dimarts, 30 de desembre de 2008

Homenatge a Joan Brossa (Calendari 2009)

Avui fa 10 anys que va morir Joan Brossa. Una colla de blocaires, em sembla gairebé 200!, li volem retre un homenatge amb articles simultanis als nostres blocs. Avui, de bon dematí. Tot plegat es recollirà a l’Abloccedari, que ja és un superbloc abans de penjar-hi les nostres aportacions blocaires perquè fa dies que hi ha homenatges de tota mena al poeta i dramaturg barceloní arribades d’arreu. Aneu-hi, que val i valdrà molt la pena.

(I també homenatjo els meus companys Joan Sala, Víctor Pàmies, Joan Puigmalet i David Gálvez, organitzadors d'aquesta superfesta.)

El nostre (nostre, del Marc Cortès i del Xavi Miserachs, autor de la part gràfica) humil i menut homenatge és una putinejada. Agafes un poema i el putineges. És com si agafes el poema de Brossa "PAÓ"(*) i dius com a prefaci que amb motiu de commemorar el desè aniversari de permanència dins l’empresa Cementiràlia, personal de la seva quadrilla li dedica aquest calendari en agraïment i com a record de tal diada.

_________

(*) “PAÓ”
Amb motiu de celebrar el cinquanta
aniversari de gerència dins l'empresa
Bonet i Mata, tot el personal de la
seva plantilla li dedica aquest pergamí
en agraïment i com a record de

tal diada.
_________


Doncs apa, el nostre homenatge:



Cliqueu a la imatge si voleu llegir res


diumenge, 28 de desembre de 2008

dimecres, 24 de desembre de 2008

Bones festes



Des de la blocosfera, aquest gran invent,
la Josefina, el quasi-Josep, el Quico i jo
us desitgem unes bones festes i un bon any 2009.







P. s.— Bé, si hem de ser sincers, l’ordre de les fotos no reflecteix la jerarquia de casa nostra. El Quico hauria de ser el primer i jo hauria d’ocupar el seu lloc. Aviat hi haurà moviments, Quico, i tu no en tens ni idea, hahehi. Aviat passaràs a segon terme, i jo... què serà de mi? Un dels gavatxons m’ha suggerit que pengi fotos meves per la casa, “perquè recordin que existeixes”.


Hehe.


Sort que tinc un dona fantàstica!





diumenge, 21 de desembre de 2008

Reflexions a la recta final


Suposo que el Marc no deurà tardar gaire a arribar d'Igualada i abans que entri per la porta m'he decidit a complir els deures que em va tornar a posar quan va marxar ahir a mig matí: "Fes un article al bloc, dona." "És que no sé de què escriure," li vaig dir. I no serà perquè no hi hagi temes! Però estem a la recta final de l'embaràs i, vulguis que no, el cap no està gaire centrat en res en concret. Diuen que les embarassades, sobretot quan s'arriba als últims mesos, estan més despistades, i jo una mica sí que ho estic, costa concentrar-se específicament en una cosa quan n'hi ha una altra de tan important en un horitzó no gaire llunyà.


A sobre ens cauran les festes al bell mig de l'espera. Si ja per si soles aquestes dates conviden a fer-se bons propòsits i a seure tranquil·lament per reflexionar, amb una criatura a punt d'aparèixer a la teva vida la situació pren tota una altra dimensió!

Encara em costa imaginar-me com a mare. Jo no he sigut mai gaire canallera i la pregunta de si seré capaç de ser una bona mare me la faig cada dia. Vull pensar que sí, però fa respecte! També em costa molt imaginar com serà la nostra vida a partir que neixi el Josepet. ¿Et canvia de manera tan radical com sol dir tothom? Això també em fa una mica de respecte. ¿Oblides i arracones tot el que fins ara t'atreu i et motiva i t'encén els ànims, i la teva vida i el teu univers es redueixen de forma gairebé exclusiva a la criatura? Conec alguna mare amb qui abans de tenir criatures podia parlar d'infinitat de coses perquè tenia molts interessos i des que ha criat només li sento parlar de la canalla. I jo sóc de les que pensen que el que passa a la teva canalla t'interessarà a tu i als teus, però a la resta no cal que els expliquis les seves aventures amb tot luxe de detalls.

En canvi, no tinc cap dubte que el Marc serà un pare fantàstic. I no és per tirar-li floretes sinó perquè es veu d'una hora lluny, hi ha coses que no es poden dissimular. Això em reconforta i em fa feliç, i pensar-hi em fa encarar aquest últim mes amb optimisme i amb tranquil·litat (dins del que cap, evidentment!).

Bones festes!

josefina

dijous, 18 de desembre de 2008

Firmeu contra l'agressió de Swiss Air


La Xarxa de Consumidors amb Llengua ha preparat aquest
formulari. Apa, a veure si els col·lapsem el correu.

