dilluns, 31 de març de 2008

El setè!

Ahir diumenge havent dinat va néixer el setè vedellet de la temporada 2007-2008. Ho ha fet en bones condicions, tant per ell com per la mare. La foto és d'avui a les vuit del matí, tots dos tornaven de Segre. La mare és, podríem dir-ne, la vaca "maleïda" de les 22 que hi ha aquest any. Al maig farà un any que, per culpa d'una de les seves banyes i de la seva força, el meu pare gairebé es queda sense el dit índex de la mà dreta.

Va ser un bon ensurt, dos setmanes a Bellvitge (feia 33 anys que el meu pare no passava una nit fora de casa!). El dit se li aguantava només per un tros de pell, tenia l'os partit i tot. A urgències a la Seu no li van donar cap esperança de salvar-li, però a Bellvitge es va trobar amb una metgesa jove i amb ganes d'assumir reptes, que li va fer una operació d'enginyeria, i el dit se li ha salvat. La metgesa està tan contenta i orgullosa de com li va sortir, que ara cada cop que baixem a revisió explica tota la història als aprenents que té amb ella i es queden amb la boca oberta. I l'última vegada li va dir al meu pare que era el seu pacient preferit. Imagineu-vos-el, al meu pare, estorrufat com un gall dindi, tu diràs!

dijous, 27 de març de 2008

Que no mos tocon lo Segre! (2)


A mesura que passen els dies creix la indignació, però de moment no sembla que això que ara en diem societat civil es vulgui mobilitzar seriosament per aconseguir que el Tripartit s'oblidi de la bestiesa que suposaria agafar aigua del capçal del Segre. Deu ser per allò que els de muntanya som tancats i no hi veiem més enllà del nostre teulat (que també).

Avui a Pirineus Televisió hem parlat amb els presidents dels nostres consells comarcals (Alt Urgell i Cerdanya) i tots dos estan rotundament en contra del transvasament. El de la Cerdanya, el Joan Pous, un home brillantíssim, a qui dóna gust sentir parlar, és el primer que ha insinuat la possibilitat de fer una convocatòria on s'aplegui tothom de les dos comarques que estigui en contra del transvasament. A veure què en surt, de tot plegat. Mentrestant, la Diputació de Lleida ha convocat per dilluns que ve presidents de consells i alcaldes diversos per posicionar-s'hi també en contra. I dimarts hi haurà consell d'alcaldes tant a la Cerdanya com a l'Alt Urgell.

Però, a més dels polítics, què coi fem, la resta de gent?? Ens podem creure de veritat el que diu el Baltasar, que NOMÉS S'AGAFARÀ AIGUA DEL SEGRE SI NO PLOU GAIRE MÉS, SI HI HA UN CABAL SUPERIOR ALS 3.000 LITRES PER SEGON, I NOMÉS DURANT UNS MESOS? És que la veritat, veient com han estat amagant el que resulta que tothom sabia, no ens en podem fiar ni un pèl, d'aquesta gent!

Jo només em vull remetre a l'entrevista que divendres passat es va publicar a la pàgina 25 del diari Avui, en què un catedràtic d'ecologia de la Universitat de Barcelona i (atenció!) assessor del conseller Baltasar, Narcís Prat, diu categòricament que treure aigua del Segre pel túnel del Cadí és la pitjor opció. I explica que el més aconsellable per a un transvasament puntual seria arribar a un pacte amb els pagesos que agafen l'aigua dels pantans de Rialb i d'Oliana perquè durant uns mesos deixessin de regar unes 10.000 hectàrees, i l'aigua que s'estalviaria se n'aniria cap a les barcelones.

Però és que a més a més, i el que més em fastigueja de tot plegat, és: senyors tripartits: PER QUÈ AIGUA DE LA DESEMBOCADURA DE L'EBRE NO I DEL CAP DEL SEGRE SÍ??? Com diu l'Iu Forn en la seva columna a l'Avui d'avui: ara que manen els que van cridar no a la guerra de l'Iraq i no al transvasament de l'Ebre, cal cridar "no a (alguna) guerra!" i "no a (algun) transvasament".

També em quedo amb el comunicat que ha fet la Plataforma en Defensa de l'Ebre: diuen que justificar aquest transvasament per combatre la sequera no té fonament, que si es fa s'obrirà una etapa de confrontació territorial, i denuncien que els tripartits s'han venut a l'especulació i al mercantilisme.

Com es pot gestionar i portar tan malament, un país???????



dimecres, 26 de març de 2008

Que no mos tocon lo Segre!


transvasar
2 v. tr. Fer passar (aigua) d’un riu a un altre.


Tot el tema del transvasament d’aigua del Segre cap a l’àrea metrogoldinmayer demostra que no ens podem fiar d’aquesta gent.

1. Ho diuen molt clarament al mateix periòdic del règim: “Després de desenes de desmentiments, veritats a mitges i conats de confusió, el conseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar, va admetre finalment ahir el que tothom donava per fet des de fa dies i que el seu departament es resistia a confirmar.”

2. Després de prendre el pèl a la gent, ara ens volen continuar afaitant perquè resulta que no és un transvasament. No sé si algun periodista li ha recordat al senyor conseller la definició de transvasar.

3. La previsió és que el TRANSVASAMENT comenci a la tardor i duri “com a màxim vuit mesos”. Ens ho hem de creure?

4. El senyor Baltasar afirma que si fins ara no s’havia fet públic el projecte és “perquè volia presentar-lo i explicar-lo abans a les institucions afectades”. No tinc prou informació per rebatre aquest argument, però tinc la impressió que les institucions afectades no n’han estat gaire al corrent. Tot seguit el PSOEriódico explica que “el conseller no té previst reunir-se fins a la setmana que ve amb els regants dels canals d’Urgell i Segarra-Garrigues i amb les comunitats d’usuaris de la zona de la Cerdanya, els principals afectats per la captació d’aigua del Segre”. Primer diuen que no hi haurà transvasament, després donen l’excusa que n’havien de parlar amb les institucions i ara resulta que encara no s’han trobat amb les parts més afectades.

5. I el que resulta superhumiliant: qui collons ha clavat les estaques als camps de Prats i Sansor? “Puc assegurar que ni la Conselleria de Medi Ambient ni l’Agència Catalana de l’Aigua han donat instruccions perquè es col·loquin”, diu el Baltasar. “No vull malpensar, però vés a saber qui les ha pogut posar.” Vés a saber no, conseller, volem saber-ho. Potser han estat els menairons (una mena de follets pirinencs).

