dimecres, 30 d’abril de 2008

Franki, vivim en una societat molt malalta


Us recomano un article del Ròdia al bloc L'illa dels déus morts. Em sembla que planteja molt encertadament un problema gravíssim que els que manen i els seus sequaços s'encarreguen que no puguem visibilitzar (paraula absurda i molt de moda que utilitzo perquè m'entengui tothom, hehe).

Pensem-hi una mica: dos anys i mig de presó per despenjar una bandera. On vivim? Què me'n dieu, politicastres i papanates de pa sucat amb oli? Quin fàstic que fa tot plegat...

Un fragment de l'article:

"Acceptem els abusos i les arbitrarietats contra nosaltres amb una tranquil·litat proporcional a la passió amb què defensem causes alienes. Mentrestant, als catalans de la Franja se'ls pot fer jurar que no són catalanoparlants per matricular-se de català a l'Escola Oficial d'Idiomes de Saragossa, a uns altres se'ls pot vexar a casernes i comissaries, se'ns pot tancar per cremar fotos i banderes, amb la tranquil·litat i la impunitat que no es permetrien enlloc més dins la Unió Europea contra cap altre col·lectiu nacional. Tanmateix, quan hem repartit la nostra solidaritat i el nostre compromís entre kurds, sahrauís, palestins i tibetans, les quatre escorrialles de ràbia que ens resten les hem d'abocar al Camp Nou. I considero que les causes d'aquests pobles són justes, no em malinterpreteu. Però la nostra causa només ens té a nosaltres. En Franki només ens té a nosaltres."

A prendre pel sac, home!

dimarts, 29 d’abril de 2008

Aigua (dedicat a l’Anònim)

“Cadascú porta l’aigua al seu molí, per deixar sec el seu veí”.

Dita popular

A l’últim article, el Sr. o la Sra. Anònim comença i acaba el seu comentari amb un “perdoneu”. No cal que hi insisteixis. No sé per què t’hauria de perdonar o no perdonar.

Continua amb una altra pregunta: “Coneixeu el pla estratègic de l’actual Govern pel que fa a l’aigua?” No. Però sí que conec el que està passant, que és el que aquí hem criticat. D’altra banda, només faltaria que el Govern no hagués portat a terme actuacions per reduir el consum d’aigua; només faltaria que a les escoles no es conscienciés la canalla sobre el problema de l’aigua. A més, tenir un pla estratègic no és garantia de res i suposo que amb una planificació no s’hauria d’haver arribat a l’episodi esperpèntic del senyor Baltasar, per exemple.

Si tens un pla, en teoria no hauries d’improvisar, ni fer pedaços, ni fer el ridícul, ni plantejar la pitjor opció (treure aigua del Segre just allà on no n'hi ha).

Sí, ridícul. Fins avui mateix, en què el Govern i els partits que el componen demostren una falta de cohesió esparveradora. ERC s’absté en la votació del decret per minitransvasar (he, he), anirà a la manifestació contra la minipunxadeta i com a membre del Govern diu a la minitransfusió. Bravo! El Senyor Zaragoza diu que el transavasament del Segre es farà tant sí com no (el no vol dir l’oposició del ZP) i l’endemà l’opció Segre queda descartada. El Baltasar menteix al Parlament, diu que no sap qui ha clavat aquelles estaques humiliants, renya el diccionari i ens vol fer colar els maleïts eufemismes, com això de la cultura de l’aigua (que no cal que vagi amb majúscules, amic Anònim). Això és màrqueting pijoprogre que a mi no m’enganya. Bé, diuen que Iniciativa es debat entre el i l’abstenció; encara s’acabaran decantant per un sí crític gloriós.

I em véns a dir que llegeixi el pla del nostre Govern? Quin pla? El que permet que es perdin milers de litres d’aigua per la canonada trencada de Badalona? El pla que vol que ens convertim en delators dels nostres veïns? El pla que preveu multes per omplir la piscina o regar l’hort sense tenir inspectors? A més, si defenses aquest Govern unionista estàs defensant que no puguem decidir si fem un transavasament o no; perquè els temes importants es decideixen a Madrit, oi que sí?

L’Anònim diu que per “primer cop en trenta anys un govern actua pensant en el futur i mira com el tracteu”. Mira, això ja fa riure una mica i no continuaré perquè, com diuen a les Illes, és com fer retxes dins s’aigo (esforçar-se en va). No ens entendrem pas.

Als polítics que van ser condecorats com a antitransvasistes i com a defensors de l’enlluernadora i buida nova cultura de l’aigua i que ara són al Govern els escau perfectament una altra dita: “No es pot dir mai d’aquesta aigua no en beuré.”

Apasiau.

divendres, 25 d’abril de 2008

Guanyarem!


Quan va aparèixer el corrent crític Reagrupament.cat m’hi vaig adherir de seguida com a simpatitzant, ja que no sóc militant d’ERC. Aleshores la meva indignació per l’estratègia de l’actual direcció d’ERC ja era gran. Quan es va formar el primer tripartit vaig pensar que havíem d’esperar. No era la meva opció però en aquell moment vaig creure que calia provar-ho; per què no.

