dimarts, 3 de febrer de 2009

D'assetjament rural


El Marc fa molts dies que m’anima a escriure alguna cosa en les poques estonetes que tinc vagaroses i que no aprofito per descansar i preparar-me per a la nit —tot i que he de dir, per fer justícia al Josepet, que em deixa dormir més del que ho havia fet força nits mentre estava en estat, quan em desvetllava amb molta facilitat—.

Deia que el Marc em diu que escrigui però no estic gaire inspirada. M’instava a fer-ho sobre aquestes notícies que van apareixent els últims dies d’assetjament als pagesos: que si cal silenciar esquelles, que si t’obliguen a tancar la granja per pudors i sorolls, que si no es pot bogar ni sortir en tractor a la carretera en cap de setmana... Penso que és una qüestió que cau tant pel seu propi pes que no se m’acut què podria dir-hi de nou. Només que m’encantaria conèixer la veïna de cap de setmana que ha recorregut fins al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per fer tancar la granja d’un pagès jove a Montornès de Segarra. Una dona que es veu que viu en aquest poble durant quinze dies l’any. Quinze!! Hem arribat a unes situacions tan irracionals i il·lògiques que a mi se m’escapen.

Fa un parell d’anys el meu pare també va viure una situació similar. La quadra nova la va construir fa una trentena d’anys i llavors estava força separada de les cases habitades. Ara, en canvi, té construccions noves a totes bandes excepte a la cara nord. De vaques ja fa uns 15 anys que no n’hi ha però fa dos hiverns hi va haver de pujar una vaca del camp perquè estava malalta. Bé, va ser la manera de conèixer el veí que feia més d’un any que vivia a la casa adossada del costat de la quadra i que fins a aquell moment no s’havia dignat a fer cap salutació. L’endemà mateix de tenir la vaca com a veïna, es va presentar al meu pare dient-li que el soroll de l’esquella no els havia deixat dormir. I el meu pare hi va entaforar un paper de diari —a l’esquella—i es va acabar el ding-dong. També li hauria entaforat jo!

Llavors et planteges: la gent que decideix anar a viure a un poble, a una casa que està just al costat d’una quadra on no hi ha activitat però no està abandonada i on sempre hi pot haver la necessitat d’encabir-hi una vaca de forma puntual, o un grup d’ovelles, o tres o quatre gallines ponedores per consum propi, què coi hi té, al cap? Vull dir: les persones que un bon dia apareixen en un poble de pagesos i que són capaces d’anar fins on calgui per fer tancar una granja que sempre ha sigut allà, que no tenen cap vergonya per dir-li al pagès que per favor faci callar les esquelles, que demanen que no toquin les hores al campanar, són persones, diguem-ne, normals?

Estem perdent el nord, si no és que ja l’hàgim perdut definitivament.


10 comentaris:

vpamies ha dit...

Quanta raó, Josefina!

Em sembla recordar que l'argumentació jurídica que li va donar la raó deia que no es podia fer activitat industrial a menys de 2 quilòmetres d'habitatges. I equiparaven l'activitat de la granja a l'activitat industrial.

Però és clar, el problema és quan aquestes granges hi han estat de sempre i els habitatges són acabats de fer. Qui hi ha donat els permisos?

Hi ha polígons industrials al Vallès Oriental, allà on visc, a una pedrada de les cases. Els Ajuntaments s'han venut fins l'últim pam quadrat de terra i ara la gent conviu amb fums i indústria a peu de carrer.

Hem de fer tancar ara aquestes indústries? És clar, als ajuntaments ara els surt més a compte els calerons del sòl urbanitzat i l'IBI de 2.000 habitatges que el que perceben d'una indústria contaminant.

Puigmalet ha dit...

"Hostes vingueren..."

Això de les esquelles ha passat a Llanars, un bonic poble muntanyenc que darrerament sovintejo. Dissabte passat s'hi van haver de manifestar i tot. Me'n faig creus d'on som capaços d'arribar amb aquesta mentalitat tancada. Però clar, després a la tele3 fan programes sobre la pagesia on els deixen de mig analfabets. Tot hi contribueix.

marc ha dit...