Tot plegat fa molta basarda i molta ràbia.


I sort que ens ho estan fent els d'esquerres, els progressistes, i per acabar-ho d'adobar, els ECOSOCIALISTES, que si ho arriba a fer Convergència...








Bon solstici?

Segons el Salvador Sostres, “el govern no et felicita la Pasqua sinó el solstici de primavera”.

Suposo que no s’ho inventa. Si és veritat, només se m’acudeix titllar-los de carallotets, ximplets i una mica tetonets.

¿Tant costa desitjar una bona Pasqua (dedicatòria dirigida no necessàriament només als creients) i uns bons dies de festa (per als altres)?

Hi ha algú que celebri el solstici de primavera?

El Saura es va acomiadar dels treballadors del seu departament amb un “bon solstici”?

I l’any en què la Pasqua i el solstici de primavera no coincideixin, què faran?

A vegades, aquest afany de ser políticament correcte i/o diferent és molt perillós i condueix a fer el ridícul (jo en aquest cas prefereixo parlar de ridicle).

Jo no sóc creient però desitjo una bona Pasqua de la mateixa manera que desitjo un bon Nadal. Dir bon Nadal no significa necessàriament desitjar un bon naixement de Jesús, em sembla a mi.

dilluns, 24 de març de 2008

Nevada oportuna


Avui havíem d'anar d'excursió amb el Josep Maria,
però els hòmens del temps per fi la van encertar
i aquest matí m'he estalviat una caminadeta de tres o quatre hores
que em feia una mica de mandra. Salvat!

Com que a casa n'hi ha dos que a les vuit del matí ja tenen el motoret al màxim, cap als camps de l'Ansola.

Com es pot comprovar a la foto, el Quico no és blanc.



El senyor Noguer presideix l'escena.

El Jordi (el pare de la Josefina) porta fato per a les vaques.

Les vaques s'amunteguen a la menjadora,
però aquest vedellet encara no menja herba i se m'acosta.
La mare em mira de reüll.


dijous, 20 de març de 2008

Tot un detall

Des de les deu del matí del Dijous Sant fins a la mateixa hora del Dissabte Sant no es podia (o sigui: les dones no podien) fer cap tipus de neteja a les cases ni tampoc no es podien fer els llits. Quan els escolans feien sonar els carraus pels carrers, era l’hora de desar l’escombra un parell de dies.

No es tractava, però, d’un reconeixement a la mestressa de casa ni d’unes jornades d’alliberament, sinó que es creia que així les formigues i altres insectes fugien de les cases.

El Dissabte Sant al matí, les dones anaven a l’església a recollir aigua beneïda. Quan tornaven a casa, espargien l’aigua pel terra amb una branca de boix. Després hi passaven l’escombra mentre deien: “Xinxa, xinxa surt del forat, que Nostre Senyor ja ha ressuscitat.”


(Font: Eva Julián. Hereus i cabalers. Andorra la Vella, 1997)

dimecres, 19 de març de 2008

Avui...

Ara que s'ha acabat el dia em vindria de gust fer aquí una crònica del ple que hi ha hagut aquest migdia al meu ajuntament, al de Ribera d'Urgellet. Però sabeu què us dic? Que ara mateix no m'hi acabo d'atrevir. Una cançó molt maca dels meus admirats Pet Shop Boys diu que "si no has fet res de dolent no has de tenir por de res". De dolent no he fet res. No sé ben bé si és por, però no les tinc totes, no...
Boranit.
josefina

dimarts, 18 de març de 2008

El sisè!





















(Josefina, et toca a tu, que jo sóc secot de mena.)



Bé, doncs gràcies per deixar-me aquest honor.


Aquest altre vedellet, que a primera vista sembla una mica més esquifidet que l'últim que va néixer, el de la setmana passada, ha nascut aquesta matinada. Quan he baixat al camp, una mica abans de les vuit, no devia fer gaire estona que havia sortit de la panxa vacuna, però ja estava dempeus, ben despert. La vaca sembla que també ho porta bé, tot i que està donant problemes al meu pare perquè sempre li ha costat que els seus vedells comencin a mamar. Però amb la paciència d'un pagès, tot s'aconsegueix (goita, rodolí i tot).

Aprofitant que el Marc em brinda l'ocasió, i com que no em ve de gust fer una entrada nova, escriuré aquí alguns dels passatges que considero impagables del primer volum de les memòries del Jordi Pujol, del president Pujol. Diumenge les vaig acabar, i encara les estic assaborint.

"Un líder és aquell que sap on s'ha d'anar, o, si més no, es pensa que ho sap. Per a ser-ne, s'han de tenir idees, doctrina i objectius i s'han de comunicar credibilitat i confiança. Tothom situa el líder al capdavant de la marxa, però moltes vegades s'ha de barrejar amb la gent perquè també té la missió d'acompanyar-la. [...] I, encara, de vegades el líder s'ha de situar al darrere de tot. Molts cops en la història d'un col·lectiu de persones o d'un país s'han de recollir els que caminen ressagats o rendits i s'ha d'animar a unir-se al pas de la marxa els que no poden seguir."

"Què és el bonisme? Podríem definir-lo com una actitud moral que té per fórmula una gran dosi de comprensió i de ganes d'ajudar, unes gotes o un bon raig de complex de culpa i una cullerada d'inseguretat respecte els propis valors. O sigui, una barreja de bons propòsits amb escrúpols i complexos. De vegades, el bonisme es combina amb un altre estat de l'esperit, ben diferent, que és el progressisme. No el progressisme cínic amb ànsia de poder i que mira d'utilitzar i manipular els bons sentiments, sinó el progressisme un pèl ingenu i desinformat que de bona fe s'apunta a tot el que creu que és de moda, avançat, intel·ligent i èticament millor. Aquesta simbiosi de bonisme i progressisme, que a Catalunya es dóna molt, ens deixa indefensos. A Europa tampoc no li fa cap favor, però especialment no en fa cap a Catalunya, que és un país en situació crítica i amb una societat molt pressionada. Nosaltres necessitem valors sòlids i conviccions fermes que ens ajudin a mantenir-nos i a defensar-nos."

Coi, havia marcat un paràgraf superb on parlava dels socialistes i l'he extraviat. Quan el trobi l'escriuré.
josefina



'Mirador': tant de bo la tinguéssim ara!

