dimecres, 30 de desembre de 2009

Bon Any!!

La família de cal Rèflex us desitja un bon any 2010 i ja veurem quan tornarem a aparèixer per aquí perquè per celebrar el final d'any se'ns ha petat l'ordinador!!!! (Diu el Marc que per culpa dels Teletubbies).

Per això li he dit que quan arribés a la feina faria unes línies de felicitació.

Com diem a la portada de Les Mesures d'aquesta setmana: Bon Any Nou ...i que puguem anar fent.

SALUT I INDEPENDÈNCIA!!!!

dilluns, 28 de desembre de 2009

"Al ple de l'hivern ells porten amagada al cor, com nosaltres mateixos, la nova primavera de Catalunya"


"N'hi ha que diuen que la Primavera no tornarà mai. Són gent de poca fe. No els cregueu. Si sentiu, de vegades, trontollar massa fort l'esperança, penseu en els minyons de muntanya i la mestressa de la masia pirinenca, en el pagès de Riells, en el soci de l'Ateneu Barceloní i la seva mare, que coneix la virtut de la sopa escaldada, en el patró de la barca de la Costa Brava, en el propietari Castanys, en el metge Morell. Al ple de l'hivern ells porten amagada al cor, com nosaltres mateixos, la nova primavera de Catalunya."

Autor: Eugeni Xammar i Puigventós (Barcelona, 1888 - l'Ametlla del Vallès, Vallès Oriental, 1973), periodista, s'inicià professionalment com a crític musical en les revistes catalanistes.

Font: Vista al llibre El Nadal que no vam tornar a casa. Barcelona: A Contra Vent Editors, 2009, p. 134-135. Pertany a l'article "Hivern a Catalunya", publicat a Catalunya, Revista d'Informació i Expansió Catalana. París, 1940.

Amb els pixats al ventre


Ja fa dies que La Retaguardia ens avisa. Avui ja podem entreveure quina mena de sentència tindrem: "La aprobación del preámbulo [la definició de Catalunya com a nació], como relato histórico y sin valor normativo, se da por hecha en el TC. El acuerdo sobre el artículo 8, relativo a los símbolos, debería llevar, si finalmente se cierra, fuertes contrapartidas en el sentido de subrayar que la soberanía reside en el conjunto del pueblo español, de forma rotunda e indivisible, y también en la consideración de que es la Constitución, y no el concepto de derechos históricos, la fuente de legitimidad del autogobierno de Catalunya.
Una sentencia pactada significa, en suma, un texto que reivindique con fuerza la vigencia de la Constitución, con una interpretación flexible, pero sin relecturas. Ese fallo es el que está al alcance de la mano, pendiente sólo de los contactos finales y del pleno que tendrá la última palabra."

O sigui, tindrem una sentència que els socialistes, els ecos i els peperos beneiran; que els botiflercs, després d'uns instants d'aclaparament inicial, acceptaran en el marc del seu projecte gradualista-guitarrista; i que agafarà Convergència amb els pixats al ventre, sense res on poder agafar-se, sense capacitat de reacció, sense discurs, sense pla B, per molt que el Sostres digui que "el dret de decidir és la promesa de l'Artur Mas, és el projecte de Convergència i figurarà al programa electoral". Hi podria haver afegit el concert econòmic per reblar el clau.

Com vols
que confiï en el Mas, que va pactar una retallada de l'Estatut en punts econòmics importants i ara ens vol vendre la moto del concert? Què vol dir que el dret de decidir figurarà al programa electoral? Que l'exercirem si guanya el Mas? Encara que sigui il·legal (espanyòlicament parlant)? Encara que el Mas pensi que avui guanyaria el no? Una altra cosa, que he dit mil vegades: mentre no exercim aquest dret, Convergència treballarà perquè guanyi el ?

El verb figurar també significa 'fingir, simular'.

I vosaltres, ja esteu preparats per l'enèsim ridícul nacional que ens espera amb la sentència? Ja ho sabeu, que tornarem a demostrar que som uns merdes? No veieu la cara del Zaragoza i de l'Iceta the day after? I la campanya que ens oferiran els 12 magnífics diaris en què es proclamaran salvadors de l'Estatut? O potser ja us està bé que sigui la Bèstia la que decideixi per vosaltres. Ai, quin any que ens espera, recoi!


'El Nadal que no vam tornar a casa' El Nadal que no vam tornar a casa. Barcelona: A Contra Vent Editors, 2009, p. 40-41.


"Mare de Déu! Ja són les set? Cada any passa el mateix. Quatre hores a taula. Ningú no tindrà gana de sopar. Abans de sortir a fer un volt per esbargir la boira, encendrem el pessebre i cantarem les cançons de la diada. [... ]
Tot això és el passat perdut. Tot això és el passat que hem de retrobar. En aquesta nit d'un Nadal fosc i trist us convido a obrir el finestral com un acte d'esperança. Fa fred. No es veu res. Tot és negre. Però si teniu voluntat d'escoltar, sentireu la veu de l'àngel."

Font: Vista al regal de Nadal de la Jordina: El Nadal que no vam tornar a casa. Barcelona: A Contra Vent Editors, 2009, p. 40-41. A cura del gran Quim Torra, un patriota entossudit a recuperar la memòria d'aquella Catalunya que prometia tant i que els feixistes van esmicolar. La citació pertany a l'article "Nadal a Barcelona", publicat a Catalunya, Revista d'Informació i Expansió Catalana, de Buenos Aires, el desembre del 1939.

Autor: Eugeni Xammar i Puigventós (Barcelona, 1888 - l'Ametlla del Vallès, Vallès Oriental, 1973), periodista, s'inicià professionalment com a crític musical en les revistes catalanistes.


dimecres, 23 de desembre de 2009

Aquest és el 'teu' president


La Josefina ja va denunciar fa temps que el teu president fa servir xuletes per firmar als llibres d'honor dels ajuntaments (com a mínim). Ho va veure a Oliana i va flipar, com és lògic. Avui, els benvolguts cimerencs ens ofereixen un vídeo que demostra la mitjania del personatge. Firma a Berga. Podeu començar la retransmissió a partir dels 35 segons. Un detall: a la xuleta hi ha cinc línies de merda. Cinc línies! Com pot ser que el teu president sigui tan minso? Em mereixo sentir vergonya aliena per culpa del teu president?



dimarts, 22 de desembre de 2009

Jo vull jugar el Mundial, i no el Trofeu Catalunya Internacional

Fa pocs minuts que ha començat el Catalunya-Argentina i els prolegòmens de la retransmissió televisiva m'han fet saltar cap al teclat per deixar anar unes quantes coses que m'han vingut al cap.

Primera: aquesta estirada d'orelles als aficionats que ja fa dies que ens hem de sentir per part de periodistes diversos i que s'ha repetit en boca del Bernat Soler. Quina vergonya no omplir el Camp Nou! O com a mínim que no hi hagi hagut 60.000 o 70.000 persones. "Cadascú és lliure de fer el que vulgui", ha repetit el periodista diverses vegades (i faltaria més!). El que és de jusgat de guàrdia és que els mateixos periodistes pretenguin justificar la baixa assistència de públic a un partit de la selecció catalana dient que la gent, per aquestes dates, ja està empatxada de futbol. Ja!

Doncs jo penso, o aquest com a mínim és el meu cas, que hi ha molta gent que, a més d'estar desafecta de la política, també ho està de la història de les seleccions catalanes. Quan va començar a fer-se aquest partit de Nadal, fa uns set o vuit anys, feia molta gràcia i movia multituds perquè significava tornar a posar damunt de la taula la necessitat de reivindicar la nostra selecció. Han passat els anys i no ens hem mogut de lloc. Aquest és el fet greu. I això ho enllaço amb unes imatges que ha donat TV3 en què es veia el Cruyff jugant amb la selecció catalana l'any 1976. Sí, aquell any el camp era ple a vessar. Quin sentiment tan maco que hi devia haver!! Han passat 33 anys i no ens hem mogut de lloc. Llavors, ¿com és que encara hi ha gent que espera que cada any s'ompli l'estadi en els partits de la selecció catalana? ¿Com no voleu que, també en aquest cas, estiguem cansats i decebuts i desanimats? ¿De veritat és tan complicat entendre-ho? I no ens enganyem més, si us plau, que no tindrem selecció nacional fins que no siguem un estat!!!!! Prou de partits de costellada, prou Elèctrica Dharma amb la cançó dels pebrots que ja tinc ben avorrida, prou demagògia barata contra els que decidim no anar al camp! A treballar de veritat per ser un estat i la resta ja vindrà sola!!! Ah, i estem parlant d'uns anys en què al nostre govern hi ha hagut primer Convergència i després Esquerra, eh?????

Segona: mentre s'ha interpretat l'himne argentí la pantalla ens ha ofert diverses vegades els jugadors argentins escoltant-lo i, en molts casos, cantant-lo. Quan ha sigut el torn d'Els segadors, als jugadors catalans només se'ls ha enfocat quan començava l'última tornada del Bon cop de falç i tot just s'ha pogut veure com movien els llavis l'Oleguer ("molt relacionat amb el fet nacional", ha dit el Bernat Soler, quan un altre hauria pogut dir una cosa semblant a: "molt compromès amb la defensa de la nació catalana"), el Piqué i el Puyol. Un detall curiós de la realització per part de TV3.

Doncs res, mentre no pugui animar Catalunya en un partit oficial de veritat, i no en tornejos inventats perquè la Federació pugui anar guanyant calerons, amb mi que no hi comptin. Me n'he cansat.

josefina

Bones festes d'hivern

Hehe, és broma, eh? ¿Hi deu haver gent que envia felicitacions de Nadal amb frases tan modernes com Bones festes d'hivern? Jo, que no crec en déus, no renego del Nadal. Per mi no té valor religiós sinó cultural, i de la mateixa manera que l'Església va adoptar ritus pagans per convertir-los en festes religioses, la no-Església també té dret a deconstruir les festes religioses, no trobeu? Les festes de Nadal, més que desagradar-me, em fan mandra. Per això, més que mai, per solidaritat, cal desitjar unes molt bones festes a tothom. I molta, molta sort, que la vida és molt dura i aquests dies, encara més, hehe. I com va dir el Pla, any nou, vida la mateixa. Bona sort. Marc.

dilluns, 21 de desembre de 2009

Fliaxmarcs

Que els catalans no estem gaire bé de la tupina ho demostra el fet que preferim dir gilipolles en comptes de ximplet. Mira que és maca, la paraula ximplet. Xim-plet. Ets un ximplet. Cap gilipolles no pot superar tanta ximpleria.