Després vam crear aquest bloc, en part per desfogar-nos i maleir els grans estrategs que van dissenyar el millor camí cap a... la poltrona. Han passat els mesos i les urnes han estat molt clares, encara que els de la pluja fina i el gradualisme mirin cap a un altre costat. Res no ha canviat. Fins i tot ara, el Puigcercós té la barra d'apostar pel tripartit 3. Sumem-hi el ridícul que estan fent en el tema del transvasament, en el tema de la convocatòria del referèndum...

Si el congrés es fes a l'octubre, caurien pel seu propi pes. Però potser cauran igualment.

Fa unes quantes setmanes, un grup de blocaires que compartim la simpatia i el neguit per l’actual situació d’ERC i sobretot pel seu futur vam decidir agrupar-nos i crear un portal per donar suport a Reagrupament.cat, perquè creiem que és l’única alternativa possible per redreçar el partit. La majoria dels membres de Blocs amb estrella no som militants d’ERC, i això hi ha gent que no ho entén.

Doncs mireu, jo no tinc cap interès més enllà del meu país. Dono suport a Reagrupament.cat perquè crec en l’honestedat del Joan Carretero i la Rut Carandell, i he perdut força hores buscant adreces, creant un bloc, enviant correus pertot arreu per sumar adhesions a la causa.

I no vull res a canvi. M’il·lusiona la idea de col·laborar externament en un projecte que em convenç. Encara tinc lesperança que les coses canviïn i puguem tenir uns representants polítics que pensin en el país per damunt de la vanitat personal i els interessos de partit.

Guanyarem. I si no guanyem ara, convencerem i guanyarem més endavant, malgrat les tupinades, els entrebancs, les pressions i la menjadora.

Tinc la impressió i alguns testimonis de militants que em fan pensar que el Carretero traurà uns grans resultats. Hi ha molta gent cremada i no poden controlar 10.000 militants. Ja veurem què passa. El que sí que hem guanyat, malgrat el silenci mediàtic dels amics del poder, és la credibilitat.

Acabo amb el final de l’article del Desclot a l’Avui d’avui: “Esquerra volia catalanitzar el PSC, integrar els votants de l'àrea metropolitana de Barcelona i emportar-se, de tacada, una part important de l'electorat convergent. Ara tremola entre convulsions internes. Si no s'espavila, acabarà descatalanitzada i sense l'electorat propi. Mentrestant l'àrea metropolitana es mira Tele 5.


Endavant les atxes!

dimarts, 22 d’abril de 2008

Bon Sant Jordi!


La Jordina ens ha enviat “un tros del Sant Jordi d'Amèrica, d'en Pere Quart”:


A peu -perdé el cavall en la contesa-,
abonyegada l'armadura, oscada
l'espasa nua, i esmussada
(estreny dintre la mà roses marcides
del jardí devastat de la princesa),
temps ha camina vers l'exili.

Tramuntà el Pirineu, prengué navili
i una altra fou enmig de tantes vides
errants i penitents.

Algú li diu: "On vas com un captaire?
Què has fet d'aquell poder que no té fites?
Ni tu, que ho ets, ja no tens fe en els mites?
Els catalans, t'han enganyat de gaire
?"
I ell pensa: "Sí, la lliçó és dura.


Doncs jo li envio un tros d’Abril d’enomaroat, del mateix Pere Quart:


Passeig de Gràcia amunt
amb el llibre i la rosa,

avança somrient,
abril endins,
la Núria, la Núria,

primavera meva!


I per postres, un gelat de Josep Maria de Sagarra:


Sant Jordi té una rosa mig desclosa
pintada de vermell i de neguit;
Catalunya és el nom d’aquesta rosa,
i Sant Jordi la porta sobre el pit.

La rosa li ha contat gràcies i penes
i ell se l’estima fins qui sap a on,

amb ella té més sang a dins les venes

per plantar cara a tots els dracs del món.




diumenge, 20 d’abril de 2008

Dies de pluja



Aquest diumenge ha plogut de forma gairebé ininterrompuda des de la matinada i fins a última hora de la tarda. Però amb unes bones botes, paraigua i impermeable, no hi ha excusa que valgui, i cap a les cinc hem marxat al camp amb el Quico i hem tornat a viure i a veure un espectacle de la natura del qual, en pocs dies, hem pogut gaudir dos cops: un Segre gros i vermellós que baixa amb una fúria considerable. He robat el jeep al meu pare, que feia guàrdia amb les vaques, he pujat a casa a buscar la càmera, i he fet unes quantes fotos.









Evidentment, després d'uns dies de pluja maca com la que hem tingut, comencen a aparèixer els seus fruits... El Marc ja prepara una truita.



També he fet un petit vídeo, amb la càmera de fotos, però no hi ha so, i és una llàstima.


divendres, 18 d’abril de 2008

Per què el López Tena?


Dono suport al Joan Carretero perquè crec que és el millor per a ERC i per a Catalunya. I tant de bo a CiU manés l'Alfons López Tena, a qui admiro i del qual us recomano el llibre Catalunya sota Espanya. Tal com el Carretero, el López Tena va de cara i va per feina.


En un article al diari Público d'avui, el vocal del Consell General del Poder Judicial diu això:


“Els alemanys no pretenen a Suïssa que tots siguin alemanys, però els espanyols pretenen que tots siguem espanyols, i se senten ultratjats davant l’evidència dels milions de ciutadans que ni som ni serem espanyols, malgrat que apreciem* Espanya, perquè no és la nostra nació ni el nostre país: si amb nosaltres no va poder Franco, tampoc no podran Aznar o Zapatero. Per això necessitem la independència. Per això l’obtindrem.”


