dissabte, 25 d’abril de 2009

Tabús



Des que sóc mare he descobert que al voltant dels primers mesos de vida d’una criatura hi ha uns quants tabús que deunidó. Hi pensava després que la tarda del dia de Sant Jordi vaig estar xerrant una estona al Passeig de la Seu amb dos noies conegudes que han sigut mares també fa relativament poc. L’una té una nena d’un any i poc, i l’altra un nen d’uns tres anys i n’espera un altre. Totes tres vam coincidir que, a diferència del que t’expliquen les revistes i del que et diuen fins i tot algunes amigues que han passat per l’experiència de la maternitat abans que tu, els primers mesos de l’estrena com a mare no són gens fàcils i no tot són alegries, ja ho he escrit alguna vegada. Això, esclar, si no tens la immensa sort que et toqui una criatura de manual, d’aquelles que, efectivament, quan no mengen dormen i viceversa. Amb el nostre Josepet no ha sigut el cas, ni de bon tros.

Fa uns dies el Marc escrivia que semblava que el nen havia fet el pregonat canvi dels tres mesos. Doncs bé, va ser un miratge, fruit sobretot dels corticoides, antibiòtics i pufs de Ventolín que li vam donar durant una setmana per superar la seva primera bronquitis. Després de la medicació, cinc nits pràcticament d’insomni i dies de fortes enrabiades perquè no es volia esperar les tres hores entre presa i presa. Al final, ahir vaig desistir, derrotada i esgotada, i vaig passar olímpicament del que em van dir a ca la pediatra. Quan volia menjar el posava al pit i així aquesta nit passada ha sigut molt més tranquil·la. Aquesta setmana, per sort meva, el Marc ja li ha començat a donar biberó en la presa d’última hora de la tarda i, oh meravella, s’hi ha(n) agafat de seguida! D’avui en un mes just torno a treballar, i és qüestió de començar-lo a destetar.

En un escrit anterior ja vaig dir-hi la meva sobre el debat etern entre donar pit o el biberó. Ara que el Josepet ja ha superat els tres mesos estic molt contenta d’haver-li donat el pit de manera exclusiva durant aquest temps però no seré mai una defensora a ultrança del pit en contraposició al biberó. Un dels tabús que he trobat és veure com els costa, sobretot a les dones grans, reconèixer que les seves filles o joves han fet créixer els seus néts amb biberó, ja sigui com a complement del pit o en exclusiva des del primer dia. Pel que m’havien anat dient, m’havia pensat que les seves filles i joves havien estat donant només pit durant molts mesos, i sempre durant els sis suposadament reglamentaris. Ara, quan el nostre nen ja té els tres mesos sobrepassats, es meravellen de saber que l’estem pujant només amb pit. Ara resulta que gairebé totes les filles i joves havien complementat el pit amb el biberó ja des del primer mes. Ai coi.

També et pregunten sempre per les nits, si el nen te les deixa dormir o et fa llevar moltes vegades. El nostre només ha aguantat dormint sis hores una vegada, de la qual ja ni me’n recordo. Si arriba a les quatre hores seguides ja estic contenta. I coi, em trobo que gairebé totes et diuen que els seus, al primer o al segon mes, ja deixaven dormir tota la nit. Després, parlant amb filles i joves, t’assabentes que dient això es refereixen al fet que es llevaven un cop per alimentar i la criatura es quedava adormida tot seguit. Curiós.

En tercer lloc, aquestes generacions més grans et fan sentir una mala mare si deixes bramar una mica la criatura. Ara fa uns dies que el Josepet està especialment rebec i, evidentment, hi ha veïns que el senten. I quan et veuen et diuen: “L’altre dia el vaig sentir cantar fort, eh?” ¿¿¿És que han vist alguna vegada una criatura que no plori mai??? Bé, sempre hi ha qui fa els possibles i els impossibles perquè de casa seva no se senti mai ni una mosca, pel que es pugui dir... Però si et toca un nen bramaire, ja em direu com s’ha de fer per tenir-lo calmat les 24 hores, que ho agrairia.

