divendres, 31 d’octubre de 2008

Gràcies, Miquel




El bloc del Miquel Català es diu O ara o mai.
Té tota la raó, i ell és del sector ara.



Dimecres que ve s'estrenarà la web del Parlament Europeu en català, i diuen que potser s'hi accedirà a través d'aquí. Quan la inaugurin, veureu que a la foto hi sortiran eurodiputats catalans ben cofois, però el veritable artífex d'aquesta petita victòria és el Miquel Català, un petit heroi que ens demostra que tot està per fer i tot és possible, encara que no sigui del tot cert.

(Per si algú no sap de què va, ho copio de l'Avui: "Aquest projecte es posa en funcionament mesos després del conflicte entre l'Eurocambra i el jove informàtic Miquel Català, de la Granja d'Escarp, que va traduir la web al català sense autorització.")

No cal que tots fem el que ha fet el Miquel, però si tots tinguéssim un compromís mínim amb el català, com per exemple no canviar mai de llengua si no és necessari; si tots féssim respectar els nostres drets, estic segur que també podríem aconseguir avenços en el que malauradament sembla una decadència definitiva: l'ús social del català.

Gràcies, Miquel, pel teu exemple.
.

dijous, 30 d’octubre de 2008

Que parlin més sovint

.
L’atenenca o atenesa hauria de parlar més sovint. A El País reprodueixen algunes reflexions de la campetxana recollides al llibre La Reina muy de cerca (Planeta), escrit per Pilar Urbano.

Aquesta no cal comentar-la:


“Se ha de enseñar religión en los colegios, al menos hasta cierta edad: los niños necesitan una explicación del origen del mundo y de la vida.”


Aquesta sí:


“Puedo comprender, aceptar y respetar que haya personas con otra tendencia sexual, pero ¿que se sientan orgullosos por ser gays? ¿Qué se suban a una carroza y salgan en manifestaciones? Si todos los que no somos gays saliéramos en manifestación... colapsaríamos el tráfico. Si esas personas quieren vivir juntas, vestirse de novios y casarse, pueden estar en su derecho, o no, según las leyes de su país: pero que a eso no lo llamen matrimonio, porque no lo es. Hay muchos nombres posibles: contrato social, contrato de unión.”


La primera part, la del trànsit, és de vergonya aliena. Què passaria si tots els que no anem en cadira de rodes sortíssim en manifestació? I segons les lleis del seu país, senyora, quan dues persones del mateix sexe es casen, a Espanya són un matrimoni; o sigui que si tenen dret a casar-se, també tenen dret a dir que són un matrimoni. Els ratolins també podrien fer una manifestació per reivindicar que els ratolins dels ordinadors no són ratolins.

Els temps canvien, les paraules canvien de significat i esperem que algun dia les institucions arcaiques, més que canviar, desapareguin.


I per acabar, una altra sentència:


"La crítica a las claras no molesta. Se encaja y punto.”


Ha, ha.

.

dimecres, 29 d’octubre de 2008

'Apaga y vámonos'

.
La Josefina i jo ens estem plantejant de fer l'apagada analògica i la digital alhora. Em veig més amb cor de fer això que no pas deixar de fumar.

Mentrestant, la tele no existeix fins a les notícies i em quedo amb la ràdio. I tot escoltant la ràdio, aquesta tarda, dues constatacions i dues reflexions:

1. A Catalunya Ràdio, un anunci per promocionar Extremadura en castellà. Gràcies, però així no em robaran el cor (la cartera ja és una altra cosa).

2. La ella és un so en via d'extinció. Per defecte professional irreversible, últimament m'hi fixo bastant: fins i tot periodistes catalanoparlants, de llengua materna catalana, ja diuen Martorei.
.

Hivern

.
Al fons, les muntanyes d'Andorra vistes des del Pla de Sant Tirs.
Aquest dia de ple hivern ens ha deixat uns quants minuts de sol, pocs.
Veient la foto fa la impressió que la llum del sol s'acaba quan comença la neu, o a la inversa.
Vés a saber.

.

Elogi de l'austeritat

.
Ara que es parla tant d'austeritat i de donar exemple, us recomano aquest article d'Albert Pereira Solé que he trobat enllaçat a cal Cimera.

"A començaments de l'any 2004, un grup de gent de procedències diverses -en més d'un cas no ens havíem conegut prèviament- i d'una mitjana d'edat molt per sota dels 40 anys, començàvem a treballar al Departament de Governació de la Generalitat de Catalunya, sota les ordres de Joan Carretero, nomenat conseller del primer govern tripartit en vigílies del Nadal del 2003.

