dimarts, 30 de setembre de 2008

Josefina, notícies fresques, de bon dematí

.

El subtítol ja promet:
"Josefina Lladós es queixa en un bloc que el jurat va menystenir l'obra"
.

Hehehe

.

dilluns, 29 de setembre de 2008

El baldaquí i l'església de Tost

.
La Vanguardia ha publicat la nostra carta en l'edició digital, a la secció El lector opina. Vejam què fan els altres diaris...
.
.

dimarts, 23 de setembre de 2008

El (futur) 'best-seller' de l'any

.


Apa, Josefina, ja pots veure com ha quedat la portada del teu llibre.
Les explicacions ja les faràs tu.

Gràcies pels honors (ara escriu la josefina):
Tinc el llibre als braços per primer cop i la veritat és que fa molt goig. Jo trobo que ha quedat més maco, més elegant, que el de l'any passat de La farga de cal Pal, i això que la portada era preciosa. Hauria lluït més amb el format del llibre d'aquest any, trobo.. Molt bona feina, la de la gent d'A-Tracció-A.
Apunts estètics al marge (que també són importants), és tot un orgull que ja hagi vist la llum La domus del Consell de la Terra, un treball d'investigació molt profunda i rigorosa des del meu punt de vista d'inexperta però com a companya de fatigues del veritable autor de l'obra, que és l'Albert Pujal. Jo, com en el llibre anterior, he mirat de redactar-lo el millor possible i seguint els gustos de l'Albert.
El llibre d'aquest any va obtenir el primer accèssit del premi Principat d'Andorra d'investigació històrica que atorga el Consell General, i a mi em va doldre i em va saber a poca cosa, perquè penso sincerament que mereixia el premi total. Però com que hi havia dos treballs més, i eren treballs de persones prou conegudes d'Andorra, el jurat suposo que va pensar que repartint el pastís entre tots tres treballs quedaria bé amb tothom. Amb mi no en van quedar, però tampoc els deu importar gaire i ara ja m'ha passat l'empipada forta tot i que, cada vegada que em miro i remiro el treball, penso que va ser una gran injustícia.
Tot i que l'objectiu inicial de la investigació era localitzar de manera exacta el lloc físic on es van fer les primeres reunions del Consell de la Terra (segle XV, antecedent del Consell General actual -Parlament-), la investigació de l'Albert ha anat molt més enllà: ha volgut repassar els llocs de reunió dels prohoms en cadascuna de les parròquies durant els segles XIV, XV i XVI, ha analitzat minuciosament un document interessantíssim del 1364, ha resseguit la genealogia d'Antoni Busquets, constructor de la Casa de la Vall actual, ha recollit tots els documents que li han permès arribar a tot un seguit de conclusions, però la part més gruixuda i monumental del treball són els llistats dels primers integrants del Consell de la Terra, des del 1390 al 1592.
Al llarg de dos segles es van repetint els noms, cognoms i cases (jo mateixa, pel cognom d'un ja endevinava no només la parròquia sinó el poble d'on era originari!), i s'hi adjunta un resum de l'acta de cada reunió, algunes de les quals són ben curioses.
En fi, que no m'allargaré pas més. Estic molt contenta que hagin publicat el llibre, tot i que penso, senyor síndic, que només hauria faltat que, després de tot, el Consell General no n'hagués volgut saber res. I també si m'ho permeteu, senyor síndic: aquest llibre sí que hauria sigut un gran regal per commemorar els 15 anys de Constitució i no pas el llistat de consellers que vau publicar i que a La domus hi surt aprofundit i corregit. Ja està. Si no ho escrivia, rebentava.
.

divendres, 19 de setembre de 2008

No nacionalistes (II)

.

No sóc partidari de cremar fotos ni banderes, sobretot si tens més de 16 anys, però em rebenta comprovar la gana d'aquests furibunds nacionalistes espanyols. Sembla mentida que en ple segle XXI per cremar una foto et puguin fotre a la presó. Això és Espanya, companys, per més que algú digui que no tots els espanyols són així. Ja ho sé.

Pel que fa a la foto dels reis espanyols, em sembla indignant que en nom de l'Estat de dret i de la democràcia es pugui condemnar algú per expressar el seu rebuig a una institució que és l'antítesi de la democràcia. I pel que fa a la bandera d'Espanya, a mi no m'agrada que cremin la meva, però mai demanaria un càstig per a qui ho fes. I de banderes catalanes se n'han cremat i cap institució judicial ha corregut a buscar-ne els culpables.
.

