divendres, 3 de juliol de 2009

I què hem de fer, Sr. Pujol?
Què collons hem de fer?!

Volia fer un apunt una mica més treballat, però el Josep mana.

Copio el comentari que he deixat a cal Vila.


A mi em produeix una tristesa molt gran (ho dic de veritat) quan el president Pujol diu coses com: “És difícil [que donin el Nobel a un escriptor català] perquè sempre toparem amb l’obstaculització espanyola.” O que el projecte d’Espanya s’ha esguerrat.

I què hem de fer, Sr. Pujol? Què collons hem de fer?!

El Pujol no veu viable la independència però (com bé explica el Cardús a l'Avui d’avui) reconeix “que el ‘no independentisme’ també ho té difícil (com l’independentisme)”.

Per no parlar dels altres, els que encara no s’han retirat. Què pensen fer els senyors Mas i Puigcercós, per exemple? Quin plans tenen? El concert econòmic? O els concerts del festival de Peralada?

Val la pena l’article del Cardús.

De moment només hi ha una proposta clara, la de Reagrupament. Us agradi o no, és l’únic moviment polític que ha marcat un horitzó.

Au, salut i bon cap de setmana.


P. s.— Ara que el dimoniet dorm una estona (tres quarts com a molt), un comentari que em sembla important. Diu el Cardús: “Insisteixo en la idea de ‘procés’, és a dir, de camí llarg, per convèncer els temorosos amb arguments, models i garanties sòlides i rigoroses. Encara més: ha de ser un procés sense demagògies ni falses expectatives: la independència no és Xauxa ni garanteix un bon govern.”

I jo dic que potser el procés serà llarg, o potser no. Reagrupament aposta per un procés curt, però si no aconseguim el nostre objectiu (rectifiqueu-me si m’equivoco), serem al Parlament, esperant, fent oposició i disposats a pactar amb qui sigui el procés de divorci. I em sembla que no som demagogs i que tenim arguments més que sòlids i coneguts. Falses expectatives? Ja sé que calen suports externs, diplomàcia, rigor, models, un projecte sòlid i tot això, però primer hem de ser els catalans els que diguem, a través del Parlament, que volem ser lliures. O no?

La independència no garanteix un bon govern, això és clar. Que no ens passi com al protagonista de La pell freda, que va fugir d’Irlanda perquè amb la independència es pensava que viuria en el millor dels mons possibles. L’únic que garantirà és que nosaltres prendrem les nostres decisions. Ni Reagrupament, que té la regeneració política com a estendard, no pot garantir res en aquest sentit. Ara bé: sempre hi ha gent que et genera més confiança que d'altres, oi?

I em sembla que ja està.


11 comentaris:

Ferran ha dit...

El dia d'aquelles decles, l'expresident hauria hagut de callar. Per dir que seguir a Espanya és dolent i que la via independentista és impossible... més m'hauria agradat veure'l amb la boca tancada. És la típica lamentable actitud de molts catalans, que ni volen una opció ni gosen plantejar l'altra. Patètic.

Andreu ha dit...

Quan un estadista català com en Jordi Pujol està "enretirat", com diu ell, i no està a la política concreta ni am cap responsabilitat institucional, no pot, moralment i ètica, donar/proposar accions concretes. Els hi corresponen als qui tenen, ara, les responsabilitats.

Les reflexions d'en Pujol, enretirat, són ben útils. I ha tocat, i toca, moltíssims aspectes parapolítics, suprapolítics, dels valors, de la identitat i del futur.

A mí, Marc, m'han semblat ben raonades, clares, i necessàries, les seves declaracions en morir en Baltasar Porcel, sobre el Nobel de literatura. Es un fet. I les dues vegades que es van començar a moure fils previs, la reacció de les llargues mans espanyoles ja actuaren. Crec que , amb la sèrie de gent que ha fet declaracions sobre en Porcel, suara traspassat, nomès en JP hi ha fet esment.

Sempre el rigor present, sempre l'intent de poder fer pedagogia al seu propi poble català.

I, sempre també, un valor molt accentuat sempre en la traiectòria personal i política d'en JP:l'honestedat intel.lectual i la veritat, la seva veritat, sempre com acompanyant. Sense les fàcils adaptacions de cada dia a la moda d'aquella setmana, o al que sembla que agradaria no se sap a qui. Gens de populisme, gens.