El nou conseller ens va fer ben aviat patent la seva forta personalitat. Per la claredat dels seus plantejaments polítics, per la nitidesa dels seus objectius al capdavant del Departament i per la determinació amb la que els perseguia, però també per l'austeritat en la gestió dels recursos públics, austeritat que exigia a tots els que col·laboràvem amb ell.

Més enllà d’alguna anècdota inicial (es va enutjar quan li van proporcionar les seves targetes de visita, que considerava un dispendi innecessari per la seva escassa utilitat), la reducció de les despeses propagandístiques i protocol·làries respecte les de l’exercici anterior va assolir l’any 2004 els 2 milions d’euros.

A finals d’aquell primer any de mandat es va produir un altre fet curiós: una funcionària dels serveis econòmics va adreçar-se a la cap del gabinet del conseller per tal que li lliurés les factures dels àpats del conseller, estranyada perquè no n’havia comptabilitzat gairebé cap. La cap del gabinet, davant la incredulitat de la funcionària, li va contestar que el conseller no havia fet ni un sol àpat més a càrrec del Departament.

Joan Carretero va fer disminuir el sèquit que acompanyava el conseller a les visites oficials (de 2 cotxes per visita va passar-se a un de sol, el del propi conseller), dormia en un annex del seu despatx (va fer-s’hi instal·lar un llit) i no en un hotel, no va nomenar mai un cap de protocol, càrrec existent a tots els departaments de la Generalitat, i era especialment gasiu amb l’encàrrec d’informes externs. Una informació apareguda cap al final del seu mandat situava el de Governació com el departament de la Generalitat que menys diners havia gastat en informes, amb moltíssima diferència.

Quan un conflicte laboral amb els xofers de la Generalitat va comportar la disminució dràstica del nombre de les hores extres que realitzaven, Carretero va arribar a conduir el seu propi cotxe oficial en visites a alguns municipis, per no haver de contractar el servei de cotxes de lloguer. Més endavant, es van substituir alguns cotxes oficials -amb xofer- de la flota assignada al Departament per dos utilitaris -fabricats a Catalunya, per descomptat- que conduíem els propis alts càrrecs del departament.

Des d’un primer moment, Joan Carretero ens va deixar clar que no era gens partidari dels dinars de treball ("una excusa per menjar de franc, s’hi fa de tot menys treballar", segons ell). Els membres del seu equip dinàvem amb el conseller a la seu del Departament el menú del dia d’un bar de la rodalia, i pagàvem religiosament de la nostra butxaca el seu import (8,50 €, si no recordo malament).

Cap a la fi del 2005, l’estalvi pressupostari en diverses partides de despeses corrents, més de 7 milions d’euros, va servir per crear un fons per a municipis petits -menys de 2.000 habitants- de baixa suficiència financera, els més desafavorits d’entre els municipis catalans. Uns 500 municipis van beneficiar-se d’aquest fons extra, que no s’ha tornat a distribuir mai més des d’aleshores.

Algú ha comentat últimament que la dignitat dels càrrecs de les principals institucions nacionals comporta algunes despeses sumptuàries no sempre ben enteses per la gent. A mi em sembla que Joan Carretero, que va tenir sempre present la dignitat del càrrec que exercia al govern del seu país, és un exemple de tot el contrari. Personalment, crec que la dignitat de les autoritats més rellevants es defensa millor des de valors tan arrelats al nostre país com l’austeritat, l’esforç, l’estalvi i el gust per la feina ben feta. La dignitat no té a veure amb el luxe ni amb l’ostentació, a la dignitat no li cal viatjar en limusina."
.

dimarts, 28 d’octubre de 2008

Bestiari

.
Hola, sóc el visceral i aprofito l’oportunitat que m’ofereix aquest bloc per cagar-me en la persona que va robar una figura sense cap valor del nínxol del meu pare. S’ha de ser molt bestioleta, per fer això.

Encara que estiguin morts, als morts se’ls ha de deixar en pau, bestioleta.

I ja que hi som, no hi ha bestioletes bones i bestioletes dolentes. Són bestioletes i prou. També són bestioletes els que utilitzen els morts i manipulen els familiars per aconseguir rèdits polítics.

I ja que hi som, faig extensiva la meva cagadeta a totes les bestioletes sense escrúpols, cacics, llepaculs, extorquidores, agressores, corruptes, perverses, dolentes, etc., etc.
.

És que són marcians, uns quants

.
Val la pena comprovar la marcianitat del redactor de la notícia.


.

Coses que escriuen

.
1. En una notícia al web del Comú de Sant Julià de Lòria parlen de la "televisió autonòmica espanyola TV3". Penso que ni el Comú ni els lauredians ni els andorrans, en general, no consideren que TV3 sigui una televisió autonòmica espanyola sinó, simplement, TV3 (i com a sinònim, la televisió catalana). Oi que al Comú no li faria gràcia que a TV3 parlessin de l’Ajuntament de Sant Julià de Lòria?