Així m'agrada. Ara exposaré una de les meves teories ximpletes. Moltes d'aquestes persones fugen de la ciutat. Això és el que diuen. Però fugen de si mateixes i acaben convencent-se que la 'tranquil·litat' dels pobles les 'curarà'. Oh!, que guai, el poblet i tal...

I després, s'adonen que aquella medecina no els va bé, se senten en un medi hostil i acaben odiant-lo, mentre continuen odiant-se a si mateixes.

Ja està.

marc ha dit...

Això s'arreglaria traslladant les granges, però no a càrrec del pagès, que hi era abans i no era il·legal.

marc ha dit...

Ah! Per cert, si el Marc insisteix tant que la Josefina escrigui és amb l'única finalitat que aquest bloc tingui una mica de nivell, més lectors i, ergo, més ingressos publicitaris.

Pur egoisme, al final.

síl ha dit...

jo hi ha coses que mai he entès! coi, si vas a viure a un poble de pagès què hi esperen trobar? però el què encara em sorprèn més és que algun jutge es miri la denuncia en qüestió i li foto cas! Bojos, ben bojos tots!!

una abraçada guap@s

Sergi M. Rovira ha dit...

Casualment he rebut un correu -e de ma germana de Sort. Haig de fer-lo córrer i tracta d'això que expliques. Jo em vaig queixar (a ma germana)de les campanes de Sort (perquè dormírem quatre dies just al davant). Però la queixa no pretenia que les silenciessin, simplement em queixava per vici. Tinc la sort de viure molt allunyat del campanar del meu poble i no el sento.
"Qui no vulgui pols que no vagi a l'era", diem a casa.
Amb el vostre permís, us deixo el text que m'ha passat:

Les vaques porten esquella i la merda fa pudor!

Ja n'hi ha prou! La població rural de Catalunya està patint una amenaça!
Des de fa segles les campanes dels pobles toquen cada hora, les vaques, les ovelles i els cavalls porten esquelles al coll, els galls canten a la matinada i la merda fa pudor (com no pot ser d'altra manera).
Darrerament hi ha hagut un gran augment de població urbanita "post moderna" que fa turisme rural per "respirar aire fresc" i "viure la natura". Això no hauria de ser un problema si no fos perquè alguns d'ells, Ajuntaments i constructores estan posant en perill la tasca dels pagesos i ramaders.
Es veu que les esquelles i les campanes "molesten", els galls "criden" massa i els tractors "destorben" a la carretera, i segons algun Ajuntament no es cumpleixen alguna norma que s'han tret de la màniga.
Serà certa la dita tan nostrada "de fora vingueren que de casa ens tregueren"?
No hi ha cap problema en compartir el món rural, el que cal és respectar-lo com es mereix.
A Catalunya tenim la sort que hi ha gent que pot viure encara de l'agricultura i ramaderia, una tasca que, de moment, no fa fums ni cal posar límits de velocitat a les vaques perquè pasturin.
La muntanya no és Port Aventura! És real i és de veritat! Ajudem tots plegats perquè segueixi sent així.

Passa-ho.

Ui... Lamento haver-me excedit en el text.
Salut!

Ferran ha dit...

Tu ho dius: cau pel seu propi pes. M'agradaria conèixer la freak aquesta de la denúncia, però no menys que al freak del jutge que li ha donat la raó.

Tu sí que tens raó (tu i els milions que te la donem): n'hi ha que han perdut el nord!

josefina ha dit...

Oh guapeto, gràcies per la floreta, però em semble que amb la publicitat que tenim no cobrim pas despeses eh? I els bolquers són molt cars!

Roger Cremades ha dit...

Us he enllaçat per ampliar informació amb meu blog sobre el tema "pijorural"
Salutacions cordials des del País Valencià
Roger Cremades
PEL PAISATGE DEL PAÍS VALENCIÀ
http://blocs.mesvilaweb.cat/rogersafor

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...