____________

*He traduït el verb estimar del text original (en castellà) per apreciar, perquè em sembla que l’autor no volia dir el que els catalans entenem per estimar. També el podria haver traduït per tenir estimació, em sembla a mi.



dimecres, 16 d’abril de 2008

Per què el Carretero?

“Si aquí del que es tracta és que aconseguim alliberar el país!”

(Joan Carretero, en una entrevista al web de Reagrupament.cat.)

En un comentari en aquest bloc, el Robert va dir que el Carretero no li agrada perquè, segons ell, vol fer com al Regne Unit o Alemanya, on l’esquerra no és present en cap dels dos partits majoritaris.” Pel Robert, apostar pel Carretero és girar l’esquena a l’esquerra. A més, “tot es basa en dreta-esquerra”. Corregeix-me si m’equivoco.


Andreu, el front que tenim obert és entre nacionalistes catalans i nacionalistes espanyols, no pas entre dreta i esquerra. No ens enganyem. Avui en dia els programes electorals dels partits coincideixen molt en les anomenades polítiques socials i d’igualtat. Fins i tot dins de la mateixa ERC m’és impossible destriar qui és més esquerrà. Espero que algú m’ho expliqui.


Com diu el Carretero,
“a ERC hi ha de caber tothom que sigui profundament demòcrata i que vulgui la independència. El teu amic liberal hi hauria de caber. I si fos socialdemòcrata, també. I si fos socialcristià o democristià o centrista, també. Fins i tot si digués que no hi entén gaire de política econòmica i social, però que vol la independència, també. Si aquí del que es tracta és que aconseguim alliberar el país! Una vegada ho fem, cadascú que voti el que li sembli més convenient, en funció d’altres criteris i preferències.”


Em sembla que és molt clar. Això és el que m’agrada d’ell. En canvi, els que es fan dir d’esquerra practiquen el màrqueting pijoprogre (des de la Mayol i el Saura fins al ZP i la Chacón mande firmes). Com diu un amic meu que és homosexual, mariconades les justes. Parlem clar i català.


La guerra civil la vam perdre per culpa nostra, perquè del que es tractava era de salvar el país, com ara.


A més, necessitem més garrotades per veure-ho? ¿Com ens ha anat els últims anys amb els experiments de genuflexió davant els governs espanyols? No cal anar gaire lluny: el paperàs d’ERC en el tema del transvasament del Segre pot tenir conseqüències imprevisibles. A les Terres de l’Ebre no estan d’hòsties.


Al debat d’investidura del president espanyol, el ZP, amb un pòquer d’asos guanyador, va ensenyar les cartes a un Ridao que no tenia ni parella. Li va dir que el PSOE té un projecte que es diu Espanya i que els republicans en tenen un altre que és no-Espanya. Amb altres paraules, li va etzibar: com vols que confiï en vosaltres? Vosaltres no creieu en Espanya!


El Ridao va fer un somriure de perdedor humiliat que m’ha quedat gravat.


El vendedor de crecepelo ZP ho podria haver dit fa uns quants anys, que els independentistes no són de fiar, però se’n va servir quan li va interessar, va pressionar per fotre fora els crítics de veritat com el Carretero, ens va humiliar amb l’Estatut... No és ximple, és un manipulador hàbil, té la paella pel mànec i ningú li ha plantat prou cara per fer-se respectar. Ningú; això també va per CiU.


Se’ls ha rifat a tots.


En canvi, només quan va entrar en la desesperació, el Carod va deixar anar aquell “fa 300 anys que se’ns pixen a sobre”; però no hi va afegir que els últims anys ho han fet gràcies a ell i als altres que manen a ERC.


Ara volen fer veure que marquen distàncies, quan les distàncies les han fixat els seus exsocis; quan els dirigents d’ERC ja no són creïbles.


Ja no tenim pluja fina ni gradualismes ni patriotisme social ni eufemismes de pa sucat amb oli. Ara tots a córrer a veure qui convoca el referèndum abans...


L’estratègia d’ERC ha sigut un fracàs i del Tripartit 2 no cal ni parlar-ne. Només cal recordar com ERC es va abaixar els pantalons amb la llei de dependència i la reforma educativa, dues invasions de competències vergonyoses.


I per reblar el clau, un fet que a mi em sembla gravíssim: ERC dóna suport a un partit que al Congrés espanyol va votar a favor de mantenir les sancions als esportistes que renunciessin a jugar amb Espanya. Això és altra traïció, de grans botiflers.


Més que estratègia, potser hauríem de parlar de vanitat, d’ambició personal, de menjadora per a tots i totes, d’odis, de cotxe oficial i canapès.


Se n’ha parlat a bastament, i jo ja n’estic tip. Ara el que toca és decidir el futur. Robert, suposo que estaràs d’acord que cal una regeneració profunda a ERC. Qui la pot fer? Els que han llançat a la paperera tot el que s’havia guanyat? Qui va ser el primer que, a més de posar el crit al cel, va ser conseqüent, va denunciar la submissió al PSOE i va demostrar que ell per allà no hi passava?


Pel que fa a la candidatura del Bertran i el Renyer, no me’n fio. Em remeto al que diuen a ca l’Elies i a ca l’Arnera, que m’han convençut que són una segona marca del Puigcercós.


