diumenge, 14 de juny de 2009

Provincianisme


El nacionalisme espanyol bel·ligerant (perdó per la redundància) sempre ens acusa de provincians pel fet que vulguem ser igual que ells, o sigui, nacionalment normals. Quina paradoxa, eh? Bé, ells no ho veuen així perquè és el que han mamat sempre. Els han educat així, ens han educat així: per què vols ser tu si pots ser jo?

El discurs segons el qual som uns tancats que només volem aixecar més fronteres en un món globalitzat, uns pesats que només reivindiquem, uns insolidaris, troglodites que tan sols es miren el melic i no volen parlar normal ni ser moderns, que volen bandejar la llengua que obre les portes del món, és un sermó que ha quallat molt i que ha portat conseqüències nefastes per al nostre país. És clar que aquest provincianisme és fill de l’esclavatge en què tan còmodament ens hem instal·lat.

En efecte, som uns provincians, amb més o menys autoodi, amb més o menys consciència d’aquesta situació tan patètica. Afegiu-hi, per reblar el clau, aquest bany multiculti pijoprogre tan embafador, els prejudicis dels assenyats de tota la vida que no volen prendre mal ni fer enfadar ningú, i els botiflers que canvien de discurs segons els interessos personals i sectaris.

Dic això perquè acabo de llegir que “el 50% dels artistes del pavelló de Catalunya a la Biennal de Venècia no pertanyen a la cultura catalana”, no viuen a Catalunya, quan a Venècia demanen que es treballi amb artistes de casa. Nosaltres, com que som més multicultis que ningú, no més papistes que el papa sinó més provincians que ningú, som capaços de reflexionar des de Catalunya amb artistes de fora. Som així de guais.

Es veu que el Carod, per justificar tal proesa, ha dit que “l’art no té pàtria”, però la Patrícia Gabancho li ha contestat: “aquesta exacta afirmació ja la va contestar Joan Maragall ara fa cent anys: l’art no té pàtria, va dir, però l’artista sí. Hem fet el pagès.”

Sí, Gabancho, ja és això, ja. Només un matís: fem servir la paraula pagès pejorativament quan aquesta rusticitat, aquest provincianisme, potser és més de ciutat que de pagès.

Som provincians quan parlem en castellà (Manel Fuentes) en un megaxou per homenatjar un artista normalet (Pepe Rubianes). Tot aquest seguiment del Ronaldo i el Florentino és de vergonya aliena. L’enfocament de les notícies en clau espanyola; els punts que ha fet un extremeny a la NBA, un assassinat a Dos Hermanas i els entrenaments de l’Alonso a la Fórmula 1 que tant extasien els nois dels esports de TV3. Som provincians quan canviem de llengua sistemàticament, quan ens fa vergonya cantar el nostre himne o la nostra bandera, quan ens despreocupem del que passa als altres països catalans, quan la nostra agenda és la que marquen des de Madrit, quan ens esquincem les vestidures en llegir que amb els nostres diners (els meus no) La Caixa finança el Florentino, quan repetim programes sobre els immigrants dels 70 i les seves barraques i no en fem cap sobre els catalans que van haver de patir la transformació dels seus pobles tranquils i harmoniosos en ciutats monstruoses, quan ens oposem a un pacte CiU-ERC per por (o amb l'excusa) de la fractura social (Uriel Bertran, 2006), etc.

I sí, benvolgut i admirat Oriol, també és provincià, segons el meu parer, resignar-se a acceptar “que em curi qui millor pot fer-ho, parli com parli”. El mateix serveix per al castellà a l’escola. És una constatació, no una opinió, que avui en dia el castellà s’aprèn sol, al carrer. Si no fóssim provincians i tinguéssim collons (aquest és el problema, que som uns esclaus), el castellà no seria una assignatura, sinó que dedicaríem les dues hores a ser més globals i multilingües. (Quedaries parat dels resultats que han donat les classes de multilingüisme.) És provincià que assumeixis aquest prejudici ben espanyol: com que jo, el Marc, prefereixo no fer castellà, segons tu “ara resultarà que ens hem de perdre Cervantes o Calderón per culpa del Joan Ferran, del ZP o de l’Aznar?”. No és això, company, sinó que es tracta de ser capaços de llegir escriptors italians, francesos, espanyols, romanesos, portuguesos, etc. Què és més provincià? Quantes hores de castellà fan a França, Itàlia, Alemanya, Anglaterra?