“Bon dia:
No sortim per a omplir un buit ni per a fer la lliçó a ningú. Ens hem ajuntat amb el propòsit de parlar amablement amb els nostres lectors, un cop per setmana, de totes les coses del món que despertin una inquietud, remoguin una idea o desvetllin una emoció. I heus aquí per què de la nostra revista, en diem Mirador.”
(Primer número de la revista Mirador, dijous 31 de gener del 1929)

El Jordi Castellanos va tenir la brillant idea d’encarregar-me un treball sobre la revista Mirador, que llavors només es podia consultar microfilmada a Periodisme (UAB). Van ser uns mesos d’autèntica diversió. Vaig poder comprovar que la declaració d’intencions del primer número es va acomplir: “Mirador vol ésser també un clos enlairat des del qual s’esguarda amb interès i ironia, amb passió i comprensió, més aviat amb la serena contenció d’un contemplatiu que no pas amb l’ardent fuga d’un home d’acció.”
Mirador es va diluir arran de la guerra i els feixistes es van encarregar d’escombrar aquella Catalunya moderna que exemplifica perfectament aquest setmanari d’alta volada, afrancesat i europeista, culte i planer, seriós i irònic, implacable amb els bufanúvols i els elefantiàsics, i molt mirador.
Gràcies al bibliòman Xavier Querol i al gazophylàctic Puigmalet puc tornar a llegir aquesta excel·lent revista, un setmanari de literatura, art i política que, en paraules de Sempronio (Del mirador estant, p. 12):
“Tant de bo ara el tinguéssim! [ho va dir el 1987] Molt de casa i molt internacional; intel·lectual ensems que plaent; obert a tothom...
[...]
Pel juliol de 1936, havent-se’l apropiat socialistes i comunistes, Mirador no rutllava. El comitè tingué la fantàstica pensada de demanar ajut a l’ex-director. En [Just] Cabot ho explicava als amics:
—És com si t’haguessin pispat el rellotge i després et demanessin que hi donessis corda...”
Doncs això. Us recomano una revista profunda en les idees i lleugera en el to, amb seccions delicioses com l’Aperitiu de Josep Maria de Sagarra (quins quadres de costums!) i Mirador indiscret (segurament escrita per Just Cabot, que –diu Sempronio– “tenia tants llibres, tants i tan valuosos, que va posar-los un pis, com els senyors d'aquells dies procedien amb les amistançades”), contes inèdits, caricatures, reportatges de societat, crítiques d’espectacles, etc.
Ja he començat a rellegir-ne el primer número, on al Mirador indiscret parlen, curiosament, d’una anècdota igualadina (on vaig néixer) i d’una altra d’andorrana (on treballo), com també d’un drama apaïsat en què podem veure la finesa que gastaven els Cabot i companyia:
Una drama apaïsat
Joan Povill i Adserà és un excel·lent redactor de La Nau contra el qual el dibuixant Passarell s’ha permès algunes facècies.
La primera facècia és la de canviar-li el nom de Povill i Adserà pel de Povill i Mates.[1]
La segona facècia la va fer En Passarell en llegir-li En Povill i Mates un drama en tres actes –en tres actes pel cap baix, diu En Passarell– i en vers, escrit i imprès durant la infància d’En Povill i Mates.
En Passarell, després d’escoltar i comentar unes quantes dotzenes de versos, va dir-li:
—No us amoïneu. No us el posarà En Canals aquest drama.
—Per què? —va fer en Povill.
—Molt senzill: aquests versos són hendecasíl·labs; per consegüent apaïsats. ¿I com voleu que un drama apaïsat passi per l’escenari de Novetats? ¿Que us creieu que En Canals és l’amo del Teatre i que pot permetre’s eixamplar l’escenari?”

______________
1. Povill i Mates s'assembla molt a [Jaume] Bofill i Mates, àlies Guerau de Liost, poeta, polític i periodista. Hi ha més mala llet més enllà del joc de cognoms?



dilluns, 17 de març de 2008

Digue’m recargolat

Llegit avui en un informe:

En un dia d’ocupació màxima als hotels del Principat d’Andorra, s’estimen uns 37.652 hostes, que ocupen 13.916 habitacions; això que equival a una ocupació de...”

Preguntes:

S’estimen vol dir que estan enamorats?
Vol dir que fan l’amor?
I si no és un dia de màxima ocupació, s’estimen menys? O potser n’hi ha menys que s’estimen?
Quants n’hi ha que no s’estimen, tant els dies de màxima ocupació com els de mínima ocupació?
I si en comptes d’un hotel ets a casa teva?
Els turistes van a Andorra a fornicar?
Hi van perquè s’estimen?
Quanta gent que va als hotels de París s’estima?


I si volien dir una altra cosa?


diumenge, 16 de març de 2008

Modest homenatge a un dels 'grans' (III)




Després de la primera i la segona parts, arriba el tercer lliurament.

Selecció arbitrària de pensaments de Nacional II (1972), de Jaume Perich.

(La traducció és meva i la faig perquè em ve de gust.)






CAPÍTOL III


El món de la política

Molts polítics s’engreixen precisament perquè segueixen un règim.

Lleis
La que per desgràcia té poques esmenes és la llei de l’embut.

Una opinió molt personal
A mi em sembla un malbaratament gastar tot un miracle en la curació d’un sol cec, baldat o malalt.

Jo
Jo em considero un humorista molt bo. Respecto les plantes i els senyals de trànsit, acaricio els nens, gossos i vells que trobo pel carrer i aporto el meu granet de sorra per a la construcció de la Sagrada Família i per a la campanya de la Fam al Món. Més bo no puc ser.

Important aportació a la teoria de l’evolucionisme
El famós «esglaó perdut» entre el mico i l’«homo sapiens» existeix: som nosaltres.

Aclariment necessari
Resulta penós haver de confessar-ho perquè treu romanticisme a la història però la «bella dorment del bosc» roncava com una beneita.

Vots
Un dels vots que resulten més difícils de complir és el vot de riquesa.

Coses de la vida
És més difícil mantenir-se que arribar, diuen els escassos personatges que han arribat.

L’esperança
L’esperança és l’últim que es perd. Però tant hi fa, tampoc no serveix per a res.

Sobre l’honradesa
Els homes honrats ni es compren ni es venen. Van tirats.

Màximes
Com a autor de màximes, em veig obligat a confessar que les que més m’atrauen són les màximes de bust i malucs femenines.

