divendres, 29 d’agost de 2008

Carta al director

.



L'enviaré la setmana que ve. Si voleu afegir-vos-hi com a sotasignats, envieu-me un correu a dusming@msn.com o deixeu un comentari aquí (nom, cognoms i DNI) .


El baldaquí i l'església de Tost

Mentre el Museu Episcopal de Vic (MEV) organitza l’exposició El cel pintat. El baldaquí de Tost, "una obra excepcional del romànic català", la imponent església de Sant Martí de Tost (Alt Urgell) cau a trossos i és un abocador d’escombraries. La mostra, segons llegeixo al web del Museu, "s’entén com un primer pas dins un projecte més ampli de retrobament de conjunts romànics dispersos per Catalunya". ¿Retrobament? ¿Aquest projecte inclou la dignificació de l’església que va acollir aquest baldaquí "excepcional"? ¿O potser després d’haver-ne tret la joia ja podem deixar que s’ensorri en aquest cul de món on ningú no dirà res? ¿No és una obra única el lloc on es trobava? ¿Cal que caiguin aquests monuments ara que ja no hi ha res valuós a dins?

Quan s’acabi aquesta exposició, en proposo una altra: Morir en l’oblit. L’església de Sant Martí de Tost. Abans, però, visiteu el temple, sobretot els que heu anat a veure El cel pintat, perquè us caigui el món als peus: l’interior està destrossat, hi ha restes dels altars escampats pertot arreu, el terra està aixecat i gairebé no hi queden lloses. No cal descriure la tragèdia amb pèls i senyals; simplement és vergonyós.

No podem tenir un patrimoni deixat de la mà de Déu ni de la mà dels que en tenen una visió parcial i interessada.

.

P. s.: Eps! Que me n'he oblidat: agraeixo al David MS la inspiració, el suport i la col·laboració. I als adherits: si us sembla bé, firmaré la carta jo i, tot seguit, el típic i X firmes més. I gràcies, també.

.

L'ús del català a Andorra

.
Els diaris d'Andorra treuen avui titulars d'aquells que tant agraden a molts periodistes.

Junyent: "Mireu-ho des de l'angle que vulgueu, el català és una llengua en procés d'extinció"

A la lingüista Carme Junyent, que ha estat a Andorra, li han donat una dada que no és certa. L'ús social del català al Principat no és del 29%. No és estrany que hagi quedat "esfereïda" i hagi fet aquesta afirmació ja que amb aquest 29% "Andorra es troba[ria] tot just per sota del llindar [30%] que marca la Unesco" per considerar que una llengua es troba en procés d'extinció.

Les últimes dades sociolingüístiques són de dos estudis del 2004 que mostren resultats semblants. Els mateixos diaris en van informar, com podeu veure a la imatge.

L'ús social del català, o sigui, en el conjunt de tots els àmbits (a casa, amb els amics, a la feina, a les botigues, al banc, etc.), superava el 40% l'any 2004. I des de llavors, no hi ha més dades.





.

dimecres, 27 d’agost de 2008

Ni una cosa, ni l'altra

.
Reflexió en català i sobre el català (o més ben dit, el catanyol), arran d’un article de Francesc Puigpelat a l’Avui.

El Puigpelat explica que «els meus fills, en una escola d’entorn més aviat catalanoparlant, parlen catanyol. Diuen: "olora malament", en lloc de "fa mala olor". Diuen: "no hi ha ninguna pilota", enlloc [sic] de "no hi ha cap pilota".

I després planteja el "dilema de TV3. 1. Si s’entesta en el purisme, perdrà audiència, perquè una cadena de televisió amb un 20% de share (comptant-hi el 33) no pot modelar la llengua d’un país. 2. Si cedeix al catanyol, contribuirà a la linguofàgia i, en definitiva, a la desaparició del català. Triar no és fàcil. No m’agradaria ser a la pell de la Mònica Terribas».

El primer que he pensat és que si en circumstàncies semblants els meus fills diguessin "no hi ha ninguna pilota" o no entenguessin les hores en català, estaria bastant preocupat. No sé què fa o pensar fer el senyor Puigpelat.

Per mi, el "dilema" és una conseqüència del típic i trampós plantejament: blanc o negre, heavy o light, pur o impur. Doncs no, ni purisme ni catanyol. Sentit comú.

