dijous, 28 de maig de 2009

Fem memòria




El Joan Laporta va rescatar el Barça de la misèria, de la vergonya, de la porqueria més absoluta, i malgrat els errors que ha comès, ha aconseguit que els culers tornem a sentir-nos orgullosos del nostre club. No fa gaire la caspa espanyolista i els voltors de sempre van voler liquidar un projecte d'entitat moderna, catalana, desacomplexada, valenta, solidària, fidel a la identitat futbolística que ens va regalar el Cruyff. I molts socis es van empassar tota la campanya anti-Laporta. Cal que no ho oblidem.


Ara, el que fa falta és trobar un Laporta i un Guardiola que, parafrasejant el que diu el Quim Torra a El Singular, muntin un equip amb "els sobiranistes de Convergència i Unió, independentistes d'Esquerra Republicana, amics de Reagrupament i d’El Matí, companys de les CUP, de Catalunya Acció i de totes les agrupacions i partits independentistes". I sobretot, cal que tots els catalanistes (*) deixem enrere els complexos i siguem fidels a la nostra identitat, tal com fa el Barça, tal com fan els espanyols, que es troben quan ho necessiten.


(*) Faig meva la definició de catalanista segons Eugeni Xammar (vist a l’article del gran Quim Torra a El Matí):

"Dretes? Esquerres? És catalanista el que posa, per damunt de tot, la llibertat de Catalunya. Per damunt de tot, de tot, de tot. Per damunt de la vanitat i de l’interès. Per damunt de les malvestats dels temps. Per damunt dels disbarats i de les febleses dels homes. Qui no vol la llibertat de Catalunya per damunt de tot, no és catalanista. Si diu que ho és, comet un delicte d’usurpació."


Tant se val d'on venim, si del sud o del nord.

14 comentaris:

josefina ha dit...

I mireu a L'Equipe:

Barcelone crée un empire

Le FC Barcelone est allé au bout de ses idées pour remporter la Ligue des champions aux dépens de Manchester United (2-0), la troisième de son histoire. Pep Guardiola, pour sa première année sur le banc, aura mené son équipe à un triplé Liga - Copa - C1 historique. Les enfants feront de beaux rêves.
INIESTA a éclaboussé le match de sa classe, du début à la fin, où il a reçu une standing ovation. MESSI a mis du temps à démarrer mais sut être dangereux puis décisif. XAVI a été désigné homme du match par l'UEFA. PIQUE et BUSQUETS ont assumé avec maturité. A Manchester, PARK et ROONEY ont été trop seuls. GIGGS n'a pas existé avant la 50e minute. HENRY gagne sa première C1 mais peut regretter deux frappes trop molles.

On le disait si fort. La meilleure équipe du monde, la plus complète, et terriblement affamée. Mais Manchester United, comme tant d'autres cette saison, est tombé sur meilleur que lui, mercredi en finale de la Ligue des champions, avec cet incroyable FC Barcelone de Pep Guardiola. Champion d'Espagne, vainqueur de la Copa del Rey, il a dominé et remporté le match de l'année en allant au bout de ses idées, en imposant sa maîtrise collective, comme à peu près face à tous les autres cette saison. Un but par mi-temps, Eto'o (10e) et Messi (70e) ont fait entrer cette nouvelle Dream Team dans la légende. Celles des plus belles équipes à voir jouer. Et celles qui gagnent. Le triplé historique qu'il vient de remporter succède à ceux du Celtic (1967), de l'Ajax (1972), du PSV Eindhoven (1988) et de Manchester (1999). Ce MU qu'on disait si maître de ses atouts, dix ans après, a sombré dans une nervosité grossière en fin de match. Le jaune récolté par Scholes pour sa charge sur Busquets valait un rouge (79e). Cristiano Ronaldo, vexé de ne pouvoir faire le show, a fini par disjoncter.