El castellà no desapareixerà de Catalunya, ni quan siguem independents. Potser llavors, quan el català sigui com el castellà a Madrit, al cap d’uns anys potser caldrà reforçar el castellà; o no, ja ho veurem. En tot cas, ho decidirem nosaltres, i nosaltres no som tan rucs per prescindir d’una eina útil com és el castellà. I una altra cosa: no ens hem de perdre Cervantes (o Sirvent, que potser algun dia tindrem una sorpresa), però el que és intolerable és que, com deia el Noctas, els catalans no hàgim llegit Incerta glòria i amb prou feines La plaça del Diamant.

Assumir que ens roben i ens maltracten i no voler ser lliures és el súmmum del provincianisme, és la por de sortir de la gàbia i trobar-te al davant la llibertat.


4 comentaris:

Allau ha dit...

Sí, Marc, en això de les nacions, la llengua o la sexualitat (per dur les coses al meu molí) aquells que gaudeixen de majoria numèrica tenen grans dificultats per entendre que hi pugui haver altres "normalitats" apart de la seva i que si reivindiquem uns drets no és exclusivament per fer-los la guitza.

Ferran ha dit...

Marc, ells mai, mai! pairan que els catalans tinguem dues llengües maternes, així, d'entrada. O més ben dit, una de materna i l'altra apresa per les circumstàncies. Sigui com sigui, dominar dues llengües (més altres que puguem estudiar) és una riquesa que ells mai, mai! assaboriran. Aquest és un dels "tropomil" motius que els fa estar permanentment enrabiats amb els catalans. Que els donin pel sac.

ury ha dit...

Acabo de tenir una visió: els meus arguments poden servir perquè algú, a banda d'enfurismar-se com la parenta, me'ls refuti i digui coses interessants, fins al punt de reactivar una mica la política de casa nostra i espavilar el personal. T'hi hauries d'animar, perquè no et veig "domesticable".

Però jo, insisteixo, no sóc provincià en la forma que exposes. En tot cas, és provinciana la situació.

Bancs i caixes que juguen a controlar Espanya i una mica més. Pasta.

Televisions o mitjans de comunicació que canvien el modus operandi per pura qüestió d'audiència. És a dir, anuncis. És a dir, pasta.

Ja que l'esmentes, Alonso genera pasta, també a TV3. Així de clar. Potser més per bon pilot que per patriota espanyol(?), també hauria de dir. Però bé, aquí ja ens hi embolicaríem.

Si vols, parlem també dels polítics, però crec que no cal. Les coses estan com estan perquè a algú així l'interessa, i porta temps fent-ho molt bé, perquè al 2004 ens van prendre el pèl a tots. Semblava el començament de tot... i ara no vegis la pinta que fot de final (o de nadó que sempre serà petit, perquè el van parir massa prematur, potser a propòsit).

Sobre l'escola, jugo amb les teves cartes, en el fons. Per això, que no em sacrifiquin cap nom en majúscules per obres de merda doctrinals d'autors mediocres contemporanis que fan llegir a Secundària, per exemple. Revisa els programes i m'ho expliques. Bodrios gens seductors per crear imbècils. N'he llegit més d'un i fan potar, t'ho juro. No sé si els proposen a Català o a Socials, però són per crear autèntics "dummies".

El problema rau aquí. També en el fotimer de coses que encara no tenim, però ARA MATEIX es troba en l'altre fotimer que SÍ ADMINISTREM i que s'està malbaratant amb gestions mediocres i no sé si escandaloses.

Les hores en castellà van de conya perquè cada partit ens vengui la seva moto i tots ens tinguin hores i hores distrets... i mentrestant, ens eduquen com ens eduquen.

Per tant, en tot cas, sóc de la província on pugui treure més benefici cultural i on no em senti subestimat intel·lectualment. Que aquí anem sempre amb la dualitat Catalunya/Espanya i, entre uns i altres, te la foten.

Noctas ha dit...

Collons Marc, ets molt bo company. Fora d'estar més o menys d'acord amb el fons de l'escrit, ets molt bo, cabronàs...saludus

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...