Món d’avui
Els Estats Units (ho demostren a Indoxina) són l’empresa més gran de «bombes fúnebres» del món.

El pas del temps
El pas del temps millora moltes coses. Hi ha gent que resulta molt més agradable amb dos-cents cinquanta anys que amb setanta.

Curiositats sobre armament
Encara que, generalment, les bombes descriguin una paràbola, no tenen res d’evangèliques.

Problemes particulars
Per causes totalment alienes a la meva voluntat, puc assegurar-los que la meva autocensura s’està convertint en una camiocensura.

Berenars de negres
Molt més perillosos que els «berenars» de negres són els «menjars amb cafè, copa i puro» de blancs.

Els nens
El plor d’un nen és commovedor. Però solament quan el nen és nostre.

Sobre les unions
En molts casos la unió es fa a la força.

Peticions
¿Com és possible que en lloc de demanar «llum i taquígrafs» a ningú se li hagi ocorregut demanar «llum i taquígrafes»?

Gramàtica
La paraula «repressió» hauria de ser un barbarisme.

dissabte, 15 de març de 2008

aixarnoles


(aixarnola f. guspira de foc, espurna.)


15 de març. Santa Madrona


“La botifarra més bona, encetada per Santa Madrona.”
(El 15 de març s’encetaven les botifarres del porc mort al desembre.)

“Orenetes per Santa Madrona, l’hivern és fora.”
(Les orenetes anuncien l’arribada de la primavera.)


Al Pla encara no han arribat les orenetes. De fet, aquí no hi ha orenetes, sinó vuliandranetes (és així com es pronuncia), que ja em diràs si no és un nom més maco...


Per aquests mons de déu, de la vuliandraneta també se’n diu:

orandeta, orendeta, abrandeta, aurandeta, grandeta, irondeta, olandeta, orondeta, volandeta, volandreta. I en altres contrades: oronella, orenell, oroneta, oronell, olendra, oréndola, orandella, aurandella, orendella, orenola, ginjola, vinjolita, orendeta, orondella, orenella...


Voleu saber amb certesa si plourà?

“Orenetes vora l’aigua, pluja a la platja.”
“Orenella en terra, aigua en el cel.”
“Oreneta que alt vola, no tem que ploga.”
“Oreneta que vola per terra porta tempesta.”
“Oronell terrer, pedra o aigua ve.”


Si teniu un niu d’orenetes a casa...

“Casa d’orenetes, molta sort i amoretes.”


divendres, 14 de març de 2008

'Culectivitzar'


“Barcelona, diumenge
8 de novembre de 1936

[...]

Per cert corre aquests dies per Barcelona una dita que enclou la crítica potser més aguda que s’hagi fet mai del col·lectivisme; no pas a càrrec de cap filòsof ni economista sinó de la Carvajal, aquella famosa primera actriu del Paral·lel que segons la xafarderia pública és la bona amiga d’en Joan Casanoves, el president del Parlament de Catalunya. Li havien fet saber que els de la FAI acabaven de «col·lectivitzar» els teatres i que d’ara endavant guanyarien exactament el mateix, quinze pessetes diàries, tots els que hi treballen, des de la primera actriu fins a l’acomodador: «Doncs que ensenyi el cul l’acomodador» exclamà indignadíssima.”

(Cartes a Màrius Torres, de Joan Sales -a la foto-)


[Gràcies, Jordina, per fer-me veure aquest llibre.]
[Anècdota convertida en citació al Diccitionari .]



dijous, 13 de març de 2008

El cinquè!


Ahir a la tarda va néixer el cinquè vedellet de la temporada (bé, de fet ja sabeu que és el sisè, perquè un se'ns va morir al cap de pocs dies de vida). Com podeu comprovar, és un exemplar ben formós i morenet! La gran família de l'Ansola es va ampliant de mica en mica...

dimecres, 12 de març de 2008

Reflexió abans d'anar cap al llit

Aquests dies, a la Seu estem ben revolucionats amb tot això de l'Ausàs conseller i la incògnita sobre qui serà el nou alcalde. Periodísticament, són dies d'aquells en què una, que ja no té gaire fe en la professió, es reconcilia encara que sigui per unes hores amb la part més positiva d'aquesta feina.

El nomenament del Jordi Ausàs com a conseller de Governació i Administracions Públiques (puf, no sabeu quantes vegades he estat a punt de dir en una notícia "Obres Públiques"!), i els intríngulis que, inevitablement, envolten el tema de la seva successió, m'han confirmat una sensació que vaig tenir al cap de poques setmanes d'haver començat a treballar a la tele a la Seu. Acostumada com estava a tractar amb els polítics d'Andorra, em va semblar un bé de déu que els d'aquí t'atenguin (gairebé) sempre quan els truques o que, si no ho poden fer en aquell moment, et tornin la trucada quan tenen un moment (generalment). Va ser un canvi que vaig poder constatar de seguida i que em va agradar molt.

Els meus anys de periodista a Andorra els vaig viure molt intensament, potser massa. Gairebé no hi havia món més enllà de la feina. M'apassionava! I això que vaig estar sempre a la secció de política... Ara, després de mig any ja treballant a la Seu, realment m'adono que els polítics a Andorra es pensen qui sap què. Tampoc en voldria parlar malament perquè la veritat és que sempre es van portar molt bé amb mi, però vist des d'una certa perspectiva, no puc evitar pensar que, certament, s'ho tenen molt cregut i, a més, no n'hi ha per tant. Un ple de l'ajuntament de la Seu em resulta molt més enriquidor, i té molt més nivell polític, que no pas una sessió del Consell General d'Andorra.

Però bé, que m'estic embolicant! El que tenia al cap per escriure abans d'anar-me'n cap al llit és que aquests dies que els telèfons dels uns i dels altres treuen fum per tot això del nou conseller i de qui serà alcalde, m'ha sorprès molt que els protagonistes principals no hagin tingut cap problema per contestar-te quan els has trucat, per explicar-te i aclarir-te detalls, per trucar-te fins i tot per fer safareig. El canvi respecte de la meva experiència a Andorra ha sigut tan radical que encara no me'n sé avenir.

Sovint comentem amb l'Esther, la meva companya periodista de la tele i que també ha passat per l'experiència andorrana, que ara quan fem una ullada als diaris d'Andorra veiem aquella realitat molt llunyana. Sobretot perquè la trobem bastant buida de contingut. Molts titulars espectaculars, molta declaració aquí i allà, però poca substància.