2. Continuo corregint dictats de joves de 14 anys que participen en un concurs. De tant en tant et trobes alguna sorpresa agradable, com el noi o la noia que en comptes d’escriure "érem a les darreries del mes d’agost", ha preferit deixar-ho en "érem a les guarreries del mes d’agost". N’hi ha d’altres que són creatius des del principi i canvien el títol de Pell de préssec per Ben de pressa.
.

dijous, 23 d’octubre de 2008

He, he

.

Carta al director. El Periódico de Catalunya (sic), 23 d'octubre del 2008.


UN ARTICLE D'ESPINÀS
Pota enlaire
Joan Busquets Amorós
Barcelona

Josep Maria Espinàs, al seu article Encara no ho sabem tot --publicat el 19 d'octubre--, es pregunta per què els gossos aixequen una pota a l'orinar. La resposta és que el primer gos que va fer pipí en un arbre ho va fer amb les quatre potes a terra, i l'arbre li va caure a sobre. Escarmentat, a partir d'aleshores aixeca una pota per aguantar la possible caiguda de l'arbre, i així ha anat passant genèticament a tots els seus descendents.

.

Crisi

.

El Parlament català rebaixa de quatre milions el pressupost del 2009, sobretot en inversions, publicitat, representació institucional i protocol. Però a l’ABC diuen que el president, Ernest Benach, s’ha firat un Audi A8 Limusina (110.000 euros) i l’ha personalitzat amb un escriptori de fusta a mida, reposapeus, televisor, connexió per a MP3 i Bluetooth (20.000 més).
Com es menja, això?
.

Té la mà Maria

.
Per als que encara no coneixeu el bloc Té la mà Maria, us recomano que hi aneu sovint. Mai no deixa de sorprendre't, aquest reusenc.

Us deixo un parell d'imatges de seu últim article, en aquest cas del fotògraf holandès Paul Ruigrock.
.




.

dimecres, 22 d’octubre de 2008

Prescindible

.
No sé si la part que em toca d’aquest bloc (que és la majoria) és massa visceral, tal com diu algú. També hauríem d’aclarir què entenem per visceral. El que diu el diccionari?

2 1 adj. Íntim i profund. Aquell home li despertava una antipatia visceral.

Això segur que no, hehe.

2 2 adj. No controlat pel raonament. De vegades té reaccions molt viscerals.

Aquesta potser sí.

Sovint sóc visceral, sobretot quan em toquen els collons o quan veig algú que no suporto i que toca els collons a qui no els ha de tocar.

Sovint sóc arrauxat i no controlat pel raonament, a vegades escric coses sense pensar-hi gaire i absolutament ofuscat. I sense argumentar prou i sense moltes coses més.

Però també tinc una mica de seny i no escric sobre coses que em podrien perjudicar. És el que fa tothom que no és multimilionari. La llibertat no existeix, encara que puguis dir i escriure el que vulguis en un bloc; sota l’anonimat, és clar. És una llibertat condicional.

Jo trobo que la meva part d’aquest bloc encara no reflecteix prou la mala llet que em provoquen segons quins temes. No en sé prou però m’hi esforço. Què vol dir que sóc massa visceral? (M’has fet regirar les vísceres, hehe.) Recoi, jo que em considero massa tou...

El que em provoca visceralitat és la gent que no es mulla mai; que no afronta els problemes; que s’escuda en el jo no em fico en problemes per amagar la seva covardia; que no veu o no vol veure les injustícies que es cometen contra un company de feina; que mai s’enfrontarà a les vaques sagrades; la gent que ven una aparença de bon rotllo quan en realitat l’únic que tenen és por; la gent que vol quedar bé amb tothom, la que que diu què hi farem...; la gent que et reenvia un correu de Free Tibet i renega dels independentistes del seu país; el típic catalanet pactista que sempre es dirigeix en castellà a qui no coneix; el català perdedor que va pel carrer calladet i amb el cap sota l’ala, per no molestar o perquè té vergonya; el que accepta la submissió de tot i de tothom; el que va votar PSOE perquè no guanyés el PP; el que fa un minut de silenci per solidaritzar-se amb tots els països humiliats que no siguin el seu; la gent que és plana, sense cap interès, sense res a dir que no sigui políticament correcte; els que no fotrien un clatellot al seu fill; els socialistes; els iniciatius; el que tenen blocs insulsos i només diuen que cal unitat; els botiflers; els traïdors; els que diuen que són apàtrides; els ciutadans dels món; els que no escriuen mai el que pensen; els que es posen el cinturó de castedat quan escriuen o parlen; els que no et miren als ulls; els que no accepten la seva mediocritat i la seva covardia...

