dilluns, 2 de març de 2009

I així estem






Em sembla impossible estar fent això: posar-me a l’ordinador i escriure unes línies! Des que el Marc va tornar a treballar, el 9 de febrer, poques ocasions he tingut per fer-ho, i això que ja fa dies i dies que tinc ganes d’escriure una mica sobre l’aventura de ser mare, ara que el Josepet ja té sis setmanes, i quines setmanes!! En teoria no m’hauria de queixar gaire perquè tinc motius suficients per pensar que som uns privilegiats: el nen menja bé i està creixent encara millor, i les visites reglamentàries a la pediatra han sigut sempre positives, però no puc pas dir que aquest mes i mig que fa que sóc mare hagi sigut un camí de roses, ni de lluny.

En primer lloc, per l’adaptació a la nova vida: encara que durant l’embaràs mires de pensar com serà tot plegat un cop hagi nascut la criatura, no et pots pas fer el càrrec de com t’arriba a canviar. A més, com em va dir la llevadora el dia que em va donar l’alta definitiva i davant del meu atac de sinceritat, és ben veritat que durant l’embaràs el pensament ens queda bloquejat pensant només en el part, i en realitat la prova de foc són les primeres setmanes amb la criatura a casa. A fe que sí! Fins ara no goso dir que ja estic una mica aclimatada a la nova rutina, tot i que cada dia hi pot haver canvis imprevistos. I cal estar a punt per afrontar-los, amb bon humor i amb tranquil·litat. El meu cop més dur va ser la nit que vaig considerar obligat abandonar el meu llit de parella per anar-me’n a dormir a l’habitació del nen i que el Marc pugui descansar al màxim. Em va caure el món a sobre!! Vaig passar la pitjor de totes les nits. A més, a la nit tot es magnifica, de tot en fas una bola fins que es fa de dia. Llavors te’n rius, del que has arribat a pensar unes hores abans.

La paraula clau d’aquestes sis setmanes com a mare ha sigut PACIÈNCIA. Així, en lletres majúscules. Jo em tenia per una persona prou pacient, però m’he adonat que no devia pas ser així. Amb un nen tan inquiet, nerviós i un pèl anàrquic com el nostre, mai acabes d’esgotar tot el significat d’aquesta paraula. I amarar-me de paciència també ha sigut, i segueix sent, un exercici que miro de practicar cada dia a base de bé, perquè si no, hauria patit un daltabaix!

Al tenir la criatura, i al ser la primera, esclar, t’adones que hi ha un abisme entre la teoria que hagis pogut llegir o t’hagin pogut explicar durant l’embaràs i la teva realitat del dia a dia. Abans de res: el que funciona amb una criatura no té per què funcionar amb la teva. Segon: la teoria és ideal i la realitat no. I voler aplicar la teòrica a la pràctica pot ser un error molt gros. Sentit comú, sentit comú, i no deixar-se perdre ni pels nervis ni pel patiment ni per l’angoixa. Aquesta miro que sigui la meva màxima, tot i que a vegades és fa difícil aplicar-la, no ens hem pas d’enganyar. Tercer: moltes de les previsions que vas poder fer durant l’embaràs queden en no-res quan és la criatura i la seva manera de funcionar el que preval per damunt de tot. L’exemple més recent que puc aportar: confiava que el nen s’estaria al cabasset tres mesets o potser quatre. I just aquesta setmana ja l’hem hagut de passar al bressol perquè hem vist que necessita dormir ben ample i amb prou espai de maniobra. Doncs apa, a guardar el cabasset i a reestructurar l’habitació abans del que pensàvem. I durant l’embaràs havia llegit que quan són tan petits s’han de sentir ben recollits mentre dormen, i els has de posar una mena de topall als peus perquè es trobin segurs. Punyetes!!

Pateixes per tot i quan ho consultes amb els entesos et diuen que tot és normal, o sigui que més val agafar-s’ho amb filosofia. Aquesta setmana, per exemple, hem passat uns dies complicats perquè dimarts el nen no va dormir gairebé en tot el dia i va menjar molt poc. Jo ja vaig arribar a pensar que es quedava amb gana i no en tenia prou amb el pit. Vaig estar temptada de trucar a la pediatra però me’n vaig estar perquè les veus més experimentades que m’envolten em deien que la canalla, tan petits, fan canvis. I és ben cert: ara el Josepet ja ha començat a dormir quatre hores seguides a les nits, de dia no dorm en excés però avui ja estic comprovant que va espaiant les preses, que fins ara eren cada dos hores. A més, mirant-li la cara, rodanxona i amb color de salut, em convencia que no li podia passar pas res de greu. Però és ben cert que pràcticament pateixes per tot i, com diu la meva mare, pagues la novatada.