La primera!


Ara mateix, quan ja fa tres hores que neva, i quan la neu, molt seca, està completament enganxada a la carretera, acaba de passar la màquina llevaneu, que ha passat però com si no hagués passat, perquè la carretera segueix igual d'empastifada i relliscosa.

I també ara mateix, neva amb moltes ganes. Els pocs cotxes que circulen ho fan molt a poc a poc, i és estrany que encara no n'hagi quedat cap a les cunetes perquè n'hi ha força que no van gens preparats.

divendres, 18 de desembre de 2009

Et necessitem

Entrevista amb Josep Lluís Mateo al TBO.

Mateo "encapçala el Barcelona Institute of Architecture (BIArch), que aspira a ser un centre de referència mundial en atracció i producció d’intel·ligència. El necessitem, assegura."

Segur que sí. Necessitem molta intel·ligència, sobretot els independentistes. I el país en general, si és veritat que, com més va, hi ha més secessionistes i, donques, provincians i medievals.

L’última pregunta de l’entrevista:

–¿S’imagina l’arquitectura d’una Catalunya independent?
–És difícil imaginar una Catalunya interessant que no sigui cosmopolita i poliglota, i quan dic poliglota no em refereixo al català, sinó a l’anglès, com a mínim. Si el nou model és tornar al terruño i a les essències medievals, em temo que Catalunya tindria poc futur.

dijous, 17 de desembre de 2009

Flaixmarcs

Avui he verbalitzat el que es pot considerar una conclusió, després de 37 anys: Convergència no és un partit, és una candidatura.

CiU i el toreig

CiU ha votat a favor de la LOFCA al Congrés "per error". Home, si haguessin seguit el criteri que aplicaran amb les corrides de toros (llibertat de vot), potser no l’haurien cagat, hehe. Per cert, la posició de CiU en un tema tan delicat (hehe) com aquest és ben curiós, és ben convergent.

I ja que hi som, els resultats de l’enquesta taurina a l’Avui desmenteixen el tòpic que els catalans rebutgem la fiesta nacional pel fet que sigui una espanyolada, ja que el 73% dels vots són favorables a abolir-la perquè és "un maltractament sàdic", mentre que només el 10% diu que és "una tradició aliena". Jo l’aboliria perquè em fa fàstic, bàsicament, i suposo que una part d’aquest fàstic és deguda al tuf d’espanyolisme ranci i castís que desprèn el que els puristes volen que anomenem, sense èxit, curses de braus. I també per la brutalitat, pel maltractament innecessari. T’agradaria que et clavessin una espasa, carallindo? Sí, ja sé que és una tradició secular a Catalunya, però de catalans bestioletes també n’hi ha (i molts) i de tradicions espanyoles en tenim força, després de tres-cents anys de convivència pacífica sense imposicions de cap mena.

I jo que volia parlar de CiU...

El Duran i Lleida va dir fa poc que la LOFCA deixava l’Estatut "en paper mullat". Ara que CiU s’ha sumat (per error, hehe) a l’estocada final, el Mas hauria de sortir a defensar l’Estatut. O potser, per ser més equànimes, el més adequat seria que tots els representants de CiU agafessin el toro per les banyes i tinguessin llibertat de dir el que volguessin. Amb dos collons, de toro.

marc

dimarts, 15 de desembre de 2009

El savi d'Iznájar té raó

Ho vaig dir fa temps i ho mantinc. Les consultes estan molt bé, són un exercici democràtic insòlit i van molt bé per conscienciar la gent, fotre llenya al foc i crear xarxes de complicitat. Però com diu el savi d'Iznájar: "La voluntat dels catalans s’expressa en les eleccions." També té raó. Amb les consultes expresses la teva opinió, sí, però els catalans, tan pragmàtics en molts sentits, som absolutament sentimentals (ingenus) en algunes de cabdals. El que volem dir en Pep i jo és que la voluntat dels catalans val en les eleccions. O sigui que si vols la llibertat, mira el panorama i tria. Entesos?

Per als que estan una mica o molt desil·lusionats

Malgrat el trist espectacle que hem viscut després del 13-D, malgrat que crema bastant comprovar que sempre acabem igual, amb picabaralles entre nosaltres, salvapàtries de pa sucat amb oli, interessos personals i de secta, etc., hem de mantenir la flama encesa, que ha costat molt arribar fins aquí i la guerra tot just ha començat.





"No et limites a contemplar
aquestes hores que ara vénen,
baixa al carrer i participa.
No podran res davant d'un poble
unit, alegre i combatiu."
Vicent Andrés Estellés

Amb l’espurna de la història
i avançant a pas valent,
hem encès dins la memòria
la flama d’un sentiment.

Viure sempre corrent,
avançant amb la gent,
rellevant contra el vent,
transportant sentiments.
Viure mantenint viva
la flama a través dels temps,
la flama de tot un poble
en moviment.

Amb columnes de paraules
i travessant la llarga nit,
hem fet de valls, mars i muntanyes,
vells escenaris d’un nou crit.

Viure sempre corrent,
avançant amb la gent,
rellevant contra el vent,
transportant sentiments.
Viure mantenint viva
la flama a través dels temps,
la flama de tot un poble
en moviment.

diumenge, 13 de desembre de 2009

Gràcies, patriotes

Un quart de deu i me'n vaig al llit. Diuen que la participació voltarà el 30%, un percentatge bo, tenint en compte les circumstàncies. Avui hem guanyat molt més que una votació. Hem guanyat la centralitat i hem aconseguit consolidar un moviment imparable. Tranquils, el mal ja està fet i no feu cas dels imbècils. A tots els que han treballat i participat en les consultes, gràcies. Boranit i tapeu-vos. Marc.

Demòcrates de tota la vida



Al web d'Antena 3 fan aquesta pregunta i es queden tan tranquils. Els espanyols, en general, són així de demòcrates. I no s'hi pot fer res.


dissabte, 12 de desembre de 2009

Som els bons

Som els bons perquè tenim raó. Avui som la democràcia. Els altres són la no-democràcia i es moren de fàstic i ressentiment. Escolti, vostè, està a favor que Catalunya...? No en volen saber res. Desgraciats. Qui pot dir que no vol la llibertat? Un malalt. Som els bons i guanyarem perquè tenim raó.

13-D. Una mica de lectura


Editorial i notícia a Le Monde. Diuen a l'editorial: "Pourquoi les Slovènes et les Lettons auraient-ils droit à un Etat, et pas nous ?", demandent les indépendantistes de Barcelone et d'ailleurs. La reconnaissance de l'indépendance du Kosovo leur a fourni un argument supplémentaire. Ce n'est pas un hasard si l'Espagne dénie à cette région de l'ex-Yougoslavie son nouveau statut. Madrid n'est pas loin de penser qu'à jouer avec le feu...

Article de Víctor Alexandre, que diu: Mai, abans, la societat civil catalana havia donat una lliçó tan gran de maduresa a la seva classe política ni havia posat en evidència la seva pusil·lanimitat sense fer el més mínim soroll.

Article d'Alfons López Tena, que diu: Ara votem en referèndum no oficial, aviat ho farem en referèndum oficial, perquè el govern espanyol, del PP o del PSOE, no es podrà negar a donar-nos permís. Som a la Unió Europea, tenim una democràcia consolidada, volem votar, votarem i decidirem.

Article de Vicent Partal, que diu: Ara no discutim el dret de decidir, l'exercim. I exercint-lo demostrem a Espanya i a Europa que les fórmules envellides ja no ens serveixen i que estem disposats a prendre el futur en les nostres mans. Simplement, perquè és nostre.

Editorial de Reagrupament, que diu: En el proper Parlament de Catalunya hi ha d’haver la candidatura que faci realitat aquesta voluntat del poble català.

divendres, 11 de desembre de 2009

flaixjosefinos

Ahir dijous, a Barcelona, un editor em va avisar que el premi Sant Jordi de novel·la d'aquest any, que s'ha donat a conèixer oficialment tot just fa uns minuts, m'agradaria molt. I ja friso per tenir-lo a les mans! L'ha guanyat el periodista Xavier Bosch, actual director i presentador del programa Àgora de TV3, i exdirector de l'Avui, per esmentar les seves dos últimes feines.

L'obra té un títol que no pot ser més engrescador: Se sabrà tot. I ha explicat que, entre altres temes, parla del periodisme i de la cada cop més falta de llibertat periodística a casa nostra, de la veritat "emmanillada" -ha dit en dos ocasions- que vivim al nostre país, de les relacions entre política, periodistes i grups de comunicació... Aaaaah, estic ansiosa!!!!

dijous, 10 de desembre de 2009

Som culpa vostra, Convergència


Jo sóc com el Carretero: abans Convergència que els sociates. Sí, sense Convergència no hi haurà independència. D’acord, molt bé. Però ja fa massa dies que tinc la mosca al nas i per més crits a la unitat dels sobiranistes, per més proclames a favor de la fraternitat sobiranista (que prendrem maaal!!!), no em puc estar de criticar-vos, convergents. Fa dies que feu el numeret d’una manera espectacular, senzillament perquè els esdeveniments us superen, i avui toca desfogar-se.

Primer va ser el concert econòmic. Home, que això ho digui algú de la talla del Puigcercós, que a més ja no sap d'on bufa el vent, s’entén; però el senyor Mas sap perfectament que tota la lluita per aconseguir un finançament just no ha servit de res. Es pensa que Espanya està disposada a anar més lluny? Es pensa que a curt termini podrem suportar un altre episodi tan vergonyós com el del finançament?

Fa poc el Mas va dir que si el TC retalla l’Estatut, s’hauria de tornar a votar en referèndum. Sembla una broma de mal gust, la veritat. A part que anirien a votar quatre gats, si el resultat fos no, llavors què hauríem de fer? Tornar a començar la mateixa comèdia?

Aquest és el problema. Convergència no té cap pla per al país. En té un, però no és de país, és de partit: guanyar les eleccions i gestionar la gàbia. En el terreny personal, el Mas no es pot permetre perdre (sí, perdre) tres vegades seguides. Això pesa molt.

Sembla que ja ho té decidit: res d’aventures, a guanyar amb les armes de la crisi i el desgavell del tripartit. És una opció. En tindrà prou amb això? D'aquí a un any poden passar moltes coses, eh? La seva esperança és que el tripartit no sumi. La meva, que Catalunya sigui lliure (hehe). La meva esperança és que el tripartit no sumi i que Convergència necessiti el suport de Reagupament. Ja sé que és difícil, però potser és l’única manera que aquesta gent desperti del malson autonomista en què tan còmodament estan instal·lats.