T’adones que algunes amigues i conegudes que han sigut mares abans que tu, no és fins ara, que tu també ho ets i no pots amagar que passes moments molt delicats, que se’t sinceren i et reconeixen que elles també ho van passar malament els primers mesos, especialment si van decidir donar pit. ¿Per què, aquesta necessitat d’aparentar el que no és? ¿Quin mal hi ha a admetre que en la maternitat no tot és de color rosa? Sempre ens han vingut amb la història que ser mare és el millor que hi ha, que és l’experiència més meravellosa, que ser mare et fa sentir plenament realitzada com a dona, i bla, bla, bla. Jo no dic que no, però siguem realistes: al costat dels bons moments, que és evident que compensen amb escreix, també n’hi ha molts de terribles, en què et sents sola per molt suport que tinguis, en què voldries desaparèixer i que no et trobés ningú, en què de bona gana dimitiries com a mare, en què, en definitiva, ho engegaries tot a rodar.

Cada dia quan em llevo ho faig amb el millor somriure, plena d’energia, amb ganes. Penso: “Avui segur que el nen estarà més tranquil·let, no bramarà tant, i podrem aguantar més estona entre presa i presa.” A mesura que passen les hores les energies s’acaben i tu t’esgotes, i ja no t’importa que faci només dos hores que hagi menjat. Si torna a tenir gana, el tornes a posar al pit. I arribes a la nit i no pots evitar pensar: “Potser avui ja em deixarà dormir sis o set horetes seguides.” I amb aquesta esperança t’adorms fins que el sents plorar... al cap de tres o quatre horetes si hi ha sort.

Hi ha dies dolents, i tant, però els arracones quan veus el nen tranquil·let, quan ara ja et mira, et coneix i et fa aquelles riallades tan grans. Això sí que no té preu.

josefina

8 comentaris:

Jordina ha dit...

Felicitats al Sant Marc, que no sé si portava espasa.

A les generacions més grans, Josefina, val més mirar-se-les de lluny i no escoltar-les gaire. A vegades fer-se gran fa mal, i no totes les dones accepten les arrugues i que fa masses anys que van deixar de tenir fills bebés.
Una companya del cole que té dos nens petits, inquiets i cridaires, quan alguna veïna o dona gran la mira malament perquè els deixa plorar, els diu: se'l vol quedar una estona, si tant mal li fa que plori? i així la fa callar.

A mi mai m'ha semblat que ser mare o pare fos una feina fàcil. A partir d'aquí, s'ha d'anar fent com es pugui, perquè cada nen és un món.

I sobre el pit o biberó, penso que tot deu ser bo. Sigui com sigui, fins que no pugui menjar un bon tall de fuet, tot plegat porta prou feina. Ara bé, aquestes pamplines de la realització de la dona quan dóna pit, les trobo ridícules. Més val que es realitzi sent bona persona i cobrant igual que els homes per fer la mateixa feina.
Salut.

Ferran ha dit...

Vagi per davant que ni sóc dona ni tinc fills, així que disculpeu la gosadia de deixar un comentari. Sóc tiet, això sí ;-)

Ser pare/mare em sembla, pel que veig al meu voltant, que és una feina duríssima i no sempre agraïda. Lleig de dir? Potser sí, però és el que veig. Que un s'estima el seu fill/a amb bogeria i tot plegat, això per suposat, però afegir a l'estrès del nostre món (per feina, per diners, per... mil qüestions) el que suposa ajudar un marrec a créixer... Maco, segur, molt, però ja us planyo, als pares!

M'encanten els nens, a mi. Això sí, els dels altres :-)

I ei, ànims en qualsevol cas perquè cada dia que passa és un dia menys de pits/biberons/bolquers/plors...!

Andreu ha dit...

Josefina,
Cada creixement d'un nadó és un món específic.Cada nadó es diferent. Molt més diferenciat que les pràctiques dels nous pares i novesmares.

Fins i tot quan hi ha bessons, cadascú, per a dormir i menjar, i per als encostipats i malalties inicials son ben diferents. La meva dona podria donar classes.

O sia que, com diu la Jordina, no facis cas del que explica la gent gran, que ho idealitza tot, de bona fe, i que ja han esborrat de la seva memòria els dies i nits consecutius passats a la vora de la cuna a veure si l'antibiòtic feia efecte o no, etc.

Les guarderies, entre altres coses no totes positives, són el començament d'una nova etapa, ja molt més estable. Comparteixen estada, horaris i comandament amb altres nens i nenes de la seva edat, i això els "normalitza".

Josefina i Marc; ho esteu fent bé, força bé, i no us poseu nerviosos en excés. I en Josepet va endevant. Acabat l'hivern ja veureu que amb el bon temps no us agafarà el mateix ritme d'incidències que durant l'hivern.

