dijous, 29 de maig de 2008

Política, però ara local

En altres ocasions he intentat fer cinc cèntims del tipus d'alcalde que tenim a Ribera d'Urgellet però no m'he acabat d'atrevir. I no crec que sigui per por, perquè no li'n tinc pas. Avui m'han explicat això:

Han citat a declarar el cap de l'oposició pel butlletí informatiu que el grup de Progrés del municipi va publicar al febrer. L'alcalde l'ha demandat, i això que al butlletí, que m'he llegit de dalt a baix i el guardo a casa, no hi ha res que pugui portar a pensar en difamacions ni en calúmnies, tot es pot comprovar amb documentació i amb notícies que han aparegut als mitjans de comunicació. Així doncs, la demanda per a què és, sinó per FER AGAFAR POR I FER CALLAR?

Així és la democràcia a Ribera d'Urgellet. I em fa molta ràbia que tanta gent de la comarca giri el cap a una altra banda i no ho vulgui veure.

Boranit.

dimecres, 28 de maig de 2008

Com se'n diu, d'això?

Llegit en un article de Toni Alet a Viure als Pirineus:


"La setmana passada vaig rebre la trucada del secretari d’organització de Reagrupament.cat (RCAT) comunicant-me que havien rebut la notificació que la meva signatura de recolzament a la candidatura d'en Joan Carretero havia estat anul·lada per duplicitat, per haver signat també per una altra candidatura. La meva juntament amb la de l'alcalde de Montagut i Oix (La Garrotxa) i la del propi president de La Comissió de Garanties d’Esquerra!
[...]
Al sol·licitar la revisió de les signatures membres la Sindicatura Electoral Nacional es van negar a mostrar les signatures duplicades, per acabar dient que devia ser un error. Un error o un flagrant delicte de falsificació, fet amb el poc judici de duplicar signatures de militants clarament compromesos amb RCAT."


Això està arribant a uns límits insuportables.

Com una tàpia

Fa pocs dies l’Arnera va parlar d’un article de l’“inefable” Juan Tapia que no vaig tenir collons de llegir perquè no volia pair malament l'esmorzar. “Aquest senyor barbut i amb cara de mal de ventre perpetu” afrimava que “la independència és un miratge”; “l’independentisme és sols un miratge per a qui aspiri a liderar el país”.

Com diu l’Arnera, el Tapia “no esmenta per a res" l'enquesta recent "de la Universitat Oberta de Catalunya que apunta precisament que el sobiranisme és majoritari, o almenys gairebé majoritari”.

Però bé, deixem-ho aquí.

Ahir em vaig quedar al·lucinat en sentir-lo al programa 59 segons. El (sord com una) Tapia en va dir una de molt grossa: segons ell, és incomprensible que un partit independentista com ERC demani al Govern espanyol que anul·li el decret de la canonada. És clar, si ets independentista, per què coi has d’anar a Madrit a reclamar el que sigui?

Aquesta imbecil·litat podria fer gràcia si la digués algun setciències en un bar, però no és el cas. Aquest home va ser director de La Vanguardia, de Barcelona Televisió i de Televisió Espanyola a Catalunya.

Que fort! Quant odi que deu acumular aquest home. Quanta estupidesa. Com podem anar bé amb aquest nivellàs?

dimarts, 27 de maig de 2008

Modest homenatge a un dels 'grans' (V)


Selecció de citacions del capítol cinquè de Nacional II, (1972) del mestre Jaume Perich.

La traducció és meva.


El temps
La noció del temps és relativa, la prova d’això és que tan aviat plou com fa sol.

Valentia
Cal exposar valentament les idees pròpies com si ho fossin.

Curiositats històriques
Malgrat el principi d’Arquimedes, la gent que no sabia nedar va continuar ofegant-se.

Xacres
La droga és una de les xacres del nostre temps prohibides.

El temps
La noció del temps és relativa, la prova d’això és que tan aviat plou com fa sol.

Costums pietosos
Els ateus creients resen les seves blasfèmies cada nit, abans d’anar al llit.

Coses del passat
Hi ha coses del passat que estan molt bé. Molt bé en el passat.

Canvis
Canviar d’opinió és cosa de savis equivocats.

Consell
No és necessari reconèixer els propis errors. Ja se n’encarreguen els altres.

Observació
La llibertat d’alguns comença on s’acaba la de tots els altres.

Coses de la vida
Es neix covard de la mateixa manera que es neix valent, però en qualsevol cas el millor és no haver de demostrar-ho mai.

Coses de la vida
A mi, dels acudits verds, el que més m’agrada és practicar-los.

Jo
Jo sóc bilingüe; per exemple, penso en català i, no obstant això, llegeixo diaris en castellà.

Racó literari
Per mi, els llibres més interessants són els llibres esterlins.

Sobre les dones
L’argument més contundent per demostrar que no és cert que totes les dones són iguals és l’adulteri.

La família
La família que cobra dividends unida roman unida.

Observació
És curiós que hi hagi tants compositors de música clàssica amb noms de carrers.

Geometria recreativa
El rectangle és un polígon regular, és a dir, ni bo ni dolent.

Experiència
Hi ha poca gent que hagi pogut arribar a la conclusió que els diners no donen la felicitat per pròpia experiència.

Observació treta de la mateixa vida
De tots els pecats capitals, l’enveja és el que surt més econòmic.

Física recreativa
Un mirall lent de reflexos no serveix per a res.