El paper que està fent Mas arran de les consultes sobiranistes també és ben galdós. Com que perdríem, oi, senyor Mas, val més quedar-se quiets. Té una enquesta, diu. I l'endemà en surt una altra que el posa una mica en evidència. Per què no promou l'única enquesta vàlida, que és l'urna? (Aquest punt, curiosament, també el defensa el Puigcercós: quan la societat ho demani, ja ho farem, que nosaltres tenim molta feina. I l’editorial conjunt dels diaris; tots dos corrents a defensar la dignitat de Catalunya. I la ILP a favor del referèndum que tots dos van rebutjar al Parlament. Això sí, ara a fer-se la foto i a donar suport a les consultes. Què ens hem begut l’enteniment?)

I encara que la seva enquesta fos la bona, vostè pensa fer res perquè augmentin els partidaris del ? És que no ho tinc gaire clar.

Ahir ja em vaig escalfar quan vaig sentir que l’Oriol Pujol, en un exercici de patriotisme lluny de qualsevol sospita partidista, deia que Reagrupament és preocupant per al nacionalisme en general perquè pot suposar una fragmentació del vot i bla, bla, bla. La cançoneta de sempre. El Pujol, encara que Regrupament pugui esgarrapar més vots a E que a CiU i que això pugui ser fins i tot positiu per a CiU, està preocupat pel nacionalisme en general. Sí, esclar.

El nacionalisme. Quin és el nacionalisme de CiU? El concert econòmic?, l’Estatut?, el dret i les ganes de decidir?, el peix al cove?, esperar que la gent truqui a la porta de CiU per demanar la independència? Reagrupament és independentista i no fragmenta res. L’única opció clarament independentista que hi haurà l’any que ve és la nostra; per tant és lògic i totalment legítim que els ciutadans puguin escollir entre autonomistes i independentistes. Això no es fragmentar, és la possibilitat que els desencisats puguem exercir el nostre dret de triar una opció amb la qual ens sentim representats. I en qualsevol cas, és culpa vostra. Som culpa vostra!

La nostra culpa és voler una opció que vagi més enllà del pragmatisme (autonomisme) de CiU i d’ERC. Nosaltres no defensem l’Estatut, no demanem parides com el concert econòmic ni fem volar coloms sobre encaixos i gradualisme asimètrics.

L'Oriol Pujol va parlar d’amenaça de fragmentació. L’autèntica amenaça per als catalans, per a la salut mental dels catalans, és que vosaltres no sigueu capaços d’estar a l’altura de les circumstàncies, que estigueu per darrere del moviment social que impulsa les consultes sobiranistes, que tingueu por de fer un pas endavant, que sigueu tan rematadament ambigus i porucs. No ens acuseu a nosaltres de fragmentar. Si voleu que pleguem, assumiu la llibertat nacional com a objectiu prioritari. Digueu ben clar que treballareu en aquesta direcció i llavors Reagrupament es dissoldrà.

dimecres, 9 de desembre de 2009

La PAUA i els sectaris





La X em fa saber que al web d’informació sectària dels Pirineus han penjat l’última nota de premsa de la Plataforma de l’Alt Urgell per a l’Autodeterminació (PAUA) no com a notícia sinó (atenció!) a l’apartat dels comentaris d’una notícia sobre la consulta a Alp.


Haha, que bo. Amb dos collons, nano, amb dos collons! Tu sí que en saps!


Penso que en aquest cas ja no es tracta tant del típic sectarisme sociata antidemocràtic que vam poder tastar, per exemple, amb aquell manifest vomitiu de les cases regionals espanyoles en contra de les consultes (en contra de la democràcia, al cap i a la fi), un pamflet escrit per un membre destacat dels sociates. Crec que aquí ja hem arribat a un cas de professionalitat zero, d’odi, de ressentiment personal, d’impotència, d’enveja malaltissa.

Impressionant.

Per cert, la nota de premsa:




La PAUA fixa en el 25 d’abril la data del referèndum sobiranista a la Seu d’Urgell

En la seva última reunió, la PAUA va decidir per majoria fer el referèndum sobre l’autodeterminació de la nació catalana a la Seu d’Urgell en la tercera onada de consultes que hi haurà arreu del territori i que està programada per al 25 d’abril. Prèviament, però, s’activarà el procés de vot anticipat amb l’objectiu d’aconseguir el màxim de participació possible.


D’altra banda, i davant de la important fita que el nostre país viurà aquest diumenge, 13 de desembre, amb la celebració del referèndum en 170 municipis, la PAUA hi dóna el seu recolzament i s’hi suma amb una sèrie d’accions:


- Diversos membres de la PAUA seran a llocs on aquest diumenge es portarà a terme la consulta. Entre d’altres, serem a Bolvir, Berga, Sant Cugat del Vallès, Tàrrega, Vic i Castellar del Vallès.


- Fem una crida a tots els alturgellencs perquè diumenge pengin la senyera al balcó de casa, com a mostra de suport al referèndum i al dret de la nació catalana a manifestar-se lliurement sobre el seu futur.


- A les vigílies de la consulta, la PAUA penjarà pancartes en llocs visibles i cèntrics de la Seu, amb referències a la data del 13 de desembre i amb la data escollida per fer el referèndum a la ciutat.


Des de la PAUA desitgem que la nova jornada històrica que viurem aquest diumenge es desenvolupi amb normalitat i animem tothom a acudir a les urnes del seu poble o ciutat ja que, si bé són consultes no vinculants, també són el millor termòmetre per saber cap on ha de caminar el nostre país.




marc

diumenge, 6 de desembre de 2009

—¡La nación es un invento!
Gràcies pel compliment


“El Liceu menteix. Cal anar-hi per descobrir-ho. L’excel·lència tampoc no val la pena. L’art és un oci i l’oci és un art: l’art de passar la tarda, deixar-se veure i anar tirant. El Liceu és només una promesa de felicitat.. falsa, com totes les promeses de felicitat que la classe mitjana es fa a si mateixa, que sempre acaben sent només això, promeses de classe mitjana. Els aristòcrates van desaparèixer perquè la seva felicitat no valia la pena. A la classe mitjana, d’aquí uns quants anys, li passarà el mateix. El luxe, el plaer, l’oci, els viatges, la gastronomia excelsa… no valen la pena. La felicitat no val la pena, s’hi posin com s’hi posin els suplements dominicals.

Al sortir del Liceu ens vam aturar un momentet a la porta, fent el típic comentari melòman i ajustant-nos l’americana, melòmana també. Van passar uns crusties en bicicleta, descamisats i amb els cabells molt embullats, com exigeix l’uniforme oficial alternatiu. A Barcelona, la roba i els pentinats, com tothom sap, són declaracions de principis, són la més alta expressió de la política. En els temps de la democràcia escènica el decisiu no és el vot, és la clenxa.

Sense adonar-se que acabàvem de sortir de veure l’obra d’un filoanarquista com ells [Der fliegende Holländer, de Wagner], des de la bicicleta estant, els despentinats vocacionals ens van increpar:

—Burgesos de merda! —ens van dir. No m’havia passat mai.

En comptes de sortir a perseguir-los, tombar-los de la bicicleta i trencar-los les cames, el Jordi i jo vam quedar-nos quiets. Ell em va somriure. L’ànima hilarant de Bauçà sobrevivia. Probablement va ser llavors quan vaig començar a entendre l’esperit d’El Canvi: «Cal lluitar contra la imbecil·litat, de primer contra la pròpia.»

Aquells desocupats ciclistes ho demostraven. Havien dedicat massa temps a lluitar contra la imbecil·litat dels altres, però no s’havien aplicat gens a minimitzar la pròpia. Segur que no havien llegit Bauçà. Pobres nois. A més d’això, la seva invectiva contra el Jordi i jo, acusant-nos d’acumular capital, plusvàlua, i explotar amb els nostres negocis la classe obrera, pollicides pobres i de poble com som, demostrava fefaentment que a Barcelona tot seguia sent literatura; a dins del Liceu i a fora, literatura pura i dura. Els liceistes inflamats, els ciclistes moralistes, els periodistes caçamites, els lletraferits pollicides... literatura. Pura literatura. Pura literatura. La Catalunya literària, la Catalunya grotesca, la Catalunya delirant. Aquest és el país que estimo. La Catalunya irreal.

¡La nación es un invento!

Gràcies pel compliment.”


Autor:
Abel Cutillas (Vinaixa, 1975), llicenciat en història i filosofia. També ha publicat el recull d'aforismes Viure mata i l'assaig Pensar l'art. Kant, Nietzsche, Tàpies, Bauçà.

Font: Vista al llibre La mort de Miquel Bauçà. Editorial Fonoll, 2009, p. 79-80.

dilluns, 30 de novembre de 2009

Del Pla a Nargó

A Coll de Nargó hi passa un cas molt similar al que vam viure al Pla amb aquests maleïts blocs de pisos que en un poble no s’hi haurien de deixar construir mai de la vida, però a Nargó han anat més lluny perquè allà alguns particulars sí que es van atrevir a denunciar l’alcalde i els regidors que, en el seu moment, van atorgar la llicència d’obres. La cosa és que la setmana passada, l’exalcalde Josep Miquel Duró i quatre regidors de la legislatura anterior –dos d’ells ho continuen sent, de regidors– van seure al banc dels acusats com a presumptes autors d’un delicte contra l’ordenació del territori, i l’acusació demana per a tots ells un any i tres mesos de presó, a més de vuit anys d’inhabilitació. El dia del judici, l’exalcalde va admetre haver cedit una finca seva perquè es construís el mastodòntic bloc de pisos –al centre del poble– a canvi d’un pis. Ui, la segona part d’aquesta història em sona una mica… El problema és que aquí al Pla no ens vam atrevir a anar tan lluny. En el judici es veu que tots els imputats van al·legar que, o bé no s’havien llegit l’infome de l’arquitecte municipal –que si no m’erro és el mateix, curiosament, que el del nostre ajuntament, i alcalde a la vegada d’un municipi que hi ha entre Nargó i Ribera d’Urgellet–, o bé no l’havien entès. Ja és gros, eh?!?!?!