Estic contenta, de treballar a casa.

josefina

P. D.: Des del nostre bloc ens afegim també a les felicitacions al Jordi Ausàs pel seu nou càrrec. Més enllà de qüestions de partits hi ha la persona. I pels d'aquí dalt trobo que ha de ser un orgull que algú com ell pugui treballar per Catalunya des d'una conselleria tan important.

dimarts, 11 de març de 2008

Bacallà, que estem fatal

1.
A casa nostra som de la Consòrcia de l’Ordre, la Tradició i la Família Una i no Sincuentayuna.

Estem en contra de l’avortament, encara que l’any passat vam haver de portar la nostra filla de 17 anys a la clínica aquella.

Estem en contra del divorci, tot i que ens morim de ganes de no veure’ns més, fa anys que dormim en llits separats i tenim querid@.

Estem en contra dels matrimonis de persones del mateix sexe, però aquells nois que carreguen les caixes amb el toro em posen catxondo.

Estem en contra de menjar carn per Quaresma, però jo aquests dies em foto unes amanides de bacallà amb cabra de mar, pebrots i vinagreta de vi torrat de Ribeiro; uns aperitius d'empedrat amb bacallà i caviar d'algues, i uns arrossos de bacallà amb allioli negat, que t'hi cagues.


2.
“Set setmanes de Quaresma,
n’estem tips de dijunar,
i quina Quaresma més llarga,
n’estem tips de bacallà!”

Ahir, quan sopàvem, la Josefina em va cantar aquesta cançoneta, tan sibil·lina ella. Però com que sóc jo el que talla el bacallà, doncs la Josefina bacallà i no va dir res.


3.
El bacallà és el símbol de l’abstinència i del temps quaresmal. Abans era menjar de pobres. Ara, vés a un restaurant, demana un bacallà amb mussolina d’all i prepara’t per la clatellada. Ja no és com abans, quan “El bacallà f[ei]a marxar els forasters.”


4.

No sé si la Dolors Nadal és més dolenta que l’aigua de bacallà podrit...


5.
La conserva obtinguda del bacallà s’anomena bacallà sec (o salat) si el peix s’ha obert i salat, i estocfix (o peixopalo) si s’ha assecat sencer. Entesos.


6.

“El sentit de l’humor ens ha estat donat per engolir, sense fer escarafalls, l’oli de fetge de bacallà social. Les persones que no el tenen són realment de plànyer.”
(Josep Pla. Les hores)


7.
“Per la Setmana Santa lo dia de Dijous Sant ere una festa pel menjar, es feve un repàs especial amb bacallà, ous esternats, ous durs, una truitada molt fina amb julivert si en tenívom, i cascavellicos o prinyons secs. Tot posat a la cocota amb aquell suquet a fer xup xup una bona estona, al foc a terra, Que bo que ere! Tot lo que es podive menjar aquets dies ere congre, arengades i bacallà. Tot això ho comprave lo Miquel quan anave a fira a Organyà.”
(Dones d’Andorra)


Això és el que hi ha

Ara és moda felicitar el secretari d’organització del PSC, José Zaragoza, per haver mobilitzat l’electorat.

Així ho reflecteix avui El Periódico, que li dedica una fletxa amunt de color verd i li atribueix “en gran mesura” l’èxit aconseguit a Catalunya.

L’estratègia de la campanya dissenyada per Zaragoza ha tingut uns resultats inqüestionables ja que molta gent ha votat anti-PP. El missatge ha quallat, en bona part gràcies al poder mediàtic dels socialistes.

Ja ho veieu: molta gent critica els partits perquè no es preocupen pels problemes de la gent, tothom demana que els polítics parlin de propostes, que tinguin un projecte de país, etc.

Però a l’hora de la veritat, el que triomfa és el discurs de la por, la migradesa política dels socialistes: Que ve el llop / Si tu no hi vas, ells tornen.

En fi. Suposo que hi deu haver molta gent que ha votat socialista per evitar que guanyés el PP. Doncs felicitats a tots; a tu també, Zaragoza, per deixar el llistó tan alt i per la profunditat del vostre argumentari. Quin nivellàs que hi ha per aquí!!!


(L’Iceta diu que “el PSC pot ara, més que mai, parlar en nom de Catalunya, després de les crítiques rebudes per part de CiU sobre la nostra suposada subordinació”. Suposada? Quantes vegades heu votar una cosa al Parlament català i la contrària a l’espanyol? Parlar en nom de Catalunya? No criticàveu el Pujol per això mateix? Jo només us demano coherència i que defenseu els interessos de Catalunya.)


Marc

dilluns, 10 de març de 2008

Excepcionals

Vejam: el fet que perdis 350.000 vots no vol dir que vagin a parar al PSOE, entre altres raons perquè els socialistes n’han guanyat 86.000.

Cal tenir en compte que hi ha hagut un milió i mig de catalans que no han votat; a més, 57.000 ho han fet en blanc i 20.000 han emès un vot nul.

CiU ha perdut 61.000 votants i ERC 350.000; o sigui, 410.000 vots menys per als partits d’obediència catalana.

El PP també ha perdut vots, uns 20.000. Per tant, els espanyolistes han sumat 66.000 vots més que el 2004.

O sigui, sí que hi ha hagut bipolarització, però aquest no és el motiu de la patacada d’Esquerra perquè els vots que ha perdut no han anat a parar al vot útil.

Si a ERC no volen veure la realitat, ja s’ho trobaran. Això sí, que no es pensin que prenent-nos per rucs se’n sortiran: si no han pogut mantenir els 350.000 votants és per culpa seva, i que no em vinguin amb les circumstàncies excepcionals de les eleccions del 2004 perquè ara també ho han sigut tant o més i per a CiU també ho han estat tant el 2004 com el 2008.

Espero que ERC es desperti d’aquest malson i redreci la seva estratègia.

CiU ha aguantat però no ha sabut recollir el vot de molts descontents amb Esquerra. A CiU també li diria que s’ho fes mirar, però suposo que ara tenen altra feina.

Estic convençut que hi ha molta gent catalanista que no s’ha sentit representada ni per ERC ni per CiU i que no ha anat a votar o ho ha fet en blanc. Hi ha mig milió d’aquests catalans que esperen una alternativa que no passa per l’estratègia actual dels dos partits catalans.