Una història famosa
Tothom coneix aquella frase de l’explorador Stanley en trobar-se Livingstone en ple cor de l’Àfrica: «Doctor Livingstone, I supose...» El que molta gent ignora és que les quaranta-cinc vegades anteriors li havien contestat: «Perdoni, però vostè s’equivoca...»

Consell
Si hom es passa la vida dient el que pensa, en poc temps se li acaben les ocasions de dir-ho.

Frases cèlebres
Estic molt satisfet que la cèlebre frase «Tot s’ha perdut menys l’honor» no se m’atribueixi a mi.

Una cosa incomprensible
Mai no entendré per què si la paraula «yes» vol dir «sí», no ho diu.

diumenge, 25 de maig de 2008

Torna el riu


Aquest és el riu. No conec que tingui cap nom concret. És el riu que baixava de les fonts dels boscos del Pla i on abans (la meva mare n'és prou testimoni directe) les dones anaven a rentar.
Doncs aquest riu, que desemboca a Segre, no havia tornat a portar aigua des del 1995, segons rememorava ahir el meu pare. Per tant, les fotos són ben justificades, perquè un cop hagi passat aquesta primavera meravellosa que estem tenint, el riu es deurà tornar a assecar, i vés a saber quants anys hauran de tornar a passar per veure'l baixar.
Mentrestant, en gaudim.
El Segre que baixa aquests dies també fa goig. Però esperem que no hi hagi desbordaments.

divendres, 23 de maig de 2008

Som (i no deixarem de ser perquè som tossuts)

Benvingut al paradís, Luengo.

Malgrat que al ciutadano periodista d'El Periòdic d'Andorra li provoqui urticària, avui portem a Andorra un grup que, com bé diu el mateix plumilla espanyolista obsessionat, "s'ha significat per un posicionament polític que aposta decididament i obertament pels Països Catalans". Ui, que fort!

Fot-te.


dijous, 22 de maig de 2008

Reflexió en català

Per què em preocupen tant les eleccions a ERC si no en sóc militant? N’hi ha que són tan curts (de vista) que diuen que és una qüestió interna. Doncs no. Ens hi juguem molt com a país. Crec que Catalunya es troba en la prèvia d’un camí que té dues sortides: o espanyols o catalans. Tu decideixes.

Decidirem si som capaços d’aprofitar el moment que aviat ens tocarà viure, perquè hi ha un altre camí que no té sortida: Espanya no ens pot donar un finançament acceptable ni està educat per convertir-se en un Estat plurinacional, federal. (Avui el ZP ha dit que “l’Estat” s’ha de garantir el 50% de la pasta; se li ha escapat “l’Estat”, com si la Generalitat no fos Estat.)

Una enquesta recent desmunta els tòpics dels espanyolistes que surten als migdies a les tertúlies vomitives de les teles espanyoles; diuen que els independentistes no arribem al 19%... I una merda! I si som tan pocs com dieu, quina por us fa un referèndum?

Aviat haurem de decidir entre fer un front nacional i declarar la independència, o acceptar la condició de província espanyola espremuda fins al moll de l’os.

Per això és tan important saber qui portarà les regnes d’ERC els anys vinents.

Per això és tan important saber triar: o Carretero, o PSOE.

Reagrupament proposa sumar, fer que ERC sigui un partit majoritari i fidel als seus principis. I quan arribi el moment, Carretero i manta. O el que és el mateix, adéu, Espanya.

Reflexió en català

Mentre la blocosfera sobiranista bull; mentre els patriotes inquiets i preocupats pel futur del nostre malaventurat país es mouen; mentre l'alternativa real al poder establert va fent forat; mentre la gent es desperta i crida prou!; mentrestant, els mitjans informatius tradicionals viuen en un altre món. Ja us ho trobareu. El món canvia molt de pressa i demà potser serà massa tard.

Ui, ui, ui (una mica cagadets?)

Cimera (Extraordinària) informa:

"Un informe filtrat des de la seu nacional d'Esquerra revela que la candidatura Reagrupament.cat que encapçalen Joan Carretero i Rut Carandell s'està guanyant cada dia que passa la confiança i la simpatia de la militància. Bona part de les agrupacions, seccions locals i casals d'Esquerra d'arreu dels Països Catalans consultats per la direcció han avalat ja o avalaran els propers dies l'esmena a la totalitat (ponència alternativa) que pretén presentar Reagrupament al proper congrés del partit. Això, és clar, posa els péls de punta a Joan Puigcercós i companyia, que ja s'està plantejant canviar l'estratègia de la campanya.

Si en voleu saber més, visiteu http://www.cimeraextra.blogspot.com/

Rellancem ERC!!!"

dimecres, 21 de maig de 2008

Escandalós


Notícia llegida a Viure als Pirineus.


Si és veritat, cosa que no dubto gens, em sembla gravíssim que “la delegació d’ERC a l’Alt Pirineu” hagi “contactat amb alguns dels seus afiliats per oferir-los la possibilitat de viatjar a Barcelona aquest dissabte i assistir a l’acte central de campanya de la candidatura de Joan Puigcercós. L’oferta inclou viatge en autocar, dinar i assistència al Catalunya-Argentina, tot per 10 euros.

¿Des de quan la delegació d’ERC a l’Alt Urgell forma part de la candidatura del Puigcercós? Per què a la mateixa hora que el Carretero va fer una conferència a la Seu la secció local d’ERC va muntar una reunió? Compareu els dos casos.

Una altra pregunta: d’on surten els calés per pagar aquest viatget i la missa del Manelic? L’entrada més barata per veure el partit val 20 euros (per a grups). Qui paga laltra part de l’entrada, el dinar i l’autocar? El Putxi?

