia saber “per què collons no tinc connexió a Internet”, i la mala pècora em va entendre; en canvi, al primer intent no havia fet referència als meus orgues, que diria el Clos, i la senyoreta no em va entendre. I jo que em vaig encendre.

Després em diu que truqui a un altre número, on, oh, sorpresa!, no em van preguntar si em volia cagar en la mare que els va parir en català o en normal. Una altra senyoreta enllaunada em va demanar el número completo, con nueve dígitos, i, sense temps de reaccionar, em va deixar anar un hay problemas en la red i em va penjar. Em va penjar sense donar-me una alternativa, un número on pogués reclamar, sense que li pogués dir que se n’anessin a prendre pel cul.

I ara ho dic aquí, per desfogar-me: aneu a prendre pel puto cul!!!

dissabte, 9 de febrer de 2008

El quart!

Fa un parell de dies que va néixer el quart vedell de la temporada. He posat aquesta foto en què, certament, al protagonista no se'l veu gaire, jeu a l'ombra de la mare. Però m'ha fet gràcia perquè hi surten tots els altres vedells que campen per l'Ansola. El del mig, com comprovareu, està ben estirat al sol. El part va ser una mica complicat però, per sort, no tant com el quin fa un parell de setmanes ens va matar una vaca.

Aquesta tarde, després de la feinada i d'una setmana particularment dura, ha sigut un plaer passar una bona estona al camp. Hi he anat sola, ai no, perdó, amb el Quico. El Marc ha baixat a Igualada, que avui festegen els 40 anys d'una cosina, i jo no hi he pogut baixar en previsió de feina (Montse: FELICITATS!!). I allà al camp pots pensar i pensar, i no sé si és per l'aire (avui bastant més fresc que el d'aquests últims dies), pel soroll de Segre, per la parsimònia de les vaques, per la quietud de tot plegat, que tot es veu diferent, el cap se m'aclareix, i torno cap a casa amb els ànims renovats.


divendres, 8 de febrer de 2008

Es pot dir més alt, però no més clar


Enviat a InfoMigjorn per Joan Solà
_____________________________

Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 7 de febrer del 2008


Genocides

"El Consell Permanent [...], fent-se ressò de la crida encapçalada pels expresidents de la Generalitat de Catalunya, senyors Jordi Pujol i Pasqual Maragall, i pels abats de Montserrat i Poblet, arran del fet que l'entitat ciutadana Acció Cultural del País Valencià ha estat multada per l'actual govern velencià amb 300.000 euros per haver-se oposat al tancament dels repetidors de TV3, prengué l'acord de proposar a tots els membres de la nostra corporació a implicar-s'hi de manera resoluda i activa per fer front a aquesta greu situació, que atempta contra la llibertat d'expressió, la pluralitat informativa i la normalització de la llengua catalana en una part del seu domini lingüístic." La corporació al·ludida és l'Institut d'Estudis Catalans, i la carta va acompanyada d'una fotocòpia de l'esmentada crida.

Jo em sumaré a l'acció. No pas perquè cregui que aquest és el camí, ni de molt, sinó perquè sé per amarga experiència que des de fa segles no ens en deixen cap altre; i perquè la defensa de la llengua pròpia és una de les tasques més nobles i enriquidores a què una persona pot dedicar-se. El que realment és incomprensible és que els altres governs no diguin ni piu: ni el de l'Estat ni el ¿nostre? No cal que m'ho diguin: ja m'imagino que, almenys el nostre, alguna cosa deu haver fet, només faltaria!, però..., sempre hi ha algun però, com ara la prudència... Però els genocides, els criminals, els terroristes fan la seva a cara descoberta, amb calendari militar, posant en la immunda acció tots els diners i els poders públics, escopint a la cara a una part de la societat, maquinant mil·limètricament la destrucció del poc que queda de la nostra llengua, sembrant l'odi entre els ciutadans.

La gent del carrer es queda perplexa de veure que signen la crida dos expresidents de la Generalitat i que no la signa el president actiu. Perquè la gent del carrer només veiem els fets, les destruccions, la impotència del nostre dolor, l'erosió persistent d'aquesta llengua, que sempre s'ha hagut de mantenir amb l'esforç i la voluntat particulars. En el millor dels moments, se l'ha deixat participar en la cursa de la modernitat, però lligada de mans i peus a la vora de les altres que ho tenien tot a favor: ideologia, diners, estat, policia, grans mitjans de comunicació. Malgrat les importants accions realitzades (escola, televisió, ràdio), cada dia és més clara la percepció que "això" nostre és una broma, una cosa inútil, una molèstia, no pas una llengua com cal, no pas una llengua exactament igual que l'altra, políticament, ideològicament, pràcticament. Ens hem hagut de disculpar sempre a casa nostra mateix i ens hem acostumat a negar que aquí hi hagi conflicte: aquí hi ha pau lingüística, (ens) hem anat repetint aquestes últimes dècades, mentre ens fregaven pels nassos (amb el silenci "oficial") la persecució autènticament feixista d'Èric Bertran, l'episodi de l'integrista Josep Borrell al Parlament europeu i els altres innombrables del dia a dia.