Sort en tenim, dels viscerals. Són els que han escrit els moments estel·lars de la història, que diria l’Stefan Zweig.

Llàstima que jo sigui un medio, que diria el Johan Cruyff.


P. s.– Me n’he deixat uns: els que a les enquestes trien lopció prefereixo no dir res. Hehe.
.

dimarts, 21 d’octubre de 2008

Aquest Nadal, prova Catalunya?

.
Llegeixo a E-notícies que "la Generalitat promourà el consum de productes catalans. Sobre això, aquest dimecres el secretari de Comerç i Turisme, Emili Valero, presentarà una campanya que té com a lema Aquest Nadal, prova Catalunya. [...] Segons un comunicat de la Generalitat, aquesta campanya 'té per objectiu promoure el consum i la comercialització dels productes agroalimentaris catalans de qualitat durant les festes de Nadal'".

Espero que corregeixin l'error abans que surti la campanya perquè és gravíssim. En català no es prova, es tasta.
.

diumenge, 19 d’octubre de 2008

Seguiu-me i us salvareu

.

Ara ja sé el perquè de les "floretes adreçades pels socialistes a en Duran aquests darrers dies". Ho explica l'ínclit Joan Ferran al seu bloc. No "són cants de sirena" sinó "un desig de [sic] que en l’escena política espanyola CiU no esdevingui una rara avis sense nord ni estratègia. El PSOE sap que el responsable de l’automarginació de CiU en la política espanyola no és en Duran si no [sic] l’Artur Mas".

Ja ho veieu, socis i simpatisants de CiU. Ho fan per vosaltres. Redimiu-vos i se us ensenyarà el camí correcte. Com diu el crostes, "la davallada de poder institucional de la coalició comença a passar factura". Si voleu un plat de llenties, seguiu el nord i alguna cosa trobarem.

L'article és igual de delirant, tot ell; i la foto, realment penosa.
.

L'aragonés, ofizial!

.

Gràcies a Blocaires del Pirineu he conegut uns quants blocs en aragonès. Els visito assíduament i m'agrada conèixer la seva realitat en la seva llengua, tan propera i tan llunyana (a causa de la nostra ignorància). M'agrada que escriguin en aragonès quan vénen aquí o a cal vistaire.

Si nosaltres patim pel futur de la nostra llengua, com es deuen sentir els parlants de l'aragonès?

Des d'aquí, el meu modest suport a l'únic camí que hi ha, per mi, per salvar aquesta llengua, aquesta visió del món tan important com qualsevol altra, i que és molt rica en variants: l'aragonés, ofizial, amb totes les conseqüències, començant per l'ensenyament.

Sort!
.

divendres, 17 d’octubre de 2008

La pregunta del dia

.


Els que no sou d'aquí dalt no sabeu el que us perdeu. És una de les cites ineludibles en el meu panorama periodístic: la mítica secció "La pregunta del dia" d’El Periòdic d’Andorra. Si no en sou seguidors, no podeu copsar la magnitud de la tra... ma que se'ns revela cada dia; però amb un tastet n'hi ha prou per fer-se'n una idea.

La d’avui és bona.

"¿Per què s’utilitza tant el nom de Barak [sic] Obama en els articles d’opinió d’Andorra?"

Què?

Desencripto el missatge: Per què s’utilitza tant el nom de Barack Obama en els articles d’opinió del Diari d’Andorra, o sigui, la competència?

Senyor Periòdic, potser últimament al Diari hi surt bastant aquest nom, però sempre l'escriuen bé: Barack, no Barak. A més, a la competència pots llegir articles en què s'esmenta l'Obama i també articles sobre Andorra; en general, interessants. En canvi, els articles d'opinió del seu diari ni parlen d'Andora ni parlen de temes interessants (generalitzo, per bé i per mal).

Res, continuï així, alegrant-me l'esmorzar. Sense vostè no seria el mateix.
.

La paraula del dia: baldaquí

.



Benvolguts baldaquinistes i no baldaquinistes,

Ahir, al programa El món a RAC1, del Jordi Basté, van parlar de la carta que vam enviar a alguns mitjans per denunciar l’estat en què es troba l’església de Tost. Cada dia, cap a les deu, el Ramon Solsona parla d’una paraula, La paraula del dia, i ahir va ser el torn de baldaquí.

A les nou van dir que la paraula del dia era baldaquí i, incomprensiblement, a les deu me’n vaig anar a esmorzar i m’ho vaig perdre, però he pogut sentir l’espai a través de la web del programa.

