dimecres, 20 de maig de 2009

Sobirania i Justícia, un altre pas endavant




El naixement de la plataforma Sobirania i Justícia és una notícia important per a l'independentisme. Encara que es presenta com una entitat transversal i apartidista, la impulsen antics alts càrrecs dels governs de CiU, i això vol dir que l'independentisme s'ha posat corbata definitivament i ara sí que és transversal. Celebrem-ho.

És una llàstima que el president Pujol no faci el pas, que no s'atreveixi a subscriure l'impecable manifest de la plataforma i sumar-s'hi. Troba lògic que alguns alts càrrecs seus es declarin ara independentistes i diu que el projecte d'Espanya s'ha esgarrat. Només puc entendre aquesta posició per vanitat: tota la vida política treballant per trobar l'encaix de Catalunya a Espanya i reconèixer ara que no hi ha res a fer... deu ser dur. De tota manera, encara que el president Pujol podria arrossegar molta gent, a qui toca convèncer és a l'Artur Mas i companyia.

L'objectiu de Sobirania i Justícia: reivindicar la via independentista no solament com a viable sinó també com a imprescindible per a la supervivència de Catalunya com a nació.





Ara només falta que totes les olles que bullen s'uneixin i facin realitat una cosa tan senzilla i alhora complexa com la que defensa el Joan Carretero: la unió en una candidatura secessionista.

5 comentaris:

Andreu ha dit...

Benvolgut Marc,

Crec, ben sincerament i profunda, que t'equivoques del tot, amb la pressumpció o judici d'intencions que fas del President Pujol, i, encara més, emprant la paraula, ben clara i de significat fàcil d'entendre, de vanitat.
Home, i no sóc donat a elogis, però m'empipen més les "injusticies morals" encara,qualificar al Presi- dent Pujol, ni que sigui en aquest tema, de "vanitós",ho trobo incert, i, a més, profundament injust.
Era per vanitat que va organitzar els fets de Palau, i va assumir el consell de guerra militar sumaris-sim i va anar a la pressó de Saragossa i després va ser confinat a no sortir de Girona?Una vanitat mol dificil de trobar,aquells anys del còlera, de la dictadura rància, dura i genocida amb la personalitat de Catalunya, i quan no s'albirava cap sortida del gran túnel en que estavem col.lectivament.

I, sobre les declaracions concretes que va fer ahir? Vanitat? Coi, mira que hi ha polítics vanitosos a Catalunya, que no n'han fet una de bones en tota la seva p.vida, i a aquests ni esmentar-los la vanitat.
Al President Pujol sí. per que?
Ell ni es advocat ni jurista i, per convicció moral i patriòtica de sempre, i 100 mantinguda des de que es ex-President, no forma part d'associacions de cap sector, ni econòmic ni cultural ni industrial ni històric.
Fa d'ex-president com ho fan els nordamericans, o els anglesos, o en Khol. I ell, que està enretirat de la política, encara més. Si fossim un pais normal (independent,lliure) i/o estessim en una situació normal (no precrítica, no davant una forta ofensiva espanyolista )segur que estaria "retirat"més que enretirat"

Sobre l'associacio/plataforma d'en Bassols només fa que elogis i recolçaments. On està la vanitat?

I sobre les dues úniques alterna-tives que hi veu, davant l'ofensiva espanyola contra Catalunya, Pujol, com a gran estadista català i gran patriota que és,assumeix publica- ment,i política,un trencament entre Catalunya i Espanya, i el justifica i, si es pot dir,aixi,el "beneeix".

Fets, més que paraules, sempre ha estat l'acció política d'en Pujol, tot i que ha parlat molt i molt, però els fets , sempre, han estat, encara més, la mostra i prova de la seva audàcia, coherència, estratègia extraordinària, i tàctica per anar endevant.

Hi ha un factor que mai ningú comenta publicament i es el factor moral personal. ..../segueix a sota

Andreu ha dit...

...Continuació - 2-

Una persona de profondes, molt profondes , conviccions, sense canviarles significatius en 45 anys, tot i estar molt amatent als canvis formals dels temps,(vegeu els seus llibres de pressó o els seus escrits dse clandestinitat, que tampoc donava per a vanitat, per cert...), crec, sincerament, que també té en compte valors que ara ningú esmenta, com l'honor, o la lleialtat, als juraments i/o promeses fetes.

Es a dir, segurament jo puc jurar, davant la Biblia, l'Estatut, les Homilies d'Organyà, o un retrat de Pere III el Gran , alguna cosa , o fer complir alguna cosa.

Per la raó que sigui.