Els resultats del PSOE a Catalunya són bons. Ara hi haurà quatre diputats més que a Madrid votaran el contrari del que votaran al Parlament de Catalunya. Bravo. Ista, ista, ista, Catalunya socialista i Catalunya unionista.

diumenge, 9 de març de 2008

Calla, Puigcercós

És el millor que podries fer. Mira que justificar la patacada dient que la situació del 2004 va ser excepcional... Ara has perdut la meitat de diputats perquè els del 2004 eren excepcionals.

Calla, no desemmascaris més la teva mediocritat.


P. S.: No solament no calla sinó que té la barra de dir que molts votants d’ERC el 2004 ara han votat socialistes per frenar el PP. Que el 2004 no hi havia vot útil i ara sí.

Encara sortireu a dir que esteu satisfets amb els resultats tenint en compte les circumstàncies...

I demà m’afaitaràs, xato.

El PSOE frega la majoria absoluta

Segons els sondejos. I Catalunya, més espanyola que mai.

Però són sondejos. Encara pot ser pitjor i tot.

Alta participació, ZP guanyador?

A les 19.36 h, la participació a Espanya és alta, del 60,95% (63,02% el 2004). A Catalunya és més baixa, del 57,45%, però no crec que això perjudiqui gaire el PSOE. Una participació alta sembla que afavoreix el PSOE; però...

El que vaig dir divendres:


No en tinc ni idea però faré la meva travessa:

Catalunya:

PSOE 20 (en perd un)

CiU 12 (en guanya dos)

PP 8 (en guanya dos)

ERC 4 (en perd quatre)

IC 3 (en guanya un)


Espanya:

PSOE 154

PP 152

CiU 12

IU 6

PNB 7

ERC 4

Altres 15

Desinformadors

A TV-3 no paren d'insistir que hi ha molta gent que no sap com s'ha de votar al Senat. Ho diuen com si ells no hi tinguessin res a veure. S'han passat tota la campanya fotent-nos la tabarra amb la cançoneta que no firmen les notícies electorals i ara ha quedat demostrat que han estat incapaços d'explicar com s'ha d'omplir la butlleta del Senat. Són conscients que fan una feina pública? O només pensen en ells i en la seva professionalitat qüestionada?

L'altra elecció

He votat com aquell que fitxa en arribar a la feina. Després he anat fins a la Seu per fer un altre vot, aquesta vegada sí, amb ganes. He firmat perquè es transfereixi a la Generalitat la competència per convocar referèndums. He votat a favor de la democràcia.

M'ha estranyat que a l'AVUI no parlin d'aquesta recollida de signatures de la campanya Decideixo decidir.


Marc

dissabte, 8 de març de 2008

Bombolles

Matar un regidor de poble davant la seva família demostra fins a quin punt els etarres s’han deshumanitzat.

Ells viuen en la seva bombolla, però no són els únics: els polítics també viuen en el seu món particular.

I la pobra Sandra Carrasco –la filla gran del regidor assassinat–, més que serena com diuen els mitjans, també ha entrat fa poques hores en una altra bombolla, de la qual sortirà d’aquí a uns dies, quan sigui conscient que el seu pare ja no tornarà a les vuit del vespre després de treballar.

És el que m’ha semblat veure en la seva cara i en les seves paraules. I si goso dir això és per experiència.

La Sandra sortirà de la bombolla i haurà d’aprendre a conviure amb aquest dolor. Espero que ETA i els governants espanyols també surtin de la seva.

Cal reprendre el procés de pau amb valentia. És l’única manera, per mi, de solucionar el problema basc. Si ETA està agonitzant com diuen alguns, ¿no us sembla un contrasentit impedir que l’esquerra abertzale tingui veu i empènyer-la cap a la clandestinitat i cap a ETA? No pots il·legalitzar un partit perquè no condemna la violència o amb un altre argument patètic: l’evolució que ANB podria fer en el futur.

A mi aquesta justícia feta a mida em fa por; em sembla un despropòsit i una mostra més que l’Estat de dret s’agafa amb pinces. Quina seguretat jurídica és aquesta? Visca la presumpció de culpabilitat!

Una altra cosa: algun dia sabrem què va passar realment en el procés de pau?

I ja per acabar, precisament perquè sóc el primer que vull que s’acabi aquesta merda d’ETA he fet aquest escrit.


Marc

_________

Un altre dimoni diu que Catalunya és un protectorat d’ETA. Algú el pensa denunciar?




divendres, 7 de març de 2008

La Josefina tampoc no firma les notícies

Les dues travesses

(La famosa forquilla
de les eleccions.)


Per fi s’acaba el malson de les eleccions. Demà tots a reflexionar (quina absurditat!) i diumenge uns quants a votar.

Jo votaré CiU al Congrés i el Partit Republicà Català al Senat (que encara no és per a què serveix). Ho faré sense esma, una mica com aquell personatge caldersià que “s’empassà l’aigua d’ofegar-se amb una exemplar resignació.”

Els que defensen el vot en blanc o l’abstenció en clau sobiranista em mereixen tot el respecte. Tenen arguments sòlids per defensar aquesta posició. També en tenen els altres, els que aposten per votar un partit sobiranista, per més descontents que estiguin.

(El debat és molt viu a la blogosfera: Dessmond, Joan Arnera, Elies, Joliu, Enric, Manel, Josep, Roger, Ròdia...)

Jo he optat per aquesta última via perquè l’única lectura que no comptarà del vot en blanc és la del sobiranista insatisfet. Aquesta pot ser la teva lectura, no pas la que es vendrà.

I encara que em dolgui la possibilitat que el PP s’endugui el diputat que balla a Lleida, no cauré en la temptació de votar l’Ausàs (ERC). El meu vot també és un vot de càstig; tinc l’esperança que ERC es foti una patacada perquè canviï l’estratègia actual.

Només em queda CiU. Ideològicament em sento més proper a ERC que a CiU (però ja sabem que la ideologia no s’aplica sola). De tota manera, espero que CiU també faci un canvi radical, que potser només vindrà si el ZP no els necessita. CiU no m'il·lusiona i és molt fàcil que li sigui infidel si no em convenç, sinó es posa al dia amb un discurs desacomplexat, valent, trempador i decididament sobiranista.

Malauradament, les estratègies dels nostres partits les marcaran els resultats de les eleccions. Aquest és el nivellàs que tenim, i no em consola que em diguin que el nivell polític espanyol fa riure (que és veritat).

Cada vegada tinc més clar que només reaccionarem quan ja no ens prenguin seriosament, com potser vaticina el president Pujol; quan ens ignorin i en passi una de grossa.

