dimecres, 21 de gener de 2009

Una setmana després

.


Em costa de creure que avui ja faci una setmana del naixement del Josepet. Ha passat tan de pressa que tot plegat ja em queda lluny en el temps i, en canvi, és tot tan recent! A vegades em miro el nen i tinc la sensació de conèixer-lo de tota la vida; altres vegades, tot i que cada cop menys, me'l contemplo fins i tot amb un punt de perplexitat, qüestionant-me encara si és veritat que aquesta criatureta sigui nostra.

El dimecres 14 vaig anar tota tranquil·la a quarts de deu a fer el quart control de monitors a l'hospital i ja se m'hi van quedar. Vaig trucar al Marc, que era a Andorra treballant, i li vaig dir que anés baixant amb calma i anés a casa a buscar les bosses. Jo anava fent sessions de monitors i sessions de passeig pel passadís de la primera planta de l'hospital. A partir d'un-dos quarts de tres, els passejos es van limitar a anar del peu del llit fins a la porta de l'habitació perquè les contraccions van començar a ser criminals. I vaig començar a cridar. A cridar com mai ho havia fet abans i com mai hauria pensat que seria capaç de fer! I li deia la comadrona (fantàstica Laura!): "ho sento però és que he de cridar!" Patia pels malalts de les altres habitacions i també pel Marc, perquè el pobre sabia que ho estava passant potser més malament que jo, amb aquella impotència de no saber què fer. Cap a tres quarts de quatre la comadrona em va tornar a mirar com anava i ja va avisar corrents al quiròfan. Hi vam entrar a les quatre en punt i a les quatre i dotze va néixer el nen. A tres quarts de cinc tornàvem a l'habitació. Tot va anar tan de pressa, que el ginecòleg va arribar al quiròfan quan la Laura ja m'havia començat a cosir. La meva mare, amb aquell orgull de mare, no es cansa de repetir que el metge li va repetir tres vegades: "la Josefina, molt bona paridora."

A l'hora de la veritat, ni exercicis de respiració ni punyetes teòriques: quan arriba el moment, i si tot va tan ràpid, fas el que pots i el que sents. I els 12 minuts que va tardar a sortir el nen estant al quiròfan no podia coordinar res de res del que em deien la comadrona i l'anestesista. Hauria volgut l'epidural però no hi vam ser a temps. A la tarda, la Laura em va dir que camí del quiròfan, a l'ascensor, havia fet un crit tan bèstia, que les infermeres de planta s'havien pensat que hauria parit directament a l'ascensor. Puf, quins records! Ara els veig lluny!!

I de retorn a casa, divendres al migdia, els primers dies han sigut complicats, no ens hem pas d'enganyar. Tot canvia tant! Per molt que t'avisin no te n'acabes de fer a la idea. Ahir li deia al Marc que jo em pensava que aniria fent cosetes i que, com un a més a més, tindria el nen. Però res d'això: el nen se m'emporta les 24 hores del dia en exclusiva! I aquesta situació encara l'he d'acabar de saber portar, perquè jo estic acostumada a tocar diverses tecles, a casa, i dedicar-me gairebé en exclusivitat a una de sola encara em té una mica desconcertada.

A més, com que li he volgut donar pit, els primers dies he patit molt: el nen no mamava gaire, al cap de tres dies havia perdut una mica més de pes de l'aconsellable, i com tantes altres mares novelles em donava les culpes de tot: que si no en sabia, que si no n'aprendria, que si no tindria prou llet... El nen no anava de ventre: la pediatra em deia que era perquè no menjava prou i les padrines em deien que si no menjava era perquè tenia un tap a la panxa per no poder anar de ventre. I li vam aplicar un mètode antic que la bona amiga Montalbà li va dir per telèfon a la meva germana: un bastonet d'orelles sucat amb oli d'oliva, i oli en un llum, mai millor dit. Des del moment que va poder anar de ventre tot ha anat rutllant molt millor. El Josepet va començar a menjar molt i ja ha guanyat força pes. Aquest matí hem tornat a visitar-lo i tot va pel bon camí.
Ara també començo a gaudir molt dels moments que passo amb ell donant-li el pit. Quan acaba de menjar té un repertori de ganyotes i d'estiraments que fa riure molt. I a les nits dóna una guerra acceptable, dins del que cap.

