dilluns, 30 de juny de 2008

A propòsit del futbol

.
Espanya ha guanyat merescudament l’Eurocopa de futbol, en què he vist un nivell força fluix. Actualment, només Itàlia pot plantar cara als espanyols. Alemanya, malgrat la sort de tenir jugadors precisament alemanys, és una selecció fluixa. França té bons jugadors que ara agafaran el relleu de les vaques sagrades. A Holanda li falta el que li sobra a Itàlia i a Alemanya. Els russos són com els africans: massa verds. Em deixo Anglaterra, que segur que al Mundial serà una de les favorites, juntament amb Espanya, Itàlia, l’Argentina, el Brasil i França.

No vull treure mèrit als espanyols, però només han tingut un rival fort (Itàlia) i en certa manera són com el Barça a la Lliga de campions: molt potencial i pocs títols.

Ahir no em vaig emprenyar gaire, la veritat. Al Pla ni tan sols vam sentir petards i clàxons. Em fot ràbia que hagin guanyat però avui m’he llevat més content que un gínjol; en comptes d’anar a treballar, he anat a l’hort i no m’he desfogat amb les pobres cebes. Saps què et dic: que se me’n refot, tot plegat. No és la meva selecció ni em sento representat pels jugadors catalans que hi ha a la roja ni cap excusa. (No és la meva raó de ser; no sóc com molts catalans i espanyols, que basen el seu modus vivendi, la seva afirmació identitària, en la negació de l'altre.)

Uns jugadors catalanoespanyols o simplement espanyols, no ho sé. Uns jugadors que segueixen el ritme del dòlar, dels seus interessos, dels interessos dels seus patrocinadors, uns professionals als quals es veu que no pots demanar que pensin gaire o que siguin valents. (On són els valents?)

Ni l’Oleguer va ser capaç de plantar-se. Massa pressió, massa interessos. Ara imaginem-nos que l’Oleguer es nega a jugar amb Espanya i, seguint la normativa (la dels espanyols, és clar), li imposen una sanció. Tu, català que vas a favor d’Espanya, ¿com em pots justificar la teva simpatia per la selecció del país veí? Canvia l’Oleguer pel teu germà, o per ningú. El sol fet que es prevegin sancions ja és suficient. És IMMORAL, collons! No cal que estiguis a favor de les seleccions catalanes, no cal que siguis independentista; només cal que estimis el teu país i siguis demòcrata.

Les sancions, recordem-ho, van rebre el suport dels 25 diputats socialistes catalans. Socialistes catalans. Quina vergonya! I també van rebre la complicitat de l'ex-ERC, no ho oblidem. (Si formes part d'un govern en què hi ha el PSC, un PSC que vota a favor de les sancions, i no abandones el govern després que els teus socis donin suport a la inquisició esportiva, doncs ets un BOTIFLER.)

I quina vergonya l’article del Montilla a La Vanguardia en què justificava el seu suport a la sele. No cal que justifiquis res, tu. Se le supone, no?

Sempre voldré que perdi Espanya, fins que ens deixin ser com ells, fins que no ens persegueixin per voler ser.

I tranquils, que no m’esquinço les vestidures. Heu guanyat una altra batalla i el vostre nacionalisme agafa més embranzida. Però jo vaig a la meva, amb més força que mai, amb l’esperança que aviat ja no em fareu ràbia perquè decidirem el nostre camí. Tindrem selecció pròpia i un Estat que no serà millor que el vostre; serà el nostre.

Espanyols, no us felicito, com suposo que podeu entendre. Algun dia ens veurem les cares... a la gespa, hehe.

Salut!
.

divendres, 27 de juny de 2008

Realment no vols independitzar-te d'Espanya?

.
Llegeixo a l’Avui una carta d’una dona que va trucar a Hisenda, va triar l’opció de ser atesa en l’idioma (no comú) català i li van contestar: “Otra subnormal que llama hablando catalán.”

Això és Espanya, amics i coneguts. Que no puc generalitzar? I tant, que puc generalitzar! Puc generalitzar perquè la majoria dels espanyols, i els que s’encarreguen de representar-los, són incapaços d’entendre i respectar la diversitat, no entenen per què collons parlem català, per què no volem ser com ells.

¿Quants espanyols pensen com el cap d’esports de la Cope, que ha dit que el Puigcercós i l’Urkullu són imbècils, gilipolles i pallassos perquè volen que Espanya no guanyi l’Eurocopa? ¿Quants n’hi ha que pensen com el funcionari d’Hisenda? ¿Quants espanyols senten el català com una llengua espanyola? ¿Quants han llegit, sentit, vist mai una obra en català? ¿Espanya plural, plurinacional, federal? Au va, home...

Però, és clar, ells van a la seva i hi tenen tot el dret. El seu projecte castellà uniformitzador ve de lluny i encara no s'ha acabat. Això sí, no ens podem queixar: volen que siguem com ells, no volen pas que desaparegeum. Tot un detall. Podem denunciar els seus atropellaments i defensar-nos com puguem mentre duri el calvari aquest de pertànyer a un Estat que no ens reconeix i que ens mata lentament, però no podem amagar el cap sota l'ala i qui dia passa, any empeny.

El mal de debò el tenim a casa, entre els nostres, els que se senten catalans i estimen el seu país. I ja dic ara que és la meva opinió; ja ho sé que no tinc la veritat absoluta i que s’han de respectar les opinions que no són com la meva i bla, bla, bla. El que no accepto és que em donin lliçons (o més ben dit, titulars de lliçons) sobre racionalitat, ponderació, seny, centralitat... Els radicals són els altres perquè, per mi, la centralitat política es troba ara mateix en la plena sobirania. els que no tenen seny són els que accepten aquest domini, aquest ofec constant. Els radicals són els que no admeten la democràcia dels referèndums, els que no accepten seleccions esportives, però també els que suporten l'espoli fiscal i ja els està bé; els immobilistes, des dels innocents fins als conscients. El problema som nosaltres, que ens hi posem bé. És incomprensible que els que ens sentim catalans aguantem tanta humiliació, tant saqueig, tanta mentida. De veritat que no ho entenc. Doneu-me arguments per continuar així.

Els que em foten més ràbia no són els nacionalistes espanyols (va per tu, pacotilla), sinó la gent amb la qual t'identifiques nacionalment i que vol continuar sent esclaus catalans, perquè és amb els que tens més a prop, que t'enfades més.