TV3 no ha de reflectir tot el que es diu al carrer però no pot girar-hi l’esquena. Ni el carrer és impur (o no solament impur, sinó també molt viu), ni TV3 ha de ser el paradigma de la "puresa fabriana". El problema, per mi, és que TV3 no es fixa en el carrer, sinó en els mitjans d’expressió castellana; i sobretot, no pensa en la gent del carrer a l’hora d’explicar les notícies, per exemple. Com va dir Miquel de Palol dilluns al mateix
diari: "Hi ha dues dialèctiques aparentment contradictòries al voltant de l’escriptura. La primera enfronta l’artificiositat, el tecnicisme, el gust per la paraula i el gir estranys que configuren un discurs aspre i difícil d’entendre o dir les coses tal com les diu i les entén la gent corrent". Més ben dit, impossible.

Ve’t aquí el bon periodista i el bon escriptor: si expliques coses que interessen a la gent, si les expliques amb claredat, no hi ha d’haver cap problema perquè els teleespectadors entenguin una notícia sobre un escorcoll de la policia en un habitatge a dos quarts de deu del matí i una altra sobre dos cotxes que han col·lidit en un revolt. Ara bé, si fas titulars com aquest que vaig penjar l'altre dia: Campistes i veïns, satisfets amb el balanç acústic festiu, és que no saps per a qui treballes i no cal que et preocupis per la qualitat lingüística.

A més, a TV3 hi ha d’haver diversos registres, més o menys formals. No és el mateix un informatiu que una sèrie, en què sí que els actors poden dir mots i expressions més col·loquials (Això no cola) i fins i tot castellanismes (Vale, però no em mengis l’olla!).

La televisió pública catalana no ha de modelar la llengua? Això què vol dir? És clar que hi ha d'haver un model que sigui respectuós amb la normativa, però no pas un model talibà ni pijoprogre ni cool. (A mi em fa molta gràcia quan sento anglicismes com hub, quan és molt més clar dir aeroport de connexió.)

Hi ha una tercera via. Si no, estaríem sentenciats. El problema és que poca gent es preocupa per trobar-la i en general els professionals dels mitjans tenen poc interès per millorar la seva eina de treball fonamental. Això sí, a l’hora de parlar sobre la llengua tothom s’hi veu amb cor.


(Les cursives em surten rodones i de color marró. Ja em diràs tu...)
.

dimarts, 26 d’agost de 2008

L'Onze de Setembre, fem sentir la nostra veu

.

Benvolgudes adherides i adherits a Sobirania i Progrés,

El proper Onze de Setembre Sobirania i Progrés es manifestarà amb el lema "Som una nació, volem Estat propi", a partir de les 17:00 a la Plaça Urquinaona de Barcelona.
Aquest lema parteix del convenciment que l’autonomisme està esgotat, que el marc jurídic i polític espanyol no permet avançar en l’autogovern ni assegurar el benestar dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, i que l’exercici del dret d’autodeterminació per a constituir-nos en un nou Estat Europeu és inajornable.
Sobirania i Progrés va llençar la idea en el marc de la Universitat Catalana d’Estiu però la convocatòria és oberta a totes les entitats que comparteixin el lema. De moment ja s’hi han adherit diverses entitats fundadores de la PDD i en els propers dies s’aniran sumant més adhesions. Totes les entitats convocants acordarem un manifest comú. S’organitzaran autocars des de les principals ciutats catalanes per facilitar l’assistència.
Cal que la manifestació sigui un èxit i que aquest 11 de Setembre els carrers de Barcelona siguin un clam per la independència de la nostra nació. Per això, la vostra participació activa és imprescindible.
Us demanem:
- Que cadascú de vosaltres convenci 4 persones per anar tots junts a la manifestació.
- Que si voleu col·laborar en l’organització, ens feu arribar un correu electrònic a coordinacio@sobiraniaiprogres.cat.
- Que si sou representants o membres d’una entitat, intenteu que se sumi a la convocatòria i ens ho comuniqui per correu electrònic a: coordinacio@sobiraniaiprogres.cat.
En els propers dies us anirem concretant més detalls de la convocatòria.
Salutacions cordials.
.

dijous, 21 d’agost de 2008

lo vistaire

.
Ahir a la tarda, no sé per què, vaig crear un altre bloc: lo vistaire.