A poc a poc amb el Marc ens anem adaptant a la nova vida perquè és ben veritat que l'arribada d'un fill te la trastoca de dalt a baix. Ho notes en les coses més rutinàries com esmorzar, rentar-te les dents, dutxar-te... Jo mai abans m'havia trobat a quarts d'onze del matí anant encara en pijama!!!! Però cada dia que passa mirem de tornar a recuperar una mica de rutina i d'ordre.
El Marc està sent senzillament fantàstic: s'ha agafat uns quants dies de vacacions i fa toooootes les feines de casa. Quina sort que tinc de tenir un home així! Acaba el dia rendit però em sembla que està vivint uns dies inoblidables. N'estic molt orgullosa, dels meus dos homes, i també del Quico, que s'està portant molt bé.

Fi de la crònica. L'he començat a escriure a quarts de set i l'acabo a les nou tocades. Coses de la maternitat recent!
.

10 comentaris:

Puigmalet ha dit...

Em sembla que qui és realment afortunat, ara mateix, és el Marc, per tenir "una bona paridora" i per poder contemplar una escena com la que ens mostreu aquí. Per molts anys!

ury ha dit...

Felicitats, Jose!
Una experiència brutal i un relat a l'alçada.
Ànimus... i passa dels consells contradictoris, que cada criatura és un món.

Dessmond ha dit...

L'enhorabona! Celebro que us hagi anat tant bé i ràpid.
Feu molt bona pinta en la imatge.
Al final, després de molta teoria, el que compta és tenir sang freda i escoltar els avis de la criatura i el que et digui el sentit comú.
Gaudiu-lo molt i és molt cert el tòpic que una criatura et canvia la vida per sempre. Altre cop, la nostra enhorabona!

vpamies ha dit...

Per què serà que ens sona aquest relat a tots els qui hem estat pares alguna (o algunes) vegades?

A poc a poc, tot es va ressituant, ja ho veuràs. Però hi ha canvis que ja són impepinables, que ja no tenen marxa enrere!

Ara son, perquè el Josep només menja i dorm. Després les primeres gràcies i el primer de tot. Després un argent viu. I potser gateja, i llavors veus que ho tens tot pel mig i que tot és perillós (escales, endolls, figuretes en mobles baixos, peces petitones que es pot posar a la boca...), després dorm menys i el tens tot el dia com un annex a tu...

Ve, ja ho anireu descobrint... hehehe.

Però ja veuràs, que amb el temps recordes les coses bones i no les nits en blanc o l'esgotament de tenir algú absolutament dependent de tu per a tot.

Jo us aconsellaria anar encarregant el germanet/a: quan els dos són prou grandets (el petit més de 3 anys), interactuen, desapareixen en determinats moments i recuperes part del teu temps... fins que encarregues el tercer, que llavors és un festival de lussss i de colooooooor! :-)

Xavier Oliu ha dit...

Sembla mentida que siqui teu, dius.
Jo, el dia que em vaig emportar el nen de la clínica en un maxicosi, tenia la sensació que si em veia un urbano o un mosso em demanaria els papers i em preguntaria d'on l'he tret.
x.oliu

reflexions en català ha dit...

Per una vegada, estic d'acord amb el Puigma. L'afortunat sóc jo perquè la Josefina és una marassa, ho porta molt bé tot i que a vegades l'haig de rondinar perquè no vol jeure. Sempre amb el motoret!


Víctor, tu ens vols matar o què? Ara mateix l'únic que encarregaria és una nit plàcida, hehe.

Xavier, hehe. Aquests dies tens sensacions molt diferents de les habituals i anècdotes divertodes com la teva.


marc

Isidre ha dit...

Cullons Fina. Felicitats un cop més

Sergi ha dit...

I un dia deixes de fer coses tan simples com comprar el diari, tabac (si no t’estimes), demanar sal a la veïna, construir un museu per tal que hi exposi "la Chunga"... i tot per què? Perquè el fet de preparar la bossa amb els pitets, xumets, bolquerets... a banda del cotxet (i totes les coses que acabaran en “et” a partir d’ara) et fa dir: ho deixo, ja no tinc ganes de fer més museus! I et quedes a casa, perquè el teu fill estarà protegit de la resta del món (els pares hem de protegir-los i tu ets el seu p/mare).

Quina enveja! (No vull dir tenir fills... sinó poder compartir l’experiència a la catosfera)
Enhorabona als dos novament.

Jordina ha dit...

Si vols ser gran
torna't infant.
Si vols fer llum
esventa el fum.
Si vols saber
no aprenguis re.
Si vols la pau
tanca't al cau
amb pany i clau.
Si vols diners...
no en parlem més! (Pere Quart)

Benvingut a l'aquest món, Josep.

Ningú és Perfecte ha dit...

Una fantàstica crònica Josefina!
Com pots imaginar-te l'he llegida amb especial atenció.
:)
Cuideu-vos molt!
petons

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...