La meva aposta és el Carretero perquè em sembla un tio honest i els seus plantejaments em convencen. A més, és l’única opció de fer net, de passar pàgina a un episodi lamentable de la història d’ERC, sobretot perquè el partit havia crescut molt i molta gent estàvem esperançats.


Confio en el Carretero perquè la seva prioritat és rescatar ERC i rescatar Catalunya. I això és el que molta gent no vol entendre; alguns per interès, d’altres no ho sé.


Seguint les ordres del ZP, el Puigcercós es va carregar el Carretero. Per què? Perquè va dir que el ZP és un “demagog espanyolista”, cosa que els que aleshores s’empassaven la demagògia espanyolista no podien assimilar. A més, diu el Carretero, “
vaig començar a constatar que en alguns temes clau de país, la visió dels dirigents era més pròxima als socialistes que al que sempre havia defensat ERC”. Jo també penso el mateix.


M’estic enrotllant massa. Més propostes del Carretero: “Cal tornar a fer política de debò als barris. Rigor i austeritat en la despesa pública. Situar a la política la gent de més vàlua personal i professional, no primar els fidels. No permetre que sent ERC al govern, la Generalitat acati decisions que vagin en contra de Catalunya. Acostar-se al cinturó metropolità desacomplexadament perquè aquests sectors tenen menys complexos que molts catalanets de tota la vida. Recuperar valors educatius...”


Finalment, em remeto a les paraules del Carretero sobre la seva visió de l’esquerra d’Esquerra. Molt clar: “En els seus inicis ERC ja va ser un partit molt plural, amb els federalistes republicans, la gent de l’Opinió, la gent d’Estat Català. El que no pot ser és que ara vulguem deixar de ser plurals per ser un grup monolític d’esquerres. Em sembla francament absurd. No voler determinada gent al partit per una puresa ideològica, que actualment a Europa no té sentit, és una bajanada. És evident que la nostra gent, com en certa manera li passa al país, bascula cap a l’esquerra o més ben dit cap al centreesquerra. Perfecte. Ara, els que simpatitzen amb l’esquerra autoritària de Castro, Chávez, Correa i Morales, per exemple, per a mi no hi haurien de caber, a ERC.”


Quin rotllo!

dimarts, 15 d’abril de 2008

Aires nous


Abans de res: lamento interrompre amb aquest comentari la línia brillant dels últims escrits del Marc. Només serà per unes hores. Segur que, amb tanta efervescència com s'està generant al voltant dels Blocs amb estrella, no tardarà a fer un altre escrit d'aquests apoteòsics que prou li envejo i comparteixo a bastament.

Jo, en canvi, us planto aquí una foto de l'hort 2008, ara que ja comença a prendre forma. La foto és d'aquest matí, i només he agafat la part que ja està treballada. Ahir al matí vam anar a cent cebes per hora, vull dir que vam plantar 300 cebes en tres hores. Vaig quedar baldada. Avui tinc unes agulletes... També hem plantat ja algun enciam i a la tarda el meu pare va començar a sembrar alguna patata. Suposo que demà al matí també m'hi agafaré jo, a la sembra.

Aquesta setmana estic de vacances. Unes vacances inesperades i que aprofito precisament per passar hores a l'hort, enllestir d'una vegada el segon llibre que ens han de publicar amb l'Albert Pujal, avançar algunes lectures que tenia moooooolt endarrerides, fer amb més tranquil·litat la feina del dia a dia a casa, i encara, si puc, a les tardes voldria anar a l'Arxiu del Bisbat per investigar els meus avantpassats. Ja hi volia anar ahir dilluns, però em vaig entretenir a casa de la cosina Lisa i se'm va tirar la tarda a sobre.

Dilluns que ve, dia 21, començaré una nova etapa professional (una altra!). He deixat la tele, una mica a contracor perquè m'ho he passat molt bé aquests mesos, però contenta perquè torno a la premsa escrita, que en el fons és el que més m'agrada tot i que he trobat molt gust en això de gravar! També estic contenta amb el canvi perquè seguiré treballant a la Seu, que en aquest sentit és com fer-ho a casa. Me'n vaig a treballar amb el Marcel·lí i la Cristina al Viure als Pirineus i, sobretot, a Les Mesures, una revista setmanal d'informació de l'Alt Urgell que no té gaires setmanes de vida i que, per tant, és un repte dels grans.

Espero que sigui una feina que em duri molt temps, perquè trobo que he estat en massa feines en pocs anys, i això no sé si és bo o dolent. És cert que en la majoria dels casos els canvis els he fet perquè he volgut, perquè no hi ha res que pugui motivar més que un repte nou, però m'agradaria poder dir que he trobat una feina per molts anys. Des del 2001, he fet el compte, i he estat en sis llocs de treball diferents!

Al 2000 em vaig encarregar durant mig any de la revista del Club de Xefs de Cuina de Catalunya, a Barcelona. Després, com que no trobava feina de periodista i volia seguir a Barcelona, vaig fer feines de secretaria telefònica que no em van desagradar (estic segura que, en una altra vida, jo feia de secretària. I de fet, diversos companys que he tingut m'han dit que seria una bona secretària). El 2001 em va sortir una oportunitat que vaig disfrutar i assaborir al màxim: sis mesos fent la substitució de la responsable de premsa de l'Institut Català del Sòl. La responsabilitat no era poca, però no em va espantar, i allà sí que en vaig aprendre! També vaig fer moooooolta geografia per la nostra Catalunya. Una gran experiència! I poc després ja em vaig decidir a tornar cap a casa. Barcelona ja m'ho havia donat tot i no esperava trobar-hi res que em pogués convèncer que era un error pujar cap aquí dalt.

