dilluns, 6 de juliol de 2009

Dos experiències que m'han fet posar de mala llet


Hi ha vegades que vas a llocs on se suposa que hauries de sentir-te una mica ben tractat i en surts amb ganes de donar una tunda al primer que et digui alguna cosa.

Divendres passat a dos quarts de dotze teníem hora per fer una ecografia al Josepet a l'hospital de la Seu. Mira que jo, ja ho vaig dir en un apunt de l'abril després d'haver-hi passat una nit per una bronquitis, fins ara no tenia grans queixes de l'hospital, però per desgràcia he de començar a canviar d'opinió. Divendres van tornar a posar a prova la meva paciència i altres coses.

Ens vam presentar al lloc que ens tocava quan faltaven uns deu minuts per a la nostra hora. A dos quarts de dotze van aparèixer dos infermeres jovenetes que van entrar al despatx de les ecografies i vaig pensar mira que bé, ja comencem, quin gust tanta puntualitat. I estava tranquil·la perquè dos quarts de dotze és una hora que al Josepet li va la mar de bé perquè encara no demana dinar.

Les dos infermeres van estar xerrant una estoneta al despatx, amb la porta semioberta, i al cap d'uns cinc minuts sento que una diu: "Ui, el ordenador no se enciende." Van passar deu minuts més, elles van sortir, la sala d'espera ja s'estava omplint de gent, van marxar, no van dir res i així van passar deu minuts més. Va venir un noi, va instal·lar una impressora, s'hi va estar una estoneta i va posar en marxa l'ordinador. Va marxar, van tornar les dos infermeres acompanyades de tres o quatre infermeres més i es van tancar al despatx amb un metge nou que, segons vaig sentir que deia, feia tres dies que era a l'hospital i anava ben perdut.

Ningú deia res i ja feia gairebé una hora que havien d'haver començat les ecografies. Jo ja em vaig posar una mica nerviosa perquè quarts d'una sí que és l'hora de dinar del Josepet i vaig pensar que només caldria que li agafés una rebequejada de les seves allà a l'hospital. Vaig trucar a la porta del despatx. Res. Vaig esperar una mica i vaig tornar a trucar. Va obrir-me una infermera fent veure que tenia presses i li vaig dir: "Escolti, que teníem hora per dos quarts de dotze per una ecografia a l'aquest nen. Que pensen tardar gaire més, a començar?" "De seguida, de seguida", va dir. Va tornar a tancar la porta i a dins va seguir la xerrameca. Llavors va ser el moment que totes les que estaven esperant (totes eren dones) van començar a despotricar i a dir que se'n riuen de nosaltres a la cara, que no hi ha dret, que això és una falta de respecte i patatim patatam. I les infermeres encara van tardar cinc minuts més ben bons a sortir del despatx i a deixar-hi el metge per començar la feina, amb una hora de retard!!! I sense donar explicacions de res. Quan hi vaig entrar amb el nen, que se m'havia quedat ben adormit als braços, la infermera encara pretenia fer-se la simpàtica. Estava tan empipada que vaig preferir callar i fer cara d'antipàtica abans de dir res i no haver-me'n de penedir després. Però és gros, que en un lloc públic, i per a més inri, en un hospital, hi hagi aquesta falta de respecte tan gran per a les persones.

Avui dilluns al dematí m'he escapat un moment a la Seu per fer una gestió que no puc fer a les tardes sortint de treballar perquè ja se sap que els organismes públics acostumen a tenir uns horaris la mar de compatibles amb els horaris laborals més comuns. Havia d'anar a l'Agència Tributària a demanar un NIF. Hi treballaven sis persones, a més del de seguretat que et rep a l'entrada, i durant l'estona que hi he estat no hi ha hagut cap altre usuari. A part que no he pogut fer el que havia de fer perquè m'han demanat cinquanta mil requisits més, cap de les cinc persones amb qui he hagut de parlar no ho ha sabut fer en català. Cosa que m'ha fet pensar que quan es va fer el procés de selecció d'aquest personal -que les oficines aquestes a la Seu no fa gaire temps que hi són- la qüestió de la llengua no devia figurar enlloc, o sí, però només per assegurar-se que els aspirants parlaven perfectament el castellà i el tenien com a llengua habitual. Sort (sort!) que cap d'ells no m'ha demanat que li parlés jo també en castellà, perquè avui sí que hauria saltat i els hauria dit de tot.

En fi, dos experiències d'aquelles que et fan sentir tan malament, que n'hi ha per plorar (si no fos perquè tinc un nen preciós i perquè cada dia que passa és un dia menys que falta per aconseguir la independència).


josefina

18 comentaris:

reflexions en català ha dit...

El dia que aconseguim la independència caldrà que també 'imposem' (perquè nosaltres ho imposem tot) els valors republicans del mèrit, l'esforç, l'austeritat i l'excel·lència...

Llavors sí que hi hauria molts mediocres llepaculs que ho tindrien pelut. Ja es poden preparar.