Doncs bé, arran d’aquest judici, ahir a Nargó hi va haver una manifestació de suport a l’exalcalde que, ves tu per on, era a la primera línia aguantant la pancarta amb el lema Lo Duró som tots. Els seus partidaris diuen que el bloc de pisos portarà riquesa i dinamisme al poble. No em feu riure!! Si voleu, us explico el cas del Pla: mireu que n’hi ha vingut a viure, de gent nova, els últims anys, amb tantes adossades i el ja esmentat impressionant bloc de pisos. Sabeu quantes botigues noves s’han obert? I quants forns? I quants quioscos? I quants caixers automàtics tenim? I quants bars? I quantes carnisseries? I quantes guarderies? ZERO. Som un poble dormitori, la gran majoria d’aquesta gent nova no fa vida de carrer, només vénen al Pla a dormir, et veuen quan passen amb el cotxe a tota velocitat i no tenen ni temps de mirar-te a la cara i encara menys de saludar-te. Què hi hem guanyat, al poble, amb tantíssima construcció desordenada? Res, el poble no hi ha guanyat res! Al contrari, el veus quan passes per la carretera i et vénen ganes de plorar.

josefina

flaixmarcs

Arribo a la feina quan encara és fosc. A les nou he sortit a fer un cafè. Amb les muntanyes emblanquinades i fred de debò, m'he sentit molt bé. Digue'm rarot, però enyorava aquest fred, sec, net, molt viu. Ara bé: sempre hi ha algú disposat a recordar-te que no és or tot el que llu, com aquest bon home que ens ha enviat aquest correu: "Bon dia, us envio la següent frase per corregir: Que tot el bo que hem sembrat durant el 2009, floreixi al 2010. Bones Festes. Gràcies." Que floreixi, que floreixi... Comença el mes de la hipocresia, els jocs florals, i no s'hi pot fer res.

dissabte, 28 de novembre de 2009

Si parlem de dignitat...


Enric Vila: "Tant els catalans com els anglesos som víctimes de la nostra doble moral, d'una barreja de mandra i de cofoisme que ha acabat convertint les nostres virtuts en febleses. Tot plegat es resumeix en aquest voler les coses a mitges, pel que tenen de còmodes: els anglesos han volgut viure sempre dins i fora d'Europa, i nosaltres -més desgraciats- dins i fora d'Espanya. L'editorial conjunt que els diaris catalans han publicat defensant l'Estatut m'hi ha fet pensar. En comptes de parlar de la "complexitat d'Espanya", hauria estat més exacte i honest parlar de les nacions oprimides per Espanya. Sobretot si calia omplir-se la boca apel·lant a la dignitat, però què hi farem."

divendres, 27 de novembre de 2009

flaixjosefinos

Marc, perdó per aixafar-te el text de Reagrupament, però és que ara acabo de llegir una cosa que he de publicar al nostre bloc. A la Seu hi ha un altre setmanari gratuït d'informació que es diu Portal i que, d'acord, és més antic que Les Mesures, però d'un temps cap aquí ens copia moltes coses i, pel que sabem de bones fonts, no està gaire content amb nosaltres.

No cal ser gaire intel·ligent per adonar-se que molt sovint dóna una informació esbiaixada i clarament pro-PSC. S'ho fa un senyor pràcticament sol que aquesta setmana, parlant de l'editoral conjunt dels 12 diaris, ens delecta amb la perla següent a l'apartat suposadament informatiu que titula Última hora:

"La coinciencia [sic] dels dotze diaris en el mateix editorial és revelador del nul plu-
ralisme informatiu existent a Catalunya i de la manera d’entendre les relaccions
entre la premsa i el poder."

A veure si n'aprenc, a fer bon periodisme.

Contra els autonomistes de l'editorial, Reagrupament


1. Reagrupament llança una campanya a favor de votar a les consultes que estan convocades arreu de Catalunya. El lema de la campanya és SÍ A LA INDEPENDÈNCIA.

De l'autonomia a la independència:
Fem un primer pas per al futur del nostre poble.
Per patriotisme i dignitat!

2. Reagrupament ha encarregat a un equip de juristes que redactin una Constitució catalana com a resposta a aquells que argumenten que el programa de la formació és molt elemental. Paral·lelament, s’han començat també a elaborar programes en matèria de Sanitat, Ensenyament, Política territorial, Cultura... i en totes les matèries que concerneixen el desenvolupament ciutadà. Joan Carretero va fer aquest anunci en la presentació de la formació al districte de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona, que va aplegar prop de 400 persones que omplien l’aforament, els passadissos i els accessos de la sala d’actes del col·legi major Sant Jordi.



dijous, 26 de novembre de 2009

Ja tinc la cassola a punt


Va, corderets, tots a fer cassolades. Nooo a la guerra, nooo a la guerra. Aixequem-nos tots i aneu-hi. Vinga, som-hi.


L'editorial

Ara que tothom parla de l'editorial dels diaris, l'única conclusió que en trec és que no hi ha ni déu (ni els déus periodistes) que sàpiga que un article d’opinió, sense signatura, que expressa l’opinió de l’empresa editora és un editorial, mentre que l'empresa dedicada a la selecció, edició, venda i promoció de llibres, opuscles i material gràfic en general és una editorial.

P. s.— El meu editorial, va.

El Tribunal Constitucional espanyol vetlla pels interessos dels espanyols. Si el TC està legitimitat legalment per jutjar l’Estatut, és lògic que ho faci, i que ho faci escombrant cap a casa seva. Si accepteu el seu joc, ara no us queixeu, no em vingueu amb excuses (que si fa molt temps, que si el mandat d'aquest s'ha esgotat, que si són del PP i el PSOE...). Catalunya només podrà recuperar la dignitat quan pugui decidir lliurement el seu futur (l'Estatutet no és fruit d'aquesta voluntat). Foc d’encenalls, molta comèdia. M’hi jugo una disposició addicional segona.

dimarts, 24 de novembre de 2009

L'alcalde de Torelló i els 'acatadors'

L’Arnera prega a ses senyories que “no s’arronsin”. Sí, cal tenir confiança en el TC, Arnera, i si cal farem com el Baltasar i posarem “un parell o tres de ciris perquè els jutges mantinguin prietas las filas i ben exaltats els bons ànims nacionalistes. Visca el Tribunal Constitucional. Arriba España.”

Espero que els representants del PP i el PSOE al TC facin una gran escapçada de l’Estatut, encara que jo amb la humiliació de la llengua en tindria prou. Si algun català accepta que saber català no ha de ser obligatori a Catalunya, podré dir-li botifler a la cara amb tota la raó del món. (Els catalans així ho vam acordar en referèndum i tu, acatador, assumeixes el no de la Bèstia.) Però, com deia, com més neteja facin, millor.

Fa molt temps que somio el dia en què tots nosaltres ens haurem de mullar, en què veurem quin peu calça la gent. De moment els nostres polítics esquiven el problema, però arribarà el dia en què ja no valdran excuses com ara demanar la substitució dels membres del TC (en comptes de lluitar perquè cap tribunal pugui modificar la voluntat popular). Aviat el Ridao ja no podrà preocupar-se pels espanyols i avisar-los que una sentència desfavorable comportarà una fàbrica d’independentistes; no ho podrà fer si encara li queda una mica de vergonya.

Tinc ganes de veure el pla dels uns i dels altres, des d'ICV fins a CiU. Això promet.

Serà l’hora dels valents i dels covards, dels patriotes i dels acatadors.

Dels patriotes com l’alcalde de Sant Pere de Torelló, Jordi Fàbrega, que “posa a disposició de la comissió organitzadora de les consultes sobre la independència, i de la resta d’entitats que ho demanin, els espais de titularitat municipal per fer qualsevol activitat relacionada amb el referèndum”. Fàbrega “apel·la a les llibertats d’expressió, ideològica, de reunió i de participació, principis constitucionals que, afirma, compleix la consulta del 13 de desembre”.

Dels acatadors com... Uf, per on comencem?

Hem de començar a pensar seriosament si volem defensar el nostre dret de decidir amb totes les conseqüències. Què hem de fer si la Senyoreta (magistrada) diu que els ajuntaments no poden implicar-se en les consultes i nosaltres pensem que hi tenen tot el dret i que ens empara la llei? Molts ajuntaments van respirar fondo quan Espanya va dir que havien de quedar-se al marge dels referèndums. Ho van acatar i ja està.

O acatem, o fem de Fàbrega.

(Pronòstic: empatarem a un.)

Internet

"La Xarxa és com una festa a la qual arribes i tothom ja està borratxo discutint apassionadament. Sents que has de beure de pressa per entonar-te. És molt vigoritzadora."

James Wood (Durham, Anglaterra, 1965), crític literari i novel·lista. D'un reportatge d'El País. Vista al bloc L'Efecte Jauss 2.0.


L'alcalde andorrà, Jaume Bartumeu

Quina pena que fa veure la degradació d'un diari com l'Avui, que era el meu. L'alcalde andorrà... Això no ho fan ni a l'E-brutícies. Us imagineu que l'Avui digués que el cap de govern de França és l'alcalde Sarkozy? Uf.



divendres, 20 de novembre de 2009

Alcaldes i urbanisme

Ja està ben avançat el mes de novembre i jo encara no he fet ni un trist apunt al nostre bloc. No sé què passa però últimament no trobo el moment de posar-me davant de l’ordinador, i no només per escriure aquí al bloc, no m’hi poso ni per llegir ni per contestar correus. Només teclejo quan sóc a la feina i perquè no tinc cap més remei. Els matins em passen volant: a casa hi ha sempre alguna cosa per fer i al Josepet ara ja no se’l pot deixar sol, amb l’excepció dels escassos moments que accepta estar al parc sense la llibertat de recórrer la casa a quatre grapes. I a la nit, després de sopar, que potser seria el moment de posar-se tranquil·lament a l’ordinador, no en tinc gens de ganes. El llit em crida i hi ha molts cops que abans de les deu ja dormo feliçment.

Ara escric això des de la feina, és el primer cop que ho faig. Les tardes de divendres acostumen a ser tranquil·les, he fet tot el que havia de fer, amb entrevista inclosa, em falta mitja hora per plegar i m’he animat a obrir un document en blanc de word i a escriure sobre un tema que aquests dies m’ha encès.

Arran del cas Pretòria s’han fet sentir força veus que demanen que no es criminalitzi els ajuntaments, pobrets, perquè no tots són pous de corrupció i de malversació de fons públics. Segur que tots no, només faltaria! Però que ho són molts més dels que es van sabent puntualment, també és segur.

Ahir llegia al Segre una notícia amb el titular: Els alcaldes demanen suport a Montilla després de l’allau de denúncies, i al subtítol es deia que les associacions municipalistes “defensen la tasca dels representants municipals”. Al text se citen unes paraules de Salvador Esteve, president de l’Associació Catalana de Municipis, en què diu: “Estic segur que la major part dels alcaldes són als ajuntaments per servir els seus pobles, i si n’hi ha un que fa una cosa mal feta, no pot anar en contra de la credibilitat de tots.”