N’hi ha d’altres que viuen de ser espanyols, com els socialistes i alguns empresaris, tot i que aquests últims cada vegada tenen menys excuses i per sort van obrint els ulls a poc a poc.
Com ens va dir el López Tena a la Seu, el no dels espanyols a l'opa d'Endesa per part de La Caixa va suposar un xoc per a molts empresaris catalans. Ja es veu: encara que cada dia proclamis en veu alta que ets espanyolíssim, en el fons ets català, per més que et diguis La Caixa. Podem confiar en un gir dels empresaris suficient per donar suport a la independència? Potser no els quedarà cap més remei, perquè Espanya cada vegada perd més pes com a mercat dels empresaris catalans i si vas a vendre a Europa o la Xina necessites bones infraestructures. A alguns no els pots demanar gran cosa més.

Després hi ha els del PSC i els que s’hi sotmeten; els que només estan pel pa i el circ; els venuts; els que tenen remordiments i s’apunten a la centralitat (ben cursiva) i al que és políticament correcte; els que no pensen gaire; els que practiquen l’autoodi, la rancúnia; els que tenen molts prejudicis d’origen i cultura, els inadaptats... Uf.

A tots aquests els caldria parlar una estona amb el López Tena.

A veure:

1. Catalunya té dues opcions: o apostem decididament per ser un estat, o acceptem una dolça decadència i ens convertim en una província més d’Espanya.
2. Melilla ja ens supera en renda per càpita.
3. Mentre no tinguem partits polítics que plantegin clarament la secessió com a única via possible, no té sentit parlar de dates per a la independència. Ni dos mil catorzes ni hòsties.
4. El TC tombarà l’Estatut. Em va sorprendre la seguretat amb què el López Tena va assegurar que n'anul·laran alguns articles i d’altres els deixaran sense efecte.
5. L’Estatut és una merda però calia fer-lo per evidenciar la necessitat d’independència.
6. Els espanyols l’han cagat en un punt important. No han recorregut conta la llei consultes de l'Estatut, que ens obre la porta a manifestar-nos sobre la independència, per exemple. Si ens manifestem a favor de la llibertat, qui ens la podrà negar? És massa democràtic. Avui l’Ibarretxe ha fet un pas important, perquè el ZP i Espanya prohibiran al poble basc expressar la seva opinió.
7. El que no pot ser és que continuem fent aquest doble joc malaltís del nacionalisme tradicional. Els espanyols ens tenen desconfiança, en certa manera és ben lògic. Com vols que potenciem l’aeroport del Prat o el tren mediterrani si vosaltres voleu marxar d’Espanya... Els espanyols sempre desconfiaran de nosaltres i mai no tindran un pla d’infraestructures que potenciï els desafectes que no demostren que volen ser com ells.
8. Catalunya i Espanya ja no tenen cap projecte comú. Ni comercial, ni cultural, ni de res. Si no vens els jerseis a Espanya, digue’m un motiu perquè continuïn espoliant-nos.
9. El referèndum ens dóna legitimitat al món, però si no es pot fer, doncs declaració d’independència al Parlament i au.
10. Apasiau.
.

dijous, 26 de juny de 2008

"Los nacionalistas quieren que pierda España." Doncs sí, mira

.
A Libertad Digital no deixen de meravellar-me. Quina subtilitat a l’hora de lligar temes! Futbol i llengua. Periodistes, a veure si apreneu a fer encapçalaments de notícies com aquest:

"De momento se refieren a la Eurocopa. «Si no está Euskadi, que gane Rusia», dice Urkullu. Podría ser anecdótico que nacionalistas catalanes y vascos deseen la derrota de la selección española que este jueves se la juega ante Rusia. Pero el deseo no se queda en el fútbol y ya es motivo de alarma, por ejemplo, en la exclusión del castellano."

No ho trobeu sensacional? El desig no es queda en el futbol, també volem que perdin la llengua. Ha, ha, ha.

La negreta, que no és meva, conté un enllaç que et porta directament al formulari per donar suport al manifest en defensa de la llengua castellana, que es troba en perill d’extinció.

També diuen "que les da igual que en las filas españolas haya vascos como Xabi Alonso o multitud de catalanes como Carles Puyol, Xavi Hernández, Sergio García, Joan Capdevila, Fernando Navarro o Cesc Fábregas". No me da igual, hombre. Posats a fer, que perdin a l’últim minut amb una gol en pròpia porteria del Puyol o del Secs, o a la tanda de penals amb un xut als núvols del Xavi.

I sí, sóc nacionalista perquè no em queda cap més remei. I vull que Espanya perdi bàsicament perquè Espanya no permet que Catalunya pugui disputar competicions internacionals, perquè Espanya preveu sancions per als esportistes que no vulguin jugar amb la roja, perquè ja fa 300 anys que Espanya intenta el genocidi cultural contra Catalunya.
.

dimecres, 25 de juny de 2008

Art marià

.
Maria Torrent Marquet
va néixer al Pla de Sant Tirs el 1937. Ha exposat al pati de casa seva (també anomenada casa de la meu mare per la Josefina), on només han entrat uns quants privilegiats.

En exclusiva, una mostra del seu art.


.

Un "deseo encomiable" d'aniquilar-nos culturalment

.
Aquests furibunds nacionalistes espanyols que només es preocupen pels problemes reals de la gent fan molta mandra, però a vegades ens dediquem més a fotre’ns hòsties entre nosaltres mentre ells van repetint la seva mentida fins que arribarà un dia que aquesta mentida serà veritat. Almenys els gavatxos són més sincers: el reconeixement d’altres llengües és un atac a la identitat nacional i apa. Aquests pensen el mateix, però ho dissimulen... molt malament, per cert.
Aquesta colla de jacobins que han fet un manifest suposadament a favor del castellà comencen a tenir força adhesions, fins i tot d’alguns que es fan dir progressistes, socialistes i tal. El seu discurs és pervers, amb trampes i contradiccions flagrants.

Diuen que "conviene recordar que este tipo de imposiciones abusivas daña especialmente las posibilidades laborales o sociales de los más desfavorecidos", quan és precisament el contrari. La immersió lingüística és una oportunitat per als més desafavorits perquè els garanteix sortir de l’etapa d’escolarització dominant el català i el castellà. Als catalanoparlants no ens cal perquè dominem el castellà tant o més bé que els altres i tant si volem com si no. I és clar que volem, no som tan ximples de renunciar a una llengua important com el castellà, i a més a hores d’ara és impossible viure només en català.

