dijous, 31 de juliol de 2008

Ja tenim trumfes



.

"Trumfes i fesols, ¿què dimoni vols?"
O sigui: si tens trumfes, fesols i pa,
ja en tens prou.
(No és un refrany espanyol, encara que ho sembli.)


"Bascos responsables, catalans insolidaris"

.
Aquest és el títol d’un article d’opinió d’avui de Joan Manuel Perdigó. Després de recordar que “els set diputats del PNB van impedir la derrota parlamentària de la ministra [Magdalena Álvarez]”, “set mesos després, Catalunya torna a mantenir un pols amb el Govern central perquè es compleixi una llei orgànica com és l’Estatut” i “a Zapatero se li presenta difícil aprovar els comptes de l’Estat. Però aquí torna a aparèixer el PNB, disposat a prestar els seus sis escons a canvi de [...]”.

La conclusió de Perdigó ja s’entreveu, oi?

“Els que desafien el sistema constitucional mitjançant una consulta més o menys sobiranista i es beneficien d’un règim fiscal que no en sap res de solidaritat, són tinguts per socis dignes, mentre que els que respecten escrupolosament les regles del joc però plantegen una raonable revisió d’aquestes regles, són considerats una amenaça per a l’estabilitat i els paladins de la insolidaritat. ¿Algú li troba alguna lògica a tot plegat?

Jo sí, he trobat la lògica avui mateix, precisament en una notícia al diari on surt l’article del Perdigó. El titular: Catalunya suposa el 20% de l’activitat econòmica espanyola. I a la notícia: “Catalunya (20%) ocupa la primera posició, seguida de Madrid (16,8%), Andalusia (13,9%) i el País Valencià (10,7%). L’índex industrial també està encapçalat per Catalunya (20,7%) i seguit pel País Valencià (11,4%), Andalusia (11,4%) i Madrid (10,6%). [I] l’índex comercial el torna a encapçalar Catalunya (17,5%), seguida d’Andalusia (16,8%) i Madrid (14,1%)”.

El problema d’Espanya és Catalunya perquè ens necessiten per mantenir el seu domini. Segur que hi ha més motius, com per exemple la llengua, ja que som els únics que aguantem una mica; ETA; i el fet que nosaltres som covards de mena i tothom s’hi veu amb cor.

D’altra banda, haig de reconèixer que em vaig escalfar quan els bascos van impedir la reprovació de la ministra, però ells van a la seva i em sembla molt bé. Tampoc no sento rancúnia cap als bascos pel fet que ells tenen el concert econòmic i no han de parar la mamella com nosaltres; ni tan sols m’emprenya que els espanyolistes ens prefereixin a nosaltres a l’hora de mostrar el seu imperialisme congènit (és lògic). El País Basc és envejable en molts sentits (el concert econòmic, el benestar, les polítiques socials, un Ibarretxe valent...), però tenen el problema de la violència, que detesto.

El problema d’Espanya és Catalunya i el problema de Catalunya som els catalans, no els bascos. Quan Espanya digui no, què farem?
.

El Diccitionari arriba a les mil citacions i us convida a participar-hi


.


El 16 de juny de l’any passat va néixer l’enèsim bloc del Víctor (àlies Gran Demiürg), encara que ell prefereix utilitzar el lamentable barbarisme blog. Ningú no és perfecte, Víctor, però tu et vas acostar a la perfecció quan em vas fitxar per compartir el Diccitionari, el millor diccionari de citacions i frases cèlebres de nostre món.

He, he.

El Puigmalet i jo ens vam afegir al Diccitionari fa... quant temps fa? I fa un parell de mesos vam fer un altre gran fitxatge: el Davit, que abans de trair-me i programar les entrades es deia David.

La veritat és que l’experiència de compartir el bloc està sent molt positiva i enriquidora, si deixem de banda els gelos del Puigma, els robatoris de citacions i fonts del Víctor, i el sou que el Víctor li paga al Davit. Jo m’ho passo molt bé, tant en l’edició de les citacions com a l’hora de tocar-los els collons una miqueta.

Aquesta setmana hem arribat a les 1.000 diccitacions i per celebrar-ho hem fet un formulari per recollir citacions dels nostres visitants.

Ja ho sabeu. Si voleu col·laborar amb nosaltres, us esperem a cal Diccitionari. Hem d’arribar a les 10.000!
.

Nou atac dels menairons

.
Aquest matí he flipat una mica quan he vist que els menairons* han tornat a fer-ne de les seves i han mutilat l'últim article d'aquest bloc. Com que no el tinc guardat i em fa mandra tornar-hi, a prendre pel sac.

Em sap greu pels dos comentaris que hi havia i em fot ràbia comprovar que algun botifler té el canut dels menairons i els mana que m'ataquin.

__________

*Els menairons (o minairons, manairons, diablorins, femilians, etc.) són éssers fantàstics, molt diminuts, però capaços d’enllestir molta feina. Expliquen que el seu propietari els guarda en un canut d’agulles i, quan li convé, els fa sortir per manar-los feina. I si no els mana feina, són capaços d'escanyar-lo. Hi ha gent que diu que els menairons són fruit de la in­gestió de l’Amanita muscaria però també hi ha gent que s'emprenya molt si qüestiones l'existència d'aquests follets.

I per fer-ne un tastet, un conte breu extret del llibre de Pep Coll Muntanyes maleïdes (Barcelona: Empúries, 1993).