No nacionalistes

.

.

dimecres, 17 de setembre de 2008

El 35%

.
Segons una enquesta del Cercle d’Estudis Sobiranistes, el 35% dels catalans estan a favor de la independència, el 45% hi estan en contra i el 20% es mostren indecisos.

A mi em sembla que aquest 35% és un bon coixí per encarar la independència amb optimisme i possibilitats d'èxit serioses, perquè encara que els unionistes ens guanyin ara, cal tenir en compte que en un referèndum s’ha de respondreo no, i estic convençut que una vegada engegat el procés podríem girar la truita amb bona part dels indecisos i uns quants unionistes.

Que això és fer volar coloms? No ens ha d’estranyar, sinó encoratjar, que, segons una enquesta recent de la UOC de la qual ja vaig parlar en aquest bloc, entre el 52% i el 62% dels catalans votarien en un referèndum d’independència.

A priori, aquestes xifres poden semblar una bestiesa, però fixem-nos en el que ha passat en alguns països en què s’han fet referèndums separatistes, com Estònia, Letònia, Lituània, Eslovènia i Montenegro. En aquests països els independentistes no arribaven al 20% abans que comencessin els respectius processos de divorci, però després aquests percentatges van pujar espectacularment (55% a Montenegro i 88% a Eslovènia).

I adéu-siau.
.

dilluns, 15 de setembre de 2008

TV3: perquè som com tu, perquè som dels teus (?)


Voldria aprofundir en un aspecte que el Marc va penjar ahir al marge esquerre del bloc: les notícies que TV3 ens va oferir a l'informatiu comprimit de dissabte passat, dia 13, en el descans del partit del Barça. Juntament amb altres detalls que no voldria passar per alt, m'he convençut que jo no formo part d'aquest col·lectiu al qual ara apel·la TV3 ("perquè som com tu, perquè som dels teus").

Primera constatació: dels 15 minuts de descans que té un partit de futbol, el telenotícies en va ocupar tres. D'acord, per la publicitat.

L'escaleta: Alitalia, huracà Ike, Bolívia, Índia, artefacte a cals Urdangarin, Pacino i de Niro a Madrid. La meva pregunta és: dissabte passat, a Catalunya, no va passar res de res? Al marge del còctel molotov, vull dir. Aquest és el fet més important que va passar a Catalunya dissabte passat? Aquestes són les notícies que ha de donar la televisió nacional de Catalunya en un informatiu comprimit de tres minuts? Què van fer els serveis informatius durant la tarda? I a les delegacions territorials?

Segon apunt: aquest migdia, mentre dinava, el meu pare tenia posat l'intranscendent T'he vist de l'eterna Mari Pau Huguet. Parlaven de les novetats de la temporada de TV3 i el flamant cap de programació o no sé ben bé quin és el càrrec de l'Oriol Grau, doncs l'Oriol Grau deia que cada nit hi haurà algun programa d'humor. Que bé! Com ens distreurem i com riurem cada dia! No fos cas que si es plantegessin fer cada nit un programa de debats, d'entrevistes, de reportatges en profunditat, ens preocupéssim més del compte.

Tercer apunt: fa uns dies, el Salvador Sostres es referia a la seva web a una entrevista que fa pocs dies li havien fet a la Mònica Terribas en què la directora de TVC deia que volien fer el que tothom diu que vol fer: una televisió pròxima a la gent. I el Sostres, que estic d'acord que és un provocador i alguns em retreureu per què coi el llegeixo, deia que si TV3 havia assolit l'èxit va ser perquè des del començament no va ser gaire propera al carrer. Diu el Sostres:

"Si el 1983 hagués estat propera a la gent, hauria estat bilingüe i antropològica. Puyal no era proper a la gent quan s’empescà allò dels paranys lingüístics, o els debats d’altura del Xip, o les entrevistes en profunditat d’Un tomb per la vida. Ben al contrari, ens reptava i ens exigia, ens feia anar una mica més enllà de la mandra intel·lectual i de la desídia. També l’humor de Filiprim era trencador, modern, i molts encara avui no l’han entès. Als bons temps, TV3 demanava un esforç perquè el públic la fes seva. I fou així que aconseguí ser líder d’audiència. Una audiència que a poc a poc anà perdent, fins al patètic 11,9% que tenim ara, després de la tanta vulgaritat amb què s’ha tractat l’audiència, com si fos analfabeta."