NOTA D'INFOMIGJORN.- El text d'aquest article és l'original que Joan Solà ha enviat al diari AVUI i que ha tingut l'amabiliat d'enviar també a la llista InfoMigjorn, per tant podria haver-hi alguna petita diferència entre aquest text i el publicat en el diari.

dijous, 7 de febrer de 2008

Blocaires del Pirineu


Extret de ca la Ningú és perfecte:



Tens un bloc?
Vius al Pirineu?
Si has respost que sí, tens una cita.
Divendres vinent, 15 de febrer.
A les 21.30

Calçotada de Blocaires del Pirineu

Al Restaurant Pobladó de Santa Coloma
El preu per persona és de 30 euro.

Per poder assistir cal enviar un correu amb el vostre nom i l'adreça del vostre bloc a:

Teniu temps fins dimecres vinent - dia 13-
a les 12 del migdia.

No deixis que t'ho expliquin!!!!

(Els que no sou del Pirineu, si voleu venir, també sereu ben rebuts)


No tinc temps?

dimecres, 6 de febrer de 2008

Modest homenatge a un dels 'grans' (II)



Després de la primera part, arriba l'esperadíssim segon lliurament.

Selecció arbitrària de pensaments de Nacional II (1972), de Jaume Perich.

(La traducció és meva i la faig perquè em ve de gust.)


Capítol II

Per un comportament més racional
Quan ens peguin en una galta hem d’oferir l’altra: està menys adolorida.

Sobre el feminisme
Sovint algunes dones han preguntat: què passaria si els fills els tinguessin els homes? I la resposta és ben simple: Naixerien més petits. La Naturalesa és molt sàvia.

Profetes
La prova més concloent que ningú no és profeta a la seva terra ens la dóna la informació meteorològica.

La censura
La censura serveix per sentir campanes i no poder dir a on.

Avicultura
El millor que es pot fer amb la gallina dels ous d’or és creuar-la amb un estruç.

Frase d’Ambroise Bierce
Val més un exemple que seguir-lo.

Sadisme
M’imagino que el marquès de Sade pretenia que després d’ell es parlés de «marquesisme» en comptes de «sadisme».

Més vida cultural
Els he comptat: els quatre de sempre són vint-i-cinc.

Humor negre
No solament és difícil explicar a un cec el funcionament d’un rellotge de sol, sinó que a més no serveix per a res.

Canibalisme
El canibalisme es va acabar per culpa de gent que moria enverinada.

Els pobres i els rics
És més fàcil que entri un pobre al regne del cel que no pas un ric. És per això que ara tanta gent acusa l’Església d’haver-se dedicat als difícils.

Sobre la llibertat
La llibertat d’una persona s’acaba on comença la d’una altra amb més diners.

Com guanyar-se la vida
Hi ha dues maneres de guanyar-se la vida: una, honradament, i l’altra, bé.

Consells
Si féssim cas dels consells dels altres, anirien molt millor les coses dels altres.

Observació gairebé treta de la mateixa vida
Si un locutor surt a la televisió i diu que acaben de morir mil cinc-centes persones en un bombardeig, els espectadors diran «Déu meu!». Però si el mateix locutor diu «Merda!», els espectadors diran «Això és intolerable!» i organitzaran una campanya per enfonsar el locutor. D’això es desprèn que la Naturalesa és molt sàvia.

La frase més antifeminista que he llegit en ma vida
Estimar dones intel·ligents és signe d’homosexualisme. (Baudelaire.)

I per compensar, una frase feminista
Si un home comet una estupidesa, els altres individus del seu sexe diuen: «Que ximple que és aquest home!» I si és una dona la que incorre en l’estupidesa, els homes diuen: «Que ximples que són les dones!»

Una trista història
Era una dona bellíssima, però tartamuda. Va ser incapaç de conquerir un cec.

Geometria bastant descriptiva
Per més que hom s’esforci a impedir-ho, la superfície que queda fora de la circumferència sempre és més gran que la que queda dins.

Reflexió molt menys seriosa del que sembla
Una de les raons per les quals la paraula no pot expressar fidelment el pensament és la bona educació.

Problema gairebé personal
Els «humoristes polítics» del país som els únics que som capaços de comprendre el problema de crear del no-res.

L’eutanàsia
La que està prohibida és l’eutanàsia ràpida. L’altra s’anomena jubilació.

Modes
Fins ara havia sigut fàcil fer-se existencialista, beatnik, hippi i fins i tot marxista... Però ara, ¿com s’ha de vestir una persona perquè li diguin estructuralista? Eh?

Sobre la paternitat
La majoria de republicans tenen fills per poder demostrar a algú alguna vegada que no s’ha de creure en els reis.

La censura
Molta gent sol dir, quan es parla del problema de la censura, que Lope de Vega va escriure les seves obres malgrat la Inquisició. És lamentable que aquesta gent no es pregunti mai el que hauria pogut escriure Lope de Vega sense la Inquisició.

dimarts, 5 de febrer de 2008

aixarnoles

(aixarnola f. guspira de foc, espurna.)

