dijous, 14 de maig de 2009

Pet Shop Boys


He demanat permís al Marc per poder col·locar al bloc aquest escrit, que s’aparta radicalment de tanta política, tant futbol, tant nen, tanta llengua i tantes altres coses, i que ens donarà potser un toc de frivolitat, que també està bé de tant en tant.

És que ja fa molts dies que tenia ganes de parlar dels Pet Shop Boys, que a les meves edats ja puc dir que són el grup de la meva vida. Fa cosa d’un mes la meva germana em va pujar de Barcelona l’últim disc, Yes. I és sensacional. Sembla mentida que uns tios que acumulen més de 25 anys de carrera siguin capaços de fer un disc que ja voldrien firmar les bandes de xavals de vint anys que coneixen l’èxit amb una o dos cançons i mai més se’n sap res. Són onze cançons fabuloses, de melodies que s’enganxen, alegres, una mica en la línia de la música dels 80 que molts defenestren però que a mi em continua semblant fantàstica, la millor per apujar-te els ànims. Un dels treballs més aconseguits del duet britànic.

Tinc molts discos dels PSB (no tots, però tot arribarà). Me’n vaig quedar enamorar ja de ben petitota, devia tenir onze o dotze anys, amb aquell videoclip de Heart, en què una parella arribava a un castell a passar la nit de noces i allà els esperava un vampir. La seva música és inconfusible, la veu del Neil Tennant és preciosa i, detall important, molt clara. Encara que no sàpigues gaire anglès ets capaç d’entendre la majoria de les cançons. En cada disc han fet cançons per a la història, alguns els titllen de friquis perquè en algunes èpoques han fet concerts molt teatrals i vídeos estranys, però és perquè la seva capacitat per reinventar-se sense trair-se està fora de dubte, i això no ho pot dir tothom. Els he anat a veure en concert un parell de cops a Barcelona, i particularment l’última vegada, a la zona del Fòrum deurà fer uns tres anys; hi vaig viure un dels moments més macos de la meva vida. Un repertori amb algunes de les seves cançons més mítiques: West End Girls, It’s a sin, Left to my own devices, i les impressionants versions del Go West de Village People, de l’Always on my mind de l’Elvis Presley, i del Where the streets have no name d’U2. Perquè una altra de les virtuts dels PSB és que amb les seves versions milloren els originals, no em direu que no.

A més, han fet un musical, han posat la música a una pel·lícula (L’acuirassat Potemkin), han fet col·laboracions boníssimes amb molts altres artistes (per mi, de les millors són un parell de cançons que van fer per a la Dusty Springfield), un disc que és una joia amb la Liza Minnelli (la cançó Losing my mind deu ser la que més vegades he escoltat), i mil coses més.

En fi, no me n’atiparia, de dir meravelles d’aquest grup, el grup de la meva vida. El Josepet ja se sap tan bé les cançons del nou àlbum com jo. I si em deixa, espero poder anar al concert que faran el 7 de juliol a Barcelona. No me’n cansaré mai, dels Pet Shop Boys. Quants grups poden presumir d’una carrera com la seva?? Jo us ho diré: cap.

Al Youtube podeu veure el videoclip del primer single del nou àlbum. Un altre cop s’han superat.


josefina

11 comentaris:

Allau ha dit...

Josefina, aquesta sí que no me l'esperava, però pots comptar que no hi puc estar més d'acord (bé, les seves lletres no són tan frívoles com la música pot fer pensar). A la plaça major del Poble Espanyol ens trobarem doncs!

reflexions en català ha dit...

Ei, ei, que encara semblarà que t'haig de donar permís per escriure el que vulguis.

Els PSB no són el grup de la meva vida, però són uns cracs i no s'arrosseguen com fan molts.

I això que dius: són antidepressius.

josefina ha dit...

Efectivament, Allau! Això no ho he dit perquè és que si m'hi poso no acabaria, però és ben cert que les seves lletres són realment bones.

Marc, ja ho sé que no t'he de demanar permís, però és que enmig de tant debat polític no gosava parlar dels PSB...

Per cert, heu de saber que el Marc fa les seves pròpies versions d'algunes cançons dels PSB i les canta ben sovint, eh??? Perquè després aparegui aquell anònim (no tan anònim) i ens titlli d'homòfobs per dir-li "tieta" a l'Iceta, te'n recordes?

Noctas ha dit...

M'agraden molt els Pet Shop Boys., sempre els he considerat un gran grup, dels millors sens dubte...per cert un brillant escrit Josefina....saludus campiona!!!

SALVEM TOST ha dit...

Eeep..jo també me'l he baixat el YES: "estupendu", és veritat...

Puigmalet ha dit...

Ja me'l veig cantant Shopping per l'Avinguda Meritxell... Josefina, et pago un sopar si graves l'estupend en un d'aquests moments OT i ho penges per aquí. YES?

Ferran ha dit...

Coincideixo plenament: boníssims, els PSB!! I el més increïble és que continuen sent completament actuals, malgrat el temps passat...

Els vaig veure en un concert al Sònar de fa tres o quatre anys; quin "subidón", que diuen per les espanyes. Genials!

síl ha dit...

I jo encara no els he vist!!!!
PSB Forever!!!!!!!

un petonàs família!

jordina ha dit...

Des de que vam començar a fer aquells fantàstics cassetes amb cançons vàries, passant pels CDs, fins al petit MP3, que no m'ha faltat mai l'"It's a Sin" any rere any.
Felicitats, Pet Shop Boys!

...annaP... ha dit...

Trobava a faltar els PSB per aquí...quantes estones al teu cotxe escoltant PSB i Lax'n'Busto...jajaja! i per no parlar de La Trinca! Josefina, la Cristina no ens entenia...jeje!

un petonàs bonica!

ury ha dit...

Ens vam fer amics amb el "Suburbia" que treia el Mikimoto a l'OH BONGÒNIA.

Em van captivar amb "It's a Sin" i la versió del "You're Always on my Mind". I em vaig perdre en el laberint del "Let on my Own Devices". A més, van repescar el "Go West!" per a milions d'aficionats.

Ah, i la xavaleta del clip del "Domino Dancing" estava tremenda.

Bon grup, un valor segur.

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...