La idea és recollir mots i expressions característics (no pas exclusius) del parlar d’Andorra i l’Alt Urgell, amb exemples extrets d’aquí i d’allà i, sempre que pugui, amb informació i enllaços relacionats.

Ja m’agradaria fer una compilació del català que es parla(va) a tot el Pirineu... Però aquest és un projecte massa ambiciós per a mi. De tota manera, qualsevol aportació serà benvinguda, encara que no sigui de l’Alt Urgell i Andorra.

Apa, a veure si m’ajudeu, sobretot els blocaires del Pirineu.


.

dilluns, 18 d’agost de 2008

Subnormals i Avellaners

.
Que a Andorra hi ha molts subnormals que quan surten del país fan el subnormal amb el cotxe ja no és notícia, perquè cada setmana en surt un que l’enxampen a 200 km/h tornant de la platja. Algú hauria de fer un estudi sobre els motius d’aquest comportament, i més tenint en compte que dins d’Andorra aquesta subnormalitat no és evident, i fins i tot podríem dir que el respecte que hi ha pels passos de vianants a Andorra és superior al que hi ha a Catalunya.

Jo tinc la meva teoria, però la deixo per a un altre moment.

Res, que l’únic que volia era riure’m una mica dels mossos, arran d’un comunicat de premsa que m’ha fet saber la periodista més dicharachera i competent del Pirineu, i, de passada, cagar-me una mica en els subnormals que van a 200 per hora.

Cagun vosaltres, subnormals!

I ara, el comunicat:

“Agents de la Policia de la Generalitat-Mossos d'Esquadra del sector de trànsit de Tàrrega van detenir ahir Josep Albert OM, de 27 anys, de nacionalitat andorrana i veí d'Avellaners (Andorra), com a presumpte autor d’un delicte contra la seguretat viària per circular a una velocitat penalment punible.
[...] es va enxampar un vehicle circulant a 205 Km/h en un tram on la velocitat màxima permesa és de 100 Km/h.”


Avellaners? Ha, ha ha. Tant costa comprovar si Avellaners existeix com a poble, a Andorra i al món mundial?

Quanta gent treballa a l’Àrea de Comunicació de la Policia? Què hi fan? Hi han posat un becari fins al setembre?

I els correctors, que també fan festa? Ho dic perquè en una altra notícia de la mateixa web dels mossos, llegeixo que “els mossos van localitzar al [el] presumpte responsable dels robatoris amagat a l’habitació d’un pis proper. L’individu, que havia aconseguit accedir a [?] immoble [...]”

El final, previsible: el subnormal traurà la VISA i pagarà amb el que guanya collint avellanes i llestos.

Sí que són llestos, alguns, eh?
.

Delegacions espanyoles

.
Aquests dies els presentadors dels informatius de Telecrosta no paren de parlar de la "delegació espanyola". Que si la tercera medalla de la delegació espanyola, que si la delegació espanyola no obtindrà avui una altra medalla perquè la representant espanyola ha acabat trenta-sisena i no ha passat a la final d’halterofília, etc. És el típic eufemisme amb què intenten dissimular el llibre d’estil de la casa: tractem les notícies en clau espanyola, amb una mica de maquillatge com això de la delegació espanyola o l’equip de waterpolo, això sí, format bàsicament per jugadors catalans.

Proposo que TV3, per acabar d’enfonsar-se, ens continuï oferint les notícies tal com ho fan les teles espanyoles però prescindint d’aquests fets diferencials tan absurds com substituir Espanya per Estat espanyol o delegació espanyola: "Espanya guanya la quarta medalla." O encara millor: "Els nostres aconsegueixen la quarta medalla."

Sí, els nostres, perquè vosaltres així ens ho presenteu, no?

A mi m’importa una merda si un asturià ha passat a les semifinals de piragüisme en aigües braves o si hi ha hagut un cas d’intoxicació per salmonel·losi en una escola de Quintanilla de Onésimo; m’emprenya que la tele del meu país m’informi de tot el que ja puc veure a les teles espanyoles; però si aquesta és l’aposta de la casa, el que m’agradaria és que fossin conseqüents i no ens bombardegessin amb tota aquesta parafernàlia lingüística per dissimular l'espanyocentrisme. Em treu de polleguera.