Doncs això.

josefina

diumenge, 14 de setembre de 2008

L’atac a la casa dels Urdangarins

.
Segons el diari La Razón,se trata de un perturbado mental sin ningún tipo de conexión con grupos independentistas o antisistema y que ya era conocido por las Fuerzas de Seguridad, al tratarse de un desequilibrado.”

Quina llàstima, deuen pensar alguns, con lo bien que quedaba la noticia como colofón de la Diada. Mireu què diuen a Libertad Digital:

“Un individuo lanzó la pasada madrugada un artefacto incendiario contra la residencia de los Duques de Palma, en Barcelona. El presunto autor, del que no han trascendido detalles, ya ha sido detenido. La agresión llega en la semana de la Diada.

Per a la premsa ultra és molt temptador creure que l’agressió va ser a càrrec de grups independentistes o antisistema. Fins i tot per als polítics ultres. Continuem al mateix pamflet digital: “«La impunidad alienta a los violentos», declaró [Alicia] Sánchez Camacho [PP], que añadió que el suceso ocurrido este sábado en Barcelona «no deja de ser un salto cualitativo» respecto a los actos ocurridos hasta ahora.”




Si es confirma la informació de La Razón, espero que algú demani responsabilitats a aquesta dona tan qualitativa. Ja n’hi ha prou de manipular i sembrar l’odi! A mi em sembla una acusació molt greu, la de la Camacho, sense tenir proves ni indicis de res. Rectificarà, almenys? No, dirà que si la gent veu que quatre persones cremen una bandera, tothom es torna violent i passen coses com aquesta. I tots contents i a callar. Però el mal ja està fet i jo no em llepo el dit: el salt de qualitat vol dir, per la Camacho, que n'hi que passen de cremar banderes i fotos a llançar artefactes a les cases.

Ah! A El Mundo no diuen res d’aquest tema a la portada digital. Curiós. Si haguessin sigut grups independentistes, també passarien de la notícia?
.

dissabte, 13 de setembre de 2008

Elis, elis

.


Aquest matí, el Carnús de cal Gavatxó, l'Osquet i jo hem anat a fer un tomb per la muntanya, més amunt d'allà. Haig de reconèixer que si aquest parell haguessin arribat a casa meva a l'hora en què vam quedar, segurament m'hauria quedat al llit. Vistos els resultats, accepto els insults que m'han dedicat.

Uns ceps ben macos, quatre rovellons i quatre potes de perdiu. La setmana que ve serà un festival, si no fa gaire fred, perquè n'hi ha molts de petits.

Si voleu anar-hi i triomfar, apunteu-vos les coordenades GPS:

AUBDCY1234
AUBDCZ3397
.

divendres, 12 de setembre de 2008

Cebes molt bones, aquest any

.
.

Parlem-ne, Arnera

.
El company i admirat Joan Arnera, un dels mites de la catosfera sobiranista, es preguntava en tornar de les vacances blocosfèriques: “No ens cansarem, sempre, de llegir el mateix, a tot arreu? Ningú no té coses veritablement distintes a dir?”

Primer m’ho vaig agafar com la típica crisi existencial del blocaire (existencial com a blocaire, s’entén) i li vaig respondre compulsivament, com gairebé sempre, que cadascú ha de fer el que vulgui i pugui, ja que de moment tenim un espai de llibertat per expressar-nos. I gràcies.

Aquests dies hi he pensat una mica i penso que l’Arnera té una mica de raó. És cert que en el nostre àmbit blocosfèric sobiranista sovint parlem del mateix. Ara bé: la gràcia és saber viatjar una mica, no pas perquè viatjant es cura el nacionalisme, sinó perquè cal llegir fins i tot el que diu el dimoni. Encara més: hem de dedicar-nos més al dimoni perquè massa sovint ens dediquem a fotre’ns hòsties entre nosaltres i passem el veritable enemic. Sense pedagogia, només responent educadament; per dignitat i no pas per convèncer-los sinó per convèncer els nostres.