I no volia acabar la meva reflexió sense dir-hi la meva en un debat estrella: pit o biberó? Ah, aquí també, quanta teoria ideal i quanta fanfarronada, em fa l’efecte!

Jo no em vaig plantejar en cap moment si li donava el pit o passàvem al biberó directament. Em va semblar tan natural i lògic donar-li el pit que el biberó, senzillament, ni em va passar pel cap —penso que ho deu fer haver viscut entre vaques i vedells—. Bé, durant l’embaràs només sents a parlar de les meravelles de donar pit, dels seus avantatges tant per a la criatura com per a la mare, que admeto que són molts, però en canvi, sempre es passa de puntetes sobre els inconvenients, que també n’hi ha, i que te’ls trobes com un cop de puny a la cara quan t’hi poses. Suposo que tot depèn del tipus de dona que ets, però per mi, això de donar el pit, i fins ara que el nen me’l reclamava cada dos hores, ha sigut un esclavatge amb totes les de la llei. Molt maco, sí, però molt esclau també. I si tu estàs acostumada a estar a casa però no pas asseguda al sofà sinó fent sempre coses i cosetes, ja has begut oli. I és el que m’ha passat a mi aquestes primeres setmanes: em costava acceptar que no podia fer pràcticament res més que passar totes les hores amb el nen, perquè no et deixa gaire marge per a coses tan bàsiques com fer els llits, planxar, treure la pols, escombrar... Ara, però, i creuo els dits, sembla que ja estem en el bon camí d’adaptació mútua a la situació. Donar pit també és molt solitari i fins a cert punt insolidari amb el pare. Si tenim un segon fill no ho sé pas, si li tornaria a donar pit. I entenc perfectament les dones que decideixen no fer-ho.

A més a més, si vols donar pit has de ser conscient que hauràs d’estar sempre al cent per cent tant físicament com anímicament. Perquè sembla mentida com la criatura nota si estàs cansada, trista, desanimada, angoixada o tens presses quan li dónes el pit. O sigui que a més d’esclava, has de ser una superdona!

I volia dir més coses però m’estic morint de gana (ah, aquesta és una altra: et diuen que si dónes pit recuperes més fàcilment el pes que tenies abans de quedar en estat. Doncs a mi, això de donar pit em fa venir molta set però també molta gana! Esclar que perds calories quan el nen et treu la llet però d’aquí a recuperar la figura antiga, també n’hi ha un bon tros!). Però en fi, als que et diuen que gaudeixis de les primeres setmanes de vida de la criatura perquè després ja no gaudiràs tant, els diria, amb tot el carinyo del món, que no en tenen ni idea!!

Oh, em sembla un miracle: he pogut escriure tot això i el nen encara no s’ha despertat!!! Em sembla que sí, que ha fet un canvi i ja anem per un camí una mica més racional. Creuem els dits!!

Per acabar: no he pogut evitar posar aquesta foto preciosa dels meus dos homes. Els estimo amb bogeria.

josefina

15 comentaris:

Manel des de l'Exili ha dit...

Hola Josefina i Marc,
D'un pare de 4 fills de dues dones.
El més important és segons la meva modestia fer que tot sigui el més fàcil possible dins del trasbals que comporta un nadó.
No pensar gaire en el futur i mirar passar el dia a dia el millor possible mentre creixen, que ho fan rapid.
El tema del pit, la primer dona només li va donar al primer durant 2 mesos i ho va deixar pel dolor que l'hi produia, en canvi al segon no li va donar. Bé, dels dos, el segon ha estat el que menys vegades ha anat al metge!!. Vull dir que potser si que la llet materna ajuda però la genetica de cadascun és més determinant.
Dels dos segons que tinc ara, de 5 i 3 anys, la meva actual muller, com mig alemana que és, els hi ha donat de pit fins que ha pogut, el primer durant 1 anys i ho va deixar perquüe ella va agafar un costipat molt fort que va tenir que estar al llit una setmana. En el darrer, va estar 10 mesos i ho va deixar perquè la nena volia més del que la meva dona l'hi podia donar i el metge ens va dir que l'hi donessim biberó amb cereals.

Jo penso, que 3 mesos és més que suficient i en tot cas, es pot donar al vespre abans d'anar a dormir un bibero de complement al pit perquè el petit dormi més hores.

Però també el biberó té els seus problemes, necessita d'una logistica que el pit no cal. Termo, Biberó, llet en pols, aigua calenta i esterilitzada, esterlitzar el biberó...etc, mentre que el pit, no cal fer res.
Ho dic per si vols viatjar o sortir algun cap de setmana d'excursió.