LO TARTER DELS MINAIRONS

L’hereu de la Borda del Feu, una masia de la Guàrdia d’Ares, tenia el canut dels minairons. Un matí anava amb el seu mosso a la fira d’Organyà per comprar una mula. Quan ja eren a la Collada del Pi­llat, l’amo es va recordar que s’havia descuidat el ca­nut a casa i hi va fer tornar el mosso:
—A sota del meu matalàs —li va dir—, hi trobaràs un canutet d’agulles. Vés-lo a buscar, però sobretot, no l’obris. No el destapessis per res del món!
El mosso, cames ajudeu-me, va tornar a la ma­sia. Va agafar el canut i, picat per la tafaneria, va vo­ler esbrinar què coi hi guardava el seu amo allí din­tre. De tornada, quan tot just si havia travessat el barranc, va obrir el canut. En traure el tap, va sortir un raig de minairons que feia feredat de sentir: «Què farem, què direm? Què farem, què direm?», brunzien neguitosos davant dels seus nassos com un eixam de mosquits. El mosso, tot desconcertat, no sabia cap on girar-se. Finalment se li va ocórrer de dir:
—Agafeu tots els rocs que trobeu i atartereu-los allà dalt.
Com emportats pel follet, els minairons es van afuar cap a l’indret que el mosso els assenyalava i, en un batre d’ulls, hi van traginar totes les pedres de la muntanya. Immediatament, van tornar a arremolinar-se damunt del seu cap: «Què farem, què direm? Què farem, què direm?», rondinaven cada cop més neguitosos.
—Doncs ara... —rumiava el mosso—. Doncs ara, fiqueu-vos dintre del canut!
En un ai, van colar tots per l’ull del canut, com si se’ls xuclés un remolí del riu. El mosso va enroscar el tap ben enroscat i va respirar tranquil. Encabat, va continuar el camí, fins que va trobar l’amo que ja l’esperava a l’Arreposador de Cabó.
L’endemà al matí, l’amo treia foc pels queixals.
—Què reïres de Déu me’ls hi vas fer fer ahir als minairons?
—Jo? No re... No el vaig pas obrir, el canut —bal­bucejava el mosso.
—No ho neguis, que bé m’ho he prou trobat aquesta nit. Estaven xops de suor.
—Perdoneu la meua tafaneria —va confessar fi­nalment el mosso—. No sabia què mana’ls, i al final, els vaig dir que traginessin rocs.
—Doncs tu sí que has tornat a nàixer, xicot! Si no els haguessis manat cap feina, t’haurien fet la pell allí mateix.
Des de llavors, l’indret del bosc on van actuar els minairons, es coneix com el Tarter dels Minairons. Són unes garberes de rocs i camals, allargassades com un riu i situades al mig del bosc, a l’altre cantó del bar­ranc de la masia del Feu.


__________



Al bloc Munyanya.net hi ha aquesta foto i aquest comentari:




"A les Valls d'Aguilar, a l'Alt Urgell, han senyalitzat alguns indrets curiosos amb l'anomenada Ruta dels manairons. Prop de la planúria de Taús visito una sorprenent i inexplicable tartera enmig d'un bosc i en un lloc planer. És tot un misteri com s'ha pogut formar aquest aplegament de rocs. Potser algun geòleg en podrà donar una explicació científica, però marxo pensant que a cops és més poètic creure en les llegendes que en les teories de grans saberuts."
.

dilluns, 28 de juliol de 2008

No em piquis, home...

.
El Ròdia m’ha picat i jo, que sóc un tio fàcil, em poso a escriure aquest nyap. Tot ve d’aquesta afirmació seva: “En el que discrepo amb tu, però, igual que amb la resta de blocaires dels Blocs amb Estrella, és amb aquesta extrema indulgència amb CiU en contrast amb l’exagerada severitat amb ERC.”

Parlaré per mi, tot i que penso que tampoc no és gaire just quan generalitza. Doncs bé, no em sembla que hagi estat indulgent amb CDC. No recordo cap escrit ni comentari de disculpa.

El que sí que recordo és que l’endemà mateix de les eleccions espanyoles vaig escriure una valoració en què criticava la complaença dels líders de CDC, que va obtenir un resultats ben magres. Les excuses de la bipolarització i la por al PP no me les vaig empassar, sobretot perquè gran part dels 300.000 vots que ha anat perdent ERC s’han esfumat, no van anar a parar al PSOE.

A banda d’això, trobo que el Ròdia és injust perquè té un prejudici que no puc acceptar en el meu cas: com que dónes suport a Carretero, ets com a mínim una mica de dretes i indulgent amb CDC.

No és això, Ròdia. Que no hagi rajat gaire de CDC és ben lògic: no manen. I no em val que al·ludeixis als 23 anys de pujolisme. Ja ho fan cada dia els sociates per justificar la seva incompetència. El Ròdia diu en aquest sentit que “els 23 anys de CiU, efectivament són passat, però no superarem el passat oblidant-lo ni pretenent que aquests 23 anys de CiU no tenen res a veure amb la situació actual”.

És clar que aquests 23 anys tenen a veure amb la situació actual! Només faltaria! I els 40 anys de dictadura, i els 300 de persecució i saqueig. El passat ens ha de servir per entendre el present, però no per justificar-lo.

A més, si no he dedicat més temps a CDC és perquè els uns i els altres em treuen de polleguera massa sovint i, sobretot, perquè ERC és el meu partit; és com el Barça, com les persones a qui estimes, que et fan enfadar més que les altres precisament per això. Em sento traït pels actuals dirigents d’ERC, per la seva indulgència davant la crosta espanyolista i la incompetència tripartida.

Però ja que hi som, i perquè quedi clar, et diré què penso de Convergència.

Tot i que penso que l’Artur Mas és el líder amb més solvència, va malgastar molta credibilitat arran del pacte de l’Estatut amb el ZP. Va ser un error molt greu, per mi, com ho demostra el fet que no va arreplegar ni els vots dels ex-ERC ni els dels emprenyats amb el tripartit.

L’aposta que va sortir del congrés de CDC, la plena sobirania de Catalunya, em sembla tan creïble com la pluja fina, el 2014 i la mare que ho va parir tot. No me’ls crec. Alguns blocaires estan il·lusionats amb el que consideren un pas definitiu; jo el que veig és il·lusió (a CDC) per recuperar el tron.

Ara amenacen de no votar els pressupostos espanyols si no hi ha un bon finançament. Voleu guanyar-vos la meva credibilitat? Doncs sigueu coherents, no repetiu l’episodi lamentable de l’Estatut, en què se us va veure el llautó en reivindicar primer un text a l’alça i en pactar-ne després un altre a la baixa amb l’única intenció de recuperar el poder.

Un finançament just és impossible i una Catalunya sobirana, una quimera en el marc legal actual. I si el TC retalla l’Estaut, què fareu? Què hem de fer amb la recaptació dels grans impostos, la gestió dels aeroports, etc.?