Si no fos així, si els no-catalanoparlants s’escolaritzessin en castellà, n’hi hauria molts que arribarien al mercat laboral amb menys possibilitats que els catalanoparlants, a banda de perdre’s la meitat de la cultura que es fa al país (però això no menja pa). La contradicció és impressionant; si un desafavorit fos educat en castellà a Catalunya i acabés l’escolarització amb una coneixement del català insuficient, ¿tindria més possibilitats de trobar una bona feina? Saber més coses, saber més llengües, és un fre?

Què ha passat a Catalunya els últims decennis? Doncs que per progressar socialment el català ha estat un trampolí, una manera d’obrir portes. Per a molta gent ha suposat sortir del gueto i progressar. Per què no hi ha conflicte lingüístic a Catalunya? Perquè la majoria de la gent vol que els seus fills acabin l’escola sabent català i castellà, i la majoria entén que això només és possible amb la immersió actual, que a més evita la separació de l’alumnat segons la llengua.

També podríem dir que si dominen el català podran treballar a l’Administració, però no cal: "En las autonomías bilingües, cualquier ciudadano español tiene derecho a ser atendido institucionalmente en las dos lenguas oficiales. Lo cual implica que en los centros oficiales habrá siempre personal capacitado para ello, no que todo funcionario deba tener tal capacitación." Cosa que implica que no cal que tots els funcionaris siguin capaços d’atendre’t en català. Brutal: el dret del funcionari a no saber català passa per sobre del dret de l’administrat!!! Ni llengua pròpia ni cooficial. Res, xatos, res. La comuna, la comuna!!!

"En cualquier caso, siempre debe quedar garantizado a todos los alumnos el conocimiento final de la lengua común." Cosa que ara no passa, oi? A Catalunya els nens i joves no coneixen el castellà. Uf!

Més perles: "Son los ciudadanos quienes tienen derechos lingüisticos, no los territorios ni mucho menos las lenguas mismas." O sigui, els ciutadans marroquins que viuen a Espanya també haurien de tenir el dret lingüístic d’escolaritzar-se en àrab, no? Però no el tenen perquè Espanya no és el seu territori. A més, el superargument no te entiendo y no me da la gana aprender catalán porque estamos en España és una justificació basada en el territori que passa per sobre del dret individual que tenim els catalanoparlants de ser compresos en la nostra llengua al nostre país.

I la traca final: "En las comunidades bilingües es un deseo encomiable aspirar a que todos los ciudadanos lleguen a conocer bien la lengua co-oficial, junto a la obligación de conocer la común del país (que también es la común dentro de esa comunidad, no lo olvidemos). Pero tal aspiración puede ser solamente estimulada, no impuesta. Això del deseo encomiable i l’aspiración estimulada, no impuesta fa pixar de riure, hehe.
.

dimarts, 24 de juny de 2008

Arròs amb ceps i pernil salat

Com que, a diferència d’altres, els meus ceps eren formosos i sans, avui he preparat un arròs amb ceps i pernil salat, altrament i modernament dit risotto.


Si no teniu ceps, podeu anar a buscar-ne, concretament al bosc o al mercat, o comprar-ne de secs.




Ingredients

· Mig quilo d’arròs
· Un litre i mig de brou de pollastre (de gallina no en tenia)
· Dos gots de vi blanc
· Una ceba de Figueres
· 50 grams de mantega
· 150 grams de parmesà ratllat
· Els ceps que tingueu (amb dos o tres de grans ja fareu) o 50 grams de ceps secs
· 200 grams de pernil salat primet
· Oli d’oliva
· Sal


Preparació

Talleu els ceps a daus i passeu-los una mica per la cassola amb oli, dos o tres minuts. Retireu-los. Si els ceps són secs, passeu directament a la ceba. Els ceps secs s’han de deixar en remull deu minuts.

Enrossiu la ceba picada a la mateixa cassola amb oli. Quan la ceba estigui daurada, afegiu-hi l’arròs i el vi blanc. Remeneu-ho. Després, poseu-hi els ceps. Tot seguit, s’hi va afegint el brou calent a mesura que l’arròs el va absorbint.

Folreu un bol amb el pernil tallat ben fi.

Quan l’arròs estigui fet, retireu-lo del foc i afegiu-hi la mantega i el parmesà. Remeneu-ho bé i ja podeu posar-ho al bol amb el pernil. Tanqueu el farcell amb el pernil que sobresurt i col·loqueu-hi un plat a sobre. Tombeu el bol i au, bon profit.



dilluns, 23 de juny de 2008

Sant Joan, quin remei...




Diuen que les plantes medicinals acumulen el nivell màxim de poder i d’energia per Sant Joan, després de la mitjanit i abans no surti el sol. Antigament, durant aquestes hores es recollien la majoria de plantes que es feien servir al llarg de l’any. Ara ja no es plega res. Ara es llencen els maleïts petards. (Per mi, l'estampa de la gent per a la qual la revetlla es limita a tirar petards des del balcó és molt lamentable, pura decadència.)


“La camamilla la plegaves a la planta; la til·la, aquí n’hi ha, de til·lers, i que la gent no en plegui cap, avui!

Avelina Besolí Baco (Testimoni extret del llibre Dones d’Andorra)



Alguns remeis


Per a les angines: “La diada de Sant Joan, moments abans que claregi el dia, s’ha de sortir de casa i agafar la primera planta verda que es vegi. Si ens fixem en una ortiga, però, és millor tornar a mirar una altra planta, perquè cal fregar-se-la pel coll. Amb aquest remei s’assegura no patir mal de coll durant tot l’any.”

(Eva Julián. Hereus i cabalers)


“La flor de saüc també servia pel costipat. Jo abans sempre en teniva [...] I teniva cornera, que servia per fer baixar la pressió de la sang. Salsafraia, pel mal d’estómac [...] Menta i después la matafaluga, pel mal de panxa. [...] L’altre dia vai fer un pot de lilà. M’ho va dir la Call, que encara és viva, em va dir que era pel dolor. Vai agafar els lilàs –només les flors–, ho vai ficar en un vidre gran i vai fer una mica d’oli i li vai posar. Em va dir que l’havia de tenir quinze dies a la serena. I de vegades me’n suco el genoll.”