Evidentment que no, senyor Esteve, però siguem francs: hi ha molta més corrupció que la que surt als diaris, i aquest és el mal. Que hi ha alcaldes que han fet i desfet tot el que han volgut, amb l'esquena molt ben coberta, i pobre de tu que et facis el valent per denunciar-ho, perquè t’ho jugues tot. I quan dic tot, vull dir tot.

Amb les competències descomunals que en matèria urbanística tenen els ajuntaments, i venint d’uns anys daurats com és el cas, ¿com preteneu, senyor Esteve, que no posem en dubte les actuacions d’alguns municipis? Estic totalment d’acord amb el que diuen alguns entesos en el sentit que els ajuntaments no haurien de tenir tanta màniga ampla en l’àmbit urbanístic, i estic segura que tots coneixem algun alcalde i/o regidor que se n’ha sabut aprofitar, de tantes competències, i no precisament per al bé del municipi.

Avui, amb el desprestigi cada cop més clamorós de la política –millor dit, dels polítics–, és natural que en desconfiem, ja sigueu presidents, consellers, ministres, diputats, alcaldes o regidors. I quan veus comportaments, actituds, decisions, situacions que evidencien tan clarament els camins tortuosos que segueixen les il·lustríssimes autoritats que tens tan a prop, se’t regira l’estómac, t’indignes, t’exaltes, et fums cops de cap contra la paret, però ell au, un altre cop se n’ha sortit.

josefina

dimecres, 18 de novembre de 2009

Sostres


L'acomiadament del Sostres és un atac a la intel·ligència i un episodi més de la grip socialística. Un mitjà en decadència com l'Avui, cridat a ser per la Bèstia un subproducte tan mediocre i desaprensiu com la mateixa Bèstia, només podia fer aquest pas. La Bèstia no pot suportar que algú tingui talent i que a més tingui la barra d'aspirar a ser lliure.

El Sostres escriu molt bé, a vegades l'escanyaria de tan carcamal que em sembla, però és una ànima lliure (encara que sigui lliure per la pasta que té i perquè té els amics que té). Això preval per damunt de tot. És lliure, diu el que li dóna la gana, i ni tu ni jo no podem dir el mateix. Enveja podrida, amiguets. Per això genera tant odi. En aquest país de merda en què ens ha tocat viure el que fa falta és gent lliure. Estem envoltats de paràsits, de hienes, de quintacolumnistes amargats, de botiflers, de subvencionats, d'envejosos, de rates de claveguera. Vivim en una gàbia insuportable i no volem acceptar que som uns esclaus que en venem al millor saragossa o puigcercós. Sí, tu mateix. Tu tens llibertat? De què, guapet?

Jo em vaig acomiadar de l'Avui l'endemà de l'acord de finançament, aquella estafa que l'Avui va celebrar amb un editorial vomitiu, com si fos El TBO de Catalunya. A curt o a mitjà termini, potser ens anirà bé que t'hagin fotut al carrer, Sostres. A veure si els conservadors obriu els ulls d'una puta vegada. La Crosta espanyolista no està d'hòsties; en canvi, nosaltres som un colla d'arreplegats que patim i gaudim de cada fuetada. Oh, quin gran goig, quina joia.

__________

P. s.— Defenso el Sostres però també subscric, per exemple, aquest comentari de l’Ariadna:
“Senyor Sostres, lamento realment tot el què ha passat i està passant. No fa gaire que em llegeixo la vostra columna, perquè de fet no fa gaire que sóc lectora de diaris; caldria afegir també que ben poques vegades coincidia amb el què dèieu –l’últim manifest reaccionari em va irritar cosa de no dir–. Però hi havia una qualitat a les columnes que no és gens corrent, i la vostra voluntat de defensar el país per sobre de tot feia goig de veure. D’altra banda, jo diria que es veia una mica a venir com acabaria això. Si us escric, però, és per demanar-vos un favor: que feu els possibles perquè la gent capti de què van les coses, però ficant-se amb qui en té les culpes. Vull dir que, siusplau, deixeu les burles a la gent que menja choped, etcètera. Eren absurdes i gens elegants, ofenien. A més això ens perjudica, dóna arguments contra el catalanisme, crea discurs de pamflet… I és molt imprudent en temps de crisi escalfar les tensions socials, ja ho sabeu. Penso seriosament que podríeu (ho heu fet ben sovint) aprofitar el vostre talent per despertar el país i treure la pols d’una altra manera (precisament amb l’alegria i l’entusiasme que prediqueu que ens haurien de guiar). En fi, això és tot. Mai havia estat en aquest blog i mai havia escrit a cap d’aquests espais. És estrany, tot plegat… Moltes gràcies per la vostra atenció. Ariadna, d'Abrera PD: Encara us agrada Calvin i Hobbes?”


dissabte, 14 de novembre de 2009

Sanchis i Reagrupament

Llegit i rellegit l’article de Vicent Sanchis Els punts dèbils de Reagrupament. Em sembla una crítica de bona fe, constructiva, i m’ensumo que una mica interessada.

Estic d’acord amb ell en un punt, tan obvi que no cal esplaiar-s’hi: el boicot dels mitjans a Reagrupament (ell en diu “hostilitat”). És inevitable perquè nosaltres volem dinamitar l’establishment, del qual els medis (més que mitjans) són part indissoluble.

Pel que fa a la “inconsistència ideològica”, que en català vol dir ‘manca de solidesa’, no hi combrego, si bé és cert que Reagrupament haurà de tenir una estratègia quan arribi l’hora de ser al Parlament, ja que, malauradament, no aconseguirem 70 escons ni CiU estarà disposada a engegar un procés secessionista. Caldrà l’estratègia i caldrà que s’expliqui bé. Però dir que no tenim solidesa, que som inconsistents, és mentida. La raó de ser de Reagrupament és la fermesa dels seus objectius (cap partit no en té, d’objectius clars): la independència i la regeneració democràtica (Sanchis s’oblida d’aquest últim punt, fonamental). El que no tenim és ideologia en el sentit de dreta-esquerra, però és aquesta, precisament, la nostra gràcia i un bon argument per justificar el nostre plantejament. La inconsistència ideològica és volguda, és necessària, i això es va deixar clar des del principi. Si no, si tinguéssim posicionaments definits en tots els àmbits (un model de país, en definitiva), Reagrupament no existiria. Hem de prioritzar el nostre objectiu, ser independents demà, si pot ser, i per fer-ho cal sumar independentistes de totes les ideologies democràtiques. Després, quan siguem un país normal, ens dissoldrem i que cadascú es posicioni com vulgui, tu a CiU, tu a ERC i jo a la vora del foc.

El Sanchis diu que “fins i tot els seus electors potencials més decidits tenen uns altres problemes i exigeixen que els proposen solucions: des del transport públic al model d’ensenyament.” Ho deu saber perquè és periodista. La nostra solució és la independència, amb la qual tindríem 21.000 milions més cada any i podríem tenir una educació i uns transports de primer nivell; els debats en aquests àmbits serien els que tenen a Suïssa. Trobar solucions, Sanchis, no és el mateix que tenir ideologia. El nostre repte no és pas fixar una ideologia, sinó trobar una fórmula perquè, mentre no arribi el moment, els nostres diputats representin els associats i defensin els interessos dels ciutadans que els han votat. Tampoc no costa tant, i no passa res si un diputat vota blanc i un altre, negre. S’ha parlat de llibertat de vot, de vot electrònic, de vot segons els interessos del territori... En aquest punt també podem ser una revolució democràtica i els immobilistes ja poden dir missa. Hem de ser valents.

Avui hi he pensat una mica. ¿I si els aspirants a diputat de Reagrupament presentessin un programa ideològic personal segons el qual basarien la seva activitat parlamentària? Si tu penses això i allò en cultura, sanitat, infraestructures, pagesia, energia, indústria, seguretat, atur, educació, etc., com reclama el Sanchis, i l’assemblea t’escull com a aspirant a diputat, i finalment ets escollit, doncs ets conseqüent amb aquests principis i punt. Per què no?

Ja per acabar i breument: el Sanchis diu que hi ha “una part de l’opinió pública que els veu com” una escissió d’ERC. Vols dir? Això no s’ho creu ningú, només és una arma per atacar-nos. A l’assemblea nacional es va veure molt clar que les coses no són així i només cal recordar que el 70% dels associats no tenim res a veure amb ningú.

I la part final, la del lideratge del Carretero. Diu el Sanchis que el doctor “és un dels polítics d’aquest país més coherents” i que “és capaç de convèncer els desencantats”. Coi, què més vols? Aquí comença a sorgir la sospita oportunista (laportista?). Afirma que el Carretero no projecta “cap a la societat una imatge de líder segur. Sense un cap clar i decidit que defineixi la doctrina i l’estratègia d’una nova opció política, Reagrupament pot quedar condemnat a la marginalitat”. Indefinició absoluta, Sanchis: què vol dir un cap clar i decidit? Més clar i més decidit que el del Carretero? Patinem, per aquí, eh? Sanchis, el Carretero no és un líder segur? Qui podria ser-ho? El Laporta? Doncs digues-li que es reagrupi i que si vol ser el nostre candidat i resulta que és un gran líder, l’assemblea el triarà. No pateixis.

Si el Víctor fos alemany, ja seria reconegut el rei del refrany




El Víctor Pàmies, Gran Demiürg i millor persona, ha arribat als 300.000 registres paremiològics, que en català normal vol dir que ha recollit 300.000 refranys i frases fetes. Ja ho he dit més d’una vegada en aquest bloc: en un país normal, alguna institució aniria a trobar el Víctor per agrair-li la feina que fa i per ajudar-lo en la immensa feina que està fent. Amb el que es gasten alguns en informes copiats de la Viquipèdia... Bé, deixem-ho, que em poso de mala llet.

Mentre no arriba aquest reconeixement, uns quants blocaires hem decidit retre-li un modest homenatge ara que ha arribat a aquesta xifra tan bonica.

Víctor, el que fas per la nostra cultura, desinteressadament, tot aquest treball que ens ofereixes a través de la Xarxa i que en el meu cas et robo a pessics cada setmana, és acollonant. Si no em fes mania el Facebook, començaria una campanya perquè la Creu de Sant Jordi del Millet te la donessin a tu, hehe. Tot arribarà.

Endavant, Gran Demiürg, i gràcies!