I si 5 ó 10 anys després, em sembla que la vaig pifiar,tranquil.lament, no ho dic, i em poso a fer tot el contrari del que vaig jurar fer i fer fer. I em quedo tant ample. Els valors de l'honor, la lleialtat, etc., meus, són, realment, "liquids", com a xiclets que estiro i arronso per conveniència.

Però els qui han fet de l'honor també un valor de la seva llarga vida, això s'ho pensen molt i molt, i el seu grau de responsabilitat els impedeix anar en contra, frontalment, del que van jurar defensar.

L'Estatut del 2006, també, també, i també la versió del 30 de setembre sortida del Parlament; i la versió del 1979, i la versió del 1932 també, també, també, i les promeses o juraments del càrrec durant les 6 lesgislatures en que va ser elegit i reelegit de manera continuda eren, son, maneres, diferents, però, maneres de no-trencament amb Espanya, de no trencament amb l'Estat Espanyol.

Jo no dic ni el que penso(obvi) ni el que m'agradaria, al marge de la realitat.

Dic, crec, el que és, fins ara, totes les versions d'Estatuts de Catalunya que hem tingut o tenim: defenses i avenços per a Catalunya, garantits legalment, però sense un trencament total amb Espanya.

I això, els qui tenen honor, i autoexigència moral (no jo, que no en tinc, i per això no serveixo per a gestions col.lectives), no ho poden trencar així per les bones, un dia parlant amb la premsa de torn. No.

No enganya a ningú. Sempre, des de temps foscos i molt llunyans, aquella metàfora tant bonica de Jericó, per a Jordi Pujol acabava, per a ell, no per al poble català, ni per al/als seus succesors, al davant de les muralles.

Ja era molt haver aconseguit guiar el poble fins les muralles de Jericó i amb conviccions de superar-les i saltar-les.

Però els qui havien tingut que jurar (i si no ho feien no eren conductors del poble des del desert..) que arribarien fins a Jericó, per a entrar per la porta quan les hi obrissin (sabent que això no passaria mai) ja es cobriren prou bé dient que l'assalt a Jericó el duria el succesor.

.........segueix en un 3er i ultim post

Andreu ha dit...

...........
3era i darrera part

Un fa el camí, llarg, dur, pesat i pesant, de recuperació i reconstrucció nacional, fa de migcampista, o fins i tot de Victor Alves, pero quan arriben a l'area, els gols, el salt de les muralles de Jericó, ja no ho pot fer el Xavi o l'Alves, ho han de fer els Messi o Henry de torn.

Es evident que ni en Pasqual Maragall, ni en Pepe Montilla, ni en Josep Tarradellas tenien ni tenen un sentit de l'autoobligació moral i de la responsabilitat com el qui té en Pujol. Si cal , juren, perjuren, i conspiren. (Tarradellas front Macià, per exemple). I acaben la seva vida sense voler marxar de la Casa dels Canonges, sense haver estat elegits mai democràticament pel poble, ni per la majoria viva del Parlament català a l'exili en el seu temps, i com a Marquès de Tarradellas, aceptat molt i agrait molt a la família borbònica per l'expresident Tarradellas (acs) i per la seva dona, encara mes servilment (acs).

En Pujol no ha rebut, no ha volgut rebre, ha declinat, (amb tàctica, sense mullader public) els intents borbònics de donar-le un "status aristocràtic".

I , benvolgut Marc, no ha estat per vanitat, no, tampoc. Ha estat per autoobligació moral i per conviccions i per honor.

Si hi ha hagut, i encara hi ha, un gran polític català refractari i llunyà de la vanitat, ha estat, sens dubte, en Pujol.

El seu predecessor, (a dit..) va acabar marquès i no va fer res de res.

En Pujol ha fet molti no ha volgut , ha impedit, que el fessin res.

No , no es vanitat. Es una altra cosa.

Cordialment,
Andreu

Ferran ha dit...

Al final, Catalunya tindrà tantes plataformes i partits independentistes com ciutadans independentistes. Ben mirat, això pot ser positiu: podrem pactar amb milers d'opcions.

Ai, Senyor...

marc ha dit...

Andreu, en cap moment no he qüestionat la trajectòria del president, que té més llums que ombres. La història el posarà al lloc que es mereix, que és molt important.

Ara bé, continuo pensant que és per vanitat, o potser per orgull, que el president afirmi d'una banda que el projecte d'Espanya s'ha esguerrat, i de l'altra es mantingui ferm en la no-adscripció a l'independentisme.

En qualsevol cas, amb Jordi Pujol vam sortir del franquisme i el seu model (que podem aplicar a tota la seva generació política) s'ha esgotat. Ara cal fer el pas definitiu.


Ferran,

Com més plataformes hi hagi, millor. Penso jo.

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...