Mentrestant, a viure, que són quatre dies.


No en tinc ni idea però faré la meva travessa:

Catalunya:

PSOE 20 (en perd un)

CiU 12 (en guanya dos)

PP 8 (en guanya dos)

ERC 4 (en perd quatre)

IC 3 (en guanya un)


Espanya:

PSOE 154

PP 152

CiU 12

IU 6

PNB 7

ERC 4

Altres 15


Segur que la meva travessa serà com les que feia de futbol...



Marc

El Quim

Llegit al bloc de la Núria Tomàs:

Els nens d'onze anys també tenen sentiment de país. Això ho ha escrit en Quim. Ell volia que ho llegís molta gent però no l'han deixat, no és el que li toca pensar i expressar a un nen. Des del bloc de la seva mare potser ho podrà llegir algú més.


Com m'agradaria que fos Catalunya

M'agradaria que Catalunya
es pogués dependre d'ella mateixa
tota sola, només una.

Que fos només una sola república
sense rei ni monarquia
amb una sola fita
viure amb independència.

Amb una llengua, la catalana,
amb un nom, Catalunya,
amb uns habitants, els catalans
i amb una bandera, la senyera.

Que fos un sol país
amb el compromís de ser feliç.

Quim

dijous, 6 de març de 2008

dimecres, 5 de març de 2008

Pringats!

Tenim el que ens mereixem és el nom del bloc del Jordi Carbonell, a qui no han acceptat en una feina perquè té un bloc massa català. I és el que hi ha. A Catalunya tenim el que ens mereixem perquè som uns pringats.

Ja és curiós. O simptomàtic. Massa català. Aquest és el problema d’uns quants, de pocs, dels que resisteixen, dels que no es parteixen ni doblen. En canvi, el problema del nostre país, de la nostra —com diria Josep Pla— història deplorable i contrària, és justament que no som prou catalans, si és que la catalanitat no va morir el 1939 amb l’arribada triomfal.

M’he fotut aquesta palla mental perquè he arribat a un moment de col·lapse. Fa un parell de dies em plantejava la possibilitat de votar ERC, el partit que m’ha traït, per por que el diputat per Lleida se l’acabin emportant els nacionalistes castellans del PP.

M’he passat uns quants anys cagant-me en l’estratègia d’ERC i ahir estava mig convençut de votar ERC. Mireu si n’estic, de malalt.

La meva pertorbació, però, no és deguda solament a això. És la impotència de veure que som uns pringats, de veure que som incapaços de defensar els nostres interessos com a catalans. La impotència de comprovar que cadascú va a la seva. Així ens va anar la guerra: no, que jo sóc anarquista; doncs jo sóc comunista; jo liberal; jo conservador; jo carlista; jo socialdemòcrata, jo democratacristià...

I Catalunya què?

I mentrestant, ells feien la seva feina, tots a l’una com Fuenteovejuna.

El Rajoy va fer servir l’últim cartutx, Catalunya, el català, i el Zapatero va callar com un puta. Quin polític ha sortit a dir que ja n'hi ha prou de mentir sobre la llengua?

Putes, que sou tots una colla de prostitutes polítiques!!!

Tots dos són la mateixa misèria. L’un és el poli bo i l’altre, el poli dolent.

Nosaltres, sense discurs, sense plantar cara. Només alguns columnistes intenten contrarestar tanta ignomínia. Que trist que és el panorama polític català. Només ens preocupem de rajar dels altres, ERC de CiU; CiU d’ERC; PSC de CiU...

Igual que el 1936.

Començo a estar una mica fart d’aquest pantomima. Hi ha gent que és massa catalana, però la majoria passa d’aquest provincianisme o l’ha oblidat per l’ànsia de poder o de comoditat.

N’estic fins als collons d’aquesta Catalunya mesella, endormiscada, autocomplaguda, derrotada i servil. Diumenge aniré a votar amb recança i depèn de com vagi tot dedicaré el bloc al macramé.


______________

Al Senat votaré el Partit Republicà Català.

dimarts, 4 de març de 2008

Neva amb ganes (ja era hora!!)

A Andorra neva des de mig matí.
Al Pla ho ha començat a fer amb ganes fa mitja hora.
(dimarts 4 de març, 18.30)


Això ho escrivia el Marc ahir i a mi aquest matí de dimecres m'ha faltat temps per saltar del llit i córrer cap al camp, càmera en mà, per fer fotos de la nevada que continua fent. Al Pla s'hi ha tornat a posar a quarts de vuit del matí i segueix fent-ho sense parar (ara són les nou tocades). Per sort, la neu no s'està agafant ni a la costa ni a la carretera, fet que hauria fet difícil la circulació. Però en canvi, els camps estan absolutament coberts de blanc. És maco veure com el paisatge sembla un altre, quan està nevat.


























dilluns, 3 de març de 2008

Anem a passeig, Quico?





1. Passem per la part de darrere de cals sogres. No totes les portes del darrere són iguals...








“Mes cerc i am aquell qui diu: “Jo só”,

I té una llar, té pàtria i mester,
I se’n fa un tot, i acata lleis severes.
I a sol llevat, i en un propi horitzó,
Alça el punyal i defensa el seu bé,
Mestre segur d’enyorades banderes.”

J. V. Foix





2. Baixem fins als camps. Aquests sí que són els quatre fantàstics i no els del Barça...

Ja no em tenen tanta por. Al Quico fins i tot l'empaiten.










3. És una amenaça? L'encertaran els hòmens del temps?




5. El Quico, després del passeig, després de córrer com un boig, que és el que és.





aixarnoles

(aixarnola f. guspira de foc, espurna.)

Abans que el Víctor no m’aixafi la guitarra, més informació relacionada amb les últimes aixarnoles sobre el març, marçot, el pastor bocamoll i les pobres auvelles.



PEL CUL LI’N POTS DAR, QUE PEL CAP NO PORÀS!!


La vella de Romadriu
Juntament amb Montenartró, Romadriu és un poblet de la vall del riu de Santa Magdalena, molt prop ja dels límits del Pallars amb l’Alt Urgell.

Segons una rondalla molt estesa per la comarca, fa moltíssims anys que vivia en aquest poblet una vella que tenia un ramat d’ovelles. Un any, el darrer dia del mes de març, la padrina exclamà tota satisfeta, perquè ja feia bon temps:

Cent borrecs tinc a muntanya,
tots treuen un pam de banya.
Cent auvelles tinc a l’Urgell,
totes tinen lo seu anyell.
Març, marcerol:
no em fas més por que un caragol.