Homenatge a Joan Brossa


Els editors dels blocs Base de badades i Diccitionari vam decidir organitzar un petit homenatge blocaire a Joan Brossa per al dia 30 de desembre, quan farà deu anys que va morir el poeta i dramaturg barceloní. Però aquest homenatge ja ha deixat de ser petit i abans de començar ja és tot un èxit de participació i de qualitat, com podeu comprovar al magnífic bloc que hem creat per recollir aquesta festa. L’Abloccedari ja inclou molts homenatges arribats d’arreu del món i incorporarà tots els articles que els més de cent blocaires participants publicarem el dia 30.
.
Si algú s’hi vol apuntar, encara ho pot fer, tot i que no tingui bloc. Podeu contactar amb nosaltres a l’adreça abloccedari@gmail.com.

Ahir vam enviar una nota de premsa. A veure si ens fan cas.




Un centenar de blocaires homenatjaran Joan Brossa amb articles simultanis el 30 de desembre






Coincidint amb el desè aniversari de la mort de Joan Brossa, més d’un centenar de blocaires catalans i d’altres països volen retre-li un petit homenatge a través de la publicació d’articles simultanis als seus blocs el 30 de desembre vinent, dia de l'efemèride. Aquests apunts es recolliran al bloc anomenat Abloccedari, que s’ha creat expressament per deixar constància de l’homenatge a la xarxa.

A part de la iniciativa blocaire, el projecte també compta amb la participació de diversos artistes i especialistes en Brossa d’arreu del món. Els seus homenatges ja es poden veure al mateix Abloccedari, que també inclou enllaços a tots els blocs dels participants, un cartell i textos commemoratius, imatges, etc.


La col·laboració en aquest homenatge encara és oberta i es pot fer de dues maneres: si es disposa de bloc o pàgina web, publicant el dia 30 de desembre, durant les primeres hores del matí, un apunt o una entrada sobre Joan Brossa; també es pot fer directament al bloc del projecte, enviant l’homenatge en forma d’article, poema, imatge, etc. En tot cas, cal enviar un correu amb l’assumpte Homenatge a Joan Brossa a abloccedari@gmail.com amb la col·laboració o amb l’adreça del bloc o de la pàgina web amb què es vulgui participar en el projecte.

__________

P. s.
— Aquest cartell tan xulo és del Jordi Casamajor, que l'ha creat expressament per a l'homenatge.
.

dimecres, 17 de desembre de 2008

Televisió nacional?

.
Per què el Telenotícies vespre d’ahir no va informar de la substitució del català pel castellà a la companyia Swiss Air? Perquè la nostra televisió nacional no és nacional. Imagineu-vos que això passés amb el castellà. Ja sé que costa imaginar una cosa així, però si Swiss Air decidís canviar el castellà pel francès, l’italià o l’alemany, com reaccionaria la televisió nacional espanyola? La pública, vull dir. Callarien com putes?

No, perquè és la televisió nacional d’Espanya i com totes les televisions nacionals, són nacionalistes, com a mínim una mica nacionalistes. Tots els instruments d’una nació són nacionalistes. És tan evident que fa mandra explicar-ho. Tothom és nacionalista, treta de quatre ciutadans del món que prou pena fan.

Al Telenotícies vespre d’ahir van parlar de passada del tema del finançament; pim, pam i canviem de tema. És normal, vist el pa que s’hi dóna. Però el tema de Swiss Air no hauria de ser tan incòmode, sobretot si tenim en compte que s’està qüestionant com feia temps que no es veia la catalanitat del PSC. Doncs res, setze notícies abans dels esports i res. Fins i tot van parlar d’un nen turc que s’havia quedat tancat en una caixa forta. És el que interessa a la gent.
.

dimarts, 16 de desembre de 2008

Què tenim avui?

.

Swiss Air retira el català dels seus vols perquè “molts ciutadans espanyols s’han queixat”; nou atac de l’Església anticatalana per les obres que pertanyen legítimament al bisbat de Lleida; “jutgen dos joves que van canviar la bandera espanyola per l’estelada al castell de Montjuïc”; un tribunal francès barra el pas al reconeixement internacional de la selecció catalana…

Que divertit que és ser català no botifler, eh?

Podrem aguantar aquesta envestida diària? Tenim prou força per contrarestar el poder mediàtic i, per tant, l’opinió que generen els que tenen l’anticatalanisme com a modus vivendi? Hi haurà algú que reaccioni amb prou rapidesa per fer un enviament massiu de cartes a la companyia suïssa? Sabrem desmuntar les vomitades que un amargat del partit de la furibunda Rosa Díez va enviar a Swiss Air? Els que ens volen aniquilar com a nació tenen molt poder i n’hi ha molts que només es dediquen a això. Quanta gent es dedica cada dia a buscar declaracions tipus Tardà? Quants n’hi ha que envien cartes a tot déu per intoxicar? I nosaltres, què fem? Què podem fer? Se’ns acabaran les forces? Ens avorrirem d’estar sempre aguantant una humiliació rere l’altra? Fins quan haurem d’aguantar la putada de voler ser catalans, de voler ser normals?


.

dilluns, 15 de desembre de 2008

"T'estimem, ZP, però estimem més Catalunya"

.



(A l'E-notícies també tiren per aquí, però jo ho he fet abans, eh?)