Le grand tort de Manchester United aura été d'être trop souverain dans les dix premières minutes. Privant le Barça de ballons, frappant au but, maître des duels et de l'espace, l'équipe de Ferguson fut frappée d'incompréhension sur la première pénétration du Barça, ponctuée par le but d'Eto'o. S'était-il grisé ? Tout ce qu'elle dégagea ensuite n'eut plus rien à voir : de la fébrilité entre Vidic, Ferdinand et Carrick. Pas d'impact au milieu et une tendance à jouer long qui traduisait déjà une forme d'impuissance. Bien sûr, Manchester avait plus de saignant dans les duels sur les phases offensives. Mais les duels, Barcelone les esquivait le plus souvent grâce à ces séquences de conservation qui sont sa marque de fabrique, et qui se répétèrent, pas forcément très vite d'ailleurs, tout au long de la rencontre.

Barcelone enfin réaliste face aux Anglais
Barcelone, en marquant si vite, a trouvé exactement ce qui lui manque généralement contre les équipes anglaises : du réalisme. A la pause, Manchester avait frappé deux fois plus au but que le Barça... Les clefs du match seraient la possession, la concentration et la réussite, avait dit Ferguson la veille. Barcelone a eu les trois, en plus d'un talent supérieur sur les actions chaudes. L'Ecossais avait peut-être lu le programme du match. Il passait en revue quelques victoires purement tactiques obtenues en finale. Ferguson a tenté le 4-4-2 au départ, le 4-1-4-1 après la pause, en interchangeant les postes, en transformant des attaquants en milieux (Tevez, Rooney). Son équipe s'y est perdu. Barcelone a gagné son soixante-et-unième match de l'année en 4-3-3. En étant lui-même. Brillant comme un soleil. - Cédric ROUQUETTE (à Rome)

Noctas ha dit...

Per cert jo vaig ser un dels qui va criticar LAPORTA., no fins
al punt de volguer la moció però sí li criticava el seu caràcter altiu., per cert també vaig ser un dels imbècils que va criticar Eto!!!
saludus!!!

josefina ha dit...

Jo també havia criticat el Laporta en el seu moment perquè em semblava un prepotent.

També havia sigut molt escèptica amb el Guardiola: quan era jugador no el tragava gaire, en canvi ara, el que em molestava d'ell com a jugador m'encanta com a entrenador.

En canvi, a començaments d'aquesta temporada vaig dir diverses vegades que l'Eto'o seria el millor fitxatge de la temporada.

Helena Arumi ha dit...

En Laporta tindrà els seus defectes, però indubtablement ha fet coses molt bones. Com dius, "el desacomplexament de ser català", és de lo més bestial i ja era hora!
A nivell particular, jo he d'agrair-li la tornada al club del meu pare - Josep Lorente - com a membre honorífic després de ser foragitat del Barça pel Sr. Núñez, després de ser-hi dinou anys i havent aconseguit trenta set títols, mentre va entrenar al primer equip de l'hoquei patins del Barça.
Va venir al seu enterrament aquest passat dos de febrer, també ho va fer l'expresident Núñez.

Jo, del Sr. Laporta me'n sento orgullosa de moltes coses. És clar, que el tema personal em toca de molt a prop i vaig veure que tenia una gran humanitat i deia que ningú ha de marxar del club de "males maneres", ni jugadors, entrenadors, etc que ho han donat tot pel club.
Ha eradicat els Boixos Nois, pocs clubs poden dir el mateix.
Jo sóc catalana, barcelonista i per sobre de tot, independentista.

Visca Catalunya lliure! i amb tots els seus defectes ens manquen uns quants tipus com ell, hores d'ara!

marc ha dit...

A l'Eto'o el continuo criticant, perquè falla moltissim i no té el cap gaire centrat. Que continuï si segueix compromès amb l'equip i deixa l'ego a casa seva i no hi ha cap recanvi, és clar.