(Júlia Rossell Torres. Testimoni extret del llibre Dones d’Andorra)


“Ha de ser avet, eh?, no de pi. Això era pels costipats. Anaven a agafar les pinyes i aleshores les partiven aixís pel mig; aleshores en un recipient de vidre posaven una capa de sucre, una capa de pinyes, una capa de sucre, una capa de pinyes, i nou dies a sol i serena. Feven aquell suc marró que era lo xarop.”

(Avelina Besolí Baco. Testimoni extret del llibre Dones d’Andorra)


Per a les inflamacions: “Es pica un grapat d’herba, donzell i timó, i amb la picada es fa un pegat que es deixarà tota la nit sobre la part inflamada. Aquest remei també s’utilitzava per a les fractures d’ossos.”

(Eva Julián. Hereus i cabalers)


Per al mal d’orella: “Sobre oli calent es fica un all i una branca petita de marduix; es deixa una estona a macerar i després se’n posen unes gotetes dins l’orella.”

(Eva Julián. Hereus i cabalers)


“Tamé portaven herbes pels nyervis, herbes medicales, corona de rei, pro l’oli de ginebre i tot allò, pega, allò més aviat ere per les bèsties.”

(Treseta Bons Riba. Testimoni extret del llibre Dones d’Andorra)


“Quan tenívem molt mal al ventre, comí. Ai, que n’era, de bona, aquella aigua de comí!”

(Roseta Coma Riba. Testimoni extret del llibre Dones d’Andorra)


“Allavons feies bullir els pètals de rosa i amb l’aigua aquella, per banyar els ulls, tamé anave molt bé.”

(Pilar Font Sansa. Testimoni extret del llibre Dones d’Andorra)


“Pel mal de panxa mos feven molt camamilla, peucrist, herbes arroplegades.”

(Rosalia Gené Estany. Testimoni extret del llibre Dones d’Andorra)


“Pel costipat i pulmonies és molt bona la flor de saüc, els cucuts i la flor de pi. Es feve assecar i així en tenives per tot l’hivern. Se’n feve aigües, ben escaldat i au!, amb una cullerada de mel. [...] Pel mal de coll és bona la flor de rosella i la pell de magrana, tot per fer aigües, primer fent-ho secar. [...] la flor d’àrnica posada amb alcohol o oli a reposar un llarg temps va molt bé per fer fregues pel dolor o pels cops. ”

(Treseta Puy Fite. Testimoni extret del llibre Dones d’Andorra)


“Quan les canalles estaven empatxats, una col passada per la cendra.”

(Modesta Vila Cerqueda. Testimoni extret del llibre Dones d’Andorra)



Tres històries de Sant Joan

1. “Qui encén foc per Sant Joan no es crema en tot l’any.”

“En fer-se fosc, homes i nois es reunien davant la rectoria i, acabdillats pel capellà, pujaven en processó fins a una llomada pròxima i visible des del poble, on encenien una foguera. [...] Quan el capellà acabava la benedicció, cada fallaire resava un parenostre i atansava la seva falla al foc central per encendre-la; un cop totes enceses, les feien girar en l’aire tot creant fantasmagòrics cercles lluminosos enmig de la ja fosca nit. Junts i envoltats de fum, baixaven corrents i cridant fins al poble i, girant constantment les falles, recorrien els carrers i els voltants encenent tots els munts de llenya que trobaven preparats als portals de cases i bordes.
Els cercles de foc provinents de la muntanya i els crits emesos pels homes tenien la virtut de purificar els espais confrontants amb el poble i d’allunyar els mals esperits i les malediccions.”

(Extret d’Hereus i cabalers, d’Eva Julián)


2. Què feia la Josefina per Sant Joan quan era petita

[Text fet públic per la mateixa Josefina i robat sense remordiments.]


“El dia 23 a la tarde ens reuníem tota la canalla de la Farreria per anar a les cases del barri a buscar els trastos per cremar. Recollíem de tot: mobles vells, rodes de cal Ferrer, revistes, branques, ninos vells, roba vella... Ho traginàvem als braços però també ens servíem d'un parell de carretons que ens deixaven. Quan queie la nit anàvem acudint cap al camí vell, al costat de la carretera, on començàvem a fer el primer foc. Val a dir que el feien els nostres pares. El primer foc ere el que ens permetie fer-hi salts, un rere l'altre i fins a altes hores de la nit. Després, quan ja ere ben fosc, féiem una segona foguera, la més gran, i la que només saltaven els nois més grans. Menjàvem coca i bevíem moscatell. Ah! I hi cremàvem el ninot que tanta feina ens havie portat fer els dies abans. Uns que pujaven de Barcelona portaven els petardos i els coets i els cotxes que passaven per la carretera ens saludaven amb els clàxons. I cantàvem el sant Joan bon sant, sant Pere és un bon homeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee.1 I xim pum.”

_______
1. Nota del lladre: “Sant Joan bon sant/ Sant Pere bon home/ Sant Bernat bon germà,/ guardeu-nos de ronya/ per tot aquest any.”


3. Privilegis d’homes i cols venjatives

“Les dones no acostumaven a participar en els rituals de la vora del foc de Sant Joan, ja que es considerava un privilegi d’homes. Per a elles, aquesta nit deparava una altra trobada diferent, ja que els oferia la possibilitat de veure el seu futur si ho creien amb fe i devoció.
La nit de Sant Joan procuraven retirar-se d’hora a la seva cambra i, una estona abans de tocada la mitjanit, trencaven un ou i el posaven dins un got de vidre transparent amb una mica d’aigua; passada una estona o l’endemà de matinada, quan s’aixecaven, podien veure per sobre l’ou un reflex o una forma que els suggeria una resposta a les seves preguntes. També es diu que en alguns casos en què la mort era pròxima, apareixia la imatge de quines en serien les víctimes.”

(Extret d’Hereus i cabalers, d’Eva Julián)

No sé si les dones s’enfadaven pel “privilegi d’homes” ni tampoc si, com a possible revenja, per Sant Joan apareixien les cols a la taula.