5 de gener, Santa Àgata (o Àgueda) i uns quants recargolaments


“Per Santa Àgueda planta l’alfàbrega; dama espavilada, ja la té sembrada; dama garrida, ja la té sortida, i la galana, trasplantada.”

Les dones es posaven alfàbrega al pit i entre els cabells perquè aquesta planta, diuen, crida l’amor i atreu els casadors. Atreu també les casadores? Ja sé que abantes, quan se seguien aquests rituals, no estava previst el casori entre dues persones del mateix sexe (que no és el mateix que entre dos homosexuals o entre dues lesbianes). Per això em pregunto: i si l'alfàbrega només atreu els homes?

Santa Àgueda o Àgata és la patrona de les dones, però el Dia de la dona és el 8 de març. Una conseqüència més de la globalització?

Segons la tradició, a santa Àgueda li van arrencar els pits amb unes tenalles. Suposo que a partir d'aquest fet, se la invocava per evitar el mal de pits i per tenir llet si s’havia d’alletar. Quina mala llet, no?

dilluns, 4 de febrer de 2008

Pel darrere (al cap d'una estona)

Pel davant i pel darrere

Pel davant
Els cims de les muntanyes d'Andorra fan més bona cara. A la tele han dit que hi ha caigut un pam de neu.

En primer terme hi ha un ramat d'ovelles i al fons a l'esquerra, les vaquetes.







Pel darrere
Cap al sud la cosa pintava malament,
o bé, segons com es miri.
Però no ens hem mullat.










I al mig
Mare i fill descansen. Aquesta nit s'han dutxat
(al Pla han caigut 25 litres, tota una notícia!).




divendres, 1 de febrer de 2008

Doncs jo sí, que sé què faré


La Josefina
té un grandíssim maldecap, encara que els que la coneixeu segur que no us ho creureu; segur que més d’una vegada heu pensat “Per què sempre somriu, aquesta tia? Per què sempre està contenta?” (No és ben bé així. A mi sempre em renya, i no ho fa rient...)

Jo, en canvi, ja sé què faré el 9 de març. No us penseu que no m’ha costat decidir-me; al contrari. Fa uns mesos era partidari del vot en blanc perquè, pensava, encara que els polítics no en facin cas, segur que cada vegada serem més i potser algun dia ens faran cas. Però sóc inquiet i impacient de mena (¿quants anys haurem d’esperar perquè el percentatge de vots en blanc sigui prou important perquè la partitocràcia mogui el dit petit?). I a més no vull, com diu el sempre lúcid Dessmond, que ocupi un escó un espanyolista (del PSOE o del PP) abans que un català, encara que el català sigui un sapastrot o sigui membre d’un partit sapastrot.

El meu marge teòric, doncs, és ERC i CiU. Deixo de banda Iniciativa perquè per mi és com el PSC-PSOE però amb més ínfules de superioritat moral i més dosis de papanatisme. I també deixo de banda el PSC perquè encara que siguin tan catalans com els altres, són d'obediència espanyola (un exemple: els 21 diputats del PSC van votar a favor de mantenir les sancions als esportistes que es neguin a jugar amb Espanya).

A la pràctica, però, ja he explicat a bastament que no penso votar l’actual ERC perquè considero que m’ha traït. Com diu el Puigpelat:Del partit descarat, valent, radical, d’idees clares i accions coherents que va passar d’1 a 8 diputats el 2004 ja no en queda quasi res. Ha estat fagocitat per les vice-presidències i les conselleries, que s’han convertir en l’única prioritat d’ERC. El discurs de Ridao, el seu possibilisme i la seva extrema prudència són molt significatius.”

I quan t’emprenyes amb algú en qui has confiat, com també passa amb les persones a les quals estimes, fa més mal, oi?

CiU o vot en blanc? CiU, encara que, com diu el Josep, em suposi un trauma haver de votar el Duran.

De la mateixa manera que vaig donar un vot de confiança a Esquerra per formar el Tripartit-1, perquè creia que calia un canvi i que s’havia de donar l’oportunitat a E per intentar que els socialistes catalans demostressin que no eren sucursalistes, ara crec que hem de donar la mateixa oportunitat al Mas i a CiU perquè demostrin que la seva aposta pel sobiranisme no va ser només un discurs de català emprenyat per l'afer Rodalies.

Ara ja sóc més gran i no m’engresco tant. Intento mantenir una distància prudencial i no fer-me il·lusions amb els polítics. I veig més clar que mai que hem de ser nosaltres els que empenyem els partits per poder tenir una democràcia de veritat, i, si pot ser aviat, el dret de decidir del nostre poble.

Votaré CiU perquè, segons el meu parer, a hores d'ara és l'opció més sensata i equilibrada.

Per cert: que contenc que estic que Najat El Hachmi hagi guanyat el Ramon Llull. Aquesta notícia em fa sentir orgullós de ser català.

Una altra notícia d’avui: el català és la segona llengua més utilitzada al nou fòrum de debat de la UE.


Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...