dimecres, 10 de juny de 2009

Ja n'hi ha prou de genocidi cultural!


Mentre al mateix diari llegeixo que “Aznar veu Espanya en perill” (jo també), un altre titular ens avisa de l’enèsima humiliació que ens prepara el Govern no nacionalista espanyol: “El català no serà requisit en la justícia.” L’argument del ministre de Justícia (?), a qui alguns han qualificat de polític federalista, sensible a la pluralitat de l’Estat i bla, bla, bla, Sr. Francisco Caamaño, és que “una cosa és reconèixer drets i estimular i una de ben diferent imposar obligacions que vagin més enllà dels consensos necessaris” (ho transcric sense faltes).

No sé com ho veieu vosaltres; jo ho trobo gravíssim. Molta gent es va escandalitzar amb el Manifiesto en defensa de la lengua común, però això és el mateix: és la reivindicació del dret de ser monolingüe a tot l’Estat, el dret de quatre funcionaris ignorants i imperialistes per sobre de la llei i de la bona educació. Amb el mateix llenguatge: el català suposa “imposar obligacions” (valgui la redundància si es tracta de fotre’ns, oi?) i es pot estimular de la mateixa manera que el Manifiesto apostava per estimular el folklorisme del català.

La mare que us va parir!

El castellà és l’estat normal de les coses. No s’imposa, és com la natura, que hi és de sempre. Llavors arriba el mosquit tigre i canvia l’ecosistema. Els castellans no ens han imposat la seva llengua des de fa 300 anys; en canvi, nosaltres sempre hem volgut imposar-los la nostra, fins i tot ara volem imposar-la al nostre país.

És una humiliació intolerable, més que la tercera hora de castellà. Va contra el sentit comú i contra voluntat del nostre poble expressada en l’Estatut.

Hem hagut d’esperar molts anys per superar una gran humiliació: fins ara, el castellà era l’única llengua obligatòria a Catalunya. I avui, amb un Estatut en vigor que equipara el castellà i el català, se’ns tornen a pixar a la cara. Ni finançament, ni bilateralitat, ni llengua...

Què volen aquesta gent? I nosaltres, què volem? ¿Abandonarem d’una punyetera vegada “aquest nacionalisme que vol duros a quatres pessetes i que munta sidrals per foteses i després s’empassa totes les humiliacions?” (Paraula d’Enric Vila.)

Quan el mestre Joan Solà diu que “la política lingüística de Catalunya és un fracàs, perquè no ens hem cregut que som un poble”, vol dir exactament això: "Aquest país té una gran capacitat de resistència. Malgrat tot, hi ha un fons de bona voluntat amb el català. Si els polítics plantessin cara, la gent els seguiria." (Paraula de Joan Solà.)

El nostre govern no hauria de permetre de cap manera, DE CAP MANERA, que els jutges no tinguin l’obligació de saber català a Catalunya. Ni els jutges ni els metges ni ningú. (No considereu una humiliació arribar a Urgències, nerviós, parlar en la teva llengua i que la metgessa et digui que no t’entén?)

Que els botiflers del PSC es vulguin empassar un altre escarni de l’imperi és lògic, però que ho faci un partit que es fa dir independentista és el súmmum de la traïció. Va, Puigcercós, a veure si tens collons de dir públicament que si el Govern d'Espanya (el dels teus amics) tira endavant aquesta humiliació, trencaràs el govern (el dels teus amics, també).

Ja n’hi ha prou d’aquest color, no? Plantem cara o pleguem?


6 comentaris:

Ferran ha dit...

El mal que està fent Esquerra, abans ERC, als qui ens estimem Catalunya i la voldriem veure sobirana, és impresionant. Ens ha deixat orfes a milers de milers de catalans, que ara no sabem cap on hem de mirar...

Putos Carods, Puigcercosos i companyia, sou uns traidors de merda!!

Miquel ha dit...

Encara ens l'han de clavar més grossa perquè reaccionem, el dia qie el TC ens foti l'estatut enlaire potser els d'ERC se n'adonen que amb els espanyols, tan li fot si són blaus o vermells, no hi ha res a fer. És realment trist que haguem de funcionar d'aquesta manera.

oriolvidal ha dit...

Trobo absurd anar cap enrere. Si en el seu dia es va aprovar això, ara no té sentit mirar cap enrere.

De totes formes, el trist és que els mateixos mega-professionals no vegin "de per se" la necessitat intel·lectual d'aprendre la llengua del territori. Jo crec que el veritable fracàs és aquest (sobretot per a ells mateixos).

Però també t'he dir que, alhora, jo el que vull és que em curi qui millor pot fer-ho, parli com parli. Trobo difícil trobar un equilibri, sobretot perquè les lleis es polititzen i prescindeixen del sentit comú.

Hi ha molts traductors català-castellà a l'atur? Suposo que sí, no?

marc ha dit...

"Jo el que vull és que em curi qui millor pot fer-ho" és una renúncia, és un complex d'inferioritat.

Jo el que vull és que em curi qui millor pot fer-ho i que ho faci en la meva llengua, en al llengua del pacient. Això és de manual, avalat per les Nacions Unides.

I que no em vinguin amb hòsties. Les infermeres catalanes que emigren a França i a Anglaterra estan molt ben vistes per la seva professionalitat, però els exigeixen que parlin la llengua del país. I elles també s'ho exigeixen. Aquí no cal perquè som una país de fireta i tenim una llengua de segona fila.

oriolvidal ha dit...

A veure, és complex d'inferioritat o renúncia en segons quins casos. Precisament, jo el que no vull és renunciar a res. Ni a la qualitat, ni a la llengua.

És una tria que sempre anirà contra el pacient. Així que curi'm el càncer i jo li regalaré una gramàtica o un llibre irresistible que li faci obrir les seves mires. (Vist així, podria semblar que fins i tot tinc un complex de superioritat, hehe.)

Sense Estat, aquestes disjuntives van bé per a la sala d'espera, però no curen gaire.

Arsèguel ha dit...

si ho han oblidat tot fins i tot el seu nom.

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...