“Si al teu marit vols mal en gran, dóna-li cols per Sant Joan.”



diumenge, 22 de juny de 2008

Se't veu el llautó, Vidal Vidal

.
Un exemple molt evident del que pot arribar a fer la menjadora és l’article d’avui al Segre d’aquest home, Vidal Vidal i Culleré, que no va aprendre res del mestre Ramon Barnils quan els dos participaven en les tertúlies del Postres de músic a Catalunya Ràdio. És el que passa quan ets un empleat.

Diu que va passar “la llarga sessió congressual envoltat de carreteristes. Bona gent, bona fe i bones intencions, però diagnosi poc afinada. Amb impaciència no assolirem la independència.”

Mira, Vidal Vidal, no demanis paciència als carreteristes. El que has de demanar és honestedat i credibilitat als dirigents d’ERC i als seus fans. De paciència, en tenim molta, i el que ens sulfura, almenys a mi, és la incompetència i la traïció.

Impaciència... Això és tot el que se t’acudeix per definir els carreteristes? Per què no dius que les tres línies vermelles del Puigcercós no són sinó un copia-enganxa de la ponència del Carretero que va fer aixecar la gent dels seients al congrés? No som impacients, el que volem és una ERC creïble, que sigui fidel als seus principis.

Al mateix article, el Vidal Vidal diu que tots els carreteristes portaven l’Avui, un diari “que està perjudicant la causa, per la fòbia malaltissa de molts dels seus col·laboradors -la majoria amb declarades simpaties convergents- contra l’única formació que propugna obertament l’alliberament nacional”.

Tornem-hi.

1. L’Avui perjudica la causa? No fotem, home!

2. Eres al lavabo quan el Carretero va rajar de Convergència?

3. Fixeu-vos que l’home fa servir el verb propugnar. A mi no em serveix de res un partit que propugni, sinó que vull un partit que treballi per la independència, que no traeixi les seves sigles, la seva ideologia. A més, no em sembla que els col·laboradors als quals al·ludeix indirectament tinguin una fòbia malaltissa contra ERC, sinó més aviat contra la direcció d’ERC, que no és el mateix. I potser no és fòbia, sinó desesperació en veure tant ridícul acumulat, tanta incompetència, tanta submissió, tanta frivolitat.

Com se’t nota, que vius del cuento...
.

dimarts, 17 de juny de 2008

Reflexió a cop calent


Sí, ja sé que a cop calent és millor no dir les coses perquè després te'n pots penedir, però a vegades també ve de gust fer-ho, per quedar-se més descansat i desfogar-se davant de tanta púrria.

Aquest migdia hem rebut a casa una carta de la cap de disciplina urbanística, que si no recordo malament es diu Pilar Martí, en què se'ns notifica que com que l'ajuntament va aprovar una modificació del pla parcial de la zona del magnífic bloc de pisos de la Coromina (ho va fer, per cert, amb els vots a favor dels quatre regidors de CIU i els vots en contra -tot i pressions- dels tres regidors de Progrés), doncs Urbanisme suspèn l'ordre del novembre que l'ajuntament es va passar per allà on ja us imagineu, i també el contenciós administratiu que es va derivar de l'incompliment d'aquesta ordre, en la qual es demanava a l'ajuntament, LITERALMENT:

a) Que iniciï un procediment de revisió d'ofici de les llicències esmentades en tractar-se d'un acte nul de ple dret, revisió que haurà d'ajustar-se al procediment previst en l'article 102 de la Llei 30/1992, en el benentès que la nul·litat de l'acte es fonamenta en l'article 62.1e), f) i g) de la susdita Llei.

b) Que, subsidiàriament, cas de no admetre's la petició anterior, l'Ajuntament en base a l'article 103 de la Llei 30/1992, declari lesiva per a l'interès públic la llicència i tramini la seva anul·lació davant l'òrgan jurisdiccional, per tractar-se d'un acte anul·lable segons l'article 63 de la citada Llei 30/1992.

c) Que una vegada finalitzi el procediment de revisió de la llicència, ordeni l'enderroc de l'edificació il·legalment executada.

d) Que, d'acord amb l'article 104 de la Llei 30/1992, amb l'acord municipal d'inici del procediment de revisió de la llicència l'Ajuntament de Ribera d'Urgellet suspengui l'execució de la llicència per evitar perjudicis de reparació impossible o difícil.

Incís: les negretes no són meves. Són del director general d'Urbanisme, Pere Solà.

Quan va començar tot el procés, quan els veïns vam decidir denunciar unes obres que a simple vista es veu que gaire normals no són, el meu pare em va sentenciar: "Urbanisme existeix per legalitzar el que els ajuntaments fan d'il·legal." De fet, ho deia per experiència: fa més de deu anys va denunciar la construcció d'unes naus industrials que es feien en sòl no edificable, Urbanisme també en va ordenar l'enderroc, i no només no es van enderrocar sinó que, a dia d'avui, és on viu l'alcalde.

Doncs bé, avui, i un cop més, he hagut d'admetre que el meu pare té més raó que un sant.

dilluns, 16 de juny de 2008

Libertad, libertad

.

Notícia publicada a Libertad Digital. Ja ho sé, que no hauria de llegir segons què, però no puc evitar-ho, coi!

Dos detalls: 1. Què passaria si el senyor Ignacio Segura és digués Ignasi Segura i si canviéssim panotxo per castellà. 2. Brutal el cambio de tercio del primer paràgraf, després del por otra parte.


(
Libertad Digital) Murcia también interviene en favor de Air Berlin. El aeródromo murciano de San Javier, a través de su delegado, Ignacio Segura, ha ofrecido a la compañía la posibilidad de instalar su hub –base de operaciones– en este aeropuerto, que actualmente ya alberga un vuelo diario de la aerolínea alemana. Por su parte, HazteOir ha creado un enlace donde repudiar la "irracionalidad del fanatismo nacionalista".

El delegado de vuelos charter Ignacio Segura ofreció a la aerolínea que instale en el aeródromo de San Javier su base de operaciones en la Península en lugar de en la isla balear, donde el Gobierno insular le ha instado a que introduzca el catalán en el servicio de atención al cliente y en las instrucciones a bordo, lo que provocó una fuerte polémica. "Aquí no les obligaremos a las azafatas a explicar las instrucciones en panocho", apunta Segura.


És que creen addicció, recoi!

divendres, 13 de juny de 2008

Pit i collons, Carretero!


