dimecres, 29 d’abril de 2009

'Crònica de la independència'


Per Sant Jordi la mestressa em va regalar Crònica de la independència, de la Patrícia Gabancho, que per mi és una de les intel·lectuals més lúcides i desacomplexades del nostre desventurat país. I una dona de cultura.

Va néixer a l'Argentina i a 22 anys va venir a Catalunya "a comprendre la guerra civil i el meu pare, fill de bascos, em va donar España, de Salvador de Madariaga. Em va seduir el retrat que feia de la Catalunya medieval i em va disgustar la seva actitud negativa davant de la Generalitat republicana. Vaig voler comprendre una nació sense Estat".

Després de presentar-nos un panorama desolador i de repartir a tort i a dret a El preu de ser catalans, en aquesta Crònica la Gabancho fa un exercici de periodisme-ficció molt amè, fins i tot divertit, en què podem resseguir no solament la crònica de la independència (proclamada el 2010), sinó també com és aquesta Catalunya lliure el 2037.

Tot plegat ho veiem a través d’un catalanocanadenc que va emigrar a Amèrica de ben jove i al qual encomanen un estudi sobre el procés independentista. Recull articles periodístics i manifestos de l’època en què l’olla bull i al final vessa (com ara, pel que fa a bullir), amb autors reals com Salvador Cot, Jordi Barbeta, Juan Tapia, etc. Aquí la Gabancho demostra una gran destresa i un sentit de l’humor en plena forma. M’agradaria veure la cara d’aquests periodistes llegint els articles que la Gabancho els ha fet fer. Clavats!

La Catalunya del 2037 la descobrim mitjançant entrevistes amb consellers, intel·lectuals i personatges destacats que ens mostren un país força idíl·lic, modern i, sobretot, normal. Els catalans fins i tot exportem la societat del pensament (superada la del coneixement)!!!

En una obra d’aquesta mena suposo que el més difícil és aconseguir que sembli versemblant. Penso que l’autora se n’ha sortit prou bé, encara que em costa imaginar-me el Miquel Roca proclamant la independència al Parlament i el Barça jugant a la lliga italiana (Gabancho: això de les lligues estatals té menys futur que Catalunya sota Espanya!). Per explicar-nos la Catalunya i el món del 2037, l’autora situa el protagonista a Amèrica, on la societat és diferent de l’europea; per això ens podem creure les explicacions dels consellers sobre els canvis de la societat sense que ens hàgim de preguntar: i això no ho sap, el protagonista? A mi m’ha semblat creïble, en general.

I en general, a la Catalunya del 37 s'hi està força bé; amb canvis traumàtics i injustícies, però amb més seny (penso jo).

El que m’ha inquietat és que l’any 2037 encara hi ha catalans (concretament un descendent dels Maragall) que continuen practicant la cançoneta políticament correcta: “Que no vol dir que els polítics i les polítiques no diguin més el que els convé que el que pertoca.” (p. 121). I si forma part de la conyeta? No ho sé...

Cap al final del llibre, la presidenta de Catalunya el 2037, Alba Artigas, diu:

“Dues generacions, almenys dues, van perdre energies negociant bocins amb Espanya. Ara les energies les posem a ser millors com a societat, a ser més pensament. I no ens va malament.
Tenir poder és tenir futur. El que Espanya no ens donava era precisament el futur. Ara que podem construir, volem fer-ho bé.
Els catalans estem orgullosos de ser catalans, però una cosa no ha canviat: els catalans som gent de tot arreu.”

Vist l’èxit de vendes del llibre, segur que hi ha molts lectors que mentre el llegeixen fan com els culers que encaren aquesta setmana amb el típic no pot ser, no pot ser però se’n van a dormir somiant el triplet, de la mateixa manera que els altres s’empassen, angoixosos, les pàgines de la Crònica a la recerca d’allò que no pot ser i és.

Per mi, un llibre que d’entrada et fa una mica de por però que val molt la pena. I la Gabancho, una bona escriptora i una intel·lectual solvent i compromesa.

Ah! Un altre llibre sense el poliment lingüístic que seria desitjable. Haurem d'esperar trenta anys, si seguim el fil de la Gabancho.

11 comentaris:

joliu ha dit...

Me'n fas venir ganes.
Quan cites la presidenta Artigas, on diu 'podem' deu ser 'posem'?

reflexions en català ha dit...

Gràcies per la correcció, Joliu.

Ara que estàs en repòs, en un dia te'l poliràs. Aquesta tia escriu molt bé i en sap molt. El llibre era tot un repte i chapeau.

He flipat quan imita els opinadors del ram. Ha, ha. És una crac!

Au, fes-me cas.

Ferran ha dit...

Ei, molt interessant la teva crítica. Conec el llibre només pel títol i pel nom de l'autora, però no sabia com ni en quin sentit havia enfocat la qüestió. De debò que me n'has fet venir ganes de llegir-me'l; de pet a la llibreria!

Adrià Izard ha dit...

Te de dir que m'has convençut. Demà que tinc festa (de lliure elecció) aniré a canviar un llibre que hem van regalar i no m'ha agradat i probablement agafaré aquest. M'ha semblat que te molt bona pinta.

reflexions en català ha dit...

Coi, hauré de demanar comissió a la Gabancho.

N'hi hauria prou amb el famós tres per cent?

Quedem l'any 37 per parlar-ne, eh?

ury ha dit...

Crec que aquesta crítica és del millor que has escrit, no sé si per l'entusiasme generat per la novel·la.

La Gabancho acostuma a parlar amb seny i sense embuts i sap separar-se del clima habitual entre els opinadors. Té un puntet d'utòpica -hi ha molts catalans, nous i vells, que se la bufa Espanya i Catalunya- però ja se sap que la realitat sempre acaba superant la ficció.

Ara bé, jo entenc que l'ortografia és independent de la independència. En temps de reivindicació, encara s'hauria de tenir més cura.

reflexions en català ha dit...

Ury,

No és pas per l'entusisme, és que no en sé gaire, hehe. La que en sap és la mestressa, però per desgràcia per al lector la majoria dels apunts són meus. (Ostres, que aquest mes fem dos anys de blocaires, ara que hi penso!)

No és una novel·la, eh? És peridoisme-ficció. Entrevistes, articles.

Deia que haurem d'esperar perquè el 2037 viurem en un país on prevaldrà l'excel·lència i els llibres mal corregits no tindran futur.

Mentrestant, és lu que n'hi ha, i no solament en l'àmbit lingüístic. En el món del periodisme, per exemple, vivim en plena proletarització, no?

Noctas ha dit...

El tinc apuntat a l'agenda crack., vaig llegir la seva crítica al llibre de l'Enric i em va agradar molt...saludus company

Anònim ha dit...

aquest blog es ple de convergens i catalins de pa sucat amb oli

on son els autentics "nacionalistes" catalans?

els espanyols altra cosa no pero el que es defensar el seu pais ho fan bastant millor que nosaltres

salut

marc ha dit...

Els autèntics autèntics? Els que mai ens trairan? Els que pensen en el país abans que en el partit i l'ego?

Al carrer Calàbria els trobaràs.

Anònim ha dit...

calabria o bailen?

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...