La Casa Gran del Catalanisme no sé ben bé què vol dir. Amb mi, que no hi comptin. Jo sóc de la Casa Gran de l’Independentisme, la que ha de plantejar el conflicte definitiu amb Espanya quan els espanyols diguin que l’espoli ha de continuar i quan demostrin (perquè ja ho han dit) que el procés autonòmic s’ha acabat.

I ja per acabar, Ròdia, només volia deixar clar que, per mi, els 23 anys de pujolisme no van ser dolents per a Catalunya en termes generals. A més, vam tenir l’últim president amb cara i ulls.
.

"Avui és un dia històric per a Andorra"

.
Avui fa quinze anys que l’excap de Govern d’Andorra Òscar Ribas Reig va fer el discurs d’admissió del principat pirinenc a les Nacions Unides.

"Avui és un dia històric per a Andorra. El meu país ha estat admès com a membre de l'Organització de les Nacions Unides."

També va ser un dia històric per als que compartim la mateixa cultura, ja que va ser la primera vegada que el català es va sentir en una assemblea de l’ONU.

"Tenim ben clar que per fer coses i per comunicar-les cal ser cosmopolites i poliglots, però també que per ser cal aprofundir en les pròpies arrels. I les nostres són les de la cultura catalana. El català és el nostre idioma oficial. És en la llengua de Ramon Llull, Ausiàs Marc i Salvador Espriu, la qual es parla des de Fraga –a l’Aragó– fins a Maó –a l’illa balear de Menorca– i des de Salses –al Rosselló francès– fins a Guardamar –a les terres meridionals del País Valencià–. És en aquesta llengua, la catalana, que he vingut davant aquesta Assemblea a parlar de pau, llibertat i fraternitat."

Me’n recordo prou, d’aquell dia. Per a mi va ser un xoc, com el dia en què vaig veure el J. R. parlant en català a TV3. La meva ignorància sobre Andorra era infinita: el carrer de les botigues, l’esquí, l’envejada independència i poca cosa més.

Quants catalans coneixen la història d’Andorra i com funcionen les institucions del país?

Diumenge vaig llegir una carta al diari Avui en què un lector volia "recordar que la Carla Bruni és princesa d’Andorra, tècnicament coprincesa", perquè és la dona del Sarkozy. Ha, ha, ha...

Quanta gent ha tingut la curiositat de saber per què "aquests pagesots tan vius" (com va dir Josep Pla) han sabut preservar la pau i la independència del seu territori, malgrat trobar-se entre dos grans estats tan respectuosos amb el veí?

A part de compartir llengua i cultura, hauríem de conèixer-nos una mica més per entendre les diferències i la idiosincràsia de cadascú; sobretot, els del Principat de Catalunya ens mirem massa el melic, un centralisme ignorant que sovint resulta emprenyador.

Avui, el Diari d’Andorra publica en portada una notícia que en un altre lloc seria impensable: La policia investiga l’autoria d’unes pintades de tipus feixista a Sant Julià. No és que no hi hagi notícies per culpa de l’estiu. La notícia és que a Andorra hi hagi pintades, i la sorpresa (per a algú de fora) hauria de ser que la policia investigui aquest cas. Perquè Andorra és catalana però també és diferent.
.

dimecres, 23 de juliol de 2008

Lesbians 'versus' lesbianes

.
Al Patufet d’avui hi ha una notícia d’aquelles que fan estiu. La firma un tal El Periódico, que vés a saber si és un becari o algun catxondo de la plantilla que ens ha fet aquest regal abans de marxar de vacances a la Costa de la Suor.


El titular i el subtítol són seductors:

Lesbos perd la batalla per quedar-se el terme ‘lesbiana’

Un tribunal rebutja la petició de tres illencs que la paraula
només s’usi com a gentilici


L’entradeta de la notícia és de manual, una autèntica joia, no sé si tant com els protagonistes:

“Les lesbianes que van a Lesbos a buscar sol, platja i el penya-segat des d’on es va llançar a l’abisme Safo –la poeta suïcida que al segle VI abans de Crist va cantar en els seus versos ‘amor entre dones– es podran continuar dient ‘lesbianes’ en públic sense por que les altres lesbianes, les nascudes a la petita illa grega del mar Egeu, desenfundin una sentència i els diguin que no ho poden fer.”

Estiu refrescant, vaja.

Doncs això: tres lesbians sonats (sóc el primer humà que diu aquestes tres paraules seguides?) van presentar una denúncia per demanar que els grecs només utilitzin el terme lesbiana “com a gentilici, ja que la confusió amb l’altre sentit ofenia els habitants del lloc”.

Consideracions:

1. Sembla que els lesbians que viuen del turisme no hi estan gaire d’acord ja que “per a la major part dels nascuts a Lesbos, inclòs l’alcalde, la segona accepció de la paraula no comporta cap greuge, i fins i tot suposa un avantatge, ja que l’illa s’ha convertit per a algunes lesbianes en el que vindria a ser Torremolinos per al turisme juvenil”, segons El Periódico.

2. Els polonesos també podrien presentar una denúncia per l’altre sentit del seu gentilici, que els agermana amb els catalanets.

3. Com es pot ser tan friqui per presentar una denúncia com aquesta?

4. Com pot ser que aquesta fricada surti en un diari pretesament seriós i a sobre rebi aquest tractament tan d’agost? És que no em trec del cap aquesta frase: “es podran continuar dient ‘lesbianes’ en públic sense por que els diguin que no ho poden fer”.

5. Sóc incapaç d’imaginar aquesta situació: dues lesbianes dient-se lesbiana en públic.

6. El redactor no permet que la realitat li espatlli una bona notícia perquè la sentència hauria afectat Grècia, i ell, en canvi, diu que “les lesbianes que van a Lesbos es podran continuar dient ‘lesbianes...”; o sigui, totes les del món mundial. És que si no la notícia ja no té gràcia i tal.