S'ha de tenir molta cara per justificar el als pressupostos espanyols amb la cançoneta "que si no tornarà el PP", però encara és més lamentable amenaçar amb "pèrdues milionàries d’inversions a Catalunya" si el PSC tomba els pressupostos, quan el Govern espanyol l'únic que ha de fer és complir el que diu l'Estatut en matèria d'inversions.


Al web de Reagrupament ens proposen d'enviar una carta als Vint-i-cinc Magnífics. Han preparat un formulari. El text és aquest:



Benvolgut senyor,

Benvolguda senyora,


Us escric en primer lloc per desitjar-vos un bon Nadal, conscient de la duresa del sacrifici que feu en defensar els interessos dels catalans a Espanya, lluny de la família i de la pàtria. I també per agrair-vos el servei que presteu a Catalunya des de tan elevada posició.
Vull demanar-vos que, ben aviat, quan se sotmetin a votació els pressupostos generals de l'Estat, no hi voteu favorablement. Em consta que us deveu al partit que precisament dóna suport al govern de l'Estat, però vull recordar-vos que, per sobre de tot, representeu el poble de Catalunya.
Aquests pressupostos perpetuen la discriminació fiscal que històricament han patit els Països Catalans. I en cap cas no poden rebre el suport dels representants catalans mentre el president Rodríguez no compleixi l'Estatut aprovat per les pròpies Corts Espanyoles i referendat majoritàriament pel poble català.
Davant de tan greu incompliment de les regles del joc, us prego que avantposeu el respecte al poble català i a la seva voluntat per damunt de la disciplina de partit, tal com reclama també la majoria del Parlament, seu de la sobirania del Principat de Catalunya.
Conscient com sou de les necessitats de Catalunya, de la precarietat de la seva economia i de la dramàtica situació que viuen les classes populars i els més desafavorits al nostre país, ara no podeu esdevenir còmplice d'aquesta situació. Sabeu que un vot favorable a aquesta deslleialtat institucional que suposa l'incompliment de l'Estatut ens allunya de la solució al nostre plet nacional i ens apropa a un escenari d'enormes tensions socials. Us prego, doncs, que abans de votar penseu primer en Catalunya.
Us reitero la meva felicitació i us desitjo molt encert en la vostra tasca com a representant del nostre poble.
Bones festes.
.

diumenge, 14 de desembre de 2008

Barça

.

El Barça va molt bé però per mi té alguns problemes importants. El més greu, que juga amb deu, ja que l’Henry està bastant acabat i no sé per què juga. Sort en tenim del Messi perquè si no, qui desbordaria? Ahir es va veure molt clar davant un Madrit que va anar al Camp Nou com si fos el Getafe. No, què coi!, que el Getafe va jugar més avançat! Davant un equip fluixet i tancat al darrere, només hi ha l’opció de la banda dreta, amb el Messi i el Dani Alves. L’altra opció és el lamentable futbol sala amb què el Barça m’ha desesperat els últims anys. Futbol sala jugant pel mig, amb un Eto’o que no està fet per a això i que em treu de polleguera quan vol fer el que no sap. L’Eto’o me l’hauria tret, però no hi havia recanvi. A veure si a final de temporada ens el podem vendre i evitem de veure com s’arrossega pel camp. Un altre que haurem de veure com s’arrossega és el Xavi. Fins al 2014!!! Ara tothom ha oblidat els dos últims anys de passeig d’un jugador que ha fet una bona Eurocopa i que al Barça només funciona si hi ha l’Iniesta. Coses bones: la porteria, amb un Valdés que cada dia millora; la defensa, prou bé, amb un Puyol que m’està sorprenent i que demostra que la competitivitat li va molt bé. Al mig del camp, el que deia: el Xavi no pot ser titular perquè sí, el Touré és una garantia i falta l’Iniesta, que si tingués més sang seria el número dos del món. Ens falta un home a la banda esquerra i un davanter centre, encara que l’Eto’o marqui molts gols. En falla molts més que en un altre equip no se li perdonarien. I visca el Barça! I el Laporta, és clar.
.

Segona nevada!

.
.
Recoi, com ha començat la temporada aquest any! Quinze dies després d'una nevada de novembre que feia anys que no vèiem al Pla, aquest matinada hi ha tornat. Ahir a les vuit del vespre vam pujar a la Seu a fer un Canigó (a sopar al Canigó) i plovia. Quan a quarts de deu tornàvem cap casa per veure el Barça-Madrid ja nevava a base de bé. I ho ha fet tota la nit. Hi ha uns gruixos d'uns 20 centímetres, d'una neu molt tova i humida que es deixa treure bé. Nosaltres ja hem netejat la terrassa, però abans, cap a les nou, hem sortit a fer una bona volta amb el Quico, que es torna boig amb tanta neu.
.
La carretera està neta del tot però el cel segueix gris i les muntanyes ben tapades. Potser hi tornarà.

.

dissabte, 13 de desembre de 2008

"Deu Mil a Brussel·les per l'Autodeterminació' vol que el Parlament defensi un estat propi a la UE"

.