El 2002 vaig començar al El Periòdic d'Andorra, a la secció de política. Hi vaig estar dos anys llargs, que van ser molt intensos i que també vaig disfrutar i patir moltíssim. Després vaig fer el salt a Andorra Televisió, on feia de cap de política senzillament perquè era l'única periodista que em dedicava a política de dilluns a divendres. Van ser nou mesos que a fe de déu que van ser com un part d'aquells durs però inoblidables, i que van acabar just amb el nomenament d'Albert Pintat com a cap de Govern. Una altra experiència que valia la pena viure.

Després de tres anys fent de periodista de política a Andorra, estava cremadíssima, i per això vaig optar per fer un parèntesi i entrar a conèixer un món que m'era desconegut i que m'ha enriquit moltíssim: me'n vaig anar dos anys a fer una substitució a l'àrea d'audiovisuals de l'Arxiu Nacional d'Andorra. Allà vaig conèixer gent magnífica, molt interessant, d'aquella gent que no et cansaries mai d'estar a la seva vora i d'escoltar-los perquè cada minut que passa n'aprens coses: la Daniela, el Pere, i sobretot l'Albert Pujal, aquest savi incomparable!

I amb el punt final a l'Arxiu vaig posar també el punt final a Andorra. Crec que sí que és un punt final. Ara em costaria molt tornar-hi a treballar. La meva terra és l'Alt Urgell i estic molt contenta de poder treballar aquí. A tele Pirineus (bé, el nom oficial és Pirineus Televisió) hi he estat molt a gust, sobretot perquè he pogut fer una informació propera que m'ha tornat a fer agafar el gust per la professió de periodista. I penso sincerament que continuaré disfrutant amb la nova feina a Les Mesures. Ja us ho explicaré!

diumenge, 13 d’abril de 2008

Aquí descansa Navales

A través del Joan Arnera he anat a petar a cal Joan Ferran (famós per la seva crosta nacionalista), on he llegit un article d’un tal Carles Navales al Diari de Girona. Us el recomano perquè, a més de destil·lar la insuportable superioritat amb què alguns ens toquen la moral cada dia, és una mostra d’odi, sectarisme, menyspreu, demagògia i falsedat.

El Navales diu que a ERC “pots trobar-t’hi un jove militant, que defensi papers per a tots els immigrants i, al seu costat, un vell militant que faria fora de Catalunya tots els ‘moros’. [...] El racista estaria més prop de les tesis de CiU, i preferiria un govern de coalició amb els nacionalistes en comptes d’un amb els socialistes. Les seves tesis estan millor representades per Joan Carretero, que conserva amb el major afecte la foto que es va fer amb el cardenal Ratzinger abans de ser Papa i que llueix sovint l’escut d’Israel a la solapa.

Fixeu-vos en el profundíssim argumentari que fa servir per justificar que les tesis d’un militant racista d’ERC “estan millor representades per Joan Carretero”: una foto amb el Papa i l’escut d’Israel.

Ah! Segur que a ERC hi ha militants racistes. Al PSC no? No nhi ha cap que, si fos per ell, fotria fora tots els moros?




dissabte, 12 d’abril de 2008

Aigua

Segons El Periódico d’Espanya, el govern català ha descartat el transvasament del Segre perquè, segons la mateixa crosta mediàtica, “Barcelona beurà aigua de l’Ebre gràcies a la interconnexió de les xarxes de distribució de Tarragona i Barcelona”.

El comentari següent del periodista entre guions és impressionant: “El Govern, amb la garantia de subministrament per a la regió barcelonina a la butxaca, va abandonar finalment l’opció —merament tàctica des que l’Executiu central va afirmar la setmana passada que era inviable— del pla Segre.

Merament tàctica... El José Zaragoza ahir era merament tàctic...

Quatre apunts per tancar aquest broma de mal gust que ha estat la intenció de transvasar aigua del Segre justament allà on a la tardor no hi ha aigua:

1. El Govern ens van enganyar quan va negar que estudiava fer el transvasament.

2. Després de reconèixer que es plantejava el transvasament, el Govern no va disculpar-se ni va dimitir ningú.

3. El Govern diu que a Madrit ja sabien les intencions del Govern però que les eleccions van fer que el tema quedés silenciat. Madrit ho nega. Ningú no demana perdó ni dimiteix.

4. El Govern humilia els pagesos de Prats i Sansor en clavar unes estaques sense dir ni ase ni bèstia.

5. El Govern diu: “Vés a saber qui les ha clavat.”

6. Es descobreix que les estaques les van clavar operaris que treballaven pel Govern català. El Govern no demana perdó ni ningú dimiteix.

7. El Govern fa un dels ridículs més espantosos del segle XXI quan dóna les culpes del transvasament als diccionaris, perquè, pobrets, són molt lents i no saben actualitzar immediatament la gran imaginació del conseller. Els maleïts diccionaris no recullen cap paraula per definir una captació puntual. Gravíssim.