Fa uns quants mesos, va sorgir un debat a la blocosfera; en resum: menys parlar i més actuar. L’Arnera va replicar (oi que sí?) que opinar és actuar, i jo estic d’acord amb ell. El que ens falta és dedicar-nos més als nostres rivals; ells sí que ho tenen clar.

El Rajoy ha dit avui que la decisió del Tribunal Constitucional respecte del referèndum a Euskadi és un triomf de la democràcia. A veure quants blocaires de la nostra secta naZionalista comenten aquesta jugadeta. No gaires, diria jo. No sempre parlem del mateix.

El fet que un mateix missatge es repeteixi força tampoc no em sembla malament. És el que fan els espanyols amb les seves mentides, que de tant repetir-les s’acaben convertint en veritat. (El que potser no han calculat és el preu que hauran de pagar per fomentar l’odi contra Catalunya, una eina més eficient que el separatisme.) A més, només som uns quants els que ens llegim entre nosaltres. Vull dir que cadascú té la seva secta (ho dic en conya). El que hem de fer és que la xarxa cada vegada sigui més gran, desplegar una bateria d’arguments i contraatacs, llegir més el que diuen els espanyols, fer-los enfadar amb veritats i educadament, desmuntar elñs sociates, els botiflers i els elefantiàsics, etc.

No ens enganyem: quan escrius, fas opinió i esperes que la teva opinió pugui influir en el teu lector, portar-lo cap al teu molí. Sí o no? Doncs dediquem-nos a això. Ja ho sé que tinc pocs lectors i poca capacitat d’influir, però jo sóc mediocre i no tinc pretensions. Només tinc el meu espai, la meva llibertat, el meu humil granet de sorra. I quan m'avorreixo de llegir el mateix, me'n vaig a buscar noves veus. Que n'hi ha.

Parlem-ne, que aquest és un tema interessant.
.

Fent camí

.

.
Per més que el Puigcercós cridés com una lloca ahir a la manifestació, el cert és que gràcies a ell tenim una mitjans públics que fan vomitar de tant sectarisme. Diuen que s’ha de treure la crosta nacionalista, però la realitat és que estan desnacionalitzant el país tant com poden, a còpia de servir-nos, en el cas dels informatius, la seva doctrina.

Per què ahir no hi ha haver informatiu en català a Televisió Espanyola? Per què TV3 va dedicar quatre segons a les manifestacions sobiranistes amb primers plans en què només es veia una vintena de persones a les capçaleres?

Es pensen que així continuarà la nostra perplexitat, paraula que, traduïda a normal, vol dir ‘anestèsia’.

Per més que vulgueu imposar el dogma que porteu escrit als gens de la Secta Socialista, que és el camí que heu triat, el que us dóna menjar i al qual renunciareu quan us convingui, el poble català no té cap altra sortida que la llibertat. Ja podeu silenciar el creixent moviment independentista, ja podeu crear xarxes clientelars... Arribarà un dia en què la majoria dels catalans estaran perplexos i es preguntaran: hi ha alguna raó per continuar sent espanyol? Ara n’hi ha uns quants que sí, que en tenen: és el meu mercat. D’aquí a deu anys, a veure si encara queda mercat i a veure si encara Catalunya és un país de benestar.

La porta és oberta. L’Ibarretxe ha fet un bon pas. La sentència del Tribunal (polític) Constitucional (espanyol) no és una derrota. Europa ha donat la raó al govern basc en un punt important: la sobirania en la seva fiscalitat. Qui negarà el dret de decidir a Euskadi el dia en què no hi hagi violència, a part d’Espanya?

Nosaltres tenim una llei de referèndums. És cert que Madrit-Castella-Espanya pot negar-nos aquest dret. Una vegada sí; dues, potser també; tres? És europeu negar el dret a la democràcia?

A més, nosaltres tenim un avantatge respecte dels bascos, que curiosament van un pas més endavant: un referèndum a Catalunya tindria més legitimitat perquè no tenim violència.

(Curiosament vol dir ‘el problema d’Espanya és Catalunya, és l’espoli fiscal que tant necessiten’.)

El dret de decidir serà nostre, sempre que ho vulguem i ho reclamem.



No apte per a covards.
.

dimarts, 9 de setembre de 2008

Aquestes són les nostres

.

.

Bona Diada. Visca Catalunya lliure!



“Província és el territori administrat per un altre, la metròpoli,
i formes de vida provinciana són les que se’n deriven de l’ocupació.
En aquest sentit, el nostre país ha estat, és encara provincià
en la mesura que acceptem la colonització sense denunciar-la.”