"La iniciativa, sorgida de la societat civil, vol aplegar en una manifestació 10.000 catalans el proper 7 de març a la ciutat belga per reclamar un estat propi. Confien que ERC i CDC s'hi sumin, i demanaran a Benach que entregui un document a les institucions europees"







Copio la notícia de l'Avui. Si sou de l'Alt Urgell i voleu anar a Brussel·les, envieu un correu a deumil.alturgell@gmail.com.


"Deu Mil a Brussel·les per l’Autodeterminació, una iniciativa nascuda de la societat civil el setembre passat i que aplega entitats i plataformes sobiranistes, intentarà mobilitzar 10.000 catalans a la capital de les institucions europees el proper 7 de març per reclamar que Catalunya sigui un estat de ple dret a la UE.

Tot i que encara no hi ha adhesions de partits polítics, en l'acte informatiu que s'ha celebrat avui a migdia a la seu de l'Òmnium Cultural hi han assistit representants d'ERC i de CDC, entre els quals, els republicans Oriol Bertran i Pere Aragonès, i Àngel Colom i Alfons López Tena. Precisament, López Tena té opcions a ser cap de llista de CiU a les eleccions europees del juny del 2009. El portaveu de la campanya, Enric Canela, ha confirmat "reunions amb representants d'ERC i de CDC, no així d'UDC perquè de moment no hem trobat interlocutors". La receptivitat ha estat bona, i l'organització, segons Canela, està "força convençuda que s'hi acabaran sumant".

Amb tot, i com ja ha passat amb d'altres convocatòries impulsades per la societat civil, s'ha deixat clar que en cap cas "acceptarem que cap partit monopolitzi la campanya o ser la faci seva", ha advertit Canela. La campanya ja compta amb l'adhesió de desenes d'entitats del país, i prop de 3.700 persones han mostrat el seu interès per viatjar a Brussel·les. Ara s'inicia l'etapa de comunicació pública de la campanya, i avui mateix es grava un vídeo promocional.

El missatge de la campanya, reforçat amb delegats i col·laboradors a Catalunya i a Brussel·les, així com a través dels Casals Catalans al món,és ambiciós. Deu Mil a Brussel·les per l'Autodeterminació reclamarà des dels carrers d'aquesta ciutat que la UE consideri el país un estat de ple dret, i ho vol fer a través d'Ernest Benach. "Aspirem a aconseguir que el president del Parlament vingui a Brussel·les i entregui a les institucions un document en què, en nom del Parlament, reclami un estat propi", explica Canela.

Amb tot, els organitzadors són conscients que aquesta petició serà molt difícil de satisfer, perquè Benach no pot fer aquest gest a títol individual, sinó que necessita el suport de la mesa del Parlament. En aquest sentit, ni el PSC, ni el PP hi estarien disposats, encara que ERC i CiU s'hi acabessin adherint no seria suficient."


També en parlen a Vilaweb.

.

Avui t’has passat, Iceta

.
Tornar a treure el fantasma de la por, quan en teoria ens estem jugant un finançament una mica menys humiliant que el que tenim ara, és una falta de respecte molt gran i una demostració de botiflerisme que no m'esperava, de tan indigna. No es pot caure més avall. Si els 25 diputats dels socialistes a Catalunya votessin en contra dels pressupostos estatals, segons l’Iceta, “al PP brindarien amb cava, perquè seria fer caure el govern de Zapatero”.

Que miserables i botiflers que sou. Subordinar d’aquesta manera els interessos de Catalunya és molt greu. El més important és que el PP no torni, i si nosaltres no votem a favor dels pressupostos, tornarà el dimoni.

Almenys l’Iceta ha dit clarament quina és la seva prioritat, el seu país: Espanya. Sí, el seu país és Espanya. Ho deixa ben clar en aquest paràgraf de l’Avui: “Per aquestes raons, el dirigent socialista creu que seria «barat» prendre la decisió [de donar suport als pressupostos] pensant en la «comoditat del PSC» i manté que s’ha de prendre «pensant en el país». Claríssim. Pensant en el país no podem permetre quie el PP torni al poder. Ah! I aquest cinisme de la comoditat del PSC és per emmarcar. S’ha begut l’enteniment.

Fixeu-vos fins a quin punt pot remenar la merda l’Iceta: “A Catalunya interessa que governi Rajoy? El senyor Fraga ja ens ha indicat el camí del PP, que és que els nacionalistes, o sigui els que no pensen com ell, s’han de penjar.” Ja us va sortir bé una vegada, doncs sant tornem-hi, que la gent és ximple.

Aquest és el gran argument per justificar el que tothom sap què faran dilluns, que és dir amén als socialistes espanyols.

S’ha de tenir molt poca vergonya per tractar la gent d’imbècil, tot i que d’imbècils n’hi ha força. Fins quan haurem d'aguantar tanta misèria?
.

divendres, 12 de desembre de 2008

"Bon dia, feixista"

.