No sé per què va triar aquesta paraula. El que sembla clar és que va posar baldaquí al Google i va trobar la nostra carta. El Solsona va explicar l’etimologia del mot (prou interessant), va parlar del poble de Tost, "famós al segle XI gràcies a Arnau Mir de Tost" i ara despoblat, i va comentar la carta firmada per "M. C. M. i vuit firmes més, veïns del Pla de Sant Tirs" (que no és ben bé així). Trobo que va quedar força bé i la nostra denúncia, molt clara.

Tenint en compte la fuita d’oients de Catalunya Ràdio, hem d’estar satisfets perquè la nostra queixa l’ha sentida força gent. (Suposo que molts dels que podeu escoltar la ràdio mentre treballeu ja heu deixat la ràdio de les tietes, que diria el Joan Arnera, i preferiu el mal menor del Basté.)

Ja ho sabeu. Si voleu escoltar La paraula de dia d’ahir, cliqueu aquí (Gràcies, Víctor) o a aquest fitxer:
.
.

dijous, 16 d’octubre de 2008

El pla B de CiU

.
Quan es va filtrar a La Vanguardia la intenció del TC retallar l’Estatut (català, finançament, nació), l’Artur Mas va dir que el govern català no té un pla B en cas que s’acabi confirmant aquesta humiliació. I Convergència, que en té algun? Es veu que sí; però tal com diuen al web de CiU, no volen explicar quin és aquest pla B perquè "encara no tenim la sentència del Constitucional".

Home, jo preferiria saber-ho ara, així tindria més clar si em puc fiar de CiU. És com els programes electorals: si guanyo (dic que) faré això. Almenys en queda constància. M’agradaria saber què faria CiU, però es veu que hi ha altres factors que ho condicionen. Al mateix web llegeixo que la posició de CiU dependrà de si "és molt forta a Madrid" i si és la garantia "d’un govern fort i cohesionat a Catalunya".

Doncs no ho entenc. Hi ha un pla B o n’hi ha més d’un segons els resultats electorals? ¿I si la sentència del TC té lloc abans de les eleccions catalanes i la força de CiU a Madrit és la mateixa que té ara (o sigui, minsa)?

El que hauria de fer CiU, per mi, és deixar ben clar què farà si la retallada es fa efectiva. Ja sé que els espanyols menyspreen les amenaces dels catalans, però la nostra dignitat és el que està en joc. L’Artur Mas hauria de fer una declaració fidel al que predica últimament, però més precisa que les típiques frases: "No s’hi valdrà fer veure que aquí no ha passat res"; "aquest país necessita tenir una sortida"; "de cap manera podem renunciar a governar-nos nosaltres mateixos" i a "augmentar la pròpia capacitat de presa de decisions".

El Mas hauria de plantejar quina és la seva sortida. Si el que decideixin deu membres del TC té més pes democràtic que el que van decidir milers de catalans quan van votar l’Estatut; si l’Estatut és inconstitucional segons els espanyols; si no ens volen tal com volem ser, o canviem la Constitució, o ens en fem una a la nostra mida.

Sense por, amb tota la legitimitat del món i, per descomptat, amb el suport de moltíssims catalans que no volem que ens trepitgin més.

Que sóc massa ingenu?


P. s.— Acabo de rebre el butlletí de Català Sempre, on al final sempre hi ha una citació. En aquest cas és de Jordi Pujol i diu: "No hem d’anar a aquest combat amb ànim acomplexat i poruc. Tampoc amb petulància ni fatxenderia. Però amb decisió i confiança. Sense por. I sense respecte per qui no ens respecti."
.

dimarts, 14 d’octubre de 2008

Sis línies delicioses

.