A molts ens agradarien moltes coses. Però si l'anàlisi d'en JP es que les dues alternatives aparents són impossibles o totalment negatives, vol significar, crec, que no hi ha receptes fàcils d'Avecrem. Un pais, petit, colonitzat 300 anys ho té molt dificil, àdhuc de resistir i aguantar. I ho ha fet. I traspassar les muralles de Jericó no es fàcil. Primer cal arribar, amb una majoria social ampla compacta, a prop de les muralles. I ni hi som encara, suposo que tothom ho veurà clar, ni tenim una majoria popular compacta amb aquest objectiu.

El pitjor desmoralitzador col.lectiu és agosarar-se, intentar un cim molt alt en una temporada no bona, i en lloc d'anar posant campaments cada 800 metres, intentar fer el cim quan encara estas a 3.000 metres del cim. Couen molt més, col.lectivament, els fracassos quan s'ha intentat una cosa sense les condicions suficients, que les derrotes quan sóm atacats amb forces superiors, i, tot i resistir, es inevitable la derrota. Les missions pròpies col.lectives no poden acabar amb derrotes, per l'efecte pervers en la moral col.lectiva.

Cal seguir pujant, però tècnicament bé, i ordenadament, i, de vegades, les tempestes et fan tirar enrera, però cal seguir intentant-ho.

Bé, benvolgut Ferran, jo ho trobo sincer, i realista, i, sobretot, encara ara, en JP aborda unes questions d'unes maneres tant rigoroses, que la classe politica instal.lada, i els retirats com el Pasquis, per exemple, no són capaços de copsar i abordar.

Que agradi o no agradi es una altra cosa. Molt personal. Però reflexionar, amb realisme, rigor i coneixement, de temes importants, en públic, quan el mes còmode es el silenci de tota la resta,té mèrit i, crec, mereix respecte .

No en tenim gaires, o potser cap, vaja, n'estic segur, de la seva vàlua, experiència, coneixement, insubornabilitat, i accions fetes, amb èxits globals espatarrants, al servei de la reconstrucció nacional catalana.

Ben cordialment,
Andreu

peppo ha dit...

Per cert, el discurs del Solà al Parlament el vaig trobar massa prudent (per fer servir un eufemisme) pel que fa a la independència com a única sortida real per a la viabilitat de l'idioma.

marc ha dit...

Benvolgut Andreu,


El Pujol proposa una 'acció' molt concreta: mantenir-nos a la gàbia; resistir; qui dia passa, any empeny.

Els que tenen responsabilitats no tenen cap proposta. Cap que sigui sensata. El concert econòmic? Això fa riure, home!!!

El convergents ja podeu vigilar perquè si aneu a les eleccions amb l'ambigüitat de sempre, no sé pas si aconseguireu el poder. I t'ho dic una vegada més: les eleccions les guanya qui suma i fa govern.

I compte amb la superioritat moral i el menyspreu perquè l'èxit de CiU dependrà de si té suports d'altres forces. Tu saps prou bé els ressentiment que hi havia a ERC el 2003. Més humilitat i autocrítica, és el que convé a CDC, a part de tenir un projecte clar, sense ambigüitats que no serveixen per a res, i que engresqui la gent.

Ho fareu? Jo penso que no.

Els que diuen que el projecte de Reagrupament no és seriós, que em diguin per què i que em diguin si els projectes dels altres ho són, de seriosos.

marc ha dit...

Jordi cabré a El Punt:


Fa una setmana el president Pujol explicava que comprenia bé la frustració actual de molts catalans i de molts catalanistes, però que l'independentisme no tenia sortida. No explicava per què. He estat rumiant el per què d'aquest silenci i no n'he tret l'aigua clara. Hi ha declaracions que són transitives, com alguns verbs. No es pot «fer», a seques: no pots dir «avui he fet». Hi ha declaracions que demanen complement, que demanen explicació, una informació més. No es pot sortir avui a l'arena pública per a dir que la independència és impossible, i no dir per què. Tampoc no es pot fer el contrari, dir que és possible i no explicar com. O dir que és imprescindible, i no justificar-ho una mica.