Avui el joglar ha anat a veure el cantamanyanes de la Cope a plorar una miqueta, pobre tio. El mateix discurs de sempre ("en este momento alguien que tenga cierto principio de libertad se le hace difícil estar en Catalunya"; però no pot marxar, catxis!), amanit amb alguna abraçada al fanalet que ens il·lumina ("si el 2% de este país se asemejara a ti otro pelo nos luciría"; genial!) i una anècdota que a mi m'ha fet molta gràcia. Deixa anar el Bordadella:




"El otro día en el tren se levantó una señora mayor y me dijo: 'bon dia, feixista.'"


Hahaha.
.

dijous, 11 de desembre de 2008

Aquesta crosta... ai, ai, ai

.

Tinc el vici de visitar de tant en tant el bloc de l’ínclit Joan Ferran. En un bloc tan democràtic on no es poden deixar comentaris, avui no hi ha cap article sobre la davallada d’audiència de Catalunya Ràdio, sobretot del programa de la Neus Bonet. Molt bé, crostes, la vostra feina arrencadora ja dóna fruits.

El meu vici és confessable: no deixa de sorprendre’m que el diputat portaveu adjunt del PSC al Parlament de Catalunya, membre de l’Executiva Nacional del PSC i exprimer secretari del PSC de Barcelona (ho copio del seu bloc, encara que ell ho posa tot en majúscules, que deu fer més patxoca), pugui tenir un bloc tan penoset, tan frívol. No sé si ho fa per fer-se l’enrotllat o si ja és xenxet de mena. No deixa de sorprendre’m el seu enfocament gairebé infantil dels temes i sobretot aquestes fotos tan ridícules; he, he. Com deu ser aquest home? És així, tal com s’ensenya al bloc?

Avui es fot amb l’Oriol Pujol. “En realitat el que vol l’amic Oriol es tocar cuixa. És a dir, crear les condicions objectives i subjectives perquè CiU torni al poder aprofitant una hipotètica trencadissa en l’espai socialista. Això no passarà.”

Quanta ximpleria, eh? Hi ha algú que pensi que hi pot haver trencadissa? L’Oriol Pujol creu que els 25 diputats del PSOE a Catalunya poden trencar la disciplina dels pares? És clar que CiU vol tornar al poder, i si pressiona el PSC és per deixar-los en evidència, no pas perquè cregui que tindran la valentia suficient per dir no als pressupostos si el ZP torna a incomplir el seu compromís per tercera vegada.

I per què, segons el Joan Ferran, no hi haurà trencadissa? Perquè “el nou sistema que està a punt serà molt millor que l’anterior” i CiU “ho sap”. Vaja, o sigui que tothom sap que el nou finançament serà molt millor... Llavors, per què ERC també demana el no dels socialistes de Catalunya si ERC ja és al poder?

Molt millor. Ho ha dit ell. I serà un finançament just? I si serà molt millor, per què no el presenten ara, quan toca!, i esvaeixen els recels? Coi, digueu-ho clar i ben alt: votarem a favor dels pressupostos de l’Estat perquè el finançament que tindrem serà molt millor i això ja ens està bé.

Va, feu-ho, recoi!
.

dimarts, 9 de desembre de 2008

La mediocritat d'un conseller (i d'un govern)

.

Avui mentre dinàvem hem escoltat per Catalunya Informació la roda de premsa en directe i sense talls posterior a la sessió del govern. Un exercici molt interessant i que miraré d'anar fent perquè no és el mateix que puguis seguir sencera una compareixença o que t'arribi fragmentada per parts a través dels mitjans. Aquest dimarts compareixia com a portaveu el Saura, perquè havia d'explicar el Pla de seguretat 2008-2011, si mal no recordo.
.
Al torn de preguntes dels periodistes, un ha volgut saber si a la reunió del govern s'havia parlat de dos temes: 1- dels resultats de l'última enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió, que demostra que la insatisfacció dels enquestats amb els polítics és cada cop més gran. 2- de l'última bravucada del Joan Tardà. Resposta abreujada del Saura: "No s'ha parlat ni d'una cosa ni d'una altra."
.
Dos o tres preguntes després, un periodista ha volgut saber quin conseller havia informat a la reunió de govern de les subvencions atorgades a entitats juvenils. Saura ha respost: "La consellera d'Acció Social." El mateix periodista ha repreguntat com és que s'han donat no sé pas quants milers d'euros a les joventuts d'Esquerra i a un moviment sindical que ell mateix ha titllat de "minoritari" i que també està vinculat a Esquerra, i per què en canvi no se n'havia donat a altres entitats més nombroses i reconegudes com per exemple el Casal del Raval (n'ha dit moltes més però la meva memòria és bastant penosa...). I ha preguntat, més o menys, si no es podia pensar que hi havia un clar favoritisme cap a les entitats vinculades amb el partit que porta la Secretaria de Joventut. Resposta de Saura: "A la reunió tampoc no n'hem parlat."
.
És possible més mediocritat?
.

dilluns, 8 de desembre de 2008

Surt l'edició en català del diari 'Marca'

.

El forofo del sogre ha comprat el Marca i... sorpresa! En català!!!

El diari justifica l'aparició de l'edició en català:
"La riquesa de les modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que ha de ser objecte d’especial respecte i protecció."
Això em sona.