Manuel de Pedrolo
Quan t’alliberes d’un altre, t’alliberes
Avui, 26 de gener de 1984
.

A l'aficionat no se'l pot menysprear

.
El Barça ha decidit portar jugadors del segon equip i dels juvenils per disputar la Copa Catalunya. L’Espanyol, en canvi, ha convocat set jugadors del primer equip.

Penso que el Barça la caga, començant pel Guardiola i acabant pel Laporta. L’excusa és que la plantilla és molt curta i el míster baliga-balaga no vol arriscar-se a tenir lesionats. Una excusa massa excusa, pel meu gust.

La caguen perquè, més enllà de la importància d’aquesta competició, que és qüestionable i potser prescindible, el president hauria de tenir molt clar que si el Barça encara és més que un club és perquè hi ha hagut i hi ha gent de Sant Carles de la Ràpita que cada quinze dies agafen un autocar un diumenge a la tarda, fan 200 quilòmetres (m’ho invento) per veure jugar el seu equip i arriben a casa a les dues de la matinada; també n’hi ha uns quants que es gasten les garrofes per anar a veure una final a París, i molts més que no poden veure mai el seu equip. La desil·lusió d’aquesta gent no compensa el perill d’una lesió. Només calia convocar set o vuit jugadors del primer equip per anar al penúltim poble de Catalunya, on la distància fa que l’afició pel teu equip sovint sigui més gran, o com a mínim el desig de veure els teus ídols.

El Laporta, ja ho he dit, ha tret el club de la misèria, l'ha dignificat i projectat al món amb èxit, ha aconseguit bons resultats i ha tornat la catalanitat al club de manera desacomplexada. Però ara l’ha cagat; no hauria de contradir-se, ja que més d’una vegada ha dit que el Barça ha de fer país. Jo hi afegiria: sense país, no hi ha Barça tal com l’entenem.

El Barça va ser un refugi nacional durant la dictadura i fins ara ha sigut una font d’integració brutal. Ara ja no cal que sigui una bandera reivindicativa de la nació catalana, però es manté com a símbol nacional, i qui no entengui això, que s’ho faci mirar. Alerta, però, perquè si el Barça s’ha de convertir en un mer producte de màrqueting global que menysprea el seu fonament social, jo me n’esborro.
.

dilluns, 8 de setembre de 2008

Reagrupament Independentista

.
Junts podem!
és el títol de l’article de Joan Carretero i Uriel Bertran que publica avui el diari Avui. És, com dirien els periodistes que van amb el casset posat, l’escenificació de la fusió entre Regrupament.cat i Esquerra Independentista, o sigui, Reagrupament Independentista.

I què podem? “És l’hora del Reagrupament Independentista per rellançar el partit històric que ens ha de conduir a la llibertat, Esquerra Republicana de Catalunya”, diuen.

És cert que hi ha uns quants polítics que s’omplen la boca parlant de la llibertat de Catalunya, del dret de decidir, etc. Això no és cap novetat: el Carod, el Puigcercós i fins i tot el Mas podrien fer seu aquest eslògan. Però una cosa són les paraules i una altra, els fets.

Jo penso que, tal com diu l’Hèctor López Bofill al mateix diari, “el dèficit de la política catalana actual rau en el fet que les diverses dinàmiques (Estatut, finançament...) han portat a una situació de conflicte per a la qual ningú no està preparat”. Hem arribat a un punt en què no hi ha cap més sortida que el conflicte definitiu amb Espanya, i els nostres polítics, per por o per interessos, no estan capacitats per dir prou, fins aquí hem arribat.

A ERC no se n’escapen. La seva estratègia ha estat nefasta i els resultats electorals ho demostren. Ara que hi ha més independentistes que mai, hi ha més exvotants que no pas votants d’ERC. Els mandataris d’ERC agonitzen en aquesta espera interminable que ens du al carreró sense sortida. Sembla com si tothom esperi la retallada del Tribunal Constitucional per rentar-se les mans. Voleu negociar sense amenaçar? Per què el Puigcercós no diu que si no hi ha un bon finançament i si es retalla l'Estaut ERC trencarà amb els socialistes i proposarà un referèndum d'autodeterminació?