8. El José Zaragoza fa de nacionalista i diu que les obres del transvasament es tiraran endavant malgrat l’oposició de Madrit.

9. L’endemà es descarta el pla Segre.

10. No som insolidaris. Si sobra aigua, que se’n vagi allà on faci falta. El que no pot ser és que tinguem uns gestors (no se’ls pot demanar més) tan incompetents. Han enfrontat el territori perquè no donen la talla. I com que hi ha molta gent que no s’informa mínimament bé, surten els prejudicis, les rancúnies i la demagògia barata. Només ens faltaria això: enfrontar-nos encara més. El polítics viuen en el seu món, són porucs i quan toca prendre decisions és fàcil que la caguin. Transvasar aigua des de la capçalera del Segre és un disbarat. Per què, doncs, és la que tria el Govern? Com pot ser? Aquí és on teniu menys vots, és clar. Quatre gats...

11. Per què no demaneu perdó per haver mentit, per haver clavat unes estaques sense permís? Baltasar: no et fa vergonya continuar en el càrrec?

12. Tot passa per Madrit. Fins quan durarà el masoquisme de voler dependre dels espanyols?

dijous, 10 d’abril de 2008

Eps, el primer és Catalunya

Ahir a la nit, mentre el Barça m'anestesiava, es va celebrar un sopar organitzat pel supercrac Dessmond amb la presència del Joan Carretero i una setantena llarga de blocaires que donen suport, com jo, a la candidatura del Carretero i Reagrupament.cat.

A Blocs amb estrella ja hi ha força cròniques d’un sopar que, segons diuen, va ser tot un èxit.

I com diu el Dessmond, és tot un detall que el Joan Carretero i la Rut Carandell s’avinguessin a dedicar unes hores a parlar amb gent que majoritàriament no és militant d’ERC. O sigui, no van anar al sopar a pescar vots.

Diuen que el Carretero va parlar clar i català: El primer és Catalunya!

Sembla una obvietat, però a la pràctica hem vist i veiem que per a molts el primer són ells.

Un fragment del llibre de Joan Sales Cartes a Màrius Torres, que per culpa de l’internet aquest dels collons no puc acabar de cap manera (hehe).

Qualsevol semblança amb la realitat podria deixar de no ser pura coincidència:

Barcelona, 2 d’agost de 1936

[...]

En moments com els que estem vivint els ciutadans hem d’estar al costat del govern o fer un cop d’Estat per canviar-lo; hem d’estar al costat de la Catalunya autònoma encara que no ens acabi d’agradar el govern actual i en desitjaríem un altre. O obeïm el govern que tenim o en constituïm un altre; el que no podem fer de cap manera és passar-nos al camp dels enemics de Catalunya. Sobretot que la culpa de tot plegat és en definitiva de tots nosaltres. [...] Potser seria preferible que meditéssim sobre les nostres culpes en comptes d’escruixir-nos de les dels altres; [...] ¿Qui té doncs la culpa que Barcelona hagi cremat pels quatre cantons? Nosaltres, que l’hem deixat cremar; nosaltres i ningú més que nosaltres.”


En què pensava Joan Sales el 1936? Quina era la seva prioritat?

En vam sortir molt malparats, de la guerra, i no hem après la lliçó.


Marc




dimecres, 9 d’abril de 2008

Blocs amb estrella


Jo no sóc de cap partit. Tampoc no sóc com molts catalans, que són de CiU i odien ERC, o són d’ERC i odien CiU. Aquest és un dels grans problemes que arrosseguem. Per mi, el primer és Catalunya i vull que tant CiU com ERC tinguin els millors líders, projectes engrescadors, clars i valents; discursos convincents; ambició nacional; polítiques que afavoreixin la cohesió social i la igualtat d’oportunitats.

Crec que CiU i ERC necessiten una renovació urgent, de cares però sobretot de projecte, perquè molta gent està desorientada i desil·lusionada per moltes raons.

Posats a triar, a mi m’agradaria que CiU tingués al capdavant una persona de la solvència de l’Alfons López Tena, a qui espero que puguem portar a l’Alt Urgell ben aviat perquè faci una conferència.

D’altra banda, uns quants blocaires que compartim una certa sintonia hem creat un grup de suport a Joan Carretero i a Reagrupament.cat. Hem posat en marxa un bloc de blocs: Blocs amb estrella, perquè encara que no tinguem vot en el congrés que ha de triar la direcció d’ERC, sí que tenim veu. A més, si pogués convèncer el meu cosí, que és militant, estaria més que satisfet.

I per què el Carretero?

Perquè va ser el metge de Barbens. He, he.

A mi aquest home em cau bé. Si (mal)diuen que gasta mala llet i que és antipàtic, bon senyal. Segur que en realitat és el que em sembla a mi: un tio seriós, honest, conseqüent, creïble, que va de cara, poc amant de la hipocresia i del bonrotllisme. ¿És dolent ser una persona potser seca, seriosa, de poques paraules?

Jo el que vull és un home que sigui valent, que treballi pel meu país, que no sigui un fantasma, ni un empleat, ni un venut.