Com diu el Manel, “no em crec que aquests darrers actes electorals, llibres, DVD, vídeos, etc., de les candidatures d’en Carod i d’en Puigcercós se’ls han pagat de les seves butxaques. Quant costa llogar un local per a 2.000 persones, un equip d’il·luminació, de música i tota la seva logística? Són desenes de milers d’euros, és a dir, milions de les antigues pessetes!”.

I com expliquen a Viure als Pirineus, “la situació ha provocat malestar entre alguns dels militants que donen suport a la candidatura del moviment Reagrupament.Cat, que lidera Joan Carretero, i que no haurien rebut la trucada de la direcció oferint-los aquesta possibilitat.

Si és veritat, com deia al principi, mira que s'ha de ser barroer per evidenciar tan clarament que la Delegació d'ERC a l'Alt Urgell en realitat és la Delegació del Puigcercós a l'Alt Urgell...

El més trist de tot és que aquesta gent potser guanyaran. Massa gent a la menjadora, ja se sap.

No tenen vergonya!



dimarts, 20 de maig de 2008

Avui fa setze anys


A la foto del mig, fa setze anys, amb el Guillermo Amor, a Wembley. L’Amor no va poder jugar la final perquè estava sancionat.

També surto en dues fotos més, fa més anys, és clar.

Quin xaval, eh?

He, he.


(Per cert, parlant de futbol, no em puc estar de comentar l’absència del Bojan al partit Catalunya-Argentina. No jugarà aquest partit per no fer enfadar els espanyols, pobrets. Com que ha renunciat a jugar l’Eurocopa amb Espanyi, ara que no senfadin. D’això se’n diu posar-s’hi bé perquè te la fotin ben endins.)


dilluns, 19 de maig de 2008

Cor agre

Article d’opinió de Carles Ribera al setmanari Presència.

Epígraf: Cor agre.

Títol: De professió, polític.


(Coragre és una sensació de cremor a l’estómac i cor agre deu ser un cor amb una acidesa desagradable.)

El periodista comença el seu article amb una declaració solemne: “Me’n guardaré prou d’opinar sobre les diferents candidatures que el juny vinent s’enfrontaran per fer saltar pels aires [sic] Esquerra Republicana de Catalunya. Com que és una qüestió interna i un servidor no és pas militant d’aquesta formació (ep, ni de cap altra), em sembla que la millor posició d’un periodista davant del congrés ha de ser limitar-se, com a màxim, a explicar les opcions que s’hi presentin.

Ah sí? Com que és una qüestió interna, no pots opinar si fas un article d’opinió? ¿Tampoc podem opinar els que no som periodistes ni militants pel fet que es tracta d’una qüestió interna? A més, què vol dir que és una qüestió interna? Que es tracta d’una associació de pescadors de truita sense mort? Oi que no?

Continuo encuriosit, a veure què ens explica en un article d’opinió en què no opinarà.

Diu que s’ha de limitar a explicar, però tot seguit carrega contra el Carretero per una “qüestió col·lateral [sic]”. El periodista diu que el Carretero “no perd cap oportunitat que li brinden els mitjans [...] per destacar que, a diferència d’altres, ell té una manera de guanyar-se les garrofes que li permet no haver d’estar pendent de la política per tenir el plat a taula”.

Com que el periodista no opina i només explica, etziba que el Carretero “ho afirma d’una forma insistent, diria impertinent, diria gairebé classista”.

Ja hi tornem a ser amb els complexos... I sort que no opina sobre una de les suposades propostes d’un dels candidats...

Més endavant, explica que el Carretero “insinua, o més que insinua, que això del polític que només sap viure de la política genera [...] una poltronitis aguda”.

El Carles Ribera pixa fora de test perquè està encegat amb els seus complexos i prejudicis classistes. No sé d’on ha tret que el Carretero està en contra del polític professional amb dedicació exclusiva, que no és el mateix que el polític que només sap viure de la política, que s’aferra a la cadira perquè no ha fet res més i no sabria fer res més en la seva vida.

El que defensa el Carretero, senyor Ribera, és que “la gent hauria d’entendre que la política és una dedicació d’uns anys, i que això mereix a vegades dedicació exclusiva i d’altres, no, però que quan passa el temps la gent ha de poder fer vida normal”.

Ja veig que no ho has entès, Ribera. Un exemple del mateix Carretero: “Si per alguna cosa Puigcercós no pot continuar sent militant de base com he sigut jo i com continuaré sent, si hi ha gent que, pels motius que sigui, només poden tenir com a dedicació professional la política, evidentment li haurem de buscar la manera que continuï, però nosaltres preferim gent que, quan acabi la seva etapa de polític, es dediqui a les seves activitats professionals habituals”.

Ribera, gràcies per OPINAR sobre les candidatures (millor dit, sobre UNA candidatura), encara que es tracti d’un procés intern. Això és democràcia, collons!

I el Carretero m’agrada per moltes raons. Per exemple, si ets conseller del Govern i n’estàs fins als ous del demagog espanyolista, en comptes d’abaixar el cap o abaixar-te els pantalons, plegues i te’n vas a fer de metge. Els polítics haurien de dedicar els millors anys de la seva vida a treballar pel país i després deixar pas a altres persones.