En tot cas, endavant que el naixament d'una vida és sempre una sorpresa molt agradable!

Anònim ha dit...

MARC I JOSEFINA, FEU CAS AL MANEL, TE MOLTA RAO.
SOC MARE DE 4, I MAI HE PASSAT DELS 6 MESOS DE PIT, I ESTAN PERFECTES.
AQUESTA DERIA DE TORNAR Al TEMPS DE LES BESA-AVIES,S' HAN FAR UNA CAMANDULA.
JUGANT AMB BCN.......

Allau ha dit...

No et queixis, Josefina, que per la foto es veu que se't crien molt bé.

Andreu ha dit...

Josefina, Marc, Josepet,

Ho esteu fent molt bé, i, Josefina, estàs molt lúcida. Molt bon senyal. Això dels Fets. No paraules, lema convergent dels 80, realment, es el amteix que dius tu de la teoria a la realitat.

Sentit comú. Sentit comú. Seny. I sempre la realitat és la que marca. No la teoria. Heu superat, prou bé, la fase més estressant, sobretot en uns "primerencs", si em permeteu. I en plé hivern. Que també marca. Hagues estat diferent si el part hagues estt el juny.

Pero amb sentit comú, tot s'arregla i va bé. I anar passant dies rera dies, sense cap plà a dos dies vista, encara, o plà estratègic que pot o no complir-se. Poc a poc, veureu que us aneu adaptant a l'evolució del Josepet amb més harmonia i flexibilitat, i tindreu una situació diferent, molt millor, això si, però que també dominareu plenament.

Una abraçada i enhorabona per que ho feu força bé. Cordialment,
Andreu

Dessmond ha dit...

Josefina,
El biberó va molt bé. Fins i tot en aquesta tasca d'alimentar la criatura fa que pugui ser compartida. Jo no m'hi encaparraria gaire. Ara hi ha una mena de moda que fa agafar remordiments de consciència a les mares. Jo ho vaig tenir clar de seguida. La meva dona encara, a vegades se li escapa alguna llagrimeta. I ben bé no sé perquè. El nen té dos mesos i pesa més de sis kilos. Jo sóc partidari de posar-lo a fer règim. És com una porcelleta amb forma humana.
La foto és maca. Ara toca disfrutar d'aquests moments, malgrat el trasbals que arriba a suposar el naixement d'una criatura. (Jo no sé com s'ho fan aquests que els hi toca trigèmins!). Apa, l'enhorabona i santa paciència, que aquest juguet és de per vida!

David Gálvez Casellas ha dit...

Ànims. Ànims. Ànims.

Ja sabeu que també sóc pare de tres. Els dos petits es duen a penes un any. Per tant, durant els seus primers dos/tres anys de vida la cosa va ser força esgotadora. Quan un dormia l'altre no, etc. Fins que el Nahum no va tenir tres anys no vaig fer nits completes. I dic "vaig" i no "vam" perquè a partir de cert moment vam anar de biberó i me'n vaig encarregar jo al 100%. Donar el pit pot tenir avantatges, però sens dubte és esgotador. Si a això li sumes alguna mastitis, tanca la barraca!

Els biberons tenen l'avantatge que en pots fer varis al vespre (jo n'havia arribat a preparar cinc a la vegada, pel dos petits) i deixar els que no es prenen al moment en stand-by a la nevera. No cal dir que el microones és un altre gran invent! D'aquesta manera, el mascle (alfa, beta, omicron o el que sigui) es pot llevar a les palpentes quan sent gemegar, extirpar-se precàriament les llaganyes i fer la feina de mamífer mentre la sacrificada mare ronca com una morsa (que ben guanyat que té el cel de bregar la resta del dia amunt i avall!).

D.

David Gálvez Casellas ha dit...

Heu acabat fent allò que tanta ràbia us feia, eh? Parlar dels fills (i la feina que representen). Això sembla una sucursal de "Ser padres". He he he!

jordina ha dit...

Carai! veig que els homens hi entenen molt, de criar canalla!! senyal que canvien els temps? apalí, doncs felicitats a tots els qui tireu endavant en aquesta experiència.
A mi també em passa amb els nens del cole. Una cosa és la teoria i totes aquestes meravelles pedagògiques que expliquen els llibres, i una altra és la realitat. Trobar-te davant molts nens que no saben si tindran una poma per dinar, o nens que només reconeixen un llenguatge: el de les patades i els insults. I intentar que aprenguin alguna cosa, o que l'escola els doni alguna eina per tirar endavant.
Com diu l'Andreu, seny i sentit comú! tot i que a vegades costi de trobar. Al capdavall, que al final del dia et regalin un somriure o un dibuix que han fet amb tota la il·lusió, dóna els ànims necessaris per buscar recursos sigui com sigui.
Josepet, no vull pas ser una tieta virtual! aprepara't que aviat m'enfilo a les muntanyes.