7. Què hauria passat si el jutge, abans de marxar de vacances, s’hagués venjat del món i hagués donat la raó als denunciants? Doncs a córrer tots: diccionaris nous, presentadors de la televisió grega parlant d’una manifestació per reclamar els drets de les tríbades a Atenes, policies de carrer i comandos de fatxes vigilant que les turistes lesbianes de Grècia no diguin en públic que són lesbianes...

8. En fi, que estic fatal. Però abans d’acabar aquest despropòsit, tres inquietuds més:

9. Per què de les lesbianes també se’n diu tortilleres i bolleres?

10. Hi ha alguna dona que abans va ser home i que ara sigui lesbiana? O algun home que vulgui ser dona i lesbiana?

11. Són necessàries, aquestes notícies i les ganes de fer notis guais?


Si us plau, que s’acabi l’estiu!


_________

Ah! Els catalans, sempre atents i curosos, podem fer servir els termes lesbi i lèsbia per referir-nos als habitants de Lesbos, i així podem deixar les lesbianes en pau. No és el mateix però potser satisfaria els tres lesbians sonats i, a més, com que som tan políticament correctes i modernills, podríem plantejar-ho al Francino: mira, farem el contrari del que volen els fatxes: les lesbianes continuaran sent lesbianes i als lesbians els direm lesbis. Sona bé, no?
.

dimarts, 22 de juliol de 2008

Ser català

.
El Joan Oliver diu a l’Avui que “és català qui parla català.” I ja hi som.

Per mi, és català qui viu i treballa a Catalunya i té la voluntat de ser català. I si vius i treballes a Catalunya –vinguis d’on vinguis– i a més vols ser català però no vols parlar català, és que alguna cosa falla.

Ets català?

Els algerians que se’n van a viure als suburbis de París i no saben parlar francès (que n’hi ha, eh?), són francesos?

I els nou xinesos que viuen en un pis de 50 metres quadrats a Lavapiés i no parlen castellà? Diríem que són espanyols?

Un canadenc que viu al Quebec i no parla francès, és quebequès? Potser és un canadenc que viu al Quebec.

A la gent que fa trenta anys que viu a Catalunya i que no sap parlar català (que n’hi ha, oi?; si no, no seria un tema polèmic) estaria bé preguntar-li si se sent catalana. En cas afirmatiu, la pregunta següent seria: “Se sent catalana i no parla català?”

A mi això m’intriga molt. Algun dia m’agradaria trobar-me algú que m digués: “Mira, yo no hablo catalán pero me siento tan catalán o más que tú.

I què sents? Vull dir que si et sents català i no parles català, et deus identificar amb algun altre tret col·lectiu del país, amb la cultura, la manera de fer, el tarannà, les tradicions...

Alguna cosa hi deu haver, no? Que algú m’ho expliqui, perquè no m'empasso l’argument que si vius i treballes en un lloc ja et ets d'aquell lloc, perquè aquest ets vol dir sentir-se d’aquell lloc. Si no t’integres, no et pots sentir d’enlloc. I la integració implica l’adquisició de la llengua. Altrament, estem parlant d’una altra cosa: de la imposició democràtica de la teva cultura.

Els espanyols que fa trenta anys que viuen a Andorra i no parlen català, creieu que se senten andorrans? Pregunteu-los d'on són i no us diran "Soy de Andorra" sinó "Vivo en Andorra". A Andorra la integració és més difícil que en altres llocs (per raons que ara no esmentaré) i diria que totalment impossible si no parles català. A Andorra hi ha guetos molt evidents (portuguesos, francesos, anglesos) que viuen al marge de tot el que no sigui el seu àmbit cultural.

Vaig tenir un aprenent del programa Voluntaris per la llengua que fa 40 anys que viu a Andorra i fins ara no s'havia preocupat de parlar català. Ara té una botiga i vol atendre en català. Aquest home va renunciar a tenir la nacionalitat andorrana (la pots demanar al cap de vint anys) perquè no se sentia andorrà. Les seves filles, en canvi, són andorranes i només parlen en castellà amb el pare perquè en la seva vida social i laboral el català és la llengua d'ús. Però, ai las!, Andorra té Estat i Catalunya no. D'andorrans que no parlin català n'hi ha, pocs, però no són andorrans, no se senten andorrans. Tenen el passaport i prou.

És clar que tot això que dic només és defensable si tens una visió nacional, si tens l’ambició de tenir el mateix tracte que les nacions amb Estat i llengua reconeguda, perquè si consideres que Catalunya és una província i el català una llengua de segona, les coses canvien.

La resposta a la pregunta inicial (Ets català?) em sembla que és òbvia, segons el meu humil i mediocre parer.

Sóc un xenòfob?


___________

D’altra banda, el Solbes diu que Catalunya vol imposar el seu model de finançament. Vénen temps difícils, eh? I ens haurem de mullar, eh, Puigcercosos, Saures, Montilles i Masos?
.

diumenge, 20 de juliol de 2008

"Més bo"

.
El Zapatero ha dit que Catalunya tindrà un finançament "més bo". No sé què en penseu vosaltres, però a mi m'ha sobtat força que no hagi afirmat que tindrem un finançament just.

És un avís? Es pensa que som rucs? "Yo dije mejor, no justo. No he mentido."

És possible que ens ofereixi un finançament més bo (o no), però no crec pas que sigui una proposta justa.Vaja, diria que és impossible. El ZP no para de dir que ningú hi sortirà perdent, que tothom hi guanyarà. Com es menja, això?

Potser al ZP li ha fet vergonya, en ple congrés del PSC, dir que tindrem un finançament just. O potser no; potser tant li fot dir mentides com aquella frase històrica ("Aprobaré la reforma del Estatuto que salga del Parlamento de Cataluña"); o potser es cura en salut.

Ai, socialistes, què fareu quan ens tornin a embaucar?
.

dissabte, 19 de juliol de 2008

Ciutadanes pel càrrec

.
Ara és el torn de la presidenta de Ciutadans pel Canvi, o Ciutadans pel Càrrec, que deia el mestre i enyoradíssim Ramon Barnils. (Per cert, que sexista dir-se Ciutadans pel Canvi i no Ciutadans i Ciutadanes pel canvi!)