A més, Reagrupament proposa rebaixar els sous d’alguns alts càrrecs als nivells anteriors i el nombre d’assessors com a mínim al nivell més baix que hagin tingut mai; també planteja que se separi clarament partit i govern (els que tinguin responsabilitats executives al partit no poden ser al govern d’una institució d’àmbit supramunicipal, per exemple) i limitar els mandats (2 mandats de 4 anys).

Motius més que evidents perquè alguns militants no votin Reagrupament.

Apasiau i que Nostru ens agafi confessats amb plumilles com aquest.

dijous, 15 de maig de 2008

Què?


Al programa resum No em ratllis d’ahir al vespre. Un nen pregunta al Joan Saura:


—Amb qui se n’aniria de vacances, amb el Montilla o amb el Maragall?


Home, això és com preguntar: estimes més el pare o la mare?




dimarts, 13 de maig de 2008

Que algú m'ho expliqui perquè no entenc res

Ara mateix acabo de sentir a les notícies de TV3 que a partir d'avui s'aixeca la prohibició d'omplir piscines amb aigua potable. A veure: fa mesos que sentim la cantarella que estem en sequera gairebé extrema, que per molt que plogui la situació no deixarà de ser dolenta, que molta alerta a malgastar aigua, que si n'agafem del cap del Segre o n'agafem de l'Ebre, que si diem als pagesos que no reguin els camps...

Cada dia que passa estic més convençuda que ens han fumut el pèl en tots els sentits. Quina ràbia i quina vergonya!

A quarts de set

Laporta i Carretero


De debò voleu carregar-vos el Laporta? Entenc que els que abans sucaven del Barça i els que la catalanitat del Barça els provoca urticària vulguin el seu cap, però no acabo d’assimilar el linxament general contra el president del Barça, l’home que va treure el club de la misèria i la vergonya. És clar que és culpable del que ha passat, és clar que ha menystingut les seccions, però ¿que no tenim memòria? ¿Quin balanç es pot fer des del moment en què va marxar el Joan Gaspart fins ara? Agafem aquests anys i comparem-los amb qualsevol quinquenni de la història del club.

Fins i tot en això coincideixo amb el Joan Carretero, que per mi és l’Elefant Blau que necessita ERC i el nostre país. Diu el doctor en una entrevista a El Punt:

“Els militants poden fer com van fer els socis del Barça al seu dia: apostar encara per Gaspart, que és el que representaria Puigcercós, o ja fer el canvi.”

L’entrevistador li replica que “ara mateix [el Laporta] també fa caiguda lliure...”

I la resposta: “És evident que no és el millor moment, però va agafar un club que estava absolutament fet una porqueria, com a club, i en caiguda lliure, i ha guanyat dues lligues i una Champions... Com a club està bé, però és cert que els resultats no són bons i hi ha coses millorables. Jo em refereixo al club i no a resultats concrets. Per tant, no és que nosaltres siguem els laportes de torn, però cal un canvi.”

El canvi al Barça ja està fet i espero que no tornem enrere, als anys foscos; que tampoc no fa tant temps! A ERC també li cal un canvi com el que va comportar l’arribada del Joan Laporta. El Carretero és aquella il·lusió.

I als que estimeu el Barça, paciència i cues de pansa.


dilluns, 12 de maig de 2008

La Generalidad i Pompeyo Fabra








ANUNCIOS VARIOS
ANUNCIO de la Agencia Tributaria, sobre subasta de bienes (RS-07-07). (Pág. 15272)
1. No sabia que la Generalitat i Catalunya passaven a ser la Generalidad i Cataluña en la versió castellana del Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC). Als anuncis que fa el Govern espanyol a les ràdios en català, ¿diuen Ministerio de tal, Gobierno de España o Ministeri de tal, Govern d’Espanya?

2. No sabia que en castellà Pompeu Fabra s’ha de dir Pompeyo Fabra. En el mateix anunci del DOGC:
“URBANA: Número UNO.- LOCAL COMERCIAL en planta baja, de la casa sita en Terrassa, calles MANRESA, Nuestra Señora de la Balma y Pompeyo Fabra”.

3. No sa vayan todavía. Aun hay más:
> “Del termino de Santa Maria de Castillo, [...] que de Gerona conduce a Palamós; al Oeste, con el torrente.del mal any, y por el Norte con Jaime Bas.
>Sant Feliu de Guixols”.
> calle San Antonio María Claret.

divendres, 9 de maig de 2008

Crònica de la trobada amb Joan Carretero a la Seu


La trobada de Joan Carretero amb militants i simpatitzants d’Esquerra de la Seu i comarca estava prevista a dos quarts de deu. Però Carretero tenia guàrdia a l’hospital de Puigcerdà fins a les nou, i per molt puntual que surtis de la feina, i per molt de pressa que vulguis anar, entre Puigcerdà i la Seu hi ha una bona estona (i una carretera plena de revolts...). O sigui que l’acte va començar amb uns 20 minuts de retard, però prou justificats.

La introducció la va fer el Francesc Xavier Porta, que és l’alcalde de Bellver i president del comitè d’Esquerra a la Cerdanya, segurament la comarca més carreterista de Catalunya. Entre altres coses, Porta va posar l’accent en el fet que Carretero és, i no se n’amaga, independentista. I va dibuixar un escenari molt pessimista si la jornada electoral del 7 de juny dóna el timó del partit a alguna de les altres candidatures. Ho va dir ben clar: Esquerra va a la deriva i fins i tot pot desaparèixer.