No coneixeu els blocs del Parèmies?

Un dels seus blocs emblemàtics (en té una dotzena, l'animal!) és el Refranyer català-castellà, un refranyer bilingüe amb citació de fonts i moltes altres informacions a partir de parelles de refranys existents en català i castellà.

Per exemple:
A casa del vinater bona tardor i mal hivern
(AMADES 1951) - (GIMENO-ROURA 1986) - (PARÉS 1999).

Equivalents: La mujer del vinatero, buen otoño y mal invierno [ES] (TIRADO 1987).

Explicació: A la tardor comença la verema (PARÉS 1999).

El Refranyer temàtic també és molt interessant i em consta que força utilitzat a les escoles (a les d'aquí segur). És un recull de refranys classificats temàticament. Una de les últimes entrades que hi ha en aquest bloc, que és sobre el matrimoni i el casament, conté 693 refranys, només sobre aquest tema. Brutal, no? Els cinc primers:

1. A bodes i a casaments, no hi posis reverends
2. A casar, a cops de cul s'hi pot anar
3. A casar, ni a recules s'hi pot anar
4. A casar, riu qui hi va i plora qui en torna
5. A filla casada, cent partits a la cantonada

El Víctor Pàmies té un altre bloc sobre Etimologies paremiòlogiques, o sigui, amb l’explicació de l'origen de les parèmies catalanes (tant refranys com frases fetes).

Per exemple:
anar xino-xano.

De fet, la frase original és «Anar xano-xano», amb el sentit d'anar a poc a poc. «Xano-xano» funciona com un adverbi de manera, i per tant pot acompanyar i completar moltes diversitats de frases». És un italianisme introduït de molt antic i prové de la forma italiana prou coneguda del "piano piano", que té el mateix sentit del xino xano.

Les Dites i frases fetes és un recull bilingüe de locucions i frases fetes, amb citació de fonts i moltes altres informacions a partir de parelles fraseològiques equivalents entre el català i el castellà.

Per exemple:
Semblar el mercat de Calaf
Equivalents: Parecer el campo de Agramante [ES] (BALBASTRE 1977)

Explicació:
· segons la llegenda, un dia d'hivern cru i de boira gebradora, anaven quedant les paraules eixides de boca dels contractants gelades i sostingudes en l'aire, fins que un raig de sol les desgelà i quan van caure es van sentir una gran confusió de veus (BOSCH 1928).
· Per a pintar el desordre, la desorganització, el desacord. La ciutat de Calaf està situada en un planell excessivament fred. Durant un dels seus mercats es van gelar les paraules pel fred. Quan es van descongelar totes de cop el brogit i guirigall que es va formar fou immens i ningú no entenia res (AMADES 1951a).
· Ésser un lloc on dominen la desorganització i el desacord (GARCIA SALINES 1994).
· confusió de molts que parlen alhora (POMARES 1997)
· lloc molt desendreçat o en què hi ha molt de soroll o de confusió (POMARES 1997).

Tots aquests materials i molts d'altres són accessibles des del portal Paremiologia catalana, on també hi ha accés a altres materials o articles concrets.

Deu mesos



divendres, 13 de novembre de 2009

dijous, 12 de novembre de 2009

Minimillets

L’alcalde de Barcelona diu que alguns informes encarregats per l’ajuntament són discutibles. No, senyor Hereu, no són discutibles. Són minimilletades, és regalar diners a amics perquè copiïn articles de la Viquipèdia sobre Singapur. Un d’aquests informes el van presentar amb un cos de lletra 20. Això no ho fan ni els alumnes de P3.

D’això se’n diu robar als barcelonins, que haurien de reclamar la dimissió de les persones que van acceptar aquests informes i la publicació de les empreses que els van fer.

dimecres, 11 de novembre de 2009

Flaixmarcs

Sempre ho he defensat, que els espanyols no ploren com nosaltres. I encara diria més: els espanyols, els espanyols recios de veritat, els que se visten por los pies, els que han heretat les llagues d'espasa dels avantpassats, no ploren. Això és cosa de nenazas.

dimarts, 10 de novembre de 2009

¿Usted se sabe 'Los segadors'?


Amb la tropa que ara mateix remena les cireres als esports de TV3, no m’estranya que una noia tan bufona, dinàmica i superenrotllada com la Laia Ferrer pugi com l’escuma.

Mentre el gran debat nacional és si el Cruyff ha de parlar en català o no, ahir, en la roda de premsa de presentació del flaco com a seleccionador català de costellades, aquesta llumenera li va fer una pregunta gloriosa en castellà: "¿Usted se sabe Los segadors?"

Los segadors. Impressionanat.

I vostè, senyora Ferrer, se sabe el llibre d'estil de la casa? Sabe per a què es va crear TV3? Per què fa preguntes en castellà a una persona que fa més de trenta anys que viu a Catalunya? Cap dels seus responsables no li ha dit que això no es pot fer? És conscient que els periodistes de TV3 són els primers que han de donar exemple i no canviar mai de llengua si el seu interlocutor els entén? No veu que fa el ridícul amb preguntetes com aquesta? Ningú no l’ha renyada una miqueta?

Després d’aquesta intervenció tan original, la reportera més dicharachera es troba l’expresident Maragall i li etziba: "Vostè que és un purista de la llengua..."

En fi... Amb aquests periodistes tan provincians estem ben arreglats.



diumenge, 8 de novembre de 2009

Quan la gent ho vulgui


Em sembla molt bé que l'Artur Mas no vulgui incloure la independència al programa electoral de CiU i que pensi que no hi ha una majoria social favorable a la independència. "No en els propers quatre anys", diu.

El que m'emprenya és que faci servir el mateix discurs que el Puigcercós per treure's les puces de sobre: "El dret a decidir no té límit. El portarem tan lluny com la majoria dels catalans vulguin."

I com ho sabreu? Quan sabreu que la gent ho vol? Fareu una enquesta?

Primer de tot, el dret de decidir no implica necessàriament un referèndum. El Parlament, per exemple, també té el dret de decidir, no? Em sembla que el nostre Parlament, en les poques qüestions importants en què decideix, no es preocupa per saber si, abans de votar, la majoria dels catalans estan a favor del que es discuteix a la cambra.

El dret de decidir s'ha de portar tan lluny com les teves conviccions democràtiques ho permetin; és a dir, en el teu cas, Mas, fins al final; no?

Si estàs convençut que la independència és el millor per al teu país, encara que pensis que és massa d'hora, no solament has de treballar en aquesta direcció (construir la nació i convèncer la gent), sinó que també has de liderar el procés i no escudar-te en la voluntat de la gent. Has de lluitar per transformar la realitat i decidir, com a representant de la gent que ets. No em vinguis amb excuses de mal puigcercós. Què vol dir quan la gent ho vulgui?

Ja n'estic tip, que al·ludiu a la gent només quan us convé (quan us convé arraconar un tema). Què fan, sinó, ERC i CiU amb els referèndums que s'estan organitzant arreu?

dissabte, 7 de novembre de 2009

Estic desafecta


Em recorda el Marc que fa molts dies que no escric i és veritat. I això que he estat tres setmanes de vacacions! Però a la setmana i mitja ja desitjava tornar a treballar. Estic molt saturada i gairebé desbordada, per mil i una coses, i molt diferents entre elles. A més, què voleu que us digui? La meva desafecció (aquesta paraula deu ser l’aportació més gran que haurà fet el Montilla com a president) creix tant i tant i tant, que ja penso que no val pas la pena comentar res del que passa. Però això no vol dir que no hi hagi coses que em remoguin l’estómac, que n’hi ha. I moltes tenen a veure amb Esquerra. I ja m’avanço als que de tant en tant treuen el cap per aquí amb la cançoneta de sempre: per què tant atacar Esquerra? Per què tothom s’atreveix amb Esquerra? Doncs per part nostra (del Marc i meva), per una raó molt senzilla i em sembla que comprensible: Esquerra havia sigut el nostre partit. El partit en què vam confiar unes quantes vegades, en què confiàvem el 2003 per posar fi a tants anys de govern en solitari de Convergència, i hi confiàvem perquè, innocents de nosaltres, estàvem convençuts que un partit independentista mai no seria capaç de fer president algú del PSC-PSOE. La decepció va ser bestial, tot i que, un cop superada l’enrabiada, vaig pensar a donar-los un vot de confiança per veure si amb Esquerra al govern caminàvem amb més força cap a la independència. Sis anys després, no hase falta desir nada más.

La desafecció a casa meva va començar per aquí, amb la gran decepció que per a mi va ser Esquerra, i és per això que l’ataco amb força. Hi ha força gent que ens hem sentit enganyats de mala manera pel partit que ens va merèixer la confiança. No sé per què a alguns això els costa d’entendre.

I aquesta setmana, uns dies després de l’autoconsagració del Puigcercós a Núria (de vergonya aliena), han parlat el Carod i el Benach. El Carod encara es pensa que ens pot seguir enganyant, i el Benach, atenció, ha demanat austeritat als polítics!! Amb tres exemples com aquests, més les declaracions llegides i de poca substància del Montilla, més la cada cop més descarada partidització dels diaris, més els casos de corrupció que es van coneixent, i més i més i més i més, ¿com voleu que no ens en burlem, dels polítics? Com voleu que us fem confiança? Com voleu que no anem a buscar altres vies?

Tota aquesta generació que ara surt als diaris i que protagonitza l’actualitat política (i em refereixo a gent de tots els partits) passarà a la història com la més mediocre, la més grisa, la de categoria més baixa i la de menys escrúpols que hi hagi hagut al nostre país els últims temps. Per què no plegueu tots d’una vegada? Sou una vergonya.

josefina

divendres, 6 de novembre de 2009

Més Pla


"[...] trobar-me amb un escriptor que escriu intel·ligiblement, mantenint un to clar, col·loquial però correcte, projectant sobre el que fa tot el seu pensament, em fa un gran plaer. La petita minoria que exalta els nostres grans escriptors il·legibles afirma que aquests escriptors són internacionals i universals. Ara l’universalisme s’ha posat de moda i és utilitzat constantment. No crec que n’hi hagi hagut mai cap ni que n’hi pugui haver mai cap. Em conformaria que fossin escriptors nacionals o comarcals o locals i que aportessin algun lector a la nostra pobra literatura. Amb els músics catalans passa el mateix i amb els artistes de les arts plàstiques no en parlem. El país té una gran riquesa musical popular, però ells fan la música copiada de l’estranger: provincianistes d’ínfima categoria. I amb els artistes passa igual malgrat la tradició d’art del país. Són copistes de l’estranger —internacionalistes, universalistes. On som? ¿En quin espai transcorre la nostra vida? I si les coses són així, ¿qui podria parlar seriosament de la nostra ignorància, de la indiferència gairebé total de la gent davant gairebé totes les manifestacions de l’esperit? Tota aquesta punta d’esnobs fa una gran propaganda.