¿Haurem d’esperar a tenir un Estat propi per tenir una (tele)visió catalana del món, si és que hi som a temps? Mentrestant, mentre se segueixi aquest camí de provincianisme informatiu, seria bo que la delegació informativa espanyola que és TV3 s’apliqués el mateix criteri i es digués Televisió de Catalunya i d’Espanya; perquè ja se sap que als catalans ens perd l’estètica i fem massa el ridícul.

Parlant de delegacions espanyoles, ho he llegit a cal
Cimera extraordinària: "El voto de los diputados del PSC a los Presupuestos está fuera de toda duda." La frase és del Tío Pepe (així l’anomenen els companys cimerencs) i la recull el diari superprogressista i no nacionalista.

I jo em pregunto: per què els polítics catalans continuen proclamant la unitat si els sociates ja han dit que votaran els pressupostos dels seus amos? Ja sabem què podem esperar de la delegació espanyola anomenada PSC, però: i els seus companys de viatge? I les línies vermelles (del Carretero) que va assumir el Puigcercós, on són?

Eleccions aviat? Potser sí, és la manera més fàcil de no afrontar els problemes que ens esperen. Oi, covards?
.

dimarts, 12 d’agost de 2008

De l'hort

.
Aquesta és una vista de l'hort encarada cap al nord i feta dissabte passat. La veritat és que l'hort d'aquest any fa força més goig que el de l'any passat. No sé si deu ser perquè jo (josefina) no hi he posat gairebé els peus, espero que no perquè si fos per això em deprimiria. Hi ha unes mongeteres altíssimes, unes cebes a la part dreta que fan molt goig, amb els porros més al centre. Dos rengleres de pebrots i d'albergínies, moltes tomateres (per variar) i mongetes altes i baixes. Els enciams, les escaroles, les cols, els carbassons i els cogombres no es veuen, però hi són. A la part de darrere hi havia les patates però ara ja jeuen estirades al garatge, i fan una patxoca!

Tot plegat és mèrit del Marc i del meu pare, que aquest any se'n fan un bon tip. Ara, al meu pare ja li convé, i més ara que m'ha dit que aquest hivern ja no tindrem vaques. Quin disgust! M'ho veia venir, perquè vulguis o no et fan ser molt esclau, i el meu pare ja fa temps que diu que li ha arribat l'hora de jubilar-se de veritat. Ara la meva gran preocupació són els camps. No els hem pas de deixar abandonats, i més quan alguns d'ells fa més de dos segles que pertanyen a la família... Ara fa uns dies el pastor va plegar l'herba de tota l'Ansola i en van fer unes magnífiques bales, com podeu observar.

Al camp miro de baixar-hi cada dia de bon dematí, els caps de setmana ho allargo una estona més i vaig fins a Segre. Després dels aiguats de la primavera ha canviat la fesomia de les ribes, hi ha muntanyes de pedres de nova formació, i també hi ha molta brutícia: molts plàstics enganxats als troncs dels arbres i altres porqueries. Amb el Marc diem que un dia ens hem d'agafar i anar a fer una mica de neteja. Però haurem de deixar passar la calorada i veure com va evolucionant la nostra panxeta! Estem embarassats de gairebé quatre mesets! I tot i que porto un embaràs sense cap molèstia, sé que no puc abusar gaire dels esforços i també noto que em canso més de pressa. Per tant, cal agafar-s'ho tot amb una mica més de calma. Si tot va bé, cap a mitjans de gener augmentarem la família. Encara no ens en fem la idea, eh Marc?
.

Resposta de la defensora del lector de 'La Vanguardia'

.
(Nou lliurament del serial.)


Apreciat Marc,

Tenim present el tema del parc eòlic en una zona on hi ha restes de la batalla de l’Ebre, però el tenim en nevera. Estem investigant el tema per poder-ne fer una noticia (contactant amb la Plataforma en Defensa de la Terra Alta, l’Associació en Defensa de la Terra, etcetcetc). Encara no ho hem tret perquè hem vist que altres mitjans ja havien publicat la mateixa informació (Vilaweb, el triangle i d’altres) i per això volem investigar encara més per poder donar-li un enfocament diferent i més ampliat.


Ara aviso al periodista que està portant el tema que l’avisi quan surti la noticia.

De totes maneres, no descartem publicar mentrestant la seva carta. Si fos el cas, sí que contactaríem amb l’Elies per demanar-li permís per utilitzar les fotos del seu blog.

El mantindrem informat.