Quan el Carretero va agafar la paraula, va dir que el seu primer objectiu era recuperar els sentits republicans (valorar la gent pels seus mèrits, per la seva capacitat, i no en funció dels orígens o de la capelleta on pertanys) i els catalanistes, que, al seu parer, Esquerra ha perdut els últims anys. Carretero va dir que no pot ser que el logo d’ERC sigui només Esquerra, “un terme vague”, i va exposar que si el problema és que a València, o a les Illes, o fins i tot a la Vall d’Aran, no se senten còmodes amb la Catalunya del logo, doncs potser cal replantejar-se què hi pinta ERC en aquests territoris. Perquè si una cosa va quedar molt clara de la seva intervenció és que l’objectiu únic del partit ha de ser CATALUNYA. I que si ERC vol ser de veritat la primera força política del país no pot ser sectària, ha de ser plural, amb debat intern, no pot acontentar-se a ser només un partit d’esquerres, ha de recuperar l’eix nacional. Va posar l’exemple de Guissona, una població amb un altíssim percentatge d’immigració. ERC hi té l’alcaldia, i segons Carretero això és pel fet que van buscar i trobar gent de tots colors i de totes procedències, i perquè van saber demostrar que volien i podien ser un referent per a molta gent. Per això a Guissona són el partit majoritari.

Evidentment, Carretero també es va fixar en el panorama d’ERC a la Seu. Es va fer una pregunta que suposem que a alguns militants els va sonar com un cop de puny a la cara: ¿Algú de vosaltres creu que el pròxim alcalde de la Seu tornarà a ser d’Esquerra? Es van veure molts caps girant cap a dreta i esquerra. I el Carretero va rematar: “Doncs potser és que hi ha alguna cosa que no s’ha fet bé, no us ho heu parat a pensar?” (A la Seu són majoritàriament del sector Puigcercós.)

Un altre dels punts que van centrar la xerrada va ser sentir-lo renegar dels polítics professionals. Una de les primeres coses que farà si arriba a ser president d’Esquerra serà demanar al president de la Diputació de Girona (Enric Vilert, d’ERC), que s’abaixi el sou, ja que se’l va apujar un 40% quan va ser nomenat. Va recordar sovint que quan Esquerra va entrar al govern amb el primer tripartit, els seus líders no paraven de dir que amb ells tot seria diferent i que ells no eren com els altres, que eren l’aire fresc que necessitava la política del país. Les accions i les actituds els han deixat en evidència. “Estem perdent la capacitat de seduir la gent.”

També hi va haver un moment per parlar de l’estratègia del partit al territori: competir amb Iniciativa per conquerir l’àrea metropolitana és un error. I ho va argumentar molt bé amb una altra pregunta dura com una roca, i prenent com a mostra la disbauxa que el partit viu amb els transvasaments dels nassos: ¿creieu que amb la nostra actitud en la qüestió del transvasament una persona de Cornellà votaria Esquerra? ¿I una de les Terres de l’Ebre? Els caps dels assistents es van tornar a moure en sentit horitzontal. I va explicar que en un míting a Cornellà el Joan Tardà va acabar la seva intervenció cridant: “Visca el socialisme!” És evident, doncs, que ERC no ha aconseguit els objectius que es va marcar quan va entrar al govern. No només no ha arrelat al cinturó vermell de Barcelona, sinó que a més els votants de les Terres de l’Ebre se senten traïts. I el Carretero va afegir que la gent no vota coses inútils.

Ara, que les declaracions més sucoses van ser per als grans líders del partit. L’aparell, o l’apparàtxik, com tan sovint el van esmentar tant ell com el Porta, brindarà amb cava si el dia 7 surt elegit “el tàndem ideal”: el primo de Zumosol i el submarí. Va demanar que, per favor, els militants votin els tiquets complets, i que si algú el vol votar a ell com a president i algú d’una altra candidatura com a secretari general, s’estima més perdre aquell vot. Va demanar coherència als militants. Juntament amb el Porta van denunciar la mà de gent que està incrustada en l’apparàtxik, i van venir a dir que ens en faríem creus de les argúcies que dominen un partit en què els dos líders més visibles ni es parlen.

A nosaltres, que no som militants, el Carretero ens va convèncer. Perquè, ja cap al final, va tornar a dir: “Creiem en la independència, no ho diem per guanyar quatre vots.”


Crònica periodística de la xerrada de Joan Carretero a la Seu d'Urgell


L'altra crònica, la no periodística, arribarà després.

Ara, la notícia que surt avui a Viure als Pirineus. Si voleu llegir els comentaris dels lectors, visiteu la web.

Carretero es proposa recuperar els valors de república i Catalunya

El candidat del sector RCat a la presidència d'ERC va exposar a la Seu el seu pla per rellançar una formació que, en paraules del president comarcal d'Esquerra a la Cerdanya, Francesc Xavier Porta, "va a la deriva i fins i tot pot arribar a desaparèixer".

Fotografia relacionada amb la imatge
Joan Carretero (Foto: Viure als Pirineus).

Joan Carretero va explicar que el seu primer objectiu si surt escollit president de la formació en les eleccions del 7 de juny serà recuperar el significat de les sigles tradicionals d'ERC, posant èmfasi en els aspectes de 'Republicana' i 'Catalunya' , que en els últims temps, segons ell, s'han deixat totalment de banda per prioritzar únicament el vessant d''Esquerra'.

Carretero va reiterar que no té cap por de dir que és independentista i que vol que el partit es consolidi com a formació de centreesquerra i tingui la independència de Catalunya com a fita principal. El candidat a la presidència d'ERC pel sector Reagrupament.Cat va assegurar que si no es vol que l'objectiu del partit sigui aquest, Esquerra no tindrà res a fer en el panorama polític català i no podrà aspirar a ser la primera força nacionalista del país.