"El sector Puigcercós vol un govern monocolor amb cireretes dels altres grups, i això no ho permetrem. Nosaltres no serem a la nova executiva, perquè no estem d'acord amb la seva estratègia i defensarem la nostra ponència alternativa al congrés d'aquest cap de setmana."

Així m'agrada, doctor!




dilluns, 9 de juny de 2008

Divendres, xerrada de López Tena a la Seu

.
Em fa molta il·lusió que l’Alfons López Tena pugi a fer una xerrada a la Seu. En aquest bloc ja ho he dit més d’una vegada: si tinguéssim el Carretero i el López Tena manant en comptes d’aquesta tropa...


Foto: GH- Ramon Vilalta

Al López Tena no cal presentar-lo, oi? Suposo que alguns de vosaltres heu llegit el seu llibre Catalunya sota Espanya, amb el subtítol L'opressió nacional en democràcia. Si no ho heu fet i no teniu al·lèrgia als independentistes desacomplexats, preparats, rigorosos i lúcids, us el recomano.

Gràcies a la iniciativa del Dessmond, i a l'organització de la delegació de l’Alt Urgell d’Òmnium Cultural, en col·laboració amb el Grup Hayek, divendres podrem sentir veritats i opinions sobre el passat, el present i el futur del nostre malaventurat país. Un país que, en situació d'empat (de moment), té un projecte nacional amb interessos contraposats als dels espanyols; per això, segons el vocal del Consell General del Poder Judicial, cal actualitzar la relació entre les dues parts, que defineix com una confrontació secular que només es pot acabar de tres maneres: amb l'extinció de la nació catalana per assimilació, amb la mutilació d'Espanya a causa de la independència de Catalunya, o amb un estat plurinacional de veritat.

No cal dir que d’opcions, només n’hi ha dues, perquè l’Espanya plurinacional no se la creu ni el Saura en estat de bona esperança.

Dues opcions i una citació que encapçala el capítol vuitè del llibre; a mi em sembla molt clara en aquest sentit:

La qüestió —vaig dir jo­— és si ens podem entendre.
La qüestió —va dir ell— és que sóc més fort.

Albert Sánchez Piñol, La pell freda


López Tena també és el president del Cercle d’Estudis Sobiranistes i membre d’Òmnium Cultural i del Grup Hayek.

La conferència serà a la sala d'actes de l'Ajuntament de la Seu d'Urgell a les 20.30 h. La presentació serà a càrrec de l'alcalde, Albert Batalla, al costat del vocal de la delegació a l'Alt Urgell d'Òmnium Cultural, Jordi Dalmau.

Després de la xerrada es farà un col·loqui amb els assistents.


Us hi esperem!

diumenge, 8 de juny de 2008

Regust agredolç

Agre perquè la majoria dels militants aposten per mantenir l’estratègia actual. I dolç perquè la gent de Reagrupament ha obtingut uns resultats molt bons.

Estaria bé que sabéssim si la majoria dels votants i els 350.000 exvotants estan d’acord amb la decisió de la militància. Perquè del que es tracta és de tenir votants, oi? Ja sé que molts militants formen part de la secta; alguns en viuen i tot; i entre empleats, beneficiats, amics, familiars i coneguts, fan una bona colla, difícil de desbancar. És una llàstima i un fre important a la possibilitat de fer-me militant. Sempre m’ha fet recança ser militant, precisament per aquest esperit sectari que ho impregna tot i ofusca tant.

Veig el futur força negre, amb una ERC incapaç d’aglutinar el moviment cada vagada més gran d’independentistes. Vénen temps difícils i no sé pas si podrem o voldrem plantar cara. Amb aquesta direcció, totalment entregada als socialistes, sembla difícil que puguem defensar els nostres interessos amb fermesa.

De tota manera, no vull perdre l’esperança. Hem de continuar empenyent cap a la dignitat, encara que no ens fiem de qui ha de portar les regnes d’ERC. Fins a quin punt podran continuar abaixant-se els pantalons?

És aquí on Reagrupament es juga el seu futur. Cal estar molt atents i exigir al partit que sigui fidel als seus principis. Cal respectar els resultats, però sobretot cal que Reagrupament continuï insistint en el seu discurs, parlant clar i criticant la direcció si aquesta segueix a la deriva.

Malgrat el menyspreu dels mèdia i malgrat els pocs recursos, Reagrupament ha esdevingut l’alternativa real al continuisme, la veu crítica. Ara ja no podran silenciar aquest moviment o fer veure que són quatre gats.

Mirant-ho fredament, fa un any poca gent sabia què era Reagrupament. En tan poc temps potser era massa agosarat pretendre la victòria a les eleccions. En canvi, ara s’obre una nova etapa en què no es pot defraudar els milers de compatriotes que, des de dins o des de fora, creuen fermament en els plantejaments d’RCat.

Felicitats al Joan Carretero, a la Rut Carandell, a tota la gent de Reagrupament i als que hi ha donat suport. M’heu fet tornar la il·lusió, que avui està una mica esmorteïda però que demà revifarà.

La lluita continua.

dijous, 5 de juny de 2008

Recuperar l’estrella (manifest de fi de campanya)

.


El portal Blocs amb Estrella va néixer amb l’objectiu de donar suport, des de la xarxa, a la renovació d’Esquerra Republicana de Catalunya. Va néixer pensant que calia un canvi de rumb dins Esquerra, una revigorització del tremp polític del partit i una revisió dràstica del seu model estratègic. Aquest canvi, vam pensar aleshores i continuem pensant ara, només el representa Reagrupament.

Blocs amb Estrella va néixer des de la més absoluta de les independències. Des de fora del partit. Sense cap estímul extern. Sense cap altre compromís que ser honestos amb nosaltres mateixos. D’això n’estem orgullosos: només hem seguit les nostres pròpies consignes. El suport donat a Joan Carretero i a Rut Carandell ha estat un suport sincer, insubornable, ardit. Ha estat, a la vegada, un suport desinteressat, honorable, definit justament per l’absència de contrapartides.

Avui podem dir que els objectius s’han acomplert a bastament. Al petit grup d’impulsors del portal s’hi han afegit, en aquest mes de vida, molts altres blocaires “amb estrella”, una setantena, amb més de 200 articles publicats, prop de 14.000 visites i més de 125.000 accessos. Un èxit insospitat, que fa avinent que el desig de redreçar les coses dins d’Esquerra, el desig de tornar a posar el sobiranisme com a element central de la política catalana, és àmpliament compartit a la xarxa.