La novetat en el negacionisme o escepticisme de Pujol és que també apunta que els autonomistes, o els que no estan per la solució de la plena sobirania, també tenen un problema. No ho tenen fàcil, crec que va dir. La qual cosa ens porta a constatar un veritable atzucac del nostre país, i d'altra banda a un cert reconeixement per part de l'expresident que «home, això de la independència és molt improbable, però si no què hem de fer?». Pujol és un home pràctic, realista, també amb un vessant romàntic indissimulable però sobretot amant de la realitat i la viabilitat de les coses: per això hauria estat profundament interessant que exposés els seus perquès. Les deduccions que li fan concloure que el secessionisme no té futur deuen venir del coneixement de la societat, molt més que de factors econòmics o legals. Sens dubte la seva argumentació seria sociològica, fins i tot cultural, o anímica. Visceral en alguns casos. M'imagino que Jordi Pujol diu això perquè ens veu molt valents amb les paraules i massa poc observadors amb els fets. Estic segur que, veient el baix nivell a què ha arribat la nostra política i el nostre debat, es deu fer creus que encara pensem que tenim l'energia i el talent (ara mateix) per plantejar ni més ni menys que la independència.

Tot això ho escric sempre suposant. Això és el que em sap greu. Pujol no detalla les seves raons en contra. Avui dia diuen que creix molt el sentiment independentista i molts ho atribueixen als menyspreus de Madrid, o bé al dèficit d'infraestructures o de finançament. Jo crec que ja Prat de la Riba va escriure que a cada nació li correspon un estat, i que la resta són factors ben circumstancials. Si la consciència nacional és forta, tard o d'hora arribarà el moment. Per què renunciar-hi sense més explicació?

marc ha dit...

Aquest apunt és de cal Sort.


PREN-NE NOTA, TALÒS!

Aquest post s'adreça particularment a un dels polítics més nefastos que patim. Em refereixo al president del Parlament del zoo, el nom del qual no mereix ni ser esmentat, perquè fer-ho, comporta l'obligació de rentar-se tot seguit la boca i les dents.

Resulta que s'acaba de fer públic un dictamen sobre la no-admissió per part de la Mesa del Parlament, de la ILP sobre l'Autodeterminació de Catalunya. Podeu veure'n els detalls aquí. A continuació reprodueixo les seves conclusions, que deixen ben a les clares, quina púrria de polítics tenim. Senzillament és tota una lliçó de democràcia moderna i desenvolupada, enfront l'encarcarada i restrictiva que predomina en l'esfera oficial.

#

Declarant inconstitucional una iniciativa legislativa popular en un estadi tan primari del procés legislatiu, la mesa del Parlament s’atribueix funcions i competències que pertanyen de manera exclusiva al Tribunal Constitucional Espanyol.
#

La mesa del Parlament es troba davant d’una llacuna procedimental, és a dir, desconeix quin procediment hauria de seguir per tal de declarar inconstitucional una proposició de llei en un estadi tan inicial. El que resulta evident és que aquesta llacuna jurídica no es pot superar vulnerant drets i garanties processals dels ciutadans i envaint competències del Tribunal Constitucional.
#

La mesa vulnera garanties processals constitucionals i els processos constitucionalment establerts per a declarar inconstitucional una disposició normativa o resolució sense força de llei.
#

La mesa hauria d’haver admès a tràmit la iniciativa legislativa popular i un cop la proposta pugui ser qualificada com a resolució o disposició sense força de llei incoar el procediment previst a l’ordenament jurídic Espanyol, als articles 161.2 CE i 76 i 77 LOTC
#

La mesa no és competent per a determinar qui té la competència constitucional.
#

La mesa del Parlament vulnera drets de participació política dels ciutadans en base a criteris d’oportunitat política.
#

La mesa del Parlament nega la competència al Parlament de Catalunya vulnerant resolucions Parlamentàries (mai declarades inconstitucionals) que afirmen que Catalunya és una nació i es reserva a exercir el dret a l’autodeterminació.
#

La mesa del Parlament actua de manera incongruent ja que ha admès altres proposicions de llei que posteriorment han estat declarades inconstitucionals.
#

La lògica aplicada per la Mesa del Parlament limita sine die la possibilitat d’assumir competències noves per part de la Generalitat.

Andreu ha dit...

Marc.

El ressentiment, l'odi, era, de fa anys, del 1995, de la direcció sencera d'ERC envers CDC, des de feia 8 anys, clarament. Per no regalar-lis llocs on tenir MENJADORA, per la seva cara bonica..o lletja.
Tu pots dir-ho un milio de vegades, però la cagues. Unes eleccions les guanya la força/partit/coalició que aconsegueix més escons en les eleccions. No es una opinió meva. Es un fet, de la ciencia política, a tot el món. Tu et pots inentar el teu mon particular, però el món té unes pautes ja inventades abans.