No confio en la unitat dels partits catalans perquè no confio en els polítics que els dirigeixen. Tampoc no conec gaire l’Uriel, que el 2006 va dir, per justificar el Tripi 2, que un front català (CiU-ERC) suposaria una esquerda que el país que no es podia permetre. Bé, tots ens equivoquem i em sembla que l’Uriel ha demostrat que no és un satèl·lit del Putxi.

Jo confio en el Joan Carretero i en l’aposta de la gent de l’Uriel. Vull creure que el seu objectiu és el mateix que el meu: la priorització de l'eix nacional, l'emancipació de Catalunya. Val la pena ajuntar-se per reflotar, més que rellançar, el partit que ha d’empènyer el país cap a la llibertat. CiU no farà el primer pas i l’ERC actual només pujarà al tren si ja està en marxa.

La meva esperança, ara, és Reagrupament Independentista, i si volem guanyar no ens quedarà cap més remei que sumar forces, per molt malament que ens caiguin aquests i aquells. Això sí, algú ha de ser el primer a fotre un cop de puny sobre la taula.

L’autonomisme s’ha acabat i necessitem gent valenta que no depengui de la menjadora per fer que aquest cop de puny sigui la fi del menyspreu secular que ens tenen els poders fàctics espanyols.
.

dissabte, 6 de setembre de 2008

Últim capítol

.


No sé si heu seguit el serial de l’estiu d’aquest bloc. Intentaré resumir-lo i en tot cas faig enllaços als capítols anteriors (Carta al director / De carta al director a notícia? / Carta al defensor del lector de La Vanguardia / Resposta de la defensora del lector de La Vanguardia).

Si ja ho sabeu tot, podeu passar al paràgraf següent, o passar de tot.

El company Elies va denunciar i demostrar que encara hi ha restes de soldats de la batalla de l’Ebre escampades per turons on volen fer un parc eòlic. Vaig fer una carta al director que em sembla que només va publicar El Periódico. Una periodista de La Vanguardia em va trucar perquè, segons el seu parer, la informació mereixia ser notícia. Li vaig donar el telèfon i l’adreça del bloc de l’Elies, però, vés a saber per què, al cap de poques hores l’interès es va esfumar i La Vanguardia no va publicar ni la notícia ni la carta. Em vaig enfadar i vaig fer una carta adreçada a la defensora del lector del diari que reprodueixo gairebé íntegrament perquè després pugueu comparar-la amb la reposta que vaig rebre ahir de la mateixa persona i perquè pugueu treure les vostres pròpies conclusions: “Apreciat Marc, tenim present el tema del parc eòlic en una zona on hi ha restes de la batalla de l’Ebre, però el tenim en nevera. Estem investigant el tema per poder-ne fer una notícia.[...] Encara no ho hem tret perquè hem vist que altres mitjans ja havien publicat la mateixa informació (Vilaweb, el triangle i d’altres) i per això volem investigar encara més per poder donar-li un enfocament diferent i més ampliat.
Ara aviso el periodista que està portant el tema que l’avisi quan surti la notícia. De totes maneres, no descartem publicar mentrestant la seva carta. Si fos el cas, sí que contactaríem amb l’Elies per demanar-li permís per utilitzar les fotos del seu blog. El mantindrem informat.”

Ha passat gairebé un mes i la defensora ha tornat de vacances. Em diu això:

He intentat esbrinar qui va ser la persona que va contactar amb vostè a l’agost, i no he aconseguit. Certament, sorprèn que si algú li diu a priori que el tema mereixia convertir-se en notícia al capdavall quedi en no res. De tota manera, és una pràctica habitual en un diari investigar un assumpte que sembla noticiós d’entrada i després, al aprofundir en el fets, es canviï d’opinió. O potser, el fets noticiables del dia facin que aquest quedi relegat. Pel que fa a la publicació o no de la carta que va adreçar a “Cartas de los lectores” no li puc dir res al respecte. Com deu saber se’n reben moltes i cal fer-ne una selecció per publicar. Li demano disculpes en el retard en la resposta, motivat per les vacances, i també per no haver aconseguit saber què va passar exactament. Ja han passat masses dies. Ho sento. Gràcies per la confiança. Contacti amb mi sempre que li calgui. Salutacions molt cordials.”