Gràcies a Blocs amb Estrella, i gràcies també a la iniciativa germana dins el Facebook “Renovem ERC, Ara podem”, la Catosfera s’ha mostrat decididament, convençudament, favorable a la renovació d’Esquerra Republicana, al canvi de rumb que Joan Carretero i Rut Carandell prometen d’aportar al partit. Estem segurs que també la major part de l’electorat d’Esquerra comparteix aquest convenciment: 350.000 vots perduts així ho avalen.

Esperem que Blocs amb Estrella hagi ajudat a despertar consciències. Que hagi servit per a veure que encara hi ha fórmules estimulants de participació política. Sense lligams i sense servilismes, lluny del sectarisme i del pensament únic.

El nostre objectiu mai no ha estat exactament dur Joan Carretero i Rut Carandell a la direcció d’Esquerra Republicana de Catalunya, sinó fer-hi arribar les idees i les formes de fer política que tots dos representen. El portal ha estat un èxit: hem fet un pas endavant. Però tenim encara milers de passos per fer. Passos que han de ser ferms, sense renúncies, plens d’esperança. Passos que hem de fer tots junts.

Perquè pensem en el sobiranisme com a objectiu a curt termini. I perquè volem una ERC compromesa amb la llibertat i amb la independència del país. Volem una ERC que torni a ser sobiranista.

Volem una Esquerra que recuperi l’estrella. Volem que torni a ser Esquerra Republicana de Catalunya.

Països Catalans, 5 de juny del 2008
.

aixarnoles

(aixarnola f. guspira de foc, espurna.)


Un dels sants d’avui és Bonifaci, monjo, bisbe i missioner. Li van encomanar de predicar a la Germània (segle VIII) i es va canviar el nom de Winfrid pel de Bonifaci, que ja em diràs tu. És venerat com a patró d’Alemanya.

Les persones poden ser bonifàcies, però ja no són exactament el que eren:

DIEC1 bonifaci -àcia adj. Bonàs, bon jan.
DIEC2 bonifaci -àcia adj. Bonàs.


No sabem si han suprimit bon jan perquè és redundant o perquè és políticament incorrecte (1) ja que, segons el diccionari, un jan (precedit generalment de l’adjectiu bon) és “un home de geni bo, que a tot diu que sí. És un bon jan.

Una dona no pot ser una bona jana, però sí una bonassa. Per què?

Al Diccionari català-valencià-balear hem trobat una pista:

“«Bon Jan qui paga» (Barc.); «Bon Jan qui dóna» (Men.): significa que la gent sol considerar bon home aquell qui és generós, qui dóna molt.”

A part de l’obvietat bon home = generós, i si paga o dóna una dona?

A Menorca, un jan és un soldat o mariner anglès i a Eivissa, directament un estranger (només si és home?). Potser per això diuen que estàs vermell com un jan (vermell de cara)?



_____________

1. Al DIEC2 no s’han carregat tot el que és políticament incorrecte, o almenys això és el que em sembla a mi.

L’any 1932 Fabra va posar com a exemple de barbut -uda: Una dona barbuda. I així s’ha quedat al DIEC2.

En canvi, a la definició d’imberbe que hi ha al diccionari de Fabra no hi ha cap dona:

imberbe adj. Sense barba, esp. dit del jove que encara no té pèl a la cara.

El DIEC2 retalla la barba i hi apareixen tres nois:

imberbe adj. Sense barba, especialment que encara no té barba. Tenia vint-i-un anys i era imberbe. Dos joves imberbes.

Si filéssim encara més prim, ens podríem preguntar: si l’exemple de barbut -uda és Una dona barbuda, per què no podríem tenir com a exemple de mamellut -uda Un home mamellut?

dimarts, 3 de juny de 2008

Per què no s'ha de dissoldre Blocs amb estrella

-

Jo penso que Blocs amb estrella no es pot dissoldre. El mateix que heu fet amb Esquerra ho heu de fer amb Convergència, que potser amb més silenci però amb igual de transcendència es troba davant d’una cruïlla que ha de ser decisiva per al seu futur, i a la vegada, per al futur del país. Aquests dies he llegit diversos opinadors que diuen que amb Esquerra tothom s’hi atreveix, doncs potser és hora que un grup de gent, des de fora, s’atreveixi amb Convergència, i que el partit decideixi d’una vegada per totes decantar-se cap al sobiranisme. Seguint la mateixa lògica que heu seguit per donar suport al Carretero, des de la vostra independència, per què no heu de fer el mateix amb Convergència? El futur també l’escriviu vosaltres!


josefina

Vine a la festa de Blocs amb estrella!


Copiat directament i sense vergonya de ca l'Elies. Si voleu insultar, feu-ho a casa seva, hehe.



Ets un "bloc amb estrella"? Ets lector o lectora de qualsevol dels 70 "blocs amb estrella" (o de tots, he hehe)?

VINE A LA NOSTRA FESTA DE FINAL DE CAMPANYA!

Dijous dia 5 de juny, a les 23:00
a Barcelona

comptarem amb la presència de Joan Carretero i Rut Carandell

i amb música d'en Quim (sense bloc, però reagrupat)

Envia'ns un mail a: blocsambestrella@gmail.com
i et farem arribar tota la informació
US HI ESPEREM!

Estem a punt d'arribar al final del camí que va motivar la iniciativa de Blocs amb estrella. Dissabte vinent, dia 7 de juny, hi haurà la votació per escollir la nova direcció d'ERC, presidència i secretaria general.

Blocs amb estrella va sorgir com un espai comú de tots els blocaires que, des de la nostra llibertat i independència de criteri, compartim el desig comú de renovació a ERC, que representen Joan Carretero i Rut Carandell, els candidats de Reagrupament.

Pensem que Blocs amb estrella ha estat una iniciativa innovadora i molt interessant que ha permès palesar el suport que aquesta renovació té a la catosfera. I ens ha permès, també, gaudir d'un munt d'articles extraordinaris, d'una gran qualitat tant pel que fa als seus continguts com a la seva forma.