El març, que tenia fama de ser un mes molt dur i rigorós, es va enrabiar molt per aquestes paraulers, que ell interpretà com el desafiament i la burla d’una dona insignificant. Llavors decidí d’enviar un fort escarment a la padrina, però, com que gairebé ja no li quedava temps, va demanar l’ajut del seu germà, el mes d’abril:

Abril gentil:
deixa-me’n un, deixa-me’n dos, deixa-me’n tres;
un que jo en tinc en faran quatre
i a la mala vella els hi farem pernabatre!!!

De seguida es va girar un fort temporal de vent i de fred, que va durar quatre dies. Aquesta maltempsada, que cada any es repeteix, és coneguda per aquest motiu amb el nom de «mal-llevants», és a dir, dies manllevats, prestats.

A la infortunada vella, se li van pelar de gel tots els caps de bestiar. Només va poder salvar un corder molt xic, perquè se’l va posar sota les faldilles. Malgrat això, duien que la temerària padrina seguia escarnint el mal temps:

Pel cul li’n pots dar,
que pel cap no poràs!!

Acabat el mal temps, només va poder esquerar un corder, però amb la cua més pelada que un jonc. A Romadriu, encara hi ha la cova on s’arrecerà la temerària padrina.”

(Pep Coll. Quan Judes era fadrí i sa mare festejava. La Magrana. 1989)

______________

Al mateix llibre hi ha un recull de lèxic, frases fetes, locucions i aspectes morfosintàctics de la parla del Pallars que mereix un altre article. De moment en reprodueixo dues entrades sobre dos mots que apareixen en aquesta llegenda:

Pernabatre: Matar. Usat sobretot en l’expressió «fer pernabatre».
Esquerar-se: Sortir del niu els ocells quan ja poden viure sols sense els progenitors. S’aplica també a persones i vegetals.

diumenge, 2 de març de 2008

aixarnoles


(aixarnola f. guspira de foc, espurna.)


“Març, marçot, mata la vella a la vora del foc.”
“Març, marçot, mata la vella a la vora del foc, i la jove si pot.”

“Març, marçot, tira la vella al clot, i la jove si pot.”
“Març, marçot, mata l’ovella i l’anyellot, i la vella a la vora del foc.”
“Març, marçot, mata l’ovella i l’ovellot, i la vella prop del foc, i la jove, si la hi trob.”

“Març, marçot, mata l’ovella i l’ovellot, i el pastor, si pot.”


Diuen que un pastor va voler riure’s del març quan aquest mes ja s’acabava. Li va dir:

—Març, marçot, no m’has pogut matar cap ovella ni cap anyellot.

I el març li va respondre:

—Calla, que amb dos que me’n queden i dos que en manllevaré a l’abril, encara te’n mataré més de mil.

El març va agafar dos dies a l’abril i en aquells quatre dies va provocar un fred tan intens que va matar moltes ovelles i molts anyells.

Conclusions:

1) No parlis malament del pont fins que no hagis creuat el riu.
2) Sempre paguen justos per pecadors (o ovelles per pastors).


A MÉS A MÉS

“Març, marçot, ronca fins que és mort.”
És el mes dels vents.

“Pel març, corre el diable per totes parts.”
Es creu que és el moment de l’any que el diable volta més per la terra i que es fa més perillós i temible.

“Quan el març no marceja, l’abril abrileja.”
Si el març no és variable, ho serà l’abril.

“Quan l’oreneta no ve pel març, l’hivern és llarg.”
Les orenetes arriben amb el bon temps.

“Tota dona ben carada, pel març pigada.”
El sol del març fa sortir pigues.

“El març té trenta-un dies i tres-centes fesomies.”
És molt variable.

dissabte, 1 de març de 2008

No solament d'ignorància, viu la dona


Acabo de llegir una notícia sobre una roda de premsa de la senyora Dolors Nadal. La candidata del PP ha fet unes afirmacions que per mi són un bon model per rebatre la gent que diu que tot això només és ignorància.

Ja se sap que la ignorància és molt atrevida, però en el cas de la senyora Nadal (i d’altres persones) no podem limitar-nos a dir que és una ignorant.

Sempre m’he preguntat d’on els prové aquest odi, o autoodi, a alguns catalans, com pot ser que acumulin aquesta mala llet contra la cultura pròpia del seu país, que en qualsevol cas és la cultura de la meitat dels catalans.

Sempre he tingut aquesta curiositat: què li ha passat al senyor Vidal Quadras perquè hagi arribat a l’extrem de lluitar perquè el català no tingui reconeixement a Europa? La senyora Nadal va tenir molts traumes d’infantesa? Els anarquistes van matar algun parent seu? Se sentia diferent quan anava a la universitat? Algú li deia fatxa?

És que si no és així, no ho entenc. Quan la senyora Nadal diu que “a nivell polític”, català i valencià “no són el mateix”, no demostra ignorància, sinó malícia, odi, menyspreu.

Exemple de menyspreu: “Aquesta discussió està molt bé per estar distret i entretingut en debats i col·loquis, però són idiomes diferents, i així ho recullen els estatuts català i valencià, respectivament.”

És a dir: no és una ignorant. Sap que el català i el valencià són la mateixa llengua, però aquesta gent sempre troben una escletxa (en aquest cas absurda) per legitimar una bajanada. I quan acaben de dir ximpleries com aquesta, em sembla que fins i tot acaben creient-se el discurset, fruit d’aquella ceguesa, d’aquell odi visceral que no els deixa veure res més enllà de la doctrina, de la seva missió.

Ara resulta que són els polítics els que decideixen què és una llengua i què és un dialecte. Us imagineu un polític diagnosticant una malaltia?

Suposo que la feina del filòleg és “estar distret”. Mireu quina perla ha deixat anar la senyora: “Parlem de política, i no de filologia ni àmbits acadèmics, on es poden buscar arrels lingüístiques i els especialistes ens poden dir que hi ha moltíssimes similituds entre el català i el valencià. Crec que són fins i tot més grans que en el cas del mallorquí.” Faria riure si no fos la candidata d’un partit polític parlamentari.

Estaria bé que l’Hugo Chávez decidís que el veneçolà és una llengua diferent del castellà. Segur que la senyora Nadal hi estaria d’acord.

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...