El serial s’acaba aquí. A mi em sembla que és una d’aquelles històries de manual, per ensenyar als joves, sobretot als periodistes, com funciona aquest món nostre. La meva resposta a l’última carta de la defensora del lector és aquesta:

“Més greu em sap a mi. Quan em vaig assabentar que hi ha restes de soldats escampades per turons les Terres de l'Ebre se'm va encongir el cor. I la malla llet encara em dura. ¿Com podem ser tan miserables de girar l'esquena d'aquesta manera a la gent que va donar la vida per nosaltres? Tampoc no entenc com es pot canviar d'opinió davant d'un fet tan escandalós. Realment, aquesta mena de criteris periodístics són difícils de digerir i creen un altre tipus de desafecció. Però no vull generalitzar, a tot arreu hi ha de tot i tant els polítics com els mitjans de comunicació són el reflex de la societat.

Trist però cert, com diria el Parella.
.

divendres, 5 de setembre de 2008

Perplexos

.
perplex -a
adj. Dubtós, que no sap cap a quina part, partit, etc., decantar-se.



Catalunya està perplexa, segons l’anuari Societat catalana 2008 de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Oriol Homs, sociòleg i president de l’Associació Catalana de Sociologia, ens dependent de l’IEC, diu que una de les raons d’aquesta perplexitat és que Catalunya ha deixat de ser el principal motor econòmic de l’Estat.
Abans de res, penso que si agafem la definició de perplex tal com surt al DIEC, no podem aplicar-la a la nostra situació actual. Tant de bo!
Em sembla que els catalans, més que dubtosos, més que no saber què decidir, el que estem és adormits, anestesiats, descoratjats, avorrits, imbecil·litzats, derrotats.
Ja em conformaria si els catalans haguéssim passat a l’estadi que ens suggereix la definició de perplex. Això voldria dir que molts catalans es plantegen cap a quina part es decanten: volem continuar sent una colònia espoliada i o volem posar fi a l’atracament i al menysteniment?
Jo, per exemple, no estic perplex pel fet que ens robin o ens vulguin donar quatre duros més perquè callem, o per l'incompliment de l’Estaut. Jo estic emprenyat perquè Espanya ens maltracta i perquè els catalans som incapaços de reaccionar amb fermesa.
I si entenem la perplexitat com a sorpresa més que no pas com a dubte, no ho acabo d’entendre. Sorpresa per haver deixat de ser els primers de la classe?
Si Catalunya ha deixat de ser el motor econòmic d’Espanya, la culpa en part és nostra, però ja fa anys que sabem que Espanya ens roba uns 13.000-16.000 milions d’euros cada any, amb els quals podríem tenir infraestructures i serveis que ens ajudarien a ser més competitius. ¿Com podem ser el motor d’Espanya si després de la maleïda solidaritat el poder adquisitiu d’un català és inferior al d’un ciutadà de Melilla? I amb aquestes carreteres, amb aquests peatges, amb un aeroport de segona, amb una xarxa energètica de fireta, amb uns serveis sanitaris i educatius deficients, etc.
Que no ho sabíem, tot això?
¿La Caixa va quedar perplexa després de comprovar que no podia quedar-se Endesa perquè La Caixa és una empresa estrangera? No, perquè no va dubtar gens. Després del fracàs de l’opa, corrents a patrocinar la selecció espanyola de futbol per netejar la seva imatge. Doncs això: més que perplexos, som mesells.
I la gent que es va empassar aquell magnífic eslògan Si guanya Zapatero, guanya Catalunya, també està perplexa i/o sorpresa?
Ara, més que perplexos, estem acollonits, acovardits. Jo no tinc cap dubte que el nostre benestar dependrà, en gran part, del fet que un dia, passat l’acolloniment i, després, passada la perplexitat de la majoria, ens decantem per l’única part sensata: la fi de l’espoli i l’emancipació nacional. Així podrem decidir com i amb qui som solidaris, podrem decidir com gestionem la immigració, podrem tenir més recursos perquè la nostra societat estigui cohesionada i els immigrants tinguin futur, podrem tenir els diners que ens calen per garantir una sanitat i una educació eficients, etc.
Primer ens hem de despertar; després, als que els faci falta la perplexitat, que se’n facin un bon bany; i al final, si som valents, decidirem que volem decidir.
.

dijous, 4 de setembre de 2008

Tomatetes

.
Ha costat, però més em va costar a mi madurar (una mica).



.