La senyora Carme Valls ha dit això: "Algun irresponsable pretén donar lliçons de com parlar bé el català, oblidant que sense la lluita decidida dels partits d'esquerres i demòcrates en la lluita antifranquista i la transició, encara estaríem llegint llibres en català amb llanterna a la nit i sota del llit, com tants de nosaltres vam haver de fer." "No es preocupi, molt honorable president, em dic Valls i Llobet, tinc antecedents des del segle XII i encara no tinc el nivell C de català."

Consideracions:

1a: Suposo que la Valls Volia dir avantpassats, no pas antecedents, com tenen els pronoms. Si tingués el nivell C segur que no hauria servit per evitar aquesta cagadeta.

2a: No tots "els partits d'esquerres i demòcrates" van lluitar a favor del català, i si la nostra llengua encara és viva, no és gràcies als polítics, sinó bàsicament a la gent. Es ven molt fum sobre la lluita per recuperar la nació catalana en la lluita antifranquista, quan en realitat el dictador va morir al llit i els catalanistes de debò eren quatre gats. Què tenia de catalanista el Solé Tura, el PSC sense el Pallach? Quina va ser la lluita de la senyora Carme Valls a favor del català?

3a: Dir que "encara estaríem llegint llibres en català amb llanterna a la nit i sota del llit" és de mal gust, a més. I una mentidota.

4a: No es tracta de tenir el nivell C, sinó de respectar la llengua. Un president no pot parlar malament la seva llengua. Això seria intolerable i intolerat a Espanya i a qualsevol país seriós (o no seriós).

5a: Això dels avantpassats... quina ximpleria! Miri, jo sóc catalana de soca-rel, però no em preocupo per foteses nacionalistes com esforçar-me a parlar o escriure bé el català. (Ara bé, si parlem del castellà, la cosa canvia, no fos cas que un dia me n'anés a Madrit a fer una conferència i se m'escapés una doceava parte, com li va passar al Borrell.).

6a: És molt trist que els polítics donin exemples com aquest. Que se'n vagin als instituts i diguin als nois que no cal que s'esforcin a parlar i escriure bé el català. Això no és important. La qüestió és comunicar-se, oi, pijoprogres?

7a: Res; que és vergonyós lligar tot aquest tema de parlar bé o malament amb la lluita antifranquista. Vergonyós, frívol, irrespectuós... Ecs!
.

divendres, 18 de juliol de 2008

Llengua de serp

.
.
D’entrada, i responent la pregunta del qüestionari que jo mateix he fet (ves què), trobo que és una vergonya que el president de Catalunya parli tan malament el català.

A l’Oracle del Graset he sentit un parell de tertulians (l’ínclit Racionero i un Manel no sé què) que rajaven el Felip Puig perquè, segons ells, no es pot criticar del Montilla pel seu pèssim català. L’únic punt en què estic d’acord amb ells és que aquesta polèmica no ens fa cap bé, però no pel fet que es digui públicament que el Montilla fa pena quan parla català, sinó per la utilització que en faran de tot això els de la crosta.

Un que no és sospitós de tenir crosta, el director de l’edició catalana d’El País, Xavier Vidal-Folch, ja va carregar contra el català del Montilla al programa Geometría variable: “Si se sent tan català i tan catalanista, per què és tan fluix quan parla català?”

Doncs perquè el català és una llengua de segona. Si el Montilla hagués emigrat a Alemanya en comptes de fer-ho a Catalunya, i hagués aspirat a ser algú important, parlaria un alemany perfecte. Encara més, l’haurien obligat a parlar un alemany que no fes enrogir els alemanys. Aquí, en canvi, laissez faire, laissez passer.

Després hi ha hagut tot el merder del Parlament. L’Oriol Pujol (que, d'altra banda, no m’acaba de convèncer) en va dir una de bona, dirigint-se al botifler Joan Ferran: “Entre la crosta de l’un i l’altre que no fa res [Carod], us esteu carregant la llengua.” I el Ferran, com sempre, replicant amb els mateixos arguments: xenòfobs, que sou uns xenòfobs nacionalistes de braç de gitano.

I encara que el Felip Puig digui ara que el Montilla és un “exemple del model de cohesió i d’integració que hem tingut”, el cert és que: 1) El Montilla no té el nivell mínim exigible a un president (i a un funcionari de la Gene); 2) La crosta espanyolista del Ferran i companyia i la inacció del Carod i companyia s’estan carregant la llengua.

Quina política lingüística fem? El bonisme? El bonrotllisme?

I mentrestant, el català no és necessari per viure a Catalunya. Per tant, la llengua pròpia de Catalunya (no ho oblidem) està condemnada a morir lentament ja que el bilingüisme igualitari, quan no hi ha igualtat perquè el peix gran es menja el petit, és una fal·làcia.

Parla bé, collons, que ets el president de Catalunya! I feu alguna cosa de profit si voleu conservar la llengua, cagunseu!
.
.

dijous, 17 de juliol de 2008

Tres de Prisa

.

.

Com que tot el dia estic pendent del que diuen el Losantos i la resta de la tropa (Ury, hehe), se m’escapen algunes perles dels polis bons. Sí, aquell diari que porten amb orgull molts pijoprogres amb ulleres de pasta, cara quadrada, patilletes i ínfules de savis i éssers superiors cosmopolíticament.


La primera l’he trobada a ca l’Arnera però és de l’Enric Xicoy, de la segona en parlen tots dos i la tercera la vaig llegir ahir a l’editorial del mateix diari superprogressista quan vaig tenir remordiments per l’al·lusió de l’Ury al meu vici losantonesc.



1a: Me iría de copas con ZP


Aquest és el titular d’una entrevista amb l’actriu Michelle Jenner publicada el 26/05/2008. Però si llegim l’entrevista, ai las!


Pregunta. Para una noche de copas… ¿Zapatero o Rajoy?
Resposta. Ninguno. Pero si hay que elegir me iría con ZP que me cae mejor.


Periodisme del bo.



2a: “Cataluña segregará a los niños africanos fuera de la red escolar”


Em sembla que amb el titular, el subtítol i sobretot la foto n’hi ha prou.




No calen comentaris (si voleu llegir l’entradeta, que també té tela, cliqueu aquí.)