Aaaaaaah (dit com si fos el mateix Ferran Monegal), sovint als diaris d'Andorra hi trobes perles com aquesta que em recorden els vells temps de treball al país veí...
.
Aquest retall és d'El Periòdic, edició d'aquest dilluns 13, a les pàgines d'opinió, secció fletxes amunt, avall o igual. Quantes coses que suggereixen només cinc línies i mitja de text...
.
1- I em referiré primer a la catalogació que es dóna als de l'ADEAU (Associació en Defensa de l'Alt Urgell). No són un grup d'ecologistes. Són una entitat formada per persones que volen participar en el debat de les moltes infraestructures que s'albiren a mitjà termini a l'Alt Urgell però no per interessos purament ecologistes, sinó per molts altres. Qui va escriure aquest comentari es devia confondre amb els andorrans ADN o Apapma, a saber, i demostra una certa ignorància de l'actualitat del territori més pròxim i que més lligams té amb Andorra.
.
2- "...es trasllueix una confrontació entre Andorra i l'Alt Urgell." Caram, quina interpretació més simple i reduccionista. Com es nota que la persona que ho ha escrit no es deu llegir les pàgines de la secció Pirineu del seu mateix diari.
.
3- LA MILLOR: segons El Periòdic, Andorra és una comarca. El subconscient us ha jugat una mala passada com al Rajoy? Hi ha molts polítics andorrans que es fan els enarbolats i els ofesos quan han de tractar alguna cosa amb la Generalitat, i d'amagat o no tant d'amagat, no s'estan de dir que Catalunya considera Andorra com una comarca més. Ai, és que els andorrans han de negociar les coses d'Estat a Estat, i per tant han de parlar amb ministres, no pas amb consellers i encara menys amb alcaldes, on vas a parar. Sempre he pensat que a Andorra li falta humilitat per saber quin és el seu lloc al món més pròxim que l'envolta. Està molt bé ser a l'ONU, és clar que sí, però el seu dia a dia està íntimament lligat amb els territoris veïns, principalment amb els del sud, i no sempre els ha tingut el respecte que calia.
.
Però no em vull desviar del tema, coi, que a El Periòdic d'Andorra han titllat Andorra d'una comarca, l'han posat d'igual a igual amb l'Alt Urgell!!! Algú ho havia fet d'una forma tan clara fins ara? És que encara no me'n sé avenir. Ara m'acaba de confirmar el Marc que a l'edició d'avui no hi surt ni una fe d'errates, una rectificació, una puntualització... Seré l'única que ho ha llegit? O l'única que n'ha fet cas?
.
josefina
.

dilluns, 13 d’octubre de 2008

Enquestes i altres delícies

.
(No apte per a periodistes. Si voleu notícies, busqueu-ne, que n'hi ha per donar i per vendre. A més, aquest article no va signat. Vés a saber qui l'escriurà.)

Feia dies que volia parlar de les enquestes, de la poca credibilitat que tenen. En concret, em volia centrar en la llengua, a partir de les dades sociolingüístiques més recents de què disposem. Però ara no vull parlar d'això, sinó del que m'ha passat avui en creuar la frontera.

M'ha parat una tia i el primer que m'ha dit és si havia anat a Andorra a treballar o a comprar. Perdó, el que m'ha dit realment és si había ido a Andorra a trabajar o a comprar.

Coi! Què vol aquesta ara? Silenci prudent i escànner ràpid. Cagundéu! La noia portava una acreditació del Ministeri de Turisme d'Andorra!!! I jo que em pensava que era una gran germana fiscalitzadora!!! Però tu de què vas???!!!

—Perdoni, que és una enquesta, això?
—Sí [en castellà].
—I per què no m'ha preguntat si volia contestar les seves preguntes?
—[¿Cómorrrr?]
—Faci, faci...

M'ha preguntat, en castellà (porto matrícula de Barcelona), si havia dinat a Andorra, què havia comprat, quant m'havia gastat, si havia fet gasolina, si m'havia quedat a dormir a Andorra. Em sembla que ja està. Només hi ha afegit que entrava en el sorteig d'una cap de setmana a Andorra.

Totes les meves respostes han estat mentides de dalt a baix, fins i tot les dades per al sorteig. Quan surti l'enquesta, hi haurà un mentider com a mínim, i segur que no seré sol. Passa el mateix quan preguntes a la gent quina llengua utilitza. Molts et diran que sempre parlen en català, i jo dic que
una merda. Som quatre gats, els que ho fem. I l'ús social del català és més baix del que diuen els estudis i les enquestes; fins i tot els estudis i les enquestes manipulats.

I sobre l'anècdota d'avui... Que trist. Per què se m'adreça en castellà? Per què no em pregunta si vull fer l'enquesta? Que trist, tot plegat.
.

Poca cosa

.




El cistell més buit és de l'Osquet. L'altre és el meu.

.

diumenge, 12 d’octubre de 2008

La Hispanitat

.
Avui és un bon dia per recordar en què consisteix la Hispanitat. No ho dic jo, ho diu l'editorial de l'ABC, al principi de tot:

"Un año más, millones de españoles celebran hoy la Fiesta Nacional con el orgullo legítimo que corresponde a una nación histórica que está en condiciones de desempeñar un papel relevante en el mundo actual. Los actos centrales de esta celebración otorgan singular protagonismo a las Fuerzas Armadas a través del desfile militar en el paseo de la Castellana de Madrid, punto de encuentro entre soldados y los ciudadanos, que muestran con su presencia el apoyo y el afecto del pueblo español, titular único de la soberanía nacional. El artículo 8 de la Constitución establece con rigor las funciones que corresponden al Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire. En concreto, garantizar la soberanía e independencia de España, así como defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional. Lo han hecho y lo siguen haciendo, en efecto, de forma ejemplar y muchas veces heroica."

.

Et trobes bé, Sostres?