Atentament,

.

dilluns, 11 d’agost de 2008

Carta al defensor del lector de 'La Vanguardia'

.

Senyor/a,

El dimarts 5 d’agost vaig enviar una carta al director del seu diari per denunciar el projecte de construcció d’un parc eòlic en una zona on, setanta anys després, encara hi ha restes de soldats de la batalla de l’Ebre.

L’endemà al matí, una periodista va trucar a casa meva, però jo no hi era i va dir que tornaria a trucar a la tarda. Cap a les quatre vam poder parlar. El primer que em va dir és que la denúncia mereixia convertir-se en notícia. Li vaig explicar el que sabia i li vaig suggerir que visités el bloc de l’Elies, on s’explica detalladament aquesta situació tan vergonyosa amb fotos ben explícites de l’escampada d’ossos pels turons; i a més li vaig donar el número de telèfon de l’Elies, que ja estava avisat i esperançat davant la possibilitat que La Vanguardia es fes ressò del tema.

Ha passat una setmana i l’Elies no ha rebut cap trucada, la notícia no s’ha publicat i encara menys la meva carta. Tampoc no he rebut cap explicació de la periodista ni de ningú. I estic enfadat perquè penso que com a mínim haurien hagut de publicar la carta. També em pregunto què ha passat perquè allò que semblava tan interessant s’hagi esfumat. On s’ha trencat la cadena, que diria l’Elies?

M’agradaria saber-ho i espero que pugui ajudar-me.

Atentament,



Per cert, El Periódico va publicar la carta, cosa que reconec i agraeixo a un diari que em treu de polleguera.
.

dijous, 7 d’agost de 2008

Pendent dels 'plumilles'

.
De moment no parlo del tema La Vanguardia però us dic que, responent una pregunta que el José María García no em va fer a mi sinó a no-sé-qui: ¿Cómo tienes los huevos? Doncs els començo a tenir bastant infladets.

Si demà continua el silenci, haurem de rajar una mica, i la carta al defensor del lector també caurà.

Mentrestant, seguint el fil dels periodistes i dels comunicadors (?), i assumint que els correctors tenim una predilecció especial pels juntaletras (i a l'inrevés, és clar), aquesta tarda he engegat la ràdio mentre triava tavelles (mongetes).

A l'On vols anar a parar fan un concurs. Hi ha trucat una dona que ha dit: "Sóc de Vilanova." Tot seguit, un dels comunicadors del programa (periodista?, presentador?), en comptes de preguntar-li de quina Vilanova es tractava, s'ha limitat a precisar: "De Vilanova."

Molt bé, xato, de Vilanova. Com que només n'hi ha una...

Exemple de centralisme, de provincianisme, de ser un ignorant.


El segon tema que m'ha fet pensar una miqueta ha passat quan els de l'equip del programa han començat a parlar d'aquella llegenda urbana tan original:

—Ostres, no saps tu el munt de llibres que he deixat i no m'han tornat..
—Doncs mira que jo... Tots els CD que m'han volat...

A veure... Si a tothom li han fotut tres prestatges de llibres i CD, ¿hi ha quatre gats que ho tenen tot? ¿O potser bona part del que t'han robat ho has compensat?
.

dimarts, 5 d’agost de 2008

De carta al director a... notícia?

.
Eps! Acabo de parlar amb una periodista de La Vanguardia. M'ha trucat per dir-me que el que denunciava a la carta al director que hi vaig enviar ahir mereix una notícia, no una carta. I jo he pensat, però no li he dit: Collons! Doncs és clar que mereix una notícia, i ben destacada! Fins ara no ho heu vist?!

Li he explicat una mica la història, l'he convidada a veure les fotos esgarrifoses i el relat colpidor que va fer l'Elies i li he donat el telèfon de l'Elies, que és qui va denunciar aquest fet tan lamentable i vergonyós.

Vejam si demà o un dia d'aquesta setmana, en llegir La Vanguardia, podem cantar una petita victòria. I si gràcies a això podem aturar aquesta ignomínia, em sentiré satisfet d'haver aportat un granet de sorra en la lluita contra l'oblit i a favor de la dignitat de les persones que van donar la vida per nosaltres. I potser la sang només em bullirà per la calor.

Apa, a veure què passa.

Endavant les atxes!



.