A l'acte d'aquest dijous a la nit a la Seu, celebrat al Centre Cívic El Passeig, s'hi van congregar una trentena de persones. A la mateixa hora, la junta local d'Esquerra a la Seu havia convocat una reunió, fet que no va passar desapercebut entre alguns dels assistents, que van comentar que la reunió es feia per contraprogramar l'acte de Carretero. De fet, del grup de regidors d'Esquerra de l'ajuntament de la Seu només s'hi va veure Mireia Pellicer, que va marxar pocs instants després que Carretero comencés la seva intervenció.

dijous, 8 de maig de 2008

'Avui' sí, demà ja ho veurem

No sé si els poders fàctics es carregaran l’Avui. És possible que ho intentin i que converteixin aquest diari en una mena de PSOEriódico pamfletari totalment descafeïnat.

Mentrestant, n’hi ha que mantenen la dignitat i no callen davant l’últim episodi lamentable, el que David González ha qualificat de “campanya de linxament” contra la periodista Sandra Arenas. Aquesta periodista, com diu el Joan Oliver a l’Avui, “va cometre la gosadia de fer la feina que se suposa que han de fer els periodistes i els diaris”. El mateix Oliver diu que hi ha “un sector d’Esquerra que creu que té dret a emprenyar-se” perquè la periodista va publicar informació sobre el pla Puigcercós; un pla filtrat, com les estaques de Prats i Sansor, pels menairons.

Hi ha una traca final del mateix Oliver que em sembla que s’entén molt bé: “La victòria de l’Obama és la victòria del missatge positiu i la derrota de la guerra bruta. Esperem que ben aviat veurem el mateix a casa nostra.”

Oi que s’entén?

Acabo amb el gran Desclot: “És trist que una notícia en aquest diari d’una periodista d’ofici hagi estat contestada amb desqualificacions estúpides i infantils des de les files d’Esquerra. [...] caldria que la gent que s’estima el partit i el país fes una reflexió prèvia. Parlem només de l’àmbit de la premsa. Quantes complicitats tenia Esquerra fa cinc anys? Quantes en conserva després d’haver ocupat el poder?

dimecres, 7 de maig de 2008

Com les gasten els “partidaris” del Puigcercós



Fragment d’un article d’opinió de David Conzález a l’Avui d’avui:

Divendres passat, aquest diari va revelar el contingut d’un document intern, elaborat per l’entorn de l’actual secretari general, Joan Puigcercós, en el qual s’exposa l’estratègia d'aquest sector per guanyar la batalla congressual. [...] La publicació de la notícia ha sigut rebuda amb crítiques dels adversaris de Puigcercós i ha molestat alguns dels seus partidaris. Entre els quals, la portaveu al Parlament Anna Simó i la també dirigent Marta Aguilar, que a través dels seus blogs personals i de la web oficial del partit han engegat una campanya de linxament contra la periodista de l’AVUI Sandra Arenas.”

(La negreta és meva.)

Només dos apunts: el Putxi potser hauria de buscar el culpable de la filtració en el seu entorn. La Josefina diu que el Puigcercós guanyarà. Jo vull pensar que no, que de 10.000 militants no pot ser que la majoria siguin... No dic res. I també crec que el Puigercós és poc intel·ligent i que la caga i la cagarà. No pot ser que aquest home porti les regnes d’ERC.

(Demà anirem a escoltar el Carretero a la Seu. I demà passat, supercrònica de la Josefina i el Marc.)


dilluns, 5 de maig de 2008

Jo també vindré




Ahir, després d'un bon ruixat, les famèliques quatre mans d'aquest bloc, encara no prou cansades, van anar a saquejar els marges de la rodalia. El Josep Maria ja m'ha dit fa una estona que ha anat a plegar els quatre que hi vam deixar, hehe.

Mira que són fastigosos, però m'encanten. Uns cargols a la llauna... Una cassola de conill i cargols amb xocolata.

Serà la primera menjada de la temporada. Ahir va fer calor i els ganetes vam sortir tot just va deixar de ploure, amb el Quico de guia. En vam trobar força en poca estona. Cinc quilos de bovers i cargolines (nom que en altres llocs designa un altre tipus de caragol; és com els bolets, la llonganissa i el fuet... tants caps, tants barrets). Les cargolines són com escopinyes, petites i gustoses; ideals per picar. Però com uns bons bovers a la llauna i amb vinagreta...

A la foto gairebé tots els individus que es veuen són cargolines. Curiós, perquè jo diria que en vam agafar meitat i meitat.

Jo no sóc polac, jo sóc polonès




Hi ha una tornada d’una cançó infecta que diu:

Jo nos sóc polac, jo sóc català
jo no sóc polac, jo sóc català
jo no sóc polac, jo sóc català
i si no t’agrada que et donin pel sac.

Doncs a mi sempre m’ha agradat, que m’identifiquin com a polaco, malgrat els germans Kaczynski. Fins i tot quan he anat per les espanyes més d’un cop m’he presentat com a polaco. “Soy polaco.” És una bona manera de trencar el gel o altres elements.

Fa una setmana em van fer una proposta indecent: escriure un article a partir d’una foto, de la foto que encapçala aquesta entrada. Els promotors, els meus socis del Diccitionari: el Puigmalet i el Víctor. Uns quants blocaires ens vam comprometre a penjar l’article al bloc el dia 5 de maig a les vuit del matí. Un jurat tan imparcial com la família del mateix Puigmalet ha de valorar els millors articles. I el premi? Ningú no me n’ha dit res. Un exemplar del diccionari Collins castellà-anglès, potser?