.
El Sostres ha fet un parell d'articles prou divertits sobre el que li agrada i el que no li agrada. Divertits no vol dir que combregui amb els seus gustos. Hi ha gent que em fa més ràbia que ell i m'agrada llegir-los igualment.

Hi ha un detall, però, que no em quadra. Ja ho va insinuar fa uns quants dies, amb una excusa prou recurrent: quan el coneixes...

El Sostres va dir divendres que li agrada "dinar amb el Joan Puigcercós". Collons, quin canvi! No fa gaire vaig pescar una frase del Sostres que deu ser a la columna de l'esquerra d'aquest bloc, uns 200 metres cap avall. Deia així:

"Joan Puigcercós és la bossa de quicos de la política catalana."

És bona, eh? És que el Sostres en sap, el puta. El que ja no veig tan clar són aquestes metamorfosis.

Que et trobes bé?
.

dissabte, 11 d’octubre de 2008

Tem fatal

.
El ciutadano Albert Rivera ha aparegut en un dels meus somnis d’avui, cosa que demostra que estic fatal. La qüestió és que ell i jo anàvem junts i ens perseguia no sé quina mena poli secreta. Idea que tenia jo per escapolir-nos-en, idea que l’Albert/o em tombava. No, això no, fem-ho així. Em treia de polleguera, una vegada rere l’altra. Les seves propostes per evitar l’enemic em semblaven un convit a entrar a la gola del llop. Al final, cap dels dos no s’ha imposat i no ens hem mogut de lloc, fins que els polis ens han enxampat. No he acabat a la presó perquè m’he despertat, però el lector ha de saber que, curiosament, el jurat popular no ha trobat que el Rivera/o fos culpable.

Abans-d’ahir, mentre anava cap a casa, vaig sentir un duel a RAC-1 entre Albert Rivera i Patrícia Gabancho. Parlaven de la possibilitat que el TC resolgués sobre la no-obligatorietat de saber català a Catalunya. El ciutadano em va treure de polleguera. Com que no sabia com sortir-se’n, va dir que no està d’acord que les llengües siguin obligatòries, i al cap de pocs segons, tot cofoi, va definir-se com un constitucionalista convençut. Estava orgullós del seu profund argumentari. ¿Com es pot tenir tant morro per dir això? La Constitució és, entre altres coses, l’obligació de saber castellà, és la imposició d’una llengua en un TERRITORI. El món al revés. ¿Les llengües no són dels territoris?

P. s.— Sort que el Xavi Hernández no ha aparegut en els somnis, això que ahir em fa fer que m'hi cagués una mica. Diu (vestit amb la rojigualda) que prefereix que la pilota d’or la guanyi un espanyol i si no, el Messi. Ha! Això no t’ho creus ni tu. A tu te la sua, qui la guanyi si no ets tu. Una mostra més que aquesta espanyolitat no és res més que un interès personal. Que no ens llepem el dit...
.

dijous, 9 d’octubre de 2008

Tant de bo!

.

Segur que La Vanguardia no està mal informada. El Constitucional vol acabar de polir l’Estatut i encara que els socialistes ens menyspreïn i no creguin en les nostres forces, suposo que no deuen estar tranquils davant la possibilitat que el TC es carregui l’obligatorietat de saber català (en canvi, penso que el tema de la bilateralitat els importa ben poc).

Jo crec que els sociates preferirien que el TC deixés estar la llengua tal com està. ¿Com reaccionaríem els catalans que no tenim autoodi? Podríem acollonir-los una mica? Potser sí, i potser els espanyols que es fan dir socialistes volen estalviar-se de comprovar-ho.

Se’n sortiran? Podran tenir un TC al seu gust abans no sigui massa tard?

I si al final passa el que ha de passar?

Tant de bo!

Ja tinc ganes de veure com s’han de mullar els nostres polítics (i tots nosaltres, també). No sé veure res més que un carreró sense sortida. Creieu que val la pena tornar a votar l’Estatut? No és prou humiliant, tot plegat? Els catalans que no són sobiranistes, entenen i acceptaran aquesta enculada?
.

S’acosta l’hora de la veritat?

dimecres, 8 d’octubre de 2008

Benach o sortir del foc per caure a les brases



No sé si ho havia escrit mai: l’Ernest Benach em fa força ràbia. Em fa una mica de cosa pensar que aquest senyor és el president del nostre Parlament, però vist el panorama general, vist el president que tenim, per exemple, tampoc no desentona. Ai, quan el veus aparèixer per la llotja del Camp Nou amb els cascos i contentíssim...


Avui he escoltat l’entrevista que li ha fet el Basté a RAC-1 i n’he transcrit pacientment i fidelment un tros perquè m’ha semblat al·lucinant, de vergonya aliena. (Si voleu escoltar l’entrevista, jo ho he fet aquí.)