Thera ha dit...

Hola! No us conec, però us feia una 'ullada' i no me n'he pogut estar de felicitar-vos pel petit de la casa! I també pel fet de donar-li el pit! Pensa que el pit no és només aliment, és tendresa, és un lloc on acurrucar-se, és seguretat, és consol,... i ser mare és una etapa, jo també et diria que en gaudisis i és que algú ja t'ha dit que creixen moooolt depressa! Salut!

Efrem ha dit...

=)___ Felicitats...

Andreu ha dit...

Marc/Josefina

Aprofito, per a recorda-li al Marc, per si no ho sap, que en Sostres va tenir també el detall de dedicar-li un article al republicà-psocalista-panxacontenta-barril.

Aquest.
El pensament socialista
SALVADOR SOSTRES / WWW.SALVADORSOSTRES.COM
El camarada Barril ha escrit que el nacionalisme català ha deixat de pensar i que així no va enlloc la Casa Gran. Tot plegat per alguns comentaris anònims en algunes pàgines d'internet, que té tota la raó que són impresentables. Però d'una banda i de l'altra, perquè els asseguro que és demencial el que en nom del socialisme tan equivocat he d'aguantar a la meva pàgina. Pot dir-se que internet afavoreix alguns vicis com la covardia, però la massa sempre ha estat vulgar, i encara que el camarada Barril hagi viscut de negar-ho, ho sap perfectament. No importen les masses, tothom té masses i són igual d'ordinàries. El que compta són les elits. I mossèn Ballarín sempre ha estat molt superior a Maruja Torres. També Pujol i Obiols. Mas i Montilla. David Madí i José Zaragoza. Importen les elits. Aquestes elits socialistes que porten tota la vida defensant idees que sempre han resultat fatals, i que encara que les escriguin correctament, contenen les pitjors faltes d'ortografia que es poden cometre, que són les de la immoralitat i les de la devastació. Més m'estimo un anònim amb faltes d'ortografia que algú conegut justificant Castro. Més m'estimo un catalanista cridaire i poc centrat que la quantitat de cadàvers que heu arribat a justificar, pensant tant. Vet aquí el drama de la classe intel·lectual i política de Catalunya. L'endarreriment, la taca. L'error fonamental que encara abracen camarades com Barril, i amb una plasmació política de tan reconegut prestigi intel·lectual com Saura, Boada i tot quant quinqui. Així com la Casa Gran és una reformulació, fa molt temps que cap idea nova surt del socialisme. Només burocràcia i gestió. I com es pot veure, pèssima gestió. El vell fracàs de sempre i les mateixes cançons.

Ningú és Perfecte ha dit...

Mentre la majoria dels lectors aprofiten per posar sobre la taula la seva experiència parental...jo m'ho miro amb una certa aprehensió a pocs dies de parir.
aix....
Jo tampoc no he volgut fer massa plans que ja se sap que emntre tu els fas algu altre els desfà.
Els dos homens de ca teva fan molt bona cara, senyal que es crien amb salut.
Tu també estàs molt guapa,
senyal que et prova.
Suposo que fet i fet és l'únic de compta. Que tot va bé.
:)
petons

vpamies ha dit...

Josefina,

Sempre el pitjor ja està passat i el millor, per venir. :-)

La maternitat (i la paternitat, és clar) és dura. Com també és dur néixer i créixer, no ho podem pas oblidar!

A tots ens agafa de nou, tant als pares com als fills. Però ja veuràs que a poc a poc tot va encaixant i recuperes part del teu temps i aprens a conviure amb una altra personeta a casa.

Alletar? No hi ha res que demostri que sigui millor ni pitjor. Cadascú ha de fer segons les seves conviccions, creences i desitjos.

Jo, amb l'experiència de tres, et diria que ho facis mentre et sigui còmode i no et suposi un trasbals.

Però feu tots molt bona cara. A la foto i en directe! Estàveu magnífics durant la visita al Pla.

oriolvidal ha dit...

Ànims i feu el vostre camí, passant de consells i sense atabalar-vos. La foto és magnífica, per cert.

Gazo ha dit...

Alegra la cara, Marc! El Josepet, amb només cinc anyets, viurà dos fets històrics: l'estudi sobre perdurabilitat blocaire del mestre Parèmies i la independència del país.

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...