El fet és, però, que, tot aquest gavadal d’insanitats, se les emporta el vent. No dura res. Facin coses nacionals, lligades per un cantó o altre amb aquest espai, hi projectin tota la informació que tinguin —sempre mantenint la màxima qualitat possible, sense caure en la cursileria sentimental indígena que ens ofega. Hi posin tots els seus sentits. Tinguin el do de la limitació. Arribar a fer alguna cosa és difícil. Aprenguin l’ofici."

Autor: Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 1897 - Llofriu, 1981), escriptor i periodista català.

Font: "Lo Gaiter de la Muga". A: Escrits empordanesos (Edicions Destino, 1992, p. 711-712).

dijous, 5 de novembre de 2009

Enveja


Aquests dies, curiosament, surten com si fossin fredolics tota mena de comentaristes i blocaires a intentar contrarestar el poder de la catosfera, que és nostre perquè la Xarxa és llibertat, encara. Cal celebrar que les rates surtin del cau perquè això demostra que, com diu l'Arnera, el llop som nosaltres. Ens heu menystingut i ara us manen que feu el que pugueu (sempre d'acord amb el sou d'empleat) per evitar que la trencadissa arribi a la gent. Sabeu que amb els pamflets escrits i la tele de merda no en teniu prou. Quina victòria que ens hem d'apuntar!

Aquí us esperem, rates, per fotreu-us a caldo. Sou tan patètics que us embolcalleu en la bandera de la suposada esquerra per amagar les vostres frustracions, la vostra mediocritat, l'enveja podrida. El més trist de tot plegat és que, a part de l'empleu, el que en realitat us mou és el ressentiment, els traumes de quan anàveu al col·le. Us cagueu en la gent que va al Via Veneto i en el fons el que voldríeu és que vosaltres fóssiu ells.

Realment, sou de plànyer i sempre sereu uns malalts fins que no us accepteu tal com sou i no tingueu enveja, que no és el mateix que ambició. Aquest odi cap a la burgesia, cap a la dreta, és ridiculíssim, digne d'estudi i de consulta. Està molt bé que ara reaccioneu, que doneu la cara (anònima), i resulta molt divertit que per atacar-nos intenteu imitar (com sempre) la retòrica xulesca dels espanyols. No teniu cap més opció.


dimarts, 3 de novembre de 2009

L'Ajuntament de la Seu dóna suport a la consulta independentista


Penso que els polítics en general s'han tret un bon pes de sobre amb la impossibilitat (espanyola) que els ajuntaments puguin organitzar les consultes, però els polítics com déu mana deuen tenir altres càrregues importants; per exemple, que la gent del carrer vagi per davant d'ells; també les contradiccions i incoherències que hi ha en molts casos pel que fa a les posicions dels seus partits, les seves personals i algunes anècdotes com el rebuig unànime del Parlament a la discussió sobre la ILP a favor del referèndum.

Malgrat tot, cal celebrar que a la Seu no hi hagués cap vot en contra. Ara farem un exercici de democràcia insòlit, i això sol ja és un èxit. Ens prepararem per quan hàgim de fer l'autèntic acte de sobirania, el que farà el nostre Parlament per proclamar la independència. Després, si ens ho demanen, ja tornarem a votar.

marc

dilluns, 2 de novembre de 2009

Coses de la Bèstia


Dels senyors Alavedra i Prenafeta m’agradaria saber si, conscientment, van ajudar a blanquejar diners públics. Dit això, em sembla que, independentment que aquests senyors hagin comès un delicte, la garzonada no deixa de ser un atac més contra Catalunya. Encara que els senyors Alavedra i Prenafeta hagin robat o hagin sigut còmplices de corrupció, tota la parafernàlia que envolta aquest cas fa massa pudor d’ofensiva espanyolista, de campanya per desacreditar una Catalunya que, sense el control de la Bèstia (terme que manllevo de l’Arnera), és una casa de barrets. Tenen prou poder per fer colar aquest missatge,

La veritat és la que surt als mitjans, encara que no sigui veritat. Si tots els mitjans parlen de corrupció al País Valencianocastellà, a les Illes i a Catalunya, la massa pensa que la corrupció és aquí, no pas a Quintanilla de Onésimo.

Aquesta és la jugada, el cop de puny sobre la taula: la Bèstia, l’aparell de l’Estat, el que roman per damunt de les contingències, el que reacciona davant les aventures democràtiques en forma de consultes populars, el que pressiona les federacions esportives perquè no admetin la catalana, el mateix que no tolera més retallades de poder com ara la gestió del suc dels aeroports, aquest aparell es llança ara a emmerdar la política catalana abans de l’estocada del Constitucional, la que ha de deixar l’Estatut en paper de fumar. Ells tenen tot el dia per pensar, tot està més calculat del que ens pensem.

Com diu l’Arnera, “com que la Bèstia sempre ha pensat que Convergència és Catalunya”... O, com dic jo: "És molt probable que la Bèstia cregui que matxacant Convergència liquidarà l'enemic."

Comprenc l’emprenyada de moltes persones afins als senyors Alavedra i Prenafeta. Tenen raons per mostrar-se indignats pel tracte que han rebut i a mi em sembla un episodi molt trist, humiliant, sectari, pervers, a banda que tant l’un com l’altre hagin pogut delinquir. Ara bé: a Convergència s’ho haurien de fer mirar, en general. Alguns sembla que hagin descobert la Bèstia, d’altres no es mouran del O Mas o Montilla i esperaran amb fruïció la pròxima fuetada, d’altres són incapaços de fer autocrítica i reconèixer que a part del problema espanyol n’hi ha un altre que és cabdal per guanyar-se la confiança de la gent: tots els partits, com a mínim, són còmplices de corrupció, per això són tan dèbils i no poden plantar cara a la Bèstia. Què passarà si els senyors Alavedra i Prenafeta surten en lliberta sense càrrecs? El senyor Mas girarà full i esperarà a guanyar les pròximes eleccions per gestionar la gàbia en espera d'un altre atac massiu? No podem veure-hi més enllà dels interessos de partit? No veuen que l'únic que fan és seguir el joc de la Bèstia?

Per això necessitem una altra cosa.

Cruyff i l'última fricada


(Cruyff, personatge de llums i ombres, té el mèrit indiscutible d'haver impregnat el Barça d'una filosofia de futbol atractiva, acceptada i envejada. Només per això, amb el pas del temps, fa més llum que ombra.)

Cruyff serà el nou entrenador de la selecció catalana de futbol. De quina selecció? La que organitza costellades per Nadal? La que accepta, obedient, que només pot dedicar-se al folklore? A mi que no em busqui ningú per donar suport a les seleccions catalanes perquè ja estic fart d'aquesta comèdia: si som una regió d'Espanya, no podem tenir una selecció de futbol normal, encara que ens ho vulguin fer creure, encara que alguns vulguin revifar el caliu i/o el negoci que va suposar l'eufòria inicial.

Ara només faltava aquest fricada del Cruyff. Ja el veig el mes que ve fent un anunci a TV3, amb una barret de Pare Noel, anunciant un fantàstic duel contra Itàlia, vàlid per classificar-se per al Mundial; això, sí, en un català perfecte encara que hagi de llegir el teleapuntador Us espero el 28 desembre al New Camp. Vés esperant.

Som una província de pa sucat amb tomàquet i un rajolinet d'oli.

La Plataforma per la Llengua ha demanat a Cruyff que faci un esforç per parlar català en les seves intervencions.

Som una província de pa sucat amb tomàquet i u tajolinet d'oli esforçat.

Per què no centrem els esforços a tenir un país com els altres? Després ja tindrem seleccions normals i entrenadors normals. No farà falta demanar-los cap esforç, oi?

diumenge, 1 de novembre de 2009

Flaixmarcs

Cap de setmana a Igualada. Ahir vam veure el Josep Anglada, una dona que feia pinta de ser la seva dona i un noi (el fill?) repartint publicitat de la Plataforma per Catalunya a les bústies. Aquest home deu estar eufòric. Poca broma. I a més, picant pedra, fent una feina efectiva. Jo no em fiaria gaire de les enquestes.

dijous, 29 d’octubre de 2009

Sabrem aprofitar aquesta oportunitat?


Els meus no són ni els sociates del Baix ni els senyors Alavedra i Prenafeta, tot i que tinc ben clar que els meus enemics són els primers. Per més patriotes que siguin els dos exalts càrrecs de CiU, si l’han feta, que la paguin, com també tots els altres, sociates o no.

A mi el que em desespera és pensar que de tota aquesta marea potser només en traurem més allunyament de la gent cap a la política i, possiblement, un ascens de moviments lamentables com el de l’Anglada, el de la Rosa Díez i el de l'abstenció.

Per la part de la classe política, n’espero ben poca cosa. Són incapaços de pensar més enllà del seu partit –és el mateix que fa molta gent, pel que veig i llegeixo–. I aquest tarannà no canviarà mentre no dinamitem aquest sistema podrit que tenim ara. No vull pas dir que tots els polítics són uns lladres o uns corruptes, sinó que –almenys les elits– estan atrapats o ben instal·lats en una teranyina molt enganxosa, un cercle massa viciat.

A veure: ¿Quina confiança hem de tenir si resulta que la Sindicatura de Comptes va trobar irregularitats en la gestió de l’alcalde de Santa Coloma i va presentar un informe que cap grup del Parlament no va voler estudiar? El mateix va passar amb el senyor Millet.

El cas del tres per cent maragallià potser és el paradigma d'aquest fangar. Es va fer el silenci i tot va continuar igual. Ara tenim un nou brot marró i tornem a sentir el mateix: prendrem mal..., si estirem la manta...

Si jo pensés en clau partidista, podria dir: "Mira que bé. Aquests es van emmerdant i això a Reagrupament ens va molt bé."

De merda, n’hi ha molta i no solament em refereixo a robar, sinó també a la complicitat, als silencis, a les amenaces d’estirar la manta, al finançament dels partits, a les actuacions legals però èticament reprovables, etc.