Las meva opció és el Carretero perquè me’l vaig creure quan va dir que Esquerra és una eina, un instrument, i que el que importa és el país. I ho va demostrar quan va deixar el govern i se’n va tornar a fer de metge a Puigcerdà. Va ser ell qui va alçar la veu per dir que el ZP és un embaucador, que ERC l’estava cagant de ple en sotmetre’s al PSC-PSOE.

Dissabte passat, en una entrevista a La Vanguardia amb Puigcercós, Carretero, Renyer i Benach, l’entrevistador els va preguntar:

—¿A què atribueix la pèrdua de vots d’ERC en les tres últimes convocatòries electorals?

La resposta de Joan Carretero em sembla molt encertada:

—Pèrdua de rumb ideològic, i estratègic i de credibilitat, abandonament de la radicalitat democràtica, deambular entre la submissió i la pallassada, pèssima gestió de recursos humans i gestió mediocre de govern.

Comparem-la amb la del Joan Puigcercós:

—El 2004 van confluir factors d’excepcionalitat. ERC ha consolidat sòl electoral i resultats molt millors que en les dues últimes dècades. Segur que hem fet alguna cosa malament que caldrà corregir.

És la típica resposta del que no vol saber res del que ha passat, que no acceptarà mai que una part de la culpa és seva; és la resposta del que està ancorat al poder i fuig d’estudi. Només accepta que alguna cosa s’ha fet malament, sense esmentar-la. Gràcies, home.

Em sembla que el Carretero ho tindrà difícil. Potser haurem d’esperar que aquests que viuen del partit i se’n serveixen acabin d’enfonsar ERC. Tant de bo no sigui així, però si hem d’esperar, esperarem amb l’esperança que aquest partit històric es regeneri, perquè torni a ser aquella força que ens va engrescar fa uns quants anys. Amb coherència, honestedat, amb aquell toc d’alternativa que a tanta gent va seduir. Amb un discurs integrador i clar: volem que s’exerceixi la democràcia, volem el dret de decidir, volem el progrés social, tenim les mans netes, som valents, formats i estem aquí perquè ens estimem la nostra pàtria i volem dedicar els millors anys de la nostra vida a servir el nostre país i la seva gent.

Tal com diu el Carretero, el pacte amb el PSC tal com està definit és un suïcidi polític per a ERC; la direcció d’ERC no està en contacte amb la realitat i està allunyada dels compromisos amb els ciutadans; cal que ERC sigui un exemple de transparència democràtica; que aglutini per sobre de tot els que volem una Catalunya lliure i democràtica, un país equilibrat i competitiu, obert al món i respectuós amb la seva història, la seva llengua i la seva cultura; que recuperi la credibilitat, la centralitat política; que aposti per l’economia productiva i per la recuperació de valors educatius.

A l’encapçalament del portal Blocs amb estrella hi ha una declaració de principis en què s’explica molt millor que aquí l’esperit que ens ha dut a donar suport a Carretero i a Reagrupament.cat. La podeu llegir aquí.

S’acaba així: “Perquè creiem encara, obstinats i tenaços, en els valors i en el futur d’Esquerra Republicana de Catalunya. Però sobretot perquè creiem encara, sempre, obstinats i tenaços, en els valors i en el futur del nostre país.”

No cal dir que esperem adhesions a la causa.

Salut i visca Catalunya lliure.

Marc


diumenge, 6 d’abril de 2008

Mític mas d'en Planes


Avui he tornat a passar un dels meus matins de diumenge ideals: a les nou en punt he sortit de casa amb el Quico, hem passat a buscar el Josep Maria i hem fet una caminada de quatre horetes cap al serrat i hem baixat fins al vell camí de Torà. Algunes fotos les he penjat ja en aquesta nova pàgina que he descobert gràcies al Jordi Casamajor i els seus gravats rupestres d'Andorra i Catalunya: http://reflexionsencatala.nirudia.com/

En aquesta pàgina hi penjaré fotos de les meves excursions pels voltants del Pla (realment, no cal anar pas gaire lluny per trobar racons fabulosos. I si a més portes al costat algú que té memòria i et va explicant històries tan pròximes, i a la vegada tan llunyanes, doncs què més es pot demanar?). Avui només n'he penjat cinc perquè no en deixa penjar més per dia. Continuarà...

La foto que il·lustra aquest comentari la vaig fer diumenge passat. Vam pujar fins a mas d'en Planes però no pel camí habitual sinó per caminets amagats del bosc. El Quico va llevar un porc fer, i avui hi ha tornat, i tres cops! Està fet un crack! Per cert, al cel de la foto s'hi veu una espècie de punt negre. És un voltor.

Mas d'en Planes és un lloc mític en el meu petit imaginari particular. Només de pensar-hi ja em ve al cap un bon cistell de rovellons. Aquí, fa uns cinquanta o seixanta anys, quan les mines d'Adrall funcionaven a ple rendiment, hi havien arribat a viure un centenar de persones. Ara va caient tot de mica en mica però té aquell atractiu innegable del que havia sigut i que de mica en mica es va oblidant. Per això m'agrada penjar aquestes fotos al bloc, i també guardar-les ben guardades. Perquè, com diuen els savis, quan es descriu alguna història que ha quedat perduda en el passat, se la rescata i se la fa reviure.