I no admeteu, d'altri, ni tampoc feu o entreu, en comparacions. Nomes cada mare i cada pare sap, realment, el que passa i com va. I no tothom ho diu. En pots estar ben segura.

Cordialment,
Andreu

Núria ha dit...

Jo en tinc dos. El primer, en Quim, va ser de manual: sis hores seguides des de que tenia 15 dies, deu minuts a cada pit i quan tocava, em treia la llet i li donaven amb biberó... Vaja, una joia. La Laia, menjava quan volia, ara un pit sí i ara altre no, fins quasi l'any no va dormir ni una nit sencera, pit a les quatre de la matinada, no va haver-hi manera de que agafés el biberó i va ser horrorós anar a treballar... Ja veus, els mateixos pares i dos fills tan diferents. El que va anar bé amb un no ho va ser amb l'altre. La gent que digui missa, és molt fàcil donar consells i encara més criticar. No hi ha ni bons ni mals pares. El més important és que seguiu el vostre criteri i si el vols agafar quan plora, fes-ho i si et funciona deixar-lo plorar una estona, també. Qui coneix millor el Josepet que vosaltres mateixos? I com que els fills ens els estimem amb bogeria, amb el temps les males estones s'obliden i la maternitat, els primers mesos, et semblen fantàstics. Cada etapa que he deixat enrere he pensat: "uf, ja està" però no penses pas que la següent tampoc serà fàcil, és més, sembla pitjor que la que has deixat, però se superen totes. Jo ja entro en l'adolescència amb el Quim, etapa dura, dura. I, si tot va bé, d'aquí sis anys ja agafarà els trastes per anar a estudiar a Barcelona. Això si que em fa pànic de veritat però és llei de vida...

Manel des de l'exili ha dit...

d'un que en té 4 , dos de grans i dos de petits.
Crec que ja et vaig dir, que això de donar de mamà és molt relatiu i si es pot es pot, sinó es combina amb biberó.
Ja veureu que si l'hi doneu un bon biberó a les 12 de la nit, si no està malat, podreu dormir 6 o 7 hores seguides.
El fotut de la maternitat i també, però no tant de la paternitat quan són nadons és la son que vas acumulant i això no et deixa gaudir del tot del fill , a l'hora que posa a prova la relació de parella.
Dues dones que he tingut i he viscut el mateix.
De fet ara, amb la segona, malgrat que la petita té 3 anys i mig, encara la meva dona i jo, no em recuperat el "feeling" que m'ha fet, entre altres coses, emigrar a Alemanya.
Però amb paciència i experiència, tot arribarà quan sigui el moment. Això si, aquesta petita, la primera dama entre els "carallots" que abans he tingut, em fa caure la bava cada dia.

Res, Josefina i Marc, sigueu pràctics i poc a poc, recuperareu la son i gaudireu de tot plegat.

Dessmond ha dit...

Josefina,
Jo el que al final he fet és observar molt el meu fill. Molt. Hi passo totes les estones que tinc lliures. Començant que no vull perdre'm quan desperta. Després de tant observar-lo, decideixo jo -o la meva dona- el que fem o desfem amb ell. La resta de món ja pot cantar missa.
Reconec que el tema del biberó és una virtud. Ha significat poder descarregar la mare i repartir el pes dels àpats en més d'una persona, com ara no és el teu cas.
De moment -toco fusta- no ens ha agafat cap cosa i dorm d'una tirada. De moment i que duri.
Ànims que quan no us n'hagueu adonat ja tindrà un any.

josefina ha dit...

Gràcies a tots pels comentaris.

Tampoc voldria donar la impressió que sempre em queixo. Només que de tant en tant, quan puc, em ve de gust escriure el que em passa pel cap davant d'una experiència tan novedosa en la meva vida i que no és tan idealista com la majoria et vol fer creure. Simplement és això. Evidentment, no em penedeixo pas de ser mare! Al contrari, cada dia que passa, fins i tot aquells dies en què et voldries fondre i no pots ni amb la teva ànima, em sento més feliç i contenta amb aquest bitxet. I m'augmenten les ganes de repetir l'experiència d'aquí a un temps, i tant que sí!

Isidre ha dit...

Molt be Josefina endavant amb el Josepet...
Esperat que en tingui 14 no plorarà... Però serà adolescent:
Empanat
Divertit
Rebel...
Però adolescent
Per experiència.
Amb carinyu
sidre

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...