En qualsevol cas, tot i les mentides que expliquen els mitjans, tot i els atacs de Madrit, no podem continuar així perquè la gent cada vegada n’està més farta, i amb raó. Si no volem que un jutge espanyol ens la foti, només ens queda una via. I després, quan siguem lliures, haurem de fer com els anglesos, que no confien en els polítics i precisament per això fan lleis per controlar-los al màxim. Si volem que els polítics siguin honestos, hem de fer una nova transició, una regeneració total de la vida política amb lleis que impedeixin robar, amb una transparència de debò. Si no, això algun dia petarà.

Sabrem aprofitar aquesta oportunitat?

dimecres, 28 d’octubre de 2009

Estat

Avui estic content. Hem aconseguit que una multinacional important incorpori el català en els seus models de contractes. Qualsevol filial d’aquesta empresa, sigui del país que sigui, ha de baixar aquests documents d’Internet, on fins ara només hi havia les llengües estatals. I, és clar, per als americans Andorra potser és un Estat, però no tenen (o tenien) gaire clar que l’única llengua oficial del país és el català. Fins ara, doncs, els andorrans veien vulnerat el seu dret de rebre una part important de la contractació mercantil d'aquesta empresa en català. Ara podran tenir aquests documents en català en qualsevol punt del món.

De retruc, suposo que tots els catalanoparlants podran accedir a la versió catalana; suposo que les filials catalanes, valencianes i balears d’aquesta empresa oferiran als seus clients la possibilitat de disposar del contracte en català.

A vegades, tenir un Estat és molt útil, encara que siguis un micropaís; i gairebé sempre, si no tens Estat, no ets ningú. Amb això vull dir que ja n'hi ha prou de campanyes i campanyetes per reconèixer l'oficialitat del català, de les seleccions esportives i mil històries més. Ja n'estic tip. Si volem ser com els altres, ni millors ni pitjors, els catalans hem de tenir un Estat. I punt.

M'hauria agradat explicar-ho a l'entrevista que m'han fet a la tele, però m'he començat a enrotllar de mala manera i no he pogut parlar ni de la meitat de temes que tenia previstos. Vejam si n'aprenc. Almenys el meu debut a la caixa tonta ha anat més bé del que esperava i els nervis no m'han cruspit.

dimarts, 27 d’octubre de 2009

dilluns, 26 d’octubre de 2009

Flaixmarcs

Un periodista (en cursiva) espanyol diu a Guardiola que hi ha un corrent d'opinió segons el qual el Barça és al final d'un cicle. Al cap d'una estona, resulta que aquest corrent d'opinió no és res més que l'opinió d'un tertulià d'Intereconomía. (Desconec si al periodista li ha caigut la cara de vergonya, sobretot perquè va ser ell mateix que ho va reconèixer.) Doncs avui, els diaris catalans, els tertulians esportius, segueixen el corrent que imposen a Madrit i es vengen amb titulars com Final de cicle? És un acudit? El que és un acudit és aquest seguidisme tan provincià. (Per cert, si al final ens endollem a la TDT, em sembla que el canal que miraré més serà Intereconomía. Amb el panorma que tenim amb els nostres, prefereixo saber què diu l'enemic.)

Flaixmarcs

Els responsables del canvi d’hora ja us en podeu anar a pastar fang. No m’empasso això de l’estalvi energètic –almenys en països com el nostre, on es treballa fins a la puta hora– i al Josepet tant li fot si canviem l’hora. El trasbals que m’ha comportat avui és considerable i ha culminat esplendorosament fa una estona, quan he plegat a les quatre en comptes de les cinc. Quan era al cotxe, em truca el Xavi Fatjó, que em pregunta si torno a fer horari intensiu. Cagundéu. Que no, que són les cinc! Que no, que no; Marc, t'ho juro! Torno a la feina i pregunto a les companyes per què no m’han dit res quan han vist que plegava a les quatre. "Ja ho hem pensat: aquest, o recupera hores o va amb l’horari canviat." Però no m’han dit res, és clar.

Flaixmarcs

Abans d'imprimir aquest missatge, pensa, més que en el medi ambient, si val la pena (el missatge). I pensa que quan m'envies un correu amb aquest missatge, em vénen ganes d'imprimir-lo (el correu).

diumenge, 25 d’octubre de 2009

La Guàrdia Civil s'interessa
per l'autodeterminació

Dimecres passat a la nit vam fer la primera reunió pública de la Plataforma de l'Alt Urgell per a l'Autodeterminació (PAUA). Hi van assistir unes 40 persones (sense comptar els promotors, o sigui que arribàvem a la cinquantena) i 23 es van interessar per formar part de la plataforma, una dada molt positiva perquè si volem fer realitat la consulta necessitem molta gent amb moltes ganes de treballar. La reunió no va ser excessivament llarga, vam repassar diversos punts del Protocol per organitzar les consultes i crec que hi va haver molt bona consonància entre bona part dels assistents. Ara ens tornarem a trobar per començar a repartir-nos feines entre tots, i endavant!

L'anècdota de la reunió –tot i que puc entendre que hi hagi gent que no ho vegi com una anècdota sinó com un fet greu– va ser la presència de dos subjectes que, segons informacions fiables, eren membres de la Guàrdia Civil. Van fer fotos, van gravar, i com que xerraven en castellà van cridar l'atenció d'algunes persones. A un dels assistents li van dir que eren de Ràdio Ponts, l'endemà ell mateix es va encarregar de trucar a aquesta emissora i li van dir que allà no hi treballava ningú amb les característiques d'aquella parella. A uns altres els van explicar no sé ben bé què sobre la seva procedència gallega i que es volien hermanar. La cosa és que quan es van veure interrogats van desaparèixer. Com va dir una que hi entén una mica, van demostrar que no sabien fer la seva feina de manera gaire fina. Però deunidó, no?

Ah, si esteu interessats a treballar amb la Plataforma, ens podeu escriure un correu a alturgell.decideix@gmail.com

josefina

divendres, 23 d’octubre de 2009

alumnat, alumnada


L’altre dia, mentre treballava una estona en el futur llibre d’estil de la casa, em va sorgir un dubte en l’apartat del llenguatge anomenat sexista, que existeix, és clar, però que no té res a veure amb el que ens venen. (De fet aquest apartat no tractarà del llenguatge sexista, sinó del llenguatge inadequat.)

El sexisme en el llenguatge existeix (perquè existeix el sexisme), però ja no és tan bèstia com en l’època de Fabra, com es pot veure en algunes perles del seu diccionari. (*) Ara hem arribat a un punt en què el llenguatge políticament correcte embafa tant que no es pot aguantar. El sentit comú, espero, farà que sigui una moda; passatgera. Mentrestant, però, hem d'empassar-nos coses tan esperpèntiques com “porti el seu fill o filla al metge o la metgessa i avisi el seu professor o professora”. “El/la director/a de cada departament, conjuntament amb el/la cap d’àrea, haurà de designar un/a tècnic/a per...” “El/la responsable/a de recursos humans és l’encarregat/ada d’establir les tasques dels/de les treballadors/ores.”

El meu dubte era, pel que fa a la redacció d’aquest punt del llibre d’estil: ¿prioritzo el mot alumnat davant d’els alumnes per substituir els absurds els i les alumnes, els alumnes i les alumnes, les i els alumnes? Hi vaig pensar una estona.

I per què hem de triar alumnat si ja tenim els alumnes? No vam quedar que si ja tenim fórmules vàlides no ens cal buscar-ne a fora? Dir els alumnes no és sexista perquè en català la forma gramatical genèrica és la masculina, sobretot en plural. Quan diem els alumnes, doncs, no excloem el sexe femení. Per què necessitem el mot alumnat?

Segons Bibiloni, alumnat, com professorat i altres ats, són castellanismes. El castellà, el portuguès i el català són les úniques llengües que donen al mot professorat el significat de ‘conjunt de professors’ en comptes del tradicional: Fa deu anys que vaig deixar el professorat.

Sé que a alguns dels rams del feminisme, de l’educació i de la modernor en general no els fa gaire gràcia, però jo proposo que diguem i escriguem els professors i els alumnes, com fan la majoria dels europeus.

No sé què fer: mantinc alumnat com a alternativa secundària, després d’els alumnes? El que no puc fer és carregar-me aquesta paraula perquè encara vindria algú a dir-me que és un mot (i un significat) normatiu i que a veure qui m’he pensat que sóc, hehe.

Una altra opció és fer servir alumnat per al masculí i alumnada per al femení.

O, per què no, alumnada en comptes d'alumnat. O fer servir indistintament alumnat i alumnada, com ramat i ramada.

Que dura que és la vida.


_________

1. Al Diccionari general de la llengua catalana (DGLC, el de Fabra) dos dels exemples de cervell són aquests: El savi X és un gran cervell. És una dona sense cervell. Ara, al Diccionari de la llengua catalana (el DIEC) hi ha aquests dos: Aquella dona és un gran cervell. No té ni mica de cervell.

2. El mateix ha passat amb banya.
(DGLC)
Posar banyes a algú: enganyar-lo la seva muller mancant a la fidelitat conjugal; tenir un altre tractes il·lícits amb la seva muller.
Portar banyes: es diu del marit enganyat.
(DIEC)
Posar banyes a algú: la seva parella, enganyar-lo mancant a la fidelitat conjugal.
Portar banyes: haver estat enganyat pel cònjuge.

3. Un exemple de provocar al DGLC: Una dona que provoca els homes. Ara no trobareu aquest exemple al DIEC.

4. Fabra va posar com a exemple d’intel·ligent: És un home intel·ligent, molt intel·ligent. I ara, al DIEC hi trobem (ai las!): És una dona intel·ligent, molt intel·ligent.

5. Exemple d'enganyar: Un marit enganyat per la seva dona.

6. Exemple d'enginy: Un home d’enginy.

7. Exemple d'enginyar. Ell no sé com s’ho enginya, però aconsegueix tot el que vol.

8. Exemple d'enginyós: És un home molt enginyós.

9. Exemple d'engrossir: Com s’ha engrossit! no sembla la mateixa.

10. Definició d'histèria: Afecció nerviosa que ocorre principalment en les dones, en què l’excitabilitat emocional i re­flexa és exagerada, i es caracteritza per convulsions, sufocacions, etc.

11. Exemples d'home: Un home de bé. Un home de cor. Un home de talent. Un home de mèrit. Un home de gust. Un home d’honor. Un home de lletres, de negocis. Un home de món. (...) No el torceràs del seu camí: és un home. No ets home si no ho fas...

12. Exemples de dona: Ésser ja una dona. Fer-se dona. Una dona amb dues noies. Dona de sa casa. Dona homenen­ca.

(Els punts 1 a 9 són meus. La resta, de l'Eulàlia Lledó.)


Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...