dimarts, 9 de juny de 2009

'Notes disperses' (II)


Si al primer lliurament hi havia cinc notes disperses, en aquest només n'hi ha una. Només una perquè és llarga i perquè m'agrada per la senzillesa de la idea i també per l'aparent senzillesa amb què Pla explica la seva teoria sobre el renec indígena. Sembla fàcil.

Fa moltíssims anys, una una noia portuguesa que feia pràctiques a la farmàcia de l'hospital on (jo) treballava a l'estiu em va dir que l'havia sorprès molt que aquí sempre estiguéssim cagant-nos en déu i sa mare. No vaig saber què dir-li. Llàstima que aleshores no havia llegit això:

"He sentit blasfemar (renegar) tant en el meu país que de vegades m'he preguntat per quina raó haig d'estar lligat, pel simple fet d'haver-hi nascut, amb la porqueria i la brutícia que en aquest aspecte aquesta geografia manifesta.

He viscut molts anys fora d'aquest país, en llocs de raça, llengua i religió diferents. Enlloc no he sentit blasfemar com en aquesta península. S'hi blasfema d'una manera única: amb naturalitat. D'una manera tan baixa, fisiològica i catabòlica, potser només a Itàlia
i encara! El fet que aquests països siguin catòlics ens portaria a reflexions llarguíssimes, inacabables.

S'han fet esforços per combatre la blasfèmia. Han resultat inútils, inoperants. Es renega d'una manera bruta, utilitzant paraules excrementals, i terriblement personals, vull dir habituals. És en aquesta habitualitat on es troba potser la clau de la qüestió.

Els fets s'han de comprendre. Hem estat objecte, durant segles, d'un esforç en el sentit de familiaritzar-nos amb Déu, d'infiltrar-nos la creença que Déu intervé personalment i decisivament en totes les nostres terrenals petiteses. Ens han habituat a creure que totes les coses de la nostra vida fins les més baixament fisiològiques i materialsdepenen de Déu. La meteorologia depèn de Déu. Les pluges i els vents, el sol i les neus, depenen de Déu. La nostra salut depèn de Déu: les banyes que portem, el mal de queixal que podem tenir, l'ull de poll que fa el nostre peu, la puresa de l'aigua o del vi que bevem, les enormes bestieses que fem. Déu és la causa i l'origen de totes les nostres alegries i tristeses, dels nostres èxits i dels nostres ridículs, de la nostra riquesa o de la nostra pobresa, de la nostra salut o de les nostres malalties, del nostre restrenyiment o de la personal fluència, de la contribució que ens posen, de les senyoretes disposades a col·laborar (pagant) en el nostre erotisme, de les angelicalitats o de les depredacions que perpetrem, de les fascinacions que projectem o que se'ns projecten. La intervenció divina és total, general, concreta. Les parets s'aguanten perquè Déu ho vol, la nostra posició —com a regidors, manescals, banquers o pobres és la mateixa voluntat de Déu. Ens han invitat a fer-lo servir per a tot. Tenim gana gràcies a Déu. Hem anat d'una banda a l'altra per la mateixa raó. Hem pagat les lletres, hem tingut un nen, hem menjat escudella i carn d'olla, hem fet una petita disbauxa, hem comès o deixat de cometre una atzagaiada, gràcies a Déu, etcètera.

Ara, tanta familiaritat, tanta franquesa amb una força que considerem la causa de tot el que ens ha passat, ens passa i ens passarà —en tota la nostra vida— no invita pas gaire al respecte. Potser n'hem fet una mica massa. Aquesta pueril, falsa i ridícula habitualitat ens porta a fer-lo responsable de tot el que hem estat, som i serem. Així, si les coses ens van bé, ho trobem tot d'una magnanimitat prodigiosa. A la primera dificultat, però, la protesta brutal fatalment es produeix. Tinc la convicció que si no s'hagués comès la insensatesa d'acostar-lo tant el respectaríem més i renegaríem menys. La naturalitat del renec indígena ho demostra plenament."


3 comentaris:

Allau ha dit...

Immillorable Pla, déu sempre queda una miqueta deplorable al seu costat.

oriolvidal ha dit...

Home, també ens caguem en la puta mare del primer que passa per davant, sense que la pobra sigui responsable ni del 3% de les coses que ens afecten.

Som de digestió fàcil i de boca inflamable, més aviat crec jo. Tot i que el raonament de Pla està molt ben buscat.

Anònim ha dit...

Diria que el que molestava a Pla era que Catalunya i el català fossin tan escatològics, quan ell no en devia ser gens. Em va impressionar un fragment del Quadern: resulta que és a la Penya de l'Ateneu i s'hi troba Josep Maria de Sagarra, que ja és un autor consagrat. En un moment donat, Sagarra diu:
-En casos així, val més que no us agafin amb els pixats al ventre...
I Plà escriu: "La mania de Sagarra de parlar grollerament, d'utilitzar les maneres més vulgars de la llengua, que fan gràcia a tanta gent, sempre l'he trobada insuportable i grotesca."
Avui en dia, aquesta expressió es considera genuïnament catalana (que ho és) però es prescindeix totalment de si és de bon o mal gust. Es fa servir a la ràdio cada dos per tres i quedes d'alló més be. És la curiosa canonització de tot alló que no és un castellanisme. Les coses es veien tan diferents al 19...
Àlex

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...