Jordi Basté: "Joan Carretero ha dit que si no s’aconsegueix un bon acord de finançament, ERC hauria d’abandonar el Govern i s’haurien de convocar eleccions. Què n’opina?"


Ernest Benach: "He. Jo crec que hi ha gent que en el fons té... No ho dic pel senyor Carretero, ni molt menys, eh?... Però hi ha un punt en què al final sembla que tinguis un cert complex d’inferioritat. Deixar el govern, deixar el govern, deixar el govern... Escolti, és que no és normal, això. Els governs no es deixen. Quan un guanya unes eleccions o fa un pacte de govern, és per governar i té una responsabilitat molt gran i l’ha de complir davant dels ciutadans. Només una qüestió excepcional, una qüestió extraordinària, pot provocar que hi hagi eleccions. A Catalunya en aquests moments hi ha moltes situacions excepcionals perquè portem cinc anys de qüestions excepcionals, però sempre posar al davant deixar el govern jo crec que és un error, perquè això ens fa un mal terrible davant l’opinió pública. Aquells que sempre estan a punt de deixar el Govern... No pot ser... Si hi ha una gran situació excepcional, ja en parlarem, de com l’hem de resoldre."


No cal continuar, oi? Sortir del foc per caure a les brases.


P. s.— Per cert, el Carretero ha dit que “ERC no té proposta de finançament” i que “tenim la raó i tenim la força d'un país, d'una nació mil·lenària que està estabornida, en part per manca de capacitat dels seus polítics, de la por dels seus polítics, de la traïció d'alguns polítics que han dirigit aquest partit, aquest país”.


La negreta és meva, és clar.

.

dissabte, 4 d’octubre de 2008

Mossos i territori

Em sembla que fa unes setmanes el Marc va escriure un article fent-se ressò del que m'havia passat a la feina amb un comunicat dels Mossos d'Esquadra, en què es parlava de la detenció d'un home de nacionalitat andorrana per conduir amb molt excés de velocitat per una carretera de Lleida. Deien que l'home era veí d'Avellaners, parròquia d'Encamp. Així va sortir a tots els mitjans de comunicació, fins i tot als d'Andorra! Quan la veritat és que no cal ser un expert en geografia andorrana per saber que no hi ha cap poble del Principat que es digui Avellaners, i que en tot cas això és una urbanització o zona residencial d'Encamp. Vaig contestar el correu dels Mossos preguntant-los si estaven segurs que el fitipaldi de torn era d'Avellaners, perquè no em constava que hi hagués cap poble a Encamp que es digués així. Em van contestar: "Avellaners. Parròquia d'Encamp". I hi vaig tornar per dir-los que creia que era una zona residencial, però que un poble segur que no ho era. Ja no em van contestar més.

Seguint en la mateixa tònica (preocupant), ahir els Mossos van passar una nota de premsa informant de l'important decomís de marihuana fet a Ribera d'Urgellet. Un laboratori immens de cultiu de maria en una casa del PARC DE LA VILA DE LA POBLACIÓ DE RIBERA D'URGELLET. Els mitjans, que som com som, tots els que he pogut veure, ho han recollit tal qual: "població de Ribera d'Urgellet". El Segre, el cas més gruixut, en fa tema del dia i ni es molesta en saber EN QUIN POBLE DEL MUNICIPI DE RIBERA D'URGELLET es va trobar el laboratori!!! Al Pla? A Arfa? A Adrall? Per citar els tres pobles més grans, que n'hi ha d'altres. Avui els he tornat escriure un correu fent-los aquesta pregunta. Suposo que fins dilluns no em contestaran.

Però em semblen molt greu dos coses:

1- Que des dels Mossos d'Esquadra no se sàpiga distingir entre pobles i municipis (és molt demanar que diguin "el poble d'El Pla de Sant Tirs, al municipi de Ribera d'Urgellet", per exemple??).

2- Que tampoc ho fem els mitjans de comunicació de la terra. Una evidència més que ens limitem a copiar i enganxar sense llegir-nos detingudament la informació. I a sobre, fer veure que hem treballat a fons la notícia, com dic que fa el diari Segre.

dijous, 2 d’octubre de 2008

El baldaquí i l'església de Tost

.


Sotasignats de la carta:
Es fa saber que avui és el torn de l'Avui,
tant en format paper com en format digital.
(La carta està una mica escapçada, això sí.)


.

dimecres, 1 d’octubre de 2008

Moixerons

.

Lo millor bolet que hi ha per als guisats, diu el sogre, que els ha plegat aquesta tarda.


Al cap de mitja hora...




.

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...