A mi em va fer posar els pèls de punta.



3a: “El referèndum vergonzante”


A l’editorial d’ahir: “el referéndum vergonzante que propone reúne las características del que la Constitución reserva en exclusiva al Estado. El lehendakari tiene razón en que "los españoles no pueden decidir por los vascos", pero oculta que eso sólo sucede en cuestiones propias de su autonomía, no en las que, como el referéndum que plantea, competen al conjunto de los ciudadanos. Que insista en esta vía supone actuar con deslealtad, una conducta impropia de un gobernante democrático para el que, por encima de todo, debe primar el respeto a la legalidad.


O sigui, la legalitat està per damunt de tot, fins i tot si la legalitat és la dictadura de Franco. Si el referèndum el convoqués l’Estat (el govern basc no és Estat?), deixaria de ser vergonyós? I finalment, quina gran paradoxa: vols fer un referèndum per preguntar a la gent què vol fer i això et converteix en antidemocràtic. Legalitat = democràcia; com manipulen... Ah! I des de quan “los españoles no pueden decidir” en qüestions pròpies de cada autonomia? No fotem.

.

.


dimecres, 16 de juliol de 2008

Dues citacions del Diccitionari

.
.
Estic llegint les memòries del Jordi Pujol. La Josefina em va dir a veure si trobava el paràgraf on el president parla del bonisme progressista. Doncs sí, ja hi he arribat, i afededéu que és una anàlisi prou bona.

I se n’ha anat cap al Diccitionari, on queda molt més bé que aquí:


"Aquesta simbiosi de bonisme i progressisme, que a Catalunya es dóna molt, ens deixa indefensos"

Autor: Jordi Pujol i Soley (Barcelona, 1930), polític català.

Citació completa: Què és el bonisme? Podríem definir-lo com una actitud moral que té per fórmula una gran dosi de comprensió i de ganes d'ajudar, unes gotes o un bon raig de complex de culpa i una cullerada d'inseguretat respecte als propis valors. O sigui, una barreja de bons propòsits amb escrúpols i complexos. De vegades, el bonisme es combina amb un altre estat de l'esperit, ben diferent, que és el progressisme. No el progressisme cínic amb ànsia de poder i que mira d'utilitzar i manipular els bons sentiments, sinó el progressisme un pèl ingenu i desinformat que de bona fe s'apunta a tot el que creu que és de moda, avançat, intel·ligent i èticament millor. Aquesta simbiosi de bonisme i progressisme, que a Catalunya es dóna molt, ens deixa indefensos. A Europa tampoc no li fa cap favor, però especialment no en fa cap a Catalunya, que és un país en situació crítica i amb una societat molt pressionada. Nosaltres necessitem valors sòlids i conviccions fermes que ens ajudin a mantenir-nos i a defensar-nos.

Font: Vista al llibre Memòries (1930-1980). Proa, Barcelona, 2007, p. 201-202.




La segona citació és de l’inefable Joan Ferran. Abans-d’ahir, en llegir les declaracions del Ferran sobre la censura a TV3 i Catalunya Ràdio, em vaig preguntar si 23 anys de pujolisme no han provocat un dany irreparable en persones com l’amic Ferran.


"L'imaginari nacionalista català no és una imposició directa, però genera una inèrcia d'autocensura per als periodistes"

Autor: Joan Ferran (Barcelona, 1951), polític català.

Font: Vista a les Engrunes del Joan Oliver (Avui, 14/07/2008).

Nota: Una part de la resposta de Joan Oliver és aquesta: «Ell deu saber de què parla però qualsevol que hagi treballat a Catalunya Ràdio o a TV3 durant "l'anterior règim" li pot explicar quin era llavors el nivell de llibertat i qualsevol que encara hi segueixi treballant, és a dir, a qui no hagin fotut fora, li podrà explicar quin és el nivell de llibertat actual. I podrà tenir interessantíssimes discussions filosòfiques sobre l'autocensura dels temps passats, però poc hi haurà a discutir sobre la situació actual. Hem passat d'una suposada autocensura a una censura ben real i contrastada.»
.
.

dimarts, 15 de juliol de 2008

Que bé, sóc ric i solidari

.
Al diari ultranacionalista El Mundo tiulen que "Madrid, Baleares, Cataluña y Valencia, las que 'más contribuyen' a la solidaridad territorial".

Es podrien comentar moltes coses respecte d'aquesta afirmació; per exemple, el fet que a Madrit paguen els impostos moltes empreses que no hi tenen activitat, sinó només la seu (Transmediterránea, per exemple); i també les inversions que rep Madrit com a capital del Regne i que compten com a inversiones comunas (Reina Sofia, per exemple).

I si és veritat que som rics i contribuïm a la solidaridad territorial?

Fixem-nos en la primera frase de la notícia d'El Mundo, que diu: "Las comunidades autónomas con mayor renta per cápita son las que tienen déficit fiscal."

Molt bé, si t'ho creus, si no llegeixes la lletra petita. Segons el solvent Cercle d'Estudis Sobiranistes, "la renda per càpita dels catalans és el 116% de la mitjana estatal, però després de la 'solidaritat' baixa al 104'6% el 2006. Les famílies catalanes transfereixen fons i tenen menys poder de compra que les de les regions espanyoles receptores: de la posició 4a abans de la 'solidaritat' cau a la 9a després, per sota Madrid, País Basc, Navarra, Aragó, Castella-Lleó, Cantàbria, Rioja i Melilla".

Doncs apa, a continuar llepant-la.

.

dissabte, 12 de juliol de 2008

Un any!!

.
Avui dissabte dia 12 fa un any clavat que vam recollir el Quico, que va passar gairebé una setmana vagant pels voltants de la carretera del Pla, desorientat i amb la cua entre les cames. El temps passa volant i ja fa un any que aquest carallindo ens acompanya feliçment en el dia a dia. I que per molts anys així sigui!
.

dijous, 10 de juliol de 2008

Un de cada tres euros prefereix quedar-se a Espanya

.
Mentre la caverna mediàtica es preocupa pels problemes reals de la gent (és a dir, recórrer a la guerra bruta de la llengua per competir en patriotisme amb el Grupo Prisa; a veure qui la té més grossa), el Govern català fa públic un informe que constata que el dèficit fiscal de Catalunya el 2005 va ser de 16.735 milions d’euros (d’euros, eh?!), el 9,8% del PIB català. Entre el 2002 i el 2005 la mitjana anual va ser de 13.832 milions. O dit d’una altra manera, el 32,8% dels calés no tornen.