.

diumenge, 7 de desembre de 2008

Estatut

.Foto vista a cal Garrofaire


Jo també penso que cap estatut no ens farà lliures. Però si defenséssim amb dignitat aquest Estatut tan polit que tenim ara, si diguéssim ben clar que no acceptem que el Tribunal Constitucional espanyol prevalgui per sobre de la legitimitat del poble català, potser la llibertat seria més a prop del que ens penses. En el fons, si som intel·ligents, podem evidenciar el problema de fons; és tan fàcil com plantejar als catalans: escolteu, us sembla bé que la democràcia s'acabi al Tribunal Constitucional? us sembla bé que una dotzena de jutges triats pels no nacionalistes decideixin el vostre futur?, que mutilin el que vau decidir en referèndum?

Aquest migdia, a mig passeig, la Josefina m’ha preguntat: “Si ara haguéssim de fer un referèndum sobre l’Estatut, quina hauria de ser la pregunta?” Jo li he dit que per mi el més lògic hauria de ser: Està d’acord amb l’Estatut que ha quedat després de la sentència del Tribunal Constitucional espanyol?

Aquesta, per mi, hauria de ser ara la nostra lluita, el nostre compromís imminent amb Catalunya, amb unitat o sense. Al final serà sense, és clar, perquè no tothom pot assumir la prevalença dels interessos de Catalunya i la democràcia de debò.

Hauríem de començar a preparar i escampar aquesta pregunta, encara que els no nacionalistes no ens la deixin fer. Precisament perquè no ens la deixaran fer, amb llei de consultes o sense, aquesta ha de ser una gran oportunitat per cridar a la desobediència des de la plena legitimitat. Per mi, el Pujol s’equivoca. És clar que hem de plantejar-nos un referèndum, ho hem de fer perquè no diran que no, que no ens accepten com a subjecte democràtic, perquè no poden acceptar que nosaltres decidim el nostre futur.

Tot això ens ha de portar a un carreró sense sortida, sense tancs a l’altra banda.


Falta poc.
.
.

Llegeix les 'Cartes', abans de dir res

.
No he llegit L’últim patriarca, de l’escriptora de Granollers Najat el Hachmi, premi Ramon Llull 2008, i no faré el que fa ella: jutjar una obra sense haver-la llegida. El mes passat va fer un article en què, a propòsit de les Cartes de Mercè Rodoreda i Joan Sales, afirmava que “no és l’únic cas de voyeurisme lletrat i intel·lectual que pretén justificar una xafarderia més pròpia de Lecturas o Hola”.

No puc dir que aquestes Cartes són molt més interessants que L’últim patriarca, però sí que m’agraden molt més que l’allau de novel·les infumables que duren quatre dies a les llibreries. El temps (el millor crític) posarà aquesta novel·la al lloc que li correspon, que no sé quin és. Potser amb el temps la llegiré, perquè ara em fa mandra i tinc una predisposició bastant dolenta a llegir res d’una escriptora que renega del gènere epistolar (o això és el que interpreto) dient aquestes ximpleries.

Comparar l’interès per les revistes del cor amb l’interès que pot suscitar aquest llibre és ben trist i demostra que Najat el Hachmi no sap de què parla. Jo també podria dir que els premis literaris solen ser una estafa en què sovint prevalen més els interessos comercials i les fílies i fòbies. Precisament, pel que fa a les Cartes, tot comença quan Joan Triadú, membre del jurat del premi Sant Jordi de novel·la, recomana a l’editor i escriptor Joan Sales La plaça del diamant, que no ha estat ni finalista del guardó. El Sales s’enamora de la Colometa, es posa les mans al cap en comprovar que una obra tan bona és menyspreada pel jurat del Sant Jordi i així comencen 23 anys d’una relació epistolar que ens ofereix una visió molt lúcida, sense contemplacions i força depriment, del món editorial, dels premis literaris, de les capelletes i, en general, del panorama literari i cultural d’aquest “desventurat país nostre”. Jo estic aprenent moltes coses que desconeixia i segur que a Najat el Hachmi també li aniria molt bé aquesta lectura per orientar-se una mica més.

De moment, les Cartes tenen una acollida prou bona entre els xafarders catalans. Aquesta setmana ja me n’he ventilat 400 pàgines de les 1.100 que tenen i hi estic ben enganxat, gaudint molt de les “epístoles tempestuoses” —que diu el Sales amb referència a algunes cartes de la Rodoreda— i de les més calmades. Dos grans escriptors, cultes i intel·ligents, dues personalitats fortes amb molt geni i tossudes com una mula. Una delícia.