No solament tenim uns serveis que es degraden contínuament (els problemes reals de la gent, que diuen els espanyolistes de dreta i d'esquerra), sinó que també tenim una inèrcia de deixadesa funcionarial que no és res més que un reflex de la falta de serietat dels que manen.


marc

Puigmalet ha dit...

Quin final tan maco! Que bé quan no escriu l'estupend :P

marc ha dit...

El problema és quan no assumeixes la teva mediocritat i no aprens a conviure-hi.

Després passa el que passa, hehe.

Allau ha dit...

Sí, Josefina, aquest és un dels grans misteris de la vida: que per molt que demanis la primera hora i el metge sigui al seu despatx, no esperis que es cumpleixin els horaris.

jordina ha dit...

Jo quan vaig anar a la Seu a renovar el DNI, vaig entrar dient: Bon dia!, i em van rebre amb un: en castellano, por favor. Com que no vaig fer cas, vaig continuar parlant en català, i la noia que m'atenia s'anava posant nerviosa per moments, fins que va venir un altre xicot que m'entenia. No van pas gosar dir-me que allò era territorio nacional.
Pel que fa a les infermeretes, una prova més de la mercantilització de molts àmbits de la nostra societat. Les persones passem a ser objectes. Avui he anat a una conferència, i justament la ponent ha explicat la semblança que hi ha entre el col·lectiu de mestres i el de les infermeres (i algun infermer). Oblidem que tractem amb persones, i per sobre (o per sota) de tanta teoria, normativa, legislació i demés, estem davant éssers humans.

jordina ha dit...

Veieu com viure a la muntanya no és tan bucòlic? fins i tot aquí dalt, la burocràcia està desplaçant el sentit comú. Em pensava que només passava a la capital, això!
Bé, jo aposto per intentar lluitar per una societat una mica més justa, en tots els àmbits professionals. I això inclou no dedicar tantes i tantes paraules a crítiques destructives que no porten enlloc. I no pot ser que visquem en una societat on es pot sortir a dir mentides i mai se'n demanin responsabilitats. Diu un pedagog francès que els nens confonen el polític amb la people (people en francès es refereix als personatges de la premsa del cor, els que venen la seva vida als mitjans).

Dessmond ha dit...

Si t'explico jo el que va costar fer-li entendre a una subhumana que els resultats d'unes anàlisis són del pacient i no de l'Hospital... va ser un estira i arronsa que va durar més de mes i mig. Al final va ser el mateix metge del mateix hospital que va haver d'intercedir.
Sort que el tema portava cúa, cúa de funcionari, i ja no m'hi vaig encaparrar. Les proves eren per saber si el nen era o no al·lèrgic a la llet. Quan hi penso encara m'entren ganes d'agafar el cotxe i anar a trencar-li la cara a la borderline que tenen al servei d'atenció al client. Nefast com pocs.

Dessmond ha dit...

Veig que no ho he dit enlloc, en el comentari anterior: l'episodi lamentable fou en l'Hospital de Mataró. Just allí on en Montilla fa discursos institucionals, per donar valor allò del patriotisme social.
Tot plegat és com una mena de broma de mal gust.

Miquel ha dit...

Episodis d'aquest tipus es repeteixen a milers arreu del territori català cada dia, a mi mateix ahir em va passar una cosa semblant a un restaurant de Cadaqués. La lluita continua. Ànim!

Andreu ha dit...

Bona nit,
A veure, que no pensi la gent que us llegeix que això es cosa dels hospitals de ciutats mitjanes o petites. No. No. Es, exactament, el que passa també a Can Fanga, per moltes refromes, canviss i aparents reduccions dels temps d'espera per a algunes intervencions.

De tota manera, cal dir que són algunes especialitats, les mes utilitzades, les que sempre porten aquests endarreriments.

Jo, no ho he entés mai. Sobretot en pediatria. Nosaltres, quan els tres eren petits (2 anys de diferència amb els bessons) hi anavem, a les visites normals, la famíly en plé, per necessitat. I, mireu, a la Dexeus, on hi teniem bons amics i relacions que no venen al cas, i sense triar pediatres de la Mutua, sino el que li va semblar mes "guapo" a la meva dona el primer part.

Doncs sempre, sempre, sempre, l'endarreriment no era inferior al tres quarts. Però com el pediatra, i les seves infermeres, eren un sol i unes llunes maques, i bons, ja no deiem res, per l'amistat que varem fer.

Un dia em va explicar que els endarreriments es produien inevitablement. Caram, ara si que em deixes fomut. Si, mira, em digué: tenim (el fixo jo, deia) un temps mitjà per visita estandard, i com sempre hi ha gent que no vé, o ho ajorna, esperem que el temps superior en que fem la visita es compensi pels que no venen.I, li dic, jo: i tu, cada dia, quan marxes: tres quarts o una hora més tard de l'hora en que s'acaba la visita teoricament? Si, es clar, ja hi comptem. Ho vaig deixar correr. I, de debó, una meravella de pediatra, amb el que sóm amics encara ara que fa molts anys que ja no ens toca anar-hi.

Jo diria que si la/el metge és el de sempre i ben valorat, paciència i paciència. I comptar el doble de temps. Però si, a més, hi ha incògnita sobre el facultatiu..