Carta al director

.
L'he enviada a l'Avui, a La Vanguardia, a El Periódico i a El Punt. Fins ara m'han publicat gairebé totes les cartes que he fet. Vejam què passa aquesta vegada.


Sento vergonya de ser català

Un poble que no és capaç de tractar dignament els soldats que van morir per defensar-lo de l’embat dels feixistes és un poble podrit. Aquest és el meu poble.
Han passat setanta anys i a les Terres de l’Ebre encara es poden trobar restes de soldats republicans escampades pels turons. M’he assabentat que en una zona concreta volen instal·lar un parc eòlic, i això comportarà que màquines excavadores trinxin sense miraments restes dels nostres morts. Sí, així mateix. N’he vist fotos esgarrifoses de fa pocs dies que em fan bullir la sang i em fan maleir altres ossos. Montilla i Saura: ¿com podeu inaugurar un centre d’acollida del projecte de museïtzació dels espais de la batalla de l’Ebre mentre hi ha restes de soldats (alguns de menys de vint anys) a punt de ser trinxades per la construcció d’un parc eòlic? ¿Com pot ser que aquesta vergonya no hagi estat notícia de portada? ¿Com pot ser que siguem tan miserables?

______________

P. s.: Vegeu la denúncia i les fotos del company Elies, que va descobrir aquesta vergonya.


.

dilluns, 4 d’agost de 2008

"M’agrada obrir portes, no tancar-les"

.
Llegeixo una entrevista amb Andrea Fuentes al suplement Plaers de l’Avui.

És la numero dos de l’equip olímpic espanyol de natació sincronitzada. És de Tarragona i estudia filosofia.

D’entrada, no sembla que formi part del club dels esportistes d’elit Curts de Gambals, molt nombrós i ple d’estrelles.

Però, noi, quan arribes a al quarta pregunta...


—Bona part de l’equip de sincronitzada sou catalanes. T’agradaria que poguéssiu competir amb una samarreta pròpia?

—No. Ho veig una pèrdua de temps i de diners, ja m’està bé. M’estimo totes les companyes per igual [sic]. No crec en això de fer fronteres. M’agrada obrir portes, no tancar-les.


...Només se m’acut dir-te ximpleta. En quatre frases no es poden dir tants disbarats. Jo ja et donaria una medalla.

Si hagués dit que ja li està bé competir amb Espanya i prou, cap problema, xata, però si el problema són els diners, si tant et preocupen els diners, només et diré que amb una petitíssima part dels diners que ens roben els que no són tancats podríem ajudar molts esportistes amateurs que no interessen perquè no poden penjar-se una medalla a les Olimpíades.

Pèrdua de temps? Deu ser un argument molt filosòfic, perquè no l’entenc.

T’estimes totes les companyes per igual (corrector/a: això és un castellanisme). En canvi, si competissis amb Catalunya ja no te les podries estimar, per culpa de la frontera. Posats a fer, podríem trencar totes les fronteres i estripar totes les banderes, així podries estimar totes les mosses sincronitzades per igual. Perquè ara, és clar, amb la frontera que et separa de les franceses l’amor és impossible. (Es veu que als països de l'ex-URSS hi ha hagut molts traumes d'esportistes que ja no poden estimar els russos com abans.)

I per rematar aquest despropòsit, diu que li agrada obrir portes, no tancar-les. Dona, doncs obrim-les totes i que a les Olimpíades només hi vagin els millors, no pas els millors de cada habitació.

Només les obrim en l’esport? Obrim les portes de tots els països del món perquè tots siguem iguals i tinguem els mateixos drets?

Si molts catalans volem seleccions pròpies, això què és: tancar o obrir? Qui decideix què s’ha d’obrir i tancar?

Sóc un tancat pel fet de voler seleccions catalanes? Qui posa les fronteres a la democràcia?

Noia, en comptes de dir ximpleries podries seguir l’exemple de molts dels nostres esportistes: ja m’està bé tot. O si no, digues que ets espanyola i ja està.