Najat el Hachmi pixa fora de test quan assegura que els lectors de Rodoreda “sabran que no els aportarà res de nou saber quina era la naturalesa de la seva relació amb l’editor, si era més o menys incorrecta parlant de segons qui, si tenia mania a algun col·lega de professió”. Primerament: és la seva relació amb l’editor el que aporta moltes coses al lector. En segon lloc, tot això de les manies, les diatribes i la intimitat és secundari en el conjunt de l’obra. És clar que hi ha força gent que en surt malparada, amb dards enverinats d’ironia i fins i tot de sarcasme cruel: escriptors “cretins” i jocfloralescos, crítics literaris i jurats a qui “els espanta la realitat”, mecenes, traductors, correctors, etc. Però la gràcia del gènere epistolar és precisament aquesta: no és políticament correcte, i en aquest cas concret la vàlua del que ens aporten aquests 23 anys de cartes és molt més important que les opinions personals sobre col·legues de professió. Hi ha estirabots, renecs i rajades tantes com vulguis, però en cap cas no n’hi ha per posar-se les mans al cap ni per descobrir el que més o menys ja se sabia. Per sobre de tot, són unes cartes que ens aproximen a dues grans personalitats i ens fan una radiografia molt directa, sincera, de la nostra migradesa cultural.

A mi el que més m’ha agradat fins ara són les discussions generades entre el Sales i la Rodoreda arran de la gosadia de l’editor a l’hora de suggerir-li alguns canvis a les obres. Hi ha passatges memorables i molts de divertits.

Al contrari del que diu Najat el Hachmi, jo no tinc cap “necessitat imperiosa de saber que fins i tot les figures que més admirem tenen una part fosca que les fa humanes. Així podem sentir-nos alleujats d’entreveure els nostres propis racons foscos”. No flipis, dona. Llegeix el llibre i veuràs que de seguida deixaràs els teus prejudicis localistes i íntims i t’endinsaràs en una visió molt lúcida d’una part de la història de la cultura que vas adoptar.

Transcric dos retalls del llibre en què Rodoreda ens ofereix uns bons contraatacs davant els suggeriments de canvis proposats per Sales a La plaça de diamant, títol que, per cert, va ser motiu d’un debat intens que el lector pot viure al llarg de força cartes. Les discussions sobre temes lingüístics són genials. El Sales era un antipurista; no volia que la Colometa digués vorera (en comptes d’acera), ni cambra (sinó quarto), etc. Són les cartes més apassionades, en què veiem com mai la forta personalitat dels dos. Discussions fortes, però elegants i amb savoir-faire.

“p. 57 – El que no sàpiga què són gasoses (que ve de gas) que es pengi d’una biga. El dia que escrigui una novel·la amb argot hi posaré coses que no us cabran ni al cap ni als ulls. Però en una novel·la sofisticada com la Plaça, no hi vull fantasies! (Encara que tres milions d’ases diguin graciosa.)”

Al final, ni gasosa ni graciosa. Hi van posar refrescos.

“p. 196 – Se’m va fer un nus al coll. Deixem la gola tranquil·la, que no fa per a la Colometa. Només hauria faltat que en comptes de coll haguéssim posat se’m va fer un nus a la glotis. Però em penso que això de gola ho ha posat el linotipista per a fer aristòcrata.”

I un apunt que als xafarders ens fa caure a la bava de tanta morbositat i intimitat violada:

“Si haguéssiu vist com vaig quedar després de la carbassa del jurat del Sant Jordi... ni els gossos no m’haurien arreplegat. Amb la il·lusió amb què la vaig escriure [La plaça del diamant] –no rigueu– pensant que donava una novel·la bona al meu país... i rebo una bella guitza on no està bé d’anomenar. Em vaig resignar pensant que era un jurat d’incompetents i vaig procurar reforçar el meu respecte a la senilitat.”
.

dimecres, 3 de desembre de 2008

BAT BLOCS

.

Fa uns quants mesos, quan començava la campanya electoral al congrés d’Esquerra Republicana de Catalunya, un grup de blocaires vam decidir posar-nos a treballar a favor de l’opció de renovació a ERC que representaven en Joan Carretero i la Rut Carandell, la gent de Reagrupament. Ho vam fer des de la nostra independència i des del nostre compromís patriòtic.

I vam concretar el nostre suport amb la creació de
Blocs amb estrella, un portal de blocs i una marca per aplegar l’enorme moviment catosfèric que cercava, que volia, una renovació a ERC. La iniciativa va tenir un èxit sorprenent, però dissortadament les xarxes clientelars de la direcció d’ERC van tenir més força que la voluntat de renovació que la societat i la massa social de votants d’ERC reclamaven. Avui, mentre el tripartit 2 celebra el segon any de govern, i ho fa enmig d’una grisor i una opacitat absolutes, els mateixos blocaires que vam impulsar Blocs amb estrella llancem una nova proposta de mobilització: BAT BLOCS (Blocs Against Tripartit).

BAT BLOCS
és, per tant, una iniciativa que sorgeix de la més absoluta independència dels blocaires que la impulsem. Una proposta que vol mobilitzar la blocosfera catalana perquè adopti una posició clara i rotunda en contra del tripartit i de tot el que representa. BAT BLOCS és un segell de llibertat i de compromís. Un segell que uneix tots els blocaires que entenem com un deure patriòtic denunciar l’espanyolisme del tripartit i dels partits que en formen part.