Per tot això una bona manera de començar a acomiadar aquesta "aventura" és fent una festa. I això serà dijous vinent, dia 5 de juny. Aprofitant que tant en Joan Carretero com la Rut Carandell estan a Barcelona, farem una festa, a la que hi assistiran, podrem parlar amb ells i, a més a més, farem públic un manifest final, de valoració d'aquesta experiència i de reafirmament del nostre suport amb la renovació d'ERC que defensa Reagrupament.

Per a tots els impulsors de Blocs amb estrella, ha estat fantàstic haver comptat amb l'adhesió de quasi de 70 blocaires i el suport de centenars de lectors. La lluita continuarà des dels nostres blocs, però aquest tram del camí que hem compartit ha estat realment interessant i emotiu.

Us animem, per tant, a intensificar, en aquests dies que queden abans de les votacions, el vostre posicionament a favor de Reagrupament, a fer arribar fins l'últim racó de la catosfera el nostre compromís i les idees que ens porten a donar suport a la Rut i el Joan. I, evidentment, us animem també a venir a la festa.


dilluns, 2 de juny de 2008

Intoxicadors

Quan aquest matí he llegit el titular d’El Psoeriódico Afins a Carretero amenacen d’abandonar Esquerra, el primer que he pensat és que ja hi tornem a ser.

Resulta que aquests afins són el Col·lectiu 1 d’abril, que segons el diari nacionalista “dóna suport al corrent crític Reagrupament.cat”.

Primer de tot: des de quan aquest col·lectiu dóna suport a RCat?

Segon: és un titular molt manipulador: Què vol dir que són afins? Si haguessin dit partidaris es podria entendre, però aquí del que es tracta és d’intoxicar, de fer veure que hi ha gent propera a Carretero i ell mateix que amenacen de marxar d’ERC si el Carretero i la Carandell no aconsegueixen “responsabilitats executives en la direcció”, independentment del resultat de dissabte. Com diu l’Arnera, “fer veure que Reagrupament es desentendrà d’Esquerra si no guanya i, per tant, estigmatitzar Carretero i Carandell com a traïdors al partit”.

Que estrany... Després que els titulars dels diaris diguessin que el Carretero serà militant de base si no guanya, ara surten aquests abrilencs a dir que si el Carretero perd, ha de tenir responsabilitat executiva, i que si no podrien marxar d’ERC.

Algú ho entén?

Ara els continuistes i els seus afins només tenen aquesta mena de recursos: crides patètiques a la unitat i a la centralitat (Ridao, aquest matí a can Bassas en un entrevista de vergonya aliena), l’avís també lamentable que “CiU juga la carta Carretero (Benach dixit)” i la màgia dels titulars dels mitjans unionistes.

Com ha dit el doctor Carretero mil vegades, a ERC no hi sobra ningú. Hi falta molta gent.

No ens fotreu pas.


diumenge, 1 de juny de 2008

El 7 de juny, la falç al puny!

-


Falta una setmana perquè sapiguem qui serà el president i el secretari general d’ERC. Em sembla que gairebé tot el peix ja està venut, a part dels indecisos de sempre.

Per sort, ja no som allà on érem. A parer meu, al principi Reagrupament era com una mena de reducte que no comptava. Alguns mitjans s’han encarregat de fer veure que es tracta d’una lluita entre els partidaris del Carod i els del Puigcercós; que aquestes eren les dues úniques opcions. Però ara les coses han canviat, han anat al lloc on els pertocava. Ara les opcions són: Puigercós o Carretero, Espanya o Carretero, malgrat els diversos intents d’amagar aquesta realitat (em refereixo també a la candidatura fantasma de Renyer i Bertran).

A hores d’ara sembla clar que Reagrupament ha aconseguit el seu objectiu: mostrar-se com l’única alternativa al continuisme dels Puigcercós, Ridao, Benach, Niubò, Renyer i Bertran.

El debat de veritat s’ha bipolaritzat entre Puigcercós i Carretero (el debat d'ahir a Esparreguera va ser així, segons diuen), en bona part perquè la candidatura d’EI (Renyer i Bertran), sospitosament, no ha entrat en el fons de la qüestió i no s’ha mostrat com una alternativa creïble per desempallegar-nos de la submissió als socialistes. Desapareguts en combat. Ja era sospitós que l’Uriel Bertran aspirés a ser secretari general en comptes de president. Ara segur que molts militants ho tenen molt clar. Dissabte que ve veurem molts vots creuats: Puigcercós i Bertran. I com va dir el Carretero, molts brindaran amb cava si aquesta és l’opció guanyadora. Per cert, el Carretero ha dit que no vol vot creuat: si el voten a ell, que també votin la Rut Carandell; si no, no cal que el votin.

L’única candidatura no continuista és la del Carretero i la Carandell i així ha quedat reflectit en l’opinió pública. Els altres només fan crides patètiques a la unitat. Sí, ara... La unitat l’hem de tenir després del congrés, i en aquest sentit vull recordar que el Carretero sempre ha subratllat que a ERC no hi sobra ningú, sinó que hi falta molta gent. Ara bé, el que no suporto són els comentaris de molta gent afí als continuistes que no para de dir que Reagrupament només desqualifica i busca l’enfrontament, que és molt lleig barallar-se entre germans. No és això, germans. No s’ha insultat; el que s’ha fet és denunciar una estratègia nefasta per al partit i algunes pràctiques gens democràtiques.

Ja veurem què passa. Si guanya el Carretero, em faré militant. I si no, potser ho faré d’aquí a uns mesos, que no es pensin pas que m’apunto al carro dels continuistes.

Jo em vull apuntar al carro dels honestos. I aprofito un comentari de la Jordina a l’article anterior (“Començo a pensar que són temps negres per a la política, i ja només creuré en el polític que denunciï la farsa i se’n vagi a cultivar patates) per recordar el que va dir ahir el Carretero a Esparreguera en un debat amb els altres candidats que, segons diuen, va ser un duel Putxi-Carretero:

“Si no surto escollit no vull càrrecs, me n’aniré a Puigcerdà i faré de militant de base”, to i que hi va afegir que “si veig que el partit no va bé, seguiré parlant i expressant-me”.

A cultivar patates o a fer de metge.

Encara confio en la victòria, però vés a saber què passarà. Al nostre poble sembla impossible que pugui guanyar un alcalde com el que tenim, però ja se sap el que passa en alguns pobles petits, on encara hi ha molts costums del segle passat. ERC no deixa de ser una mena de poble. Dissabte veurem quina mena de poble és.

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...