Encara que el Solbes faci servir un sistema de càlcul més procliu als seus interessos (el mètode del flux del benefici, que en diuen), els resultats són demolidors: 6,6% del PIB; 10.206 milions d’euros anuals de mitjana; i el 24,5% que no torna.

Amb aquestes xifres, sembla una mica ridícul fer una enquesta com aquesta de La Vanguardia: Creu que és excessiu el dèficit fiscal català? (Els percentatges, de moment, 91% a 9%.) És com si a un nen li preguntes si vol més xuxes.

El que també resulta una mica patètic és el Ridao, que ha dit que “el dèficit que pateix Catalunya és, senzillament, escandalós. [...] Quin país d’Europa podria suportar una situació igual?”

Home, Ridao, ja fa anys que sabem que el dèficit és escandalós, però vosaltres també fa anys que doneu suport a aquest PSOE que ens tracta escandalosament. Quin país d’Europa podria suportar una situació igual? És veritat, Ridao, no hi ha cap país al qual li xuclin tant la sang, però vosaltres, al Govern i donant suport al PSOE a Madrit, també us podríeu fer la mateixa pregunta: com podeu suportar aquest robatori? Ho saps que des que el ZP és president el dèficit fiscal ha batut rècords?

I el que és més important: què fareu quan el ZP us torni a enganyar i incompleixi l’Estatut perquè és impossible mantenir els de sempre sense ajudes de la UE i sense la mamella catalana? ¿Creu el senyor Ridao que tindrem un finançament just? S’ho creu algú? (La disposició addicional tercera de l’Estatut preveu que la inversió en infraestructures que l’Estat ha d’efectuar a Catalunya durant set anys s’ha d’equiparar al pes de l’economia catalana en el PIB del conjunt de l’Estat, un 18%, em sembla). Com poden sortir els números? Els andalusos, els extremenys, etc., acceptaran una rebaixa de les inversions?

Ens foten un de cada tres euros. D’això no se’n diu robar? I on van a parar aquests calés? Hem de pagar els llibres i les autovies dels extremenys? Sabíeu que a Catalunya el nombre de pobres és superior al nombre d’habitants d’Extremadura? Per què hem de ser solidaris amb els extremenys i no amb els que ho necessiten de debò?

A més, com diu el Sala i Martín, fins ara ens robaven però després venien a comprar. Els temps canvien. Ells no necessiten venir a comprar-nos els jerseis com abans, i nosaltres cada vegada els venem menys coses. No entenc com pot ser que, tenint en compte tan sols els motius econòmics, no hi hagi més gent que vulgui marxar d'Espanya ara mateix. No ho entenc. Això sí, tothom s'apunta al carro a l'hora de queixar-se de la merda d'infraestructures que tenim, de la sanitat col·lapsada, del baix nivell educatiu, etc. Nois, si no n'hi ha, no en pot rajar.

Què esperem?
.

dimarts, 8 de juliol de 2008

El futur camp de tir

.




Fa uns quants dies que a l'Alt Urgell han instal·lat rètols a les carreteres com el de la foto. Ja em vaig emprenyar en veure que en alguns senyals hi deia La Seu d'U. (Fantàstic! No podeu escriure el topònim en dues línies, que d'espai n'hi ha? O deixeu La Seu, abans de fer el penós!) I encara em fa més ràbia que s'abreugin els sants i les santes dels topònims, quan no cal de cap manera perquè hi ha prou espai. Per exemple: El Pla de St. Tirs.

Els que van fer el senyal de la foto també s'hi van lluir. No em vaig emprenyar; vaig al·lucinar. Com es pot fer una cagada com aquesta? La llàstima és que l'omissió d'una lletra no ens hagi proporcionat algun disbarat com el que em vaig empassar una vegada al Diari d'Andorra quan no vaig veure que una zona púbica en realitat havia de ser una zona pública.

(Si teniu alguna perla com aquesta, ja ho sabeu.)

Espero que l'arreglin aviat perquè si no, hauré de parlar amb sant Tirs, que a part de màrtir és atleta i té cura del mal de ventre i les hèrnies, entre d'altres.


Ja que sou en tots els dies

patró nostre sospirat,

de tots danys i malalties

el Pla de Sant Tirs sigui deslliurat,

i sigui exaltat per vós

aquest lloc amb cor postrat:

Sigueu el nostre advocat

sant Tirs, màrtir gloriós.




.

dilluns, 7 de juliol de 2008

Vacacions a l'hort

.

Avui fa un dia ideal per anar a l'hort a pencar una mica, que falta hi fa. Comença a fer goig, i encara que porti molta feina i em matxaqui els corrons, motiva força aprofitar una matí fresquet per mimar les patates, les tavelles, els pebrots, els porros, les cebes, les cols, els cogombres, els carbassons, els tomàquets i no sé què més.

Ja us podeu imaginar que al Pirineu portem un ritme d'hort diferent. Aquí es comença més tard perquè pot glaçar fins i tot al juny, i de moment només pesquem enciams i alguna patata.


Però aquest any anem més avançats que l'any passat i aviat podrem començar a recollir tots els fruits. I afededéu que val la pena! De l'hort a taula, quin gran plaer.

El Quico i jo ens hi hem posat a un quart de deu, i després han arribat reforços: el director, el Jordi, el pare de la Josefina, el sogre. Un en total.

Ell, lligant tomaqueres i controlant-ho tot. Jo, en canvi, sóc un matat. Ara només trec herbes i herbes, i accepto el meu rol perquè sóc bastant toix, maldestre i neorural, hehe.

Putes herbes, us penso liquidar a totes.


(On és el Quico?)



diumenge, 6 de juliol de 2008

¡Más madera!