Suposo que abans que tinguem seleccions pròpies te n’aniràs cap allà, perquè amb la frontera que farem no deixarem marxar ningú.
.

dissabte, 2 d’agost de 2008

"Pel que sembla"

.
Llegit aquest matí a la web de Ràdio i Televisió d'Andorra, l'única pàgina informativa del país que en teoria s'actualitza al llarg del dia:


"La frontera es mantè [sic] tancada fins a les 8 del matí d'aquest dissabte
La frontera hispanoandorrana es mantindrà tancada en els dos sentits de circulació fins aquest dissabte a les vuit del matí. El govern d'Andorra ha informat que s'ha tancat la frontera hispanoandorrana a causa del debordament del riu Runer que ha arrossegat fang i troncs fins a la carretera general 1. Pel que sembla la pluja d'aquesta tarda hauria provocat aquest desbordament a la frontera, a més de dos despreniments més, un al poble de Bixessarri i l'altre a Fontaneda, on continuen les carreteres tallades. Sortosament, no s'han hagut de lamentar danys personals."


Pel que sembla...

Sí, senyor, això és periodisme del bo.
.

divendres, 1 d’agost de 2008

aixarnoles

.
aixarnola
f. guspira de foc, espurna.


MELIC, MELIGAR I ESMELIGAR


No sé si podria dir que els Pirineus són els país de les llegendes (per excel·lència, que se sol dir) ja que abans ningú no passava tantes hores a la vora del foc.


Ara us fotré un rotllo sobre una llegenda que em va venir al pap arran d’un comentari llegit a Muntanya.net:


“És tot un misteri com s’ha pogut formar aquest aplegament de rocs [una tartera a prop de Taús, territori menairó (per excel·lència)]. Potser algun geòleg en podrà donar una explicació científica, però marxo pensant que a cops és més poètic creure en les llegendes que en les teories de grans saberuts.”


La llegenda té diverses variacions. Aquesta, resumida, és de Pep Coll (Viatge al Pirineu fantàstic):


“En temps antics les pastures estivals de Setúria eren emprius compartits pels ramats del poble català d’Aós i de la parròquia de la Massana. Com que contínuament hi havia picabaralles entre els pastors, ambdues parts van determinar jugar-se la vall de Setúria a una lluita entre dos homes. El lluitador de la Massana, alimentat amb costelles de corder, va esmeligar el seu contrincant d’Aós, engreixat com un porcell a còpia d’empassar-se ferrades de llet de vaca.”



Vista d'Os de Civís



Una d’aquestes pastures correspon al serrat de Meligar, que també s’ha anomenat tradicionalment serrat de l’Esmeligat. I resulta que el lluitador de la Massana va esmeligar el seu contrincant d’Aós (Os de Civís). Ja està.


Esmeligar-se, segons Riera i el DCVB, significa ‘cruixir-se per un gran esforç, escarrassar-se’. O sigui, el que s’alimentava de corder va deixar el seu rival ben cruixit i els massanencs van homenatjar-lo batejant un serrat amb la seva gesta perquè tothom recordés aquesta gran victòria..


Segurament va ser un massanenc el que, a la vora del foc, es va inventar aquesta llegenda amb un encreuament entre el substantiu meligar i el verb esmeligar.


El mot meligar significa ‘plantació de melga’ (OnCat). El mot melga ‘alfals’ ve del llatí melica, deformació de medica ‘del país dels medes’. Per tant, melga + el sufix -ar = meligar = lloc on es fa melga.


A més, a Encamp també hi ha meligars (i no crec que tots aquests topònims provinguin d’homenatges als encampadans que van esmeligar els veïns en disputes territorials): el Meligar de la comarca de la Coma dels Llops, el Meligar d’Emportona, l’estany del Meligar (als Pessons) i l’estany del Meligar d’Emportona.


I el nostre inventor, que habitualment feia servir el verb esmeligar i que segurament vivia a prop del serrat de Meligar, un dia d’hivern de metre i mig de neu va pensar: ara m’esmeligaré a relacionar-ho tot i els meus néts fliparan una estona.


Esmeligar-se és un derivat de melic i en sentit recte significa ‘trencar el melic’. En ribagorçà i en aragonès també significa això (trobat en una pàgina de Bellver de Cinca i al Vocabulario de las gentes de Blesa):



Esmeligarse

Tip.1 Reírse convulsivamente, sin poder parar.
Figuradamente sería como romperse el meligo2 (ombligo).



No us heu trencat mai el melic de riure? No heu fet servir mai aquesta expressió?


A més, lligar el melic a algú és 'guanyar-se la seva voluntat' i arrugar-se el melic és 'cagar-se de por' (DCVB).


Apa, bones vacances i totes les puces al teu llit, i la més grossa, al teu melic.

.

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...