Arran d'haver treballat colze a colze amb l'Albert Pujal d'Ordino (un SAVI així, en majúscules) en un parell de les seves investigacions riquíssimes, se m'ha tornat a despertar l'interès per la història, però sobretot per la nostra petita història local, personal fins i tot. Si tingués més temps m'agradaria perdre'm als arxius i parlar hores i hores amb la gent que té tants i tants records que val tant la pena que es puguin mantenir vius encara unes generacions més!!

Espero tenir temps, algun dia.

divendres, 4 d’abril de 2008

El vuitè i el novè!



Estem en ratxa!

Ahir dijous, tarda avall, va néixer el vuitè vedell de la temporada. És el de la primera foto. És fill d'una vaca que fa un parell de setmanes, el Divendres Sant, ens va donar un bon ensurt, perquè té unes banyes molt corbades i una es va quedar enganxada en una menjadora. La pobra vaca s'hi va passar hores fins que no hi vam baixar al dematí a primera hora, i ens va costar molt alliberar-la. Però per sort el vedell ha sortit maco, maco. A la foto està mig adormit a la part que toca a Segre, amb una caloreta...

I aquest divendres al matí ha nascut el novè, fill d'una vaca molt joveneta. Ha hagut de baixar el veterinari i l'hi han hagut de treure. Però sembla que va pel bon camí.

dijous, 3 d’abril de 2008

El riu Segre entre Alàs i la Seu, a final de l'estiu passat

Foto: RàdioSeu


Entre Alàs i la Seu vol dir a prop d’on els minairons han clavat les estaques, a prop d’on volen treure aigua a la tardor per l’irrisori cost de 20 milions (dels nous euros).

Aquesta foto l’he treta del bloc de l’Albert Batalla. En aquest cas concret, crec que una imatge val més que mil paraules (i més que algunes estupideses* que s’han dit).


___________

*Dedicada al senyor Francesc Baltasar, una citació de l’escriptor i filòleg Pau Vidal que he trobat casualment al Diccitionari:

“La lingüística és l’única ciència sobre la qual tothom s’atreveix a opinar. T’imagines que jo qüestionés algun tema cardiovascular al doctor Valentí Fuster? En canvi sobre la llengua tothom hi diu la seva, sense tenir en compte que s’ha de tenir uns coneixements que no tothom té.”




dimarts, 1 d’abril de 2008

Més val riure que fer riure


Això em deia ma mare, que tot seguit em recordava: "El padrí sempre ho deia."

Home, la política fa riure, sobretot veient el panorama actual al nostre país. Però arriba un moment en què segons quins personatges fan plorar més que no pas riure, i això a la llarga resulta depriment.

Em fa mandra escriure de política tot i que en el fons en tinc ganes.

Mentrestant, fa una estona m’han vingut ganes de refugiar-me en un humor més aviat blanquet. I heus aquí un recull de frases que els correctors anem arreplegant. Aquestes són de la feina.

Més val riure que fer riure.

(Al final d’aquest bloc hi ha un altre recull de piquiponades i altres meravelles.)

Apa.


> En un butlletí oficial:

“M. José G. D., nascuda a Wüppertal, Almeria.
(Després de les Illes, el nou land alemany.)

> En un reglament:
“Es considera no apta per al treball per incapacitat laboral la persona que gaudeix d’alguna de les malalties o incapacitats següents:”
(Gaudir d’una malaltia és inadmissible.)

> En un informe:
“La millor solució és llogar un edifici en construcció a l’av. Tarragona, litògraf al Parc Central.”
(Litògraf, limítrof... subtileses.)

> En una consulta telefònica:
“Si dius ‘premi ofert per tal entitat’, és una traducció literària del francès?”
(No gaire.)

> En una reflexió profunda d’un incomprès en una carta:
“Un dels fenòmens més importants des del punt de vista sociològic és la incidència de l’esport per cada un dels individus que formen part d’aquesta societat.”
(?)

>En una publicitat enganyosa:
“Diferents penyores per a diversos homes amb altres formes de viure.”
(És el que passa quan fas servir un diccionari castellà-català i agafes la primera accepció de prenda.)

> En un informe:
“Quan es parlava de la cultura, a l’article 40, havíem posat ‘la cultura universal actual’. Evidentment, el llenguatge de la cultura és universal, és actual, és del passat i serà la cultura del futur. Llavors és gairebé una cacofonia que no és convenient.”
(Cultura universal actual té un so molt desagradable.)

> En un fullet comercial:
“La multa que s’imposarà a la persona que esquiï sense forfet és 30 euros en cas de primera falta, i 60 euros en cas de reedició.”
(El que haurien d’haver reeditat és el fullet, potser.)

> En un menú de les Jornades de cuina de tardor:
“Amanida tèbia amb nadius de la Rabassa.”
(Els habitants de la Rabassa són molt bons, més que els nabius.)

> En una consulta telefònica:
“La paraula retornat porta algun asterisc?
(Un asterisc i un obelisc.)

> En una acta:
“Es recorda en un memorandunt el tema de les penalitzacions.”
(En bell catalanesch.)

> En una consulta telefònica:
Propietari va amb hac intercalada?
(L'has ben calada.)

> En un informe:
“Aquesta despesa s’amputaria al capítol...?”
(Mai millor dit.)

> En un diari de sessions:
“Aquest accés de cel legislatiu...”
(Una llei que permet seure a la dreta del Pare?)

> En un catàleg turístic:
“Andorra té 75.000 habitants i escreix.”
(Que difícil que és el català, eh?)

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...