D’entrada, el repte em va semblar una idea molt bona. En canvi, el tema em fa una mica de mandra perquè ja em vaig emprenyar fa uns mesos quan vaig llegir la notícia i perquè en els temes politicolingüístics (aquest n’és un) si no et refugies en l’humor, la mala llet costa més de digerir.

¿I com em puc refugiar en l’humor davant d’un diccionari que no sé qui ha escrit? No és el mateix una vomitada del ciutadano Albert Rivera, del Rodríguez Ibarra o del Jiménez Losantos, que una definició del senyor Collins, a qui no conec de res...

L’entrada del diccionari castellà-anglès no ens diu gran cosa:

polaco2/a ADJ, N/M (fam) Catalan.

Home, potser fa gràcia imaginar-se aquesta situació: un estudiant anglès decideix convertir-se en un erasmus cosmopolita i tria Barcelona per acabar la carrera...

...Ara em quedaré amb els catalans. Al Collins diuen que familiarment als catalans se’ls coneix com a polacos. Em faré l’enrotllat quan aterri.

Aquest (fam) ens podria portar a la conclusió que l’autor d’aquesta entrada va pixar fora de test més que no pas va ser víctima del seu odi. Molt sovint les explicacions són més senzilles del que semblen. Hi va haver mala llet? Per què en comptes de (fam) –que suposo que vol dir familiarment– no hi van posar pej (pejoratiu)?

Sigui com sigui, s’ha de ser una mica ruquet, perquè els castellans que ens qualifiquen de polacos no ho fan familiarment. Ens diuen polacos perquè ens tenen enveja i els molesta que siguem polacos, bàsicament.

D’altra banda, a mi sempre m’ha agradat que als catalans ens diguin polacos, molt abans que sortís el Toni Soler amb el seu Polònia. Collons, és que som polonesos, si t’ho mires bé. Hi ha una teoria que diu que els espanyols, tips que els catalans dediquessin tanta atenció a Polònia sobretot el primer terç del segle XX, doncs ens van batejar amb l’entranyable polacos. És un plantejament versemblant, i ara que rellegeixo la magnífica revista Mirador (anys 30) constato que sí, que a Catalunya es parlava força de Polònia, un pastís en disputa com ha estat sempre Catalunya.

El dimecres 31 de maig, els del programa Polònia i el consolat de Polònia van organitzar la Festa dels Polacs. El cònsol va dir que “ens sentim bé a Catalunya perquè hi ha coses que fan que les dues Polònies semblin més properes, com les vagues d’autobusos, el servei de Bicing fet a la polonesa amb vermell i blanc o el grau d’animació dels nostres balls populars”.

Aquest apel·latiu tan familiar també ens ha proporcionat alguna anècdota divertida, com el dia que Antena 3 va informar, segons aquest bloc, de l’aparició d’una nina, “la pepona multilenguaje. [...] Las lenguas que dominaba la criatura eran el español, el inglés, el valenciano y el polaco”.

Sembla que a la web de l’empresa deien que la nina parlava català, i així va sorgir la polèmica: ¿els d’Antena 3 es referien al català quan van dir polaco? Sembla que no. Llàstima.

Si algú ha arribat fins aquí, potser s’empassarà aquest gran apunt del diari Las Provincias: “Nines aprende idiomas. La muñeca interactiva fabricada por Nines D’Onil, uno de los grandes éxitos del sector de este último año, ha decidido aprender idiomas. En fin, que va a pasar del ‘t’estime’ –la muñeca, dicen sus fabricantes sin ánimo de polémica, habla como hablaba la abuela, no valenciano normativo– al ‘I love you.’” Genial.

Fixeu-vos que no és el mateix que et diguin polaco que polonès. Si en castellà diguessin poloneses en comptes de polacos, no ens dirien poloneses perquè polacos té una sonoritat que convida al menyspreu. Macaco, polaco, a tomar por saco. ¿Us imagineu el Ramón Mendoza saltant i cantant ¡Es, es, es polonés quien no bote, es! Oi que no?

Per acabar, un apunt per desmuntar llocs comuns. Segons un reportatge de divendres a l’Avui,“l’alfabet ciríl·lic que utilitza el programa Polònia de TV3 no es fa servir realment a Polònia. De la mateixa manera que la música que hi sona tampoc és polonesa i que la paraula koniec que apareix just després del Visca Catalunya dels presidents Maragall i Pujol té, de fet, el seu origen en els dibuixos animats txecs que veien de petits alguns dels polacs.”

Doncs mira, no m’acomiadaré amb un koniec sinó amb un visca Polònia lliure!

divendres, 2 de maig de 2008

Grandalles


grandalla


f. [BOS] Planta de la família de les amaril·lidàcies, bulbosa, de fulles planes i cintiformes i flors solitàries blanques, amb una corona groga de vores vermelles o ataronjades, que es fa sobretot als prats de dall i a les pastures de muntanya (Narcissus poeticus).

Bé, el Marc ha fet la teoria i jo, la josefina, la pràctica: aquestes grandalles són les primeres que he plegat a la vida. Cada any les portava el meu pare, mai deia de quins camps, perquè als nostres no n'hi havia pas. Aquest any ha fallat, i jo en vaig veure l'altre dia un pom a casa de la meva tia, i ja em va fer dentetes. Aquest matí, quan tornava del camp i seguint el meu trajecte habitual, n'he trobat una colla en un prat. Fresques, brillants, i amb aquesta olor que s'escampa per tota la casa. Mmmmmmmmmmm.