Helena,

Hosti, tu, quinja sospresa. El mític Lorente. Abans era molt aficionat a l'hoquei (sóc d'Igualada) i recordo perfectament aquella època, amb el Trullols a la porteria, els germans Torner, Venteo, Centell... i el teu pare. Recordo quan venien a Igualada i encara jugàvem a Can Colapi. Quines pallisses que ens fotien! Però després ens vam venjar uns quants anys amb els germnas Folguera, el Benito, el Gimeno, el Joan Carles, etc.

Quins temps!

Anònim ha dit...

Crec que ara ja no hi ha dubte de quin és el millor president de la història del Barça, oi?
Jo tinc, per definició, una certa mania al poder. Així doncs, Laporta em cau malament. Punt. Ni més ni menys que molts d'altres. Ara bé, molt pitjor em cauen els voltors que aquest estiu ja somniaven amb la poltrona.
Els impulsors de la moció de censura fa mesos que van quedar ben retratats. Sota la coartada de l'estricte compliment de la legalitat es van fet tot de moviments que responien a un absurd ressentiment personal i una set de poder miserable.
Ara, però, és l'hora de gaudir. I d'agrair-li al Pep el que està fent. Un català, orgullós de ser-ho, demostra que, ara per ara, és el millor del món en la seva feina. I ens demostra, dia a dia, que nosaltres, tots nosaltes, també podem ser cada dia millors!

Però... estic d'acord, Marc: Socialment, políticament... on és el nostre Guardiola? Des de la retirada de Jordi Pujol només tenim Hlebs...
Àlex.

Miquel ha dit...

Ara en Giralt i companyia s'amaguen a la cova quan el que haurien de fer es demanar perdó per intentar desestabilitzar el club i impedir el que és el període més brillant de la història del Barça. Ara, per acabar-ho d'arrodonir, hem de fer coincidir aquest moment de joia i brillantor blaugrana amb un renaixament polític del catalanisme.

marc ha dit...

Àlex,

Sí, potser no ho tornarem a veure mai més, però el que hem aconseguit aquest any és més gran que les tres copes. És l'assentament definitiu d'una marca. El Barça és una marca d'estil, del gust pel de bon joc, de ganes de jugar a futbol, de modernitat, de frescor. Si no la caguem, és una marca que seduirà milions de persones de tot el món. I a sobre has expulsat l'escòria dels boixos, portes l'Unicef, mostres la teva catalanitat sense complexos i ets universal alhora...

Uf...

I no es tracta d'idolatrar el Laporta. A mi hi ha coses d'ell que no m'agraden, però el linxament a què l'han sotmès és vergonyós. L'enveja, ja se sap.

Per cert, aquesta tarda he començat les 'Notes disperses'. Em sembla que aniré penjant-ne citacions cada dia, de tanta delícia!


Miquel,

El renaixement ja està en marxa, porta espardenyes i corbata, i és imparable malgrat els buròcrates del poder i dels que aspiren a manar.

jordina ha dit...

Gràcies, Josefina, per l'article de l'Equipe. Brillant comme un soleil, jolie comme un coeur, beau comme le jour.

joanoliu ha dit...

Ara estic veient els parlaments dels jugadors al camp nou. Mai s'havien sentit tants jugadors parlant en català ni tant de Catalunya.
Només aquesta dada ja val trs copes.

marc ha dit...

I tant!

Isidre ha dit...

Molt be l'article de l'Équipe...Llàstima que estigui en francès :-)

Helena Arumi ha dit...

Ostres Marc, quins temps! i que bons els de l'Igualada. Va ser una gran època, molta pedrera, molts nanos jugant a hoquei als seus pobles. És un esport molt català.
Potser vam coincidir i tot alguna vegada en algun dels partits!

:)

Visca el Barça i la petjada identitària de país que ara suposa, més que mai.

Petons a tots!

mariona (nom real)

oriolvidal ha dit...

Laporta ja és el millor president de la història del Barça (pel que fa al futbol, és clar). Ara bé, qui l'ha salvat és el Guardiola, un prodigi (aquest sí) de talent, modèstia, professionalitat i saber vendre club sense demagògies.

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...