El divorci entre l’associació de polítics i la majoria de mitjans i opinió publicada, d’una banda, i la gent és cada cop més gran. Les denúncies en relació amb el tripartit rarament troben cabuda als mitjans, i els elements de crítica són silenciats per un règim, el del tripartit, que controla tots els ressorts del poder i de la comunicació a Catalunya. Per això els últims espais de llibertat en l’opinió es troben a la xarxa. I per això pensem que és bo que ens puguem identificar entre nosaltres, saber-nos còmplices en la denúncia, encoratjar-nos en la lluita per una terra lliure i pròspera.


És això el que ha motivat la posada en marxa de
Blocs Against Tripartit.

Tal com diem en el nostre perfil: “Tots els blocs adherits a aquesta xarxa som blocaires catalans que, des de la nostra llibertat de criteri, pensament i opinió, lluitem per una terra lliure i pròspera. Considerem que el règim polític del govern tripartit ha esdevingut una autèntica plaga insofrible i immerescuda que pateix la nostra nació. I ens comprometem a convertir la nostra opinió en una arma combatent per la llibertat, individual i col·lectiva.”
Per això convidem tots els patriotes, blocaires o no, a afegir-se a BAT BLOCS.

Visca la terra, mori el mal govern!
.

dilluns, 1 de desembre de 2008

Sociates (III)


Ahir vaig acabar de llegir El complot, d’Eugeni Casanova, que us torno a recomanar. Una de les finestres que obre aquest llibre és la que deixa en evidència els socialistes de Catalunya, que, com molt bé deia el Joan Sales, no és el mateix que socialistes catalans. Ja podeu bramar, ja, que aquesta afirmació és ben certa. Vau ser tan botiflers llavors, quan vau pressionar els vostres per regalar les peces del Museu Diocesà de Lleida als catalanòfobs, quan us vau abstenir al Parlament en una votació per defensar la unitat del Museu, i sou tan botiflers ara, quan no feu servir els 25 diputats suposadament catalans per defensar els interessos de Catalunya i quan surt la tieta Iceta a “donar per bona la plena constitucionalitat de l’Estatut i esperar el moment que s’escaigui per discutir tots plegats quina pot ser la resposta més unitària davant aquesta eventualitat”.

La tieta, que sembla un escolta (
sempre a punt, tant com puc), ha sortit corrents a celebrar aquest comentari de Jordi Pujol: “Si ens el retallen [l’Estatut], no necessàriament caldrà fer un referèndum, però alguna cosa s’haurà de fer.” Alguns creuen que el Pujol desautoritza el Mas, que aposta pel referèndum, però obvien la clau de tot plegat. Pujol: “Montilla té 25 diputats i alguna cosa pot fer.” Sembla tan evident...

Si els socialistes s’estimessin més Catalunya que Espanya, o, en altres paraules, si els socialistes prioritzessin Catalunya en comptes de sotmetre’s a l’interès general dels socialistes espanyols, d’Espanya, no es cagarien a les calces, no proclamarien a tothora “un esforç d’unitat, de consens” que només és una excusa per intentar salvar la pell. A hores d’ara, has de tenir un estómac com una cova per dir que cal esperar la sentència del TC per veure què farem. Això és el que fot més ràbia dels sociates, que van pel món amb la seva pretesa superioritat moral i tracten la gent com si tots fóssim rucs. Què coi vol dir que hem de confiar en la constitucionalitat de l'Estatut de merda? I què vol dir que si per casualitat ens la foten ja en parlarem després?

On és el vostre esperit democràtic, benvolguts botiflers? Davant l'evidència, ¿un govern que es diu catalanista i d'esquerres no hauria de deixar ben clar que amb l'obligatorietat de saber català (Estatut) no s'hi juga?

Què han fet els sociates de Catalunya davant l'incompliment de l'Estatut en matèria de finançament? Han fet d'espanyols, és clar.

Ja ho deia Henri-Benjamin Constant de Rebenque: “Per l'home que aspira a l'elecció popular, els babaus formen una corporació respectable, perquè sempre són majoria.”

Si ara no busqueu una estratègia en cas que el TC retalli l’Estatut, és perquè sou uns covards. Si voleu aixoplugar-vos en la unitat, és perquè no teniu estratègia. Si un dia volíeu regalar les obres de Lleida i l’altre vau votar a favor de les sancions als esportistes catalans que no vulguin jugar amb Espanya, és perquè sou uns esclaus sense remei. Ningú, amb dos dits de front, pot pensar que els vostres 25 diputats de Catalunya plantaran cara als espanyols. Perquè vosaltres sou una sucursal i fareu el que us digui el vostre amo de Madrit. Sou així i no canviareu ara, que acumuleu 25 anys de ressentiment i el vostre únic objectiu és defensar els vostres interessos. Apel·leu a la unitat perquè esteu desesperats. Cap idea, cap amenaça, cap advertència que una suposada unitat catalana faria inviable la governabilitat a Espanya; perquè, escolta, si s’ha de preparar una resposta, suposo que no ha de ser del tipus ara m’he enfadat, oi? Si no voleu un referèndum i insistiu que s’ha de tenir seny i bla, bla, bla, què m’oferiu a mi, que no em considero un babau?
.

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...