Es curios pero pasen les generacions i aquests endarreriments segueixen igual.De tota maner, jo tinc una devoció especial profunda amb metges, metgeses i infermeres, perque crec que es de les poques feines encara vocacionals i on encara mantenen la humanitat en el tracte, a nivells molt superiors als socials en general.

Paciència, recomanaria. I també a Can Fanga passa el mateix, pero no en totes les especialitats el mateix temps. Serà un eix de la professió mèdica, suposo!!

Cordialment,
Andreu

esther ha dit...

josefina, amb quines dues 'institucions' has topat!! sort que tens bon caràcter! a l'hospital, com més d'hora demanes la visita, més tard surts, no falla! Ja pots donar TOT un matí per perdut! i no preguntis perquè el retard que encara et contesten malament! jo em vaig haver de barllar perquè hi havia dos expedients meus: una Ester Jover i una EstHer Jover, i no entenien que era la mateixa persona!
i a la Agencia Tributaria... uff, quina colla! al meu germà quasi li agafa un atac després d'estar 3/4 d'hora explicant-li al paio pas per pas quina documentació li havia de recollir, fotocopiar... I el paio consultant-ho tot en unes notes que tenia en una llibreteta! no podem anar bé amb tanta incompetència arreu!

Noctas ha dit...

Almenys aquí tenim hospitals. No és una excusa per passar de tot i donar un mal servei, per suposat, però almenys tenim hospiatls públics i ningú la palma per manca de diners...saludus i paciència

Puigmalet ha dit...

Hola Josefina, Josepet i Marc:

Es fa saber que el proper diumenge dia dotze de juliol arRIBA el cinquantenari de la mort d’aquell qui es va preguntar “¿D'on venim, que no fos tornada? / Com una absurda enamorada, / la vida ens fa plorar el passat. / ¿On tornem, que no fos naixença? / Vivim de mort, i no ens és grat; / morim d'amor, i no s'hi pensa”. Queda notificat a efectes d’algun possible apunt commemoratiu.

Anònim ha dit...

a mi el que més m'angoixa es cartes com aquesta, apareguda a la Vanguardia de dilluns i firmada (atenció) per tota una doctora en Filologia.

El libro titulado La lengua del tercer Reich,que tengo delante, me ha recordado un artículo que apareció en septiembre del 2007 en Siglo XXI,reproducido en otros medios, en el que yo misma establecía el paralelismo entre el lenguaje de Hitler y el de los nacionalistas. Es sabido que la apropiación de la lengua desempeñó un papel fundamental en la configuración del pensamiento nazi y en el nacionalsocialismo.

De la manipulación de las palabras se encargó, mediante la comunicación social y política, Goebbels, designado por el propio Führer para llevar a cabo tal función. El ministro de Propaganda del Tercer Reich actuaba por delegación de Hitler, pero en el caso de los políticos, que ayer aprobaron en el Parlament de Catalunya la exclusión definitiva del castellano en la enseñanza, han actuado por su cuenta, con una prepotencia que no les corresponde, al imponer a todos los ciudadanos de Catalunya sus reglas particulares, vulnerando así derechos fundamentales.

Pero lo asombroso del caso es que el presidente del Gobierno de España, nación a la que pertenece Catalunya, apruebe, y hasta justifique en cierta manera, el resultado de la votación en el Parlamento catalán. Resulta inaudito y hasta escandaloso que el señor Rodríguez, al referirse a ello, hable de "amplio respaldo" y de dos "grandes partidos", que a mi juicio han perpetrado, es decir, han cometido un delito, al aprobar esa ley de educación. Habrá que recordarle al señor presidente que también Hitler contó con un amplio respaldo en el plebiscito en 1933, lo que le permitió acceder al poder como líder supremo y pasar a la historia como un monstruo. La palabra Sprachregelung (uso del idioma para fines del régimen), inventada por los nazis, cumplía la misma función que el nacionalismo catalán pretende al prohibir el castellano. Cada vez más estos se parecen a aquellos. Acabarán fundiéndose en una sola cosa, porque, como se dice, "quien mal anda mal acaba".

que trist és tot plegat...

marc ha dit...

Sí, és molt trist. El problema és que aquesta idea va quallant entre els espanyols. D'un banda pense 'mira, millor, així arribarà un moment que no ens entendrem de cap manera', però també és aquesta tristor de comprovar que no ens podem entendre de cap manera. Potser quan ens divorciem, al cap d'uns anys, començarem a respectar-nos i a entendre'ns una mica més.

vpamies ha dit...

Anònim, trobo que posats a fer aparèixer pornografia (si més no ideològica) en aquest magnífic blog, podies haver posat el nom de l'excel·lentíssima doctora que ha perpatrat aquest insult a la intel·ligència.

Ho dic, perquè si llegir això ens provoca un seguit de pensaments envers la persona autora, almenys sabem a qui dirigir aquests pensaments. :-)

marc ha dit...

hehe

Anònim ha dit...

Cert, cert, he oblidat el nom de la gran filòloga na Josefina Albert Galera... mea culpa

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...