divendres, 13 de març de 2009

'Andorra, entre l'anacronisme i la modernitat'


Ara que Andorra surt als diaris pel tema dels paradisos fiscals i que molta gent comenta la jugada i parla del país sense tenir-ne ni punyetera idea, l’Àlvar Valls ens regala el llibre Andorra, entre l’anacronisme i la modernitat (Pagès editors), "adreçat al públic català però també ofert com a reflexió als mateixos andorrans".

Després de fullejar-lo una estona he decidit que passa per davant del magnífic llibre de l’Enric Vila. Una lectura molt recomanable, sobretot per als que tenen una idea vaga del que és Andorra. Vejam si aquest llibre contribueix a reduir una mica la ignorància que hi ha al Principat de Catalunya respecte al país dels Pirineus. Hi trobareu un repàs des de les arrels (s. XIII), quan Andorra va néixer políticament "quasi per casualitat", fins avui, en què es presenta "sota l’espasa de Dàmocles de la disjuntiva entre anacronisme i modernitat".


Us en deixo uns quants fragments de la part identitària, aquesta que no interessa a ningú, diuen alguns. Valls parla clar i català:


"Andorra, en canvi, no té referent «nacional» perquè la nació andorrana no ha existit mai i la nació catalana, a la qual realment pertany en el sentit antropològic i cultural, no és acceptada com a seva per molts andorrans. Així, la desaparició de les antigues formes de vida ha actuat molt més com una neta pèrdua identitària."


"Andorra, agradi o no a alguns andorrans, és un país de nació catalana, entès el terme nació deslligat del concepte polític d’Estat. Així ho reconeix el Manual Digest:

«Les Valls d’Andorra, en lo espiritual i en lo temporal, en lo eclesiàstic i en lo secular, en lo físic i natural i en lo moral, en l’idioma, àdhuc curial, en lo modo i moda de vestir, en los costums i geni, són pròpia, verdadera i llegítima Catalunya, com a part i porció de dit Principat, i per consegüent són sos naturals propis, verdaders i llegítims catalans en tot rigor; essent esta veritat tan visible i evident que sols pot deixar de veure-la i conèixer qui vulla afectadament i pertinaçment fer-se ciego.»


"En el discurs d’ingrés d’Andorra a l’ONU, fet en català el juliol del 1993 davant l’assemblea general, el cap de Govern Òscar Ribas va posar l’accent en la catalanitat d’Andorra a partir de la llengua identificant les «pròpies arrels» amb els quatre punts cardinals del pancatalanisme:

«Tenim ben clar que per fer coses i per comunicar-les cal ser cosmopolites i poliglots, però també que per ser cal aprofundir en les pròpies arrels. I les nostres són les de la cultura catalana. El català és el nostre idioma oficial. És en la llengua de Ramon Llull, Ausiàs Marc i Salvador Espriu, la qual es parla des de Fraga –a l'Aragó– fins a Maó –a l'illa balear de Menorca– i des de Salses –al Rosselló francès– fins a Guardamar –a les terres meridionals del País Valencià–»

Aquestes paraules van concitar la repulsa explícita d’un escriptor lligat a l’stablishment andorrà. Se’n va seguir una agra polèmica a la premsa, en què es va qualificar el cap de Govern de poc menys que de «venut» a interessos polítics catalans, i en la qual no va sortir en defensa de Ribas ni un sol andorrà; els únics que ho van fer van ser alguns vells residents catalans.
Un cop els dipositaris de les «essències pàtries» van haver cantat les quaranta a Òscar Ribas, i d’acord amb la poca empenta que en un altre lloc del llibre ja hem atribuït a l’antic cap de Govern, el resultat va ser que el discurs d’entrada a la UNESCO, que Ribas va fer tres mesos més tard a la seu d’aquest organisme a París, va ser pronunciat en part en català, en part en castellà i en part en francès, sense cap referència a la cultura catalana i cantant les excel·lències del trilingüisme escolar imperant a Andorra, fent així de la necessitat virtut."

Sucós.

3 comentaris:

Salvador ha dit...

Tal com ha dit la ministra Roser Bastida:
«A més a més del català, el
francès i el castellà a les
escoles d’Andorra s’hi hauria
d’aprendre el xinès».

Que es prepari el cap de Govern quan deixem de ser paradís fiscal, ingressem a l'OCDE i li toqui fer el discurs.

Ferran ha dit...

Deu n'hi do, la peneta que fa l'autoestima andorrana. Gairebé a la mateixa altura (de sola de sabata) de la catalana.

oriolvidal ha dit...

Crec que cap andorrà ignora avui els llaços amb Catalunya. Hi ha una susceptibilitat clara sobre d'altres identificacions, però en part, les entenc, donada la tendència de molts catalans a veure i entendre la singularitat andorrana com si fos un parc temàtic o un pur folklorisme.

Posats a polemitzar, crec que l'Àlvar Valls fa una mica de demagògia sobre les conseqüencies del discurs d'en Ribas. No és el mateix parlar davant l'ONU (on hi apareixes com a Estat que es presenta al Món, amb els teus trets substancials) que a la UNESCO, on forçosament has d'atendre les teves realitats circumstancials.

Ara bé, que parlés en castellà devia ser excessiu, sí.

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...