El PNB/EAJ va guanyar les eleccions basques darreres. I tant. I el PP ha guanyat totes les eleccions a les Illes. I a Galiza. I tant.I CiU ha guanyat totes les eleccions catalanes, i tant.

I no entenc per què em dius, a mí, amb el meu nom, consells, suggeriments, coses sobre CDC, que, en tot cas, has d'adreçar a algun dels seus dirigents reconeguts, que en això son molt transparents. I, es evident, els qui han cregut tant en l'ERC de Carod i Puigcercos , durant anys, i després n'abominen, haurien de passar un temps de tranquil.litat i meditació, abans de tornar a donar consells, no demanats, als qui , sempre, han gaudit de la confiança majoritària del poble català en totes i cadascuna de les eleccions fetes.

Per una mica de coherència. Els de segona sí poden dir-li al Guardiola l'equip que ha de fer. Però es un patetisme inutil. Fora de lloc.

Jo, ara, sí puc dir, per primera vegada, que l'objectiu de Rcat no s'aconseguirà. Fins ara no havia dit res. Però quan en Carretero (no el Carreter, el ....?) diu i rediud que l'objectiu es guanyar les eleccions amb majoria absoluta, com diu i rediu, i ho he sentit directament, ja puc dir que si això és l'exit, el fracàs ja està aconseguit. he, he, no ho diu en broma, no, i jo tampoc.

Millor pels qui no donen ni el pà ni el bon dia a CDC que tingui tants defectes CDC. N'haurieu d'estar ben cofois. He, he.

Però a prop d'un milió de votants, d'electors, els hi sembla la millor opció....des de fa 30 anys, ..no,és...cada 4 anys....amb en Jordi Pujol al davant o amb Artur Mas al davant. Les darreres del 2006 solament van guanyar a totes les circumscripcions, a totes les capitals de provincia, a 40 capitals de comarca, a 39 comarques, ...senyal que són ambigus , orgullosos i no se que coses més.

El poble s'equivoca, Marc? Potser, però es mes possible que t'equivoquis tu. En tot cas, en eleccions guanya qui treu mes escons, i això ho fa CDC.

Desitjo, i això ho sap gent que em coneix, que l'invent de Rcat, sortit amb forceps davant iniciatives de Puigcercos, no acabi com Nacionalistes d'Esquerra.

Però a donar lliçons, des del parvulari, només se'n donen als nadons.

Primer ensenyar un mig miliò de vots, abans de voler donar classes.

I els consells no demanats als responsables.

Cordialment,
Andreu

marc ha dit...

Andreu,

Sembla mentida. No conec ningú que guanyi una lliga i baixi a segona. Em pots donar un exemple semblant?

Ja podeu estar ben cofois de guanyar eleccions i no manar. Això sí que és muntar-se un món a part.

Nosaltres fracassarem, però almenys ho haurem intentat. Però continuarem treballant per fer el que vosaltres (els oficials, els buròcrates) no teniu collons de fer.

El poble s'equivocarà si hi torna a haver tripartit?

Si CDC continua així, tornareu a guanyar i tornareu a l'oposició.

Ferran ha dit...

Em té ben fastiguejat l'estúpida "lluita" entre ERCs i Reagrupaments, entre ERCs i CiUs... entre uns catalans i uns altres catalans. Mentre nosaltres discutim entre nosaltres mateixos, a veure qui la té més llarga, els espanyols ens la van foten un cop rere l'altre; sembla mentida que costi tan unir els catalans d'una punyetera vegada.

Dit això, i tornant a Pujol, que per cert em sembla un tros de polític (potser l'únic, fins i tot, que hem tingut en els últims molts anys), repeteixo el que he dit al començament: les seves paraules sobre la inviabilitat de la independència se les hauria d'haver guardat, sobretot anant, com anaven, acompanyades d'alguna cosa semblant a "Poca cosa tenim a fer, a Espanya".

En què quedem, Sr. Pujol?

marc ha dit...

Això em pregunto jo, Ferran.

Jo no tinc cap ganes de barallar-me, discutir sí.

Ja ets a casa?

marc ha dit...

Això em pregunto jo, Ferran.

Jo no tinc cap ganes de barallar-me, discutir sí.

Ja ets a casa?

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...