Perd gasoil

.

A mi el Pau Gasol no em cau malament perquè sigui espanyol. Tot ell em crea rebuig, de fa temps. El trobo un capullo integral.

Es veu que se’n va anar a cal la COPE a fer una demostració d’espanyolitat perquè als de la caverna els caigués la bava una estona.

En comptes de dir-los per què em pregunteu per la meva espanyolitat i no feu el mateix amb el Felipe Reyes, el noiet de Sant Boi va dir que “em molesta que diguin que sóc menys català per sentir-me espanyol” i que “feia dos anys que no saltava com he saltat en aquestes olimpíades”. “Espanya et dóna un sentiment d’orgull i de força”.

Primer comentari: No sé si hi ha gaire gent que pensi –i encara menys que ho hagi dit– que ets menys català. Jo més aviat diria que hi ha força gent que pensa que no ets català. Jo el que crec és que la catalanitat no té graduació. O ets català, o no ets català. Ets homosexual, no pas una mica o molt homosexual.

Tret que consideris que ser català és una mica més que ser de Sant Boi, és clar. Però no és això, oi? A tu et van preguntar per la teva nacionalitat, i la teva és l’espanyola. No en pots tenir dues, laker.

Molt bé, ets espanyol. Ara recordem en què es fonamenta la seva rojigualdat. “Espanya et dóna un sentiment d’orgull i de força.” Coi, i si haguessis nascut a Burkina Faso? No hauries anat als Jocs Olímpics, no tindries ni força ni orgull. Què passa?, que et mous per interessos? T’apuntes a l’espanyolitat perquè tens més possibilitats amb un dels grans? Suposo que hauries preferit néixer als Estats Units. Ah!, no, que llavors no hauries anat als Jocs perquè no hauries entrat a la llista dels millors.

Res, que no enganyes a ningú. Espanya és el teu interès personal, els teus calerons, els teus contractes publicitaris. I em sembla molt bé, però n’hi ha uns quants que no ens llepem el dit, xato.

I no t’enfadis. Ningú no diu que siguis menys català. Simplement, tu vols una menys-Catalunya i jo la vull sencera.
.

dimarts, 2 de setembre de 2008

I la incògnita es va resoldre...

.
Ahir dilluns, 1 de setembre, dia en què semblava que acabava tot el bo i començaven les misèries de sempre, va ser per a nosaltres un dia molt emocionant. Tant, que la nit anterior tot just vaig poder dormir cinc hores seguides (i jo acostumo a dormir les vuit reglamentàries sense problema), i durant el dia d'ahir tampoc vaig aconseguir fer vida normal.

Estava neguitosa perquè a les sis de la tarda teníem hora a l'Hospital de la Seu per fer l'ecografia de les 20 setmanes, aquella que ha d'ensenyar que tot estigui al seu lloc. I en el nostre cas també havia de servir per saber si a qui fins ahir anomenàvem "criatureta" ja li podíem adjudicar un nom. I sí! Contra tots els (meus) pronòstics, esperem un nen!!!

No sé ben bé per quin motiu, estava gairebé convençuda que seria una nena. Potser perquè vinc d'una família on a les darreres generacions han dominat les dones no m'acabava de fer a la idea que pogués tenir un nen. En canvi, el Marc sí que hi pensava, en l'opció nen. I al final ha acabat guanyant. I jo, de la sorpresa que encara porto a sobre, potser estic encara més il·lusionada! No me n'acabo de fer a la idea! Tindrem un Josep Cortès Lladós. Sóna molt bé, sóna ja tot un homenet!! El nom el teníem decidit d'abans i tot de quedar-nos embarassats, no hi vam donar pas gaires voltes. Marc, potser havia de ser un nen a la força per tantes ganes com teníem de tornar a tenir un Josep tan a prop nostre.

L'ecografia va anar bé, tot i que algunes parts del cos van costar de veure perquè la criatura es movia molt i ràpid. O sigui que deu tenir bastants números de sortir un cul inquiet i nerviós com el Marc...

I ara que ja hem desvetllat la incògnita, serà l'hora de començar a pensar en tota la infraestructura, diguéssim... Per sort, penso que el Marc ja se'n fa més a la idea. Ahir va ser el primer de treure el tema d'anar a mirar bressols.

En fi, doncs res, que tenia ganes de descriure aquest moment emocionant.
.

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...