Aigua (dedicat al Xavi PS)


En un comentari en aquest bloc, el Xavi PS defensa el pla estratègic del Govern pel que fa al problema de l'aigua i diu que “són molts els punts on ja s’està treballant”. Ja li vaig contestar que tenir un pla no és garantia de res, que els punts on es treballa són pocs i fruit de la improvisació i que cal un projecte més ampli, un projecte de país, un replantejament del model de societat en què vivim, a més de mesures que cada dia veiem que són inexistents o insuficients. I com diu la Núria Tomàs, “a mi em fa molta gràcia el terme ‘nova cultura de l’aigua’. De nova res, potser millor ‘la cultura oblidada de l’aigua’?

Si tinguéssim un bon pla, no passaria això que he llegit a l’Avui d’avui:

Els regants del Ter, que ja fa anys que estan putejadíssims, diuen que “estem utilitzant canals de l’Edat Mitjana” i proposen introduir el sistema gota a gota a les plantacions de fruiters o la instal·lació d’aspersors en altres conreus. Unió de Pagesos demana al Govern que quantifiqui l’aigua que s’estalviaria amb aquests nous sistemes. “L’aigua sobrant la cediríem a la societat.”

Segons l’Avui, el departament d’Agricultura, que com que té un superpla ja fa anys que està preparat, s’ha compromès a elaborar un projecte global per a la modernització dels regadius. El que no s’ha aclarit, però, és qui assumirà el cost de les obres”.

I el que tampoc no s’ha aclarit, dic jo, és per què el Govern no té elaborat aquest projecte per modernitzar els regadius.

Pla. Quin pla?


“La ingenuïtat de l’esquerra”

El senyor Joan Ferran no és l’únic partidari d’arrencar la famosa crosta nacionalista que ho diu en veu alta. Fixeu-vos quina és la tècnica suggerida pel diputat socialista Manel Mas amb motiu de l’entrevista que la Mònica Terribas va fer al Montilla fa uns quants dies:

“Per cert, Bolaño [director de comunicació de Montilla], tornaràs a portar mai al President al programa de la Terribas? O, en demanarem el cap? Crec que en tenim tot el dret.”

Al·lucinant la recepta sectària i al·lucinants els seus arguments de ressentit. Però abans d’entrar-hi, vull dir que només vaig veure uns quants minuts de l’entrevista, que em va semblar molt previsible i monòtona. ¿Calia fer una entrevista especial perquè el Montilla no digués res? I la Terribas, quin paperot que va fer, no?

Vaig sentir vergonya aliena i vaig tancar la tele.


La causa de la petició per posar en marxa l’‘arrencacrostes’

Manel Mas: “mentre el President contestava, darrera d’ell apareixia i desapareixia la imatge de la cara de Zapatero com si fos i fes un fantasmagòric control de les seves paraules. Si la Terribas i el seu equip pensaven que qui té la clau de les respostes a aquestes preguntes és el President del Govern espanyol –que està en el seu dret pensar-ho– podia fer-ho directament sense fer aquestes subreptícies insinuacions.”

Déu n’hi do, eh?

Cal tenir en compte que el senyor Mas diu que això ho va veure “al programa d’en Ferran Monegal”. I jo em pregunto: no se’n va adonar durant la mateixa entrevista? O és que en aquell moment mirava Escenas de matrimonio?

Si aquestes insinuacions van ser tan evidents, per què el merder sorgeix quan en parla el Monegal?

Ja ho he dit més d’un cop. Per mi, si alguna crosta hi ha a TV-3 és la crosta socialista (i, doncs, espanyolista), la que s’aplica almenys en el tractament de la informació (perquè els altres programes no me’ls miro gaire).

El que és emprenyador és que a més, de tant en tant, els socialistes hagin de sortir a plorar perquè els maltracten i a demanar caps a partir d’unes “subreptícies insinuacions”.

Déu n’hi do, però encara és capaç de superar-se: “En els temps del President Pujol una actuació semblant hagués estat impensable. Ara, amb la ingenuïtat de l’esquerra, i la cara dura d’alguns, sobre la imparcialitat (?) dels periodistes pot passar això sense que ningú s’estranyi massa.”

La ingenuïtat de l’esquerra. Gloriós! I sempre al·ludint al Pujol. Per què hem de pagar les conseqüències del ressentiment que acumulen alguns pels 23 anys del Pujol?

Bé, em sembla que amb aquestes declaracions tan sucoses, no cal dir res més.


dijous, 1 de maig de 2008

Decles d'avui


Rafael Niubò, candidat a la secretaria general d’ERC, diu que “sempre que hi he parlat [amb Joan Carretero] ens hem mirat als ulls i sé que me’n puc refiar. En tinc prou amb la seva paraula”. L’entrevistador li pregunta si “pot dir el mateix de la resta de candidats”. “No.”

José Zaragoza, secretari d’organització del PSC, afirma que “la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut l’acatarem tots, i qui no l’acati, cometrà un delicte.”

Joan Ferran, portaveu adjunt socialista, diu amb referència a la sequera que ERC té actituds “immadures i puerils. [...] Un partit que governa un país ha de ser coherent”.

Joan Puigcercós, secretari general d’ERC, reivindica l’abstenció en la votació sobre el transvasament, diu que te “plena confiança” en la decisió del govern i admet que això pot semblar contradictori.


Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...