.
Una de les dinàmiques en què ens movem políticament en la relació Catalunya-Espanya es pot veure clarament en aquesta notícia apareguda ahir a Libertad Digital. Algú pot dir que no cal fer-ne cas, però no hi estic d’acord. Aquesta gent, com els d’El Mundo, la Cope, etc., tenen la missió divina (por la gracia de Dios) de tirar sempre llenya al foc. ¡Más madera! Que no s’apagui!

Com deia, aquesta notícia pot servir de model. És el que passa gairebé cada setmana. En aquest cas, algú (que els no nacionalistes qualifiquen de nacionalista o d'independentista, segons el dia) penja un enllaç que et porta a veure una foto de la Rosa Díez amb un tret al cap (no la reproduiré perquè em fa fàstic, més que la mateixa Rosa Díez).

Al titular de Libertad Digital, una persona sense gaire cervell es converteix en:

“Nacionalistas catalanes cuelgan en una web una foto de Rosa Díez con un tiro en la frente”

Com canvia la cosa, eh? La web és Racó Català, “una web utilizada por grupos nacionalistas como vía de comunicación”. Un fòrum que crea una persona per boicotejar la recollida de firmes dels ultres de Rosa Díez esdevé “amenazas de grupos nacionalistas”.

No vull justificar la foto amb el tret, però caldria tenir en compte qui atia el foc, qui diu mentides, qui provoca. No és estrany, per mi, que hi hagi un sonat entre la gent que se sent ferida quan la coordinadora d’Unión, Progreso y Democracia a Catalunya diu que la normalització lingüística catalana “no és res més que una versió catalanista de la kulturkampf del nazisme”.

Si qualifiquem el senyor Air Berlín de nazi, aquí es munta el gran sidral, però si ens ho diuen a nosaltres no passa res. Aquesta és la guerra que guanyen dia a dia: nosaltres som els nacionalistes, els dolents. I els espanyols llegeixen el diari i s’ho creuen; fins i tot molts catalanets que, pobrets, acaben posicionant-se en una equidistància vergonyosa i malaltissa. No sou nacionalistes? Jo tampoc, jo sóc independentista, i no sóc un esclau amb la síndrome d’Estocolm.
.

dissabte, 5 de juliol de 2008

Vosaltres també aneu al revés

.
A E-notícies, a part de practicar un periodisme groc pàl·lid, també es caracteritzen per tenir una qualitat lingüística pèssima i ser una mica fanfarronets. Avui hi podem veure una notícia que podria ser curiosa, si no fos perquè encara resulta més curiosa la cagada del titular, que se'ls gira en contra. El PP fica la bandera espanyola al revés, i nosaltres posem revés amb l'accent al revés. Déu n'hi do.



PS: L'endemà al matí l'accent del titular ja no està al revés, però el subtítol no l'han repassat:

En el dotzè congrés del partit celebrat a Barcelonba


dimecres, 2 de juliol de 2008

N'estic fins als nassos!

.

A vegades llegeixo missatges que traspuen un bon rotllo d'aquell que no em crec de cap de les maneres. Jo, particularment, en la qüestió de la llengua ja fa temps que he conclòs que amb el bon rotllo no es va absolutament enlloc. Avui he viscut una d'aquelles situacions que encara em donen més força per posar-me antipàtica i agressiva quan em retreuen per què contesto en català si se m'adrecen en castellà.

Després de molt temps de no fer-ho, aquesta tarda, aprofitant la setmaneta de vacacions que compartim amb el Marc, hem agafat el cotxe havent dinat i ens hem anat a perdre per un dels racons meravellosos que tenim a la comarca més maca de Catalunya. La cosa, però, ha començat amb mal peu: just arribant a Noves, hem trobat un grup de ciclistes, vestits de professionals, a peu de carretera i al peu d'un cirerer, i anar menjant cireres que no eren pas seves, per cert. Un d'ells ens ha fet un senyal perquè ens aturéssim, com si fos un guàrdia civil, i ens hem aturat.

—¿Hay algún bar por aquí?
—Sí —contesto—. Crec que hi ha un restaurant a dalt del poble, al mig del poble, heu d’entrar al poble.

En dir-ho, he notat que l’home ja em mirava malament i s’incomodava perquè li parlava en català. M’ho ha fet repetir, i ho he repetit en català. Un company seu m’ha preguntat també si hi havia un “horno”, “un horno de pan”, i els he dit que em semblava que sí, però que havien de pujar fins al poble. Quan he decidit arrencar el cotxe, el primer home m’ha contestat “muchas gracias, thank you very much”. I jo li he dit “de res, adéu”.

M’he posat a cent. Primera: pretenia aquest tio que pel simple fet que ell se m’ha dirigit en castellà, jo li havia de contestar evidentment en castellà. Segona: si estant a Catalunya li molesta que se li adrecin en català, no és el meu problema, és el seu.

Altres vegades, quan he parlat en català a una persona que diu que no l’entén però que m’ha demanat tot seguit i educadament si li ho podia explicar en castellà, doncs ho he fet. Però no ho penso fer mai més quan em vénen amb arrogàncies, amb prepotències, amb una superioritat que els deixa a ells en evidència.

En fi, a part d’això, el recorregut que hem fet aquesta tarda ha sigut prou interessant: hem anat en direcció a Castellàs, hem seguit fins a Junyent i hem arribat fins a Freixa, ja al Pallars Sobirà. Després hem fet marxa enrere perquè jo tenia ganes d’anar fins a Biscarbó, d’on ve una avantpassada meva. I llavors volíem seguir la indicació que assenyalava cap a Vila-rubla i Solans. Però arribant a Vila-rubla hem trobat el pas tancat. He pensat que potser era el poble que fa un temps es va posar en venda, amb anuncis als diaris, però el meu pare m’ha dit que no, que el poble aquest era justament Biscarbó, cosa que no m’ha sorprès perquè m’esperava un poble més aviat abandonat i déu n’hi do que ben arreglat que està... O sigui que des de Vila-rubla hem girat cua fins a Biscarbó i hem anat a petar al port del Cantó, i tornada cap a casa passant per aquests pobles macos de Pallerols, Avellanet, la Parròquia... Una bona excursió, al cap i a la fi.



.

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...